La
guitarra
o
guiterra
(en
mallorqui
,
menorqui
i
algueres
[1]
) es un
instrument musical de corda
, compost d'una caixa de fusta -d'una forma que recorda el nombre vuit-, amb un forat circular en el centre de la tapa, sis
cordes
i un manec, damunt el qual hi ha el
diapaso
, dividit en dinou compartiments o
trasts
. El primer instrument que asseguren que va donar origen a la guitarra va ser el
llaut arab
. Es possible que la unio de la
citara
i el llaut afavorissin el posterior desenvolupament de l'instrument.
A mitjans del segle
xiv
apareix esmentada a la cort del
princep Joan
(nascut el 1350).
[2]
[3]
Als segles XV i XVI la guitarra fou molt difosa a l'ambit catala, be que a la fi fou substituida per la viola de ma i resta limitada al repertori popular. El primer tractat de guitarra aparegue el 1586 i fou obra del catala
Joan Carles Amat
. El
segle
xvii
fou un periode de decadencia, i no es fins ben entrat el
segle
xviii
que
Miguel Garcia
(conegut com el Pare Basili) la introdui en els ambients aristocratics. Entre els seus deixebles es destaquen
Ferran Sor
i Dionisio Aguado; a Italia fou cultivada per
Mauro Giuliani
(1781-1828) i a Madrid, per
Boccherini
. El fundador de l'escola moderna fou
Francesc Tarrega
. Altres virtuosos catalans del segle
xx
son
Miquel Llobet
, Daniel Forteza,
Emili Pujol
,
Alfred Romea
i
Gracia Tarrago
.
[4]
Parts de la guitarra
[
modifica
]
Parts de la guitarra classica.
La guitarra ha sofert variacions en la seva forma al llarg dels segles. A mes del nombre de cordes, les variacions de l'instrument han sorgit per adaptar-lo a les necessitats de l'interpret fins a adoptar la forma actual. Aquest instrument esta fabricat amb fusta practicament tot, i els tipus utilitzats principalment en la seva fabricacio son les de caquier de l'India o del Brasil (
Bulnesia sarmientoi
), avet, cedre del Canada, pi, xiprer i banus, en funcio del tipus de guitarra (classica o flamenca).
[5]
Basicament, la guitarra esta composta per la caixa de ressonancia, el pal, el pont, el diapaso, els trasts, les cordes i el claviller. Algunes guitarres posseeixen mes d'un diapaso (fins a un maxim conegut de 6 manecs) o sobrepassen les 7 cordes.
[5]
Despres de ser encolats tots els elements que formen la caixa de ressonancia, s'uneix amb el manec i s'inclouen reforcos en el contorn de les dues tapes, al centre del fons i en les unions inferiors i superiors de les anelles. Posteriorment s'adhereix al diapaso. Entre el manec i el claviller es col·loca una celleta que serveix per donar suport i separar les cordes. Les celletes habitualment son d'ivori, os, plastic o fins i tot metal·liques, en funcio de la qualitat de l'instrument.
[5]
Un cop tots els elements que formen la guitarra han estat units, es procedeix al seu envernissat. Hi ha dues maneres de dur a terme aquest proces, una mes costosa i treballosa que consisteix a envernissar l'instrument a ma amb goma laca; i l'altra que es envernissar amb una pistola a base de poliureta que s'asseca rapidament. L'inconvenient d'aquest ultim metode es que el vernis forma una placa sobre la caixa de ressonancia que li resta so a l'instrument.
[5]
Posteriorment es realitza l'aplanament del diapaso i la col·locacio dels trasts, els quals solen ser d'alpaca o llauto. Es summament important que el trast sigui perfecte, ja que d'ell depen l'afinacio de la guitarra. Tot seguit, a la part inferior de la tapa harmonica es col·loca el pont, que sol ser de caquier i es on van subjectes les cordes en aquest extrem de l'instrument. Finalment, es col·loquen les clavilles, generalment amb un forat acustic al centre de la tapa i sis cordes. Sobre el diapaso van incrustats els trasts, que permeten els diferents tons.
Es l'instrument mes utilitzat en generes com blues, rock i flamenc, i bastant frequent en cantautors. Tambe es utilitzada en generes com per exemple ranxeres i grupero, a mes del folklore de diversos paisos. Quan l'instrument es mes petit que una guitarra s'anomena requint i quan es mes gran guitarro. Aquest ultim es d'us frequent pels mariachis.
