Isadora Duncan
Dora Angela Duncanon
(
San Francisco
,
26
o
27 de maig
de
1877
-
Nica
,
14 de setembre
de
1927
), mes coneguda com a
Isadora Duncan
, fou una ballarina i coreografa
estatunidenca
considerada per molts com la creadora de la dansa moderna.
[1]
[2]
Isadora va neixer a
San Francisco
,
Estats Units
. El seu pare, Joseph, va abandonar la familia quan Isadora era petita. Posteriorment, va ser acusat de frau bancari i empresonat. Aquest fet va crear a la llar dels Duncan una dificil situacio de penuria economica, que va influenciar en l'allunyament de la familia respecte a la fe catolica que havien professat (Isadora es va declarar molts cops com a ≪atea convencuda≫).
Isadora Duncan va deixar l'escola quan tenia 10 anys i comenca amb la seva germana Isabel a impartir classes de dansa a altres nens del seu barri, mentre sa mare, Dora, donava llicons de piano per sustentar la familia i s'encarregava de l'educacio dels seus fills. Predominaven en les llicons musicals
Mozart
,
Schubert
i
Robert Schumann
, que van tenir una indiscutible influencia en el posterior desenvolupament artistic d'Isadora.
D'acord amb els seus biografs, Isadora era una nena solitaria i retreta que acostumava a jugar a la platja mentre observava la mar. La seva fascinacio pel moviment de les onades seria el germen del seu art en els anys posteriors. La nena Isadora imaginava llavors moviments de mans i peus que acompanyaven les onades de la
badia de San Francisco
, i que seria l'origen del seu peculiar estil de dansa. La influencia del mar i els seus jocs infantils es recullen en la seva
Autobiografia,
publicada el
1927
.
Quan Isadora va arribar a l'adolescencia, la familia es va mudar a
Chicago
, on Duncan va estudiar dansa classica. La familia va perdre totes les seves possessions en un incendi, i es va traslladar novament, aquest cop a
Nova York
, on Duncan va ingressar en la companyia de teatre dramaturg Augustin Daly.
En l'inici del segle, Isadora convenc la seva mare i la seva germana perque la familia emigri a Europa. Es ironic pensar que aleshores mig Europa intentava emigrar als Estats Units per allunyar-se de la penuria economica i trobar un futur millor; tot i aixo, les Duncan parteixen el 1900 i s'assenten a
Londres
inicialment, i posteriorment a la
Ciutat de la Llum
, on tingue com a professora de ballet na
Marietta Bonfanti
.
Expressionisme i dansa
[
modifica
]
Durant la seva etapa londinenca, Isadora, sempre inquieta i autodidacta, passa llargues hores al
Museu Britanic
. Li fascinen les expressions artistiques de la
Grecia classica
i, especialment, els gots decorats amb figures de ballarines. D'aquestes, adoptara alguns elements caracteristics de la seva dansa, com inclinar la testa cap enrere com les bacants.
Es en aquesta epoca quan comenca a consolidar-se l'estil unic d'Isadora. Es tracta d'una dansa molt allunyada dels patrons classics coneguts fins aleshores, que incorpora escenificacions i moviments que tenien mes a veure amb una visio filosofica de la vida lligada potser a l'
expressionisme
(linia de pensament artistic incipient en aquella epoca) i, per tant, a una recerca de l'essencia de l'art que nomes pot procedir de l'interior.
Isadora era plenament conscient que el seu estil suposava una ruptura radical amb la dansa classica i, en aquest sentit, es veia a ella mateixa com una revolucionaria precursora en un context artistic de revisio generalitzada dels valors antics. Alhora que el seu estil s'anava consolidant, Isadora estudiava en profunditat la dansa i la literatura antigues als museus, particularment el
Louvre
de
Paris
, la
National Gallery de Londres
i el
Museu Rodin
. A mes, tenia alumnes que seguien el seu estil; entre aquestes hi havia la francesa
Jeanne Ronsay
.
