Mart
Imatge de Mart en color natural
Tipus	planeta interior i planeta superior
Eponim	Mart i Ares
Cos pare	Sol
Cossos fills	Fobos Deimos Mars Reconnaissance Orbiter Mariner 9 Mars Express Mars Global Surveyor 2001 Mars Odyssey Viking 1 Viking 2 Marsnik 2 MAVEN Marsnik 3 Mars 5 (en) ExoMars Trace Gas Orbiter Phobos 2 (en) Mars Orbiter Mission
Epoca	J2000.0
Creacio	fa 4.540 milions d'anys
Dades orbitals
Apoapside	249.232.432 km
Periapside	206.655.215 km ( arg (ω) : 336,05637)
Semieix major a	227.936.637 km i 1,52368 ua
Excentricitat e	0,09339 [1]
Periode orbital P	686,98 d [2]
Periode sinodic	779,94 d
Velocitat orbital mitjana	24,07 km/s
Inclinacio i	1,84969 ° ↔  ecliptica [1] 5,65 ° ↔  Equador del Sol 1,67 ° ↔  pla invariable [3]
Longitud del node ascendent Ω	49,55954 ° [1]
Caracteristiques fisiques i astrometriques
Distancia de la Terra	54.600.000 km ( perigeu ) 401.000.000 km ( apogeu )
Radi	mitjana : 3.389,5 km [4] linia equatorial : 3.396,19 km [4] polar : 3.396,19 km [4]
Diametre	6.791,432 km [5]
Aplatament	0,00589
Magnitud aparent ( V )	?2,94 ( banda V )
Diametre angular	3,5 "?25,1 " [6]
Area de superficie	144.798.500 km² [7]
Massa	641,71 Yg [8]
Volum	163.180.000.000 km³ [7]
Densitat mitjana	3.933 g/cm³ [7]
Periode de rotacio	24,6229 h [7]
Rotacio sideral	1,026 dies 24,623 h
Velocitat de rotacio equatorial	241,17 m/s
Gravetat superficial equatorial	3,7 m/s² [7]
Velocitat d'escapament	5,03 km/s
Obliquitat	25,19 ° respecte al pla orbital
Albedo	0,17 ( albedo geometrica ) 0,25 ( albedo de Bond )
Temperatura de superficie	minim    maxim ?63 °C [7]    ?143 °C [9]    35 °C [10]
Pressio superficial	0,636 (0,4?0,87)  kPa
Composicio atmosferica	95,1% dioxid de carboni 2,49% nitrogen 1,94% argo 0,16% oxigen 0,06% monoxid de carboni 210  ppm vapor d' aigua 100 ppm oxid nitric 2,5  ppm neo 0,85 ppm H D O 0,3 ppm cripto 0,08 ppm xeno
Part de	sistema solar interior
Format per	atmosfera de Mart Casquets polars de Mart aigua a Mart

Mart es el quart planeta del sistema solar atenent la seva proximitat al Sol i el segon mes petit, despres de Mercuri . Duu el nom del deu de la guerra roma i es conegut com el ≪ planeta vermell ≫ o ≪ planeta roig ≫ per l'efecte de l' oxid de ferro que te a la superficie, que li dona un aspecte rogenc unic entre els astres visibles a ull nu. ^[11] Es un planeta tel·luric amb una atmosfera tenue i un relleu que recorda els craters d'impacte de la Lluna i les valls, els deserts i els casquets polars de la Terra .

Com que el seu periode de rotacio i la inclinacio del seu eix de rotacio respecte al pla de l'ecliptica son semblants als de la Terra, els dies i les estacions hi tenen una durada comparable. S'hi troben l' Olympus Mons , que es el volca mes gran i la muntanya mes alta de tots els planetes del sistema solar, i Valles Marineris , un dels canyons mes grans del sistema solar. A l'hemisferi nord, la conca boreal cobreix un 40% del planeta i podria ser el resultat d'un impacte gegant. Els seus dos satel·lits naturals , Fobos i Deimos , tenen una mida petita i una forma irregular. Es possible que es tracti d' asteroides capturats ^[12] de manera similar a (5261) Eureka , un troia de Mart .

Mart ha estat explorat per diverses naus espacials no tripulades. La primera nau espacial a visitar-lo fou el Mariner 4 , que fou llancat per la NASA el 28 de novembre del 1964 i assoli el punt de maxima proximitat al planeta el 15 de juliol del 1965. La sonda detecta el cinturo de radiacio de Mart, unes mil vegades mes feble que el de la Terra , i transmete les primeres imatges d'un altre planeta preses des de l'espai profund.

Es continuen estudiant l' habitabilitat de Mart en el passat i la possibilitat que encara albergui formes de vida avui en dia. Evidencia geologica proporcionada per missions posteriors suggereix que Mart va estar cobert per aigua en algun punt de la seva historia. ^[13] El 2005, dades de radar van revelar la presencia de grans quantitats de gel d'aigua als pols ^[14] i en latituds mitjanes. ^{[15] [16]} L' astromobil Spirit va analitzar compostos quimics que contenien molecules d'aigua el marc del 2007; la sonda Phoenix va agafar una mostra de gel d'aigua directament en terreny superficial de Mart el 31 de juliol del 2008. ^[17]

A Mart, hi ha set naus funcionals: cinc en orbita ? Mars Odyssey , Mars Express , Mars Reconnaissance Orbiter , MAVEN i Mars Orbiter Mission ? i dues a la superficie ? Curiosity i Perseverance . Tambe hi ha naus ja no funcionals com Spirit , Phoenix i Opportunity . Observacions del Mars Reconnaissance Orbiter han revelat possible aigua en moviment durant els mesos mes calids de Mart. ^[18] El 2014, l'astromobil Curiosity de la NASA va descobrir que el sol marcia conte entre un 1,5% i un 3% d'aigua per massa (pero no facilment accessible, ja que esta combinada amb altres compostos). ^[19]

Mart es pot veure facilment des de la Terra a ull nu, amb el seu color vermellos caracteristic. La seva magnitud aparent pot arribar a ?3.0, ^[20] tan sols superada per Jupiter , Venus , la Lluna i el Sol . Els telescopis optics des de la superficie poden arribar a resoldre caracteristiques de fins a 300 km quan la Terra i Mart estan mes a prop. ^[21]

Noms [ modifica ]

Mart ja era conegut des de la mes remota antiguitat. Els egipcis l'anomenaven ≪Her Deschel≫ que significa 'el Vermell'. Els babilonis el coneixien sota el nom de ≪Nirgal≫ o 'l'Estrella de la Mort'. Els antics grecs el van identificar amb el deu de la guerra, Ares . Pero van ser els romans qui li van donar el seu nom modern, a partir del seu propi deu de la guerra, Mart .

