Naguib Mahfuz

Nom original	(ar) ???? ?????
Biografia
Naixement	(ar) ???? ????? ??? ?????? ??????? ???? ?????? 11 desembre 1911 El Caire (Egipte)
Mort	30 agost 2006 (94 anys) governacio de Gizeh (Egipte)
Causa de mort	Causes naturals  ( Insuficiencia renal cronica i pneumonia bacteriana )
Sepultura	El Caire
Dades personals
Religio	Islam
Formacio	Universitat del Caire - filosofia
Activitat
Camp de treball	Escriptura , guionatge , traduccio , periodisme i dramaturgia
Ocupacio	novel·lista , intel·lectual , periodista , escriptor de contes , escriptor , traductor , dramaturg , guionista , autobiograf
Activitat	1932  ?  2004
Membre de	Academia Americana de les Arts i les Ciencies Academia Americana de les Arts i les Lletres
Genere	Novel·la i conte
Influencies	Taha Hussein , Salama Moussa , James Joyce i Marcel Proust
Obra
Obres destacables Respected Sir (en) ../... 24+
Familia
Conjuge	Atiyatullah Ibrahim (en) (1954–2006)
Premis (2004)   Cavafy Award (en) (26 gener 1995)   Comanador de les Arts i les Lletres (26 octubre 1989)   doctor honoris causa per la Universitat d'El Caire (1988)   Premi Nobel de Literatura (1988)   Grand Collar of the Order of the Nile (en)   Orde al Merit Docent i Cultural Gabriela Mistral   Gran Oficial de l'Orde al Merit de la Republica Italiana

Naguib Mahfuz ( arab : ???? ????? , Naj?b Ma?f?? , de vegades transcrit Naguib Mahfouz , segons l'us frances ) ( el Caire , Egipte , 11 de desembre del 1911 - 30 d'agost del 2006 ) fou un escriptor egipci guardonat el 1988 amb el Premi Nobel de Literatura ; ^[1] fins ara, ha estat l'unic escriptor arab que l'ha guanyat. Tambe rebe l'any 1995 l'Orde de les Arts i les Lletres atorgat pel govern frances. ^[1]

Considerat el mes gran novel·lista egipci modern i un dels grans innovadors de la novel·la escrita en llengua arab , juntament amb Tawfiq al-Hakim , la seva produccio gira al voltant de la impossibilitat de l'esser huma de defugir el desti i les convencions socials, i explora temes d' existencialisme . ^[2] Fruit del seu compromis politic en la defensa de les cultures cristiana i musulmana , va estar en el punt de mira de grups extremistes.

Biografia [ modifica ]

Mahfuz va neixer l' 11 de desembre del 1911 al barri vell de Gamaleyya, a la ciutat del Caire , en el si d'una familia de classe mitjana, de la qual fou l'ultim dels set fills i rebe el nom en homenatge al ginecoleg copte Naguib Pasha Mahfouz (1882-1974), que atengue el seu naixement. ^[3] Fill petit d'una familia amb germans i germanes mes grans, desenvolupa un interes marcat per les relacions familiars i sobretot una forta atencio en les relacions imbricades del teixit social. Paral·lelament, es molt aviat atret pels llibres; la seva curiositat natural l'empeny a llegir tot el que li cau, obres literaries, filosofiques, cientifiques, i rep la influencia d'autors com Hafiz Najib, Taha Hussein o Salama Moussa . ^[4] A mes, la seva mare el va portar sovint als museus d'historia d'Egipte, que mes tard ?junt amb els barris on visque aquesta etapa de la seva vida, el-Gamaleyya i el-Abbaseyya? es convertirien en un tema important en molts dels seus llibres. ^[5]

La familia Mahfuz observava l' islam , i l'escriptor va rebre una educacio estricta en el marc d'aquesta religio. En una entrevista, va explicar el clima altament religios que es vivia a casa seva durant la infantesa, i va manifestar que "mai hauria pensat que d'aquella familia en sortiria un artista." ^[5]

El 1919, assisteix a l'aixecament popular de la multitud contra els anglesos i a la seva severa repressio, escena que marcara de manera durable el seu esperit i en que s'estrena el seu interes per la politica.

