Satira

De la Viquipedia, l'enciclopedia lliure
Literatura
Social Network Analysis diagram
Social Network Analysis diagram
Principals formes
Prosa  · Poesia  · Narracio  · Teatre
Generes literaris
Aventura  · Comedia  · Drama  · Epica  · Erotica  · Lirica  · Tragedia  · Tragicomedia  · Ciencia ficcio  · Satira
Mitjans
Oral  · Llibre  · Llibre digital  · Codex  · Papir
Historia
Universal  · En catala  · Europea  · Asiatica  · Africana  · Americana  · Hispanica  · Andorrana  · Barroca  · Literatura llatina  · Biografia d'escriptors  · etc
Metode, analisi i discussio
Narratologia  · Teoria de la literatura  · Sociologia de la literatura  · Critica literaria  · Premis literaris  · Literatura comparada  · Filologia  · Retorica
Portal de literatura
  • Vegeu aquesta plantilla

La satira es definida, amb frequencia de manera estricta, com un genere o forma literaria , encara que en la practica sigui tambe trobada en les arts grafiques i les arts esceniques . En la satira, addiccions, ximpleries, abusos o defectes individuals o humans son exposats a la censura a traves del ridicul, derisio, parodia , ironia o altres metodes, idealment amb la intencio de produir millorances. [1] Encara que generalment es pensi que tota satira ha de ser divertida, l'objectiu principal de la satira no es l'humor en si mateix, sino l'atac a quelcom que l'autor fortament desaprova, usant l'enginy com a arma.

Una caracteristica molt comuna, gairebe especifica, de la satira es l'emfasi en l'us de la ironia o el sarcasme , pero la parodia, l'exageracio, la juxtaposicio , la comparacio , l' analogia i el doble sentit son tot sovint utilitzats en parles i escrits satirics. El punt essencial, no obstant aixo, es que ≪en la satira, la ironia es militant≫. [2] Aquesta ≪ironia militant≫ (o sarcasme) sovint afirma que aprova les mateixes coses que el satiric desitja atacar.

El terme [ modifica ]

La paraula satira es originada del llati ≪satura≫ (≪ofrena de fruits variegades≫, ≪safata de les primicies≫) [3] [4] i va ser considerada per Quintilia com un ≪fenomen tipicament roma≫ ( satura tota nostra est ). Aquesta derivacio gens te a veure amb la figura del ≪ satir ≫ de la mitologia grega . [5] Per a Quintilia, la satira era estrictament una forma literaria, pero el terme immediatament va escapar de la seva definicio original restrictiva. Robert Elliott va escriure:

≪Tan aviat un substantiu entri en el domini de la metafora , com va destacar un academic modern, ell clama per ampliacio; i satura (que no tenia formes verbals, adverbials o adjectivals) va ser immediatament ampliada per l'apropiacio de la paraula grega per a ≪satir≫ ( satyros ) i les seves derivats. L'estrany resultat es que l'angles ≪satire≫ prove del llati satura ; pero ≪satirize≫, ≪satiric≫ etc., son d'origen grega. Al voltant del segle  iv AD, l'escriptor de satires va passar a ser conegut com satyricus ; Sant Jeroni , per exemple, va ser denominat pels seus enemics com un satiric en prosa ( satyricus scriptor in prosa ). Modificacions ortografiques subsequents van enfosquir l'origen llatina de la paraula satira: satura es va fer satyra , i a Anglaterra , al voltant del segle  xvi , va ser escrit satyre .≫ [6]

El terme es tambe considerat avui aplicable a moltes altres obres a mes d'aquelles que serien considerades satira per Quintilia, incloent, per exemple, antics autors grecs que jiooiuiy7y7iyffuprecedeixen las primers satires romanes. L'opinio publica en la democracia atenesa , per exemple, era notablement influida per la satira politica escrita per poetes comics tals com Aristofanes per al teatre . [7] [8]

Satira i humor [ modifica ]

Les obres satiriques sovint contenen humor ≪correcte≫ (no satiric) - generalment per a subministrar algun alleugeriment per a alguna cosa que d'una altra forma podria ser considerat un ≪sermo≫ implacable. Aixo gairebe sempre va ser un estandard, encara que es pugui destacar mes en la satira moderna. D'altra banda, algunes satires posseeixen poc o cap humor. No eren ≪divertides≫ - ni es pretenia que fossin.

