La Renaixenca fou un moviment cultural i literari del catala del segle  xix (1833-1892). El seu nom sorgeix de la voluntat de fer reneixer el catala com a llengua literaria i de cultura despres de segles de diglossia respecte al castella (periode anomenat genericament Decadencia ). Es paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento gallec, el Resurdimientu asturia o el Felibrige a Occitania . ^[1]

Renaixenca catalana [ modifica ]

Sovint s'ha discutit l'oportunitat del terme Renaixenca perque comporta el seu antecessor, la Decadencia ; s'ha proposat la necessitat d'aprofundir en l'estudi d'aquesta mal anomenada Decadencia ; d'altra banda, s'ha negat que sigui entesa com una epoca i se subratlla que es un moviment cultural que compta amb estimuls inicials a la decada compresa entre 1830 i 1840, pero que es desenvolupa entre 1840 i 1880. Cada cop es mes evident la urgencia d'establir el moment en que s'empra de manera sistematica el mot Renaixenca . ^[2]

Els conceptes de llengua i patria queden equiparats per Herder en el romanticisme alemany. La Renaixenca es consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interes pel seu passat. Es reivindica un passat glorios durant la formacio de les diferents nacions europees, a l' edat mitjana . En el transcurs del moviment que coneixem com Renaixenca, s'utilitza poc aquest terme davant Renaixement , per referir-se a la llengua, a la literatura i a la patria. El primer cop que hi ha constancia de l'us del terme es quan Pere de Rossello fa un discurs com a secretari dels Jocs Florals de 1869. El 1871, es funda la revista quinzenal La Renaixensa , pero en els seus articles es continua emprant el mot Renaixement per a referir-se a la patria i a les lletres catalanes.

La Renaixenca es el periode literari que va des del final de la Decadencia fins al Modernisme , emmarcat per un moviment cultural i de conscienciacio nacionalista mes ampli (abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolucio industrial . Aixi, la Renaixenca s'identifica clarament amb el redrecament cultural catala i, sobretot, amb la recuperacio de la seva llengua.

Context historic [ modifica ]

L' absolutisme tindra el darrer dels seus episodis durant el regnat d' Isabel II . Els conflictes se succeeixen durant tot el segle  xix . Les tres guerres carlines , els fets de 1835 amb la primera crema massiva de convents i la insurreccio de la Ciutat Comtal envers Espartero el 1843, la Jamancia , en son els episodis mes tragics. Fou el preludi del nacionalisme que es va fer visible a finals del segle  xix . ^[3]

L'estil de la Renaixenca es proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltacio patriotica i els temes historics. La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular . La Renaixenca s'identifica amb el redrecament cultural catala i, sobretot, amb la recuperacio de la seva llengua. El programa de la Renaixenca preten, sobretot, la plena identificacio entre llengua i patria. Perque la burgesia acabi conscienciant-se, el moviment reivindica aquests punts:

• La descoberta i divulgacio dels classics grecollatins i de tota la literatura de tradicio oral.
• La creacio de la literatura catalana (en qualsevol genere), conduida per una llengua normativitzada.
• La creacio d'institucions noves que empenyin la nova dinamica literaria (editorials, premsa…) i el reforcament de les institucions ja existents (Reial Academia de les Bones Lletres de Barcelona...).

Etapes [ modifica ]

La llengua catalana mai no havia perdut el seu us social, pero dos factors podien amenacar la continuitat del catala com a llengua vehicular. El primer fou l'abandonament de les classes benestants de la llengua catalana com a llengua per a la cultura; feia mes d'un segle que no era una llengua oficial. El segon, la imminent voluntat estatal d'universalitzar l'alfabetitzacio.

Els periodes que segueixen a continuacio reflecteixen la realitat del principat. A Valencia el fenomen de la Renaixenca es mes dissipat per manca d'una burgesia que el sustenti. A les illes cal destacar la figura de Maria Aguilo .

Antecedents [ modifica ]

Les investigacions historiques d' Antoni de Capmany , l'interes per normativitzar la llengua catalana i l'aparicio d'una incipient intel·lectualitat d'origen popular ja es produeixen durant la Il·lustracio . ^[4] Pero el sentiment de catalanitat esta molt afeblit despres de la Guerra del Frances , a causa del suport a l'Estat que ha fet fora l'invasor. Tot i aixo, hi ha dos noms que constaten no solament l'us de la llengua catalana, sino tambe la persistencia d'aquest sentiment de catalanitat: Antoni Puig i Blanch i Josep Pau Ballot . ^[5] Altrament, cal al·ludir a la tasca del mallorqui ( Comte d'Aiamans ), que compongue poesies on es denota una influencia romantica notable. ^[6]

Josep Pau Ballot escriu la Gramatica y apologia de la llengua cathalana entre 1810 i 1813. Aquesta obra es realitzada amb intencio patriotica, divulgadora i incitadora a l'us del catala. En el capitol Origen de la llengua cathalana , Ballot, aclareix: "per molts anys llengua de corts, la ques parlava en lo palaci, y molt apreciada del senyor rey don Jaume I i demes reys de Arago".

