Filosofia

	En altres projectes de Wikimedia :
Commons	Commons
Viquidites	Viquidites

La filosofia (del grec Φιλοσοφ?α filossofia , ' amor per la saviesa' ) ^[1] es un camp d'estudi que cerca, per mitja d' arguments raonats , donar una explicacio de tots els coneixements possibles i del lloc que ocupa la persona a la naturalesa . ^[2] Es l'estudi de questions generals i fonamentals sobre l'existencia, el coneixement, els valors, la rao, la ment i el llenguatge; que es problematitzen. El terme fou encunyat probablement per Pitagores (-570 a 495). Els metodes filosofics inclouen el questionament, la discussio critica o l'argument racional i la presentacio sistematica, i tambe, en altres situacions, l'aforisme o la frase enigmatica, com en Heraclit o Nietzsche . Les questions filosofiques classiques inclouen: es pot saber qualsevol cosa i demostrar que se sap? Que es real? Els filosofs tambe es pregunten questions mes practiques i concretes com ara: existix una manera millor de viure? Els esser humans tenen lliure albir?

Historicament la "filosofia" abastava qualsevol cos de coneixement . Des de la Grecia antiga amb Aristotil fins al segle xix , la "filosofia natural" abastava l'astronomia, la medicina i la fisica. Per exemple, l'obra de Newton, Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica (1687), es classificada, molt mes endavant, com a llibre de fisica. Durant el segle xix el creixement de les universitat de recerca modernes porta la filosofia academica i altres disciplines a professionalitzar-se i especialitzar-se. Dinamica de mercat, des del segle xix que totes aquestes especialitzacions s'acaben separant i hui tenim diversos camps del coneixement, es a dir, de la ciencia.

Sent aixi, el camp de l'estudi de la filosofia pot encabir un conjunt de disciplines com ara les ciencies humanes i socials, les ciencies formals i les ciencies naturals. En aquest sentit, la filosofia ha engendrat estudis fonamentals tal que la teoria del coneixement, la filosofia politica, la metafisica, l'etica i la logica. A llarga carrera aquestes branques de la filosofia han vist neixer ramificacions com l'estetica, la filosofia del dret, l'epistemologia o filosofia de les ciencies, la filosofia de l'esperit, l'antropologia filosofica o la filosofia del llenguatge.

Allo que representa la filosofia es un tema discutit i varia d'acord amb les mateixes diferents tradicions filosofiques . Aixi, tambe ha estat definida com l'estudi dels conceptes i principis mes fonamentals i generals relacionats amb el pensament , l' accio i la realitat . L'abast i la metodologia de la filosofia no son rigids i, tal com comenca a passar amb Tales i Anaximandre , el deixeble te dret a discrepar amb el professor. ^{[
cal citacio
]}

Definicions [ modifica ]

Etimologia [ modifica ]

Etimologicament, la paraula catalana filosofia deriva del grec antic φιλοσοφ?α, compost de φιλε?ν, estimar i, σοφ?αm, saber, de forma que literalment, saviesa i estima formen l'amor cap a la saviesa. Segons el filosof Roger-Pol Droit, "aquesta teimologia vol dir coses diferents. En grec sofia significava coneixement i saviesa. I, filo significava amar i desitjar. Es podria doncs traduir filosofia per "desig de coneixement". Pero, igualment, "amor per la saviesa". En el primer cas es treu el significat de la ciencia. En el segon cas, del costat existencial i del benestar. Present a l'arrel mateixa del terme grec, aquesta dualitat acompanya tota la historia de la filosofia". ^[3]

Cal anotar que el mot φιλοσοφ?α fa part efectivament del lexic grec antic on s'hi troba els diferents usatges. Es tracta doncs d'una semantica construida, aixi com trobariem el mateix model amb utopia. ^[4]

Significat [ modifica ]

La filosofia es actualment una disciplina de les ciencies i arrel de la divisio del coneixement en branques variades, la filosofia com a disciplina a banda torna a la definicio que hi dona Plato.

Se'ns presenta doncs com: ^[5]

l'actitud d'admirar-se i produir dissonancies cognitives
l'actitud d'admiracio empeny al questionament sobre la realitat

La filosofia es doncs la disciplina que mitjancant una dinamica racional s'encarrega de preguntar-se sobre la realitat i les coses. A partir d'aci la filosofia es el punt de partenca de tot coneixement. ^[5] I, no debades, la filosofia no se separa obligatoriament del pensament mitic a l'Orient. En efecte, el vedisme es la primera forma de pensament hindu que conforma un ninxol de diversos tipus de raonaments com ara el religios, nodrit de construccio historica amb discurs mitic. El budisme es pensament filosofic en tant que presenta reflexions sobre la realitat hinduista malgrat que amb el temps s'haja institucionalitzat en forma de religio. Per aixo mateix la filosofia es definix mes aviat com a pensament.

Dins el pensament secular, la disciplina de la "filosofia" es definix com l'etapa inicial de la ciencia, que es la interrogacio.

Metode o sistema [ modifica ]

El filosof adopta actitud i disposicio filosofiques alhora d'abordar la realitat. N'ixen preguntes molt variades, la natura de les quals pot ser de diversos tipus. Es a dir, el filosof te actitud filosofica en tant que es pregunta sobre la realitat, dubta i emet preguntes. Te disposicio filosofica perque la realitat es estructurada, es a dir, la resposta s'estructura o es modelitza per tornar-la mes comprensible. ^[5] Aquesta es la base del metode.

Encara que tota definicio sobre la filosofia es controvertible i que la disciplina s'ha expandit arreu del mon i ha canviat al llarg de la historia , en funcio de quin tipus de preguntes eren interessants o rellevants en una epoca en particular, hi ha un cert consens en que la filosofia es propiament un metode i no necessariament un mer conjunt de declaracions , proposicions o teories . ^[6]

En aquest sentit, alguns corrents ideologics defensen que la filosofia no te un corpus de coneixement fix i estable a la manera com el tenen les ciencies . Es per aixo que no es pot aprendre filosofia sino, com deia Immanuel Kant (1724-1804), s'apren a filosofar . ^[7] Per a Karl Popper , la filosofia es, fonamentalment, una activitat racional i critic . ^[8] Fernando Savater subratlla que la filosofia posa l'accent mes a la pregunta que a la resposta , mes al dubte que a una solucio, mes a obrir la ment que a tancar-la. ^[9]

Usatges [ modifica ]

Inicialment, el terme filosofia feia referencia a qualsevol tipus de coneixement. En aquest sentit, la filosofia era religio, matematiques, ciencies naturals, educacio i politica. Amb l'evolucio del raonament filosofic i amb la de la tecnologia, la filosofia es codifica i s'especialitza de forma progressiva. Aixo fa apareixer diferents camps filosofics que s'acaben constituint com a ciencies a banda.

