Felip II de Castella

Retrat de Felip II (1565) de Sofonisba Anguissola. Oli sobre llenc. (Museu del Prado)
Nom original	(es) Felipe II
Biografia
Naixement	21 maig 1527 Palau de Pimentel
Mort	13 setembre 1598 (71 anys) Monestir de l'Escorial
Causa de mort	Causes naturals  ( Cancer )
Sepultura	Cripta Reial del Monestir d'El Escorial
Sobira de Portugal Imperi Portugues
12 setembre 1580 ? 13 setembre 1598 ←  Antoni I de Portugal ? Felip III de Castella  →
Sobira de la Corona d'Arago Corona d'Arago
16 gener 1556 ? 13 setembre 1598 ←  Carles V del Sacre Imperi Romanogermanic ? Felip III de Castella  →
Sobira de Castella i de Lleo Corona de Castella
16 gener 1556 ? 13 setembre 1598 ←  Carles V del Sacre Imperi Romanogermanic ? Felip III de Castella  →
Rei de Sardenya
16 gener 1556 ? 13 setembre 1598
Gran Mestre de l'orde del Vello d'Or
23 octubre 1555 ? 13 setembre 1598
King of Ireland (Iure uxoris) (en) Regne d'Irlanda
25 juliol 1554 ? 17 novembre 1558 Juntament amb: Maria I d'Anglaterra
Rei d'Anglaterra (Iure uxoris) Regne d'Anglaterra
25 juliol 1554 ? 17 novembre 1558 Juntament amb: Maria I d'Anglaterra
Rei de Napols Regne de Napols
Monarca Regne de Navarra
Monarca Unio Iberica
Senyor dels Paisos Baixos Paisos Baixos dels Habsburg
Rei de Sicilia Regne de Sicilia
Activitat
Ocupacio	governant
Altres
Titol	Rei de Portugal i dels Algarves (1578?) Rei de Castella (1556?) Comte de Borgonya (1556?) Senyor de Biscaia (1556?) Senyor de Molina (1556?) Rei de Sicilia (1556?) Rei d'Arago (1556?) Duc de Brabant (1555?1598) Senyor dels Paisos Baixos (1555?) Monarca d'Irlanda (1554?) Monarca d'Anglaterra (1554?) Rei de Napols (1554?) Duc de Mila (1550?) Rei de Galicia Rei de Granada Rei de Jerusalem Rei de Sardenya Rei de Lleo Rei de Les Espanyes Comte de Barcelona Rei de Navarra Rei de les Indies Orientals i Occidentals i de les Illes i Terra Ferma del Mar Ocea
Familia	Casa d'Austria i Casal d'Austria
Conjuge	Maria Manuela de Portugal (1543–1545), mort del conjuge Maria I d'Anglaterra (1554–1558), mort del conjuge Isabel de Valois (1560–1568), mort del conjuge Anna d'Austria (1570–1580), mort del conjuge
Parella	Marguerite de Waldeck
Fills	Carles d'Austria   ( Maria Manuela de Portugal ) Carles Llorenc d'Austria   ( Anna d'Austria ) Didac d'Austria   ( Anna d'Austria ) Felip III de Castella   ( Anna d'Austria ) Ferran d'Austria   ( Anna d'Austria ) Isabel Clara Eugenia d'Austria   ( Isabel de Valois ) Caterina Miquela d'Austria   ( Isabel de Valois ) Maria d'Austria   ( Anna d'Austria )
Pares	Carles V del Sacre Imperi Romanogermanic   i  Isabel de Portugal i d'Arago
Germans	Maria d'Austria , Ferran d'Austria , Joana d'Austria , Isabel de Castella , Margarida de Parma , Tadea d'Austria i Joan d'Austria
Parents	Maria Manuela de Portugal ( female double cross-cousin (en) ) Maximilia II del Sacre Imperi Romanogermanic ( consogre , cosi germa ) Maria I d'Anglaterra ( tia segona )
Cronologia
16 abril 1581 (Gregoria)	consagracio reial  ( Tomar )
Premis   cavaller de l'orde del Sant Sepulcre   Orde de la Lligacama   Gran Mestre de l'Orde de la Torre i Espasa   Cavaller de l'Orde del Toiso d'Or
Signatura

Felip II de Castella , dit el Prudent ( Valladolid , 21 de maig de 1527 ? L'Escorial , 13 de setembre de 1598 ), va ser monarca d'Espanya des de 1556 fins a 1598 . Va ser tambe el primer monarca de la casa d'Austria a esdevenir rei de Portugal, a partir de 1580. El seu regnat es va veure marcat per l'esclat de la revolta als Paisos Baixos espanyols , que va iniciar la Guerra dels Vuitanta Anys , aixi com les relacions exteriors amb Franca i Anglaterra, que acabaren amb la Pau de Cateau-Cambresis i la desfeta de l' Armada Invencible , respectivament. En termes interns de la Corona, les grans despeses van arribar a provocar la bancarrota de la monarquia fins a tres vegades.

Va ostentar els titols de Rei de Castella , Lleo , Arago , Navarra , Valencia , Portugal , Sicilia , Napols , Sardenya , Cordova , Corsega , Galicia , Mallorca , Jerusalem , Granada , Toledo , Sevilla , Murcia , Jaen , l' Algarve , Algesires , Gibraltar , les illes Canaries , les Indies Occidentals , Peru i les Illes i terra ferma del mar ; princep d'Asturies , Girona i Viana ; Arxiduc d'Austria ; duc de Borgonya , Brabant , Luxemburg , Mila , Montblanc i Duc d'Atenes i Neopatria ; Comte de Barcelona , Rossello , Cerdanya , Flandes i Cervera ; senyor de Biscaia , Molina i Balaguer .

Familia

Fill primer de l'emperador Carles I de Castella i la seva esposa, la infanta Isabel de Portugal . Era net, per tant, de Joana la Boja i Felip el Bell , aixi com del rei Manuel I de Portugal .