[3]
Els temes de les danses d'Isadora eren classics, sovint relacionats amb la mort o el dolor, pero s'oposava als assumptes de la dansa classica coneguda fins aleshores, que giraven a l'entorn d'herois i follets. Les seves escenificacions eren tambe revolucionaries i, fins i tot, minimalistes: nomes alguns teixits de color blau cel, en lloc dels ostentosos decorats dels muntatges coneguts fins aleshores, i una tunica vaporosa que deixava endevinar el cos i entreveure les cames despullades i els peus descalcos, front els vestits de tutu, sabatilles de punta i mitges rosades de rigor del ballet classic. Isadora ballava sense maquillatge i amb el cabell sense recollir, mentre que allo habitual en aquella epoca era maquillar-se a consciencia i recollir-se el cabell en un monyo o cua. Es comprensible que l'estil d'Isadora xoques, inicialment, al public del moment, acostumat al llenguatge de la dansa classica. Isadora va haver d'aguantar interrupcions i esbroncades de diverses indoles en les seves sessions de dansa durant algun temps, i es notable en aquest sentit la polemica que es va desencadenar durant una gira per America del Sud, el
1916
.
Va arribar a
Buenos Aires
per primera vegada el
1916
. La ballarina californiana tenia en aquell moment 38 anys i la seva fama i exit havien arribat, particularment a Europa, a altures extraordinaries. Pero el cop atroc que havia representat per a ella la mort, el
1913
, dels seus dos fills en un accident automobilistic prop de
Paris
, va alterar la seva vida d'una manera definitiva. Les extravagancies d'Isadora (que incloien una despreocupacio completa pels diners, en tingues o no) es van tornar mes acusades i el mateix va passar amb el seu desinteres per les convencions socials.
El vaixell que la portava des de
Rio de Janeiro
va atracar a
Buenos Aires
a principis de juliol i Isadora va trobar una primera dificultat: les cortines i les catifes que acompanyaven els seus recitals no havien arribat i va haver d'encarregar unes altres de noves, perque la primera presentacio estava programada pocs dies mes tard. El cost era aproximadament de 4.000 dolars i, com no tenia efectiu per afrontar aquesta despesa inesperada, va arreglar-ho pagant a credit. Les partitures orquestrals dels seus programes tambe estaven de viatge des de
Franca
, pero va ser facil reemplacar-les gracies a l'ajut del director del Conservatori de Buenos Aires, que va prestar les partitures de la biblioteca de la institucio.
Tot i que disposava de pocs diners, Isadora es va allotjar al Plaza Hotel i, mentre es preparava per als seus concerts, va comencar a recorrer la ciutat. La seva biografa, la nord-americana Frederika Blair, explica que va visitar no sols els barris mes elegants ≪sino tambe La Boca, centre de la rutilant vida nocturna de la ciutat (sic)≫.
Els espectadors del seu primer concert, el 12 de juliol, van rebre les danses d'Isadora de manera freda. El public "porteno" estava acostumat al llenguatge del ballet, encara en les seves formes renovadores (Vaslav Nijnsky, amb els
Ballets Russos
, s'havia presentat al
Teatre Colon
tres anys abans amb un exit colossal) i va trobar pobra i limitada la tecnica d'Isadora. La vigilia del segon concert va ser amb un grup d'amics en un club nocturn i alla, impulsada per l'excitacio del moment, es va aventurar a ballar l'himne nacional. L'endema, el gerent del Coliseu addui que ella havia faltat al contracte amb ell en oferir aquella actuacio imprevista i va amenacar d'anul·lar el proxim concert. Va ser necessari tot el tacte de Dumesnil, director musical de la gira, perque el gerent fes enrere la seva decisio.