El terme de filosofia, pero, aparix en qualsevol text presocratic com els Heraclit, Antifon, Gorgies de Leontins i Pitagores, aixi com a pensadors com Tucidides o Herodot, contemporanis de Socrates. En aixo, Heraclit revela als seus escrits que el primer pensador o intel·lectual grec en qualificar-se tot sol de "filosof" fou Pitagores. ^[10]^[11]

La delimitacio de la filosofia l'establix Plato a partir del llegat del seu mestre Socrates. D'enca que la filosofia se separa de la religio i empren el cami del pensament cientific. Aquest comenca llavors a tipificar-se de maneres diferents. Diogenes Laerci, vers el segle iii aC, considerat el primer historiador de la filosofia, proposa establix una primera divisio, es a dir, codificacio:

Filosofia natural, que inclou la fisica
Filosofia moral, que es l'estudi de l'etica, la justicia i la virtut
Filosofia metafisica, que es l'estudi teologic en termes actuals

Aquesta divisio no es encara obsoleta pero ha patit moltes alteracions. Primerament se separa la ciencia de la religio i dins la ciencia se separaren les ciencies dites "de la natura" de les ciencies dites "de l'esperit". Actualment, pero, la divisio mes recurrent es fa segons el metode cientific i aixo una divisio del tot diferent:

ciencies toves
ciencies dures

Dins les dures trobariem la fisica, la biologia, la quimica, etc, mentre que a les toves hi trobariem les ciencies socials i les humanes, totes dues dins les humanitats, que inclouen la historia, la sociologia, l'economia o les ciencies politiques, fins i tot l'art sota les seues formes variades. Una divisio d'aquesta mena s'aconseguix amb la secularitzacio progressiva de la societat a Occident, aixi com la introduccio de la industria al segle xix que juntament amb el pensament liberal, dividix la filosofia fins a donar-nos camps diferents de coneixement, es a dir, de ciencia.

Branques de la filosofia [ modifica ]

L'actitud i disposicio filosofiques [ modifica ]

El filosof pregunta i aquesta es una actitud. De la pregunta, disposa, es a dir, esquematitza. Aixo es codificacio i categoritzacio. En efecte, les preguntes filosofiques poden classificar-se en funcio d'una disposicio purament filosofica. Per aixo mateix podem esbossar dues categories de preguntes, segons la resposta. Tindriem les preguntes comunes o empiriques, la resposta de les quals s'obte per l'experiencia i, les preguntes formals, la resposta de les quals no pot obtenir-se per l'experiencia. ^[5]

En disposicio filosofica, les preguntes que es plantegen responen a: ^[5]

radicalitat; les preguntes porten sobre l'arrel
universalitat ; les preguntes son inductives
autonomia; les preguntes han de poder plantejar-se sense prejudicis
historicitat; les preguntes poden i han de ser plantejades novament amb el temps

Categoritzacio [ modifica ]

Tot prenent la disposicio filosofica, les preguntes filosofiques poden agrupar-se en diverses categories segons l'objecte d'estudi. Tradicionalment s'ha dividit les questions filosofiques en tres categories. Es una divisio que ajuda i forca a la seua aproximacio per part d'estudiants.

Vet aci la divisio en tres:

Pero amb el temps s'han acabat presentant altres esquemes amb subbranques, subcamps d'estudi, etc:

Metafisica i epistemologia
Valor
Ciencia, logica i matematiques
Historia de la filosofia occidental
Tradicions filosofiques

Malgrat tot, aquesta darrera categoritzacio o codificacio no es exhaustiva. Tambe introduix camps que no tothom considera filosofia.

La proposa mes consensuada es construix amb l'agrupacio segons l'objecte principal d'estudi, i aixi es parla de l' etica , la metafisica , l' epistemologia i la logica , i tambe de la politica , l' estetica , l' antropologia i la religio . A mes a mes, en l' epoca contemporania la filosofia s'ha utilitzat com a reflexio teorica sobre els fonaments de moltes altres disciplines; aixi doncs, tambe existeix la filosofia de la ciencia o la filosofia de les matematiques , i tambe la filosofia de la historia , la filosofia del dret , i d'altres. En aquests camps, la filosofia aporta el metode de preguntes i consideracions sobre la mateixa materia que s'analitza, de tal forma que queden delimitats el seu camp d'estudi, els seus axiomes basics, els objectius i alguns dels metodes que pot emprar.

Al llarg dels segles, els diferents sistemes filosofics han classificat les seves disciplines de forma diferent, pero sovint s'han mantingut mes o menys tres disciplines generals, que Hegel identifica com a logica , filosofia de la natura i filosofia de l'esperit . Tanmateix, la terminologia utilitzada per referir-s'hi no ha estat sempre la mateixa. Per exemple, els estoics les anomenaven logica , fisica i etica .

Metafisica [ modifica ]

La metafisica es la branca de la filosofia que investiga els principis de la realitat a un nivell d'abstraccio que transcendeix el de qualsevol altra disciplina. Designa el coneixement del mon, de les coses o dels processos com a existents al "mes enlla" i amb independencia de l'experiencia sensible que en tinguem. Allunyada de les ciencies normatives com ara l'etica, la metafisica es una ciencia filosofica que contesta l'existencia de les coses tal com ens aparixen i mira, tot seguit, de descriure i explicar allo que existix i es mes enlla dels nostres sentits.

Aristotil definix per primera vegada aquesta "ciencia" que no tenia aleshores encara cap qualificatiu de "filosofia primera". Tindria com a objectiu nocions generals i abstractes com ara la substancia de les coses i els seus predicats (qualitat, quantitat, relacio). Per a Kant, la metafisica es la ciencia que els primers fonaments del saber huma. Ambiciona elevar-se fins a un coneixement "suprasensitiu" fet que la porta a recorrer a l'ambit de la teologia.

Definida doncs com a ciencia que existix fora de l'experiencia sensitiva, la metafisica s'oposa a la fisica i es preocupa per entitats o processos considerats immaterials i invisibles com ara l'anima, Deu, la forca vital, etc. La metafisica s'oposa al coneixement empiric sobre fenomens tal com ens aparixen i, en aixo, te un abast ontologic.

Academicament es distingixen dos versions de la metafisica. La primera desenvolupada des de l'Antiguitat fins a l'edat mitjana i la segona a partir de l'Edat Moderna.

Epistemologia [ modifica ]

L' epistemologia en un sentit estricte estudia la naturalesa i l'extensio del coneixement, i fins i tot si el coneixement es possible. Entre els seus objectes d'estudi es troba la questio posada per l' escepticisme : la idea que les nostres creences i pensaments podrien ser il·lusoris o equivocats, i tambe les relacions entre veritat , creenca i justificacio.

Entre el mon anglosaxo i frances s'hi distingixen dues definicions:

per als paisos francofons l'epistemologia es la critica de les ciencies i el coneixement
per als paisos anglofons l'epistemologia es l'estudi del coneixement en generalitat

L'epistemologia es un terme encunyat pel filosof escoces James Frederick (1808 ? 1864) amb que es referia especificament a la part de la gnosiologia que estudia els requisits i les condicions necessaries per a la produccio de coneixement cientific, la qual cosa inclou els fonaments, la validesa, la consistencia logica de les teories i els limits d'aquest coneixement.