Felip II va contraure matrimoni en quatre ocasions. Les primeres nupcies van ser amb Maria de Portugal , celebrades a Salamanca el 12 de novembre de 1543. ^[1] Maria va morir de part el 12 de juliol de 1545 i Felip es va casar de nou amb la reina Maria I d'Anglaterra el 25 de juliol de 1554 a Winchester , pero aquesta mori el 1558 sense arribar a tenir descendencia. El tercer matrimoni va ser amb Isabel de Valois el 31 de gener de 1559 a Guadalajara . Malgrat tenir descendencia, Isabel va morir el 1568, ^[2] el mateix any que Carles , el princep d'Asturies, fet que va obligar Felip II a casar-se per quarta vegada. En aquesta ocasio va casar-se amb Anna d'Austria i d'Habsburg , que havia estat promesa amb el seu fill. El matrimoni es va celebrar el 14 de novembre de 1570 a Segovia . Anna li va proporcionar a Felip la descendencia masculina que cercava, el futur Felip III , si be aixo va succeir despres de diverses morts prematures dels primers fills d'aquest darrer matrimoni. ^[3]

Tingue, que se sapiga, set fills:

• Carles ( Valladolid , 1545 - Madrid , 1568)

Amb Isabel de Valois :

• Isabel Clara Eugenia ( Segovia , 1566 - Brussel·les , 1633)
• Caterina Micaela (Madrid, 1567 - Tori , 1597)

Amb Anna d'Austria i d'Habsburg :

• Ferran (Madrid, 1571 - 1578)
• Carles Llorenc ( Galapagar , 1573 - Madrid, 1575)
• Didac (Madrid, 1575 - 1582)
• Felip (L'Escorial, 1578 - Madrid, 1621)
• Maria (Madrid, 1580 - 1583)

Joventut

En neixer, fou nomenat princep d'Asturies i, per tant, hereu de la Corona de Castella . Els titols adjacents a aquest (com ara els titols de princep de Girona o princep de Viana ) tambe li permeteren ser hereu de la Corona d'Arago , aixi com del Regne de Navarra . Rebe una severa educacio religiosa i centrada en el mon castella, fet que perjudica les seves relacions amb els territoris que domina: aixi les seves carencies en els idiomes frances i flamenc el perjudicaren en les relacions amb els representants de la societat civil dels Paisos Baixos espanyols . Carles I li dona ben aviat tasques de govern i, als setze anys, Felip ja era regent dels regnes hispanics durant els viatges del seu pare als Paisos Baixos i Alemanya.

Durant la seva joventut va viure dotze anys fora dels territoris hispans, i posteriorment va fixar la seva residencia a la nova capital de regne, Madrid .

Herencia de Carles V

El 1539 , quan tenia dotze anys, Felip va ser nomenat pel seu pare regent del regne de Castella a la mort de la seva mare, l'emperadriu Isabel de Portugal i d'Arago per l'absencia de Carles de la peninsula Iberica , amb instruccions molt estrictes i funcions molt limitades. Quan s'introdui veritablement en la complexitat dels assumptes d'Estat, va ser en la seva segona regencia de 1543 a 1548 .

El 1554 Carles va cedir la corona del Regne de Napols al seu fill Felip, i cansat de les nombroses guerres, durant les abdicacions de Brussel·les , el 1554 Carles va cedir la corona del Regne de Napols al seu fill Felip, i el 1555 ja gran i cansat, va decidir renunciar a mes territoris en favor del seu fill, abdicant a Brussel·les com a Sobira Gran Mestre de l'Orde del Toiso d'Or el 22 d'octubre, i el 25 d'octubre en una grandiosa i ostentosa cerimonia davant desenes de convidats va abdicar com a sobira dels Paisos Baixos dels Habsburg. ^[4] El 16 de gener de 1556 l'emperador, a les seves habitacions privades a Brussel·les i sense cap cerimonia, va cedir a Felip la Corona dels Castella, Arago, Navarra, Sardenya, Sicilia i les Indies, ^[5] i la renuncia al Comtat de Borgonya va tenir lloc el 10 de juny de 1556. ^[6] La corona imperial el 17 de gener de 1556 fou cedida al seu germa Ferran I per les pressions d'aquest. ^[5] Durant la seva joventut Felip viatja a Alemanya per coneixer el territori i en la seva visita no desperta grans simpaties entre les classes governants del pais. Despres de les abdicacions va retornar a Castella i el dia 3 de febrer de 1557 es va recloure al monestir de Yuste, Caceres , on va morir el 21 de setembre de 1558 .

A la mort de Carles Flandes i el Franc Comtat passaren a Felip II per tal de separar els territoris imperials del seu oncle Ferran I del Regne de Franca . Els Paisos Baixos espanyols foren governats per la seva germanastra Margarida de Parma , i el Ducat de Mila . A diferencia de Napols i el Milanesat , els Paisos Baixos mai es van identificar del tot com a espanyols, ja que la seva incorporacio tan sols era de l'any 1518 , quan Carles I va heretar dels seus avis els Paisos Baixos, en canvi Napols feia dos segles que era governada per la Corona d'Arago o per membres de l'arrel aragonesa. Al seu testament va reconeixer el seu fill, Joan d'Austria com a fill seu nascut de la relacio extramatrimonial amb Barbara Blomberg el 1545.