El color roig del planeta Mart, clarament visible a ull nu, va fer que se'l consideres des d'antic relacionat amb la sang , la guerra i la mort . A vegades, es fa referencia a Mart com el Planeta Roig .

Caracteristiques generals [ modifica ]

El planeta Mart te una forma lleugerament el·lipsoidal , amb un diametre equatorial de 6.794  km i un diametre polar de 6.750 km. Mesures micrometriques molt precises han donat un aplatament de 0,01, tres vegades mes gran que el de la Terra. A causa d'aquest aplatament, l' eix de rotacio es animat d'una lenta precessio deguda a l'atraccio del Sol sobre la inflor equatorial del planeta; pero la precessio lunar, que en el nostre planeta es dues vegades mes gran que la solar, no te el seu equivalent a Mart.

Mart es un mon molt mes petit que la Terra . Les seves principals caracteristiques, en proporcio amb les del globus terrestre, son les seguents: diametre 53%, superficie 28%, volum 15% i massa 11%. Com que els oceans cobreixen el 71% de la superficie terrestre i Mart no te mars, les terres d'ambdos mons tenen aproximadament la mateixa superficie. La densitat es inferior a la de la Terra , i es 3,94 vegades la densitat de l' aigua . Un cos a Mart pesaria 1/3 del seu pes a la Terra, a causa de la debil atraccio gravitatoria .

Vistes des de la Terra i amb telescopis modestos, algunes de les caracteristiques de la superficie marciana tenen l'aparenca de ≪taques≫ mes o menys fosques i ben delimitades, que son excel·lents punts de referencia. Van ser observades per primera vegada el 1659 per Christiaan Huygens , i gracies a aquestes va poder mesurar el periode de rotacio de Mart: n'obtingue el valor d'un dia. El 1666 , Giovanni Cassini el va fixar en 24 h 40 m, valor molt proper al vertader. Comparant els dibuixos fets en un interval de prop de 300 anys, s'ha establert el valor de 24 h 37 m 22,7s per al dia sideral (el periode de rotacio de la Terra es de 23 h 56 m 4,1s).

De la duracio del dia sideral, es dedueix facilment que el dia solar marcia te una duracio de 24 h 39 m 35,3s. El dia solar mitja, el temps entre dos passos consecutius del Sol pel meridia del lloc, dura 24h 41 min 18,6 s. El dia solar a Mart te, igual que en la Terra, una duracio variable, aco es deu al fet que els planetes seguixen orbites el·liptiques al voltant del Sol que no es recorren amb uniformitat. A Mart, la variacio es encara mes gran a causa de l'elevada excentricitat de la seva orbita. Per a major comoditat en els seus treballs, els responsables de les missions nord-americanes d'exploracio de Mart han decidit unilateralment donar al dia marcia el nom de ≪sol≫, sense preocupar-se pel fet que eixa veu significa sol en frances i designa en castella , en portugues i en catala la llum solar o, escrit amb majuscula, l'astre central del nostre sistema planetari. L'any marcia dura 687 dies terrestres o 668,6 sols. Quan tinguem la necessitat de tenir un calendari, aquest ha de constar de dos anys de 668 dies per cada tres anys de 669 dies.

Mart te periodes estacionals semblants als de la Terra, encara que les seves estacions son mes llargues, perque un any marcia es quasi dues vegades mes llarg que un any terrestre. La diferencia en la distancia al Sol causa una variacio de temperatura d'uns 30 °C en el punt subsolar entre l' afeli i el periheli .

Els pols de Mart son senyalats per dos casquets polars de color blanc enlluernador, que han facilitat molt la determinacio de l'angle que forma l'equador del planeta amb el pla de la seva orbita, angle equivalent a l' obliquitat de l'ecliptica a la Terra. Les mesures fetes per Camichel sobre clixes obtinguts al Pic du Midi , han donat per a aquest angle 24° 48’. Des de l'exploracio espacial, s'accepta un valor de 25,19°, un mica mes gran que l'obliquitat de l'ecliptica (23° 27’).

Superficie [ modifica ]

La ciencia que estudia les caracteristiques de la superficie de Mart s'anomena areografia i la que n'estudia la seva composicio es l' areologia (d' Ares , el deu de la guerra dels antics grecs ).

Geografia [ modifica ]

La superficie de Mart presenta caracteristiques morfologiques tant de la Terra com de la Lluna: craters , camps de lava , volcans , llits secs de rius i dunes de sorra. Pero l'aspecte general del paisatge marcia difereix del que presenta el nostre satel·lit a consequencia de l'existencia d'una tenue atmosfera a Mart. En particular, el vent carregat de particules solides produix una ablacio que, en el curs dels temps geologics, ha arrasat molts craters. Aquests son, per conseguent, molt menys nombrosos que en la Lluna i la major part d'aquests tenen les muralles mes o menys desgastades per l'erosio. D'altra banda, els enormes volums de pols arrossegada pel vent cobreixen els craters menors, les anfractuositats del terreny i altres accidents poc importants. Entre els craters d'impacte, destaca Hellas Planitia a l'hemisferi sud, de 2.000 km de diametre i 6 km de profunditat. Molts dels craters d'impacte mes recent tenen una morfologia que suggereix que la superficie era humida o plena de fang quan va ocorrer l'impacte.

Prop de l' equador , hi ha una brusca elevacio de diversos quilometres d'alcada que divideix Mart en dues regions clarament diferenciades. El nord es practicament pla, jove i profund; el sud, en canvi es alt, vell i escarpat, amb craters semblants a les regions altes de la Lluna. Les raons d'aquesta dicotomia global son desconegudes.

Hi ha unes regions brillants de color taronja rogenc, que reben el nom de deserts , i que s'estenen per les tres quartes parts de la superficie del planeta donant-li eixa coloracio rogenca caracteristica o, millor dit, el d'un immens pedregar, ja que el sol es troba cobert de pedres, cantells i blocs. D'altra banda, des de la Terra i per mitja de telescopis, s'observen unes taques fosques (taques d' albedo ) que no es corresponen a accidents topografics, sino que son regions on el terreny es cobert d'una pols fosca. Aquestes regions poden canviar lentament quan el vent arrossega la pols. La taca fosca mes caracteristica n'es Syrtis Major , que simplement es un pendent menor de l'1% i sense res ressaltable.

Una caracteristica que domina part de l' hemisferi nord es l'existencia d'una enorme inflor que conte el complex volcanic de Tharsis . En aquest, es troba Olympus Mons , el volca mes gran del sistema solar . Te una altura de 25 km (mes de dues vegades i mitja l'altura de l' Everest ), i la seua base te una amplaria de 600 km. Al seu peu, les colades de lava han creat un socol que forma un penya-segat de 6 km d'altura. Cal afegir la gran estructura col·lapsada d' Alba Patera . Les arees volcaniques ocupen el 10% de la superficie del planeta. Alguns craters mostren senyals de recent activitat i tenen lava petrificada en els seus vessants.