Moral [ modifica ]

L'axiologia es una branca de la filosofia que estudia els valors com ara la bondat, la bellesa o la justicia. Ho fan tant en el sentit de l'etica com de l'estetica.

La teoria dels valors o filosofia de la moral inclou diversos camps d'analisi:

l' etica o la "filosofia moral" estudia tot el que esta relacionat amb com haurien d'actuar les persones, si es que es pot trobar alguna resposta a la pregunta. Mes en concret, la moral , nascuda en un context religios, dona normes per al comportament huma, i l'etica reflexiona sobre aquestes regles i compara els diversos sistemes etics, preguntant-se d'aquesta manera si les regles morals son absolutes o relatives , i determinant els possibles valors de judici . Entre altres obres fonamentals, els dialegs de Plato son un quest per trobar la definicio de virtut .

l' estetica tracta de la bellesa , l' art , la percepcio i el gust i sentiment .

la filosofia politica es una branca de la filosofia que s'ocupa de les questions relatives al poder politic, a l'estat, al govern, a la Llei, a la politica, a la pau, a la justicia i al benestar comu. Es considera com una de les branques de la filosofia practica juntament amb la filosofia del dret i la filosofia de la moral

Logica, ciencia i matematiques [ modifica ]

Moltes disciplines academiques generen questions filosofiques. S'hi debat la relacio entre la filosofia X o la filosofia Y. Richard Feynman arguix que la filosofia d'un tema concret donat es irrellevant, es a dir, allo que importa es l'estat que produix la filosofia: la ciencia. Per contra en Curtis While pensa que l'estudi dels temes de la filosofia son primordials per a les ciencies com ara les humanitats.

El cas, pero, es que moltes ciencies utilitzen la logica com a forma metodologica per obtenir coneixement. La logica , que neix a l' antiga Grecia , estudia els patrons de pensament que porten a conclusions correctes. A finals del segle xix , matematics com en Gottlob Frege se centraren en el tractament matematic de la logica, i hui dia aquesta te dues divisions principals:

la logica matematica (la logica simbolica formal)
l'estudi logic del llenguatge (la filosofia del llenguatge )

De retruc, la filosofia de la ciencia es construix dins l'epistemologia per tal d'avaluar la validesa dels enunciats cientifics.

Aixi mateix, en aplicacio de la filosofia a la ciencia, la logica es presenta com una branca mes de la filosofia. Estudia el raonament i l'argument. L'argument diferix d'una discussio quotidiana perque es presenta com un conjunt de raons a favor d'una conclusio. S'utilitza per persuadir d'una idea. Es d'habit a la filosofia perque constituix la base sobre la qual l'actitud i la disposicio filosofiques es construixen.

Metode de la filosofia occidental [ modifica ]

La filosofia utilitza metodes d'investigacio variats. No recorre a l'experiencia i aquest es un punt que pot delimitar-se com a negatiu. Pero, en essencia, la filosofia pren com a metode el dubte constant, fet que permet allunyar-se de tot pensament doctrinari en haver-hi sempre dubte de cara a tot.

Alguns metodes de la filosofia son comuns a la ciencia, com ara l'axiomatic, pero d'altres, com el dubte metodica i la maieutica, ja no.

Les limitacions del metode [ modifica ]

D'una banda, la filosofia no recorre al metode experimental. La filosofia, en efecte, a diferencia de la fisica, de la quimica o de la biologia, mia ha integrat realment el proces d'experimentacio dins l'utillatge hermeneutic. Aixo es particularment evident per a la filosofia antiga i medieval que no coneixien l'experimentacio. Fins i tot els grans filosofs que s'il·lustraren com a cientifics (Descartes, Pasca, Leibnix per citar-ne alguns) sempre distingiren el seu treball en l'ambit de la ciencia i de la filosofia. Alguns filosofs com ara Kant o Wittgenstein han vist en l'absencia d'experimentacio en filosofia una caracteristica epistemologica essencial a la disciplina i han rebutjat tota mescla amb les ciencies experimentals. ^[12]

D'altra banda, la filosofia no es, en essencia, una ciencia que es recolze sobre l'observacio empirica a diferencia de la sociologia o de les ciencies politiques, per exemple. Caldria, pero, no creure, naturalment, que la filosofia pot ignorar les dades empiriques mes evidents per be que tradicionalment la filosofia no vol limitar-se a un simple cataleg de fets i, per aixo, empren un vertader treball de teoritzacio, fins i tot d'especulacio. Aixi doncs, per exemple, encara que Aristotil descriguera la formacio i constitucio de les ciutats estat gregues de l'epoca, volgue amb La Politica i L'Etica analitzar estructura de la ciutat d'un punt de vista teoric.

En darrer terme, a diferencia de les matematiques o de la logica formal, la filosofia no s'ha decidit mai a treballar unicament per mitja de simbols formals, malgrat que Leibniz haguera desitjat resoldre problemes filosofics a traves d'un calcul universal. I, si la filosofia analitica contemporania es impensable en la logica matematica, utilitza encara i massivament el llenguatge natural. ^[13]

Metode de la filosofia [ modifica ]

Trets del metode filosofic [ modifica ]

Malgrat les dificultats que comporta obtenir coneixement sense experiencia, hi ha manera de distingir alguns grans trets positius del metode filosofic.

La filosofia s'enten com un treball de critica. Es l'una de les seues definicions mes comuns. Aquesta critica no es mai, no contrastant aixo, purament i simplement negativa. El seu objectiu es el de crear noves certituds i de corregir les falses evidencies, les il·lusions i els errors del sentit comu. Socartes, per exemple, interrogava els seus contemporanis aixi com els sofistes per tal de posar davant seu les seues propies contradiccions i la seua evident incapacitat de justificar-se. Descartes fou a l'Edat Moderna el millor representant d'aquest metode traduit en dubte metodic.

La filosofia es caracteritza tot sovint com un treball sobre conceptes i nocions, un treball de creacio de conceptes permanents per comprendre la realitat, de distincio dels objectes els uns dels altres i de treball analitic dels conceptes i de les seues ambiguitats. Ben aviat acaba reconeixent els problemes lligats a aquest llenguatge i per aixo, actualment, la filosofia analitica fa d'aquesta evident problematica un gran cas.

A banda, a diferencia de les ciencies, la filosofia es dedica a delimitar, a questionar i posar en dubte els metodes i la propia filosofia. Cada filosof ha d'indicar les problematica que voldria acalrar i es en el metode mes adaptat que aspira a resoldre'ls. Per tant, questiona el metode mateix. En efecte, cal adonar-se que existix una profunda unitat entre els problemes filosofics i el metode filosofic. Per aixo conve no veure la inestabilitat del metode filosofic com una feblesa de la disciplina, pero, ans al contrari, com un tret de la seua naturalesa mateixa. Per aquest motiu la filosofia es un retorn a la critica cap al saber, mes concretament, una critica racional sobre el saber. N'es i tot l'essencia, allo que la definix.