Rei de Portugal

El 31 de gener de 1580 moria sense hereu legitim el rei-cardenal Enric I de Portugal , ^[7] que havia succeit al seu renebot Sebastia , qui havia desaparegut dos anys abans a la batalla d'Alcazarquivir , durant una campanya ofensiva al Marroc . ^[8] Felip II, fill d'Isabel de Portugal i per tant net de Manuel I , va fer valdre els seus drets dinastics al tron portugues i va enviar l'exercit amb el duc d'Alba al capdavant per assegurar-se la successio davant de l'altre pretendent Antoni, prior de Crato , qui va intentar negociar veient la debilitat de les seves forces, pero finalment lliura batalla amb les tropes del monarca espanyol, sent totalment derrotat a la batalla d'Alcantara . ^[7]

L'11 de setembre de 1580, el duc d'Alba feia jurar a Felip II com a rei a Lisboa ; Antoni continuaria la seva campanya retirant-se al nord, vers Porto . ^[9] S'atribueix a Felip la famosa frase en referencia a la corona portuguesa ≪ Yo la herede, yo la compre y yo la conquiste ≫, si be gran part de l'elit del pais va veure amb bons ulls entrar a formar part del conjunt de la monarquia hispanica i, en conjunt, va oferir bones expectatives i oportunitats als diferents grups socials. ^[8] No obstant aixo, Felip, adoptant rapidament el titol de Felip I, va prometre mantenir l'autonomia juridica i constitucional del regne. Les colonies comercials africanes i asiatiques, que van reconeixer a Felip com legitim rei, ^[9] a excepcio de les Acores i altres territoris que es van mantenir fidels al prior de Crato, que poc despres serien finalment sotmeses per Felip. L'11 de novembre 1582, coincidint amb el jurament de Felip d'Habsburg com a princep hereu, despres de la mort del princep Didac , Felip II va retornar a Madrid des de Lisboa. La unificacio dinastica de la peninsula Iberica com a patrimoni dels Habsburg va posar en mans de la monarquia i el regnat de Felip II va donar a l'afirmacio ≪el Sol no es ponia mai als dominis d' Espanya ≫. ^[10]

Politica interior

El seu pare Carles I havia governat com un emperador , i com a tal, els regnes hispanics i principalment Castella havien estat una font de recursos (militars i economics) per unes guerres llunyanes sense interes per les Corones de Castella i Arago, excepte els problemes a Italia per aquesta ultima.

Reformes administratives

Felip II com el seu pare, va ser un rei absolutista i va continuar amb les institucions heretades d'ell. Castella va esdevenir el centre de l'Imperi de Felip, amb una administracio localitzada a Madrid . No va viatjar als territoris de fora la peninsula i els va administrar a traves d'oficials i virreis . Va convertir el pais en un primer regne modern, amb una administracio, i per primer cop burocracia, fins aleshores desconeguda, amb un proces de confessionalitzacio de la monarquia que va comencar en 1560 , ^[11] durant el Concili de Trento i de l'afirmacio de l' Esglesia Catolica, Apostolica i Romana enfront del Protestantisme que va suposar la Contrareforma . ^[12] Els administratius imposats per Felip van ser obligats a tenir estudis universitaris, principalment de les Universitats de Salamanca i Alcala d'Henares . Aixi mateix va reduir els carrecs administratius de la noblesa.

El govern, mitjancant els Consejos instaurats pel seu pare, continuaven essent la columna vertebral de l'estat. El rei presidia el mes important de tots, el Consell d'Estat ( Consejo de Estado ). Aixi mateix, va crear sis consells regionals, un per a cada territori: Castella, Arago, Portugal, Indies Occidentals, Italia i Paisos Baixos, cadascun dels quals tenien poders legislatius, judicials i executius.

Va tenir un bon nombre de consellers al seu costat, entre ells el catala Lluis de Requesens , el castella Fernando Alvarez de Toledo y Pimentel ( Duc d'Alba ), el basc Joan Idiaquez , el borgonyo cardenal Granvela i els portuguesos Rui Gomez da Silva i Cristofol da Moura

Finances

Es parla de tres fallides economiques durant el regnat de Felip II, el 1557 , 1575 i 1596 . Pero realment van ser suspensions de pagaments, tecnicament molt ben elaborades, segons l'economia moderna pero totalment desconegudes en aquells moments. ^[13]

Felip II va heretar un deute del seu pare d'uns vint milions de ducats , i va deixar al seu successor una quantitat cinc vegades superior a aquesta xifra. La riquesa de l'Imperi requeia principalment sobre Castella i depenia dels avancos a gran interes de banquers genovesos i holandesos. Els importants ingressos procedents d'America significaven entre el 10 i el 20% anual de la riquesa de la Corona. Els majors consumidors dels ingressos pero, van ser els Paisos Baixos i la politica mediterrania de Felip, que junts s'enduien al voltant d'uns sis milions de ducats a l'any.

L'estat de les finances depenia de la situacio economica de Castella. Aixi, entrant aquesta en recessio el 1575 els problemes es van agreujar, i va haver de demanar mes diners als creditors estrangers, els quals van posar un preu molt alt per a Castella, cosa que encara agreujava mes la situacio.

En temps de Felip II es mantenien els seguents impostos: l' alcabala , impost de duanes; la cruzada , impost eclesiastic; el subsidio , impost de rendes i terres; i els tercios reales , impost a ordes militars. A mes ell va instaurar l' excusado , impost sobre parroquies. Amb els impostos imposats a l'esglesia va aconseguir recaptar el 20% de la riquesa de la Corona.

La pressio fiscal a la Corona d'Arago , sense ser forta com la de la Castella , no era molt millor. Pero en aquest cas, la major part dels impostos recaptats no anaven a formar part de la Corona Hispanica, sino que gracies a la proteccio dels Furs , passaven a formar part de la riquesa de l'oligarquia i la noblesa d'aquests regnes. El comerc a la Mediterrania per a la Corona d'Arago, pero, va continuar molt afeblit pel domini turc de les aigues i per la competencia genovesa i veneciana.

Els ingressos procedents d'altres parts de l'Imperi, Paisos Baixos , Napols , Sicilia i Milanesat es gastaven en les seves propies necessitats. L'annexio de Portugal va ser un gran esforc economic per a Castella. Aixi, sense que Portugal aportara res al conjunt s'hague de pagar la defensa maritima del seu extens imperi.

La situacio de pobresa sotmesa al pais al final del seu regnat esta directament relacionada amb la carrega de l'imperi i amb el paper de Felip II de defensor del cristianisme. Durant el seu regnat no hi va haver treves militars: hague de compaginar durant la major part del seu regnat la lluita contra els turcs a la Mediterrania i contra els rebels als Paisos Baixos. Al final del seu regnat comptava amb tres fronts militars simultanis: Paisos Baixos, Franca i Anglaterra .

