Les
Acores
(en
portugues
Os Acores
)
[1]
formen un
arxipelag
d'illes
portugueses
al bell mig de l'
ocea Atlantic
a uns 1.500 km de
Lisboa
i a uns 3.900 km de la costa est d'
America del Nord
.
Es un conjunt de nou illes que s'estenen en direccio nord-oest sud-est al llarg de mes de 600 quilometres i conformen una area economica exclusiva d'1,1 milions de quilometres quadrats. El seu punt mes occidental es troba a 3.380 km d'America del Nord. Totes tenen origen volcanic.
[2]
La
muntanya de Pico
, a l'
illa homonima
, es, amb els seus 2.351 m, la mes alta de Portugal. Les Acores son, de fet, els pics de les muntanyes mes altes del planeta, si es mesuren des de la seva base al fons de l'ocea.
Les nou illes es divideixen en tres grups:
L'arxipelag forma una de les dues regions autonomes de
Portugal
, la
Regio Autonoma de les Acores
, de resultes de la insularitat. Tenen 2.355 km² i una poblacio de 238.767 habitants (
2002
). La capital de les Acores es la ciutat de
Ponta Delgada
, a l'
illa de Sao Miguel
, la mes gran i mes poblada de l'arxipelag. Les altres dues capitals son
Angra do Heroismo
, a
Terceira
, i
Horta
, a
Faial
. Tambe hi destaquen les ciutats de
Praia da Vitoria
, a Terceira, i
Ribeira Grande
, a Sao Miguel. Els aeroports principals son: Ponta Delgada (PDL), Terceira (TER), Horta (HOR) i Santa Maria (SMA).
L'origen del nom de l'arxipelag no es coneix amb exactitud. Tradicionalment, s'afirma que deriva de l'
astor
(
acor
en
portugues
), perque se suposa que era un ocell que hi era habitual al moment del descobriment. De fet, pero, mai n'hi va haver a les illes. Alguns historiadors pensen que el coronim te el seu origen en el mot arcaic portugues
azures
(atzurs, es a dir, blaves) a causa del color blau de les illes vistes de lluny. La majoria, pero, insisteix que el nom deriva dels ocells, si be no dels astors sino d'una subespecie local de l'
aligot
(
Buteo buteo
), que seria l'animal que els primers exploradors van identificar erroniament amb aquells.
Regio Autonoma de les Acores
[
modifica
]
La
Regio Autonoma de les Acores
(en
portugues
Regiao Autonoma dos Acores
) es un territori de
Portugal
amb autonomia politica i administrativa i, alhora, una
regio ultraperiferica
de la
Unio Europea
que geograficament correspon a l'arxipelag de les Acores.
Les illes no tenen existencia juridica propia dins l'ordenament territorial de l'arxipelag, excepte a la llei electoral regional, en la qual serveixen de base per a les circumscripcions electorals. Aquest fet ha provocat diverses critiques, ja que promou la sobrerepresentacio de les illes menys poblades dins l'Assemblea Regional i trenca la proporcionalitat.
El Pico, a l'illa de Pico, vist des d'Espalamaca, a l'illa de Faial.
Mapa dels Acores de Luis Teixeira (vers 1584).
L'arxipelag es divideix administrativament en 19 municipis:
Origens i descobriment
[
modifica
]
Les illes ja eren conegudes pels cartaginesos, com ho demostra la trobada de monedes puniques, i mes tard per
arabs
i
normands
. Tanmateix, a diferencia de les
Canaries
, no foren habitades fins a l'arribada dels portuguesos.
El 1351 apareixen per primera vegada, ja amb el nom d'Acores, en una
carta portolana
florentina. El 1427 el capita portugues
Diogo de Silves
va descobrir l'arxipelag i en
1432
Goncalo Velho Cabral
comenca la colonitzacio de les illes,
[3]
deshabitades fins llavors, amb portuguesos procedents de les regions de l'
Algarve
i l'
Alentejo
. En segles posteriors arribaren colons procedents d'altres paisos europeus.
