La
Guerra dei Doas Rosas
foguet una
guerra
dinastica
per lo trone d'
Anglaterra
que se debanet de
1455
a
1485
. Opauset doas brancas rivalas de l'
Ostau Plantagenet
que tenian una
rosa
coma emblema ?
blanca
per l'
Ostau de York
e
roja
per l'
Ostau de Lancastre
? co que donet son nom au conflicte. La
guerra
es devesida entre periodes de combat e de treva. S'acabet per la presa dau poder per
Enric Tudor
(
1485
-
1509
), membre alunchat de l'Ostau de Lancastre, e per l'afebliment dei dos Ostaus.
L'usurpacion dau trone per Enric de Bolingbroke
[
modificar
|
Modificar lo codi
]
Representacion dau maridatge entre lo rei
Enric VI
e
Margarita d'Anjau
.
La causa prefonda de la
guerra
foguet una crisi
dinastica
iniciada per la
mort
dau rei
Edoard III d'Anglaterra
(
1327
-
1377
). Son successor,
Ricard II
(
1377
-
1399
), era un enfant de 10 ans que venguet pauc a pauc forca impopular. D'efiech, apres la
Revouta dei Paisans
de
1381
, lo rei venguet dependent d'un grop pichon de cortesans. Aquo entrainet una reaccion de part de l'
aristocracia
auta. Quauquei senhors poderos, lei
Lords Appellant
, prengueron
de facto
lo poder en
1389
.
Lo rei restauret son autoritat en
1397
e la mager part deis
Appellant
foguet tuada o
exiliada
. Apres aqueu succes,
Ricard II
venguet forca autoritari. En
1399
, assaiet de deseiretar lo duc
Enric de Bolingbroke
de l'
Ostau de Lancastre
. Dins aquo, aqueu darrier desbarquet en
Anglaterra
amb una pichona armada, capturet lo rei e se proclamet rei sota lo nom d'
Enric IV
(
1399
-
1413
).
Lei succes
militars
e
politics
de son successor,
Enric V
(
1413
-
1422
), legitimeron aquela usurpacion
[1]
. Pasmens, a sa
mort
, laisset a son torn un enfant de quauquei mes,
Enric VI
, coma rei d'
Anglaterra
. De mai,
Enric VI
apareguet pauc a pauc coma un sobeiran
malaut
e incapable d'arrestar la reconquista
francesa
durant la fasa finala de la
Guerra de Cent Ans
(
1337
-
1453
). La perda de
Bordeu
en
1453
agravet sa santat mentala e la question de la legitimitat de la dinastia fondada per
Enric IV
comencet de se pausar. En parallel, plusors nobles assaieron de formar d'aliancas en vista de redurre lo poder reiau o, pus simplament, d'aprofichar la situacion per aumentar sei territoris.
Representacion de
Ricard Plantagenet
, duc d'York, dins una miniatura.
En causa de la santat mentala marrida dau rei apres sa crisi de
1453
, una
regencia
foguet mesa en placa per lo periode
1453
-
1455
. Foguet dirigida per
Ricard Plantagenet
, duc d'
York
, un dei senhors pus popular e poderos dau reiaume. Pasmens, lo
regent
decidet d'utilizar sa posicion per favorizar seis interes personaus. Alunchet ansin la reina
Margarita d'Anjau
dau Conseu, arrestet d'adversaris politics (coma
Edmond Beaufort
, duc de Somerset) e sostenguet lei guerras privadas de sa familha contra de partisans d'
Enric VI
.
De tensions grevas aparegueron donc rapidament dins lo reiaume. Pasmens, a la fin de
1454
, la garison d'
Enric VI
permetet d'arrestar lei projectes dau regent que foguet mandat en
Irlanda
per reprimir de trebols locaus
[2]
. Aquo permetet a
Margarita
de tornar prendre la direccion deis afaires dau reiaume e de contractar d'aliancas per demenir l'influencia dau
duc d'York
.