Aixi, la filosofia es una disciplina deductiva i racional. No es simplement intuicio o impressions subjectives, sino que continua volent inseparablement demostrar a traves d'arguments i deduccions, de forma que es pot definir com una voluntat de racionalitat de questionar el saber. I, aquesta actitud, dita filosofica, aparix amb el trencament del pensament mitic, es a dir, amb l'anomenat pas del mite a la logica.

Etapes del metode filosofic [ modifica ]

Adorno i Horkheimer : dos representants de la critica marxista de la racionalitat moderna.

El metode de la filosofia es distingix doncs de la resta de ciencies, fins i tot les humanes, en el metode ates que no introduix de cap manera l'experiencia i tampoc no partix d'un procediment de falsables. Podriem dir que la pregunta constant es el metode de la filosofia. I, per tant, partint d'aquest constat, la primera etapa del metode filosofic es la maieutica.

La maieutica fou el metode aplicat per Socrates mitjancant el qual el mestre fa que el seu alumne, a traves de preguntes, descobrisca, questione allo que el sentit comu li fa pensar que alguna cosa es veritable. Socrates troba en la maieutica tres funcions principals: desperta i apaivaga els dolors de l'acte de parir, porta a bon cau l'acte de parir en situacio dificil, i provoca, si s'escau, l'avortament; el proces es doloros a causa dels interrogants cruels que s'utilitza en aquest metode, pero descabella la il·luminacio, on la veritat sorgix del mateix individu.

La tecnica consistix a preguntar l'interlocutor sobre alguna cosa (un problema, per exemple) i, tot seguit, procedix a debatre'n la resposta donada a traves de l'establiment de conceptes generals. El debat porta l'interlocutor a un concepte nou desenvolupat a partir de l'anterior. De forma general, la maieutica es confon amb la ironia socratica.

La invencio d'aquest metode del coneixement remunta al segle -IV i s'atribuix als comentaris de Plato sobre Socrates al Teetet. Tanmateix, Socrates fe servir l'anomenada ironia socratica per tal fer entendre a l'interlocutor que allo que hom creu saber no es res d'allo que es pensava que era, sino que eren prejudicis. La maieutica, contrariament a la ironia, es recolza sobre una teoria de la reminiscencia. Dit altrament, si la ironia partix de la idea que el coneixement de l'interlocutor es basa en prejudicis, la maieutica pensa que el coneixement es troba bategant naturalment a l'anima i que cal desvetllar-lo. Aquest proces de desvetllament del coneixement propi es coneix com a dialectica.

1a etapa: la maieutica

L'etapa seguent a la maieutica es l'experiment mental, es l'anomenada disposicio filosofica. Es recorrer a la imaginacio per tal de cercar la naturalesa de les coses. En un sentit mes ampli, es l'us d'un escenari hipotetic que ajuda a entendre certs raonaments o algun aspecte de la realitat.

A la filosofia els experiments mentals s'han estat utilitzant, com a minim, des de l'Edat antiga i s'ha detectat en alguns filosofs presocratics, pero tambe en dret roma.

Diverses teories o postures filosofiques es fonamenten en resultats resultants de l'experiment mental: el dilema del tramvia a l'etica, la habitacio xinesa i la terra bessona en filosofia del llenguatge, el cervell en una coberta i el quadre de la Mary en filosofia de la ment, etc.

El segle xvii fou testimoni en l'ambit de la fisica d'experiments mentals brillants portats a terme per Galileo, Descartes, Newton i Leibniz. La creacio de la mecanica quantica i de la relativitat son gairebe impensables sense el rol cabdal que juga l'experiment mental. Dos exemples ben celebres d'experiments mentals son el dimoni de Maxwell i el gat de Schrodinger.

2a etapa: l'experiment mental

Despres de l'etapa d'experiment mental, caldria tornar a la maieutica per tal de questionar les hipotesis plantejades.

La maieutica fou reformulada pels escolastics a l'edat mitjana. En efecte, la maieutica es especulacio durant el feudalisme europeu. Pretenia resoldre les contradiccions de la dialectica amb una unitat d'ordre superior.

Per tant, cal retenir que el metode en filosofia es constituix de dos elements:

interrogant i dubte constant
experiment mental o hipotesi
establiment d'un dialeg constructiu

La dialectica ve acompanyada de l'argument. L'argument permet establir un dialeg en tant que l'interrogant constant porta els interlocutors a rebatre's i d'aquesta experiencia es mira de treure el que d'embull de tot plegat.

3a etapa: l'argument

Un argument es l'expressio oral o escrita d'un raonament mitjancant el qual es mira de demostrar, rebutjar o justificar una proposicio o tesi feta des de l'experiment mental. Les qualitats fonamentals d'un argument son la consistencia i la coherencia. L'objectiu es que d'esta forma el contingut adquirisca sentit o significat, que es dirigix cap a l'altre interlocutor amb finalitat persuasiva i motivadora d'accio. En efecte, l'argument ha de permetre continuar la dialectica, portar l'altre interlocutor a dubtar i posar en dubte el seu homoleg. Es mira, per tant, d'il·luminar sobre la realitat.

Sent aixi, el metode de la filosofia es pot resumir en l'anomenat dubte metodic, elaborat per Rene descartes a l'Edat Moderna. Descartes popularitza aquest metode al segle xvii .

metode filosofic: la dialectica del dubte

Filosofia aplicada [ modifica ]

La filosofia questiona i el questionament fa canviar la societat. Per aixo mateix la filosofia es practicada en diversos ambits de la societat. Les idees concebudes per una societat tenen una profunda repercussio sobre les accions de la mateixa. La filosofia, en questionar-les, interrogar-les, tambe les altera, tot canviant d'aquesta manera la societat.

Aixi la filosofia produix aplicacions practiques, com ara l'etica aplicada a la politica, a l'economia, etc. Confuci, Sun Tzu, Chanakya, Ibn Khaldun, Ibn Rushd, Maquiavel, Leibniz, Hobbes, Locke, Smith, John Sutart, Mill, Marx, Tolstoi, Gandhi o Martin Luther King son exemples clars d'aplicacio de la filosofia a la politica. La filosoria servi per a uns per justificar governs i per a altres per a canviar societats autoritaries.

Alhora cal destacar com la logica ha estat rellevant per a les matematiques, per a la linguistica, per a la psicologia, la informatica o l'enginyeria informatica. Es a dir, es rellevant destacar com la filosofia permet desenvolupar la societat, d'una costat com de l'altre, en una direccio o una altra. En efecte, els processos logics son totalment aplicables a les matematiques, sense les quals l'arquitectura no hauria permes l'habitat i fins i tot l'expressio mateixa de la societat en l'ambit de l'art.

L'epistemologia, per la seua banda, ha permes questionar els requisits per accedir al coneixement i, per tant, per a la seua obtencio. Mitjancant el questionament del coneixement, sabem hui dia com desplacar satel·lits a l'espai amb que es fan funcionar els GPS i tot de tecnologies com ara la televisio, els telefons intel·ligents, entre altres. Merces a la filosofira el camp medic s'ha desenvolupat de tal manera que es poden curar malalties que abans d'aixo eren simplement mortals com ara la pesta.