Tot i aixo, altres dificultats s'apropaven. Isadora volia dedicar a
Wagner
el seu tercer programa i el seu director musical, que era frances, es va negar a cooperar. Dumesnil tenia una llicencia de l'exercit del seu pais i va considerar que provocaria censures si, en temps de guerra, participava en un programa amb obres d'un compositor alemany. Tot i que van aconseguir un altre director, el programa
wagneria
va allunyar molts admiradors d'Isadora, de la mateixa manera que els pro alemanys s'havien vist afectats per la seva interpretacio de
La Marsellesa
.
Durant el concert, alguns dels espectadors van comencar a parlar en veu alta. Isadora va deixar de ballar i es va dirigir a ells d'una manera irada, dient que ja l'havien advertida que els sud-americans no entenien res d'art: ≪Vous n'etes que de negres≫ (≪no sou res mes que negres≫), els va increpar, utilitzant una forma (
negres
) molt despectiva. Aquest esdeveniment va determinar que l'administrador cancel·les les funcions restants.
Abans de partir cap a
Montevideo
, Isadora va haver de deixar el seu abric d'ermini i les seves arracades de maragdes com a garantia de pagament de l'hotel, que no podia efectuar. La pell i les joies havien estat regals del seu examant Paris Singer, un home extraordinariament ric, hereu de l'imperi Singer de les maquines de cosir i que havia financat moltes de les aventures artistiques d'Isadora.
Va simpatitzar amb la revolucio social i politica en la nova
Unio Sovietica
, i el
1922
es va traslladar a
Moscou
. La seva fama internacional va cridar l'atencio i va donar la benvinguda a l'efervescencia artistica i cultural del nou regim, tenint d'arribada molts alumnes i seguidors entre ells a na
Ellen Tels
. El fracas del govern rus perque complis les promeses extravagants de suport per al treball de Duncan, juntament amb les condicions espartanes de vida del pais, la van enviar de tornada a
Occident
el
1924
.
Vida privada
[
modifica
]
Isadora Duncan va tenir una vida intima tan poc convencional com l'expressio del seu art, i va viure sempre al marge de la moral i els costums tradicionals. Es va
casar amb el poeta rus
Serguei Esenin
, 17 anys mes jove que ella. Esenin la va acompanyar en un viatge per Europa, pero el seu caracter violent i la seva addiccio a l'alcohol van donar lloc a la fi del matrimoni. L'any seguent, Esenin va tornar a
Moscou
, on va patir una profunda crisi arran de la qual va ser ingressat en una institucio mental. Es va suicidar poc de temps despres (28 de desembre de
1925
), tot i que s'ha especulat amb la possibilitat que fos assassinat. Isadora va triar ser mare soltera, i va tenir dos fills. Tot i que no va voler revelar el nom dels pares, se sap que van ser els dissenyadors teatrals Gordon Craig i Paris Singer, fill del magnat de les maquines de cosir
Isaac Merritt Singer
. La vida privada d'Isadora no va estar mai exempta d'escandols, ni tampoc de tragedies. La mes espantosa va ser certament la mort dels dos fills Deirdre i Patrick, que es van ofegar en un accident al
riu Sena
a
Paris
, el
1913
, en caure a l'aigua l'automobil en que viatjaven al costat de la seva dida.
Isadora Duncan era bisexual i va mantenir relacions amb algunes dones conegudes de la seva epoca, com ara la poeta
Mercedes de Acosta
o l'escriptora
Natalie Barney
. Se li van atribuir molts altres romancos no confirmats amb altres dones, com ara l'actriu Eleonora Duse o Lina Poletti.
Isadora Duncan i
Serguei Esenin
, 1923
Cap al final de la seva vida, la carrera d'Isadora havia comencat a declinar. Van ser per a ella temps de seriosos problemes financers i diversos escandols sentimentals, acompanyats per alguns episodis d'embriaguesa publica. Tot aixo la va anar allunyant dels seus amics i el seu public, i finalment, del seu propi art. Isadora va viure aquells anys finals entre
Paris
i la costa del
Mediterrani
, deixant deutes considerables en hotels o passant curts periodes en apartaments llogats. Alguns dels seus amics van intentar convencer-la perque escrivis la seva autobiografia, amb l'esperanca d'alleujar una mica la seva ja preocupant situacio economica. Un d'aquests amics va ser l'escriptor Sewell Stokes, que va coneixer Isadora en els seus ultims anys, quan ja estava practicament sola i arruinada. Stokes va escriure posteriorment un llibre sobre la ballarina:
Isadora, un retrat intim
. L'autobiografia d'Isadora Duncan va ser finalment publicada el
1927
.