Antoni Puig i Blanch escriu Les Comunitats de Castella el 1823. En aquesta obra podem trobar recursos i topics de la poesia de la Renaixenca com l'us del vers alexandri , l'exaltacio de la llengua o la commemoracio de combats heroics. Una altra obra d'Antoni Puig que cal destacar es Observaciones sobre la lengua catalana , que comenta la Gramatica de Josep Pau Ballot. Finalment cal esmentar que ajuda Josep Melcior a realitzar la traduccio del Nou Testament el 1832.

Hi ha altres noms destacats, pero la seva feina laboriosa pertany al dia a dia, i quedara reflectida passats uns anys. Aquest es el cas dels germans Felix i Ignasi Torres i Amat i l'historiador Bofarull . ^[5] La tasca dels dos germans erudits la fa visible Felix, qui el 1819 veu com s'inaugura la Biblioteca d'autors catalans i el 1836 es publica el Diccionari d'escriptors catalans . Bofarull realitza una tasca ingent de classificacio de l' Arxiu de la Corona d'Arago .

La diglossia (1833 - 1859) [ modifica ]

En aquesta etapa es consoliden les editorials catalanes i valencianes; a voltes, amb seu a Madrid. La llengua catalana compta amb manifestacions de caracter popular, com obres de teatre, goigs i col·loquis, pero la burgesia adopta el costum aristocrata d'escriure en castella. La majoria de la literatura es de tematica catalana, pero s'escriu en castella. Es promulga la Llei Moyano , de 1857, que estableix l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Cal interpretar aqui alfabetitzacio com a sinonim de castellanitzacio. ^[2]

Dos poetes son els que marquen l'inici i el programa de la renaixenca: Bonaventura Carles Aribau i Joaquim Rubio i Ors . La Publicacio de l'Oda La patria d'Aribau, el 1833 , estableix i popularitza el lligam simbolic entre llengua i patria. Redactat per Aribau i destinat a Gaspar de Remisa ?el seu patro?, l'obra evoca de manera nostalgica la patria quan ambdos son a Madrid. L'us del catala referma el vincle en aquell exili. ^[4] Del febrer de 1839 al novembre de 1840 , Rubio i Ors publica dinou poemes al Diario de Barcelona , els quals s'aplegaren en una recopilacio de poemes ( Lo Gayte del Llobregat ) el 1841. El proleg es considerat una fita de la Renaixenca i fins i tot el manifest que ell va resumir en tres punts: l'aficio per tot allo que concerneix a la patria, l'interes per difondre el coneixement de l'idioma entre la resta de compatricis i el desig d'encomanar aquest sentiment. Rubio i Ors en aquell proleg tambe reivindica la necessitat de restablir els Jocs Florals i el Consistori del Gai Saber per reconquerir la importancia literaria que havia ostentat la llengua catalana.

Altres fets destacats son:

• 1841 : la publicacio d'un poema del valencia Tomas Villarroya .
• 1851 : Antoni Bofarull i Victor Balaguer realitzen escrits a la premsa impulsant la restauracio dels Jocs Florals.
• 1858 : la publicacio de l'antologia poetica Los trobadors nous , d' Antoni de Bofarull .
• 1859 : la publicacio de l'antologia poetica Los trobadors moderns , de Victor Balaguer .

Els Jocs Florals (1859 - 1877) [ modifica ]

El programa de la Renaixenca s'articula al voltant d'algunes institucions i societats que adquireixen un paper mes o menys secundari i d'altres que prenen mes protagonisme. Dins del primer grup podem citar la Sociedad Filosofica , el Centre Excursionista de Catalunya , el Circol Literari de Vic , La Sociedad Savigny o La Jove Catalunya ; i, amb un paper mes preponderant, la Universitat de Barcelona ; l' Academia de Bones Lletres ; l' Ateneu Barcelones , pero sobretot els Jocs Florals . ^[4]

En el marc dels Jocs Florals es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Com a impulsor del model mes arcaitzant destaca el mallorqui Jeroni Rossello i hi havia tambe partidaris d'una formula mixta combinant un llenguatge antic amb el modern i expulsant els barbarismes. Cap de les dues s'imposa; els Jocs aglutinaven participants d'ideologies contraposades. La majoria d'obres son d'escassa qualitat fins que aquest periode es tanca amb el triomf d' Angel Guimera i Jacint Verdaguer als Jocs Florals. Guimera es considerat mestre en Gai Saber i Verdaguer obte el premi especial del jurat amb el poema L'Atlantida .

