 |
Aquest article o seccio no
cita les fonts
o necessita mes referencies per a la seva
verificabilitat
.
|
La rosa roja dels
Lancaster
La rosa blanca dels
York
La
Guerra de les Dues Roses
o
Guerra de les Roses
(
1455
-
1485
) va ser una serie de
guerres civils
pel tron del
Regne d'Anglaterra
que va enfrontar els partidaris de la
Casa de Lancaster
i la
Casa de York
. Les dues descendien de la casa reial dels
Plantagenet
, a traves del rei
Eduard III
.
Els participants a la guerra eren majoritariament l'aristocracia terratinent i els exercits dels senyors feudals. El suport per les dues cases era condicionat per factors dinastics, com matrimonis entre la noblesa o la concessio de titols feudals, i les lleialtats de molts dels participants van canviar durant els diferents enfrontaments. Per aquest motiu resulta complicat de fer un seguiment de les aliances i els equilibris de poder durant el conflicte.
La Guerra va acabar amb l'extincio de la linia dels Plantagenet i va debilitar molt a la noblesa. Aquest periode de guerra civil va marcar el declivi de la influencia anglesa al continent europeu, el debilitament del poder feudal dels nobles, i l'increment del poder dels comerciants i la centralitzacio del poder monarquic sota la nova dinastia dels
Tudor
. La fi de la guerra es considerada pels historiadors com la fi de l'
l'edat mitjana
anglesa i l'inici del
renaixement
.
El nom del conflicte, producte del
romanticisme
, te el seu origen en que els emblemes
heraldics
de les dues cases eren una rosa.
Els origens: la disputa successoria
[
modifica
]
La disputa entre les dues cases te els seus origens el
1399
amb la deposicio del rei
Ricard II
per part del seu cosi
Enric Bolingbroke
, el duc de Lancaster. Enric era el fill del tercer fill d'
Eduard III
, i per tant la seva candidatura al tron era feble. D'acord amb les normes successories i amb la tradicio, la corona hauria d'haver passat als descendents masculins de
Lionel d'Anvers
, el segon fill d'Eduard, i de fet Ricard II ja havia nomenat Edmund Mortimer com el seu hereu. Tanmateix, Bolingbroke tenia un exercit al darrere i el control de la situacio, mentre que Edmund tan sols tenia 8 anys. Com que el regnat de Ricard II havia estat molt impopular, es va tolerar la usurpacio d'Enric que es feu coronar com a Enric IV.
Pero al cap d'uns anys d'haver pres el tron, els descontents organitzaren una serie de rebel·lions a
Gal·les
,
Cheshire
i
Northumberland
, fent servir la figura de Mortimer com a nexe d'unio. Enric IV va aplacar les revoltes, i garanti la successio de la seva linia en la figura del seu fill
Enric V
.
Enric V va ser un gran soldat, i els seus exits militars a Franca durant la
Guerra dels Cent Anys
li atorgaren una gran popularitat, afermant els Lancaster al tron.
Pero el seguent rei Lancaster,
Enric VI
, resulta un rei feble que a mes patia alienacions mentals. A mes a mes
Ricard de Conisburgh
de la Casa York (fill del quart fill d'Eduard III), es va casar amb Anna Mortimer, la germana d'Edmund Mortimer. Aixo convertia els drets successoris dels York en tant o mes valids que els de la dinastia dels reis Lancaster.
El regnat d'Enric VI
[
modifica
]
Enric VI
Quan Enric VI va pujar al tron el
1422
, era un nado de tan sols nou mesos. La primera part del seu regnat el govern estava en mans de regents i consellers. Els francesos van obtenir una serie de victories en la Guerra dels Cent Anys i de mica en mica van anar recuperant les conquestes continentals angleses, incloent-hi les obtingudes per Enric V. A la cort les diferents faccions es barallaven pel poder: Humbert de Gloucester va ser acusat de traicio i mori esperant judici, i el duc de Suffolk va ser exiliat i assassinat. Enric VI no prenia part en cap de les intrigues i era vist com un rei debil que, a mes, patia episodis de bogeria.
El Duc de Somerset prengue el control del govern i intenta de negociar la pau amb els francesos. Mentrestant Ricard Plantagenet, el Duc de York, s'erigi com a representant dels que volien continuar la guerra amb Franca.