Caixa de ressonancia
[
modifica
]
Acord de do major
La
caixa de ressonancia
la conformen el
fons
, la tapa harmonica i els
cercols laterals
. Els dos primers son plans. El fons esta construit en fusta de
palosanto
mentre que la tapa pot ser de pi, avet, cedre o, a vegades, de xiprer. La tapa harmonica te una perforacio a la part intermedia, anomenada "boca", i esta reforcada per set barres fines de fusta que reben el nom de "varetes". Aquestes varetes estan disposades a la part interior i tenen forma de ventall. El nombre de varetes dins d'una guitarra depen del fabricant. Els cercols son dues peces llargues i estretes fabricades amb caquier, corbades a foc i unides en els extrems superior i inferior de la caixa. La seva unio s'assegura a l'interior amb dos tacs de fusta col·locats un a la base del manec i un altre a la part contraria. Els cercols estan reforcats al llarg de la seva part interna amb dues tires de fusta que reben el nom de "tapajunts".
[5]
Vista lateral i frontal del claviller d'una guitarra classica
El manec esta construit amb fusta de caqui o cedre i esta format pel claviller, el manec i la quilla. A les guitarres modernes les
clavilles
estan incloses dins els clavillers metal·lics, a diferencia del metode emprat guitarres anteriors que consistia a inserir directament les clavilles a la fusta del claviller. El claviller esta situat a l'extrem del diapaso. Els clavillers moderns tenen dos talls verticals i estan preparats per rebre els ossos, que son les petites peces en les cordes van enrotllades. Les clavilles metal·liques queden a la part exterior del claviller i s'empren per afinar l'instrument mitjancant la tensio que exerceixen sobre les cordes. La seva tensio pot modificar-se per l'afinacio mitjancant un sistema de cargols sense fi impulsats per les clavilles, que impliquen petits corrons sobre els quals s'emboliquen les cordes. Aquestes passen a continuacio pel pont inicial, en el qual es caven petits solcs que guien cada corda cap al diapaso fins a arribar al claviller. El claviller pot anomenar tambe
pala
o maquinaria; d'aquest mecanisme depen l'afinacio de les cordes de la guitarra.
La part mes llarga del manec rep el nom de manec i esta cobert amb el diapaso, que es un tros de fusta, habitualment de palosanto o banus, sobre el que pressionen els dits les cordes de la guitarra. La quilla es la base del manec que es fixa a la caixa de ressonancia.
[5]
Tipus de guitarres
[
modifica
]
Guitarra,
ukelele
i
charango
.
Escala de mi major tocada amb una guitarra classica
Les guitarres del Renaixement i Barroc son ancestres de les guitarres classiques. Son mes delicades i produeixen un so mes feble. Son mes facils de distingir d'altres guitarres, ja que el seu cos es mes prim i pla. A partir d'aqui existeixen diversos tipus basics de guitarra.
El model de referencia es el de la guitarra classica, que pot ser d'estudi o de concert, segons petites variacions en les seves dimensions, fustes i qualitat de construccio, que donen mes sonoritat i qualitat a la de concert. Tambe la guitarra flamenca, de mida lleugerament menor que la classica, presenta distintes fustes i altres variacions que la fan menys ressonant pero amb mes possibilitats de percussio.
Hi ha altres tipus d'instruments intimament emparentats amb la guitarra classica, ja que s'afinen igual i es basen en els mateixos conceptes fonamentals, si be cada model te un repertori especific o preferent, en l'execucio s'usen tecniques a vegades exclusives:
- Hi ha la
guitarra acustica
, es podria dir que es la versio nord-americana de la guitarra classica, ja que en el seu disseny original no es van emprar les innovacions d'Antonio Torres Jurado, sino les de C.F. Martin. La diferencia fonamental es que porta cordes de metall en lloc de cordes de budell o nilo. Sol ser mes gran i el seu disseny es molt mes variat que el de la guitarra classica.
- Tambe cal considerar la
guitarra electrica
, inventada als Estats Units, de cos solid, semi o de caixa de fusta, caoba, auro, freixe, etc. i el so es produeix a causa de la ressonancia del cos que s'amplifica a traves d'un sistema alimentat per energia electrica (pastilles electriques).