La Pragmatica Sancio de 1567

El 1567 Pedro de Deza , president de la Reial Cancelleria de Granada , proclama la Pragmatica Sancio de 1567 concebuda per l' Inquisidor general de la inquisicio espanyola Diego de Espinosa y Arevalo i Felip II de Castella. L'edicte limita les llibertats religioses, linguistiques i culturals de la poblacio morisca . Aquest edicte comportara la rebel·lio dels moriscos a les Alpujarras , que Joan d'Habsburg i Blomberg , germa natural del rei, reduira militarment. ^[14]

Conflicte a Arago

Al Regne d'Arago l'ambient politic estava alterat des del 1571 amb les Alteracions de Terol ^[15] arran del poc respecte reial per les constitucions aragoneses ^[16] demostrat en el plet del virrei estranger , els problemes al comtat de Ribagorca . ^[17] el despotic tractament dels senyors als vassalls, ^[18] i la repressio de les revoltes a les alteracions d'Ariza , Ayerbe i Monclus , las protestes per l'abus del Privilegi dels Vint a Saragossa , ^[19] i els violents enfrontaments entre montanyesos i moriscos ^[20] i pel Plet del virrei estranger .

Antonio Perez del Hierro fou secretari personal de rei fins al 1579 , quan fou arrestat acusat de l'assassinat de Juan de Escobedo , home de confianca de Joan d'Habsburg i Blomberg , relacionat amb una questio d'amors secrets, segons uns, o de contactes amb els rebels holandesos, segons uns altres. L'abril de 1590 va escapar-se de la preso de Madrid amb l'ajuda de la seva esposa i va fugir a Saragossa , on va demanar la proteccio dels furs aragonesos , acollint-se al privilegi de manifestacio i demanant la proteccio del justicia d'Arago , Joan V de Lanuza . A mes a mes va rebre el suport de Francesc I de Ribagorca , el duc de Villahermosa , al qual li havien expropiat els dominis que tenia a la Ribagorca, i el de Luis Ximenez de Urrea y Enriquez , comte d'Aranda i el de Diego de Heredia , membre de la baixa noblesa. La fugida de Perez a Saragossa , determina la irrupcio de tropes castellanes, davant la negativa del Justicia a lliurar-lo. El conflicte s'afegia a les anomenades alteracions d'Arago , i Felip II exerci una repressio severa: feu executar el Justicia i modifica les constitucions aragoneses.

Conflictes als Paisos Baixos

Els Paisos Baixos espanyols foren governats per la seva germana Margarida de Parma des de 1559 . A principis de 1565 , un nombros grup de nobles menors, inclos Lluis de Nassau , el germa petit de Guillem I d'Orange-Nassau va formar el Compromis dels Nobles que van sol·licitar la fi de la persecucio dels protestants , que fou rebutjada, decretant-se la prohibicio de predicar el protestantisme. El descontentament entre els calvinistes va esclatar amb l' iconoclasme . La violencia es va iniciar el 10 d'agost de 1566 a Flandes Occidental despres de ser incitada pels ministres calvinistes, i l'onada de violencia causada per grups itinerants a esglesies i monestirs es va estendre per Flandes, Artois i Brabant fins a Holanda, Zelanda i Utrecht, una destruccio dirigida contra la riquesa de l'Esglesia catolica i el culte a les imatges, sobretot estatues de sants, altars i imatges. Guillem d'Orange i els seus partidaris, inclosos els nobles Egmont i Horne, que tenien una politica moderada i donaven llibertat de consciencia a les disset provincies, van condemnar la violencia. ^[21] El suport dels catolics moderats a la idea de la llibertat de consciencia va quedar en perill per la iconoclasme. Orange i els seus partidaris van prometre a Margarida de Parma que restabliria la pau a canvi de permetre el protestantisme a les zones on s'havia implantat abans de l'iconoclasme, i hi va estar d'acord, emetent un decret que prohibia l'iconoclasme en 25 d'agost. ^[22] Hendrik van Brederode, anterior portaveu del Compromis dels Nobles, va buscar suport per a un moti armat al nord pero no va tenir exit. De Parma, recolzada pels opositors a Orange al Consell d'Estat, Mansveld, Aerschot, Berlaymont i Megen, va aixecar un exercit per combatre els protestants de les provincies valones i a finals de 1566, les ciutats valones de Tournai i Valenciennes van ser assetjades per l'exercit governamental. Un exercit de rebels va voler ajudar a les ciutats, pero va ser derrotat totalment a la batalla d'Oosterweel el 13 de marc de 1567, quan Tournai ja havia caigut, i Valenciennes va caure deu dies despres de la batalla. La pau s'havia restablert i ja no hi havia cap questio de llibertat religiosa. Egmont i Horne van prestar el jurament de fidelitat a de Parma, i Orange, Brederode i altres nobles destacats es van exiliar a Alemanya. ^[23] Els exiliats formada per nobles baixos, mariners, pescadors, comerciants i artesans que havien fugit del duc d'Alba el 1567 i van emigrar a Anglaterra i a l'oest d'Alemanya, des d'on van segrestar vaixells per abastir-se i causar estralls a Espanya, i feien actes de pirateria atacant tambe vaixells neutrals i incursions a la costa holandesa. ^[24]

Margarida de Parma va renunciar i va ser succeida pel duc d'Alba, que era vist com el comandant d'un exercit d'ocupacio i amb les seves mesures com el Tribunal dels Tumults , nous impostos centrals, i noves diocesis, va intentar guanyar mes forca pero va allunyar els holandesos de Felip II va crear molta resistencia. ^[25] Amb la mort d'Egmont i Horne (i abans de Brederode), Orange es va convertir en el lider indiscutible de la revolta, ^[26] i va idear un arriscat pla per va envair els Paisos Baixos amb l'ajut d'altres nobles des de tres bandes el 1568, amb la victoria a la batalla de Heiligerlee , pero una derrota aclaparadora a la batalla de Jemmingen . Al sud, l'exercit dels protestants francesos ja havia estat derrotat prematurament i al mig els insurgents van perdre la batalla de Dalheim . Malgrat les derrotes, Guillem I d'Orange va decidir envair Brabant amb un exercit considerable, pero com que el duc d'Alba va evitar una confrontacio, l'exercit d'Orange va haver de ser dissolt per falta de diners. La incursio havia estat un fracas. Les finances d'Orange es van esgotar i l'esperada revolta popular no es va materialitzar.