Societat [ modifica ]

Moltes investigacions fora de l'ambit academic son filosofiques en un sentit ampli del terme. Novel·listes, escriptors, directors de cinema o musics, aixi com els cientifics i altres, empren una activitat filosofica recognoscible.

Alguns dels qui estudien filosofia es tornen en professionals, normalment treballant com a professors, investigadors i de voltes escriuen per a institucions academiques. Normalment, a la majoria dels casos d'estudiants en filosofia, hi ha una derivacio vers el camp del dret, el periodisme, de la religio, de la politica o de les arts.

Un exemple d'aixo es el mateix Stever Martin o en Ricky Gervais, llicenciats en filosofia, o Terrence Malick, el papa Joan II, el cofundador de la Viquipedia mateixa, Larry Sanger, l'empresari Peter Hiel, etc. Son personalitats que demostren que la filosofia els ha permes derivar-se a altres ambits, de forma que no seria gens exagerat dir que la filosofia te influencia en la societat i, fins i tot, es presenta de gran utilitat per a molts camps del coneixement.

Iconologia [ modifica ]

La influencia que exercix la filosofia a la societat, ha portat molts artistes a mirar de personalitzar-la, dotar-la de simbologia, es a dir, d'iconografiar-la.

Per exemple, Alfanio fa de la filosofia la filla de l'experiencia i de la memoria. La representa com una dona d'aspecte greu en actitud retorica amb i amb el front majestuos, cenyit a una bonica diadema. S'asseu sobre un seient de marmol blanc, als bracos del qual s'hi han esculpit imatges de la natura fecunda. Aquesta figura simoblica te dos llibres, a l'un dels quals s'hi pot llegir "naturalis" i a l'altre "moralis". En Rafael, autor d'aquesta idea, ha volgut indicar-nos-hi els quatre elements que conformen la filosofia: l'objecte de les investigacions, representats amb diversos colors que han donat un ropatge ben visible. La manta de color blau cobix l'esquena, designa l'aire; la tunica que vestix encarna el foc; l'habillament clau celeste cobrix els seus genolls, que son l'aigua; i, finalment, el color groc, que ateny els peus, i es la terra. Dos genis, que l'acompanyen, acosten prop de la figura principal el coneixement de les causes o el que es el mateix, "causarum cognitio".

Amb Boeci, en canvi, el retrat de la filosofia posa llibres en una ma i un cedre a l'altra. A l'extremitat de l'habillament hi tenim una lletra grega aixi com a l'estomec que designen, ambdues, teoria i practica. Es dona a comprendre d'aquesta manera que la filosofia ha de ser activa i especulativa. En aquesta personalitzacio s'hi fingix que s'hi vol representar els trets d'una dona amb un rostre radiant i uns ulls plens de foc que anuncien l'adveniment divii: que la talla sembla igual a l'especia humana i que algunes voltes aixeca el cap vers el cel i s'ocula a la vista dels mes febles de moral.

Encara, Cochin, representa la filosofia amb una dona bella, reflexiva i vestida amb tota sencillesa, amb un cedre i un llibre, de ma a ma. La hi fa passajar-se per un mont aspre i pedregos, simbol d'un fre a la rao. Finalment, en Bernard Picart, representa la filosofia en un assumpte al·legoric. Hi pinta l'harmonia de la religio amb la filosofia. La seua figura te diferents atributs, els quals caracteritzen les quatre parts anteriorment descrites. La corona d'estrelles per d'aquesta manera designar-hi la fisica i, alhora, amb un cedre que porta a la ma esquerra, i, que voldria indicar la moral.

Beneficis de la filosofia a l'educacio [ modifica ]

Ja Pitagores defensa el benefici d'educar en filosofia als nens. Jordi Nomen digue que l'educacio en filosofia forma persones capaces de pensar per elles mateixes, detectar mentides i fal·lacies logiques . ^[14]

Hi ha evidencies de que la practica i l'ensenyanca de la filosofia aporta beneficis a les persones:

Matthew Lipman crea contes filosofics i estudia els efectes que tenien sobre els nens, trobant que els beneficis es trobaven a totes les arees del coneixement. Aquest programa educatiu, "Philosphy for children", tingue prou exit a la decada del 1980 que fou ampliat i rebe subvencions i es posa en marxa en quaranta paisos. ^[14]

La filosofia com a modus vivendi [ modifica ]

La filosofia s'ha concebut aviat com una manera de viure i no pas o no unicament com una reflexio teorica. Dit d'una altra manera, l'esser filosof, es viure igualment i comportar-se d'una certa manera i no nomes es confronta a questions abstractes. L'etimologia del terme "filosofia" indica ben be la persona que tendix cap a la saviesa, que cerca viure com cal i mes especialment, que cerca la felicitat. Entesa aixi, la filosofia es una forma monastica.

La questio seria aplicar els resultats de la reflexio filosofica a un mateix, en el seu modus vivendi. Aquesta idea, que es tambe una forma de viure, ha portat molts filosofs a guia altres aprenents i, en aquesta practica, aparixen els deixebles. Apartar-se de la societat per meditar, s'ha fet igualment a la historia de forma col·lectiva i d'aquesta han nascut els centres monastics, forca preuats a l'India i tot el pensament asiatic en general.

Des dels presocratics i sobretot amb Socrates que hi ha tota una tradicio que defensa la filosofia com a mode de vida. Exemples de la seua posada en practica son els estoics, Plato, Aristotil, Epicuri, Descartes, Spinoza, Sartres o Russell. Socrates, per exemple, als dialegs presocratics de Plato, exigix als seus interlocutors que estiguen a l'alcada de donar logos als seus judicis de valor i a les seues tries, es a cir, de justificar-les racionalment. Aixo voldria dir doncs que tenim clarament una dinamica de professor, aprenent i de deixeble i continuador. Tot plegat a l'escola filosofica, que es un indret reculat on hi puga haver espai buit per a la reflexio.

Historia de la filosofia occidental [ modifica ]

Si la filosofia te una llarga historia, conve distingir la practica de la filosofia de l'estudi simple de les doctrines filosofiques. De vegades atenuada, d'altres efectada, aquesta distincio es crucial malgrat tot. Efectivament un nombre important de pensadors recorren als filosofs antics per recolzar-s'hi, inspirar-se'n o elaborar critica: hi ha una crida clara a la historia i a un bagatge comu, pero, aixo no fa de la filosofia una disciplina historica. La practica filosofica no es unicament una glosa sobre la filosofia d'epoques passades, cal distingir-la de la historia de la filosofia.

La historia de la filosofia consistix a mirar de reconstuir, de comprendre, d'interpretar, fins i tot de criticar, les posicions i les tesis de pensadors com ara Plato, Tomas d'Aquino, Hegel, etc. Es tracta no tant d'avaluar l'interes actual de les filosofies o de la justesa de la filosofia, sino de saber allo que s'hi diu veritablement i de restituir els pensaments i contexts d'epoca.