Les tragiques circumstancies que envolten la mort d'Isadora Duncan han contribuit a grans trets a la consolidacio del mite, i estan embolicades en un cert misteri que la historia no ha aconseguit aclarir del tot.
Isadora Duncan va morir en un accident d'automobil esdevingut a
Nica
,
Franca
, la nit del
14 de setembre
de
1927
, a l'edat de 50 anys. Va morir estrangulada per la llarga
chalina
que portava al voltant del coll, quan aquesta es va enredar en la llanda de l'automobil en que viatjava. Aquest accident va donar lloc al comentari mordac de
Gertrude Stein
: ≪l'afectacio pot ser perillosa≫. Duncan viatjava al seient del copilot d'un automobil Amilcar propietat d'un jove i guapo mecanic italia, Benoit Falchetto, a qui ella ironicament havia sobrenomenat ≪
Bugatti
≫ (la marca de l'automobil es materia de debat, pero l'opinio general es que es tractava d'un Amilcar frances model GS de 1924. La llegenda va transformar despres la marca i el va convertir en un Bugatti, molt mes car i luxos). Abans de pujar al vehicle, Isadora va proferir unes paraules pretesament recordades per la seva amiga Maria Desti i alguns companys: ≪Adieu, mes amis. Je vais a la gloire!≫(≪Adeu, amics meus, me'n vaig a la gloria!≫). No obstant aixo, segons els diaris del novel·lista nord-america Glenway Wescott, que estava a
Nica
en aquest moment i va visitar el cos de Duncan al diposit de cadavers (els seus diaris son a la col·leccio de la biblioteca de Beineke, a la
Universitat Yale
), Desti va admetre haver mentit sobre les ultimes paraules de la ballarina, i va confessar a Wescott que aquestes havien estat: ≪Je vais a l'amour≫ (≪Me'n vaig a l'amor≫).
Pel que sembla, Desti va considerar aquestes paraules poc apropiades com a ultim testimoni historic de la seva il·lustre amiga, ja que indicaven que Isadora i Benoit partien cap a una de les seves trobades romantiques. Qualssevol que fossin les seves paraules, quan Falchetto va posar en marxa el vehicle, la delicada xalina de Duncan (una estola pintada a ma, regal de la seva amiga Desti, prou llarga com per a embolicar-li el coll i la cintura i onejar per fora de l'automobil) es va enredar entre la llanda de radis i l'eix posterior del cotxe, i provoca la mort per escanyament d'Isadora.
En l'obituari publicat al diari
New York Times
el 15 setembre del 1927, es podia llegir el seguent: ≪
l'automobil anava a tota velocitat quan l'estola de forta seda que li cenyia el coll es va comencar a enrotllar al voltant de la roda, arrossegant la senyora Duncan amb una forca terrible, cosa que va provocar que sortis per un costat del vehicle i es precipites sobre la calcada de llambordes. Aixi va ser arrossegada diverses desenes de metres abans que el conductor, alertat pels seus crits, aconseguis aturar l'automobil. Es va obtenir auxili medic, pero es va constatar que Isadora Duncan ja havia mort per escanyament, i va succeir de manera gairebe instantania
≫.
Isadora Duncan va ser incinerada i les seves cendres van ser col·locades al columbari del
cementiri del Pere-Lachaise
(
Paris
,
Franca
).
Al panteo de Sant Ferran de
Ciutat de Mexic
, hi ha un ninxol d'homenatge al seu nom.
[4]
Enllacos externs
[
modifica
]