The Velvet Underground
|
|
|
|
|
 |
|
| Eponim
| The Velvet Underground
|
|---|
|
| Tipus
| grup de rock
|
|---|
|
| Creacio
| 1965,
Nova York
|
|---|
|
| Activitat
| 1964
? 1994
|
|---|
| Segell discografic
| Verve Records
MGM Records
Atlantic Records
Cotillion
Mercury Records
Polydor Records
Sire Records
Metro-Goldwyn-Mayer
|
|---|
| Genere
| Art rock
,
noise rock
,
rock alternatiu
,
rock
,
rock experimental
,
folk rock
,
blues rock
,
rock psicodelic
,
musica avantguardista
,
protopunk
,
drone
,
noise
,
art pop
i
Avant-punk
|
|---|
| Obres destacables
| |
|---|
| Gerent/director
| Andy Warhol
Steve Sesnick
|
|---|
| Format per
| |
|---|
|
Premis
|
|
| Lloc web
| velvetundergroundmusic.com
|
|---|
|
The Velvet Undergound
va ser una banda de
rock
formada a
Nova York
en la
decada dels 60
.
Encara que mai arribes a l'exit comercial, va ser una de les bandes mes influents de la historia del rock i te un intens valor de culte, a pesar d'haver durat pocs anys. Va ser una de les primeres bandes a experimentar amb la forma i incloure influencies
avant-garde
i, especialment, el soroll de guitarres que els va fer definir l'us del
noise
dins del rock. La seva influencia sobre el
punk
, la inclou dintre del grup de bandes classificades com
proto-punk
i, possiblement, com la primera d'elles.
The Velvet Underground col·labora amb la revista tridimensional
Aspen
.
Membres principals
[
modifica
]
- Lou Reed
(guitarra, veu, piano, harmonica, principal compositor 1965-1970) (mort el 2013)
- John Cale
(baix, viola electrica, orgue, veus 1965-1968)
- Sterling Morrison
(guitarra, baix, 1965-1971) (mort el 1995)
- Maureen "Mo" Tucker
(percussio,1965-1972)
- Doug Yule
(baix, teclats, guitarra, bateria, veus 1968-1973, reemplacant a John Cale)
Altres membres
[
modifica
]
La banda es va formar el
1964
quan
Lou Reed
, que havia tocat en algunes bandes de poca durada, treballava com a compositor per a
Pickwick Records
on va coneixer al
gal·les
John Cale
, que s'havia mudat als
Estats Units
per estudiar
musica classica
i van tocar junts en un grup anomenat
The Primitives
amb l'objectiu de promocionar el single de Reed "The Ostrich".
Reed i Cale van congeniar i van pensar a fundar un nou grup. Per a aixo van buscar a Sterling Morrison, a qui Reed havia conegut a la universitat i amb qui ja havia tocat, i a Angus McLise, vei de John i Lou. Van Formar The warlocks, que despres s'anomenarien The Falling Spikes. Van arribar a gravar una cinta on es trobaven "Venus in Furs", "Heroin", "Wrap Your Troubles In Dreams" i "The Black Angel's Death Song".
El nom de la banda va sorgir del titol d'un llibre sobre
sadomasoquisme
de
Michael Leigh
titulat
The Velvet Undeground
que Jim Tucker, amic de Reed i Morrison i germa de Maureen Tucker, va trobar llencat pel carrer. La banda va ser abordada pel promotor Al Aronowitz. Quan el grup va acceptar una oferta de 75 dolars per fer un show telonejant una altra banda de Aronowitz, The Myddle Class, McLise va deixar el grup acusant-lo de comercialitzar-se. MacLise va ser reemplacat per Maureen Tucker, germana d'un amic de Reed i Morrison.
Tucker tenia una forma molt particular de tocar la bateria, la qual cosa va sumar excentricitat a la ja poc convencional banda. Tucker solia tocar amb una bateria molt basica, desocupada i amb malls en lloc de baquetes. Aparentment, Tucker hauria comencat a tocar d'aquesta forma despres que la resta de la banda li demanes que fes "alguna cosa inusual".
Despres d'aquest concert, Aronowitz els va aconseguir un contracte per a tocar com banda resident en un local anomenat
Cafe Bizarre
. Aviat la banda va ser acomiadada pero dos dies abans que aixo succeis
Andy Warhol
va ser dut a l'establiment per
Paul Morrissey
qui va creure que era una bona idea tenir un grup de rock a
The Factory
. Tant la musica, plena de soroll i distorsions, com les lletres que tractaven topics inusuals per a l'epoca, com
sadomasoquisme
,
travestisme
, o l'addiccio a l'
heroina
, els distanciaven molt de les bandes tipiques de l'escena nord-americana d'aquell moment, en la qual la
psicodelia
i la cultura
hippie
arribaven al seu cim a
San Francisco
.
