La
Segona Guerra Civil sudanesa
fou un conflicte civil al
Sudan
que va enfrontar el nord musulma i el sud cristia i animista entre
1983
i
2005
. Va provocar mes d'un milio de morts.
Antecedents, periode 1972-1982
[
modifica
]
Els acords d'
Addis Abeba
el
26 de febrer
de
1972
van posar fi a la
primera guerra civil sudanesa
. Milers de membres de l'
Anya-Anya I
es van integrar a l'exercit sudanes com a Anya Nya Absorbed Forces.
Entre
1972
i
1983
es van formar alguns moviments que van mantenir la seva lluita per la independencia del sud de Sudan: el National Action Movement (NAM) de
Joseph Oduho
, Akuot Atem de Mayen; Benjamin Bol Akok i Samuel Gai Tut entre d'altres; i el Movement for the Total Liberation of Southern Sudan, dirigit per estudiants d'Equatoria i de l'organitzacio estudiantil sudanesa SOSSA a Egipte. Pero el principal moviment fou l'Anya Nya Absorbed Forces Underground Movement, que va estar actiu durant els mes de deu anys de pau; era una organitzacio clandestina, principalment a l'exercit, formada per veterans oposats a l'acord d'Addis Abeba, especialment procedents de
Bahr al-Ghazal
, dirigits secretament pel coronel Emmanuel Abuur Nhial, el capita
John Garang
de Mabior, el tinent coronel Stephen Madut Baak, el tinent coronel Joseph Kuol Amoum, el tinent coronel Deng Aluk i el major Albino Akol Akol.
Quan els serveis secrets sudanesos van detectar la seva activitat es va ascendir a Abuur i se li va nomenar un adjunt que l'hauria de vigilar; Garang, com universitari, fou enviat a
Bor
com a comandant de les "Absorbed Forces" (les forces Anya-Anya integrades a l'exercit sudanes) i despres transferit al nord i obligat a seguir cursos a l'estranger durant anys; Stephen Madut Baak fou traslladat a
Port Sudan
i la resta posats sota vigilancia i si mostraves simptomes de revolta rebien llocs al govern.
Progressivament els oficials sudistes eren apartats dels centres de decisio i una vegada eliminats el principals s'esperava que els oficials i soldats dels batallons dels antics Anyanya serien enviats al nord aviat. Contra aquesta situacio, el
1975
va esclatar la revolta dels antics militars de l'Anya Nya a Akobo, que va fracassar, i els seus caps, Vincent Kuany i James Bol Alangjok van formar l'
Anya-Anya II
el
1977
. El
1976
es va revoltar el capita Aguet a
Wau
, i tambe va fracassar; va fugir a l'estranger, pero enganyat per alguns sudistes, fou assassinat.
El febrer de
1978
el general
Joseph Lago
va deposar a Abel Alier com a president del govern autonom i assoli el carrec personalment fins al maig de
1980
. Numeyri va decretar llavors canvis en les fronteres del sud (deixant fora els camps petrolers) i va destituir inconstitucionalment a Lago, retornat Alier al poder. El
5 d'octubre
de
1981
es va formar un govern interi dirigit pel general Gismalla Abdallah Rassass. Alguns militars membres o simpatitzants de l'Anya Nya Absorbed Forces Underground Movement van ser inclosos al govern del general Rassass i altres van rebre una jubilacio anticipada o van rebre llocs civils a l'administracio del sud.
Joves oficials entre els quals Francis Ngor Makiech,
Salva Kiir Mayardit
, Abdalla Chuol i Chagai Atem, i John Garang (que acabava de retornar al Sudan el
1981
despres de seguir un curs als Estats Units) estaven disposats a passar a l'accio. Garang fou destinat al quarter general de l'Exercit a Khartum, pero aquest lloc, pensat per allunyar-lo, fou favorable a Garang que va poder organitzar la revolucio a distancia.
A les eleccions generals de 1982 la Unio Socialista Sudanesa va ocupar tots els escons, pero a les eleccions de la regio sud la tendencia que afavoria la divisio en tres regions es va imposar sobre la que volia mantenir una sola regio que fins aleshores representava el president sortint Abel Alier. Gismalla Abdalla Rassas del
Moviment d'Alliberament del Sud del Sudan
, regionalista, va exercir com a president fins al 23 de juny de 1982 quan fou designat president Joseph James Tombura, de la
Unio Nacional Africana del Sudan
, que acceptava la divisio. Nimeyri, amenacat per Libia, es va acostar a
Anwar al-Sadat
, el president egipci, i aquest va visitar Khartum mentre Nimeyri va visitar el Caire durant el 1981, i l'octubre Nimeyri fou un dels caps d'estat que va estar present als funerals de Sadat.
Al comencament de 1982 es va fundar a
Tripoli de Libia
el Front Popular Socialista Sudanes (Al-Jabhah ash-Shabiyab al-Ishtirakiyah asn Sudaniyah, SSPF), dirigit per Maghoub Elfil. Camps d'entreament de l'organitzacio van funcionar a Libia. El
12 d'octubre
de
1982
Sudan i Egipte (ara dirigir per
Hosni Mubarak
) van signar un acord d'unio a portar a terme en deu anys. L'abril del 1983 Nimeyri fou reelegit com a president per un tercer periode de 6 anys, sense que es pogues presentar cap candidat contrari. Una vegada reelegit va proclamar la imposicio de la xaria a partir del setembre; es va concedir una amnistia que va beneficiar a 13.000 presoners, pero al mateix temps es van fer operacions contra la venda de begudes alcoholiques. la resistencia al sud es va generalitzar.
