Una
orquestra
es un conjunt instrumental. Dit d'una altra manera, una agrupacio de
musics
en representacio dels diferents
instruments
que existeixen, dirigits normalment per un
director
, i que interpreten l'obra de manera conjunta.
A part de l'orquestra simfonica, tal com se la coneix popularment, es poden trobar altre tipus d'agrupacions orquestrals segons el que requereixi l'obra a interpretar, com per exemple poden ser: l'
orquestra de cambra
(un format reduit de la simfonica), l'
orquestra de corda
(amb nomes representacio d'aquesta tipologia d'instruments), l'orquestra simfonica amb
cor
, l'orquestra simfonica amb
solistes
vocals o instrumentals, etc. A mes a mes, la instrumentacio pot variar prou en funcio del criteri del
compositor
, aixi com el nombre total d'integrants de l'orquestra. Pero si ens limitem al patro mes corrent d'orquestra, cal citar certs instruments, llistats a sota.
L'orquestra classica
[1]
[
modifica
]
Al 1750 ja estava establerta una cultura orquestral diferenciada d'altres cultures musicals (banda, ministrils...). Els musics viatjaven molt per tocar en diferents orquestres i inclus a vegades, es desplacaven a altres paisos. Ho facilitava l'homogeneitat de les plantilles, els instruments i les partitures.
L’orquestra classica es caracteritzava per tres aspectes estables:
- la instrumentacio
(violins, violes, violoncels i contrabaixos, flautes, oboes, trompes i fagots, teclat continu, trompetes i timbals opcionals ?els clarinets van ser incorporats a finals del periode).
- l’organitzacio interna
(es van estandarditzar les 4 seccions: dues seccions de violins, una de violes, i una altra de baixos que incloien tant els violoncels, contrabaixos, fagots i teclat. Els vents s’utilitzaven en parelles).
- l’equilibri i les proporcions
(els violins eren entre el 50 i 70% de la corda, pero els vents variaven entre el 20 i el 50 %).
L’orquestra classica va ser fundada en base a aquestes quatre parts de corda (violins I i II, violes i baix), a les quals es van sumar les dels vents parelles. No obstant, hi ha excepcions, com les orquestres dels oratoris, que acostumaven a ser mes grans, o les orquestres italianes, que utilitzaven contrabaixos de tres cordes, i les alemanyes i franceses, que utilitzaven els contrabaixos de quatre o cinc cordes.
Constructivament, els
violins
i les
violes
van sofrir diversos canvis al llarg del segle XVII i XVIII: les cordes greus de tripa es van substituir per les recobertes amb filferro de plata o coure i els arcs corbats del Barroc es van comencar a allargar. Tot i aixo, durant la primera meitat del segle
xix
amb prou feines van sofrir mes canvis, ja que es van continuar utilitzant instruments fets amb patrons del segle
xvii
, amb cordes de tripa, tot i que alguns instruments fossin reconstruits per luthiers per modernitzar-los. El major canvi es va produir als arcs, on el
arc Tourte
, amb la seva corba concava, punta ponderada i tensor de cargol, va reemplacar l’antic arc barroc.
Els instruments de
vent fusta
van ser sotmesos a un frenesi d’experimentacio i millora. Es rellevant la introduccio del
clarinet
a l’orquestra, que va passar entre els anys 1740 i 1815 gracies a les millores tecniques que es van implantar en l’instrument; arrel de les quals tambe va poder-se ampliar el seu registre. Els instruments resultants despres de les millores van poder tocar mes rapid, mes fort i amb mes seguretat en l’afinacio.
Els canvis entre els instruments de
vent metall
van ser encara mes grans. Els
trombons
, que en el segle XVIII s’havien utilitzat principalment en esglesies, es van afegir a la majoria d’orquestres. Les
tubes
van anar poc a poc substituint a una successio d'altres instruments amb embocadura com el serpento, etc..
Entre el 1740 i el 1815, es veu una tendencia cap a la diferenciacio de les funcions dels diferents grups instrumentals. Primerament, els vents doblaven les parts de les cordes i mantenien les harmonies; no obstant, durant la segona meitat del segle XVIII van anar adquirint mes diferenciacio mitjancant diferents combinacions per agregar efectes i altres colors orquestrals. El paper de baix en l’orquestra era exercit per diferents instruments: violoncels, contrabaixos i teclat i fagot. En un principi, el baix tocava la mateixa linia que el teclat pero aquest hi afegia harmonies improvisades. Pero la presencia de diferents instruments en el baix va crear la possibilitat de redistribuir el baix. Aixi, els contrabaixos, violoncels i els fagots es van anar diferenciant cada vegada mes progressivament. La linia del baix continu va anar desapareixent a mesura que es va anar desenvolupament l’orquestra classica. Amb la seva desaparicio i el naixement de nous instruments de vent de fusta i metall, el model de l’orquestra va passar de ser distribuit de quatre parts a tres seccions principals: cordes, instruments de vent, instrument de metall. Aquesta organitzacio es va comencar a utilitzar des de la primera meitat del segle
xix
, afegint-se una creixent seccio de
percussio
.
La figura del
director
va ser una altra creacio de la primera meitat del segle
xix
. La direccio musical requeia normalment en el primer violi de les orquestres. La figura que marcava el tempo en la musica eclesiastica es va afegir a l’opera, i poc a poc, va comencar a cobrar mes importancia, convertint-se en el precursor del director modern. El director va deixar de ser un music de la orquestra que tocava un instrument i va comencar a encarregar-se no nomes de marcar el tempo, sino tambe d’assegurar-se que l’orquestra tocava afinada i amb les dinamiques i expressivitat adequada.
Disposicio dels instruments en una orquestra simfonica moderna.
Els instruments que componen l'orquestra simfonica poden ser molts, pero els mes comuns son els seguents:
Orquestres de l'ambit dels Paisos Catalans
[
modifica
]
- ↑
Spitzer
, John;
Zaslaw
, Neal.
The Birth of the Orchestra. History of an Institution 1650-1815
(en angles). Oxford: Oxford University Press, 2004, p. 306-342.
Enllacos externs
[
modifica
]
Viccionari