Una flota de pirates dirigida per Willem van der Marck va atracar l'1 d'abril de 1572 prop de Brielle . La guarnicio espanyola havia estat retirada de la ciutat perque el duc d'Alba necessitava homes per assegurar la frontera francesa facilitant la captura de la ciutat, quan Orange encara tenia els exercits en disposicio. Brielle, aillada entre rius, es va convertir en el punt de suport dels pirates. Despres de Brielle van caure Vlissingen , Veere i Zierikzee i Enkhuizen es va convertir aixi en el centre neuralgic de les operacions a Holanda del Nord. Quatre mesos despres de Den Briel, la majoria de les ciutats d'Holanda i Zelanda, sovint sota coaccio o amenaca, estaven al costat de la revolta, i amb elles, les principals vies fluvials com les Maas, el Rin, l'Escalda i Zuiderzee. Alla on els insurgents van prendre el poder, es va prohibir el catolicisme i el calvinisme es va convertir en l'esglesia publica.

Orange i el seu germa Lluis de Nassau van haver d'actuar abans del previst per la presa sobtada de Brielle, envaint els Paisos Baixos per tres llocs diferents. Lluis va envair Hainaut al sud i va capturar Mons i els calvinistes van prendre el poder a Valenciennes. Willem van den Bergh va conquerir Zutphen a Gelderland, despres de la qual cosa la majoria de ciutats de Gelderland, Overijssel, Utrecht i Frisia tambe es van unir als rebels. Les incursions van obligar el duc d'Alba a mantenir els seus exercits al sud malgrat la dificil situacio del nord. Bergen va rebre la prioritat i va ser assetjat primer pel fill d'Alba, Dom Fadrique , i un exercit hugonot frances que va anar al seu socors fou derrotat, i despres de la mort de la majoria dels liders protestants francesos a la Massacre del dia de Sant Bartomeu , els rebels no podien esperar mes suport, i va imprimir a les ments protestants la conviccio indeleble que el catolicisme era una religio cruenta i traidora. ^{[27] [28]} Orange va marxar, doncs, cap a Bergen amb un exercit amb l'esperanca que Alba aixeques el setge. Durant el viatge pel Brabant, ciutats com Malines , Diest , Oudenaarde , Dendermonde , Lovaina i Tienen es van unir a la revolta. Alba no es va moure, pero, i el setembre de 1572 Bergen es va rendir i Alba tenia les mans lliures per tractar amb els insurgents. ^[29]

Felip II es va adonar cada cop mes que la linia dura del duc d'Alba era contraproduent als Paisos Baixos i la lluita contra els turcs va reprendre's de manera que les finances ja ajustades havien de dividir-se en dos fronts. Per aixo va nomenar Lluis de Requesens i Zuniga , un diplomatic i administrador, com a nou governador dels Paisos Baixos, i li va encarregar la tasca de seguir una politica mes moderada. ^[30] A la seva mort, i mentre el nou governador Joan d'Austria arribava a Brussel·les , els Estats Generals van assumir el govern, la potestat legislativa del pais i el dret de crear i reunir un exercit davant el buit de poder creat amb la Pacificacio de Gant de 1576 . ^[31] Tement els elements radicals de la Revolta, les provincies valones meridionals d'Artesia, Hainaut i Flandes Occidental i nobles catolics descontents, es van tornar a unir a Espanya el 6 de gener de 1579 a traves de la Unio d'Arras . A la mort de Joan d'Habsburg de pesta en 1578, Alexandre Farnese el va succeir i es va establir una alianca militar al nord el 23 de gener de 1579, la Unio d'Utrecht . Amb la mort d' Enric III de Franca sense fills i un hereu al tron protestant, Enric de Navarra, una Franca protestant era una amenaca massa gran per al catolicisme a Europa, per a ell mes important que la lluita contra els holandesos rebels i la guerra dels hugonots havia tornat a esclatar. Espanya va fer fallida el 1596 i va haver de signar la Pau de Vervins amb Franca el 1598 , el punt final del periode imperial d'Espanya a Europa tot i l'abjuracio feta del protestantisme per Enric IV de Franca amb l' Edicte de Nantes , que havia evitat l'acces d'un rei hugonot al tron frances. ^[32] Aixo va millorar molt la situacio de la Republica, i la revolta holandesa va passar de gairebe desesperada el 1588 a gairebe guanyar el 1598.

El 1581 , l'assemblea dels Estats Generals dels Paisos Baixos va decidir retirar el nom del rei d'Espanya de les actes judicials i administrar justicia en nom del princep d'Orange . ^[33]

Repressio del duc d'Alba

Felip II d'Espanya va quedar impactat quan va coneixer l' iconoclasme , i un cop en pau amb l' Imperi Otoma , va veure l'oportunitat de posar ordre als Paisos Baixos amb linia dura, enviant a Fernando Alvarez de Toledo , el duc d'Alba amb un exercit de 10.000 efectius procedents de Llombardia, que va arribar a Brussel·les despres de dos mesos el 22 d'agost de 1567. Immediatament va crear el Tribunal dels Tumults , que va processar i castigar 8.950 persones implicades en els aldarulls dels dos anys anteriors. ^[34] Van Egmont i Horne van ser condemnats a mort per alta traicio per no actuar prou i van ser executats juntament amb 1.100 persones mes. Com que eren cavallers de l' Orde del Toiso d'Or , que estava sotmes a jurisdiccio separada, aquesta condemna era il·legal als seus ulls i va provocar un conflicte. Guillem I d'Orange-Nassau tambe va ser condemnat a mort, in absentia perque es trobava a Alemanya. Les seves possessions van ser confiscades i el seu fill gran Felip Guillem d'Orange-Nassau va ser capturat i enviat per Alba a Espanya. Es calcula que 60.000 persones van abandonar els Paisos Baixos per por de ser arrestades. ^[35] El 1567 Fernando Alvarez de Toledo , duc d'Alba , al capdavant de l'exercit, va efectuar una durissima repressio ajusticiant els nobles rebels. L'any seguent s'inicia la Guerra dels vuitanta anys o Guerra de Flandes motivada per la rebel·lio dels nobles contra el rei en demanda de mes autonomia i l'exigencia dels protestants de mes respecte a la seva religio.