Desenvolupament del conflicte
[
modifica
]
El coronel
John Garang
un antic capita de l'Anya Anya que havia estat integrat a l'exercit regular el 1972 i havia fet diversos cursos, fou enviat a Bor per fer de mediador en un moti de soldats originaris del sud que no volien ser desplacats al nord; pero Garang i altres oficials ja estaven de fet d'acord amb els amotinats; les forces del govern van atacar Bor (maig) i Garang i els soldats sudistes que se li van unir es van retirar cap a Etiopia on va reorganitzar el juliol un exercit de tres mil soldats sota el nom d'
Exercit Popular d'Alliberament del Sudan
, brac armat del
Moviment Popular d'Alliberament del Sudan
(coneguts en angles per les sigles SPLA/M, en catala EPAS/MPAS) que va declarar l'oposicio a la llei islamica i va cridar a les guarnicions sudistes a amotinar-se. Aixo va iniciar la guerra civil que culminaria el 2011 amb la independencia del
Sudan del Sud
. El juny de 1983 el govern regional del sud quedava suprimit i sorgien tres governs separats (
Nil Blau
,
Equatoria
i
Bahr al-Ghazal
).
El 1984 l'activitat guerrillera al sud del pais posava en dificultats al govern. El
14 de marc
de
1984
el govern va acusar a Libia d'un atac aeri sobre Omdurman mentre Libia atribuia la responsabilitat a dissidents dins la Forca Aeria Sudanesa. El
28 de juliol
de
1984
Jaba Buram Said i nou persones mes suposats membres del Front Popular Socialista Sudanes-Comandament general, foren arrestades a Khartum acusades de voler assassinar Nimeyri i d'activitats terroristes i el govern del Sudan va acusar a Etiopia i Libia. Posteriorment el moviment, dirigit ara per Mohammed Kafi Gibriel, va tenir ja poca activitat.
El descontentament va augmentar el 1985 mentre la guerra al sud es feia general. El deute havia pujat a 9.000 milions i el Fons Monetari Internacional va exigir noves pujades de preus que es van anunciar el marc de 1985 mentre Nimeyri era als Estats Units. Hi va haver manifestacions i es va declarar una vaga general (inicis de l'abril). Les forces de l'oposicio van formar l'anomenada Alianca Nacional i van pactar amb les Forces Armades un cop d'estat pel
6 d'abril
; Numeyri podria refugiar-se a Egipte i el general
Abd ar-Rahman Siwar al-Dahad
dirigiria un Consell Militar Transitori (CMT) amb un gabinet de 7 militars i 7 civil, que convocaria eleccions pel 1986. El guio previst es va complir i Nimeyri fou enderrocat. Uns dies despres declarava el seu suport al nou govern.
Les Forces Armades van mantenir el seu compromis. En un dels temes mes conflictius, el sud, es va restablir la presidencia regional sent nomenat president James Loro Sirisio de la Unio Socialista Sudanesa. Despres de dotze mesos de transicio, l'abril de 1986 es van celebrar eleccions generals (ajornades a 37 de les 68 circumscripcions del sud a causa de la guerra i al fet que els sudistes no acceptaven participar sense la derogacio de la llei islamica). Van participar seixanta partits pero tres foren els principals: Umma, de Saddiq al-Mahdi i la secta Ansar; Partit Unionista Democratic d'
Ahmad Ali al-Mirghani
i la secta Khatamiyya, i el
Front Nacional Islamic
dirigit per
Hasan Abdalla al-Turabi
. El CMT fou substituit per un consell suprem de 5 membres presidit per Ahmad Ali al-Mirghani, i la presidencia de la regio sud fou abolida altre cop. El
15 de maig
Saddiq al-Mahdi formava un govern de coalicio dels dos principals partits. El
21 d'agost
de
1986
al-Mahdi va anunciar que la llei islamica seria derogada en deu dies pero per les fortes pressions de tots els costats no ho va poder fer. El SPLA (EPAS) controlava tot el territori del sud excepte les guarnicions del govern que estaven virtualment assetjades i on s'havien acollit milers de refugiats. El juliol l'EPAS va abatre un avio comercial i 60 passatgers van morir. Les relacions del Sudan amb
Libia
es van normalitzar durant la segona meitat del 1986 i es van fer acords amb
Etiopia
, i les estretes relacions amb Egipte i els Estats Units es van refredar.
El 1987 el Front Nacional Islamic es va seguir oposant a la derogacio de la xaria i el cap sudista John Garang es negava a aturar el conflicte mentre no es procedis a aquesta derogacio. Saddiq al-Mahdi, el primer ministre, nomes podia negociar alguns aspectes menors. Aixi el gener de 1987 es va crear un Consell pel Sud la presidencia del qual fou per a Matthew Abor Ayang que va exercir les funcions un any. L'exercit sudanes i les tribus arabs del sud van comencar a formar milicies que van iniciar ratzies contra poblacions petites on nomes hi havia civils i el marc un miler de gent d'etnia dinka va foren massacrats per arabs rezigat. A cause dels conflictes entre els partits del govern, el maig el president Mirghani el va dissoldre i el primer ministre al-Mahdi va haver de negociar un nou govern en que l'Umma va perdre pes en benefici del Partit Unionista Democratic. A l'agost centenars de pobladors sudistes foren assassinats a
Wau
, capital de Bahr al-Ghazal. Milers de persones van fugir cap a Etiopia establint-se a la poblacio fronterera de
Gambela
on a finals d'any hi havia dos-cents mil refugiats sud-sudanesos. El novembre de 1987 el EPAS va ocupar
Kurmuk
per demostrar que podia atacar qualsevol ciutat important e les provincies del sud; el govern la va poder recuperar al cap d'unes setmanes.