El 1924, ell i la seva familia deixen Gamaleyya per instal·lar-se a Abbasseyya, un barri mes residencial. Continuara estant, no obstant aixo, lligat al barri del seu naixement, el de la mesquita al-Husayn, dels cafes populars i dels carrerons, i dels seus personatges, en qui pouara la majoria dels seus herois.

Aixi, doncs, interessat des de jove per les lletres, Mahfuz entra a la Universitat Fuad I (actual Universitat del Caire), on finalitza la carrera de filosofia l'any 1934 i comenca a escriure articles en revistes com er-Risala , el-Hilal o Al-Ahram ; decideix dedicar-se professionalment a l'escriptura l'any 1936. Aixi mateix, s'interessa per les llengues estrangeres, sobretot l' angles , per la qual cosa es va proposar la tasca de traduir obres literaries en arab, de la qual la mes coneguda en fou una de James Baikie sobre l'antic Egipte ( 1932 ). En aquesta epoca, Salama Moussa , un intel·lectual de la societat fabiana , fou una de les majors influencies en el pensament cientific i social de Mahfuz.

Temps despres, Mahfuz abandona el mon academic per esdevenir funcionari public, tasca que exerci fins a l'any 1972. Va treballar en el Ministeri egipci d'herencies i donacions; tambe fou director de censura i director de la fundacio d'ajuda al cinema del departament d'art i, finalment, va servir com a consultor al Ministeri de cultura. ^[6]

Durant els seus estudis universitaris, publica les primeres novel·les en els diaris i s'apassiona per a l'escriptura de novel·les historiques, comencament d'una obra prolifica que seguira amb la seva carrera de funcionari, amb un estil de vida i una disciplina rigorosos. La seva obra es marcada per una gran diversitat que reflecteix la varietat dels seus centres d'interes i la riquesa dels essers humans que constitueixen la seva principal font d'inspiracio. Son, amb el seu fort lligam a la ciutat del Caire, el caracter dominant de la seva obra, amb la classificacio habitual en periodes (faraonic, realista, filosofic, estetic), dictats per l'evolucio de les seves preocupacions i dels seus estats d'anim.

Avancant amb obstinacio pels diferents solcs que ha decidit tracar, te periodes d'indecisio -per exemple, entre les seves passions rivals, filosofia i literatura- o de dubte -el silenci de set anys abans de la publicacio de Trilogia - o pel buit despres del xoc de la derrota del 1967.

Alhora, participa activament en la vida literaria egipcia animant salons literaris i prodigant el seu encoratjament a tota una generacio de joves escriptors. Sempre ha continuat sent fidel al cercle dels seus amics (anomenats els Harafich ), que continuava delectant pel seu esperit incisiu i el seu sentit de l'humor. Col·labora igualment en l'observacio de la vida social i politica publicant regularment croniques en el gran diari al-Ahram , en que ha conservat sempre un despatx.

El 1988, obte el premi Nobel de literatura, que consagra una obra rica i variada. Es la primera vegada que aquest premi tria un autor arab.

La salut de l'escriptor comenca a deteriorar-se despres de ser atacat l'any 1994 per uns extremistes islamics, que li van infligir una greu ferida al coll amb una arma blanca en considerar la seva obra com una blasfemia contra la religio musulmana . Al marc del 1995 , Mohamed Nafi Mustafa i Mohamed al-Mahlaui, presumptes autors materials de l'atemptat, van ser penjats en una preso del Caire. El 1996 , fou catalogat per grups radicals islamics com a ≪heretge≫ i sentenciat a mort. Des de llavors, es va mantenir practicament reclos a casa seva, amb sortides esporadiques i sota proteccio policial. No obstant aixo, va mantenir, dins de les seves possibilitats, una vida literaria activa, durant la qual participava en reunions en centres literaris del Caire i publicava cada dijous una columna en forma d'entrevista en el setmanari Al-Ahram Weekly , en que solia abordar assumptes d'actualitat politica i social.