El sentiment de recuperacio nacional no es solament de les classes benestants sino que tambe ho es de les classes obreres, les quals articulen una trama d'associacions culturals per tot el principat. Entre d'altres es fundaren l' Ateneu Catala de la Classe Obrera a Barcelona l'any 1861 o l' Ateneu Igualadi de la Classe Obrera l'any 1863 . S'inicia tambe la profusio de societats corals formades per obrers com la Societat Coral Euterpe , fundada per Anselm Clave l'any 1850 . L'any 1867 hi havia 106 societats corals. ^[3]

Es consolida un public que consumeix premsa en catala. Coincidint amb la Restauracio , l'objecte de la premsa en catala ja no solament sera la literatura sino que tambe ho sera la politica. Les revistes satiriques de petjada anticlerical tindran una gran repercussio com La Campana de Gracia .

• 1862, la publicacio d'una novel·la en catala La orfaneta de Menargues d' Antoni de Bofarull .
• 1865, es funda la revista anual Calendari Catala , obra de Pelagi Briz .
• 1868, es funda el periodic literari Lo Gai Saber per part de Pelagi Briz.
• 1869, es funda el periodic La Gresca , a Santiago de Cuba.
• 1871, es funda la revista conservadora i de tiratge quinzenal La Renaixensa , per part de Pere Aldavert i Angel Guimera
• 1871, es funda el setmanari La Gramalla , la redaccio del qual esta formada basicament per membres de La Jove Catalunya .
• 1872, la creacio de l' Ateneu Barcelones .

El prestigi de la llengua (1877 - 1892) [ modifica ]

Tot i que amb retard respecte a la resta d' Europa , s'introdueixen les teories naturalistes i realistes que afecten sobretot al teatre i a la narrativa . Els autors catalans creen una sintonia amb el public. Apareix el narrador mes important: Narcis Oller ; Verdaguer i Guimera es consoliden com a autors.

Les noves generacions d'escriptors donen per finalitzat aquell Renaixement i fins i tot s'arriben a historiografiar aquells albors, sense una pretensio erudita. Es el cas de Breve resena del actual renacimiento de la lengua y literatura catalanas o la immensa Historia del Renacimiento literario contemporaneo en Catalunya, Baleares y Valencia del gadita Francisco Maria Tubino , apareguda a Madrid entre 1880 i 1881.

Els filolegs de llengues romaniques com Diez , Saroihandy i Meyer-Lubke col·locaren la llengua catalana entre els dialectes de l' occita . Posteriorment l'interes que suscita l'estudi de les llengues romaniques i els estudis de Mila i Fontanals situaren el catala com a llengua independent. ^[4]

• 1878: es funda la revista La Veu del Montserrat a Vic, per part de Jaume Collell .
• 1879: es consoliden els Jocs florals valencians, de caracter bilingue, a Lo Rat Penat .
• 1879: apareix el Diari Catala de Valenti Almirall .
• 1881: apareix la publicacio L'Avens .
• 1886: Valenti Almirall publica Lo Catalanisme ^[8] .
• 1887: Antoni de Paula Capmany publica el setmanari i, des de 1897, el diari Lo Catalanista .
• 1892: la Unio Catalanista presenta les Bases de Manresa .

Autors [ modifica ]

Els autors mes importants d'aquest moviment van ser:

Poesia [ modifica ]

Gracies als Jocs Florals, la poesia es un dels generes mes conreats del moviment. Aconsegueix arribar a un public mes ampli. Aquesta poesia, per tant, preten arribar a una identificacio total entre llengua i patria. La poesia es un dels generes mes conreats del moviment.

Els autors principals d'aquest genere son:

• Bonaventura Carles Aribau
• Manuel Mila i Fontanals
• Joaquim Rubio i Ors
• Jacint Verdaguer i Santalo , pare de la poesia i la llengua catalana moderna.

Teatre [ modifica ]

El moment de plenitud de la Renaixenca es dona entre la decada de 1870 i els anys noranta, un llarg periode durant el qual conviura amb altres tendencies, com el romanticisme, el realisme o el naturalisme. Es en aquesta epoca quan els autors mes importants del moviment ? Jacint Verdaguer , Angel Guimera i Narcis Oller ? inicien la seva produccio artistica. Cal tenir en compte que durant aquests anys publicar en catala comporta moltes dificultats, pero les edicions en aquesta llengua son cada cop mes nombroses; la premsa periodica, a mes, resulta cabdal com a eina de divulgacio literaria. ^[9]

El teatre politic [ modifica ]

La situacio sociopolitica del segle  xix la podem coneixer gracies a algunes obres de teatre, com les de Josep Robrenyo (1780?-1838), home de formacio autodidactica. Va escriure un teatre un pel ingenu pero d'estil directe i fresc, ple de locucions, frases fetes i girs populars que l'acostaven a les classes treballadores. Va assolir molta popularitat, i la seva figura fisica (era molt gras) anava associada als papers comics que ell mateix interpretava. Va escriure obres en catala i en castella i tambe bilingues. La seva produccio abraca peces de costums, peces de circumstancies, i sobretot, obres de caracter politic on defensava la causa liberal.