Andy Warhol. Nico. EPI. Album debut
[
modifica
]
Despres que Andy Warhol es convertis en el manager del grup, va suggerir que la model i estrella de la Factory,
Nico
, havia de cantar a la banda. La banda no es va sentir comoda amb el suggeriment i Reed i Cale sentien que estaven perdent el control, pero finalment van acceptar per aprofitar la promocio que Warhol els podia donar i es van convertir en The Velvet Underground And Nico.
Algunes cancons van ser adaptades per a ser cantades per Nico i durant les que Reed cantava ella tocava la pandereta. Warhol va filmar a la banda assajant i el resultat es la pel·licula
The Velvet Underground & Nico: A Simphony of Sound
. Aquesta filmacio va ser usualment projectada durant els primers shows de la banda. Paul Morrisey va idear un espectacle amb shows de llums, ballarines i projeccions en el qual la banda toques. Aquest espectacle es va anomenar
Exploding Plastic Inevitable
i va dur a la banda a tocar en diferents llocs a traves dels Estats Units.
Durant 1966 Angus McLise va tornar breument a la banda durant diverses setmanes quan Lou Reed va sofrir una
hepatitis
que li va impedir tocar en alguns concerts que ja tenien contractats. Durant aquests shows Cale cantava i tocava l'orgue i Tucker tocava el baix. En aquestes aparicions la banda va comencar a tocar una peca improvisada que es va coneixer com
The Booker T
en honor del lider de la banda
Booker T & The MGs
. Aquesta peca es convertiria en la base musical per
The Gift
inclosa en
White Light/White Heat
.
Algunes d'aquestes presentacions van ser editades en discos pirates i son els unics registres de la banda amb Angus McLise. El seu primer disc
The Velvet Underground and Nico
gravat en molt pocs dies (existeix desacord sobre el temps exacte d'enregistrament), va trigar gairebe un any a ser editat a causa de factors com les politiques de les discografiques. Tot i l'associacio amb Warhol, el contingut del disc no era acceptable per a les discografiques que no trobaven maneres de comercialitzar-lo.
Finalment, Warhol els va aconseguir un contracte amb el segell
Verve
, subsidiari de
MGM
. El grup no volia que Nico participes en l'enregistrament, ja que sostenien que ja havien cedit bastant permetent que formes part de la gira d'actuacions en directe, pero finalment van acceptar la seva presencia. El disc va ser editat al maig de
1967
amb un celebre disseny de portada de Warhol i amb el nom de Nico afegit al del grup i nomes va arribar al lloc 171 en les llistes de vendes.
White Light/White Heat
(1968). Acomiadament de John Cale
[
modifica
]
Lou Reed va acomiadar Warhol del seu lloc de manager despres que la seva relacio amb la banda disminuis i tambe va acomiadar la Nico.
Aviat, al setembre de
1967
, van comencar a gravar el seu segon album,
White Light/White Heat
, que va ser editat al gener de
1968
. Aquest disc va dur les principals caracteristiques de la banda (el
noise
, la
distorsio
, l'
atonalitat
) al seu punt maxim de cruesa.
Cale va definir el disc com
conscientment anti-bellesa
. L'album va entrar al top 200 del
Billboard
durant una setmana en el lloc 199.
Dins del grup les tensions creixien a causa de la poca atencio que el grup rebia i tambe per les creixents diferencies d'interessos entre Reed i Cale. Finalment, Reed li va proposar a la resta de la banda triar entre ell o Cale; Tucker i Morrison es van quedar amb Reed, principal compositor de la banda. El lloc de Cale va ser ocupat pel baixista Doug Yule.
The Velvet Underground
(1969)
[
modifica
]
El tercer disc de la banda va ser gravat el 1968 i editat al marc de
1969
. El so representa un gran canvi respecte dels dos discos anteriors. Te un estil mes tradicional, tranquil, semblant al so que caracteritzaria mes tard la carrera solista de Lou Reed. Aquest canvi es deu al fet que el control creatiu de la banda havia estat pres completament per Reed despres de la partida de Cale que era el membre mes orientat cap a l'experimentacio i responsable directe del costat mes avantguardista, amb el detall de les seves contribucions multiinstrumentals en el piano i la viola electrica.
