Govern dels cent dies

Nom en la llengua original	(fr) Empire Francais
Himne	Chant du depart
Tipus	guerra regim legislatura
Part de	Guerres Napoleoniques
Vigencia	20 marc - 7 juliol 1815
Interval de temps	20 marc - 8 juliol 1815
← First Restoration (en) Second Restoration (en) →
Estat	Franca
Participant	Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda Regne de Prussia Imperi Austriac Imperi Rus Provincia de Hannover Ducat de Nassau Duchy of Brunswick (en) Suecia Regne Unit dels Paisos Baixos Espanya Portugal Regne de Sardenya Regne de Sicilia Gran Ducat de Toscana Suissa Liechtenstein Restauracio francesa Primer Imperi Frances Regne de Napols

Els Cent Dies ^[1] de Napoleo va ser un breu episodi del govern de Franca protagonitzat per l'emperador Napoleo I quan torna de l'exili que li va ser imposat a l'illa d'Elba pel Tractat de Fontainebleau (1814) tot i mantenir el titol d' Emperador . El periode va entre el 20 de marc de 1815 quan va entrar a Paris i la restauracio de Lluis XVIII el 8 de juliol de 1815 , es a dir en realitat 110 dies. ^[a] Aquest periode va veure la Guerra de la Setena Coalicio, i inclou la Campanya de Waterloo , ^[2] la Guerra Napolitana aixi com diverses altres campanyes menors . La frase les Cent Jours (els cent dies) va ser utilitzada per primera vegada pel prefecte de Paris, Gaspard, comte de Chabrol , en el seu discurs de benvinguda. el rei va tornar a Paris el 8 de juliol. ^[b]

Napoleo va tornar mentre el Congres de Viena estava reunit. El 13   marc, set dies abans que Napoleo arribes a Paris, els poders al Congres de Viena el van declarar fora de la llei, i el 25   marc Austria , Prussia , Russia i el Regne Unit , les quatre grans potencies i membres clau de la Setena Coalicio, es van comprometre a posar 150.000 homes cadascun al camp per acabar amb el seu govern. ^[5] Aixo va establir l'escenari per a l'ultim conflicte de les Guerres Napoleoniques , la derrota de Napoleo a la Batalla de Waterloo , la segona restauracio del regne frances, i l'exili permanent de Napoleo a la llunyana illa de Santa Helena , on va morir el maig de 1821.

Antecedents [ modifica ]

El 31 de marc de 1814 , Paris es ocupada per les tropes aliades de la sisena Coalicio , i l' 11 d'abril Napoleo Bonaparte es exiliat a l' illa d'Elba pel Tractat de Fontainebleau (1814) . Lluis XVIII va poder aconseguir el tron poc despres pel Tractat de Paris ^[6] amb el suport de l'antic ministre d'afers exteriors de Napoleo Talleyrand , el qual, pero, va obligar-lo a establir una constitucio escrita, dita la Carta Atorgada, on garantis l'existencia d'un parlament bicameral amb una cambra alta en part hereditaria i en part nomenada pel rei (Cambra dels Pars), creada segons el model de la Cambra dels Lords britanica, i una cambra baixa dita Cambra de Diputats, elegida mitjancant un sufragi censatari . Tambe va permetre una llibertat d'expressio mes gran que la que havia permes Napoleo.

Tanmateix, els esforcos de Lluis XVIII per a revertir els resultats de la Revolucio Francesa el van fer impopular, ^[7] sobretot despres que el seu favorit, el reialista intransigent Pierre Louis Jean Casimir de Blacas , assolis una posicio dominant al Consell Reial, esdevenint una mena de primer ministre; Blacas era rebutjat per la seva politica d'afavorir persones lligades a l'Antic Regim. El govern frances, partidari de la monarquia, rapidament va anul·lar la promesa que li havien fet a Napoleo de pagar-li una pensio i circulaven rumors sobre que deportarien Napoleo a Santa Helena o les Acores . Napoleo I, aleshores, decideix de tornar al continent per tornar a agafar el poder.

El 12 de febrer de 1815 Fleury de Chaboulon , va desembarcar a Portoferraio i va presentar a Napoleo un estat alarmant del pais, a punt d’explotar. L'emperador se sent preparat, amb la intencio de repetir la seva precipitada sortida d'Egipte el 1799, quan, eludint la vigilancia anglesa, va desembarcar a Frejus i va arribar a Paris per executar el Cop d'estat del 18 de brumari . ^[8]

Ruta de Napoleo [ modifica ]

• 1 de marc de 1815: Napoleo i un miler de soldats, la majoria del regiment de granaders de la Vieille Garde i un esquadro de s polonesos exiliats amb ell, desembarquen a la platja de Golfe-Juan ( Valauria ) ^[9] i arriben, a ultima hora, a la poblacio de Canes . Aquest episodi tambe es coneix com: la invasio d'un pais per un sol home . Es dirigi pujant pels Alps fins a Grenoble evitant la vall del Roine, un coll d’ampolla considerat massa reialista.