• El sainet i la comedia de costums : Escrit en vers, el sainet fou un genere cabdal del teatre catala de la primera meitat del segle  xix . El sainet es una peca teatral curta que tenia com a finalitat provocar el riure i es basa en la caricaturitzacio de situacions quotidianes i de personatges populars estereotipats. Va ser gracies als sainets que el catala es va anar introduint a les representacions teatrals.

L'autor mes important d'aquest genere fou Frederic Soler , que adopta el pseudonim de Serafi Pitarra. Juntament amb altres autors funda un grup de teatre amb el nom de La Gata. Els temes de les seves obres son les trapelleries de personatges marginats, els conflictes sentimentals i l'enfrontament entre la gent de la ciutat i la del camp. Amb el temps, aquests autors van anar evolucionant i transformaren el genere dramatic del sainet en la comedia burgesa de costums , que reflecteix d'una manera mes matisada i mes complexa la personalitat d'uns personatges fortament marcats per uns costums socials.

El teatre romantic [ modifica ]

Tenint en compte les caracteristiques del Romanticisme , es facil entendre que els dramaturgs del segle  xix mostressin una predileccio per les formes teatrals que mes permetien "commoure" l'espectador: la tragedia i el drama . Tambe es cert, pero, que a mesura que avanca el segle s'imposa una voluntat de superar el romanticisme i dotar el teatre de caracteristiques cada cop mes realistes.

• La tragedia : Fins al segle  xix no hi va haver cap escriptor que d'una manera programatica es proposes conscientment conferir al teatre catala el bagatge tragic que fins aleshores no havia tingut. L'artifex d'aquest canvi va ser Victor Balaguer . El 1879 va publicar un volum de tragedies, Noves tragedies , en que utilitzava la imatgeria romantica: Les esposalles de la morta (on repren el tema dels amors tragics entre Romeu i Julieta, pero hi inclou un personatge invisible i omnipotent, la finalitat, perque guii la vida dels dos amants cap al final tragic) i Raig de lluna (en que mitifica els Pirineus com a eix de la patria occitanocatalana).

• El drama romantic : Paral·lelament a les activitats del grup de Frederic Soler , a Barcelona es va anar imposant el gust de la burgesia ciutadana pels drames romantics , tant de tema historic (drama historic) com emotiu (melodrama). Pero la situacio del moment no oferia als autors l'oportunitat per veure representades les seves obres, perque els actors solien ser procedencia castellana. Els primers dramaturgs que aborden el drama romantic a Catalunya ho fan en castella i les obres es representaven al Teatre de Santa Creu. Pero gracies a la Renaixenca es va anar imposant amb normalitat la catalanitzacio del drama romantic.

El drama realista [ modifica ]

El teatre romantic ajuda a consolidar el sentiment nacional, pero els autors aviat s'adonaren que la tematica i les formules del genere havien d'anar mes lluny si es volia mantenir l'interes del public i captar, sobretot, l'atencio de la burgesia. Aquesta classe vivia enmig de fortes controversies, derivades de la Revolucio Industrial, pero tambe complaguda gracies al poder que posseia.

Catalunya va ser un pais de pagesos fins al segle  xix , en que les persones que no trobaven feina al camp van anar treballant a les industries de les ciutats.

Al voltant del 1860 una nova generacio d'escriptors posaren en questio l'emfasi del teatre romantic i s'acostaren mes a la realitat: canviaren els reis i els cavallers medievals per protagonistes mes reals. Son els primers intents del drama realista , d'on sorgi amb la forca la figura d'Angel Guimera.

Personatges destacats

• Angel Guimera i Jorge , dramaturg que va donar una dimensio universal al teatre catala.

Narrativa [ modifica ]

La Renaixenca repren el genere despres de tres segles de Decadencia (des del segle  xv cap novel·la a Catalunya). Destaca el conreu de la novel·la historica i la romantica. La novel·la historica, un dels generes mes conreats, ja que facilita als autors situar als personatges en fets historics a l'edat mitjana. Es una barreja de cronica i imaginacio, desigual segons els diversos autors. Un dels autors mes importants es Antoni de Bofarull . La novel·la romantica te les caracteristiques del Romanticisme. Amb la intencio de moralitzar, se centra en la realitat del moment. L'autor mes important es Narcis Oller i Moragas .