El 19 de juliol del 2006 fou hospitalitzat d'urgencies en caure al carrer mentre passejava pel Caire. Despres d'operar-lo, mori el 29 d'agost del mateix any a consequencia d'una ulcera sagnant.

Obra literaria [ modifica ]

Als inicis de la seva carrera literaria, es dedica a compondre obres de ficcio i va publicar una mica mes de 80 relats quan hague acabat els seus estudis mitjans. La decada del 1940 es considerada una de les mes completes pel que fa a les obres de Mahfuz, en la qual surten a la llum obres com La malediccio de Ra ( 1939 ), Radubis ( 1943 ) i La batalla de Tebes ( 1944 ). Posteriorment, l'escriptor s'interessa per la novel·la social i fa les seves primeres incursions com a guionista cinematografic.

Entre 1956 i 1957 , la seva ≪trilogia del Caire≫ (formada per Bayn al-qasrayn ??? ???????, Entre dos palaus , 1956 ; Qasr al-shawq ??? ?????, El palau del desig , 1957 , i Al-sukariya ???????, El carrer del sucre , 1957) obte un exit remarcable en l'epoca de grans canvis socials i politics que se succeiren a Egipte despres de la caiguda de la monarquia, l'any 1952 . Una de les seves obres mes reconegudes per la critica, i alhora mes polemiques, es Awlad haratina (????? ??????, Els nois del carrero , 1959 ), que fou prohibida a Egipte perque es considerava que menystenia Mahoma . Aquesta novel·la va ser el desencadenant perque el lider islamista Omar Abdel-Rahman , un dels implicats en els atemptats contra el World Trade Center de Nova York del 1993 , el condemnes a mort.

El 1988 , fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'autor ≪que, amb treballs rics en matisos ?d'una visio clara i realista alhora que evocadorament ambigua?, ha format un art narratiu arab que s'aplica a tota la humanitat≫.

L'agressio de 1994 li deixa greus sequeles que li van delmar la salut, ja que van provocar-li danys a la vista i a les orelles, aixi com una paralisi del brac dret, cosa que li impedi seguir escrivint amb normalitat. A pesar d'aixo, despres de sotmetre's a un llarg proces de fisioterapia, Mahfuz va aconseguir escriure una serie de relats molt breus, a l'estil dels haikus japonesos, alguns dels quals han estat publicats en la revista egipcia Nisf al-Duniya ('La meitat del mon') sota el titol d' Al-halam fatra al-lunqaha (????? ???? ???????, Somnis de convalescencia , 2004).

Evolucio artistica [ modifica ]

Es poden considerar diverses fases o etapes en l'evolucio artistica de Mahfuz:

• La primera etapa abasta des del comencament de la carrera literaria de Mahfuz fins al 1944 , en la qual l'autor publica fonamentalment novel·les historiques ambientades en l' Egipte faraonic , aixi com articles filosofics i literaris .
• La fase seguent s'inicia a partir del 1945 , amb la publicacio de la novel·la Jan al-Jalili (??? ???????), fins al 1957 . Abandona el tema historic , i se centra en la realitat contemporania. Son novel·les amb noms de carrers i barris del Caire i presenten els habitants de la ciutat, des de les classes mes populars fins a la petita burgesia . L'obra mes destacada d'aquesta epoca es El carrero dels miracles (??? ?????), publicada el 1947. Son aquestes novel·les les que consagraren el seu autor com el millor novel·lista arab.
• Una nova etapa compren la produccio de la Trilogia del Caire integrada pels titols Entre dos palaus (??? ???????), Palau del desig (??? ?????) i La sucrera (???????), publicats entre 1956 i 1957. Fills del nostre barri (????? ?????), tot i que es publica el 1959, anuncia ja la seguent fase en la produccio de Mahfuz. La novel·la tambe esta ambientada al Caire, encara que fora de la pentalogia realista, ja que es molt mes espiritual i religiosa .
• La fase seguent abasta des del 1961 fins al 1967 , que s'obre amb El lladre i els gossos (???? ???????), en la qual la revolucio va perdent progressivament les seves metes i els herois esdevenen antiherois solitaris i incompresos.
• Posteriorment, entra en el corrent de l' absurd i abasta des del 1968 fins al 1972 . En aquesta etapa, nomes escriura contes surrealistes i onirics. La narracio desapareixera per donar pas al dialeg com a mitja de comunicacio. En aquesta etapa, els personatges expressen l'ambient de pessimisme general que es viu despres de la gran derrota arab del 1967 davant Israel . Una obra d'aquesta etapa es La taverna del gat negre (????? ???? ??????).
• Des del 1972 fins al 1998 , Naguib Mahfuz creara amb un estil en que les seves obres seran fruit de la utilitzacio de tots els corrents literaris que havia exposat fins al moment.

Naguib Mahfuz i el desenvolupament del cinema egipci [ modifica ]

Una de les facetes fonamentals de l'obra de Mahfuz es la variada relacio amb el cinema egipci al llarg d'un quart de segle. De fet, Mahfuz es, tot i no tractar-se d'un cineasta en sentit estricte, un dels grans artifexs indirectes del renaixement de la cinematografia egipcia en els anys cinquanta i seixanta , amb l'estil poc conreat fins aleshores del realisme social. El precedent n'es la famosa La voluntat (1939), ^[7] de Kamal Selim, autentic gir en la trajectoria del cinema egipci per la descripcio realista de la vida als barris populars del Caire. Tanmateix, l'herencia d'aquest film no arribaria sino a mitjan termini, ja que des dels Estudis Misr o Gizah alguns realitzadors com Fatin Abdel Wahab, Ahmed Badrakhan o Henry Barakat van continuar inundant el mercat interior (i, de fet, el de tot el mon arab) amb pel·licules de ficcio, desenvolupant un cinema inspirat en el qual es feia a Hollywood. La irrupcio de Salah Abu Seif , Yussef Chahine i Tewfiq Saleh ^[8] en el panorama dels anys cinquanta va modificar significativament l'esmentat panorama, i dota el seu pais d'un cinema madur i rigoros, sobretot compromes socialment, i proxim a una realitat tradicionalment negada en la pantalla. ^[9]

Adaptacio de les seves novel·les [ modifica ]

Naguib Mahfuz va estar directament vinculat a aquesta important inflexio, sobretot per l'adaptacio d'algunes de les seves novel·les al cinema. Es dificil precisar el nombre exacte d'obres de Mahfuz adaptades al cinema (o a la televisio), pero probablement ronda la dotzena i mitja, i es tracta invariablement de produccions egipcies. De tota manera, les seves principals obres, El carrero dels miracles (1947) i la trilogia cairota - Entre dos palaus (1956), El palau de les passions (1957) i La sucrera (1957)- van ser portades al cinema amb mes pena que gloria per Hassan al-Iman. Igual sort van tenir La guatlla i la tardor (1962), El cami (1965) i El captaire (1965), d'Hussam al-Din Mustafa, o d' El miratge (1948), portada al cinema per Anwar en-Shinawi.