D'altra banda, hi ha una gran diversitat de guitarres segons entorns culturals tradicionals:
- Les guitarres russes, que contenen set cordes en comptes de sis. L'afinacio d'aquesta guitarra es completament diferent a la classica, ja que no es simplement una guitarra acustica amb una corda afegida. Tradicionalment, s'utilitza una afinacio oberta en sol major. Tambe existeix la
balalaica
.
- L'
ukelele
.
- El
charango
.
Guitarra flamenca
[
modifica
]
Guitarra flamenca amb dos
colpejadors
A
Espanya
hi ha una variant molt estesa, similar a la guitarra classica, de la qual es dificil distingir a simple vista, coneguda com a guitarra de flamenc o guitarra flamenca. Varia el seu so per una construccio lleugerament diferent i l'us de diferents tipus de fustes. La guitarra flamenca te un so mes percussiu, la seva caixa es una mica mes estreta, i generalment les cordes son mes a prop del diapaso.
La guitarra flamenca te menys sonoritat i ofereix menys volum que una guitarra classica de concert, pero el seu so es mes brillant, i la seva execucio es mes facil i rapida, a causa de la menor alcada de les cordes, cosa que permet que es pugui fer menys pressio amb els dits de la ma esquerra sobre el diapaso. Tradicionalment les clavilles d'afinacio eren completament de pal i s'introduia a la pala de la guitarra de forma perpendicular a ella. Sol portar sota de la boca o forat, un lloc per guardar les pues, el
colpejador
o protector (a vegades tambe un superior), per evitar que els
rasgueos
(en catala, els
batuts
) i cops que es donen a la tapa harmonica, tan tipics en el flamenc, afectin la fusta.
[6]
Guitarra acustica
[
modifica
]
Guitarra acustica
La
guitarra acustica
es un tipus de guitarra amb cordes de metall, el so es genera mitjancant la vibracio de les cordes que es amplifiquen en una caixa acustica de fusta o algun acrilic. L'adjectiu "acustica" es pres directament de l'angles
acoustic guitar
per l'us que d'aquest adjectiu que fan els anglofons, per diferenciar la guitarra de caixa respecte a la guitarra electrica. Es clarament redundant, ja que la guitarra, per definicio, es un instrument acustic. La guitarra acustica deriva dels dissenys de C. F. Martin i
Orville Gibson
, principalment, guitarrers nord-americans que van desenvolupar la seva activitat vers la fi del segle
xix
. Tambe son conegudes com a
western guitars
(guitarres de l'oest), el que s'acosta mes a la seva naturalesa i a la classe de musica que les va fer populars. Com en el cas de la guitarra classica, aquestes guitarres es diuen aixi per emetre el seu so sense cap mena d'amplificacio electrica, nomes per transduccio de la forca mecanica.
Guitarra electrica
[
modifica
]
Guitarra electrica tipus Epiphone Les Paul
Una
guitarra electrica
es una guitarra amb un o mes transductors electromagnetics anomenats pastilles que converteixen les vibracions de les cordes en senyals electrics capacos de ser amplificades i processades. Hi ha tres tipus fonamentals de guitarres electriques: les de cos solid, les de cos semisolid i les de cos buit. Historicament les primeres a inventar-van ser les de cos buit, al derivar de guitarres de caixa a les quals s'incorporava un microfon per poder escoltar en les bandes de jazz.
Les guitarres de cos solid manquen de caixa de ressonancia, de manera que el cos es un tros de fusta en el qual van embotits els microfons o pastilles. Les guitarres electriques de cos semi-es caracteritzen per tenir, a vegades, forats a l'exterior amb formes en "f" similars als de les caixes de ressonancia dels violins i altres instruments acustics. Les guitarres semisolida, tenen un bloc central per evitar els acoblaments. Algunes guitarres electriques tambe compten amb un sistema en el pont que genera un efecte de vibrato anomenat palanca o Tremolo. La guitarra electrica necessita sempre ser connectada a un amplificador o un sistema d'amplificacio, mitjancant un cable. Entre els fabricants reconeguts d'aquest tipus de guitarres es troben marques com Gibson, Fender, Epiphone, Ibanez, PRS, Jackson, Parker, Cort, Yamaha, entre d'altres.