Proxim a l'equador i amb una longitud de 2.700 km, una amplaria de fins a 500 km, i una profunditat d'entre 2 i 7 km, es troba Valles Marineris , un descomunal congost que deixa xicotet el Gran Canyo del Colorado. Es va formar per l'afonament del terreny a causa de la formacio de la inflor de Tharsis.

Geologia [ modifica ]

La composicio del planeta Mart es fonamentalment basalt volcanic amb un alt contingut en oxids de ferro que proporcionen el caracteristic color roig de la superficie. Per la seva naturalesa, s'assembla a la limonita , oxid de ferro molt hidratat. Aixi com en les crostes de la Terra i de la Lluna predominen els silicats i els aluminats, en el sol de Mart son preponderants els ferrosilicats. Els seus constituents principals son, per ordre d'abundancia: oxigen (43,8%), silici (22,4%), ferro (12,1%), alumini (5,5%), magnesi (4,3%), calci (3,8%) i tambe titani i altres components en quantitats menors. Per a una analisi mes detallada de la composicio del sol marcia vegeu: Resultats del Pathfinder .

A diferencia de la Terra, Mart no te un camp magnetic global. Tanmateix, la Mars Global Surveyor , en orbita marciana, ha detectat camps magnetics locals de baixa intensitat en diverses regions de l'escorca. S'ha descobert que les magnetitzacions residuals de roques ocorren en bandes alternatives de 160 km d'ample per 1.000 km de llarg, semblants a les observades en les dorsals marines de la Terra. Aquesta inesperada troballa pot tenir interessants implicacions per a la historia geologica de Mart. Actualment, Mart no presenta tectonica de plaques activa. No hi ha proves de moviments horitzontals recents en la superficie com ara muntanyes originades per plegament. Pero es possible que hagues tingut tectonica de plaques en els moments inicials de la seva historia. En aquest cas, aixo podria haver ajudat a mantenir una atmosfera semblant a la terrestre, transportant roques riques en carboni cap a la superficie, mentre que la presencia del camp magnetic hauria ajudat a protegir el planeta de la radiacio cosmica . Pero tambe hi ha altres explicacions possibles.

Es interessant destacar la labor desenvolupada sobre la superficie marciana de la Mars Exploration Rover Opportunity en missio des de gener de l'any 2004. La seva principal fita cientifica es la recerca i analisi de roques i sols que puguin contenir proves de la presencia d'aigua, en qualsevol estat, a la superficie Marciana. L' Opportunity forma part del programa global de la NASA per a l'exploracio de Mart. L' Opportunity va complir els 3000 sols marcians de servei Sobre la superficie de Mart el 2 de juliol de 2012, i avui continua la seva missio multiplicant la seva durada al planeta per mes de 30 vegades, respecte a allo inicialment programat.

Aigua [ modifica ]

Segons diversos estudis, sembla que en el passat Mart va tenir oceans, llacs i abundants cursos d'aigua; ja que aleshores tenia una atmosfera molt mes densa , que retenia millor el vapor, i temperatures mes elevades, que permetien que hi hagues aigua liquida on ara nomes podria haver-hi glac . En qualsevol cas, la superficie del planeta conserva verdaderes xarxes hidrografiques , la majoria avui seques, i una clara evidencia de l' erosio en diversos llocs de Mart per causa de l'aigua (i tambe del vent ).

Actualment, l' atmosfera de Mart conte un 0,01% estimat d' aigua en forma de vapor . Tambe hi ha aigua glacada a la superficie del planeta, com van detectar el gener del 2004 la sonda europea Mars Express i al juliol del 2008 la sonda estatunidenca Phoenix . ^[22] Existeix un veritable cicle de l'aigua a Mart, diferent del de la Terra , a causa de les condicions ambientals del planeta, amb pressio atmosferica i temperatures relativament inferiors a les terrestres. Amb anterioritat a l'any 2004, quan es descobriren diposits d'aigua a Mart, es sospitava que l'aigua al planeta sublimava , es a dir, que podia passar directament d' estat solid a gasos al sol i viceversa, sense passar pel liquid , i que ho feia a una temperatura de ?80 °C. Actualment, se sap de l'existencia de diposits i fluxos d'aigua liquida al subsol marcia que emergeix a l'exterior depenent de certes condicions subjacents a l'area planetaria analitzada. Aquesta questio ha fet plantejar una nova analisi del rang global de temperatures al planeta Mart.

La camera situada al Mars Global Surveyor de la NASA, va proporcionar la nova evidencia dels diposits d'aigua en imatges preses el 2004 i 2005. Aquestes observacions, donaven l'evidencia mes certa fins a la data que l'aigua encara flueix ocasionalment per la superficie de Mart. Els investigadors proposen que l'aigua pot romandre liquida el temps suficient, despres d'arrencar cap a l'exterior des d'una font subterrania, per a endur-se costa avall deixalles abans totalment congelades. Els diposits frescos d'aigua suggereixen que en alguns llocs i durant cert temps a l'actual Mart, l'aigua que roman liquida sota terra esta emergint i fluint breument per cursos i vessants. Aixo obeeix a certes influencies estacionals o de temporada en les diferents regions geografiques del planeta marcia. El to de llum observat en els diposits podria ser degut tant a l'efecte d'una superficie gelada, on l'aigua es torna en gel preservat que reposa continuament en el cos del diposit, com degut a la formacio d'una crosta salada, el que seria un senyal dels efectes de l'aigua en la concentracio de les sals.

L'agost del 2011, el programa de la NASA Mars Exploration Program va informar que, en les latituds mitjanes de l'hemisferi sud de Mart, es trobaven canvis estacionals en el terreny i que la millor explicacio d'aquests canvis era la presencia d'un flux d'aigua liquida salada. ^[23]

En l'exploracio del planeta roig, la Mars Express va trobar evidencies de sediments foscos en el que seria la formacio d'un delta en el crater Eberswalde , prova que en aquest possiblement hi hagues un antic llac. Aquesta descoberta reafirma les hipotesis sobre el passat aquos de Mart. Tot i que nomes es conserva una part del crater per l'impacte d'un meteorit que provoca la formacio del crater Holden, de 140 km de diametre, el delta, d'uns 115 km², i els seus canals d'alimentacio, estan ben conservats. Tots dos craters, Eberswalde i Holden, eren en la llista de quatre possibles destinacions per al proper astromobil de la NASA a Mart, que es va llencar a finals del 2011 i al que la missio Mars Express ha ajudat en la recerca del millor lloc d'aterratge. ^[24]

L'evidencia que actualment existeixen fluxos d'aigua liquida al planeta Mart, ha estat confirmada de nou per la NASA durant el mes de setembre de l'any 2015. Aquesta ratificacio es basa en les noves troballes fetes per la Mars Reconnaissance Orbiter (MRO), en les que es confirma que l'aigua flueix intermitentment sobre la superficie de Mart i que hi pot haver fenomens de desgel estacional. Aquesta certesa ha plantejat als cientifics noves preguntes sobre l'estat fluid de l'aigua al planeta, la qual es troba en aquesta condicio de manera temporal en la seva superficie i permanentment en el seu subsol. Consequentment, ha resultat inevitable que tambe es poses sobre la taula la questio respecte a si hi ha un habitat prou humit sota terra que sigui propici per a la vida.