Pero fins a 1431
Goncalo Velho Cabral
no va arribar a les illes Formigas, de les quals va prendre possessio en nom del rei de Portugal. El 1432 els portuguesos es van instal·lar tambe a
Santa Maria
i el 1444 a
Sao Miguel
, any en que es data la primera erupcio important del
Sete Cidades
.
El 1449
Guilherme de Silveira
va prendre possessio de les illes de
Terceira
,
Faial
,
Corvo
i
Flores
, i cap al 1450
Vazquez Annes
va descobrir l'
illa de Sao Jorge
. Terceira va ser poblada per Jacome de Bruges (Josue van der Bergue), comerciant flamenc que va rebre la donacio d'
Enric el Navegant
. Tambe s'hi va establir un altre destacat flamenc, Jobst van Heurter, senyor de Moerkerke. Per aixo van ser conegudes durant algun temps com a Ilhas Flamingas. Cap a 1453 hi arribaren nombrosos colons flamencs, pero els portuguesos es van apoderar de l'illa de Terceira, amb la qual cosa van aconseguir dominar tot l'arxipelag. Alhora,
Alfons V
va infeudar Faial a
Isabel
, mare de
Carles el Temerari
.
Les Acores van esdevenir aviat una important base atlantica, fet que va afavorir-ne el creixement. El
1493
Cristofol Colom
hi va fer escala tornant del seu primer viatge. El 1498 es va fundar la vila d'Utra, que mes tard s'anomenara Horta. Cap a 1500 les illes van rebre un contingent de moriscs hispanics. El 1509,
Joan III
va cedir Faial a Jorge d'Utra i als seus descendents, que el 1692 van ser nomenats marquesos i ducs de Palmela. Paral·lelament, el 1534 es va fundar la vila d'Angra do Heroismo. Les erupcions volcaniques, com la que el 1563 van patir Lagoa do Fogo, no van interrompre aquest creixement.
Disputes hispanoportugueses
[
modifica
]
El
1580
, amb la disputa successoria que va acabar amb el reconeixement de
Felip II
com a rei de Portugal, el governador de Terceira, Cipriano de Figueiredo, es va declarar a favor d'
Antoni, prior de Crato
, que es refugia a l'arxipelag, mentre el bisbe d'Angra es posava de part dels
Habsburg
hispanics. Les corts de Tomar
van reconeixer Felip II, que envia
a les illes Ambrosio de Aguiar i Jorge de Covos com a governador i regidor, respectivament. El juliol del
1581
hi envia la flota de
Pedro Valdes
, que desembarca a Angra amb 400 homes, pero fou rebutjat i es retira. Del
16
al
22 de juliol
Filippo Strozzi
,
condottiero
al servei del prior de Crato, ataca infructuosament Sao Miguel.
El
1582
el prior de Crato fou derrotat definitivament a Sao Miguel i tot l'arxipelag passa a mans de Felip II. Durant la dominacio espanyola es mantingue la pau i la tranquil·litat al territori, unicament interrompuda per l'erupcio del Lagoa Seca (Sao Miguel) el
1630
. Durant la guerra d'independencia de Portugal, el
25 de marc
del
1641
Joan IV
fou proclamat rei a Terceira i tot l'arxipelag s'adheri a la seva causa. Per aquest motiu, el
1642
les Acores obtingueren per primera vegada el vot a les corts per
Angra do Heroismo
.
Els segles
xviii
i
xix
[
modifica
]
El 1708, en plena
Guerra de Successio Espanyola
, el corsari breto
Rene DuGuay-Trouin,
al servei de Franca, va desembarcar a Sao Jorge i devasta la vila de
Velas
. Durant el segle
xviii
, el ministre portugues
Pombal
va intentar de refer el comerc colonial basant-se en les Acores, ruta estrategica cap a America. Endemes, durant el segle
xviii
la metropoli colonitza Brasil amb acoresos mitjancant el sistema de
casais
(families), que passarien de 950 el 1749 a 4.000 el 1753. Per aquest motiu, quan es va independitzar l'Imperi del Brasil, hi foren incorporades del 1824 al 1832. Tanmateix, el 1828
Antonio Jose de Sousa, comte de Vilaflor
(1790-1860) va desembarcar a Terceira, i el 8 de juliol forma un exercit de 12.000 homes que derrota l'usurpador Dom Miguel a Asseicedeira i a Pico do Celeiro. El 1833 desembarcaria a Porto i es posaria de part del rei legitim,
Pere I
, rao per la qual sera nomenat duc de Terceira.