L'humor sobre un determinat assumpte (politica, religio i art, per exemple) no es necessariament satiric perque el mateix assumpte ja es sovint objecte de satira. Ni l'humor que usa de les grans eines satiriques (ironia, sarcasme o parodia) posseeix necessariament un sentit satiric.

Desenvolupament [ modifica ]

Antic Egipte [ modifica ]

La ≪Satira dels Negocis≫ [9] data de l'inici del segon mil·lenni aC i es un dels exemples mes antics. Per a convencer estudiants cansats d'estudiar que el seu treball com escribes era util, el text pondera que el paper dels escribes es molt superior al de l'home comu dels carrers. Alguns erudits, com Helck [10] pensen que el context es argumentatiu en comptes de satiric: les descripcions estaven pensades per ser serioses.

El Papir Anastasi I [11] (finals del segon mil·lenni aC) conte el text d'una carta satirica en la qual l'autor al principi elogia les virtuts, per a de seguida mofar-se del parc coneixement i realitzacions del destinatari.

Mon grecoroma [ modifica ]

Els grecs no van tenir cap paraula pel que mes tard seria denominat "satira", tot i que hi havia els termes " cinisme " i "parodia". Retrospectivament, el dramaturg grec Aristofanes es un dels primers satirics mes coneguts; es particularment famos per la seva satira politica en el qual va criticar el poderos Cleo (en Els cavallers ) i la persecucio que ha sofrit. [12] [13] [14] [15]

La forma mes antiga de satira encara en l'us es la satura Menippeae per Menip de Gadara . Les seves obres s'han perdut, pero els seus admiradors i imitadors barregen serietat i burla en els dialegs, presentant parodies contra un fons de diatribes, significant que algu hauria de comencar a questionar les veritats aprovades, per a aixi formar un conjunt didactic de coneixements.

A Roma, el primer a parlar de "satira" criticament va ser Quintilia , qui va inventar el terme per descriure les escriptures de Lucili . Satirics prominents de l'antiguitat romana inclouen Horaci i Juvenal , qui estaven en activitat durant els dies primerencs de l' Imperi Roma i van ser els dos satirics llatins mes influents. Altres satirics romans importants son Lucili i Persi . [16]

Mes tard, al segle segle  xvi , molts creurien que el terme satira venia del grec satir ; els satirs eren acompanyants del deu Dionis i personatges centrals de les obres satiriques del teatre grec antic. Els seus derivats satir ic i satir itzar son en efecte sufixos grecs, pero l'estil de la satira romana esta connectat mes precisament amb la satira , o satura lanx , un ≪plat de fruits≫ assemblant-se al colorit de les burles, o figurativament, un ≪popurri≫. Plini informa que el poeta Hiponax del segle  vi  aC ha escrivit satirae qui eren tan cruels que els ofesos es van suicidar penjant-se. [17] La confusio amb satir ha donat suporti a la comprensio de la satira com mordac, com Juvenal, i no suau, com Horaci, i aixo es reflecteix en metode i critica literaria des de l'inici de l'Europa Moderna fins al segle  xvii .

La critica dels emperadors romans (notablement per Horaci sobre August ) havia de presentar-se en termes de velada ironia - pero el terme quan aplicat a les obres llatines de fet titulades com ≪satires≫ es molt mes ample que en el sentit modern de la paraula, incloent escriptures fantastiques i altament humoristiques amb petit o no verdader intent de fer burla.