La creacio d'ambients s'aconsegui mes en les adaptacions cinematografiques de Khan al-Khalili (1946) o Cafe Karnak (1974), obra d'Atif Selim i del jove Ali Badrakhan, respectivament, pero tampoc no pot parlar-se de pel·licules memorables. Per la seva part, Amor sota la pluja (1973) la porta a la pantalla Hussein Kemal, ^[10] amb la col·laboracio del mateix Mahfuz en el guio del film. Amb l'excepcio d'Abu Seif, nomes Kemal al-Skeikh sembla haver aconseguit reflectir adequadament en la pantalla el mon del novel·lista, per la seva adaptacio d' El lladre i els gossos (1961) i sobretot per Miramar (1967), a costa de privar-la de la riquesa de perspectives de l'original literari, en introduir una narracio lineal i suavitzar l'amargor del text de Mahfuz. Es pot, dir, doncs, que per al desenvolupament de la cinematografia egipcia les adaptacions de les novel·les de Mahfuz -amb independencia del seu exit popular- han exercit un paper mes aviat anecdotic i estan lluny d'haver marcat noves orientacions o tendencies.

Mahfuz com a guionista [ modifica ]

La col·laboracio de Mahfuz amb diferents directors egipcis es desigual, i destaca la seva influencia en Atef Salem, que havia comptat ja amb Mahfuz com a guionista en els seus films Han fet de mi un criminal (1954), L'ingrat (1956), i Nosaltres, els estudiants (1959), un treball en el guio en que col·labora amb el seu col·lega Mohamed Abu Iussef, a partir d'un argument original de Tewfiq Saleh, per oferir una recreacio de les mobilitzacions universitaries de finals de la decada dels cinquanta. L'aposta pel realisme social, caracteristic del cinema egipci d'aquells anys, amb l'aguda observacio de la vida cairota, es plasma en l' opera prima de Tewfiq Saleh, El carrero dels necis (1955), una pel·licula molt diferent de les que ulteriorment realitzaria.

Amb Iussef Chahine [ modifica ]

L'autentica importancia de Mahfuz per al cinema egipci rau, no obstant aixo, en la seva col·laboracio amb els dos mestres indiscutibles, Iussef Chahine i Salah Abu Seif . Per al primer, escrigue el guio de tres pel·licules, molt diferents entre si, que no son el millor de l'autor, pero enormement significatives des del punt de vista del desenvolupament del modern cinema egipci, i constitueixen testimonis excepcionals de l'actitud dels seus artistes i intel·lectuals davant la historia recent del pais. La primera de les esmentades col·laboracions fou Jamila (1958), ^[11] una exaltacio del proces d'independencia algeria mitjancant la figura de la resistent Djamila Bouhired . Film combatiu, dotat d'un vigoros ale epic, Jamila no aconsegueix elevar-se per sobre de les seves propostes, presa potser de les exigencies que la urgencia del tema imposava, pero representa un cert esperit progressista que seria caracteristic del cinema arab dels anys seixanta (en bona part, per efecte de la mateixa revolucio algeriana). ^[12]

La segona col·laboracio amb Chahine es una pel·licula historica, Saladi, el victorios (1963), ^[13] una recreacio de les gestes del gran cabdill arab, aixi com una temptativa de reescriure la historia de les croades des del punt de vista oriental. Pero, significativament, Mahfuz i Chahine (cristia) subratllen molt mes el component arabonacionalista que el propiament religios, i d'aquesta manera el film esdeve amb prou feines una velada exaltacio del nou gran lider del mon arab, Gamal Abdel Nasser . De fet, poques dificultats podia trobar el molt sensibilitzat public egipci (l'exhibicio de Samso i Dalila , de DeMille , havia estat prohibida pel fet de mostrar un jueu vencedor de qualsevol enemic) per desxifrar el missatge, i aixi Saladi , que passa per ser el millor film historic realitzat en el mon arab, pot ser llegit com una mirada sobre l'Egipte -i el mon arab- de comencaments dels anys seixanta i com una decidida aposta pronasserista.