El 1832
Ponta Delgada
sera nomenada capital de l'arxipelag en detriment d'Angra do Heroismo; des d'aleshores enviara vuit diputats a Lisboa, 4 per Ponta Delgada, dos per Angra i dos per Horta. El 1835 es fundaria el primer diari de les illes,
O Acoriano Oriental
. Pel que fa a la cultura, el gran poeta portugues
Antero de Quental
(1842-1891), nascut a Ponta Delgada i estudiant a la Universitat de
Coimbra
, va compondre el 1865
Bom senso e bom gosto
i
Odas modernas
, mentre que el 1862 Arruda Furtado va escriure l'estudi antropologic
Materiaes para o estudo antropologico dos povos acorianos
.
Cap al 1890, algunes personalitats de Ponta Delgada es pronunciaren a favor de la descentralitzacio regional de Portugal, entesa com a part de la necessaria
Regeneracao
posterior a la crisi de l'Ultimatum del 1890 i com a reaccio autonoma davant la crisi politica del regim monarquic portugues. Per aixo, es constitui una Comissio promotora de l'autonomia. El moviment era liderat per membres de l'oligarquia terratinent local, comerciants i industrials afectats per la crisi dels sectors basics de l'economia acoresa de final del segle
xix
(l'alcohol i els conreus per a exportacio), i alguns professionals liberals, inclosos politics progressistes locals. Llur programa era una barreja de postulats liberals (autonomia individual, de municipis i de regions de l'Estat central) i plantejaments conservadors, ja que s'apostava pels notables locals per governar les illes a traves del reforcament de les Juntas Gerais de districte.
La lluita per l'autonomia
[
modifica
]
A les eleccions a la Cambra de Diputats del
1894
es presentaren candidats autonomistes. Tot i no comptar amb el suport de republicans i regeneradors, obtingueren un 51,1% dels vots a Sao Miguel, mentre que a la resta de les illes no s'arriba a organitzar com a moviment. Per aixo, l'
estatuto administrativo especial
, d'abast molt limitat, fou concedit pel govern de Lisboa a l'illa de Sao Miguel el marc del 1895 i aplicat nomes al districte de Ponta Delgada. Fins al
1898
no s'estendria als d'Angra do Heroismo i Horta, D'aquesta manera, el moviment autonomista va perdre forca intensitat en comencar el segle
xx
.
La gran figura literaria i politica d'aquest final de segle i comencaments del segle
xx
a Acores fou
Teofilo Braga
(
1843
-
1924
) de Ponta Delgada, autor dels poemes
Folhas verdes
(
1860
),
Visao dos tempos
(
1864
) i
Tempestades sonoras
(
1864
) i dels assaigs
Historia dos Quinhentistas
(
1871
) i
O povo portugues, nos seus costumes, crencas e tradicoes
(1886). El
1907
va prologar l'estudi
Iberisme
d'
Ignasi Ribera i Rovira
, i fou cap del Partit Republica i president de la Republica Portuguesa els anys
1910
i
1915
.
Nogensmenys, tornaria a sorgir el
1919
, en la conjuntura de deslegitimitzacio de l'estat republica portugues, sotmes a fortes pressions de la dreta autoritaria, i en un context de reestructuracio de l'economia acoresa despres de la crisi de l'exportacio del platan i d'altres productes despres de la
Primera Guerra Mundial
. La insatisfaccio per l'incompliment de les promeses de descentralitzacio fetes pel govern republica n'actua com a detonant. Els impulsors eren fonamentalment grans propietaris i industrials de tendencia monarquica o liberal-conservadora que contemplaven amb preocupacio l'evolucio politica al continent, i trobaren en la reivindicacio autonomista una via d'oposicio al regim republica. Pero tambe s'hi afegiren republicans insulars decebuts pel retardament de Lisboa en la concessio de l'autonomia.