• 2 de marc: Prenen la ruta de la ciutat de Grassa per arribar pels Alps a la vall de Durance i arriben a Saint-Vallier-de-Thiey , Escragnolles , i Seranon .
• 3 de marc: Despres de reposar una nit van a Castellane ; al migdia arriben a Barreme .
• 4 de marc: Napoleo troba a Digne la carretera transitable i fa una etapa al castell de Malijai.
• 5 de marc: Sisteron no esta protegida i Napoleo hi esmorza, a la tarda arriben a Gap on la gent el rep entusiasmada.
• 6 de marc: Passa la nit a Corps .
• 7 de marc: Arriba a la Mure i entra a Grenoble al crit de ≪Visca l'Emperador≫.

L'exercit enviat per Lluis XVIII de Franca per a detenir-lo l'acull, en canvi, com un heroi. El mariscal Michel Ney , que havia jurat a Lluis XVIII de portar-li Napoleo dins una caixa de ferro, quan es troba amb ell a Auxerre s'inclina davant Napoleo (cosa que li valdra ser executat per traicio en la Segona Restauracio ^[10] ). A tot arreu, camperols i obrers, tambe burgesos, aplaudeixen i els regiments es manifesten. ^[8]

La nit del 19 de marc Lluis XVIII fuig per exiliar-se a cap a Beauvais amb la seva cort, la seva casa militar i els seus ministres escortat pel duc de Berry i el mariscal Marmont sense que Napoleo, de moment, se n'assabentes. ^[11] Napoleo arriba a Paris i va tornar al palau de les Tuileries, en un episodi conegut com el ≪ Vol de l'Aigle ≫ (vol de l'aguila), inspirat en unes poetiques paraules de Napoleo sobre el vol d'una aguila fins a la catedral de Notre-Dame de Paris . Els intents de restaurar la monarquia tradicional francesa en el periode dels cent dies van resultar infructuosos.

Situacio interior i exterior [ modifica ]

El Duc d'Angulema va reclutar una petita forca armada pero a Valence aquesta es va desfer enfront de les tropes comandades per Emmanuel de Grouchy , que el captura, ^[12] i el 9 d'abril signaren un conveni rebent el perdo de l'emperador.

Els monarquics de Vendee que es van rebel·lar van ser un problema greu, pero Franca, en general, accepta la tornada de Napoleo pero hi va haver alguns aldarulls al departament de la Vendee i al d' Aveyron , per exemple. Napoleo tracta de mantenir la coalicio que tenia abans del seu primer exili, ja que les forces coaliades sumades eren superiors a la dels seus contraris.

El dia 13 de marc de 1815, sis dies abans de l'arribada de Napoleo a Paris les potencies del Congres de Viena el declararen fora de la llei. Quatre dies mes tard, el Regne Unit , Russia , Austria i Prussia es varen comprometre a aportar 150.000 homes al combat per acabar amb ell.

Politica [ modifica ]

L'emperador es trobava pressionat per tots els fronts davant la necessitat de presentar-se com un sobira nacional. En el seu cami cap a Paris Napoleo havia fet moltes promeses de reforma i d'un govern constitucional i el temps s’acabava perque a Viena, les potencies van renovar el pacte de Chaumont del 8 de marc de 1814, que els comprometia a reprendre la guerra. ^[8] Si volia complir aquestes promeses primer havia d'acabar amb el temor que ell mateix provocava en les grans potencies del moment.

A Franca bufa un vent revolucionari que evoca els temps marcials de la patria en perill d’extincio. Les idees jacobines tornen a estar en vigor, pero la dificultat principal era la constitucio . El 13 de marc de 1815 un edicte de Napoleo a Lio va dissoldre les cambres parlamentaries ordenant la convocatoria d'una convencio massiva a nivell nacional, coneguda com ≪Camp de Maig≫, que va tenir lloc l'1 de juny de 1815, amb el proposit de modificar la constitucio de l'Imperi napoleonic, que va estar a carrec de Benjamin Constant .

La resultant Acte additionel que suplia a les constitucions de l'Imperi concedia a Franca una cambra hereditaria de Parells i una cambra de representants elegida pels ≪col·legis electorals≫ de l'Imperi, els quals comprenien a una centesima part dels ciutadans de Franca. Com Chateaubriand va remarcar, en referencia a la Carta Constitucional de Luis XVIII, la nova Constitucio, la Benjamina, com era sobrenomenada aquesta, no era sino una carta millorada. El seu estat incomplet disgustava als liberals; nomes garantia 1.532.527 vots en el plebiscit, menys de la meitat que en els plebiscits durant el Consolat . Tota la mostra d'entusiasme en el Camp de Maig no podia amagar el descontentament pel pobre compliment de les promeses fetes a Lio.