La creixent discordia a la cort tambe es reproduia a tot el pais. Les families nobles s'embarcaren en baralles privades sense mostrar cap mena de respecte per l'autoritat reial. La mes coneguda d'aquestes baralles enfronta els poderosos Percy i Neville, pero n'hi hague moltes altres que especialment enfrontaven les cases nobles d'antiga tradicio amb les families nouvingudes que Enric IV havia donat titols i terres com a agraiment al seu suport. Un factor que va contribuir a aquestes guerres internes va ser la perdua dels territoris a Franca, que havia fet tornar a molts soldats desocupats al territori angles.
Com que el rei era facilment manipulable, aquells de la cort mes proxims a ell monopolitzaven el poder, mentre que Ricard i els seus n'eren apartats. La reina d'Enric,
Margarida d'Anjou
, va conspirar amb altres nobles per reduir el poder dels York. Les tensions entre els York i els Lancaster, afegides al creixent malestar entre la poblacio, els abundants feus entre la noblesa i la corrupcio a la cort d'Enric VI van propiciar l'esclat de la guerra civil.
Ricard Plantagenet
, Duc de York
L'inici de la guerra
[
modifica
]
Ricard Plantagenet, cada cop mes acorralat, va decidir finalment de recorrer a l'enfrontament armat. El primer encontre va ser el
22 de maig
de
1455
, a la Primera Batalla de Sant Albans. La batalla va acabar amb una derrota dels Lancasters, i la mort d'alguns dels seus liders destacats com Somerset i Northumberland. D'entrada les uniques intencions que Ricard havia manifestat eren apartar els "mals consellers" del costat del rei Enric. Per aixo quan els York van capturar el rei, que es trobava seient tranquil·lament a la seva tenda patint un altre atac de bogeria, es van limitar a fer que els hi atorgues un altre cop posicions d'influencia. Es va intentar reconciliar ambdos bandols i Ricard va ser nomenat Protector, apartant Margarida de la presa de decisions.
Els problemes van comencar a sorgir quan es planteja el dilema de nomenar com a successor del rei Enric VI el seu fill Eduard o el mateix Duc de York Ricard. Margarida es va oposar frontalment a qualsevol solucio que allunyes el seu fill del tron. El 1456, mentre ella i el rei eren de viatge, Margarida va decidir no tornar a Londres i establir la cort a
Coventry
. Des d'alli va aconseguir que el rei anul·les el nomenament de York com a protector, i el va obligar a tornar al seu carrec de lloctinent a Irlanda.
La represa de les hostilitats i l'Acta d'Acord
[
modifica
]
El setembre de
1459
York va tornar d'Irlanda sense permis, i les hostilitats es van reprendre. Tot i que d'entrada els Lancasters van ser incapacos d'aturar l'avanc dels York, la seva victoria a la
Batalla del Pont de Ludford
van obligar a fugir els liders rivals. Ricard va tornar a Irlanda, i el seu fill
Eduard
i el
comte de Warwick
es van refugiar a
Calais
.
Durant el seguent any, Warwick va anar organitzant ratzies a la costa anglesa des de Calais, augmentant la sensacio de caos al regne. El
1460
va organitzar una invasio en tota regla, i rapidament prengue el control de
Kent
i
Londres
. Enric va liderar un exercit per combatre'ls, i el 10 de juliol de 1460 Yorks i Lancasters es van tornar a enfrontar a la Batalla de Northamton. La batalla va resultar desastrosa pels Lancasters, que van ser derrotats, i per segona vegada a la guerra els Yorks van capturar el rei Enric mentre es trobava patint un nou atac de bogeria a la seva tenda. Amb el rei al seu control, els yorkistes van tornar a Londres.
Animat pels exits militars de la seva faccio, Ricard va tornar a Gran Bretanya amb la intencio de reclamar el tron per a ell basant-se en els seus drets dinastics superiors a la linia lancastriana. Desembarcant al nord de Gal·les, ell i la seva esposa Cecilia van entrar a Londres amb tota la cerimonia habitualment reservada per als monarques. Quan el Parlament s'hague reunit, Ricard va entrar i es va asseure directament al tron. Els lords van emmudir sorpresos per la seva presumpcio, incloent-hi els seus aliats Warwick i Salusbury. L'objectiu dels revoltats havia estat expulsar els consellers hostils de rei, i no substituir-lo.