Menacat per lo renforcament dei faccions opausadas a l'Ostau d'York,
Ricard Plantagenet
decidet de sasir la persona dau rei per mantenir son poder ≪ au nom dau rei ≫. Per aquo, devia atacar avans la fin oficiala de sa
regencia
. L'operacion aguet luoc lo 22 de mai de
1455
a la
premiera batalha de Sant Albans
. Foguet un succes que li permtet tanben de tuar d'aliats de la reina. De mai, la batalha entrainet una crisi novela per la santat dau rei, co que legitimet la perseguida de la
regencia
.
Pasmens, en causa de la santat febla d'
Enric VI
, l'enjoc principau dau conflicte venguet pauc a pauc la succession dau rei. Lo prince
Edoard de Westminster
, fiu d'
Enric VI
e de
Margarita d'Anjau
, era l'eiretier legitim. Dins aquo, era un enfant de 2 ans. L'autre candidat possible per lo trone era
Ricard Plantagenet
eu meteis. Ansin, de tensions vivas se mantengueron entre lei dos camps mentre que lo
duc d'York
reprenguet sa politica favorabla a seis amics.
La
batalha de Sant Albans
susprenguet forca lei dos camps qu'assaieron d'empedir una generalizacion dau conflicte. Pasmens, de
1456
a
1458
, l'ostilitat entre Lancastre e York afebliguet l'autoritat reiala, co que destabilizet pauc a pauc
Anglaterra
. Lei victimas principalas de la crisi fogueron lei marchands
londonencs
. La reina
Margarita
aprofichet donc un viatge dau
duc d'York
en
Irlanda
per li enebir l'intrada de la vila. Pasmens, perdiguet rapidament lo sosten de la populacion apres l'instauracion d'un regim de
conscripcion
. Au contrari, lei partisans de
Ricard Plantagenet
, menats per
Richard Neville
, comte de Warwick, aproficheron aquelei decisions per restaurar sa popularitat dins lei mitans marchands.
De son caire, durant un episodi de luciditat,
Enric VI
assaiet de negociar un acordi de
patz
entre lei doas faccions. En cambi dau pagament d'indemnitats importantas per lei morts de la
batalha de Sant Albans
, lei caps principaus de l'Ostau d'York devian recebre lo perdon dei fius dei victimas. Pasmens, diversei projectes d'
emboscada
empedigueron la tenguda dau rescontre.
La represa deis ostilitats aguet luoc en
1459
amb lo retorn en
Anglaterra
de
Ricard Plantagenet
sensa autorizacion reiala. Lo 23 de setembre de
1459
, lei forcas dei York romperon lei defensas dei Lancastre a la
batalha de Blore Heath
per concentrar sei forcas. Pasmens, lo rei
Enric VI
foguet alora capable de prendre lo comandament de l'armada reiala. Refusant de se batre contra son rei, lei tropas York s'enfugigueron sensa combatre a la
batalha de Ludford Bridge
lei 12 e 13 d'octobre.
Aquela victoria permetet au camp de la reina de tornar prendre lo poder. Pasmens, l'actitud de sei partisans apres aqueu succes foguet considerada coma insolenta per lo poble. Retirat en
Irlanda
e dins lo port de
Calais
, lei soudats demorats fideus ai York pogueron donc desbarcar dins la region de
Londres
en junh de
1460
.
Enric VI
menet tornarmai una armada contra lei rebels mai aqueu cop, poguet pas combatre directament. Aquo permetet ai York d'atacar lei forcas dei Lancastre a la
batalha de Northampton
lo 10 de julhet. Ben ajudats per lo traiment dei tropas encargadas de tenir l'ala drecha dei Lancastre, lei York infligigueron de perdas importantas a seis adversaris. De mai, captureron tornarmai lo rei e la
garnison
de
Londres
acceptet sensa dificultat de raliar lor camp.
L'amplor de son succes militar menet
Ricard Plantagenet
a revendicar lo trone d'
Anglaterra
. Per aquo, avia dos arguments principaus :
- l'illegitimitat dei Lancastre, dinastia eissida de l'usurpacion d'
Enric IV
.
- sa
genealogia
que li permetia d'aver de liames amb la familha de
Ricard II
.