Historiografia [ modifica ]

Frisa cronologica [ modifica ]

No hi ha un acord unanime sobre una divisio temporal estricta en la filosofia occidental , tot i que es mes o menys acceptada una divisio segons els periodes tradicionals de la historia occidental: edat antiga , edat mitjana , Renaixement , edat moderna i edat contemporania . No obstant aixo, hi ha qui creu que la filosofia moderna i contemporania formen un unic bloc, o be que la filosofia medieval es nomes la visio religiosa de les questions de la filosofia antiga. D'altres pensadors afirmen que no es pot assimilar l'evolucio de les etapes filosofiques a les edats de la historia.

Fonts documentals [ modifica ]

Quant a les questions historiografiques, la literatura filosofica classica a Europa es constituix pel llegat deixat a la Grecia antiga i l'Imperi roma. Tots dos constituixen la base sobre la qual es nodrix la literatura occidental. No debades, la major part de les obres llatines han desaparegut i no en queda cap rastre. Es calcula que posseim al voltant del 20% de les produccions llatines que varen existir. Sabem que a Roma hi havia de prop de 772 escriptors pero nomes en coneixem uns 144, dels quals una vintena es la base del nostre coneixement d'epoca. Es dir doncs del desenvolupament cultural que hi hague be a Grecia com a Roma durant l'Edat antiga. Indica igualment el coneixement parcial que tenim d'epoques remotes, sobretot si tenim en compte que bona part de les obres classiques son manuscrits copiats en monestirs durant l'edat mitjana i poden haver-hi alteracions de contingut dels originals que no posseim.

Les dones a la filosofia occidental [ modifica ]

Les dones filosofes han existit al llarg de tota la historia de la filosofia, pero el seu pensament ha estat de voltes silenciat, o be s'ha transmes de manera fragmentaria com a consequencia dels condicionaments socials i culturals que han relegat les dones a un segon pla respecte dels homes. Tanmateix, des de l'Antiguitat que diverses dones s'han dedicat a la filosofia. Existixen testimoniatges de dones com a minim des de l'antiga Grecia. Es poden destacar, per exemple, l'Hiparquia de Maronea (activa fins al -325), l'Areta de Cire (activa al segles V-IV ane) o l'Aspasia de Milet (-470 a -400).

Un nombre relativament xiquet aconseguiren ser considerades filosofes durant el medieval, l'Edat moderna o contemporania. A l'edat mitjana destaca especialment Hipatia mentre que a l'Edat Moderna podem parlar de Mary Wollstonecraft i Margaret Fuller. Entre les filosofes contemporanies influents hi tenim a la Susanne Langer, la Hannah Arendt, la Simone de Beauvoir, la Maria Zambrano, la Mary Midgley, la Mary Warnock, la Celia Amoros, la Julia Kristeva, la Patricia Churchland, la Susan Haack o l'Amelia Valcarcel.

A principis del segle xix , algunes universitats del Regne Unit i dels Estats Units comencen a admetre-hi les dones, fet que permete donar lloc a noves generacions de dones academiques. No debades, el predomini del sexe masculi dins la societat tot al llarg de la historia fa que aquestes iniciatives siguen timides i la filosofia siga dominada majorment per homes.

Filosofia antiga (600 aC - 500 dC) [ modifica ]

La filosofia antiga es la filosofia del mon grecoroma, desenvolupada des del segle vi aC fins al segle IV dC. Suposa el naixement de la filosofia com a tal a Occident, a l' antiga Grecia .

Periode grec [ modifica ]

Usualment la filosofia grega se subdividix en tres periodes: ^[15]

el periode presocratic (VII s. ane), anteriors a Socrates (alguns presocratics foren contemporanis de Socrates), que compren tots els pensadors i les seues concepcions del mon. Son considerats com els fundadors de la tradicio filosofica occidental
el periode grec classic (V ane), que comenca amb Socrates a Atenes i prosseguix amb Plato , Diogenes i Aristotil . Este mateix segle es igualment el de la sofistica representada per Gorgies i Protagores , entre altres
despres de les conquestes d' Alexandre el Gran , seguix allo que s'anomena el periode hel·lenistic : Epicur , els estoics ou els esceptics que constituixen els pensadors mes importants d'aquesta epoca.

De vegades s'establixen altres divisions, com ara la que considera un periode distint els filosofs cristians i neoplatonics . Els pensadors mes influents d'aquest periode de cara a la filosofia posterior son Plato i Aristotil. ^[16]

Els temes generals de la filosofia antiga son:

intentar entendre les causes fonamentals i els principis de l' Univers , i buscar-ne una explicacio economica i uniforme
intentar reconciliar la diversitat i el canvi observat a la naturalesa amb la unitat i la possibilitat d'obtenir-ne un coneixement fix i cert (el problema de la unicitat respecte a la multiplicitat, exemplificat tipicament amb el debat entre Heraclit i Parmenides )
com tractar els objectes que no poden ser percebuts pels sentits, com ara els nombres , els elements classics , els universals i els deus
la preocupacio etica per la virtut i la importancia de comprendre el coneixement necessari per adquirir-la, etc. ^[16]

En aquest periode s'establixen els punts fonamentals del metode filosofic:

un apropament critic als punts de vista establerts,
l'us encoratjat de la rao i l'argumentacio.

Alguns dels filosofs mes coneguts d'aquest periode son, entre d'altres, els presocratics Tales , Anaximandre , Pitagores , Parmenides i Democrit , els ja esmentats Socrates , Plato i Aristotil , els fundadors dels principals sistemes de la filosofia hel·lenistica Epicur i l' epicureisme , Zeno i l' estoicisme , Pirro d'Elis i l' escepticisme , i tambe Diogenes de Sinope -tot i no ser-ne el fundador, es un dels mes coneguts representants- i el cinisme , al costat d'altres grans pensadors com Euclides i Arquimedes . Finalment, en el periode roma, hi ha a Cicero , Lucreci , Seneca , Filo d'Alexandria , Ploti -figura fonamental del neoplatonisme - i Procle , entre d'altres.

La filosofia grega es caracteritza pel fet que es veu dominada per l'etica, per la questio del "com viure be" i mes concretament per les questions de la virtut i la felicitat. La importancia que pren aquest tema s'evidencia amb la lectura dels dialegs de Plato, els texts d'Aristotil, dels estoics o d'Epicur. La consequencia d'aquesta tendencia es que la filosofia s'entenia com una forma de viure i no pas com una forma de discurs teoric (no contrastant que la forma de discurs teoric no s'ignora), la qual cosa es particularment apreciable amb Socrates, Diogenes o els estoics.