El seguent dia Ricard els va presentar genealogies detallades per defensar la seva candidatura al tron basant-se en la seva descendencia de Lionel d'Anvers, i va trobar-se amb mes comprensio per part dels parlamentaris. L'octubre de 1460 es va aprovar, per un marge de cinc vots, l'Acta d'Acord. Segons l'acta Enric VI havia de continuar com a rei, pero Ricard era designat com el seu successor en detriment del seu fill de sis anys Eduard. Ricard va acceptar el tracte, que tambe el designava Protector del Regne i li permetia governar en nom d'Enric. L'Acta d'Acord va ser considerada inacceptable pels Lancaster, que es van aplegar al nord amb Margarida i el princep Eduard per formar un exercit.
El contraatac dels Lancaster
[
modifica
]
Ruines del Castell de Sandal
El Duc de York va voler consolidar la seva posicio de forca impedint que l'exercit de Margarida es fes fort al nord. El nadal de 1460 Ricard va acampar en una posicio defensiva al Castell de Sandal, prop de
Wakefield
. Tot i que els informes afirmaven que l'exercit de Margarida superava el de Ricard per dos a un, el 30 de desembre Ricard de York va ordenar abandonar el castell i llancar un atac. El seu exercit va sofrir una derrota contundent a la Batalla de Wakefield. El mateix Ricard va morir en el combat, i el seu fill de 17 anys, Edmund, i el comte de Salsbury van ser capturats i executats. Margarida va ordenar que els caps de tots tres fossin penjats sobre les portes de la ciutat de York.
La mort de Ricard deixava al jove Eduard, de divuit anys, com a nou Duc de York i hereu al tron de la seva faccio. Va portar el seu exercit a les marques entre Anglaterra i Gal·les, i obtingue una victoria contra el Comte de Penbroke a
Herefordshire
.
Margarida, mentrestant, havia promes el seu fill Eduard amb la filla de la reina d'Escocia a canvi que aquesta li proporciones un exercit. Margarida, pero, no estava en condicions de pagar el seu creixent exercit i tan sols podia prometre als seus homes els botins del sud d'Anglaterra. A Londres, Warwick feia servir aquests saquejos com a arma de propaganda contra els Lancaster, i aixi aconsegui que la ciutat de Coventry es passes al bandol dels York. Pero Warwick no va ser a temps de reclutar un exercit prou poderos per plantar cara als Lancaster, i mentre Eduard era a Gal·les, va ser sorpres a la Segona Batalla de Sant Albans. Els Lancaster van obtenir una important victoria i van obligar les forces dels York a fugir abandonant el rei Enric.
La guerra ja s'havia tornat terriblement cruel, com exemplifica el fet que la reina Margarida va fer que el seu fill Eduard, de set anys, decidis la manera com havien de ser executats els cavallers York que havien rebut l'encarrec de protegir Enric VI durant la batalla. Els cavallers no havien participat en la batalla; s'havien quedat a vigilar que al rei no li passes res i van romandre al seu costat sense ni tan sols fugir quan el seu bandol va perdre la batalla.
L'exercit Lancaster va continuar cap al sud i va arribar a les portes de Londres, pero el temor que els saquejos als comtats dels voltants es repetissin a la capital van fer que els barressin l'entrada. La ciutat va tancar les portes als Lancaster i va rebutjar de subministrar provisions a l'exercit.
El triomf dels York
[
modifica
]
Eduard IV
Mentrestant Eduard va arribar a Londres des de l'oest i va unir el seu exercit al de Warwick. La reina es va retirar a Dunstable i Eduard i Warwick amb el seu exercit van ser benvinguts a Londres. La ciutat, majoritariament partidaria dels York, els va rebre amb entusiasme. Eduard ja no podia al·legar que la lluita era nomes per a apartar els mals consellers del rei: havia d'admetre que s'havia convertit en una guerra per la corona. Quan el bisbe de Londres va demanar l'opinio al poble, va contestar amb crits de "el rei Eduard". Rapidament l'eleccio va ser ratificada pel parlament, tot i que Eduard no va voler coronar-se oficialment fins que Enric i Margarida no fossin executats o exiliats. La justificacio de la proclamacio d'Eduard era que Enric havia perdut els seus drets a la corona en permetre que la seva reina ataques els que, segons l'Acta d'Acord, eren els seus hereus. Tanmateix, cada cop mes s'argumentava que la legitimitat a la corona corresponia als York i que tots els reis Lancaster havien estat usurpadors.