El conflicte dels Paisos Baixos repercuti en la mateixa cort, on un partit encapcalat pel princep d'Eboli semblava haver-se decantat per una politica contemporitzadora. El mateix fill del rei, Carles d'Austria, sembla que dissenti de la politica paterna; Felip II, convencut que el seu fill era incapac i indigne de succeir-lo, el feu empresonar. El princep mori poc despres, en circumstancies mai no aclarides pel secret rigoros amb que Felip II feu tractar tot l'afer.

Felip II va buscar solucions amb el nomenament de Lluis de Requesens , Joan d'Habsburg i Blomberg o Alexandre Farnese per donar pau als territoris rebel·lats. Aquest ultim aconsegui sotmetre les provincies catoliques del sud en la Unio d'Arras , tot i que, per la seva banda, les provincies protestants s'uniren en la Unio d'Utrecht .

El 1581 , els representants de les Provincies Unides , avui dia Paisos Baixos , van deposar Felip II i van nomenar rei Guillem I d'Orange-Nassau .

En morir Felip II deixa a la seva filla, la infanta Isabel Clara Eugenia d'Austria , els Paisos Baixos com herencia.

L'expansio territorial

L'expansio ultramarina seguia imparable: Florida fou colonitzada el 1556 per Pedro Menendez de Aviles , que derrota al capita frances Jean Ribault i 150 homes que havien establert Fort Caroline a Florida. ^[36] Menendez funda San Agustin , que es converti rapidament en una base estrategica de defensa per als vaixells espanyols plens d'or i plata que tornaven des dels dominis de les Indies. L'expansio per terres americanes va continuar i va aconseguir agregar a la corona les illes Filipines , denominades aixi en el seu honor, gracies a Miguel Lopez de Legazpi . Manila es va fundar el 1572 , i el galio de Manila a Acapulco va comencar quan Andres de Urdaneta, navegant de Lopez de Legazpi va descobrir una ruta de tornada des de la ciutat de Cebu a Mexic el 1565 raonant que els vents alisis del Pacific podrien moure's en un bucle com feien els vents de l'Atlantic. ^[37] Al Pacific sud , davant de les costes de l'actual Xile , Juan Fernandez va descobrir una serie d'illes entre 1563 i 1574 , posant-li el seu nom a l'arxipelag, que es coneix com a arxipelag Juan Fernandez . Els primers europeus a arribar a les illes que avui son Nova Zelanda ho van fer en el probable viatge de Juan Jufre i Juan Fernandez a Oceania a finals de 1576; ^[38] Es van ampliar els dominis a Africa amb les places portugueses de Mazagan , Casablanca , Tanger , Ceuta i l' illa Perejil . Es va reconquerir Velez de la Gomera en una nova expedicio sota comandament de Garcia Alvarez de Toledo y Osorio . A mes, a causa de l'annexio de Portugal, tambe es van afegir les seves colonies d'Asia: Macau , Nagasaki i Malaca .

Politica exterior

Relacions amb Anglaterra

A la mort de Maria Manuela de Portugal el seu pare Carles I concreta de nou el seu casament, aquest cop amb la reina Maria I d'Anglaterra . ^[39] La unio, pero, fou molt desigual; Maria tenia dotze anys mes que Felip, no agrada mai fisicament al rei castella i tenia la salut molt precaria. Les clausules matrimonials eren molt rigides per garantir la total independencia del Regne d'Anglaterra. Felip havia de respectar les lleis, drets i privilegis del poble angles. Espanya no podia demanar a Anglaterra ajut bel·lic o economic,. ^[40] i es demanava expressament que s'intentes mantenir la pau amb Franca. Si el matrimoni tenia un fill, es convertiria en hereu d'Anglaterra, pero tambe, pel testament de l'emperador Carles, dels Paisos Baixos ^[41] i Borgonya. Si Felip moria, Maria rebria una pensio de 60 000 lliures a l'any, pero si Maria fos la primera a morir, Felip hauria d'abandonar Anglaterra renunciant a tots els seus drets sobre el tron, i si Maria moris sent l'hereu menor d'edat, l'educacio aniria a carrec dels anglesos. El 25 de juliol de 1554 el matrimoni tingue lloc a la catedral de Winchester ^[42] El setembre de 1554, Maria va deixar de menstruar, va guanyar pes i sentia nausees als matins i la seva cort i els seus metges creien que estava embarassada. ^[43] El Parlament va aprovar una llei que feia Felip regent en cas de la mort de Maria en el part. ^[44]