El 1988 el govern no havia aconseguit estabilitat i es van produir algunes crisis. El gener Angelo Beda va ocupar la presidencia del consell del Sud. El
14 de maig
de 1988 al-Mahdi va poder formar un nou govern en el que va entrar el Front Nacional Islamic d'Hasan al-Turabi (aquest fou ministre de Justicia) i alguns partits sudistes. L'agost es va produir la crescuda mes catastrofica del Nil el 40 anys, deixant a dos milions de persones sense casa. El setembre de 1983 al-Turabi presentava el projecte de llei pel qual s'enduria considerablement la llei islamica i que s'aplicaria a tota la poblacio fos o no musulmana encara que l'aplicacio seria mes estricta al nord (on hi havia tres milions de residents de diversos lloc que no eren musulmans). El Partit Unionista Democratic va mantenir negociacions a Addis Abeba amb partits del sud, especialment amb el MPAS/SPLM i el
14 de novembre
de
1988
van arribar a un acord pel qual els dos grups treballarien per establir una constitucio d'un Sudan federal i per l'abolicio de la xaria. Aquest acord fou mal acollir pels islamistes que van treure a la seva gent al carrer en manifestacions i el desembre el Partit Unionista Democratic abandonava el govern.
A comencament de 1989 el EPAS va ocupar diverses zones incloent la ciutat de
Torit
. Les agencies d'ajuda humanitaria pactaven amb el moviment (MPAS) la distribucio el que li donava un reconeixement internacional. El
20 de febrer
la cupula militar va presentar un memorandum al govern exigint la formacio d'un govern de salvacio nacional, el distanciament de Libia i una major participacio del grup de Turabi al govern. Al-Mahdi va intentar demorar la resposta; el
8 de marc
viatjava a Libia a parlar amb Gaddafi; no obstant va acabar acceptant i el
25 de marc
va formar un govern en el qual participava l'Umma, el Partit Unionista Democratic (al que s'acceptaven la major part de les propostes pactades el 1988 a Addis Abeba), i personalitat sudistes, comunistes i professionals partidaris de la modernitzacio. Pero el Front Nacional Islamic va refusar la seva participacio al rebutjar els acord d'Addis Abeba i va amenacar amb actuacions extraparlamentaries si es negociava amb el MPAS la derogacio de la llei islamica. Poc despres al-Mahdi i Garang van pactar un alto el foc (primers de maig); els soldats el govern al sud foren aquarterats; pero no es van iniciar verdaderes converses de pau degut a les pressions dels islamistes i a la poca inclinacio d'al-Mahdi a derogar la xaria. Mentre l'economia s'havia enfonsat i el 80% de les industries estaven aturades, el comerc estava dominat pel contraban i la inflacio era del 10%. Garang va visitar Estats Units i Gran Bretanya on va exposar que no caldria una independencia pel sud i n'hi hauria prou amb una autonomia amplia i la derogacio de la xaria. El
18 de juny
el govern va fer detenir a un centar de persones, entre els quals 18 oficials de l'exercit, acusats tots de preparar un cop d'estat. La reaccio fou inmmediata i els colpistes no arrestats van donar un cop d'estat el
30 de juny
de
1989
. El cop tenia el suport dels autors del memorandum del febrer, dels Estats Units, Egipte i el Regne Unit. Va dirigir el cop el general
Omar Hassan Ahmad al-Bashir
, que va anunciar que l'alto el foc es mantindria, que es negociaria seguint els preacords d'Addis Abeba, i que la lluita principal del govern seria contra l'especulacio i el mercat negre (pena de mort pels acaparadors d'aliments). Donada la mala situacio economica del pais, la poblacio en general va acollir be el cop. Al-Bashir va assolir la presidencia, i el carrec de primer ministre fou abolit; tambe es va abolir la presidencia del Consell del Sud.
Amb Omar al-Bashir com a
President del Sudan
, foren prohibits els partits politics, excepte els Germans Musulmans del Sudan que llavors operaven com a
Front Nacional Islamic
(FNI), que tot i estar formalment prohibit, de fet exercia el govern, ja que al-Bashir n'era simpatitzant, i els seus membres ocupaven diversos carrecs al govern. El poder a l'ombra el tenia
Hasan al-Turabi
, el cap del FNI.
La nova dictadura no va resoldre els problemes. Despres d'algunes converses amb el moviment sudista a
Addis Abeba
, es va veure que els militars no estaven disposats a retirar la imposicio de la xaria al sud; la manca de cap programa economic no va fer mes que agreujar la situacio. El mes de setembre Bashir va convocar a
Khartum
una Conferencia Nacional de Dialeg pero no va retirar l'estat d'emergencia declarat arran del cop d'estat, i Moviment Popular d'Alliberament del Sudan no va voler enviar delegats en aquestes condicions, ja que temia per la seva seguretat; davant del carrero sense sortida es va instal·lar entre els militars la idea que potser caldria acceptar la separacio del sud. El desembre de 1989 es van fer a
Nairobi
noves rondes de converses amb els sudistes, amb la medicacio de l'expresident america
Jimmy Carter
, pero no va arribar a cap resultat. Els partits opositors van formar l'
Alianca Nacional Democratica
a la que es van unir els principals partits (Umma, Partit Unionista Nacional, Partit Comunista, Congres dels Beja, el sindicat nacional (Consell General de Federacions de Sindicats), l'Exercit/Moviment Popular d'Alliberament del Sudan i alguns partits menors i independents.
El Moviment Popular d'Alliberament del Sudan va respondre amb una ofensiva militar sobre el terreny (1990) que va tenir per teatre principalment a
Equatoria
on diverses ciutats en mans de les forces del govern van caure en poder de la guerrilla. A finals de gener els combats es produien prop de
Juba
, principal placa forta de l'exercit nordista. Pero van passar els mesos i la situacio va romandre estable amb la guerrilla amb el control de les zones rurals i controlant les rutes i el transport, i les forces de l'exercit fortificades a les ciutats.
Al llarg de 1990 el regim va donar mostres clares de decantar-se cap a l'islamisme; el partit Front Nacional Islamic de Hasan al-Turabi esdevenia el poder a la sombra que guiava als militars.