Eduard i Warwick van marxar cap al nord, i s'enfrontaren amb l'exercit dels Lancaster a
Towton
, prop de la ciutat de York. La batalla de Towton seria la batalla mes important de la Guerra de les Dues Roses fins al moment. Les dues parts van acordar que aquell enfrontament havia de ser el que sentencies la guerra i que es lluitaria a mort. Eduard va obtenir una decisiva victoria, en la que la majoria dels comandants dels Lancaster van morir. Molts dels nobles que van sobreviure van jurar lleialtat al rei Eduard. Enric i Margarida, que havien estat pendents de la batalla des de York amb el seu fill Eduard, van fugir cap a Escocia. Eduard va avancar per capturar York, on encara penjaven els caps del seu pare, el seu germa i Salsbury, que van ser rapidament substituits per caps de nobles lancastrians que havien caigut en la batalla.
Eduard IV va ser coronat el juny de 1461 a Londres i va ser capac de governar el regne amb relativa comoditat durant un periode de 10 anys. De mica en mica els rebels Lancaster que encara resistien al nord van anar caient. En una de les revoltes al nord els York van aconseguir capturar al rei Enric VI, que va ser empresonat a la Torre de Londres.
Ricard Neville, el comte de Warwick
La restauracio d'Enric VI
[
modifica
]
Les relacions entre el rei Eduard i el seu principal avalador (i antic mentor), el poderos comte de Warwick Ricard Neville, es van deteriorar cada cop mes. Les causes foren diverses, pero una de les mes importants va ser la decisio d'Eduard de casar-se en secret amb
Elisabet Woodville
el 1464. Quan el rei va anunciar el matrimoni com un fet consumat, Warwick va quedar publicament en evidencia, ja que s'havia estat dedicant a negociar un matrimoni entre Eduard i una princesa francesa per tal de guanyar una alianca estrategica. Que els Woodvilles van comencar a ser preferits per sobre els Nevilles a la cort, Eduard va posar impediments per a deixar que les dues filles de Warwick (Isabel i Anna Neville) es casessin amb els seus dos germans, o que el rei preferis aliar-se amb Borgonya que no pas amb Franca com ell aconsellava, van aprofundir el ressentiment de Ricard Neville.
El 1469 Warwick es va aliar amb Jordi, germa d'Eduard i hereu aparent al tron. Van reclutar un exercit que va vencer el rei i el va fer presoner. Tambe va fer executar el pare de la reina, Ricard Woodville, i va obligar a Eduard a convocar el Parlament a York on es pretenia declarar Eduard un fill il·legitim i en consequencia proclamar rei al seu germa Jordi. Pero el germa d'ambdos,
Ricard
, amb el suport de la majoria dels nobles, es mantingue fidel al seu germa i va arribar al capdavant d'un gran contingent per alliberar el rei.
Ricard Neville i Jordi Plantagenet van ser declarats traidors i van haver de fugir a Franca, on s'uniren a l'exiliada Margarida d'Anjou que intentava obtenir l'ajut del rei
Lluis XI de Franca
per recuperar el tron del seu marit. La filla de Warwick, Anna Neville, es casa amb el fill de Margarida i l'hereu Lancaster al tron: Eduard de Westminster. La tardor de 1470 Warwick va tornar a Anglaterra al capdavant d'un exercit.
Eduard no estava preparat per fer front a la invasio, i aquest cop es va veure obligat a fugir. Va ordenar al seu exercit que es disperses, i va exiliar-se a Borgonya. Warwick va alliberar al rei Enric VI, el va fer desfilar pels carrers de Londres proclamant-lo rei de nou, i va declarar Eduard i el seu germa Ricard traidors.
La restauracio d'Eduard IV
[
modifica
]
L'exit de Warwick va ser efimer. A l'aliar-se amb el rei de Franca declarant la guerra a Borgonya, va involucrar a Carles de Borgonya en la disputa, que va ajudar militarment i financera Eduard perque llances una invasio a Anglaterra el 1471.