Guitarra electroacustica i MIDI
[
modifica
]
Una
guitarra electroacustica
es una guitarra classica a la qual se li han afegit pastilles, microfons o transductors per amplificar el seu so. Tambe son anomenades guitarres electrificades, terme que hem de reputara sinonim, i que ressalta el fet que el sistema de previ pot haver instal·lat en origen o pel mateix usuari.
L'electrificacio d'una guitarra de caixa es l'us del microfon, ja que es connecta com una guitarra electrica a un amplificador extern. Aixo evita en gran manera els acoblaments i facilita la tasca de l'enginyer de so en les gravacions. Tanmateix, el so no es exactament el mateix, ja que el microfon que recull el so es troba dins de la caixa i no fora, que es on s'escolta el so real de la guitarra.
La diferencia amb una guitarra electrica de caixa (que son les que s'utilitzen habitualment en el jazz) es sobretot el tipus de transductor, car mentre aquestes guitarres usen un transductor piezoelectric donant un so mes cristal·li, agut i natural, la guitarra electrica fa servir transductors electromagnetics que donen un so diferent, mes carregat de frequencies mitjanes.
Les guitarres MIDI son especials o son adaptadors de guitarres convencionals, que permeten controlar un sintetitzador via
MIDI
, el protocol de transmissio de dades que permet enviar informacio musical entre diferents dispositius connectats per mitja de cables. D'aquesta manera, un guitarrista que no te habilitat per executar un teclat o un organ electronic ho pot fer des d'una guitarra MIDI.
Una tecnica basica es la d'utilitzar un convertidor monofonic de frequencia d'audio a MIDI prenent el senyal d'audio de la guitarra per mitja de col·locar un microfon a la boca de la mateixa o per mitja de la seva sortida d'audio. Tambe es comercialitzen ponts mes sofisticats que poden detectar la vibracio de cada corda per separat de tal manera de poder executar acords, es a dir, que posseeixen polifonia de 6 veus o simultaneitat de xut de notes.
Altres variacions
[
modifica
]
Des dels seus inicis la guitarra va ser objecte d'experimentacions molt nombroses, i nomes una part d'aquests instruments son encara utilitzats avui, fins i tot de manera marginal. Les primeres guitarres tenien quatre cordes com els instruments dels que procedia, despres es va afegir una cinquena i posteriorment una sisena (el bordo), que acaba sent el model estandard de sis cordes.
Una de les variacions mes frequents ha estat el d'augmentar el nombre de cordes. Per exemple doblant el seu nombre, de 6 a 12; les sis acostumades, acoblades individualment a la seva vuitena respectiva (excepte les dues mes agudes, que queden duplicades a l'unison). A mes de la guitarra de 12 cordes, te relativa importancia la guitarra tenor, de 4 (utilitzada entre d'altres pel guitarrista de jazz Tiny Grimes). Certs musics classics com Narciso Yepes toquen una guitarra de deu cordes, independents o duplicades.
Alguns interprets ajusten el seu instrument a la seva manera de tocar, com els membres del grup de rock Presidents of the United States of America, que utilitzen una guitarra entre les quals tres de sis cordes han estat retirades, i un baix de dues cordes. De la mateixa manera,
Keith Richards
(guitarrista dels
Rolling Stones
), sovint retira la corda mi greu de les seves guitarres.
D'altres variacions a destacar son:
- La guitarra
fretless
(sense trasts), el pal es completament llis, sense trasts, amb la qual cosa les notes s'obtenen a manera d'un
violoncel
; l'afinacio no ve donada pel trast, sino que cal buscar-la. Son mes comuns els baixos
fretless
.
- La guitarra bariton, que te 6 cordes pero un tir mes llarg.
- Els models per aprenentatge, de dimensions reduides (talla 1, 2 o 3, i 4), per facilitar la seva execucio per nens
- Guitarra amb doble diapaso. Permet tocar amb dues diferents afinacions (de manera alternativa o fins i tot simultania) durant la mateixa obra, sense haver de canviar de guitarra. La majoria de les guitarres dobles tenen una guitarra amb dotze cordes i l'altra amb sis cordes. Existeixen altres versions com l'instrument de Mike Rutherford, baixista de
Genesis
, que es una guitarra de dotze enganxat a un baix.
- Guitarra electrica sense claviller, construida a mitjans dels
anys vuitanta
per l'empresa Steinberger. El claviller es troba en el pont de la guitarra, en lloc d'estar al cap.