Amnistia Internacional
va denunciar que el regim havia esdevingut un estat policial fonamentalista. El marc i abril es van anunciar intents de cops d'estat que en realitat foren purgues d'al-Bashir per desfer-se dels militars que considerava mes oposats, entre els quals Jalid al-Zaid, ex comandant de les Forces Aeries. El setembre es va produir un tercer intent, reivindicat des de
Londres
pels militars exiliats oposats a Bashir i a la linia fonamentalista. Bashir i Gaddafi de
Libia
es van entrevistar i van pactar una integracio dels dos paisos que no va tenir continuitat efectiva. Sudan va donar suport a la invasio de
Kuwait
per l'
Iraq
i aixo li va fer perdre els ajust de les monarquies del Golf i
Arabia Saudita
. La situacio economica era dramatica i el govern no va poder negociar el seu deute extern de 12.000 milions de dolars el que el va privar de nous credits del Fons Monetari Internacional; l'ajut internacional no era distribuida amb eficacia ni al sud ni als camps de refugiats instal·lats a la rodalia de Khartum i la corrupcio feia que una bona part es perdes. Per temor a revoltes dels refugiats el govern va ordenar desplacar els campaments fora de la capital i a l'octubre el campament de Hilat Chuk fou arrasat. El novembre hi va haver un quart intent fracassat de cop d'estat durant una serie de vagues per la carestia de la vida i nombroses detencions d'opositors que es van estendre fins i tot a exministres de l'Umma en els darrers gabinets democratics.
La situacio economica va continuar agreujant-se el 1991 i la derrota de l'Iraq enfront als Estats Units i els seus aliats suposaven un obstacle pel govern sudanes que va intentar compensar amb l'acostament a Libia i a l'Iran. El febrer de 1991 el president va proposar convertir el pais en una federacio de 9 estats en el que cada assemblea legislativa estatal tindria poder per decidir sobre la imposicio de la xaria, pero els sudistes (que demanaven un unic estat pel sud) s'hi van oposar perque aixo suposaria aplicar la xaria al nord on residien milions de sudistes. El marc de 1991 el govern va instaurar un nou codi penal per tot el pais basat en la xaria. L'abril foren alliberats diversos presoners politics en els quals Saddiq al-Mahdi, i el president va proposar una Conferencia Nacional sobre el Futur que no va tenir gaire acollida, ja que la proposta del govern no era restablir la democracia sino instaurar "congressos populars" a l'estil de Libia. La caiguda de
Menguistu Haile Mariam
a
Etiopia
, l'estiu de 1991, va suposar dificultats pel Moviment Popular d'Alliberament del Sudan i l'Exercit Popular d'Alliberament del Sudan que es va veure privat de les seves bases segures al pais i va aprofitar l'exercit per una ofensiva limitada. El sudistes estaven patint tambe dificultats internes quan el moviment es va escindir l'agost de 1991 en dues branques, la de Garang a Torit (Equatoria oriental prop de la frontera amb Uganda), que acceptava el manteniment d'un Sudan unit pero democratic i sense xaria, que tenia la seva base a Torit, i el sector de
Riek Machar
,
Gordon Kong
i
Lam Akol
(els dos primers nuers i el tercer xilluq), mes netament independentista, amb base a Nasir (a l'Alt Nil), a l'est prop de la frontera amb Etiopia, i que reflectia una divisio entre les dues etnies principals, els dinka i els nuer. Pero tot i les dificultats, les forces sudistes van resistir els atacs i el desembre de 1991 tornaven a posar setge a Juba.
El febrer de 1992 al-Bashir va nomenar una Assemblea Nacional Transitoria amb 300 diputats i presidida pel coronel Muhammad al-Amin Khalifa i al mateix temps es va declarar el final de la subvencio al blat i la gasolina amb puges de preu que augmentaven el descontentament popular. Els rumors de cop d'estat no es van concretar. El marc, amb el suport de l'
Iran
i el nou govern d'Etiopia, el govern va iniciar una nova ofensiva militar al sud i es va iniciar una nova campanya d'islamitzacio dels nubis de
Kordofan
que feia uns anys que eren l'objectiu dels politics nordistes. La situacio pero no tenia sortida militar i el maig es van fer noves converses de pau a
Abuja
, la capital de
Nigeria
en que el govern va acceptar el multilinguisme i les diferents religions, pero sense poder arribar a cap acord.
El febrer de 1993 hi va estar breument el papa
Joan Pau II
. L'abril de 1993 les converses es van reprendre a Abuja i a Nairobi fins al juny, pero sense arribar tampoc a cap acord, mentre les forces sudistes implantaven una administracio a les seves zones. A l'agost la crisi economica havia arribat a un punt de no retorn i les despeses militars que comportava la guerra del sud feien l'estat inviable; Sudan fou expulsat del
Fons Monetari Internacional
al no poder fer els pagaments del deute extern, i va haver de recorrer a l'ajut de Libia i l'Iran. A la meitat d'octubre de 1993 al-Bashir va declarar dissolt el Consell de Comandament Revolucionari instaurat arran del cop d'estat el 1989, i va assolir la presidencia del pais amb poders executius, al front d'un govern basicament de civils; tot i aixi nomes comptava amb el suport del Front Nacional Islamic, de facto el grup politic dirigent del pais.