La perspectiva canvia completament en L'eleccio (1970), ^[14] una pel·licula realitzada despres de la derrota del 1967, en la qual Mahfuz i Chahine ofereixen -sota l'aparenca d'un thriller - una parabola prou criptica sobre l'ambigu paper dels intel·lectuals en la societat egipcia. D'aquesta manera, i malgrat les seves imperfeccions, L'eleccio inaugura una mes profunda reflexio sobre el tema en el cinema de Chahine, mentre que el desencant i l'amargor que irradia tampoc no estan absents de l'obra de Mahfuz en aquell moment ( Miramar o Amor sota la pluja o, fins i tot, molts dels contes del periode 1968-1973).

Amb Salah Abu Seif [ modifica ]

Pero, en el mon del cinema, l' alter ego de Mahfuz no podia ser cap altre que Salah Abu Seif , amb qui col·labora en una desena de films. La llegenda diu que Seif ensenya al Premi Nobel a escriure guions a finals dels anys quaranta; si es certa, el deixeble va aprendre be les seves llicons i enriqui el mestre amb les seves profundes i lucides croniques de la moderna societat egipcia i les seves desencantades mirades sobre la condicio humana.

Nascuts ambdos als barris populars del Caire (Mahfuz a Gamalia; Abu Seif a Bulaq), practicament de la mateixa edat (el novel·lista es tres anys mes gran que el cineasta), simpatitzants l'un i l'altre de l'esquerra egipcia (Mahfuz, aleshores socialista; Abu Seif, del Partit Comunista), van comencar el 1948 amb Les aventures d'Antar i Abla ^[15] (un film impersonal sobre els amors llegendaris d'un esclau i la filla d'un senyor a l'Arabia preislamica, que va tenir, no obstant aixo, un exit espectacular). Mahfuz acabava d'abandonar el seu cicle de novel·les faraoniques per iniciar-se en la literatura realista, en tant que Abu Seif (un muntador experimentat que havia rebut una formacio addicional a Italia en plena febre neorealista ) comptava nomes amb dues pel·licules en el seu historial, una d'aquestes una nova versio d' El pont de Waterloo , de Mervyn LeRoy . Ambdos es trobaven en un periode de maduracio i, sens dubte, l'estreta col·laboracio que van entaular resulta fecunda per a l'un i l'altre.

Despres d'aquesta primera experiencia cinematografica de Mahfuz, els seguents lliuraments del tandem van ser Arribara el teu dia (1952), una adaptacio cairota de Therese Raquin , de Zola (al qual Abu Seif tornaria a recorrer, ja sense Mahfuz, el 1960 amb L'esplendor de l'amor , titol darrere del qual s'amaga La Bete humaine , tambe de Zola) i Raya i Sakina ^[16] (1953), inspirat en el cas real de dues assassines de dames riques a l'Alexandria dels anys vint. Despres d'aquest aprenentatge, la col·laboracio passara a donar els seus millors fruits, i foren els maxims exponents del realisme dels anys cinquanta, clara influencia de Mahfuz, amb titols com El monstre ^[17] (1954), una sordida historia ambientada en els baixos fons d'un llogaret del Nil durant l'ocupacio britanica, Joventut de dona (1956), un intens i tenebros drama passional ambientat en el mon rural, El pinxo (1957), una historia passional en el terbol mon dels majoristes de fruites del Caire, Lladre de vacances (1958), Via sense sortida (1958), Soc lliure (1958), Entre el cel i la terra (1959) -malgrat ser un dels films preferits del realitzador- un insolit a porta tancada amb catorze variats personatges atrapats en un ascensor, que s'allunya del to habitual de la produccio d'Abu Seif en aquells anys. Es tracta de films formalment molt elaborats, a mig cami entre l'herencia del neorealisme italia i del realisme poetic frances, amb dialegs molt ben construits i, no menys important, excel·lentment interpretats per alguns dels millors actors i actrius egipcis (com ara, les interpretacions de la famosa ballarina Tahia Carioca en Joventut de dona i El pinxo ).