- Guitarra slide o guitarra horitzontal. S'usa gairebe sempre amb l'slide o tub de metall o vidre que cobreix tot el dit. Molt utilitzada per
David Gilmour
, guitarrista de
Pink Floyd
.
- Guitarra de 7 cordes. A mes de les 6 cordes de la guitarra, se li incorpora una setena corda, mes greu. La nota de la setena corda es un Si. Existeixen tambe guitarres de 8 cordes amb la mateixa idea. Fins i tot existeixen guitarres amb altres instruments incorporats en el cos de la guitarra com la guitarra de
Pat Metheny
, la
pikasso guitar
, que te 42 cordes.
- Roger Field
va patentar una famosa guitarra plegable (Foldaxe) perque
Chet Atkins
pogues viatjar mes comodament.
[7]
Col·leccio de guitarres del
Museu de la Musica de Barcelona
Il·lustracio d'un instrument semblant a una guitarra puntejada en un
salteri
carolingi
del segle
ix
Els origens i evolucio de la guitarra no son gaire clars, ja que nombrosos instruments similars eren utilitzats en l'Antiguitat, per la qual cosa es usual seguir la trajectoria d'aquest instrument a traves de les representacions pictoriques i esculturals trobades al llarg de la historia. Hi ha evidencies arqueologiques a baixos trobats en Alaca Huyuk (nord de l'actual Turquia) que al voltant de l'any 1000 aC els hitites i assiris van crear instruments de corda semblants a la lira -l'instrument de diverses cordes mes senzill i antic del mon- pero amb l'afegit d'una caixa de ressonancia, per la qual cosa serien antecessors de la guitarra. Tambe s'han trobat representacions en dibuixos de l'antic Egipte que s'assemblen a un instrument similar a la guitarra.
[5]
[8]
[9]
Hi ha dues hipotesis sobre els seus origens. Una, li dona un origen grecoroma i la fa descendent de la fidicula, l'altra considera que la guitarra es un instrument introduit pels arabs durant la invasio musulmana de la
peninsula Iberica
.
[8]
Segons la primera hipotesi, aquests instruments van ser assimilats pels grecs, que deformaren lleugerament el seu nom,
kizara
o
kettarah
, que en catala es va acabar anomenant citara. Aquest fet ha donat lloc a suposar que la guitarra deriva de la citara grega i romana, a la qual se li hauria afegit un manec al comencament de la nostra era. Molts estudiosos i musicolegs atribueixen l'arribada de la guitarra a
Hispania
per mitja de l'imperi Roma l'any 400.
[5]
[8]
[9]
L'altra hipotesi soste que el primer instrument amb pal va ser la ud arab, el nom dels espanyols van acabar fonent erroniament amb el seu article: "la ud" femenina es va convertir en el masculi "llaut". Van ser precisament els arabs qui van introduir l'instrument a la
peninsula Iberica
, on va evolucionar d'acord amb els gustos musicals de la plebs sota dominacio musulmana.
A l'India aquests instruments eren coneguts en idioma sanscrit com sitar (instrument descendent de la vina), paraula que prove de dues paraules indoeuropees que donarien origen a la paraula catalana "guitarra": l'arrel
guita
, que va produir les paraules en
sanscrit
guita (canco) o sang?t (musica), i l'arrel
tar
, que significa corda o d'acord.
Edat mitjana
[
modifica
]
Guitarra morisca (anomenada, tambe
llaut guitarrenc
o
guitarreny
en el
retaule
La
Mare de Deu
de la llet
de
Llorenc Saragossa
. Darrer quart del segle
xiv
.
MNAC
.
Una guitarra morisca o
mandora
En els segles XI i
xii
poden distingir-se dos tipus de "guitarres" o "guiternes". Per un costat la morisca o
mandora
, amb forma ovalada de mitja pera i que s'assembla al llaut arab i la
mandolina
. D'altra banda la guitarra llatina, una evolucio de les antigues cedres o citares, de fons pla, unida per cercols amb manec llarg i el claviller semblant al del violi. La primera concorda amb la hipotesi de l'origen oriental de la guitarra, una especie de llaut assiri que s'hauria estes per Persia i Arabia, fins a arribar a Espanya durant l'estada arab a la
peninsula Iberica
. La segona, reforcaria la hipotesi de l'origen greco-llati de l'instrument. Ambdos tipus estan representats en les miniatures de les
Cantigas de Santa Maria
d'
Alfons el Savi
, el
1270
, encara que una de les representacions mes antigues que es conserven es a Europa Occidental en una
pasionaria
de l'abadia de
Zwiefalten
de l'any
1180
.