El centre del moviment torna a ser Sao Miguel, i en ell s'uniren dirigents monarquics locals, progressistes, antics regeneradors i clergues. El
1921
fou candidat a diputat autonomista A. Hintze Ribeiro, antic conspirador contra la republica i regenerador monarquic, a qui s'uniria mes tard el conservador F. Da Camara. Al cap de poc, es crea el Partido Regionalista dos Acores (PRA), en la comissio executiva del qual formaven part monarquics i grans propietaris rurals, i va intentar infructuosament coordinar esforcos amb notables locals de
Madeira
per tal d'obtenir de Lisboa un estatut d'autonomia administrativa per a ambdos arxipelags, similar als dels territoris colonials. Tanmateix, no aconsegui d'estendre una estructura organitzada per tot l'arxipelag, i es continua dimensionant a l'illa de Sao Miguel, i en menor mesura, al districte d'Horta, on un notable local havia transformat la delegacio local del Partido Republicano Nacionalista (PRN) en Partido Regionalista, pero no aconsegui la victoria de la seva candidatura a les eleccions del 1925. Pel que fa a les altres illes, com Terceira, el missatge predominant era l'aprofundiment de l'autonomia municipal.
El cop d'estat salazarista del
28 de juny
del
1926
va obtenir el vistiplau dels autonomistes acoresos. Fins i tot, alguns dels dirigents del PRA esdevingueren caps locals de la Uniao Nacional (UN), partit unic salazarista. D'altres romangueren en l'anonimat, i les protestes pel centralisme salazarista foren circumstancials i episodiques. Entre
1943 i
1945
, les illes foren base aliada contra els
nazis;
com ho serien el
1951
pels
Estats Units
i el
1967
durant la
Guerra dels Sis Dies
.
El postsalazarisme i l'autogovern
[
modifica
]
Amb el final de la dictadura salazarista ressorgiria l'autonomisme, en un nou context d'inestabilitat i incertesa politica a Portugal despres de la
Revolucio dels Clavells
del 1974. Ja des dels anys seixanta l'oposicio al regim salazista hi havia guanyat cert suport social. Ho mostraren les eleccions del 1969, on els opositors guanyaren el 22,2% dels vots a Ponta Delgada, malgrat les restrictives condicions en que podien fer campanya els candidats no oficials. En la base del descontentament contra el regim estava el sentiment social compartit d'aillament i abando per part del govern de Lisboa, aixi com les noves tensions i expectatives socials creades pels plans de desenvolupament industrial, que nomes havien beneficiat molt secundariament les illes. El programa de la llista d'oposicio, anomenat Programa de Ponta Delgada, incloia de fet l'eleccio per sufragi directe de les
Juntas Gerais
insulars, aixi com aprofitar la descentralitzacio administrativa i les inversions a les illes.
El juny de 1974 s'iniciaria l'anomenat
tercer autonomisme
, poc despres que el nou govern decidis dissoldre les administracions, quan va apareixer publicament el
Movimento para a Autodeterminacao do Povo Acoriano
(MAPA), partidari de l'autodeterminacio de les illes i promogut per sectors nostalgics del salazarisme, que desplega una campanya internacional que va obtenir suport de l'emigracio acoresa als EUA.
El 1975 es formaria el
Frente de Libertacao dos Acores
(FLA) dirigit per
Jose de Almeida
i
Manuel Bento
, com a reaccio a l'arribada al poder de l'esquerra a Portugal. Durant l'any el temor de les elits agraries als proposits reformadors del govern de Lisboa els dugue a promoure una intensa campanya anticomunista amb suport popular. Afirmaren que si Portugal es perdia per a Occident, calia independitzar l'arxipelag amb l'hipotetic patrocini dels EUA. El 10 d'octubre del 1975, el FLA va enviar un informe a l'ONU on afirmava que els illencs no participarien en cap sistema de govern que no fos democratic. Adoptaren com a bandera l'antiga bandera monarquica portuguesa (Blanca i blava de l'
Esperit Sant
) amb un
milhafre
(mila), simbol de les illes, i nou estels grocs (un per a cada illa), i s'armen en unitats locals anomenades Patriotas Acorianos nas Guarnicoes (PAG).