Molt material que no va veure la llum en el seu moment va ser gravat entre el llancament del tercer album i el quart. Que totes aquestes cancons es mantinguessin inedites es deu en part a problemes amb la discografica. Aquests enregistraments van ser editats despres de la separacio de la banda als discs
VU
(
1985
) i
Another View
(
1986
).
Loaded
(1970)
[
modifica
]
L'ultim disc oficial de The Velvet Underground va ser gravat i editat el
1970
sota el segell d'
Atlantic Records
despres de ser acomiadats del seu anterior segell, MGM, degut al fet que el flamant president de la companyia,
Mike Curb
, va decidir eliminar totes les bandes relacionades amb
drogues
o moviment hippie de la discografica. El disc, titulat
Loaded
, es el mes tradicional i accessible de tots els de la banda. Conte alguns dels temes mes classics, com ≪Sweet Jane≫ que es convertiria en un dels temes mes coneguts de Reed. A causa de l'embaras de Maureen Tucker, la bateria va ser gravada per diverses persones incloent Doug Yule, l'enginyer Adrian Barber, el sessionista Tommy Castanaro, i Billy Yule, germa de Doug. Despres d'una llarga residencia al celebre club
Max's Kansas City
de Nova York, (durant la qual Billy Yule va tocar la
bateria
en reemplacament de Tucker i es va gravar el disc
Live at Max's Kansas City
) Reed va decidir deixar la banda a l'agost de 1970 i tornar casa dels seus pares a
Long Island
.
Despres de Lou Reed.
Squeeze
[
modifica
]
El disc
Loaded
va ser, gracies a ≪Sweet Jane≫ i ≪Rock And Roll≫, el disc mes proper a l'exit de la carrera de la banda, pero el lider i compositor ja no hi era per la qual cosa Doug Yule va prendre el control. Curiosament, la popularitat de la banda, si be es va mantenir igual als Estats Units, va creixer a
Europa
durant aquesta etapa. La banda va sortir de gira per la costa est dels Estats Units i despres per Europa amb Yule a carrec de les veus i la guitarra, Walter Powers (company de Yule en la banda Grass Menagerie) al baix i Willie Alexander (tambe de Grass Menagerie) a la veu i teclats reemplacant a Sterling Morrison qui havia deixat la banda el
1971
per a seguir una carrera academica a la
Universitat de Texas
.
Part del public es burlava d'aquesta formacio i va anomenar-a ≪The Velveteen Underground≫. El grup encara devia un disc a la discografica pero aquesta va decidir editar
Live at Max's Kansas City
gravat durant la serie d'espectacles que van donar en aquest club durant
1970
, previ a la partida de Reed.
A causa d'aixo alguns membres s'allunyen i deixen Yule nomes en possessio del nom juntament amb el manager Steven Sesnick qui aconsegueix un contracte amb
Polydor
. Finalment, Yule grava un disc amb el nom de The Velvet Underground, amb
Ian Paice
, bateria de
Deep Purple
i un munt de
musics de sessio
. Va haver-hi tambe una cantant femenina en l'enregistrament pero la seva identitat es desconeix.
Yule va compondre tots els temes i arranjaments, va tocar tots els instruments excepte la bateria i va produir el disc. El disc es va anomenar
Squeeze
i va ser menyspreat per la critica i fins i tot, amb el pas del temps, va desapareixer de la discografia oficial del grup.
El disc mai no va ser reeditat i la seva raresa i valor s'ha incrementat amb els anys. Yule va armar una nova formacio i va sortir de gira, aquesta vegada sense Sesnick com manager que havia abandonat el grup. Yule es va convertir en manager per necessitat, pero la gira no va funcionar com esperaven per promocionar el disc degut al fet que el retard de l'edicio va causar que no tinguessin copies de
Squeeze
. Aquest retard es va deure principalment que els masters del disc van estar perduts durant un temps. La banda va tocar el seu ultim show al club Oliver's de
Cambridge
el
27 d'abril
de
1973
i finalment Yule la va dissoldre al juny del mateix any.
Part del material en viu d'aquesta ultima etapa va ser recopila el
2001
quan va veure la llum
Final V.O.
, una caixa que incloia material gravat en shows entre 1971 i 1973.
La banda es va reunir breument el
1993
i va fer diverses actuacions obrint per
U2
, espectacles dels quals va sortir l'album en viu
Live MCMXCIII
. Abans que tinguessin oportunitat de gravar un disc o sortir de gira per Estats Units, la rivalitat entre Cale i Reed (que ja havien tornat a treballar junts en el disc
Songs for Drella
) va tornar a dividir a la banda.