Mon arab [ modifica ]

En la poesia arab medieval, el genere de la poesia satirica va ser conegut com a hija . La satira va ser introduida a la prosa literaria arab per l'escriptor afroarab Al-Jahiz al segle  ix . Mentre tractant de temes seriosos en el que es ara conegut com a antropologia , sociologia i psicologia , va introduir un plantejament satiric, ≪basat en la premissa que, encara que l'assumpte examinat fos serios, podria ser fet mes interessant i aixi aconseguir un efecte mes gran, nomes deixant de costat la prosa solemne i inserint algunes anecdotes divertides o observacions gracioses o paradoxals. Era be conscient que, al tractar de nous temes en les seves obres de prosa, hauria d'emprar un vocabulari d'una naturalesa mes familiar en la hija , poesia satirica.≫ [18] Per exemple, en una de les seves obres zoologiques, va satiritzar la preferencia pel penis huma gran, escrivint: ≪si la grandaria del penis va ser un signe d'honor, llavors el mul pertanyeria al (tribu honorable de) Quraix ≫. Una altra historia satirica basat en aquesta preferencia va ser un conte arab de Les mil i una nits anomenat ≪Ali amb el membre gran≫. [19]

Al segle  x , l'escriptor Tha'alibi va enregistrar la poesia satirica escrita pels poetes arabs As-Salami i Abu Dulaf, amb As-Salami lloant l'ampli coneixement de Abu Dulaf per a de seguida burlar-se de la seva capacitat en tots aquests assumptes, i amb Abu Dulaf recanviant i satiritzant As-Salami a canvi. [20] Un exemple de la satira politica arab va incloure un altre poeta del segle  x , Jarir, satiritzant Farazdaq com ≪un transgressor de la Xara ≫ i poetes arabs posteriors per la seva vegada, utilitzant l'expressio ≪estil Farazdaq≫ com una forma de satira politica. [21]

Persia medieval [ modifica ]

Ubaid Zakani [22] va introduir la satira en la literatura persa durant el segle  xiv . La seva obra satirica es destaca per l'us de versos obscens i lascius, [23] sovint citats en debats embolicant practiques homosexuals . Ell va escriure el ≪Resaleh-ye Delgosha≫, aixi com ≪Akhlaq al-Ashraf≫ ( Etica de l'aristocracia ) i la famosa faula humoristica ≪Masnavi Mush-El-Gorbeh≫ ( Ratoli i Gat ), la qual es una satira politica. Els seus versos classics no-satirics son considerats com ben escrits, sent equiparats a altres grans obres de la literatura persa.

Europa medieval [ modifica ]

En l'inici de l' edat mitjana , les satires eren exemplificats per les cancons escrits pels goliards o clerici vagantes , avui mes coneguts a traves d'una antologia anomenat Carmina Burana , i feia famosa al segle  xx com text d'una composicio del compositor Carl Orff . [24] Es considera que la poesia satirica ha estat popular, encara que poc ha sobreviscut. Amb l'adveniment de l' alta edat mitjana i el naixement de la literatura vernacla moderna al segle  xii , es va comencar a utilitzar-se novament, mes notablement per Chaucer . La conducta irrespectuosa va ser considerat ≪no cristiana≫ i ignorat, menys per la satira moral, que es va burlar la mala conducta en termes cristians. Els exemples son el Livre des Manieres (al voltant del 1170 ), i en alguns dels Contes de Canterbury , de Chaucer. Els epos eren burlats, i fins i tot la societat feudal, pero dificilment podria ser dit que hi havia un interes general pel genere.

Durant el Renaixement han viscut els dos principals satirics de l' Europa medieval : Giovanni Boccaccio [25] i Francois Rabelais . [26] Altres exemples, part de l'interes per les tradicions literaries romanes renovat pel Renaixement van ser les satires Till Eulenspiegel i Roman de Renart , i tambe el Narrenschiff de Sebastian Brant (1494), Elogi de la bogeria d' Erasme (1509) i la Utopia de Thomas More (1516).