Casquets polars [ modifica ]

La superficie del planeta presenta diversos tipus de formacions permanents, entre les quals les mes facils d'observar son dues grans taques blanques situades en les regions polars, considerades com una mena de casquets polars del planeta. Abans de l'any 2006 se sospitava que el vapor d'aigua se sublimava a Mart aproximadament a -80 °C, i el gas carbonic ho feia a ?120 °C. Degut a la posterior descoberta d'aigua liquida fluint en superficie durant l'estacio marciana mes calida, s'ha calgut plantejar el fet d'ampliar el rang de temperatures planetaries. S'ha considerat que, degut a condicions de temperatura a l'interior del planeta pero tambe climatiques, l'aigua marciana adquireix les seves caracteristiques de fluid degut a poder gaudir d'unes temperatures relativament superiors durant la seva fase liquida, arribant a sobrerefredar-se a uns -70 °C (o 203 K) abans de congelar-se.

La diferencia planetaria de temperatures confereix als casquets Polars de Mart un caracter singular. Quan arriba l'estacio freda, el diposit de gel perpetu comenca a cobrir-se amb una capa de rosada blanca que es deguda, com ja s'ha dit, a la condensacio del vapor d'aigua atmosferic; despres, en continuar abaixant la temperatura i passar adquirir els seus rangs mes inferiors, desapareix l'aigua congelada sota un mantell de neu carbonica que s'esten al casquet polar fins a sobrepassar a vegades el paral·lel dels 60°. Aixo es degut a les caracteristiques que presenta la parcial congelacio d'una atmosfera marciana mes abundant en CO₂ que la de la Terra. Reciprocament, en l'hemisferi oposat, la primavera fa que la temperatura augmenti per damunt de ?120 °C, la qual cosa provoca la sublimacio de la neu carbonica i el retroces del casquet polar; despres, quan el termometre s'eleva a mes de ?70 °C, se sublima, al seu torn, la rosada blanca; apareix llavors certa proporcio d'aigua fluida per la superficie i subsisteixen els gels permanents, pero com que el fred torna aviat aquests no patiran una ablacio important. La massa de gel perpetu te una grandaria d'uns 100 quilometres de diametre i uns 10 metres de grossaria. Aixi, els casquets polars son formats per una capa molt prima de gel de CO₂ (≪gel sec≫) i, especialment el casquet sud, per una altra capa mes ampla de gel d'aigua. En l'estiu austral, el dioxid de carboni se sublima per complet, deixant una capa residual de gel d'aigua. En cent anys d'observacio, el casquet polar sud ha desaparegut dues vegades per complet, mentre el nord no ho ha fet mai. Cal seguir ampliant les investigacions per acabar de confirmar si hi ha una capa semblant de gel d'aigua sota el casquet polar nord, ja que la capa de dioxid de carboni mai desapareix per complet; pero totes les proves que es van obtenint indiquen que podria ser aixi. Aquesta diferencia entre els casquets polars marcians es deu al fet que, encara que el clima en l'hemisferi sud es mes rigoros, les curtes estacions de la primavera i estiu de l'hemisferi austral ocorren quan el Sol es en el periheli, aixi les maximes temperatures ocorren en l'hemisferi sud i el casquet pateix per aixo. Al mateix temps, les temperatures mes baixes tambe ocorren en el sud perque la tardor i l'hivern son llargs i el Sol es en l'afeli.

Els casquets polars mostren una estructura estratificada amb capes alternants de gel i distintes quantitats de pols fosca. No se sap de ciencia certa el mecanisme causant de l'estratificacio, pero pot ser deguda a canvis climatics relacionats amb variacions a llarg termini de la inclinacio de l'equador marcia respecte al pla de l'orbita. Tambe podria haver-hi aigua oculta sota la superficie a menors latituds. Els canvis estacionals en els casquets produixen canvis en la pressio atmosferica global del voltant d'un 25% (mesurats en els llocs d'aterratge dels Viking).

La Mars Global Surveyor va determinar a finals del 1998 que la massa total de gel del casquet polar nord equival a la meitat del gel que existeix a Groenlandia i constituix la major reserva d'aigua del sistema solar, exceptuada la Terra. A mes, el glac del pol nord de Mart s'assenta sobre una gran depressio del terreny cobert per ≪glac sec≫. Els nous trets topografics suggereixen que el casquet nord marcia mostra un gran monticle de gel, tallat per un remoli semicircular que podria ser obra del vent. El casquet gelat pareix elevar-se abruptament des del terreny adjacent amb vessants escarpades i acabant en un altipla de gel. El gel presenta en els vores del casquet bandes clares i fosques que pareixen indicar processos de sedimentacio. No hi ha empremtes d'impacte, la qual cosa significa que el casquet i els seus diposits podrien tenir nomes 100.000 anys. En canvi, el casquet del H. Sud, format segons pareix nomes de CO₂ (≪gel sec≫), mostra craters d'impacte que podrien indicar una antiguitat de 1.000 milions d'anys.

Vida [ modifica ]

Les teories actuals que prediuen les condicions en que es pot trobar vida requereixen la disponibilitat d'aigua en estat liquid. Es per aixo tan important la seva recerca. Un estudi publicat en 2015 per la NASA va concloure que fa 4.300.000.000 anys i durant 1500 milions d'anys, el planeta va tenir un extens ocea a l'hemisferi nord, amb un volum mes gran que el de l'Artic, suficient per cobrir tot el territori marcia amb 130 m d'aigua.

Traces de gas meta van ser detectades en l'atmosfera de Mart en 2003 la qual cosa es considerat un misteri, ja que sota les condicions atmosferiques de Mart i la radiacio solar, el meta es inestable i desapareix despres de diversos anys, cosa que indica que deu existir en Mart una font productora de meta que mante aquesta concentracio en la seva atmosfera, i que produeix un minim de 150 tones de meta cada any. La sonda Mars Science Laboratory (coneguda pel seu sobrenom " Curiosity ") inclou un espectrometre de masses que busca mesurar la diferencia entre 14 C i 12C per determinar si el meta es d'origen biologic o geologic.