[5]
[8]
[9]
Al
segle
xiii
es va bifurcar l'evolucio en dues varietats de guitarra. La
guitarra moresca
, mes comunament anomenada
mandola
, mes arrodonida i amb manec ample i la
guitarra llatina
, amb una sola boca i de manec estret. Va coexistir amb la
viola de ma
, instrument musical amb dobles
cordes pincades
i de major grandaria. Al segle
xvi
, ambdos cordofons van tenir una especial rellevancia a la
Corona d'Arago
,
Castella
i
Portugal
, fins a l'auge dels
instruments de teclat
.
Al segle
xiv
, els poetes medievals francesos Guillaume de Machaut i Eustache Deschamps, a les seves obres, mencionen la "guiterna" sense precisar-ne el tipus.
[5]
La guitarra llatina va evolucionar fins a donar lloc a dos instruments diferents: la
viola de ma
o
vihuela
, que estava dotada de sis ordres (cordes dobles) i que va tenir una amplia difusio entre l'
aristocracia
i els
trobadors
i musics professionals; i la guitarra, de quatre ordres i d'us mes popular.
Segles
xvi
i
xvii
[
modifica
]
Tres libros de musica en cifra para vihuela
, publicat el
1546
per
Alonso Mudarra
. Conte la primera obra per a guitarra de quatre ordres
Al segle
xvi
comencen a apareixer nombroses composicions per a guitarra. Aquesta gran produccio te com a centre a Espanya.
[5]
La primera obra per a guitarra de quatre ordres apareix en l'obra Tres llibres de musica en xifra per vihuela publicada el 1546 per Alonso Mudarra a
Sevilla
. En aquella epoca era habitual confondre els noms d'aquests instruments i va ser a la fi del segle quan van comencar a diferenciar. La guitarra va ser utilitzada principalment com a instrument d'acompanyament i principalment amb la tecnica del rascat.
[8]
[10]
El tractat mes antic sobre la guitarra classica va ser publicat a Barcelona el
1596
per
Joan Carles Amat
.
El
1606
, Girolamo Montesardo publicar a
Bolonya
la primera gran obra per a guitarra titulada
Nuova inventione d'involatura per sonar Il balleti sopra la chitarra espagnuola
. Tambe, el 1620, G.A. Colonna escriu
Intavolatura di chitarra alla Spagnuolo
.
[10]
Instruccion de musica sobre la guitarra espanola
de
Gaspar Sanz
, obra del
1674
Habitualment s'atribueix la inclusio de la cinquena corda al music i poeta andalus Vicente Espinel. L'atribucio d'aquesta invencio la va realitzar
Lope de Vega
, pero va ser refutat per Nicolao Doici de Velasco (1640) i per Gaspar Sanz (1684) en els seus tractats sobre la guitarra classica. Sustenten les seves afirmacions en el fet que onze anys abans del naixement d'Espinel, Bermudo va esmentar una guitarra de cinc ordres. No obstant aixo, encara que Espinel no fos l'inventor de la guitarra classica de cinc ordres, probablement va ser qui mes va fer en la seva difusio popular a totes les classes socials d'Espanya.
[10]
El
Nuevo metodo por cifra para taner guitarra de cinco cuerdas
(Nou metode per xifrat per taner la guitarra de cinc cordes), publicat el 1630 per Doici de Velasco, es el mes antic conegut i en ell afirma: "A Franca, Italia i altres paisos, a la guitarra se l'anomena espanyola des que Espinel va posar la cinquena corda, quedant tan perfecta com el llaut, l'arpa, la tiorba i el clavicordi i encara mes abundant que aquests ".
[5]
Altres autors van contribuir de forma destacada a la literatura sobre la guitarra, com Luis de Briceno en 1626,
Lucas Ruiz de Ribayaz
i
Francisco Guerau
, entre d'altres. A la peninsula Iberica la guitarra era ja molt utilitzada a la fi del segle
xvii
, quan Gaspar Sanz va compondre la seva Instruccio de musica sobre la guitarra espanyola i metode dels seus primers rudiments, fins tanerla amb destresa.