Principis de la satira moderna anglosaxona [ modifica ]

Els escriptors elisabetians (es a dir, anglesos del segle  xvi ) pensaven que la satira estava relacionat amb les rudes, grosseres i acerbes peces dramatiques gregues. Per aixo, la ≪satira≫ elisabetiana (tipicament sota la forma de pamflet ) contenia mes ofenses que subtil ironia. L' hugonot frances Isaac Casaubon va assenyalar el 1605 que la satira a la moda romana era quelcom molt mes civilitzat. [27] La satira anglesa del segle  xvii va passar novament a tenir com a objectiu la ≪correccio de vicis≫ ( Dryden ). [28]

El comentari social directe a traves de la satira va retornar com una revenja el segle  xvi , quan texts burlescos tals com les obres de Francois Rabelais han lluitat amb questions mes serioses (i han incorregut en la ira de la corona, com a resultant). En la Il·lustracio , un moviment intel·lectual dels segles  xvii i XVIII en defensa de la racionalitat, es va iniciar el gran avenc de la satira anglesa, en gran manera a causa de la creacio dels grups Tory i Whig i a la necessitat de transmetre el verdader significat de la critica, una cosa especialment verdadera per a Daniel Defoe ( The Shortest-Way with the Dissenters ), [29] Jonathan Swift , John Dryden i Alexander Pope . Amb ells, la satira astuta i sarcastica d'institucions i individus es va fer una arma popular. Encara que la primitiva satira moderna ja fos un genere establert, Isaac Casaubon va descobrir i va publicar escrits de Quintilia i va presentar el significat original del terme (satira, no satir ), i el sentit d'agudesa (reflectint la ≪ofrena de fruits variegades≫) es va fer mes important novament.

Jonathan Swift va ser un dels majors satirics angloirlandesos, i un dels primers a practicar la moderna satira periodistica. Per exemple, seu A Modest Proposal suggereix que els pares irlandesos pobres siguin animats a vendre els seus fills com aliment. Al seu llibre Gulliver's Travels , ell escriu sobre els defectes de la societat humana en general i de la societat anglesa en particular. [30] Swift crea una ficcio moral, un mon en el qual els pares no tenen la seva responsabilitat mes obvia, que es protegir els seus fills del perill. De manera similar, Defoe presenta un mon en el qual la llibertat religiosa es reduida a la llibertat de conformar-se. El proposit de Swift es de fet atacar la indiferencia als problemes dels massa pobres, i Defoe defensa la llibertat de consciencia.

Satira angloamericana [ modifica ]

Ebenezer Cooke , autor de The Sot-Weed Factor , [31] va ser un dels primers colonitzadors d' America a escriure satira literaria. Benjamin Franklin i altres van seguir, utilitzant la satira per donar forma a la cultura d'una nacio emergent a traves del seu sentit del ridicul. [32]

Mark Twain va ser un gran escriptor satiric estatunidenc : la seva novel·la ≪ Les aventures de Huckleberry Finn ≫ es troba al Sud d' abans de la guerra , on els valors morals que Twain desitja promoure s'imposen a les ments. El seu heroi, Huck, es un noi bastant simple pero de bon cor que s'avergonyeix de la ≪temptacio pecaminosa≫ que el porta a ajudar a un esclau fugitiu. De fet, la seva consciencia, deformada pel mon moral distorsionat en el qual ha crescut, sovint el molesta mes quan esta en el seu millor moment. Ironicament, ell esta disposat a fer el be, creient estar equivocat. [33]

Un contemporani mes jove de Twain, Ambrose Bierce , va guanyar notorietat com un cinic, pessimista i humorista negre amb les seves histories fosques, amargament ironiques, moltes de les quals van transcorrer durant la Guerra Civil Americana , i que van satiritzar les limitacions de la percepcio i rao humanes. L'obra de satira mes famosa de Bierce es, probablement, el ≪ The Devil's Dictionary ≫, en que les definicions es burlen de la pretensio, hipocresia i l' apel·lacio a la tradicio . [34]

Satira a l'Anglaterra victoriana [ modifica ]

Novel·listes com Charles Dickens , sovint utilitzaven passatges d'escriptura satirica en el seu tractament de questions socials. Diversos diaris satirics van competir per l'atencio del public en l' era victoriana i periode eduardia com ≪ Punch ≫ i ≪ Fun ≫.