Pasmens, sei partisans eran ostils a aqueu projecte. D'efiech, una partida importanta dei senhors qu'avian sostengut l'Ostau d'York volian unicament alunchar la reina e sei conselhiers dau poder. Se lo Parlament acceptet d'estudiar lei revendicacions dau
duc d'York
, una pichona majoritat confiermet la legitimitat d'
Enric VI
. En revenge, lei parlamentaris lo reconogueron coma successor dau rei e li doneron lo drech de dirigir lo reiaume coma
regent
. En
1461
,
Ricard Plantagenet
era donc
de facto
lo cap unic dau reiaume angles.
Retrach d'
Edoard IV
, lo fiu de
Ricard Plantagenet
.
L'Acte d'Acordi era totalament inacceptable per lei Lancastre. Expulsada de
Londres
,
Margarita d'Anjau
reuniguet una importanta armada e menacet la vila d'
York
. Per de rasons desconegudas,
Ricard Plantagenet
decidet d'atacar seis adversaris a la
batalha de Wakefield
en despiech d'una clara situacion d'inferioritat numerica. Foguet tuat durant lei combats. Plusors sostens fideus de sa causa fogueron tanben capturats e executats coma lo
comte de Salisbury
.
Maugrat aquela desfacha, lei York avian totjorn lo contrarotle de la capitala e lo fiu de
Ricard Plantagenet
, lo
comte de March
, foguet reconegut coma eiretier de la corona. Per perseguir lo combat,
Margarita d'Anjau
negociet una alianca amb
Escocia
en cambi de la vila de
Berwick
e de la possibilitat de pilhar lo sud d'
Anglaterra
. En parallel, lei York ataqueron lei partisans dei Lancastre dins lo
Pais de Galas
e enregistreron un succes important a la
batalha de Mortimer's Cross
lo 2 de febrier de
1461
.
L'ataca de
Margarita d'Anjau
trobet gaire de resistencia fins a la presa de
Coventry
. Lo rescontre decisiu entre lei dos camps se debanet tornarmai a
Sant Albans
(17 de febrier de
1461
). Aqueu cop, lei Lancastre fogueron venceires. Captureron tanben lo rei
Enric VI
. Pasmens,
Londres
refuset de raliar lo camp dei Lancastre.
La resistencia de
Londres
permetet a
Edoard
, comte de March, de recampar sei tropas a l'oest de la
capitala
. Foguet proclamat rei per la populacion e lo Parlament lo reconoguet rapidament sota lo nom d'
Edoard IV
. La batalha decisiva aguet luoc a
Towton
lo 29 de marc de
1461
. S'acabet per una victoria dei York que destrugueron una partida importanta de l'armada adversa. La reina
Margarita d'Anjau
,
Enric VI
e son fiu s'enfugigueron en
Escocia
e sei forcas se disperseron dins lo nord d'
Anglaterra
e dins lo
Pais de Galas
.
De
1461
a
1468
, lei combats continueron entre lei senhors partisans dei dos camps mai
Edoard IV
intervenguet pauc. Leis
Escoces
meneron tanben d'incursions contra lo territori angles fins a una desfacha umilianta au
setge de Norham
en
1463
. Apres aquela revirada, accepteron de signar una treva. De son caire,
Margarita d'Anjau
e son fiu aneron en
Franca
e en
Anjau
per assaiar de trobar de sostens suplementaris. Pasmens, lo rei
Lois XI
(
1461
-
1483
) refuset de sostenir sa causa.
Aquo afebliguet mai la posicion dei Lancastre que fogueron durament batuts a
Hedgeley Moor
(25 d'abriu de
1464
) e a
Hexham
(15 de mai de
1464
). Aquelei desfachas entraineron la capitulacion dei casteus d'
Alnwick
, de
Dunstanburgh
e de
Bamburgh
qu'eran tres posicions importantas dei Lancastre. Per completar aquela situacion marrida, la
batalha de Tuthill
(
1461
) permetet ai York de conquistar la mager part dau
Pais de Galas
e lo rei
Enric VI
foguet capturat en
1465
. La darriera pochi de resistencia importanta, dirigida per
Jasper Tudor
, foguet batuda en
1468
a l'entorn dau casteu gales d'
Harlech
.