• Narcis Oller , novel·lista de la Catalunya sorgida de la revolucio industrial.

Pintura [ modifica ]

• Claudi Lorenzale , en la seva pintura d'historia son motius habituals escenes que evoquen el passat glorios catala, influencia del romanticisme medievalista provinent d'Alemanya.
• Lluis Rigalt , confecciona un gran document del paisatge i de les ruines dels monuments catalans. ^[7]

Renaixenca valenciana [ modifica ]

La Renaixenca al Pais Valencia del segle  xix sorgeix de la voluntat de fer renaixer el valencia com a llengua literaria i de cultura despres de segles de diglossia respecte del castella (periode anomenat genericament Decadencia ).

De la Renaixenca valenciana, Joan Fuster , ^[10] destaca, en primer lloc, el seu felibrisme, es a dir, l'actitud merament literaria sense l'aspiracio d'aprofitar el moviment per a reivindicar aspectes linguistics i nacionals. Fuster ho explica per la manca d'un empelt progressista de la Renaixenca valenciana, i per la manca d' industrialitzacio del Pais.

Finalment Fuster assenyala la “noble i emocionant llico” dels renaixencistes: el fet que, malgrat les facilitats que el castella els brindava, per una “tossuda afirmacio patriotica feren servir la llengua propia i natural. Aquells homens, segons Fuster, ens mereixen tot els nostres respectes, ates que “millor o pitjor, van respondre al problema del moment, i a ells devem la possibilitat d'estar, nosaltres, escriptors i poetes valencians d'avui, en el lloc on estem”. ^[10]

Origens: Etapa inicial (1833-1859) [ modifica ]

Els origens sobre la Renaixenca al Pais Valencia s'han centrat en la discussio de considerar la Renaixenca o be com una filla o una consequencia de la Renaixenca a Catalunya , o be com un moviment nascut autocton.

Joan Fuster en 1956 afirma que "La Renaixenca valenciana sera un fillol de la Renaixenca del Principat, i no, com Ros i Galiana podien fer preveure, una prolongacio del moviment local setcentista innervat pels classics". ^[11] Opinio, pero, forca categorica que el mateix Fuster sembla evitar en el seu famos llibre Nosaltres, els valencians i que finalment matisa el 1973 on apunta el coneixement dels classics i les propostes de dignificacio del Valencia anteriors a la meitat del segle  xviii . ^[12]

Sanchis Guarner per la seua banda, considera que l'origen de la Renaixenca valenciana esta motivat en gran part per l'arribada de Maria Aguilo i Fuster com a cap de la biblioteca universitaria, qui va engrescar dos joves estudiants de Dret: Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol a escriure versos en vernacle. ^[13]

Estudis recents de Vicent Simbor Roig (professor de la Universitat de Valencia ) ^{[14] [15]} confirmen que la Renaixenca valenciana va ser un moviment nascut autonom, amb una etapa inicial de 1833 a 1859 , l'any de la incorporacio i immediat cabdillatge de Teodor Llorente , que enceta una nova etapa: l'etapa de la maduresa.

Simbor assenyala una serie de precedents que suposen un fil conductor sense interrupcions des de finals del XVIll, fins a la consagracio de la Renaixenca, el 1859. Aquests precedents s'estenen des de les apologies i reivindicacions de la llengua del segle XVIII: Joan Baptista Escoriguela , Manuel Joaquim Sanelo , Marc Antoni d'Orellana , i arriben al segle  xix tot manifestant-se en els dos sectors renaixencistes: el sector culte i el sector popularista.

D'una banda, en el sector culte trobem un moviment progressivament creixent. D'entre totes les manifestacions Vicent Simbor en destaca: ^[16]

• El 1830 trobem el poema ≪En los dies del nostre Rey Fernando≫, aparegut el 30 de maig al ≪ Diario de Valencia ≫, obra d'un Antoni M. Peyrolon
• El 1831 el liberal Vicent Salva escriu el poema ≪Lo somni≫
• El 1833 trobem L'Oda "La Patria" , publicat per Bonaventura Carles Aribau en la revista " El Vapor ". Aquest poema data simbolicament l'inici de la renaixenca.
• El 1840 veuen la llum publica els dos primers poemes de Tomas Villarroya ≪Canzo. Per el Album de la Senyora Antonia de Montenegro≫ ^[17] i ≪Canzo. A la mort del pintor valencia D. Antoni Cabana≫ ^[18]
• El 1844 Pasqual Perez i Rodriguez publica el poema dedicat a ≪A Sa Majestat la Reina Donya Maria Cristina≫, i Josep Joaquim Agullo publica El Fenix .
• El 1852 Josep Maria Bonilla publica un poema extraordinari, ates que hi fa servir un model de llengua equilibrat entre el “llemosi” cultista i la llengua castellanitzada dels popularistes.
• El 1855 amb motiu del quart aniversari de la canonitzacio de sant Vicent Ferrer els poetes valenciana acorden formar una Corona poetica on el catala te una presencia rellevant.
• El 1857, veuen la llum publica les primeres poesies ≪llemosines≫ de Llorente .
• El 1859 Llorente participa en dos actes poetics amb obra seua en catala.