No obstant aixo, en el passat va existir aigua liquida en abundancia i una atmosfera mes densa i protectora; aquestes son les condicions que es creuen mes favorables que va haver de desenvolupar-se la vida a Mart. El meteorit ALH84001 que es considera originari de Mart, va ser trobat a l'Antartida al desembre de 1984 per un grup d'investigadors del projecte ANSMET i alguns investigadors consideren que les formes regulars podrien ser microorganismes fossilitzats.

Atmosfera [ modifica ]

La tenue atmosfera de Mart, visible sobre l'horitzo (foto amb filtre de color)

Traces de plomes de meta en l'atmosfera marciana durant l'estiu de l'hemisferi nord ? NASA

L' atmosfera de Mart es molt tenue, amb una pressio superficial de nomes 7 a 9  mil·libars enfront dels 1.033 mbars de l' atmosfera terrestre . Aixo significa que es nomes una centesima part de la terrestre. La pressio atmosferica varia amb l'altitud, des de quasi 9 mil·libars en les depressions mes profundes fins a 1 mil·libar al cim de l' Olympus Mons . La composicio de l'atmosfera marciana es fonamentalment dioxid de carboni (95,3%) amb un 2,7% de nitrogen , un 1,6% d' argo i traces d' oxigen (0,15%), monoxid de carboni (0,07%) i vapor d' aigua (0,03%). La proporcio d'altres elements es infima i la seva dosificacio escapa a la sensibilitat dels instruments fins ara emprats. Cal puntualitzar que, com que la investigacio planetaria de Mart es un proces continu i progressiu, aquestes dades han de posar-se entre parentesis; especialment a partir de l'any 2015, en que ha estat corroborada la presencia d'aigua liquida (donades certes condicions) al planeta. El que ha suposat per a la comunitat cientifica la certesa d'aigua subterrania i en superficie, es l'ampliacio de les investigacions per arribar a esbrinar amb mes exactitud quines son les concentracions mes fiables o realistes dels gasos atmosferics arreu del planeta. El contingut d' ozo sembla 1.000 vegades menor que a la Terra, per aixo la capa d'ozo marciana, que es troba a 40 km d'altura, es incapac de bloquejar de la mateixa manera que succeeix a la Terra, la radiacio ultraviolada .

L'atmosfera marciana no es blava, com la de la Terra, sino d'un suau color rosa salmo a causa de la dispersio de la llum pels grans de pols molt fins procedents del sol ferruginos. Es prou densa per a albergar vents molt forts i grans tempestats de pols que, a vegades, poden englobar al planeta sencer durant mesos. Aquest vent es el responsable de l'existencia de dunes d'arena en els deserts marcians. Els nuvols poden presentar-se en tres colors: blancs, grocs i blaus. Els nuvols blancs son de vapor d'aigua condensada o de dioxid de carboni en latituds polars. Els grocs, de naturalesa pilosa, son el resultat de les tempestats de pols i es componen de particules d'1 micrometre . A l'hivern, en les latituds mitjanes, el vapor d'aigua es condensa en l'atmosfera i forma nuvols lleugers de finissims cristalls de gel. En les latituds extremes, la condensacio del dioxid de carboni forma altres nuvols que consten de cristalls de neu carbonica.

L'atmosfera marciana es de la segona generacio. La que va tenir en un principi, una vegada format el planeta, n'ha donat pas a una altra, els elements de la qual no provenen directament de la nebulosa primitiva. Una atmosfera de la segona generacio es el resultat de l'activitat del planeta. Aixi, el vulcanisme aboca a l'atmosfera determinats gasos, entre els quals predominen el gas carbonic i el vapor d'aigua. El primer queda en l'atmosfera, en tant que el segon tendeix a congelar-se en el sol fred. El nitrogen i l'oxigen no son produits a Mart mes que en infimes proporcions. Al contrari, l'argo es relativament abundant en l'atmosfera marciana. Aco no es gens estrany: els elements lleugers de l'atmosfera ( hidrogen , heli , etc.) son els que mes facilment es dissipen en l'espai interplanetari perque els seus atoms i molecules, en xocar entre si, aconsegueixen la segona velocitat cosmica ; els gasos mes pesants acaben per combinar-se amb els elements del sol; l'argo, encara que lleuger, es prou pesant perque el seu escapament cap a l'espai interplanetari siga dificil i, d'altra banda, en ser un gas neutre o inert, no es combina amb els altres elements; aixi, encara que es desprenga del sol en infimes proporcions, es va acumulant amb el temps.

La debil atmosfera marciana produix un efecte d'hivernacle que augmenta la temperatura superficial uns 5 graus, molt menys que allo que s'ha observat a Venus i a la Terra . En els inicis de la seva historia, Mart era molt paregut a la Terra. Igual que en la Terra, la majoria del seu dioxid de carboni es va utilitzar per a formar carbonats en les roques. Pero, en no tenir una tectonica de plaques, es incapac de reciclar cap a l'atmosfera gens d'aquest dioxid de carboni i, aixi, no pot mantenir un efecte d'hivernacle significatiu.

Mart no te un cinturo de radiacio , encara que si que hi ha una debil ionosfera que te la seva maxima densitat electronica a 130 km d'altitud.

Encara que no hi ha proves d'activitat volcanica actual, recentment la nau europea Mars Express ha trobat traces de meta en una proporcio de 10 parts per 1.000 milions. Aquest gas nomes pot tenir un origen volcanic o biologic. El meta no pot romandre massa temps a l'atmosfera marciana i s'estima en uns 400 anys el temps que pot trigar un determinat volum d'aquest gas a desapareixer de l'atmosfera de Mart; aixo suposa que hi ha una causa d'origen fisica o una font permanent que el produeix. El mes probable es que romangui al planeta una veritable activitat subterrania constant o que, per exemple, l'activitat volcanica com la de d' Olympus Mons no acabes de colp fa 100 milions d'anys.

Climatologia [ modifica ]

Sobre les temperatures que regnen a Mart, encara no es disposa de dades suficients que permeten coneixer la seva evolucio al llarg de l'any marcia i en les diferents latituds i, molt menys, les particularitats regionals. Tampoc no resulta comoda la comparacio de les temperatures registrades per les diferents sondes que han explorat aquell planeta: a mes que s'han emprat instruments de diverses indoles, tambe han variat les condicions del seu us, ja que en certs casos la temperatura ha sigut mesurada en el mateix sol, en d'altres, a una certa altura, en tant que altres sondes mesuraven la temperatura del sol des de l'orbita en que es trobaven satel·litzades.