Potser els exemples mes duradors de la satira victoriana, pero, es troben a les Operes Savoy de W. S. Gilbert i Sir Arthur Sullivan . De fet, en ≪ The Yeomen of the Guard ≫, a un bufo se li donen les linies que pinten un quadre molt clar del metode i proposit de l'escriptor satiric, i es podria gairebe considerar com una declaracio d'intencions de Gilbert:

≪Puc definir un fanfarro covard amb un acudit,
L'arribista que puc marcir amb un caprici;
Pot portar un riure alegre als seus llavis,
Pero el seu riure te un resso que es trist!≫ [35]

En la literatura catalana [ modifica ]

Albert Llanas , fundador del primer periodic humoristic, vist per Ramon Casas ( MNAC ).

Els origens de la satira catalana escrita es remunten a la poesia medieval . Despres de la literatura popular oral, durant la Renaixenca , van neixer les revistes satiriques. L'humor va sobreviure a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco , va arribar a l'esplendor durant la Transicio democratica , mes tard es va traslladar a la radio i a la televisio i ara s'infiltra a les noves tecnologies . [36]

Els origens es remunten als bufons i als poetes medievals com ara Guillem de Cervera , Francesc Eiximenis , Bernat Metge , Anselm Turmeda , Jaume Roig , Joanot Martorell o el Rector de Vallfogona . Mes endavant, l'humor es va infiltrar a la literatura popular oral i a les auques . [36]

Durant la Renaixenca , Albert Llanas va fundar el primer periodic humoristic: Un tros de paper (1865), en el qual escrivia Robert Robert , considerat el primer periodista costumista modern en llengua catalana. En aquesta epoca, van sorgir revistes com Lo noy de la mare , L'Embustero , L'Ase , La Rambla , Lo mestre Titas , Lo burinot o La Xamfaina . Als escenaris triomfava Frederic Soler (Serafi Pitarra) amb el seu teatre satiric i Opisso destil·lava humor amb el seu art grafic i plastic. [36]

Dibuix satiric de La Campana de Gracia (1896) sobre la Guerra de Cuba

Durant la Primera Republica Espanyola , van neixer classics com La Campana de Gracia , L'Esquella de la Torratxa i Papitu . Amb una forta carrega politica, la Setmana Tragica es va poder seguir a traves de la revista satirica ¡Cu-Cut! , que va ser assaltada pels militars. Dels temps del pistolerisme , del terrorisme i de la guerra del Marroc , son L'Estevet , Cuca-fera i els Epigrames de Josep Maria de Sagarra . Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923 ? 1930), va emergir la revista esportiva satirica Xut! . I va ser tambe en aquesta epoca quan el ventriloc Josep Torres Vilata (Toresky) va esdevenir el pioner de l'humor radiofonic a Radio Barcelona . [36]

Amb la Segona Republica Espanyola va apareixer la mitica revista El Be Negre i es va popularitzar l'humor de Joan Oliver (Pere Quart). Quan va esclatar la guerra civil espanyola , l'humor catala es va posar al servei de la Republica. Va ser el gran moment d'autors com Pere Calders i Avel·li Artis Gener (Tisner). [36]

Amb la derrota republicana, l'humor es va tornar blanc i costumista i va trobar refugi als diaris. Eren els temps del ninotaire Joaquim Muntanola a La Vanguardia i de la revista espanyola La Codorniz , que s'imprimia a Barcelona. A partir de la Llei de premsa del 1966 , El Correo Catalan i Tele/eXpres van acollir una nova generacio de ninotaires encapcalada per Cesc i Perich . Artistes comics com Mary Santpere , Joan Capri i Cassen es van fer populars gracies a la televisio i els discos . [36]

El moment d'esplendor de la premsa satirica va arribar amb la Transicio democratica . L'any que va morir Franco a Catalunya s'editaven sis revistes d'humor: Matarratos , Barrabas , El Papus , Por Favor , Muchas Gracias i Butifarra! . En un mercat tan reduit, molts dibuixants i humoristes coincidien en diverses publicacions i s'hi incorporava una nova promocio de periodistes i ninotaires. Aixi, es barrejaven autors ja consagrats com Guasch, Panella, Conti, Muntanola , Penarroya , Escobar , Xifre, Blanco, Grau, Vazquez i Matias Guiu , amb nous valors com Raf , Manel , Ferrer , Beltran, Puyal, Valles, Oli, Perich , Gin, Baneres, Vazquez Montalban i Juan Marse , entre altres. [36]