El matrimoni va ser impopular entre els anglesos; Gardiner i els seus aliats s'hi van oposar per patriotisme, mentre que els protestants estaven motivats per la por al catolicisme. ^[45] Quan Maria va insistir a casar-se amb Felip, van esclatar les insurreccions. Thomas Wyatt el Jove va dirigir una forca de Kent per deposar Maria a favor d'Elisabet, com a part d'una conspiracio mes amplia ara coneguda com la Revolta de Thomas Wyatt , que tambe implicava el duc de Suffolk, el pare de Lady Jane. Maria va declarar publicament que convocaria el Parlament per discutir el matrimoni i si el Parlament decidia que el matrimoni no era en benefici del regne, s'abstindria de perseguir-lo. En arribar a Londres, Wyatt va ser derrotat i capturat. Wyatt, el duc de Suffolk, Lady Jane i el seu marit Guildford Dudley van ser executats. ^[46] Courtenay, que estava implicat en la trama, va ser empresonat i despres exiliat. Elizabeth, tot i que va protestar per la seva innocencia en l'afer Wyatt, va ser empresonada a la Torre de Londres durant dos mesos, despres va ser arrestada a domicili al Palau de Woodstock. Felip va actuar d'acord amb el contracte matrimonial, exercint una notoria influencia en el govern del regne, ordenant l'alliberament de nobles i cavallers presos a la Torre de Londres per haver participat en rebel·lions anteriors contra la reina Maria, ^[47] i actuant de forma vital per a la reintegracio de Anglaterra a l'Esglesia catolica, ^[48] trobant-se amb forta resistencia per part dels cortesans i els parlamentaris anglesos, i fins i tot va haver un intent d'assassinat avortat el marc de 1555 a la Ciutat de Westminster . ^[49] L'ultima setmana d'abril de 1555, Elisabet va ser alliberada de l'arrest domiciliari. Maria va continuar mostrant signes d'embaras fins al juliol de 1555, quan el seu abdomen va retrocedir i a l'agost, poc despres de la desgracia del fals embaras, que Maria considerava "el castig de Deu" per haver "tolerat heretges" al seu regne. Durant una part important del seu regnat Felip va estar absent d'Anglaterra, especialment a partir de 1556, quan el seu pare va abdicar a favor seu les Corones d'Espanya, Sicilia i Sardenya i va comandar els seus exercits contra Franca a Flandes. ^[50] El 17 de novembre de 1558, trobant-se als Paisos Baixos, la reina Maria I Tudor va morir sense haver tingut descendencia. La seva germana va ascendir al tron com Isabel I d'Anglaterra . ^[51]

Despres de deixar de ser rei, Felip va lluitar contra la corona anglesa per motius religiosos, pel suport que aquesta oferia als rebels flamencs i pels problemes que suposaven els corsaris anglesos a la zona del Carib, els quals robaven les mercaderies americanes de les naus castellanes. La guerra va comencar el 1585 amb la fracassada expedicio militar d' Anglaterra als Paisos Baixos , sota les ordres del comte de Leicester en suport de la resistencia dels Estats Generals al domini Habsburg . ^[52]

L'execucio el 1587 de la reina catolica Maria I d'Escocia , va decidir Felip a enviar la una expedicio contra les tropes angleses pero l' Expedicio de Drake de 1587 va cremar desenes de vaixells a Cadis ^[53] retrassant els preparatius, i l' Armada Invencible va salpar el 1588 . Tot i el fracas de la missio espanyola, els anglesos van perdre la iniciativa amb el retorna Anglaterra el 1588 de Leicester a causa de les seves diferencies amb els liders holandesos ^[54] i el rebuig de l' Armada anglesa el 1589 , davant de la Corunya i Lisboa . ^[52] Dues armades espanyoles posteriors van ser enviades, pero van veure els seus objectius frustrats a causa del temps advers. El fracas espanyol va possibilitar una major llibertat del comerc angles i neerlandes , i un major nombre d'atac als ports castellans, com el de Cadis , que fou incendiat per la flota anglesa el 1596 , ^[55] i significa el comencament d'Anglaterra com a potencia maritima.

Relacions amb Franca

La primera preocupacio de Felip II fou la guerra contra Enric II de Franca , el qual donava suport als rebels flamencs, negociant una treva inestable amb els francesos el febrer de 1556. El mes seguent, l'ambaixador frances a Anglaterra, Antoine de Noailles, es va veure implicat en la conspiracio de Dudley contra Maria quan Sir Henry Dudley va intentar reunir una forca d'invasio a Franca. Felip va tornar a Anglaterra de marc a juliol de 1557 per persuadir a Maria de donar suport a Espanya en la guerra contra Franca . Maria estava a favor de la declaracio de la guerra, que es va declarar el juny de 1557 despres que el nebot de Reginald Pole, Thomas Stafford, va envair Anglaterra i es va apoderar del castell de Scarborough amb ajuda francesa, en un intent fallit de deposar Maria. ^[56] Com a consequencia de la guerra, les relacions entre Anglaterra i el papat es van tensar, ja que Pau IV es va aliar amb Enric II de Franca . ^[57] A l'agost, les forces angleses van vencer a la Batalla de Sant Quinti ^[58] pero el gener de 1558 els francesos van prendre Calais , l'unica possessio anglesa que quedava al continent. ^[59]

Les tropes aliades tornaren a vencer a les franceses a la batalla de Gravelines , forcant a Franca a firmar la Pau de Cateau-Cambresis el 1559 per la que Franca reconegue la supremacia hispanica, els interessos hispans a Italia es veieren afavorits i es va pactar el seu matrimoni amb Isabel de Valois. ^[60] Aixi mateix dona suport a la reina vidua Caterina de Medici en la seva lluita contra els hugonots durant les guerres de religio . Per commemorar la victoria a Sant Quinti victoria Felip II feu construir el Monestir de l'Escorial . ^[61]

La mort d' Enric III de Franca sense successor, va fer que Felip II proposes la seva filla Isabel Clara Eugenia, neta d' Enric II , com a candidata al tron, pero els Estats Generals francesos de 1593 no l'acceptaren i reconegueren, en canvi, Enric III de Navarra . A finals de 1594, alguns membres de la Santa Lliga de Paris encara treballaven contra Enric IV de Franca a tot el pais, pero tots confiaven en el suport d'Espanya. El gener de 1595, el rei va declarar la guerra a Espanya per mostrar als catolics que Espanya utilitzava la religio com a cobertura per a un atac a l'estat frances i per demostrar als protestants que la seva conversio no l'havia convertit en un titella d'Espanya. A mes, esperava reconquerir grans parts del nord de Franca de les forces catoliques franco-espanyoles. ^[62] La seva victoria en la Batalla de Fontaine-Francaise , a Borgonya, el 5 de juny de 1595 sobre els ultims lliguistes, capitanejats per Carles de Guisa va posar final a la Lliga. Una nova fallida economica el 1596 obliga Felip a signar la Pau de Vervins amb Franca el 1598 .