[10]
Anteriorment hi havia guitarres de nou cordes: una corda simple i quatre "ordres".
En tot cas, sembla clar que va ser a Espanya on va prendre certa de naturalesa, ja que a diferencia de les guitarres construides en altres paisos i llocs d'Europa, on es fabricaven guitarres sobrecarregats d'incrustacions i adorns que la feien gairebe impossible de tocar, la guitarra espanyola es feia per ser tocada i va ser tan popular que fins i tot Sebastian de Covarrubias, capella de Felip II i lexicograf espanyol, va arribar a dir: "La guitarra no val mes que un llum, es tan facil de tocar que no existeix un pages que no sigui un guitarrista ".
[11]
Encara que tots els paisos reivindiquen la seva intervencio en la invencio de la guitarra (amb especial esment de Franca) aspectes com la forma, l'estructura i l'afinacio, deriven directament de la guitarra tal com els luthieres iberics la projecta, sense oblidar-nos dels europeus com Johan Stauffer, de qui deriven els dissenys del seu deixeble C.F. Martin.
[11]
Del segle
xviii
fins a l'actualitat
[
modifica
]
La guitarra no va aconseguir arribar a desenvolupar tot el potencial fins a la fi del segle
xviii
, quan algunes guitarres van comencar a fer-se amb sis
cordes
simples: abans tenien una
corda
simple i quatre ordres (parells de
cordes
). Per donar major consistencia a la guitarra, s'hi van afegir unes barres sota la tapa
harmonica
. Aixo va permetre que la tapa fos mes fina, amb la qual cosa es va obtenir major
ressonancia
i una millor distribucio del so.
Posteriors reformes, com l'us d'un manec reforcat i elevat, aixi com de clavilles metal·liques en lloc de les de fusta i la fabricacio amb materials que afavoreixen la bona
acustica
, donen origen al que avui coneixem com guitarra classica.
Iniciat el segle
xviii
Jacob Otto afegeix la sisena corda a la guitarra i s'estandarditza l'afinacio moderna, el canvi mes significatiu sofert per aquest instrument. A mitjans de segle, la historia de la guitarra moderna assoleix un gran apogeu amb el valencia Francisco Tarrega, creador de l'escola moderna i autor del canvi en l'us del posicionament de les mans i la manera de polsar les cordes.
[9]
A la fi del segle
xviii
i principis del XIX, algunes guitarres usaven sis cordes simples i van emprar unes barres de reforc sota de la tapa harmonica. Aquestes barres van ser afegides per reforcar l'estructura i permetre aprimar la tapa per obtenir una major ressonancia i una millor distribucio del so al llarg de la tapa harmonica. Altres desenvolupaments contemporanis inclouen l'us d'un manec reforcat i elevat usant fusta de banus o palisandro, i l'aparicio d'un mecanisme de cargol metal·lic en lloc de les clavilles de fusta per afinar. Es important destacar que el traster elevat ha tingut un gran impacte en la tecnica de l'instrument perque les cordes estaven massa lluny de la tapa harmonica de manera que calia donar suport a un dels dits de la ma dreta perque servis de suport als altres. Aquestes guitarres serien reconegudes inconfusiblement com les primeres guitarres classiques.
Guitarra
En el
segle
xix
la guitarra va arribar al millor so, bellesa en el
timbre
i projeccio sonora amb les set vares esteses sota la tapa
harmonica
, l'augment de la
caixa de ressonancia
, aixi com amb l'eixamplament del manec. Al comencament del segle, trobem les caracteristiques dels precursors mes directes de la guitarra classica moderna en els treballs dels espanyols Agustin Caro, Manuel Gonzalez, Antonio de Pamplona, Manuel Gutierrez i altres constructors europeus incloent Rene Lacote i al vienes Johann Stauffer. Johann Stauffer te una reputacio llegendaria. En la seva botiga va aprendre a construir guitarres C. F. Martin, que despres es va traslladar als Estats Units i la signatura segueix construint guitarres avui en dia. Tambe va desenvolupar el traster elevat, a peticio de Luigi Legnani, el guitarrista i primer interpret dels concerts del violinista genoves Niccolo Paganini. Les seves altres avencos en la construccio de la guitarra inclouen un manec ajustable i reforcat amb acer i les clavilles de cargol sense fi que encara es fan servir a les guitarres modernes.