L'any 1977 hi va haver un atemptat feixista amb bomba contra El Papus , encara que tambe va neixer El Jueves , l'unica revista que encara sobreviu l'any 1978. Amb tot, el 1978 marca una fita historica pel que fa a la xifra de revistes satiriques, amb noves capcaleres com La Pipa d'en Roc , El Be Negre , El Pou Calent , El Correu de Son Coc , El Cementiri , El Badall de Gracia , La Xinxeta o La Bimba . [36]

La Transicio es va acabar malament per a la premsa satirica. El 1976 hi havia set publicacions en castella i cap en catala, i el 1981 nomes en quedaven tres en castella i cap en catala. En cinc anys havien desaparegut deu revistes en castella i vuit en catala. En aquell moment, l'humor trobava nous espais a Catalunya Radio , a Televisio de Catalunya i al teatre . D'altra band [36] a, herois de paper van reneixer a la televisio o al cinema, com Quico el progre i Makinavaja .

Abans de la mort de Franco, la satira se centrava en l'esport, la televisio i els costums. Pero durant la Transicio, els principals protagonistes de les satires van ser els politics, amb l'excepcio dels reis d'Espanya . Tambe es va produir una suma de generacions d'humoristes, i noms com Cesc i Perich van compartir pagines amb Oscar, Iva i amb la jove promocio de Joma . I el mateix va passar amb Tisner , Vazquez Montalban , Juan Marse i Quim Monzo . Catalunya va veure neixer 42 revistes d'humor entre el 1972 i el 1992. Despres la xifra es va reduir a dues en castella i tres en catala i actualment no consta que hi hagi cap revista d'humor en catala. [36]

Una explicacio a aquest fenomen es que Catalunya ha viscut un transvasament de l'humor en paper a la radio i a la televisio, i el lideratge catala a la industria humoristica escrita s'ha traslladat a la industria audiovisual. En el cas de Televisio de Catalunya , l'humor va esdevenir quasi un monopoli d' Andreu Buenafuente , Mikimoto i Toni Soler , alhora que va integrar l'humor teatral de les companyies La Cubana , Dagoll Dagom , El Tricicle i Comediants . Sense titol , Malalts de tele , La cosa nostra , Plats bruts , Polonia i altres programes han aconseguit grans audiencies. La radio ha viscut un proces molt semblant. A la recerca d'audiencia, grans cadenes i estacions locals han augmentat els espais humoristics. Quan humoristes radiofonics com Josep Maria Bachs , Jordi Estadella o Buenafuente van passar a la televisio, a la radio els va rellevar una nova generacio amb noms com Alfons Arus , Quim Morales i Oriol Parreno , entre altres. [36]

En la nova era digital, l'humor ha trobat altres canals. Internet ofereix milers de pagines plenes d'acudits que circulen a una velocitat molt superior a la dels mitjans tradicionals. El correu electronic , el telefon mobil , Facebook , YouTube i les seves agendes fan que els usuaris rebin cada dia molts acudits que envia qualsevol amic o desconegut. En aquest ecosistema mundial, prima l'espectacle facil, frivol i amb tendencia a l'infantilisme, mentre que l'humor critic mes intel·ligent es refugia a la premsa. Els ninotaires mantenen amb els acudits diaris una tradicio periodistica que els converteix en els editorialistes mes llegits de Catalunya. [36]

En la literatura castellana [ modifica ]

Des de l' edat mitjana el genere es va conrear a Espanya ; el primer va ser Juan Ruiz, Arxipreste d'Hita , que va atacar el poder igualador dels diners al trastocar l'immutable ordre social estamental medieval. El satiric va entrar fins i tot en la composicio de nombrosos generes com la novel·la picaresca , la faula , l' article periodistic o la peca teatral de costums, l' esperpent de Ramon Maria del Valle-Inclan o la tragedia grotesca de Carlos Arniches ; es mes, forma part essencial d'obres tan importants com el Quixot de la Manxa de Miguel de Cervantes .