Conflictes amb l'Imperi turc

Va continuar les lluites contra els turcs a la Mediterrania oriental mitjancant la seva participacio en la Lliga Santa (1571) , formada pels regents hispans, la Venecia i el Papat . Aixi els va infligir la severa derrota del 7 d'octubre de 1571 a la Batalla de Lepant , gracies a la direccio de la forca naval de Joan d'Habsburg i Blomberg . L'alianca de les flotes veneciana, papal i espanyola no va aconseguir recuperar Xipre , en part perque tot i que Espanya veia un potencial aliat mediterrani en Venecia, no estava disposada a sostenir amb tropes espanyoles una nova expansio colonial veneciana. Despres de la victoria els espanyols van prendre als otomans Tunis i Bizerta , pero la contraofensiva turca va aconseguir recuperar Tunis i La Goleta , placa fortament defensada el 1574 de manera que tot el Magreb central i oriental estava en mans otomanes. ^[63]

Problema amb Don Carlos

El primogenit, l'infant Carles, fou educat a la universitat pero la seva debil salut comporta que Felip II hagues de casar-se successivament per aconseguir augmentar la seva descendencia. Carles durant la seva estada als Paisos Baixos va conspirar, al costat dels flamencs, contra el seu pare. Fou detingut, processat i reclos a les seves estances, va morir el 1568 .

Referencies

Bibliografia

• Argensola , Lupercio Leonardo. Informacion de los sucesos del reino de Aragon en los anos de 1590 y 1591 (en castella). Imprenta Real, 1604.  
• Birmingham , David. Historia de Portugal . Madrid: Akal, 2005, p. 256. ISBN 84-460-2282-6 .  
• Groenveld , Simon; Leeuwenberg , H.L.Ph.. De Tachtigjarige Oorlog. Opstand en consolidatie in de Nederlanden (ca. 1560 - 1650) (en neerlandes), 2008, p. 86-88.  
• Israel , Jonathan Irvine. Uitgeverij Van Wijnen. De Republiek 1477-1806 (en neerlandes). 5a ed., 1995. ISBN 9051942214 .  
• Loades , David M. Mary Tudor: A Life (en angles). Oxford: Basil Blackwell, 1989. ISBN 0-631-15453-1 . LCCN   89007163 .  
• Nimwegen , O; Sicking . ≪De Opstand≫. A: Groen, P. M. H, Nimwegen, Olaf van. De Tachtigjarige Oorlog. Van opstand naar geregelde oorlog. 1568-1648 (en neerlandes). Amsterdam: Boom, 2013.  
• Parker , Geoffrey. Felipe II. La biografia definitiva (en castella). 5a ed.. Barcelona: Planeta, 2010 [1a. ed. 1978]. ISBN 978-8-40-809484-5 .  
• Pericot Garcia , Luis (dir.); Ulloa Cisneros , Luis; Camps Cazorla , Emilio. Historia de Espana. Gran historia general de los pueblos hispanos. La Casa de Austria (Siglos XVI y XVII) (en castella). Barcelona: Ediciones Oceano & Instituto Gallach de Libreria y Ediciones, 1983. ISBN 84-7505-724-1 .  
• Porter , Linda. Mary Tudor: The First Queen (en angles). Londres: Little, Brown, 2007. ISBN 978-0-7499-0982-6 . OCLC   230990057 .  
• Whitelock , Anna. Mary Tudor: England's First Queen (en angles). Londres: Bloomsbury, 2009. ISBN 978-0-7475-9018-7 . LCCN   2009437824 .  

Enllacos externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Felip II de Castella

• Cartes de Felip II, rei de Castella, de 1587 al 1592 Arxivat 2005-11-01 a Wayback Machine . a la Biblioteca Harold B. Lee (angles)
• ≪ Felip II de Castella ≫. Gran Enciclopedia Catalana . Barcelona: Grup Enciclopedia Catalana .

Felip II de Castella Dinastia dels Habsburg Naixement: Valladolid 1527 Mort: Monestir de l'Escorial 1598
Titols
Precedit per: Carles d'Habsburg	Princep d'Asturies (1527 - 1556)	Succeit per: Carles d'Habsburg
? Territori conquerit: ? Batalla d'Alcantara ( 1580 ) ? Destronat ? Antoni I de Portugal "el Determinat"	Rei de Portugal (1580-1598)	Succeit per: Felip III de Castella "el Pietos" (fill)
Precedit per: Carles V "l'Emperador" (pare)	Rei de Castella ( Llista de reis d'Arago i Llista de reis de Castella ) Regne de Castella , Regne de Lleo , Regne de Navarra , Regne de Granada , Regne de Toledo , Regne de Galicia , Regne de Sevilla , Regne de Cordova , Regne de Murcia , Regne de Jaen , Regne de l'Algarve , Regne d'Algesires , Regne de Gibraltar , Regne de les Illes Canaries , de les Indies Orientals i Occidentals, illes i terra ferma del mar Ocea , Senyoriu de Biscaia i Senyoria de Molina (1556-1598)
	Rei d'Arago ( Llista de reis d'Arago ) - Corona d'Arago - Regne d'Arago , Regne de Valencia , Regne de Mallorca , Principat de Catalunya (1556-1598)
	Rei de les Dues Sicilies Regne de Jerusalem , Regne de Napols , Regne de Sicilia Regne de Sardenya i Corsega (1556-1598)
	Duc de Mila ( Llista de ducs de Mila ) Ducat de Mila (1540-1598)
	Duc de Borgonya Ducat de Borgonya , Ducat de Brabant , Comtat de Flandes (1556-1598)	Succeit per: Isabel Clara Eugenia (filla)