• Per trobar-se Mart molt mes lluny del Sol que la Terra, els seus climes son mes freds, i tant mes perque l'atmosfera, en ser tan tenue, rete poca calor: d'aci que la diferencia entre les temperatures diurnes i nocturnes sigui mes pronunciada que en el nostre planeta. A aixo contribuix tambe la baixa conductivitat termica del sol marcia. La duracio del dia i de la nit a Mart es aproximadament la mateixa que a la Terra.
• La temperatura en la superficie depen de la latitud i presenta variacions estacionals . La temperatura mitjana superficial es d'uns 218 K (-55 C). La variacio diurna de les temperatures es molt elevada, com correspon a una atmosfera tan tenue. Les maximes diurnes, en l'equador i a l'estiu, poden aconseguir els 20 °C o mes, mentre les maximes nocturnes poden aconseguir facilment -80 °C. En els casquets polars, a l'hivern, les temperatures poden baixar fins a ?130 °C.
• En una d'eixes ocasions, Mart es trobava al mes prop possible del Sol i, llavors, es va registrar a l'equador, en ple estiu, una temperatura de 27 °C, en tant que al pol de l'altre hemisferi, on imperava llavors l'hivern, es mesuraven ?128 °C. El 1976, Mart es trobava, al contrari, a la seva maxima distancia del Sol quan van arribar a eix planeta les sondes Viking. La primera d'aquestes va aterrar a una latitud (22,46°N), que es aproximadament la de L'Havana o de La Meca a la Terra; alli, malgrat trobar-se l'hemisferi a l'estiu, la maxima temperatura diurna registrada va ser de ?13 °C (a les 15 hores) i la minima de ?86 °C (a les 6, abans de l'eixida del Sol). Per la seva banda, el segon Viking es va posar a la latitud de 47,89°N (aproximadament la de Viena) i va mesurar alli, tambe en ple estiu, temperatures maximes i minimes que, com a mitjana, van ser respectivament de ?38 i ?89 °C.
• Enormes tempestats de pols, que persisteixen durant setmanes i fins i tot mesos, enfosquint tot el planeta, poden sorgir de sobte (encara que son mes frequents despres del periheli del planeta) i a l'hemisferi sud, quan alli es el final de la primavera, son causades per vents de mes de 150 km/h. Aixi com, a la Terra, un vent de 50 a 60 km/h es suficient per a alcar nuvols de pols, a Mart, donada l'infima densitat de l'aire, nomes un vendaval d'uns 200 km/h pot produir el mateix efecte, encara admetent que el sol es sec (i ja hem vist que, per la seva consistencia, es carregat d'humitat congelada). Aquestes tempestats, observades des de Terra pels astronoms i que aconsegueixen una dimensio planetaria, tenen l'origen en la diferencia d' energia del Sol que rep el planeta en l'afeli i en el periheli, causades per l'elevada excentricitat de l'orbita marciana. Quan Mart es troba en les proximitats del periheli de la seva orbita (o siga, a la seva minima distancia del Sol), la temperatura s'eleva en l'hemisferi sud per ser finals de primavera i amb el plus del major acostament al Sol. Aixo causa que el sol perda la seva humitat. En certes regions, especialment entre Noachis i Hellas, es desencadena llavors una violenta tempesta local que arranca al sol sec imponents masses de pols. Est, per ser molt fi, s'eleva a grans altituds i, en unes setmanes, cobreix no sols tot un hemisferi sino fins i tot la quasi totalitat del planeta. La pols en suspensio en l'atmosfera causa una neula groga que enfosqueix els accidents mes caracteristics del planeta. En interferir l'entrada d'energia solar, les temperatures maximes disminuixen, pero al seu torn actua com una manta que impedeix la dissipacio de la calor, per la qual cosa les minimes n'augmenten. En consequencia, l'oscil·lacio termica diurna disminuix drasticament. Aixi va ocorrer el 1971, impossibilitant durant cert temps les observacions que havien d'efectuar les quatre sondes (dues Mars sovietiques i dues Mariner americanes) que acabaven d'arribar al planeta roig. Eixos vels de pols que es traslladen d'una part a una altra, que cobreixen i descobreixen estacionalment regions d'un altre color o matis, i eixos vents que orienten les particules del sol i les dunes, expliquen els canvis de color que afecten el disc marcia vist des de la Terra i que tant havien intrigat els astronoms durant mes d'un segle.
• Durant un any marcia, part del CO₂ de l'atmosfera es condensa en l'hemisferi on es hivern, o se sublima del pol a l'atmosfera quan es estiu. En consequencia, la pressio atmosferica te una variacio anual.

Les estacions a Mart [ modifica ]

Igual que la Terra, l'equador de Mart es inclinat respecte al pla de l'orbita un angle de 25,19°. Ambdos plans es tallen assenyalant una direccio que s'anomena punt Aries (Vernal) en la Terra o punt Vernal de Mart quan l'orbita talla ascendentment l'equador del planeta. Ambdos punts es prenen com a origen de les longituds solars (aerocentriques, en honor del deu Ares) Ls, mesurades sobre l'orbita, o de les Ascensions Rectes As, mesurades sobre l'equador. La primavera comenca en l'hemisferi nord en l'equinocci de primavera quan el Sol travessa el punt vernal passant de l'hemisferi sud al nord (Ls = 0 i creixent). En el cas de Mart, aco te tambe un sentit climatic. Els dies i les nits duren igual i comenca la primavera en el H. nord. Esta dura fins que Ls = 90° solstici d'estiu en que el dia te una duracio maxima en l'hemisferi nord i minima en el sud.

Analogament, Ls = 90°, 180°, i 270° indiquen per a l'hemisferi nord el solstici d'estiu, equinocci tardorenc, i el solstici hivernal, respectivament, mentre que en l'hemisferi sud es al reves. Per ser la duracio de l'any marcia aproximadament doble que el terrestre, tambe ho es la duracio de les estacions. La diferencia entre les seves duracions es major perque l'excentricitat de l'orbita marciana es molt major que la terrestre. Heus aci la duracio de les quatre estacions a Mart:

La comparacio amb les estacions terrestres mostra que, aixi com la duracio d'aquestes difereix com a maxim en 4,5 dies, a Mart, a causa de la gran excentricitat de l'orbita, la diferencia arriba a ser primerament de 51 sols.