La influencia de The Velvet Underground es gairebe inabarcable. Van ser els primers a experimentar directament amb la forma i el soroll dins de la
musica pop
, incloent influencies preses directament de la musica classica contemporania. Aquestes influencies van arribar gracies a John Cale, un deixeble de
John Cage
que tambe havia estat part de la
Dream Syndicate
, grup format pel compositor
La Monte Young
.
El critic de rock
Lester Bangs
va declarar que amb The Velvet Underground comencava la musica moderna i la tradicio musical de
Nova York
.
[
cal citacio
]
Aquesta tradicio musical de la qual parla Bangs es la qual finalment va dur a la creacio del
punk
amb el sorgiment de bandes com
Ramones
,
Television
,
Talking Heads
,
The Heartbreakers
,
Patti Smith
o
Blondie
, passant pels
New York Dolls
diversos anys abans.
Aquesta tradicio seria continuada pel moviment que es va coneixer com
No Wave
amb bandes com
The Contortions
,
Theoretical Girls
,
Teenage Jesus and The Jerks
o
DNA
, i el testimoniatge de la qual mes conegut es el disc compilat
No New York
produit per
Brian Eno
. A pesar de la curta vida d'aquest moviment (aproximadament de
1978
a
1982
) molts artistes van sorgir de les seves cendres i va anar una gran influencia per a altres bandes com per exemple
Sonic Youth
.
A partir dels anys vuitanta la influencia del punk sobre la musica es tan gran que es pot dir que gairebe totes les bandes dels moviments influenciats per aquest genere, com les pertanyents a la
new wave
, l'
indie
, el
hardcore
, bandes noise o experimentals i la majoria de l'underground nord-america estan influenciades directament o indirecta per The Velvet Underground.
Una famosa frase, usualment acreditada a Brian Eno, diu que pocs van escoltar The Velvet Underground durant la seva curta existencia, pero tots els quals ho van fer van formar una banda. Aquesta frase resumeix de forma bastant clara la seva enorme influencia en el rock. No solament van redefinir la forma que es podia tocar o compondre en la musica pop sino que tambe van redefinir sobre que es podia cantar. Les lletres de The Velvet Underground li van valer a la banda grans controversies i la desconfianca de la industria discografica.
Les seves cancons parlaven sobre
drogues
(
I'm Waiting for the Man
,
Heroin
,
White Light/White Heat
) que era un tema que fins llavors havia estat
tabu
en la musica pop. De fet els seus membres consumien les drogues sobre les quals cantaven (
heroina
,
anfetamines
) i Lou Reed, per exemple, va lluitar una llarga batalla contra la seva addiccio a l'heroina al llarg de tota la
decada dels 70
.
Una altra canco que va despertar controversia va ser
Venus in Furs
, una canco sobre
sadomasoquisme
basada en el llibre
La venus de les pells
de
Leopold von Sacher-Masoch
. Moltes de les cancons menys controvertides de la banda igualment estan plagades de personatges excentrics, perdedors, transvestits, aixi com referencies al
sexe
o les drogues, encara que en menor grau.
- "All Tomorrow's Parties" / "I'll Be Your Mirror" (gravat i editat 1966)
- "Sunday Morning" / "Femme Fatale" (gravat i editat 1966)
- "White Light/White Heat" / "Here She Comes Now" (gravat 1967, editat 1968)
- "What Goes On" / "Jesus" (promo, gravat 1968, editat 1969)
- "Who Loves the Sun" / "Oh! Sweet Nuthin'" (gravat 1970, editat 1971)
- "Foggy Notion" / "I Can't Stand It" (promo, gravat 1969, editat 1985)
- "Venus in Furs" / "I'm Waiting for the Man" (en viu, gravat 1993, editat 1994)
Albums principals
[
modifica
]
Edicions de material d'arxiu
[
modifica
]
- 1969: The Velvet Underground Live
(gravat 1969, editat 1974)
- VU
(gravat 1968-1969, editat 1985)
- Another View
(gravat 1967-1969, editat 1986)
- Peel Slowly and See
(box set, gravat 1965-1970, editat 1995)
- Final V.O. 1971-1973
(box set en viu, gravat 1971-1973, editat 2001)
- Bootleg Seriis, Vol. 1: The Quine Tapis
(en viu, gravat 1969, editat 2001)
- The Very Best of the Velvet Underground
(gravat 1966-1970, editat 2003)
Enllacos externs
[
modifica
]