D'altra banda, en el sector popularista Vicent Simbor destaca: ^[19]

• L'aparicio de la premsa satirica entre la qual destaquen El Mole , La Donsayna , El Tabalet i El Sueco .
• L'aparicio dels ≪llibrets de falla≫, iniciats per Blai Bellver i Tomas l'any 1850.
• El sorgiment i auge del sainet , encetat per Josep Bernat i Baldovi , que el 1845 escriu el sainet El Virgo de Vicanteta i El Alcalde de Favara, o El parlar be no costa un pacho .
• Els treballs lexicografics: Lluis Lamarca ( Ensayo de un diccionario valenciano-castellano , de 1839). Ignasi Vidal ( Catalogo de las aves de la Albufera de Valencia , de 1851). Josep Escrig ( Diccionario valenciano-castellano , de 1851).

Etapa de plenitud (1859-1909) [ modifica ]

Seguint Vicent Simbor ^[19] el 1859 se celebra el primer certamen poetic i el primer exit de Llorente, tothom coincideix a establir aquesta data com a inici de l'etapa de plenitud de la Renaixenca valenciana. Quant a la data de finalitzacio hi ha diversitat d'opinions. Aixi hom estableix el 1893 , mort de Constanti Llombart . O el 1902 , any en que el Vicepresident de Lo Rat Penat pronuncia el discurs titulat De Regionalisme i Valentinicultura que incita, per fi, a la implicacio politica dels renaixencistes. O el 1904 , fundacio de l'entitat politica Valencia Nova que es proposa forjar una Solidaritat Valenciana a l'estil de la catalana . O el 1909 any de l' exposicio regional i en que Llorente es coronat com a poeta oficial de Valencia i vitorejat als crits de “Visca la llengua valenciana!”, “Visca Valencia Lliure!” que foren contestats per la comitiva oficial al crit de “Viva Valencia espanola!”. ^[20]

En aquesta etapa de plenitud distingim dos moments diferent: un primer, de 1859 a 1874 , dominat per Llorente i el seu grup conservador; i un segon, de 1874 a 1909 , en que s'incorpora Constanti Llombart i el seu grup progressista.

Lideratge de Llorente i el seu grup conservador (1859-1874) [ modifica ]

A partir de la celebracio del certamen poetic en commemoracio del IV centenari de la mort d' Ausias March (el 1859), la Renaixenca al Pais Valencia entra en una nova etapa hegemonica per un nou grup d'escriptors que s'incorporen al moviment renaixencista a partir de la decada dels cinquanta i que reconeixen en Teodor Llorente com a lider. A banda el mateix Teodor Llorente, es tracta de Vicent W. Querol , Jacint Labaila , Rafael Ferrer i Bigne i Felix Pizcueta .

Es a partir d'aquest moment que la Renaixenca valenciana assumeix un programa concret controlat per un lider i els seus seguidors. Per poder assolir els seus objectius els renaixencistes compten amb el control de diversos periodics (“ La Opinion ” i “ Las Provincias ”, en mans de Llorente) i amb tot el poder de la classe dirigent. ^[21] No obstant aixo, aquest poder no va ser en la practica usat per a res que no fos la desvirtuacio de la mateixa Renaixenca: el grup llorenti li marca unes pautes que l'havien de conduir irremeiablement a l'anihilacio. ^[19] Tampoc els escriptors de la premsa politica i satirica ni els sainetistes ( Eduard Escalante , Francesc Palanca i Roca , Joaquim Balader , Antoni Roig i Civera , Francesc Tordera i Lledo , Lluis Gonzaga Llorente i de las Casas , Juli Puig , Gaieta Salelles i Cardona , Josep Roman , Josep Merelo i Enric Perez Ferrandis ) es plantejaren ser una possible alternativa, ja que mai sentiren que les seues obres en catala formaren part d'aquella Renaixenca proclamada per Llorente, mes aviat ambdos grups es menyspreaven.