Estacions a Mart

Actualment, el H. nord gaudeix d'un clima mes benigne que el H. sud. La rao es evident: l'hemisferi nord te tardors (143 dies) i hiverns (154 dies) curts i, a mes, quan el Sol es en el periheli, donada l'excentricitat de l'orbita del planeta, fa que siguen mes benignes. A mes, la primavera (194 dies) i l'estiu (178 dies) son llargs, pero si el Sol es en l'afeli son mes freds que els de l'H. sud. Per a l'H. sud la situacio es la inversa. Hi ha, per tant, una compensacio parcial entre ambdos hemisferis pel fet que les estacions de menys duracio tenen lloc quan el planeta es en el periheli i llavors rep del Sol mes llum i calor. A causa de la retrogradacio del punt Vernal i a l'avanc del periheli, la situacio es va decantant cada vegada mes. En 2.940 anys terrestres, el periheli s'alineara amb el solstici d'hivern. Carl Sagan va proposar el 1971, per a conciliar l'evident erosio hidrica amb l'actual escassetat de vapor d'aigua, la teoria del ≪llarg hivern≫. Amb l'alineacio del periheli amb el solstici d'hivern, tindrem per a l'H. nord, curts hiverns i molt benignes (per la seva proximitat al periheli) i llargs estius. Al reves, en l'H. sud. Aixo provocaria que l'extens i gros casquet polar nord siga transferit, a traves de l'atmosfera, al casquet polar sud. En l'operacio, la major part dels gels d'aigua i CO₂ es trobarien en forma de vapor en l'atmosfera, i produirien un efecte d'hivernacle. S'elevaria la temperatura superficial, augmentaria la pressio i, durant uns pocs milers d'anys, s'interrompria el "llarg hivern" per a donar lloc a una "curta primavera". Al cap de 27.850 anys la situacio s'invertiria.

Satel·lits de Mart [ modifica ]

Vegeu l'article Satel·lits de Mart .

Astronomia en el cel de Mart [ modifica ]

Els planetes superiors o exteriors mai no passen entre el Sol i la Terra ni mai se'ls veu en creixent ni en quart; les seves fases son poc marcades, fet que es facil de demostrar per la geometria elemental. Considerant el triangle Sol-Mart-Terra, l'angle de fase es el que formen el Sol i la Terra vistos des de Mart. Aconsegueix el seu valor maxim en les quadratures quan el triangle STM es rectangle en la Terra. Per a Mart, aquest angle de fase no es mai major de 42°, i el seu aspecte de disc geperut es analeg al que presenta la Lluna 3,5 dies abans o despres de la lluna plena. Aquesta fase, facilment visible amb un telescopi d'aficionat, no va aconseguir ser vista per Galileo Galilei , qui nomes en va suposar l'existencia.

Observacio del Sol [ modifica ]

Vist des de Mart, el Sol te un diametre aparent de 21' (en comptes de 31,5 a 32,6' que te vist des de la Terra). Els cientifics que van manejar Spirit i Opportunity li van fer observar una posta solar. Es va poder observar com desapareix ocult entre la pols en suspensio en l'atmosfera.

Observacio dels eclipsis solars de Fobos [ modifica ]

Transits de Fobos i Deimos per davant del Sol , tal com els va veure el rover Opportunity el 10 marc del 2004 a Fobos (esquerra) i 4 de marc del 2004 a Deimos (dreta)

Les cameres de la nau Opportunity van captar el 10 de marc del 2004 l'eclipsi parcial de Sol causat pel satel·lit Fobos. El satel·lit tapa una gran part del Sol a causa que es mes gran que Deimos i orbita molt mes prop de Mart. L'eclipsi de Deimos captat el 4 de marc del 2004 es comparable a un transit d'un planeta.

Observacio de la Terra [ modifica ]

Vista des de Mart pels futurs astronautes, la Terra sera un magnific estel blavos i tan brillant com Jupiter, almenys durant els periodes favorables (conjuncions inferiors de la Terra), ja que el nostre globus presentara, vist des de Mart, les mateixes fases que Venus vista des de la Terra. Tambe, igual que Venus i Mercuri, la Terra sera un astre alternativament matuti i vesperti. Amb un telescopi instal·lat a Mart, podra apreciar-se l'espectacle resultant de la conjugacio dels moviments de la Terra i de la Lluna, aixi com de la combinacio de les fases d'ambdos astres: pas de la mitjana Lluna sobre la meitat fosca del disc terrestre; pas del sistema Terra-Lluna davant del disc solar durant els eclipsis.

Transits de la Terra pel disc solar [ modifica ]

El 10 de novembre del 2084, ocorrera el proxim transit de la Terra pel disc solar vist des de Mart. Aquests transits es repeteixen aproximadament cada 79 anys. Els transits d'octubre-novembre ocorren quan el planeta Mart es en oposicio i prop del node ascendent. Els transits d'abril-maig es donen quan es en el node descendent. El transit d' 11 de maig del 1984 previst per J. Meeus va servir d'inspiracio a l'escriptor Arthur C. Clarke per a escriure Transit of Earth , en el qual un astronauta deixat sol a Mart descriu el rar fenomen astronomic poc abans de morir a causa de la falta d'oxigen.

Observacio de Mart [ modifica ]

Si dins de l'orbita marciana es dibuixa la de la Terra, l'el·lipse de la qual es molt menys allargada, pot observar-se tambe que la distancia de la Terra a Mart es troba subjecta a grans variacions. En el moment de la conjuncio , o siga, quan el Sol se situa entre ambdos planetes, la distancia entre aquests pot ser de 399 milions de quilometres i el diametre aparent de Mart de 3,5"; durant les oposicions mes favorables, aquesta distancia queda reduida a menys de 56 milions de quilometres i el diametre aparent de Mart es de 25". Durant l'oposicio, assoleix una magnitud de -2,0 i en les oposicions periheliques -2,8, i es el planeta mes brillant a excepcio de Venus i Jupiter . Donada la menudesa del globus marcia, la seva observacio telescopica nomes presenta interes en els periodes que precedeixen i segueixen a les oposicions.

Historia de l'observacio de Mart [ modifica ]

Tycho Brahe va mesurar escrupolosament el moviment de Mart en el cel. Les seves excel·lents observacions astronomiques, acuradament registrades, van permetre a Johannes Kepler descobrir la naturalesa el·liptica de l'orbita marciana, i per extensio de totes les orbites planetaries, que fins llavors es consideraven circulars. Kepler va resumir els seus descobriments en tres lleis, actualment conegudes amb el nom de lleis de Kepler .

Fins al segle  xvii , la motivacio principal de l'observacio de Mart era astrologica . Un cop inventat el telescopi , Galileo Galilei , al voltant del 1610, ja va descriure Mart com un disc, donant-li entitat de mon, com la Lluna o la Terra. El 1659 , Christiaan Huygens va descriure i dibuixar la primera i mes obvia caracteristica de Mart, un triangle fosc anomenat mes endavant Syrtis Major . Seguint aquesta marca, Huygens va deduir correctament la durada del dia marcia, una mica mes llarg que el de la Terra. Cap a la decada del 1670, Giovanni Cassini va detectar les marques brillants i blanques dels pols .

A finals del segle  xvii , William Herschel , un music reconvertit a astronom, va millorar l'optica dels telescopis i va continuar l'observacio de Mart. Va corroborar l'existencia dels pols, i la seva expansio durant l'hivern, aixi com la seva gairebe desaparicio durant l'estiu. Va justificar aquest fet argumentant que el planeta roig tambe te una inclinacio axial similar a la de Terra. Aixo si, les estacions eren aproximadament el doble de llargues a Mart. Tambe va observar taques brillants i mobils que interpreta encertadament com a nuvols.