La restauracion e la disparicion dei Lancastre
[
modificar
|
Modificar lo codi
]
En
1468
, lei Lancastre avian plus lei ressorsas sufisentas per menacar lo trone d'
Edoard IV
. Pasmens, la guerra reprenguet un an pus tard en causa de la rompedura entre lo rei e
Richard Neville
, comte de Warwick e sosten fideu de la causa dei York. La causa premiera d'aqueu conflicte foguet l'umiliacion dau comte, ocupat a negociar una alianca amb
Franca
, per la decision dau rei de se maridar amb
Elizabeth Woodville
, una nobla locala eissida d'un ostau menor de l'aristocracia anglesa. La demenicion de la popularitat d'
Edoard IV
, qu'avia forca aumentat leis
imposts
, aguet benleu una influencia dins la crisi.
Lo comte de Warwick s'aliet amb
Jordi Plantagenet
, lo fraire d'
Edoard IV
, e se revoutet en julhet de
1469
. Venceires a la
batalha d'Edgecote Moor
, lei rebels pogueron assetjar lo rei dins lo casteu de Middleham.
Edoard IV
foguet obligat de convocar un Parlament dins la vila d'York per cedir lo poder a son fraire. Pasmens, l'autre fraire dau rei ? lo futur
Ricard III
? e la mager part dei nobles refuseron d'acceptar l'usurpacion e la revouta foguet esquichada a la
batalha de Losecoat Field
lo 12 de marc de
1470
. Sei caps s'enfugigeron en
Franca
.
La restauracion d'Enric VI e la fin dei Lancastre
[
modificar
|
Modificar lo codi
]
Representacion de la
batalha de Barnet
.
En
Franca
, leis adversaris d'
Edoard IV
troberon un acordi per aliar sei forcas. Un maridatge entre lo prince
Edoard de Westminster
e la filha dau
comte de Warwick
marquet la formacion d'aquela coalicion. Ajudat per quauquei nobles maucontents dau rei,
Richard Neville
poguet desbarcar dins la region de
Londres
. Incapable de trobar d'aliats,
Edoard IV
deguet s'exiliar ai
Pais Bas
.
Enric VI
foguet restablit coma rei d'
Anglaterra
.
Sostengut per
Borgonha
,
Edoard IV
trobet rapidament lei ressorsas neccesarias a una reposta. Desbarquet a son torn lo 14 d'abriu de
1471
e infligiguet una desfacha ai tropas dau
comte
a la
batalha de Barnet
(14 d'abriu de
1471
).
Warwick
foguet tuat durant la
retirada
. Puei, lo 4 de mai seguent, l'armada dei Lancastre foguet anientada a la
batalha de Tewkesbury
onte lo prince
Edoard de Westminster
moriguet. Enfin,
Enric VI
moriguet a son torn ? probablament assassinat ? lo 21 de mai. Aquelei succes entraineron la disparicion de la linhada mascla dei Lancastre e permeteron ai York d'ocupar solidament lo trone.
Apres lei combats de
1471
, lo poder d'
Edoard IV
foguet plus contestat fins a sa mort en
1483
. Pasmens, foguet remplacat per
Edoard V
qu'era un enfant de 12 ans. Un cop de mai, una regencia foguet mesa en placa. Dominada per lei Woodville, la familha de la reina
Elizabeth Woodville
, suscitet dei tensions en causa de l'ambicion dei regents. Aquo entrainet la formacion d'una faccion desirosa de fisar lo poder au duc de Gloucester,
Ricard
, qu'era fraire d'
Edoard IV
. Lei conjurats prengueron lo contrarotle de la persona reiala lo 30 d'abriu de
1483
. Puei, una purga permetet a
Ricard
d'eliminar una partida dei Woodville e de sei partisans.
En posicion de forca,
Ricard
convoquet durant l'estiu de
1483
un Parlament per prononciar l'irregularitat dau maridatge d'
Edoard IV
e d'
Elizabeth Woodville
. Puei, assassinet sei dos nebots e venguet rei sota lo nom de
Ricard III
. D'un biais generau, lo camp dei York acceptet aquela usurpacion car
Ricard
era considerat coma un
generau
competent. Or, aquo era un argument important dins un periode de
guerra civila
. Pasmens, lo complot permetet ais adversaris de l'
Ostau d'York
d'organizar una revouta novela. D'efiech, lei Lancastre sostengueron desenant lei revendicacions au trone d'
Enric Tudor
, un nebot d'
Enric VI
, aguent de liames genealogics amb plusors reis angles.