Posteriorment es van presentar noves ofenses, i Napoleo va advertir en el seu ultim comunicat que no s'embranquessin en subtils discussions mentre l'enemic cridava a les portes. El 12 de juny Napoleo es dirigiria a la frontera nord. El seu esperit es va animar amb la perspectiva d'unir-se de nou amb el seu exercit.

Reconstruccio de l'exercit [ modifica ]

Al seu retorn, Napoleo va reorganitzar l'exercit per enfrontar-se als seus enemics, convocant tots els homes en excedencia, tots els antics soldats i la lleva de 1814. Uns 200 batallons de la Guardia Nacional va donar una forca de 120.000 homes. S’ordena l’organitzacio de 6.000 artillers de la guardia costanera i la creacio de 20 regiments d' infanteria de marina . La cavalleria es reforca amb 12.000 cavalls presos i pagats en efectiu a la gendarmeria. En deu setmanes, Napoleo va reunir 290.000 tropes actives i 220.000 tropes auxiliars. ^[13]

Tot i les perdues dels anys anteriors es disposava 150.000 rifles nous i 300.000 per a recanvis o per a reparacio, i un gran nombre de tallers d'armes, establerts a Paris, subministraven 1.500 rifles al dia i, abans de l'1 de juliol, havien de lliurar de 3.000 a 4.000. Totes les fabriques d'armes de l'Imperi havien duplicat les seves produccions. L'exercit estava generalment mal vestit.

Caiguda de l'Emperador [ modifica ]

Establert a la capital, els veterans de les anteriors campanyes van acudir a la seua crida, comencant novament l'enfrontament contra els aliats. El resultat va ser la campanya de Belgica , que va concloure amb la derrota a la batalla de Waterloo el 18 de juny de 1815 . ^[11]

Despres de la derrota a Waterloo, Napoleo arriba a Paris pensant encara a resistir pero l'ambient en les cambres i en l'opinio publica ho impedi i Napoleo no va dissoldre les cambres parlamentaries ni va declarar la dictadura. El 22 de juny Napoleo abdicava en favor del seu fill Napoleo II (el conegut com Rei de Roma i que mai va arribar a regnar), qui es trobava a Austria. El 25 de juny va rebre de Fouche, el president del recent govern provisional, la insinuacio d'abandonar Paris. Napoleo aleshores es va retirar a Malmaison , l'antiga casa de Josephine , quan els prussians s'hi acostaren marxa a Rochefort , des d'on esperava marxar als Estats Units. El 3 de juliol, Paris es va rendir als exercits de la coalicio. Lluis XVIII va tornar a la seva capital per segona vegada, cinc dies despres, ^[11] i l'emperador no va arribar a America, ja que va ser capturat i enviat a l'exili de l'illa Santa Helena , on hi passa la resta de la seva vida.

El terror blanc [ modifica ]

Despres del retorn del rei Lluis XVIII al poder despres dels Cent Dies, els simpatitzants de la Revolucio Francesa , els republicans, els bonapartistes i, en menor mesura, els protestants , van patir la persecucio, ^[14] i diversos centenars van morir per multituds enutjades o van ser executats despres d'un judici rapid en consells de guerra . ^[15] Els ultra-reialistes, molts dels quals acabaven de tornar de l'exili, estaven organitzant una contrarevolucio contra la revolucio francesa i tambe contra la revolucio de Napoleo, i a tot el Migdia (a Provenca , Avinyo , Llenguadoc i molts altres llocs), el Terror Blanc va fer furor amb una ferocitat implacable. Els reialistes van trobar en la voluntat dels francesos de desertar del rei una nova prova de la seva teoria que la nacio estava brescada de traidors i van utilitzar tots els mitjans per buscar i destruir els seus enemics. El govern era impotent o no estava disposat a intervenir.

Notes [ modifica ]

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Dominique de Villepin , Les Cent-Jours : ou l'esprit de sacrifice , Perrin, 2001. ISBN 2-262-01397-7 Comprend une chronologie detaillee et une abondante bibliographie.
• Jean Tulard , Les vingt jours , Fayard, 2001
• Emmanuel de Waresquiel, Cent Jours : la tentation de l'impossible, mars-juillet 1815 , Fayard, 2008 ISBN 978-2213621586
• Siborne, William. History of the War in France and Belgium, in 1815 . Adamant Media Corporation. ISBN 1-4021-7153-6 .

Vegeu tambe [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Govern dels cent dies

• Setena Coalicio
• Belle Poule

Enllacos externs [ modifica ]

• Artehistoria Arxivat 2006-05-22 a Wayback Machine . ? L'epoca de la restauracio
• Hispania Nova ? Napoleon y el mito del heroe romantico , per Irene Castells i Olivan i Jordi Roca