Els islamistes van agafar el control de les institucions i de les mesquites en algunes de les quals es feien fins aleshores sermons a favor de l'oposicio i contra el govern (com el mes de marc, en una cerimonia religiosa en que va participar Saddiq al-Mahdi). Estats Units van declarar el pais com afavoridor del terrorisme. El desembre l'
arquebisbe de Canterbury
Goerge Carey va visitar el sud del pais pero va rebutjar passar per Khartum al·legant el temor a pressions del goverm, cosa que va crear una crisi diplomatica amb el Regne Unit a la que el govern sudanes va acusar d'instigar a Carey, i l'ambaixador britanic fou expulsat, pero despres la situacio va tenir sortida diplomatica. El 1993 Garang va anunciar un alto el foc que no fou secundat per Riek Machar ni per un altre grup de dissidents liderats pel comandant
William Nyuon Bany
que s'havia separat el 1992; el 2 d'octubre de 1993 un marxista convencut,
Alfred Lado Gore
, va trencar amb Garang i va crear a nairobi el Moviment de Resistencia Patriotica del Sudan del Sud (MRPSS/PRMSS) per negociar amb el govern pero el moviment es va dissoldre de fet al fracassar les converses.
Kerubino Kuany Bol
(l'home que va disparar el primer tret de la guerra) i Faustino Atem Gualdit, dinques de Bahr al-Ghazal, i fundadors del MPAS havien caigut en desgracia amb Garang i havien estat empresonats pero van aconseguir escapar i van formar el
EPLS-Bahr al-Ghazal
, el qual es va unir a Riek Machar. Kerubino va esdevenir vicepresident i subcomandant en cap i el MPAS-Nasir va agafar el nom de
MPAS-Unitat
(1993-1994).
El 1994
Lam Akol
i Riek es van enfrontar i el febrer Akol fou expulsat i es va dirigir a
Kodok
a l'alt
Nil
, en zona que dominava el govern i va dirigir un grup de base xilluq (shilluk). L'agost del 1994 el famos terrorista
Ilich Ramirez Sanchez
conegut per
Carlos
, autor de diversos atemptats a la decada dels setanta, fou segrestat pels serveis secrets francesos a Khartum on residia; es creu que el govern sudanes va facilitar l'operacio per netejar la seva imatge internacional. La situacio politica d'altra banda no va canviar ni tampoc la situacio militar al sud. En 1994 el MISS i el MPAS van mantenir contactes i va semblar que acostaven posicions pero l'entesa no va quallar. En els seguents mesos (1994/1995) les forces de l'EPAS van tenir algunes derrotes i van haver de retirar-se cap a bases segures a Etiopia i Eritrea.
El 1995 la faccio de Riek Machar dins el Moviment Popular d'Alliberament del Sudan (coneguda com a MPAS-Nasir) es va constituir en
Moviment d'Independencia del Sud del Sudan
(MISS, conegut per les seves angleses SSIM) de base
nuer
, pero va rebre suport encobert del govern sudanes; Kerubino i William Nyuon Bany van ser acusats per Riek Machar d'haver pactat amb el govern el 1994 i foren expulsats. El segon va formar les "Forces d'Unitat" (vivia a Etiopia i no tenia presencia efectiva sobre el terreny) i va tractar de reingressar al EPAS (pero fou assassinat el 1996 abans d'aconseguir-ho) i el grup liderat per Kerubino Kuany Bol va mantenir l'
Exercit Popular d'Alliberament del Sudan-Unificat
operant a Bahr al-Ghazal. La faccio principal de John Garang, coneguda als darrers anys com Exercit Popular d'Alliberament del Sudan-Torit, es va mantenir no obstant com la principal forca sobre el terreny. El juny el president egipci
Hosni Mubarak
va patir un atemptat mentre assistia a la cimera de l'
Organitzacio de la Unitat Africana
a Addis Abeba, i els serveis secrets egipcis van descobrir que fonamentalistes sudaneses havien donat suport a aquest intent, posant en tensio les relacions entre els dos paisos.
El 1995 el govern de Libia va expulsar a 50.000 treballadors sudanesos al pais pero la mesura anava mes encaminada a pressionar per l'aixecament de l'embargament internacional a Libia que contra el govern sudanes, si be va ser un problema per aquest que no podia reabsorbir aquesta poblacio (hi havia un milio de sudanesos treballant a Libia). Expulsats els guerrillers cap a
Uganda
,
Etiopia
i
Eritrea
al primers mesos del 1995 (les forces del govern van recuperar
Torit
i
Nasir
entre altres llocs), l'activitat militar la resta del 1995 fou reduida excepte una breu ofensiva llancada a l'octubre per les forces de Garang en direccio a
Juba
i les forces del govern es van haver de replegar destruint ponts i carreteres en el seu replegament; es diu que Garang va rebre fort suport dels govern d'Eritrea (ara independent), d'Etiopia, Uganda i Tanzania, mentre Libia i Txad donaven suport al govern. L'EPAS va poder recuperar posicions a les zones rurals, preparant l'ofensiva que tindria lloc mes endavant (inicis del 1997) pero els enfrontaments armats entre l'EPAS de Garang i el MISS van comencar a ser habituals.
El gener de 1996 el
Consell de Seguretat
de l'
ONU
va aprovar la resolucio 1044 que reconeixia la participacio sudanesa a l'atemptat contra Mubarak i exigia l'extradicio de tres implicats, cosa que fou rebutjada pel govern de Khartum i el Consell de Seguretat va decretar sancions al cap de tres mesos (amb l'abstencio de
Russia
i
Xina
); Estats Units va expulsar a un diplomatic sudanes a l'ONU (Ahmad Yusuf) que relacionaven amb l'atemptat al
World Trade Center
de
Nova York
el 1993.
Es van fer passos per institucionalitzar el regim i el gener de 1996 el president va anunciar eleccions generals pel marc si be els candidats no podrien representar a partits (haurien de presentar-se com independents; de fet tots els partits politics estaven prohibits) i 125 dels 400 diputats serien seleccionats pel govern dins les "forces modernes" es a dir els que li donaven suport; 40 candidats es van presentar a l'eleccio presidencial pero tots amb un suport merament local (preparat per dispersar el vot opositor) i cap de relleu, per permetre l'eleccio com a president d'al-Bashir. Les eleccions es van fer del 6 al
17 de marc
amb una suposada participacio del 70% (a una dotzena de circumscripcions al sud no es van poder fer) i en les que al-Bashir fou reelegit pel 75,7% dels vots.