La caracteristica mes important dels renaixencistes liderats per Llorente es l' apoliticisme del moviment, es a dir Llorente i els seus consideren que les seues tertulies no havien de desbordar els limits de l'entreteniment. El grup dirigent de la Renaixenca valenciana tenia ja des de bon comencament forjada la seua ideologia ≪apolitica≫, semblant a la doctrina del Felibrige occita. Per aixo fan una critica ferotge als renaixencistes catalans per la seua pretesa reivindicacio politica. En aquest sentit l'any 1865 Teodor Llorente publica al Calendari Catala el poema ≪Als poetes de Catalunya≫:

Victor Balaguer contesta d'aquesta manera els atacs rebuts des de Valencia:

D'aquesta manera es palesen les discrepancies entre els renaixencistes del Nord i del Sud que amb el temps augmenten. Segons Vicent Simbor “el grup llorenti, com a representant de la classe dirigent valenciana, agricola i mercantil, havia de defensar els seus interessos economics, que xocaven tant amb els de la burgesia industrial catalana. Com deia Joan Regla , els renaixencistes valencians es debatien en la ≪contradiccio entre la historia ?la qual l'agermanava a Catalunya? i les seues estructures socioeconomiques ?que la hi oposaven≫ ^[22]

Tot plegat, la renaixenca llorentina esdeve una tertulia de quatre amics, que cada vegada mes s'allunya del poble, el qual assistia a les representacions dels sainets, pero desconeixia les poesies llemosinistes. Aco es precisament el que el grup progressista de Llombart intentara endrecar.

Constanti Llombart i el seu grup progressista (1874-1909) [ modifica ]

L'aparicio de Constanti Llombart fa donar un tomb a la Renaixenca valenciana per la seua tasca d'ajuntar i cohesionar primer el grup populista o progressista , i posteriorment als dos grups: el conservador de Llorente i el seu grup progressista. En efecte, el 1874 Llombart trau al carrer la revista ≪Lo Rat-Penat: Calendari llemosi≫, la primera revista valenciana cultural escrita en catala (molt diferent de les anteriors i coetanies revistes satiriques i politiques) i mes important encara, actua de primer nucli catalitzador dels renaixencistes valencians. ^[23] La revista era elaborada amb les col·laboracions dels escriptors del Pais Valencia, Catalunya i les Illes. Posar en practica des de Valencia una revista amb concepcio cultural de Paisos Catalans era ja un bon simptoma que la situacio comencava a canviar. ^[19] Al voltant d'aquesta revista hi aglutina els integrants del grup progressista: Josep Maria Puig i Torralva , Josep Bodria i Roig , Josep Francesc Sanmartin i Aguirre , Antoni Palanca i Hueso , Victor Iranzo i Simon , Lluis Cebrian Mezquita , Ricard, Francesc Barber i Bas i Ramon Andres Cabrelles . Tots ells, a diferencia del grup conservador-llorenti, eren d'extraccio social humil i el valencia era la llengua quotidiana de relacio familiar i social.

Una vegada articulat aquest grup progressista calia vertebrar els dos grups existents: el conservador de Llorente i el progressista de Llombart. Amb aquesta intencio funda Llombart Lo Rat Penat el 31 de juliol de 1878 .

Prompte es produiren les primeres col·lisions entre ambdos grups, ja que, els uns feien proclames en favor de l'oficialitat de la llengua o de la recuperacio de les institucions propies, i els altres se n'escandalitzaven. Per tal d'aturar les aventures “separatistes” i “irresponsables”, el grup conservador va organitzar una mena de “colp d'estat” i arrabassa el poder de Lo Rat-Penat. A partir d'aquest moment la “societat d'amadors de les glories valencianes” esdeve una societat al servei espanyolista al servei de la classe dirigent, fins al punt que el mateix Llombart la critica:

De totes maneres Lo Rat-Penat significa -per fi!- l'aparicio d'un moviment organitzat amb un local i unes metes a guanyar, teoricament l'exit de la Renaixenca. Va ser, d'altra banda, un gran revulsiu per a la pausada vida cultural valenciana.

La situacio era, doncs, insostenible. Les discrepancies entre els dos grups provoquen que Llombart intentara fundar una nova societat a mitjan decada dels vuitanta: l'Oronella . Finalment Josep M. Puig Torralva , Ramon Andres Cabrelles , Lluis Cebrian Mezquita i altres membres del grup progressista dirigit per Llombart, en companyia d'altres joves valencianistes funden la societat Valencia Nova , a la qual s'apunta dos anys despres, i n'es elegit president, el mateix Fausti Barbera , metge prestigios i respectat. Naixia, des del punt de vista politic, una nova etapa: la del valencianisme politic.

Problematica de la llengua [ modifica ]

Malgrat que ningu no posa en dubte la unitat de la llengua de valencians, catalans, balears cap dels dos grups, ni llorentins ni llombartians, s'hi refereix amb el nom de “catala” o “llengua catalana”, els membres d'ambdos grups fan servir indistintament: ≪llemosi≫, ≪provincial≫, ≪regional≫, ≪nostre dialecte≫, ≪valencia≫ o ≪llengua valenciana≫. L'unica excepcio a la regla fou Querol , que titula de ≪ Rimes catalanes ≫ un recull de poemes que publica el 1877 .