Cap a 1850 va comencar el treball d'
Antonio de Torres Jurado
. Amb el suport de
Julian Arcas
, ambdos d'
Almeria
, i les seves propies i brillants intuicions, Antonio Torres Jurado va refinar els suports estructurals de la guitarra incloent set vares esteses sota la tapa harmonica. Augmenta tambe la grandaria de la caixa de ressonancia i l'ample del pal. Aquestes innovacions van influir en la millora del volum del so i la resposta als baixos aixi com el descobriment d'una tecnica per a la ma esquerra per a l'enriquiment del repertori. Ara la guitarra ja estava preparada tant per a les demandes del solista com per a les del conjunt instrumental. La tradicio constructiva a Almeria s'ha mantingut fins als nostres dies amb constructors com Gerundino Fernandez Garcia.
Ja al segle
xx
, el lutier espanyol Jose Ramirez III al costat del guitarrista
Narciso Yepes
li afegiren quatre cordes mes en les greus, sobre un ampli manec els multiples trasts permeten ampliar notablement la gamma de sons de la ma esquerra. Narciso Yepes va tocar per primera vegada aquesta guitarra de deu cordes a
Berlin
el
1964
i, a partir d'aquell any, va ser el seu instrument habitual en els concerts, especialitzant-se en peces renaixentistes i barroques.
Entre els compositors de musica per a guitarra cal destacar
Carlo Michele Alessio Sola
(
1786
-
1857
),
Ferran Sor
(
1778
-
1839
) i
Francesc Tarrega
(
1852
-
1909
). Com a interprets han excel·lit
Gracia Tarrago
,
Miquel Llobet
,
Narciso Yepes
,
Andres Segovia
i, mes recentment,
Manuel Barrueco
i
David Russell
.
Tambe com a compositor i interpret, pero, sobretot, per la seva importantissima obra pedagogica "La Escuela Razonada de la guitarra", destaca el mestre
Emili Pujol
(La Granadella 1886-1980). Des de l'any 1972 fins que el mestre no pogue continuar la tasca pedagogica Emili Pujol va impartir classes de guitarra classica a la ciutat de
Cervera
. Cada estiu se celebra el curs internacional de musica Emili Pujol en memoria del mestre.
- ↑
Alcover
, Antoni Maria
.
Diccionari catala-valencia-balear
. 2. ed.,.
Palma
: Editorial Moll, 1980.
ISBN 84-273-0025-5
.
- ↑
Higini Angles.
Scripta Musicologica
. Ed. di Storia e Letteratura, 1975, p. 866?. GGKEY:SLB3QX033AC [Consulta: 4 desembre 2012].
- ↑
Higini Angles.
La Musica a Catalunya Fins Al Segle XIII
. Univ. Autonoma de Barcelona, 1935, p. 90?.
ISBN 978-84-87006-80-7
[Consulta: 4 desembre 2012].
- ↑
[Regino Sainz de la Maza "Guitarra" a
Gran Enciclopedia Catalana
]. Consultat el 12-08-2014.
- ↑
5,00
5,01
5,02
5,03
5,04
5,05
5,06
5,07
5,08
5,09
5,10
5,11
≪
Guitarra
≫. elatril.com. [Consulta: 6 febrer 2008].
- ↑
Yglesias
, Manolo.
El toque flamenco
(en castella). Barry Editorial, 1986, p. 12.
ISBN 9505400187
.
- ↑
Chet Atkins.
Me and My Guitars
- ↑
8,0
8,1
8,2
8,3
8,4
Juan Jose Monroy. ≪
La guitarra. Breve introduccion historica
≫. Arxivat de l'
original
el 2007-12-19. [Consulta: 6 febrer 2008].
- ↑
9,0
9,1
9,2
9,3
≪
Historia de la guitarra
≫. cmtv.com. Arxivat de l'
original
el 2007-12-19. [Consulta: 6 febrer 2008].
- ↑
10,0
10,1
10,2
10,3
≪
Historia de la guitarra
≫. clubguitarra.com. Arxivat de l'
original
el 2008-01-30. [Consulta: 6 febrer 2008].
- ↑
11,0
11,1
≪
La guitarra espanola
≫. guitarristas.org. [Consulta: 5 abril 2009].
Enllacos externs
[
modifica
]
Viccionari