Hasan al-Turabi
fou elegit president de la nova Assemblea Nacional. Llavors al-Bashir va fer un pacte amb
Riek Machar
i
Kerubino Kuany Bol
(marc de 1996) si be cap d'ells va entrar al govern format el
21 d'abril
de
1996
, com s'esperava que passes; en aquest govern va entrar per primer cop una dona, Ihsan al-Ghabchawi com a ministre de Salut. El bloqueig dels circuits comercials per la guerra (que costava a l'estat un milio de dolars diari) no feia mes que empitjorar la situacio economica (el deute extern superava el 15.000 milions de dolars) i el govern es va veure obligat a reprendre els pagaments del deute (que havia hagut d'aturar) per rebre assistencia financera. El govern va iniciar un acostament a Garang negociant al mateix temps en secret amb les altres faccions; tot contacte amb Garang es va trencar el
10 d'abril
de
1996
quan Riek Machar va signar la Carta Politica amb el govern sudanes.
El juny de 1996 el milionari saudita
Osama bin Landen
que vivia a Khartum, activista en favor de les guerrilles fonamentalistes i opositor del rei Fahd de l'Arabia Saudita, fou expulsat de
Khartum
on vivia en un inetnt per millorar les relacions amb els Estats Units que acusava a Osama dels atacs recents (novembre de 1995) contra tropes americanes a l'
Arabia Saudita
, i demostrar que el govern sudanes no hi donava suport. Pero el govern sudanes es va negar a aclarir la nova residencia i aixo fou considerat un encobriment i els Estats Units van fer aprovar una resolucio al
Consell de Seguretat
prohibint els vols internacionals de les Linies Aeries Sudaneses (la mateixa prohibicio que afectava a Libia) cosa que nomes perjudicava a la poblacio civil.
El desembre de 1996 l'
Alianca Nacional Democratica
i el moviment de Garang arribaven a un acord d'alianca i es creava un Comite Militar Conjunt CMC (Joint Military Council, JMC). Aquest acord no va agradar als nubis de
Kordofan del Sud
i altres negres del nord que temien que en cas d'una independencia del sud quedarien en posicio precaria.
El gener de 1997 el SPLA va iniciar una ofensiva general amb ajuda ugandesa i probablement etiop i eritrea (i ajut america en dolars) recuperant en els mesos seguents la major part de dos dels tres estats del sud dominant un territori mes gran que Franca. El
21 d'abril
de
1997
, en virtut de la Carta Politica de feia un any, se signava a Khartum l'acord de pau del govern amb la faccio de Riek Machar, quan les operacions sobre el terreny ja deixaven entreveure que no podria ser efectiu. Aquest acord preveia un referendum d'autodeterminacio pel 2001, i mentre s'establia un Consell de Coordinacio Transitori autonom per governar el sud, sense la llei islamica i amb seu a Juba, a mes de reconeixer la llei consuetudinaria i promulgar una amnistia. En virtut d'aquest acord (conegut com a "Pau Inclusiva") Riek Machar fou nomenat president del Consell de Coordinacio Transitori Autonom, embrio de l'autonomia del Sud del Sudan, i vicepresident de tot el Sudan. Les faccions sud-sudaneses es van afegir en general a l'acord amb el govern, en part per debilitat enfront de Garang, que temien que els marginaria, en part per conflictes etnics (el moviment de Garang era de majoria dinka). Les principals faccions que es van unir a l'acord foren la de Teophillo Ochan de la FDE/EDF (Forca de Defensa d'Equatoria/
Equatoria Defense Force
), Kerubino Kuany Bol (Exercit Popular d'Alliberament del Sudan-Unificat Bahr al-Ghazal), i Arok Thon Arok (ex comandant del EPAS a Bor que havia estat empresonat per Garang) de l'EPAS-Bor.
Riek Machar va organitzar llavors el
Front Unit de Salvacio Democratica
i les
Forces de Defensa del Sud del Sudan
que van incloure altres grups.
El juny de 1997 els parlamentaria del Sudan occidental van reclamar tanmateix l'autodeterminacio per la seva regio (el Darfur) per considerar que els recursos que s'havien d'haver destinat al Darfur s'havien utilitzat per satisfer les reclamacions del sud i impedir la seva secessio.
Kordofan
i
Abyei
van demanar ser inclosos al sud.