Els dos grans ambits de la recerca dels pensadors antics son, d'un costat, la cosmologia i la fisica, i de l'altre costat, la teoria del coneixement, de cops lligada a la logica. Aixi doncs la questio fonamental que preocupava els filosofs presocratics era la del principi de totes les coses. Mitjancant una barreja d'observacions empiriques i d'especulacions, intentaren comprendre la natura i els seus fenomens. En aquest sentit, el filosof mes conegut fou Tales de Milet, el qual veia a l'aigua com el principi de totes les coses. Plato al Timeu (llibre de gran influencia a la filosofia) hi cerca explicar igualment el naixement del mon i imagina un demiurg que hauria creat el nostre univers tot reproduint el model etern que son les idees. En darrer terme, a la Fisica d'Aristotil, aixi com a les cartes d'Herodot d'Epicur o dins els escrits estoics, s'hi mostra un viu interes pel coneixement de la natura (φυσι?, physis).

La teoria del coneixement i de la logica eren igual d'essencials per als filosofs de l'Antiguitat grega. Els sofistes defensaven tot sovint una tesi que podem qualificar de relativista perque nega l'existencia d'un coneixement objectiu i universalment valid. Per a cadascun d'ells, les coses aparixen segons les circumstancies i l'entorn. D'aci ix el sentit de la celebre formula: l'home es la mesura de totes les coses. Plato, despres de Socrates que afirmava l'existencia d'una ciencia objectiva dels valors i les normes morals, desenvolupa una teoria del coneixement explicit a La Republica i al Teetet. Plato diferencia, en efecte, entre la simple opinio (o doxa, empirica i sense fonaments) del vertader saber filosofic, que nomes pot adquirir-se a llarga carrera, amb l'aprenentatge de les matematiques, de la dialectica i d'allo que anomenem la teoria de les idees. En quant a Epicur, desenvolupa tota una tesi empirista sobre el coneixement amb la finalitat de determinar els criteris que hauria de complir un coneixement dit vertader. Per ultim, Aristotil aixi com els estoics funden la logica formal, en forma, respectivament, de sil·logia i logica de les proposicions.

Roma i l'antiguitat tardana [ modifica ]

Els romans dominaren de mica en mica el contorn de la mar Mediterrania, mare nostrum en llati, apropiant-se de l'herencia grega filosofica. Alguns autors romans ens han llegat a traves del temps els principis i conceptes de la filosofia grega que hui, malgrat tot, patixen d'un cert buit degut a texts originals o copies que manquen: es el cas de Lucreci, destacat per l'obra poetica De rerum natural , on hi explicita l'epicurisme (nomes ens ha quedat tres cartes d'Epicur), tot i el rebuig a la poesia dels epicuris. Devem, probablement, a Cicero la salvaguarda del poema de Lucreci. Primer escriptor que redacta obres filosofiques en llati, Cicero no pot associar-se a cap escola de pensament, vist que fa prova d'un eclecticisme rellevant, per be que contribui llargament a expandir l'estoicisme i l'epicureisme al mon roma.

Els estoics son representats per dos autors amb carrec lligat al poder: Seneca i Marc Aureli. El primer dels dos es celebre, d'una banda, per la seua proximitat (que li sera fatal) amb l'emperador Nero, i d'altra banda, perque es considerat com el major representant i mes complet de l'estoicisme (malgrat que se n'emancipe), sobretot pel que fa a Dialegs, De Vita Beata, Quant a la felicitat. El segon, Marc Aureli, emperador roma, desenvolupa el seu famos "Pensaments sobre la meua persona", on hi detalla els valors de tot bon home que siga: saviesa, justicia, coratge i temperament.

El neoplatonisme, moviment fundat per Ploti, pretenia conciliar la filosofia de Plato amb les idees conceptuals d'Egipte i de l'India. Hi hagueren dues fases neoplatoniques a l'Antiguitat, a mes d'una mes local, tot entrant al Renaixement. Amb consonancies molt mes mistiques, d'idees platoniques, Ploti veu la filosofia com un cami de l'anima cap al principi de transcendencia del Be, que identifica com a objectiu del sistema, es a dir, la unio entre el principi primari, original, Deu.

Augusti d'Hipona, el personatge mes important per la propagacio del cristianisme despres del papa Sant Pau, deixa una abundant empremta escrita que es d'una influencia decisiva en l'esdevenir d'Occident, i en aquest sentit, influencia nombrosos filosofs i teolegs. El seu pensament, l'augustinisme, es consagra a l'idealisme platonic.

Filosofia medieval (500 dC - 1350 dC) [ modifica ]

Tomas d'Aquino dona cinc demostracions de l'existencia de Deu i inicia el tomisme , moviment que l' Esglesia Catolica consideraria la gran defensa del cristianisme en l'ambit de la filosofia.

La filosofia medieval d'Occident i del Llevant provenen de la mateix corrent. Foren els pensadors musulmans i cristians, i entre musulmans, els qui tot cercant arguments convincents, s'acosten la filosofia antiga. Al Llevant, principalment musulma, hi neixen diverses escoles de pensament i de metode que son represes, mes endavant, a Occident, encara que les societats musulmanes finixen per esclafar les idees originaries nascudes d'aquest periode.

La filosofia medieval a Occident es caracteritza per una conciliacio o divergencia entre la fe i la rao , l'existencia i unicitat de Deu , el problema del coneixement huma -i particularment, el gran problema dels universals -, l'objecte de la teologia i la metafisica , etc. La filosofia medieval es un tipus de filosofia cristiana, en tant que intencionadament cristiana i degut als seus representants, gairebe tots clergues. Un tema fonamental recurrent fou el de la concordanca entre fe i rao. Aixo no significa pas que al si del pensament s'hi manifeste una unitat dogmatica enca. El conflicte de direccions filosofiques entre elles i de les condemnes de teses per autoritats eclesiastiques mostren que el pensament es desenvolupa a traves de vies autonomes i divergents.

No contrastant la gran diversitat i el llarg periode del seu desenvolupament, la filosofia medieval manifesta, tanmateix, una certa unitat en la presentacio de problematiques filosofiques: la discussio dels autors del passat, el contrast amb les Santes Escriptures i els texts dels Pares de l'Esglesia, amb que es mira d'examinar totes les facetes del mateix problema, amb proposta final de resolucio per part dels autors.

El primer periode coincidix amb l'Edat antiga: la paristica (s. II al s. VII aprox.) es caracteritza pels esforcos dels Pares de l'Esglesia en edificar la doctrina cristiana ajudant-se de la filosofia antiga i assegurar-se d'aquesta manera una defensa alhora contra el paganisme i la gnosi. El representant de la filosofia cristiana mes important i de mes influencia fou Sant Agusti. La seua obra, influenciada pel neoplatonisme, es l'una de les principals fonts del pensament medieval.

Despres del final de l'Antiguitat tardana, els texts transmesos son, durant segles, conservats i copiats als monestirs, centres de la divulgacio cultural a Europa; una divulgacio nomes reservada als erudits i amb que el poder es nodrix. La data simbolica del 529 veu el tancament de l'escola neoplatonica d'Atenes per part de Justinia, dit el Gran. Els mestres de l'Academia (Damscis, Simplici, Priscia, Eulami, Hermies, Diogenes, Isidore de Gaza) resolen trobar asil a la cort dels reis perses on hi mantenen una secta filosofica i religiosa que es reclamava del neoplatonisme i de l'hermetisme. La conversio dels filosofs a l'escola neoplatonica d'Alexandria marca la desaparicio d'aquesta vers el 541.