La Batalla de Tewkesbury segons un manuscrit de
Gant
.
Eduard va desembarcar amb un petit exercit a Ravenspur, i aviat va aconseguir guanyar la ciutat de York i aplegar simpatitzants. Aquest cop el seu germa Jordi va a trair a Warwick i va tornar amb el seu germa. Despres de capturar Londres Eduard es va enfrontar a Warwick a la Batalla de Barnet, que es disputa enmig d'una densa boira. Alguns homes de Warwick s'atacaren els uns als altres per error, i el mateix Ricard Neville va morir mentre intentava recuperar el seu cavall.
Margarida i el seu fill Eduard havien desembarcat a Anglaterra i estaven reunint forces per a la causa Lancaster. El seu avanc es va interrompre quan la ciutat de Gloucester els impedi el pas a traves del riu, i el seu exercit va ser derrotat a la batalla de Tewkesbury. Alli mori el princep Eduard de Westminster, l'hereu al tron dels Lancaster de tan sols disset anys.
Amb Eduard IV un altre cop al tron, Enric VI va ser reclos un altre cop a la Torre de Londres. Sense hereus que el succeissin i amb els Lancasters derrotats, Enric VI va ser assassinat el 14 de maig de 1471, afermant la linia dels York al tron havent eliminat tots els rivals aparents.
Ricard III
Amb tota l'oposicio morta o a l'exili, la darrera etapa del regnat d'Eduard IV va veure el retorn de la calma a Anglaterra. Pero quan els excessos d'Eduard IV el van portar a una mort prematura el 1483, les intrigues politiques i dinastiques van tornar a sorgir. El seu fill i hereu,
Eduard V
, tenia tan sols 12 anys, i la cort estava dividida entre els Wodvilles (els parents de la reina) i els que s'oposaven a la creixent influencia que aquests havien anat adquirint. El germa d'Eduard, Ricard de Gloucester, havia estat nomenat en el seu testament com a Protector del Regne, i s'erigi en lider de la faccio anti-Woodville.
Amb l'ajuda del Duc de Buckingham, Ricard de Gloucester va capturar el jove rei Eduard de les mans dels Woodvilles, i justificant-se en que calia protegir el rei, el va recloure a la Torre de Londres acompanyat del seu germa petit de tan sols 9 anys. Un cop reclosos els dos nois, Ricard va declarar que el matrimoni d'Eduard IV amb Elisabet Woodville havia estat il·legal i que en consequencia els dos nois eren il·legitims. El Parlament va estar-hi d'acord, convertint a Gloucester en el rei
Ricard III
. Els dos nois, que serien coneguts com els "Princeps a la Torre", van desapareixer i probablement foren assassinats, tot i que la identitat del culpable es un misteri.
Enric VII
Mentrestant els la faccio dels Lancaster s'aplegaven darrere
Enric Tudor
, que a traves de la seva mare Margarida Beaufort descendia d'
Eduard III
(Joan Beaufort fou un fill bastard de Joan de Gant que va ser legitimat). A mes a mes, la Casa de Tudor estava estretament vinculada l'extingida Casa de Lancaster (com exemplifica el fet que l'avi d'Enric, Owen Tudor, es cases amb Caterina de Valois quan aquesta enviuda d'Enric V.
La rosa
Tudor
, creada al final de la guerra com a fusio d'ambdos emblemes.
Enric Tudor, que havia fugit a l'exili despres de la desfeta dels Lancaster, va tornar a Anglaterra l'estiu de 1485 fins que va aconseguir derrotar a Ricard III a la
Batalla del Camp de Bosworth
. Ricard va morir durant la batalla i Enric es feu coronar com a
Enric VII
. Per reforcar la seva posicio al tron es va casar amb Elisabet de York, filla d'Eduard IV i la pretendent de la nissaga dels York amb drets dinastics superiors. D'aquesta manera, les dues linies s'unien i convertien la descendencia de la parella en unics candidats al tron, com va voler simbolitzar unificant els simbols de les dues cases en el nou emblema dels Tudor: la rosa roja i blanca.
Les febles candidatures que durant els seguents anys van declarar-se hereves de la causa York van ser rapidament reprimides, i els pretendents executats.