De mai, l'assassinat dei dos princes per
Ricard III
foguet pas considerat coma legitim per totei lei nobles angles. Quauquei senhors decideron d'organizar una revouta amb l'ajuda de
Margarita Beaufort
, la maire d'
Enric Tudor
. Porta lo nom de
rebellion de Buckingham
car
Henry Stafford
, segond duc de Buckingham, i participet. Diversei revoutas simultaneas fogueron organizadas mai l'execucion dau plan foguet marrida. Isolat, lo duc de Buckingham foguet obligat de s'enfugir. Finalament capturat, foguet executat lo 2 de novembre de
1483
. Leis autrei revoutas mau capiteron egalament e una ataca navala menada per
Enric Tudor
? amb l'ajuda de
Bretanha
? foguet dispersada per una
tempesta
.
Retrach dau rei
Enric Tudor
.
En
1484
,
Ricard III
engatjet de negocacions amb
Bretanha
per obtenir l'extradiccion d'
Enric Tudor
. Pasmens, aqueu darrier poguet s'enfugir en
Franca
. La regenta
Ana de Beaujeu
decidet de sostenir sei revendicacions e li permetet de reunir rapidament una armada e una flota. En parallel,
Enric
negociet lo sosten dei partisans dei Lancastre e un maridatge amb
Elisabeta d'York
. Aquo fragilizet la posicion de
Ricard III
.
Lo desbarcament d'
Enric Tudor
se debanet lo 7 d'aost de
1485
dins lo
Pais de Galas
. Lo 22 d'aost de
1485
, ganhet la
batalha de Bosworth
onte
Ricard III
foguet tuat. Apres aqueu combat, lo maridatge entre
Enric Tudor
e
Elisabeta d'York
permetet d'unificar lei dos Ostaus a l'origina de la guerra. De mai,
Enric Tudor
ordonet l'execucion de totei lei personas susceptiblas de revendicar lo trone. Enfin, reprimiguet lei darrierei revoutas contra son autoritat a la
batalha de Stoke
en
1487
.
Lei consequencias de la Guerra dei Doas Rosas son encara l'objecte de debats importants entre
istorians
. Son efiech pus visible foguet la disparicion de la
dinastia Plantagenet
e son remplacament per la
dinastia Tudor
. En parallel, lei perdas enregistradas per la
noblesa
durant lei combats e lo renforcament continu de l'autoritat reiala durant la guerra favorizeron la transformacion de la societat
medievala
anglesa
e l'introduccion de la
Renaissenca
dins l'illa. Enfin, per empachar una revouta novela,
Enric Tudor
limitet forca lo drech dei senhors de levar e d'entretenir de forcas militaras.
Au niveu internacionau,
Anglaterra
conoguet un periode d'afebliment important. D'efiech, trebolada per sei conflictes internes, poguet pas organizar de contra-atacas apres la conquista de son domeni continentau per
Franca
en
1450
-
1453
. Aquo entrainet la fin de la
Guerra de Cent Ans
que foguet definitivament reglada en
1475
amb la signatura dau
Tractat de Picquigny
entre
Edoard IV
e
Lois XI
. De mai,
Anglaterra
perdiguet la capacitat d'organizar d'incursions d'amplor sus lo
continent
. Pasmens, d'un bias paradoxau, aqueu declin favorizet lo desvolopament de sa poissanca navala.
- (en)
Christine Carpenter,
The Wars of the Roses : Politics and the Constitution in England, c. 1437?1509
, Cambridge University Press, 2002.
- (en)
Michael Hicks,
The Wars of the Roses
, Yale University Press, 2012.
- (fr)
Paul Murray Kendall,
L'Angleterre au temps de la guerre des Deux-Roses
, Fayard, 1984.
- ↑
En particular, infligiguet una desfacha saunosa ai
Frances
a la
batalha d'Azincourt
(
1415
) e foguet reconegut coma l'eiretier de la corona de
Franca
per
Carles VI
.
- ↑
D'efiech,
Ricard Plantagenet
era tanben ≪ luoctenent d'Irlanda ≫ e donc responsable dei terras anglesa dins l'illa.