El
30 de juny
de
1997
l'oposicio del
Comite Militar Conjunt
(CMC), en el vuite aniversari del cop d'estat donava informacio de les operacions militars dels darrers sis mesos: al front sud de Nil Blau (es a dir a l'Alt Nil) la XIII Divisio del comandant Malik Agar va fer una ofensiva i va capturar les guarnicions de Kurmuk, Qeisan i Chali i altres menors; a la part nord de l'estat del Nil el EPAS (SPLA) va capturar les guarnicions de Menza, Yarada Abutera i Khor Gana i altres menors. A la resta del sud el EPAS va llencar l'operacio Thunderbolt (OTB) el marc de 1997, seguida per l'operacio [William] Deng Nhial (ODN) el maig i l'operacio Final Lap (OFL) el juny; amb aquestes operacions les forces de l'EPAS van ocupar des de Kaya a la frontera amb
Uganda
, fins a
Wau
a Bahr al-Ghazal, 800 km mes al nord; les forces militars sudaneses i del Front Nacional Islamic van patir milers de baixes, ferits i presoners i un important equip militar va caure en mans dels rebels incloent tancs, artilleria, metralladores, municions i diversos tipus de vehicles que van reforcar molt l'EPAS. Entre les principals guarnicions capturades a
Equatoria
hi havia Kaya, Bazi, Morobo, Yei, Loka, Lainya, Kaguada, Kajokaji, Jambo, Lanyi, Lui, Amadi i Tali aquesta darrera capturada el
28 de juny
); a Bahr el-Ghazal es van ocupar
Rumbek
, Tonj, Warrap, Yirol i Shambe i el govern nomes conservava quatre posicions en tot l'estat:
Wau
, Aweil,
Gogrial
i Raga, mentre que a Equatoria nomes conservava
Juba
,
Torit
i Kapoeta i les fortaleses entorn de Juba com Tindillo, Terdaka, Rokon, Bonga, Rojo, Mangalla i Gemmeiza. Al front oriental, on les forces de l'Alianca (JMC o sigui Joint Military Council, en catala CMC) altres que les del EPAS tenien la seva base, van dominar tota la frontera amb
Eritrea
dirigint una ofensiva en dos dels tres sectors en que estava dividit aquest front, coordinades amb les operacions al sud (
Nil Superior
). Al
Nil Blau
hi havia forces de la NSB o BNS (New Sudan Brigade/Brigada del Nou Sudan, una forca especial sota direccio directe de Garang),
Partit Unionista Democratic
,
Forces Aliades Sudaneses
(FAS/SAF),
Umma National Party
i
Congres dels Begues
(Beja Congress) i les forces revolucionaries van capturar Garora, Iterba, Agitai, Agig i Marafit pero aquesta darrera fou reconquerida pels nordsudanesos; al sector central, amb forces de la NSB, Forces Aliades Sudaneses (FAS/SAF), Umma,
Alianca Federal Democratica del Sudan
(AFDS/SFDA) i Congres dels Begues (Beja Congress) i es van capturar les guarnicions de Kotoneb, Gedamayib, Togan, Rebasum, Telkuk, Timekit i Girgir; i al sector sud amb forces de la NSB, Forces Aliades Sudaneses (FAS/SAF), Partit Democratic Unionista, Umma i del Legitim Comandament de les Forces Armades(dissidents de l'exercit) les operacions foren de guerrilla. El tinent general Abdel Rahman Saeed, antic subcap de l'estat major d'operacions de l'Exercit Sudanes, fou nomenat vicepresident i portaveu del Comite Militar Conjunt. Garang somiava amb l'establiment d'un Nou Sudan i els territoris que dominava els va anomenar aixi. La situacio militar i politica no va canviar la resta de l'any i els combats van perdre intensitat.
El govern va encarregar a Riek Machar i Kerubino Kuanyin Bol establir una zona tampo entre les forces rebels i els territoris del govern, per protegir els camps de petroli explotats des de feia poc, i que havien permes subsistir economicament al govern sudanes. Des de la seva base de
Gogrial
, Kerubino Kuanyin va protegir el nord de Bahr al-Ghazal (al nord del riu Lol fins Abyei) i va enllacar amb les forces de Riek Machar a l'Alt Nil; amb aquesta unio s'esperava aturar a Garang en el seu avanc cap a
Bentiu
.
Paulino Matiep Nhial
, que el 1991 havia donat suport a Machar en la seva dissidencia i el 1995 s'havia incorporat teoricament al MISS, en la practica va romandre com a cap de guerra independent a l'estat
Unity
sota el nom de
Moviment de la Unitat del Sudan del Sud
(MUSS/SSUM) i el govern el va contractar per expulsar els civils de la zona de concessions petrolieres conegudes com a Block 5A (i altres) el que li va valer enfrontar-se amb Machar que ara era el comandant del conjunt de les forces militars sudistes del sud. El 1998 Paulino i les forces armades sudaneses operant junts, es van enfrontar diverses vegades a les Forces de Defensa del Sud del Sudan, nominalment aliades del govern, intentant ambdues controlar l'estat Unity i els camps de petroli.
El 1998 es van autoritzar els partits i llavors
al-Bashir
i
al-Turabi
van refundar el partit dirigent (el Front Nacional Islamic sembla que no fou dissolt formalment, pero de facto fou donat per dissolt per assoliment dels seus objectius) i van crear el
Partit del Congres Nacional del Sudan
, del qual al-Turabi fou president (a mes de president de l'Assemblea Nacional) i al-Bashir el secretari general. Els membres del partit unic dominaven la totalitat del parlament.
El comandant operatiu de les Forces de Defensa del Sud,
Tito Biel
, va haver d'evacuar la poblacio de Leer a l'inici del 1999. Tito Biel llavors es va passar a Garang.
Riek Machar no va poder impedir que els civils fossin desplacats de les zones petrolieres de l'estat Unity i els nuers es van girar en contra del seu cap natural. El juny de 1999 les FDSS van arribar a un acord amb el EPAS de Garang i van comencar a rebre municions.
El 2000 en una reunio de liders sudistes a Koch, Riek Machar va dimitir del govern de Sudan i va convertir les seves forces en les
Forces de Defensa Popular del Sudan
i al moviment politic en
Front Democratic Popular del Sudan
. Sense suport a les seves bases tradicionals, va traslladar la seu del moviment a l'est de la regio de
Jinkany
.
El 2000, despres que el govern sudanes va aprovar eleccions democratiques. Al-Turabi es va oposar a la reeleccio a la presidencia d'al-Bashir i aquest va haver de dissoldre el parlament i declarar l'estat d'emergencia;
[1]
al-Turabi fou suspes com a president del PCN.
i un temps despres arrestat acusat de conspiracio, sent alliberat l'octubre del 2003.
[2]
Les eleccions lesgilatives foren boicotejades per l'oposicio, concurrent nomes l'
Alianca de Forces del Poble Treballador
, el partit de l'anterior president
Gaafar al-Nimeiry
. La utilitat de les eleccions fou questionava a causa del boicot dels principals partits democratics, l'
Umma National Party
i el
Partit Democratic Unionista Sudanes
. Despres que
Hasan al-Turabi
, llavors president del parlament, va introduir una mocio per reduir els poders del president, al-Bashir a va dissoldre parlament i va declarar l'
estat d'alarma
; aixo va produir una divisio dins de l'organitzacio dirigent del Sudan; segons hom diu, al-Turabi fou suspes com a president del Partit de Congres Nacional despres que instes un boicot de la campanya de reeleccio del President.