Pero l'obra mestra d'Abu Seif (i probablement de tot el cinema egipci, juntament amb Estacio Central , de Chahine), es Principi i fi (1960), inspirada en la novel·la homonima de Mahfuz (publicada el 1949). Adaptada pel mateix novel·lista, Principi i fi disseca implacablement el mon de la petita burgesia cairota amb la historia d'un ambicios arribista que aconsegueix fer carrera en l'exercit gracies als ≪sacrificis≫ dels seus germans: l'un, subsistint humilment com a mestre de provincies; altre, submergint-se en el mon de l'hampa, i finalment la seva germana, prostituint-se en secret per poder pagar-li els estudis. El tragic desenllac posa la cirereta a un melodrama desmesurat en el paper, pero prodigiosament equilibrat en la seva plasmacio cinematografica (amb notables interpretacions d' Omar Sharif , Sanaa Gamil i Farid Chawki). Aquesta pel·licula, amb l'estructura tradicional del melodrama, retrata tota una societat (el barri en el qual viu la familia fa de microcosmos privilegiat davant l'escalpel de Mahfuz i Abu Seif) i una epoca (els ultims anys de l'ocupacio britanica), aixi com el seu ajustat reflex de les passions i miseries de l'esser huma.

Llegat [ modifica ]

Medalla Naguib Mahfuz de Literatura [ modifica ]

Des del 1996 i anualment, s'atorga cada 11 de desembre, efemeride de la naixenca del literat, la Medalla Naguib Mahfuz de Literatura. ^[18] Es un certamen literari de literatura arab a la millor novel·la contemporania escrita en arab, que no disposa de traduccio a l'angles. ^[18] El llibre guanyador es traduit a l'angles i publicat per l' American University in Cairo Press . ^[18]

L'any 2011 fou excepcional per al certamen a causa de la revolucio egipcia. El campus de la Universitat Americana del Caire es va veure afectat operativament i en comptes de la presentacio de l'adjudicacio, l'AUCP va donar el premi a "la creativitat revolucionaria del poble egipci durant l'aixecament popular que s'inicia el 25 de gener del 2011." ^[19]

Titols traduits al catala [ modifica ]

• 1939 : ??? ??????? , ?Aba? al-aqd?r ( La malediccio de Ra , Edicions Bromera , 2002)
• 1943 : ??????? , R?d?b?s ( Radubis, una cortesana en l'Egipte dels faraons , Edicions Bromera, 2006)
• 1944 : ???? ???? , Kif?? ??ba ( La batalla de Tebes , Edicions Bromera, 2008)
• 1947 : ???? ????? , Zuq?q al-Midaqq ( El carrero dels miracles , Edicions Bromera, 2007)
• 1950 : ????? ?????? , Bid?ya wa-nih?ya ( Principi i fi , Edicions 62 , 1989)
• 1956 : ?? ??????? , Bayn al-qa?rayn ( Entre dos palaus , Edicions 62, 1996)
• 1961 : ??? ??????? , Al-li? wa-l-kil?b ( El lladre i els gossos , Edicions Bromera, 1991)
• 1967 : ??????? , M?r?m?r ( Miramar , Laia, 1989; Edicions La Magrana , 1998; Edicions Bromera, 2009)
• 1985 : ?????? ?? ??????? , Al-???ix f?-l-?aq?qa ( Akhenaton, el rei heretge , Edicions Bromera, 2004)

Obra completa [ modifica ]

Referencies [ modifica ]

Enllacos externs [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Naguib Mahfuz

• Pagina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Literatura 1988 (angles)
• Entrevista de Naguib Mahfuz en The Paris Review (angles)
• Perfil de Naguib Mahfuz al lloc web de la seva editorial en angles Arxivat 2007-08-25 a Wayback Machine . (en angles).
• Llibres de l'autor a les Biblioteques de Barcelona .