La forta pressio social i politica obligaria al govern portugues a concedir un estatut d'autonomia mes ample del que inicialment s'havia projectat, a partir dels diferents projectes autonomics elaborats pels partits acoresos, principalment el
Partido Popular Democratico
(PPD), fundat per
Joao Bosco Soares Mota Amaral
, i de comissions mixtes que van incloure personalitats de totes les tendencies politiques.
Finalment, els decrets llei d'agost del 1975 i de febrer del 1976 instituiren un ample regim autonomic per a tots els arxipelags atlantics, inclosos com a regions autonomes al titol VIII de la part III de la Constitucio Portuguesa. Els poders regionals tindran competencia legislativa, financera i executiva, comptara amb una Assemblea de 50 membres escollida per sufragi universal, amb un govern i un ministre-delegat portugues, i l'estat es comprometra a garantir la solidaritat economica i financera del territori portugues, tot compensant les desigualtats regionals.
El 1977, el FLA edita el diari separatista
O Milhafre
('El mila') i mante contactes amb el FLAMA maderes i el
MPAIAC
canari. Pero el 1980 el govern portugues els amplia l'estatut d'autonomia, i a les eleccions autonomique venceria el
Partit Socialdemocrata
(PSD) amb el 60% dels vots, i el seu cap
Joao Bosco Soares Mota Amaral
(1943) n'esdeve president. Per altra banda, a finals d'any un terratremol sacseja les illes de Sao Jorge i Terceira. I el 1991 la UNESCO concediria a Angra do Heroismo rangle de Patrimoni de la Humanitat.
El 1983, el govern portugues signa un nou acord amb l'OTAN i amb els EUA per a l'us de les bases militars navals de
Lajes
(Terceira) i Santa Maria, valid fins al 1990. Per altra banda, el regim autonomic, les inversions estatals a les illes, juntament al desenvolupament de l'Administracio, han desactivat a llarg termini el potencial de protesta autonomista, que nomes sobreviu a nivells relativament minoritaris. Tot i aixi, el 1994 el Partido Autonomista dos Acores (PAA) aconsegui enviar un eurodiputat al Parlament Europeu, mentre que nomes reivindica la independencia el grup radical Movimento Nacionalista Acoriano-Frente de Libertacao dos Acores (MNA-FLA).
El 14 d'octubre del 1996 es convocaren noves eleccions autonomiques a les illes, per la retirada del vetera president Mota Amaral. Del 25 d'octubre del 1995 fins al 9 de novembre del 1996 fou president interi Alberto Romao Madruga da Costa. El resultat electoral suposaria un canvi en el partit governant, aquest cop
presidit per Carlos Manuel Martins do Vale Cesar
(1956) del PSP.
- ↑
A tort, el catala, seguint el frances, fa el nom femeni, a diferencia del portugues. Vegeu
[1]
o
[2]
i
[Los] Acores (...) es normalament masculin a respiech dau portugues os Acores. Aqui l'occitan deu evitar de tombar dins la leca dobla dau nom frances les Acores e dau nom catalan les Acores, totei dos femenins a causa de la finala -es.
,
L'occitan, lenga fantasmada : l'exemple de la toponimia
,
Domergue Sumien
http://books.openedition.org/pulm/1024
- ↑
Ulrich Kueppers, Christoph Beier.
Volcanoes of the Azores: Revealing the Geological Secrets of the Central Northern Atlantic Islands
(en angles). Springer, 2018, p. 127.
ISBN 9783642322266
.
- ↑
Maxcarenhas Barreto, Reginald A Brown.
The Portuguese Columbus: Secret Agent of King John II
(en angles). Springer, 1992, p. 57.
ISBN 9781349219940
.
Bibliografia
[
modifica
]
Enllacos externs
[
modifica
]
|
|---|
| Districtes:
| | |
|---|
| Regions autonomes:
| |
|---|
|
|---|
Regions estadistiques
(NUTS II):
| | |
|---|
Subregions estadistiques
(NUTS III):
| |
|---|