Tot i el boicot opositor les eleccions legislatives es van celebrar el desembre de 2000, i el
Partit del Congres Nacional del Sudan
va obtenir 355 de 360 escons (5 independents). A les eleccions presidencials simultanies el seu candidat Omar al-Bashir guanyava amb el 86,5% del vot popular (Nimeiry, el candidat rival, fou derrotat i nomes va obtenir un 9,6%) i Bashir va quedar reelegit. Els membres del Partit del Congres Nacional continuaren dominant la Unio dels Advocats, les organitzacions d'agricultors del nord, i les organitzacions universitaries. Llavors, la faccio dissident dirigida per al-Turabi, va formar el Partit del Congres Nacional Popular (PNC o CNP), que va signar un acord amb l'
Exercit Popular d'Alliberament del Sudan
(SPLA), el grup rebel mes gran del pais, el que va fer pensar a al-Bashir que estava conspirant per enderrocar-lo a ell i el govern.
[3]
Al-Turabi fou llavors empresonat el 2000 sota acusacio de conspiracio, abans de ser alliberat l'octubre de 2003.
[2]
El
6 de gener
del
2002
sota pressio exterior (per presenter un front comu) es va acordar que les
Forces de Defensa Popular del Sudan
i el seu moviment politic, el
Front Democratic Popular del Sudan
, s'uniria al SPLM/SPLA i les dos organitzacions funcionarien sota el nom de SPLM/SPDF (Sudan Peoples Liberation Movement/Sudan Peoples Defence Forces).
Despres de negociacions entre el govern i el
Moviment d'Alliberament del Poble Sudanes
(SPLM, incloent al
SPDF
) el
20 de juliol
de
2002
se signava a
Machakos
,
Kenya
, un acord sobre principis amples de govern i governacio, que establia una autonomia pel Sudan del Sud i un referendum d'autodeterminacio al cap de sis anys. Aquest acord fou conegut com a Protocol de Machakos i de fet va posar final a la guerra; aquest acord va provocar la defeccio dels comandantes d'etnia Nuer, Tito Biel Chor i Marko Liah, oposats per considerat que beneficiava als dinka, que van recuperar el nom de SSIM. El protocol de Machakos va anar seguit d'altres protocols signats a
Naivasha
(
25 de setembre
de
2003
,
7 de gener
de
2004
i
26 de maig
de
2004
sobre diversos aspectes del conflicte.
Des de l'esclat del
conflicte de Darfur
el 2003 entre el govern d'
Omar al-Bashir
i grups de rebels com l'
Exercit Popular d'Alliberament del Sudan
, el SPLA, i el
Moviment per la Justicia i la Igualtat
, el PCN fou criticat gairebe universalment per presumptament, tanmateix no oficialment, donar suport a milicies arabs com els
Janjaweed
durant una campanya d'
assassinat
,
violacio
i deportacio contra la poblacio local. A causa de la
guerrilla
a la regio Darfur, entre 200.000
[4]
i 400.000 persones han mort,
[5]
[6]
mentre mes de 2,5 milions de persones han estat desplacades
[7]
Els acords de pau
[
modifica
]
Encara que hi va haver alguns acords durant els anys de guerra, el principal el que es va fer amb el
Moviment d'Independencia del Sud del Sudan
dirigit per
Riak Machar
el
1997
, les bases de la pau no es van establir fins al
20 de juliol
de
2002
a
Machakos
(Kenya) en l'anomenat Protocol de Machakos que reconeixia el dret a l'autodeterminacio.
[8]
Aquest acord va anar seguit d'altres parcials,
[9]
tots signats a
Naivasha
a
Kenya
, que foren:
Finalment el
31 de desembre
del
2004
, i en cerimonia especial el
9 de gener
del
2005
es va signar l'anomenat
Acord de Pau Complet
a
Nairobi
.
[10]
L'acord establi un periode de transicio de sis anys al final dels quals hi hauria un referendum d'autodeterminacio al sud.
- ↑
"Sudan opposition head: rebel assault may spur more violence"
, Associated Press (
International Herald Tribune
), May 18, 2008.
- ↑
2,0
2,1
Wasil Ali,
"Sudanese Islamist opposition leader denies link with Darfur rebels"
Arxivat
2020-04-12 a
Wayback Machine
.,
Sudan Tribune
, May 13, 2008.
- ↑
≪
Profile: Sudan's President Bashir
≫.
BBC News
, 25-11-2003.
- ↑
≪
Q&A: Sudan's Darfur conflict
≫ (en angles).
BBC News
, 23-02-2010 [Consulta: 19 maig 2010].
- ↑
≪
Darfur peace talks to resume in Abuja on Tuesday
≫ (en angles). People's Daily Online.
- ↑
≪
Hundreds Killed in Attacks in Eastern Chad
≫ (en angles).
The Washington Post
, 11-04-2007 [Consulta: 19 maig 2010].
- ↑
de Montesquiou
, Alfred ≪
AUF Ineffective, Complain Refugees in Darfur
≫ (en angles).
The Washington Post
, 16-10-2006 [Consulta: 4 marc 2009].
- ↑
≪
Text del Protocol de Machakos
≫. Arxivat de l'
original
el 2008-06-12. [Consulta: 5 juny 2008].
- ↑
≪
Acords de pau de Naivasha
≫. Arxivat de l'
original
el 2008-06-11. [Consulta: 5 juny 2008].
- ↑
Grawert
, Elke.
(en angles). Elke Grawert, 2010, p. 1.
ISBN 1847010229
.