Autors satirics espanyols van ser, a l'edat medieval, fora del ja esmentat Arxipreste d'Hita , Pero Lopez de Ayala , nombrosos autors de l'anomenada lirica cancioneril del segle  xv , entre ells els anonims redactors de les Cobles del provincial , de les Cobles de Mingo Revulgo i de les Cobles de la fornera ; en el Segle d'Or , Felix Lope de Vega , que recomanava que no s'hi fos ≪clar ni descobert≫: ≪pique sense odi, que si de cas infama / ni esperi gloria ni pretengui fama≫. [37] Es fonamental aqui el nom de Miguel de Cervantes, i les seves obres El col·loqui dels gossos i el Viatge del Parnas , entre altres. Luis de Gongora va compondre satires personals ferotges, pero Francisco de Quevedo el va superar en aquest terreny, tot i que estaven mal dirigides; el Comte de Villamediana, ( Juan de Tassis i Peralta ), va ser mes atrevit que tots dos, atrevint-se a atacar frontalment als Grans d'Espanya, quines debilitats coneixia be (per aixo potser va morir assassinat); en el segle  xviii es destaquen Diego de Torres Villarroel i Jose Francisco de Isla ; aquest ultim va criticar l'exuberant i pedantesca oratoria posbarroca; tambe des de postulats de la Il·lustracio , Jose Cadalso , Leon de Arroyal i Leandro Fernandez de Moratin van adoptar aquest genere, al costat de la faula i l'epigrama, per reformar la societat; en el segle  xix , Sebastian Minano , Felix Mejia , Mariano Jose de Larra , Leopoldo Alas , Modesto Lafuente , Miguel Agustin Principe i Juan Martinez Villergas es destaquen especialment, estenent-la a l'article periodistic.

Referencies [ modifica ]