Mentre que a Catalunya els renaixencistes trenquen amb el bilinguisme i fan servir unicament el catala, al Pais Valencia cap dels dos grups renaixencistes bandegen el castella, com tampoc demanen la cooficialitat del valencia. Caldra l'arribada del valencianisme politic amb la Declaracio Valencianista de 1918 per plantejar solucions mes realistes per a la supervivencia del catala.

Seguint Vicent Simbor, l'unica diferencia entre ambdos grups ≪radica en l'esforc sincer del grup de Llombart -encara que de plantejament insuficient- per recuperar la llengua i l'escassa contribucio del grup cultista a un recuperament autentic d'aquesta. Els primers volien, pero no sabien o no podien; els segons, cal admetre que, a desgrat d'algun crit poetic, en realitat no volien≫. ^[19]

Com a proves de la preocupacio sincera del grup llombartia per la normalitzacio del valencia valdrien obres com: la publicacio per part de Llombart i Ramon Andres Cabrelles de l'edicio augmentada del diccionari d' Escrig el 1887 , la Historia gramatical de la llengua llemosino-valenciana de Puig i Torralva el 1883 , el Diccionario general valenciano-castellano (1891) de Joaquim Marti Gadea , i el Vocabulario valenciano-castellano. El mas completo de los publicados hasta el dia (1900).

Quant a la codificacio de la llengua, haurem d'esperar a principis del segle  xx amb les Normes de Castello , el 1932, per poder abordar-la.

La Renaixenca a Mallorca [ modifica ]

A mitjan segle  xix la societat mallorquina estava en ple proces de canvi economic i cultural, per be que aquest canvi estava hegemonitzat per un bloc social divers en el qual els terratinents, l'aristocracia i els grans comerciants eren els sectors mes influents i en marcaven la seva empremta conservadora. La Societat Economica Mallorquina d'Amics del Pais havia estat una bona mostra del reformisme cultural borbonic i, aleshores, un conjunt d'intel·lectuals i erudits havien desplegat la seva activitat (Jaume Pujol, Pere Andreu , Miquel Moragues , Antoni Furio i Joaquim Maria Bover , entre altres), encara lluny de reivindicar l'us literari de la llengua catalana o obertament esceptics davant aquesta possibilitat. Joan Josep Amengual i Reus , per contra, des de posicions liberals havia fet us del catala en la polemica politica, escrit poesies, format un diccionari i publicat una Gramatica de la lengua mallorquina (1835) . Tot i que Amengual encara estava enfora de ser un renaixencista, tampoc no participava del projecte castellanitzador i elitista que representa la Societat Economica Mallorquina d'Amics del Pais .

Pero la cultura de Mallorca, i la vida oficial, a mitjan segle  xix estava fortament castellanitzada. Les elites intel·lectuals no s'havien plantejat que l'idioma del poble pogues ser util per a la creacio literaria. Malgrat tot, cal assenyalar l'existencia d'autors com Tomas Aguilo i Cortes , autor de la Rondaia de rondaies (1815) i de les Fabules en vers mallorqui (1846) a mes d'un entremes en vers Mes perd l'avaricios que l'abundos (1851).

La Palma [ modifica ]

La Palma va ser una revista literaria mallorquina representativa de les noves sensibilitats i ja amb un cert segell d'inspiracio romantica. El seu primer numero va apareixer el 4 d'octubre de 1840. Era de periodicitat setmanal i sols se'n publicaren trenta numeros. Va ser una publicacio de curta durada, pero oberta i digna, redactada en castella, pero alhora generadora d'un impuls intel·lectual renaixencista.

Va dedicar atencio a la historia de Mallorca, a les seves tradicions i cultura popular, a la seva literatura medieval. Mentrestant tambe parlava de les operes de Bellini , de Victor Hugo , Lamartine, Manzoni i Schiller . Els fundadors d'aquesta publicacio varen ser Josep Maria Quadrado , Antoni Montis i Tomas Aguilo i Forteza .

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Joan Badia i d'altres, Llengua Catalana Cou , Ed.Teide, Barcelona, 1988, ISBN 84-307-3290-X
• Enciclopedia catalana de l'estudiant Llengua i literatura catalanes num. 5

Enllacos externs [ modifica ]

• “A l entorn de la Renaixenca” (Recull d'articles sobre la Renaixenca valenciana)
• La Renaixenca a Catalunya
• Lo Gayte del Llobregat Biblioteca de Catalunya
• Video La Renaixenca
• La poesia del segle XIX