En les decades que seguiren, nombrosos estudiosos varen dibuixar diferents mapes de Mart i donaren nom a les taques fosques i clares de la seva superficie. Molts d'aquests mapes, pero, es contradeien entre si i duien noms dels mateixos astronoms o d'altres personatges.

El 1877 , durant l'acostament de Mart a l'orbita terrestre, Giovanni Schiaparelli va dibuixar el millor mapa del planeta roig fet fins aleshores. A mes, va proposar tot un seguit de noms en llati que, adaptats, encara s'usen avui dia, ja que van ser acceptats per la Unio Astronomica Internacional el 1958 . Tal com ja s'havia fet a la Lluna, s'associaven les taques fosques amb masses d'aigua i les brillants amb superficies terrestres. Alguns exemples: Mare Sirenum , 'mar de les sirenes', Solis lacus , 'llac del Sol', Utopia , Arcadia , etc.

Exploracio [ modifica ]

La primera sonda que va visitar Mart va ser la Mariner 4 el 1965 . Junt amb les Mariner 6 i 7 , que van arribar a Mart el 1969 , nomes van aconseguir observar un Mart ple de craters i paregut a la Lluna. Va ser la Mariner 9 , la primera a col·locar-se en orbita marciana, enmig d'una espectacular tempesta de pols, la primera a aguaitar un Mart amb canals que pareixien xarxes hidriques, vapor d'aigua en l'atmosfera, i que suggeria un passat de Mart ben diferent al present.

Les primeres naus a aterrar a Mart van ser les Viking 1 i 2 , el 1976 . Els resultats negatius en els seus experiments biologics van propiciar una aturada de 20 anys en l'exploracio marciana. El 4 de juliol del 1997 , la Mars Pathfinder va aterrar amb exit a Mart i va provar que era possible que un xicotet robot (el Mars rover Sojourner ) es passejara pel planeta. El 2004 , una missio cientificament mes ambiciosa va portar-hi dos robots, Spirit i Opportunity , que van aterrar en dues zones de Mart diametralment oposades. El dia 1 d'abril del 2006 , aquests robots continuen encara analitzant les roques de Mart a la recerca d'aigua i pareix que hagen trobat vestigis d'un antic mar o llac salat. La Mars Express , la Mars Odyssey i la Mars Global Surveyor son altres sondes que han arribat a Mart en els ultims anys i que continuen encara la seva missio cientifica.

L'ultima sonda a arribar a Mart ha estat la Mars Reconnaissance Orbiter (MRO), que va posar-se en orbita marciana en data de 10 de marc del 2006. El 29 de setembre de 2006, la Mars Reconaissance Orbiter va prendre les primeres imatges d'alta resolucio de Mart. Aquest aparell es tracta d'un giny espacial multiproposit, dissenyat per a dur a terme el reconeixement i l'exploracio de Mart des de l'orbita planetaria. Un dels principals objectius de la missio de la MRO, es cartografiar el paisatge marcia amb les seves cameres d'alta resolucio; aixi s'aconsegueix el doble objectiu de poder ampliar els coneixements de la comunitat cientifica sobre les caracteristiques del planeta i alhora servir de valuosa ajuda en la tria dels llocs d'aterratge per a missions futures en superficie.

En l'actualitat (segona decada del segle  xxi ), la MRO segueix jugant un paper important en l'eleccio de possibles llocs d'aterratge i en proporcionar dades critiques de navegacio durant el transcurs dels diversos aterratges efectuats. A mes a mes, la MRO va tenir la tasca de buscar les restes de les previament naus perdudes Mars Polar Lander i Beagle 2 . Aquesta darrera, fou trobada a principis de 2015. Despres que les seves principals operacions cientifiques s'hagin completat, s'ha ampliat la missio de la sonda perque sigui el sistema de comunicacio i navegacio per a les sondes Landers i Rover.

Aixo dit, mai ha suposat un inconvenient perque la MRO segueixi utilitzant el seu equip cientific a bord; sigui per a estudiar el clima marcia, el temps que fa a determinades zones del planeta, l'atmosfera i la geologia diversa, o tambe per a cercar signes d'aigua liquida arreu (als casquets polars, a l'equador planetari...), en un estat superficial com en un estat subterrani.

Meteorits de Mart [ modifica ]

Els meteorits SNC , anomenats aixi pels tipus de roca xergotita , naclita i cassinyi , son originaris de Mart.

Aquest grup de meteorits, compren 12 unitats que comparteixen un conjunt de propietats similars que son altament anomales en comparacio amb altres mostres de meteorits . La investigacio d'aquestes propietats caracteristiques, ha portat a especular que els meteorits SNC poden tenir el seu origen en un "cos principal" de la mida d'un planeta en el sistema solar interior. Des que va ser suggerit per la comunitat cientifica, per primera vegada a mitjans de 1970, que aquest cos pare podria haver estat el planeta Mart, l'estudi intensiu no nomes ha confirmat aquesta teoria radical, sino que tambe va proporcionar proves convincents. En general pot afirmar-se que se'n coneix amb seguretat l'origen perque, entre altres aspectes, s'han trobat al seu interior xicotetes bombolles de gas, la composicio del qual coincideix amb la mesurada en roques marcianes per les sondes Viking .

El 6 d'agost del 1996 , el Dr. David McKay de la NASA va anunciar la identificacio de compostos organics en el meteorit marcia ALH84001 . El meteorit va ser ejectat de Mart per un impacte meteoric fa 15 milions d'anys, va caure a l' Antartida fa 13.000 anys i va ser trobat el 1984 . Procedeix d'una roca provinent de Mart solidificada fa uns 4.500 milions d'anys, quan es va formar el planeta. Molts cientifics no van estar d'acord amb l'anunci, al qual van qualificar de prematur i probablement equivocat. Les revelacions extraordinaries requereixen proves extraordinariament fiables. La mera presencia de restes com les que crea el material organic, no significa que tingui relacio amb la vida, encara que una explicacio no biologica sigui improbable. El desembre del 1997 , un grup de cientifics va desmentir totalment la NASA demostrant que en la roca hi havia minerals d'aparenca semblant a alguns microorganismes , pero amb un origen quimic i sense res a veure amb la vida.

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Martinez , V. J.; Miralles , J. A.; Marco , E.; Galadi-Enriquez , D. Astronomia fonamental . 2a edicio. Universitat de Valencia , 2008. ISBN 9788437087122 .  

Vegeu tambe [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Mart

• Gueiser marcia
• Tharsis Tholus
• Cerberus Fossae
• Gillevinia straata
• Bandera de Mart
• Vida a Mart
• Simbol de Mart ♂

Viquinoticies conte noticies i pagines d'actualitat relacionades: Publicats tres estudis sobre la presencia d'aigua a Mart .

Viccionari