  1. ↑ Robert C. Elliott, ≪Satire≫, a Encyclopaedia Britannica , 2004
  2. ↑ Northrop Frye, critic literari, citat dins: Elliott, Satira
  3. ↑ Satira y Epigrama - (castella)
  4. ↑ Serra , Marius. La satira al mon global (PDF). 13a ed.. Barcelona: Tripodos, 2002 [Consulta: 6 desembre 2008].   Arxivat 2005-11-09 a Wayback Machine .
  5. ↑ Amb la barreja renaixentista dels dos, la suposada origen grega va tenir alguna influencia sobre la satira, fent-la mes agressiva que la satira romana era generalment. (B.L. Ullman, ≪Satura and Satire≫ en Classical Philology 8:2)
  6. ↑ Robert C. Elliott, The nature of satire, en: ≪Encyclopaedia Britannica≫, ≪Satire≫, 2004
  7. ↑ Henderson, J. (1993) Comic Hero versus Political Elite pp.307-19 in Sommerstein, A.H.; S. Halliwell, J. Henderson, B. Zimmerman. Tragedy, Comedy and the Polis . Bari: Levante Editori, 1993.  
  8. ↑ Mastromarco, Giuseppe. (1994) Introduzione a Aristofane (Sesta edizione: Roma-Bari 2004). ISBN 88-420-4448-2 pp.21-22
  9. ↑ M. Lichtheim, Ancient Egyptian Literature , volum I, 1973, pp.184-193
  10. ↑ W. Helck, Die Lehre des DwA-xtjj , Wiesbaden, 1970
  11. ↑ Alan H. Gardiner, Egyptian Hieratic Texts - Series I: Literary Texts of the New Kingdom, Part I, Leipzig 1911
  12. ↑ Political and social satires of Aristophanes in: Alfred Bates (ed.), The Drama, Its History, Literature and Influence on Civilization, vol. 2.,Londres: Historical Publishing Company, 1906. pp. 55-59.
  13. ↑ J. E. Atkinson Curbing the Comedians: Cleon versus Aristophanes and Syracosius' Decree The Classical Quarterly, New Series, Vol. 42, No. 1 (1992), pp. 56-64
  14. ↑ Aristophanes: the Michael Moore of his Day Arxivat 2006-10-19 a Wayback Machine . per John Louis Anderson
  15. ↑ Sutton, D. F., Ancient Comedy: The War of the Generations (Nova York, 1993), p.56.
  16. ↑ ≪ Roman Satirists ≫. Arxivat de l' original el 2012-03-11. [Consulta: 1r novembre 2008].
  17. ↑ Cuddon. Dictionary of Literary Terms . Oxford , 1998, ≪satire≫
  18. ↑ Bosworth , Clifford Edmund. The Mediaeval Islamic Underworld: The Banu Sasan in Arabic Society and Literature . Brill Publishers, 1976, p. 32. ISBN 9004043926 .  
  19. ↑ Ulrich Marzolph, Richard van Leeuwen , Hassan Wassouf. The Arabian Nights Encyclopedia . ABC-CLIO , 2004, p. 97-8. ISBN 1576072045 .  
  20. ↑ Bosworth , Clifford Edmund. The Mediaeval Islamic Underworld: The Banu Sasan in Arabic Society and Literature . Brill Publishers, 1976, p. 77-8. ISBN 9004043926 .  
  21. ↑ Bosworth , Clifford Edmund. The Mediaeval Islamic Underworld: The Banu Sasan in Arabic Society and Literature . Brill Publishers, 1976, p. 70. ISBN 9004043926 .  
  22. ↑ K. Kianush. ≪ Nizam-od-Din Obayd-i Zakani ≫ (en angles), 1999. [Consulta: 1r desembre 2008].
  23. ↑ ≪ Let's not talk about sex ≫ (en angles). The Iranian , 1999. [Consulta: 1r desembre 2008].
  24. ↑ ≪ Carmina burana ≫, 2007. Arxivat de l' original el 2009-02-14. [Consulta: 28 novembre 2008].
  25. ↑ ≪ La literatura medieval III ≫. [Consulta: 28 novembre 2008].
  26. ↑ ≪ La literatura del Renaixement ≫. [Consulta: 28 novembre 2008].
  27. ↑ William F. Blissett. ≪ The strangest pageant, fashion'd like a court: John Donne and Ben Jonson to 1600 -- Parallel Lives ≫ (en angles), maig 2001. [Consulta: 6 desembre 2008].
  28. ↑ Dryden , John; Edmond Malone. The Critical and Miscellaneous Prose Works of John Dryden: Now First Collected: with Notes and Illustrations . Oxford: Cadell and Davies, 1800, p. 298 [Consulta: 6 desembre 2008]. ≪The true end of satire is the amendment of vices by correction≫   [ Enllac no actiu ]
  29. ↑ ≪ Satira ≫. Gran Enciclopedia Catalana . Barcelona: Grup Enciclopedia Catalana .
  30. ↑ ≪ Els mons de Gulliver ≫. Avui, novembre 2005. [Consulta: 16 juliol 2009].
  31. ↑ ≪ The Sotweed Factor ≫ (en angles). [Consulta: 17 octubre 2010].
  32. ↑ Richard E. Amacher. ≪ Humor In Franklin's Hoaxes And Satires ≫ (en angles). Arxivat de l' original el 2016-03-14. [Consulta: 17 octubre 2010].
  33. ↑ Olivier Nyirubugara. ≪ Mark Twain's Satirical Approach To Mind ≫ (PDF) (en angles), 2001. [Consulta: 17 octubre 2010].
  34. ↑ Ambrose Bierce. ≪ Diccionario del Diablo ≫ (en castella). Arxivat de l' original el 2007-05-18. [Consulta: 17 octubre 2010].
  35. ↑ Gilbert & Sullivan. ≪ The Yeomen of the Guard ≫ (en angles), 1888. [Consulta: 29 maig 2011].
  36. ↑ 36,00 36,01 36,02 36,03 36,04 36,05 36,06 36,07 36,08 36,09 36,10 36,11 ≪ La satira als mitjans de comunicacio ≫. Culturcat ( Generalitat de Catalunya ). Arxivat de l' original el 2013-10-08. [Consulta: 17 novembre 2012].
  37. ↑ Lope de Vega . ≪ Arte nuevo de hacer comedias ≫ (en castella), 1609. [Consulta: 3 abril 2011].

Enllacos externs [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Satira
Vegeu Satira en el Viccionari , el diccionari lliure.
Obtingut de ≪ https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Satira&oldid=32545335 ≫