El periode que s'obre d'enca el segle ix se sol designar com a escolastic. L'apel·latiu d'escolatic (scola i, despres, escola en catala) designen els qui s'ocupen escolarment de les ciencies i, mes concretament, dels professors que treballen a l'escoles de les diocesis o de la cort fundada per Carlemany, i mes endavant, a les universitats. Pero el terme escolastica evoca, sobretot, un metode. Les problematiques filosofiques son examinades i resolgudes racionalment amb l'ajuda dels pros i contres. Allo que caracteritza l'escolastica es el seu retorn als texts antics, la seua analisi critica i el seu missatge.

Les universitats, fundades a partir del segle xx , esdevenen el centre de la vida intel·lectual. El desenvolupament del saber es fa sobre la base de les quatre facultats construides: filosofia (Septem artes liberales), teologia, dret i medicina. Les "disputationes" que es porten a terme a les universitats mateixes seguixen l'esquema estricte que presenta el metode escolastic. Fet i fet, sa sclerose formal, fou el punt de partenca de la critica del Renaixement contra aquesta forma de fer filosofia. Les fonts antigues sobre les quals es recolza l'escolastica foren: Sant Agusti; la tradicio neoplatonica (amb escrits d'un autor anonim conegut com a Denis de l'Areopagita); Boeci que transmet la logica aristotelica; mes tard, el conjunt de texts d'Aristotil.

Es distingixen els periodes seguents:

en el decurs de la primera escolastica (s. XI al s. XII) hi comenca l'elaboracio del metode propiament escolastic. Aleshores es propaga la questio dels univerals que tambe es tema del segle seguent. La pregunta es de saber si, a totes les determinacions univerals (generes i especies, per exemple) hi correspon una realitat independent del pensament o si nomes existixen dins el pensament tot sol. La influencia del mon arab es molt important en el desenvolupament futur de la filosofia. Als anys 800-1200, la cultura islamica permet la transmissio de la filosofia i de la ciencia gregues. Es d'aquesta manera que la major part dels escrits es tornen accessibles per al mon cristia europeu. Es el cas de les obres completes d'Aristotil.

la nova recepcio d'Aristotil impregna la imatge de l'alta escolastica (s. XII al segle xiii aprox.). Cap pensador arriba a atenyer el ple coneixement dels principis aristotelics. Es sobre aixo mateix que es recolza el pensament francisca, orientat cap a l'agustianisme, aixi com el pensament aristotelic dels dominicans. Tomas d'Aquino repren la gran empresa sistematica construida amb l'objectiu d'unir l'aristotelisme i el pensament cristia. El caire antinomic d'alguns ensenyaments d'Aristotil amb el dogma cristia conduixen, per part de l'Esglesia, a una prohibicio temporaria d'alguns escrits i a la condemna d'una serie de tesis filosofiques. Amb Eckhart, la tradicio de la mistica medieval aconseguix el seu apogeu; es tracta d'una via cap a la contemplacio interior i de la unio amb allo divi.

entre els representats de l'escolastica tardana tenim a Enric de Suses, Joan Tauler i Joan Gerson (segle xiv ), els qual s'imposen amb Guillem d'Occam i la critica dels sistemes metafisics de les escoles antigues (via antigua). La nova via (via moderna, tambe dita nominalista) va de par amb una explotacio de les ciencies naturals (Nicolas d'Oresme, Joan Buridan) (Atlas de la philosofia, Livre de poche edit.)

Entre els filosofs medievals es troben diversos filosofs cristians, com Agusti d'Hipona , Pere Abelard , Anselm de Canterbury , Joan Duns Escot , Tomas d'Aquino , i Guillem d'Occam , tambe filosofs musulmans, com Al-Farabi , Avicenna , Avempace , Ibn Tufail o Averrois , i filosofs jueus, com Maimonides , Ibn Gabirol i Gersonides .

Filosofia islamica [ modifica ]

Les fonts del pensament islamic provenen alhora de l'islam mateix (Alcora i Suna) aixi com de la filosofia grega, iraniana preislamica i india. Es de la voluntat d'afinar la doctrina de l'islam i d'interpretar correctament els hadits , mentre s'extrapola les preguntes religioses no explicitament resoltes a l'Alcora, que neix el metode de l' ijtihad . Es d'aquest que s'obren els primers debats filosofics i teologics a l'Islam, sobretot entre els partidaris del lliure albiri o Qadar (de l'arab qadara o ???, "aquell que vol el poder"), es a dir, la predestinacio segons l'islam; i els djabarites , partidaris del fatalisme.

La teologia islamica respon a interrogants sobre la teodicea, l'escatologia, l'antropologia, la teologia negativa i la religio comparada. Existixen diversos corrents en terres islamiques:

la filosofia hel·lenistica de l'islam (falsafa)
la teologia dialectica ( kalam )
el sufisme , teoria esoterica de l'islam
les escoles literalistes (Atarisme com tambe madhhab Hanbalisme)

La Madhhab motazilita neix d'una posicio entre punts de vista tradiconals dels musulmans partidaris del califat. I, per interes dels atacs que reben els musulmans per part de no musulmans, aquests motzilistes s'obsessionen rapidament pel debat conjutament amb altres toelogies i corrents de pensament dins l'islam mateix.

El califat al-Mamun fa del motazilisme la doctrina oficial l'any 827 i crea la Casa del Saber l'any 832. De manera forca rapida, la filosofia grega s'hi introduix entre els intel·lectuals perses i arabs. L'Escola peripatetica comenca a tenir representants: es el cas d'al-Kindi, d'al-Farabi, d'iBn Sina (Avicena) i d'Ibn Rushd (Averroi).

Els qui buscaven una demostracio filosofica per confrontar i demostrar la seua bona fe de la seua fe religiosa foren reclutats per Hunayn ibn Ishaq, un arab cristia que dirigi la Casa del Saber durant els anys 870. Col·lectaren, traduiren i sintetitzaren tot allo que el geni dels autors de la cultura grega, india i persa els pogueren donar abans de comencar amb els comentaris de les seues obres. Es d'aquest treball que es forma les bases de la filosofia musulmana del segle ix i X. Els qui faran servir aquest metode dit Ilm-al-Kalam, basat en la dialectica grega, son designats com a mutakalamin. En resposta al motazilisme, Abu al-Hasan al-Ash'ari, inicialment un motazilista, desenvolupa el Kalam i bastix l'escola del pensament acarit, que es recolza sobre aquest metode. Aixi doncs el kalam i la falsafa inluencien diversos madhhabs. Sota el califat dels abbassides, un cert nombre de pensadors i cientifics, entre els quals nombrosos musulmans no sunites o no mulsulmans (particularment lletrats cristians provinents de la Siria actual), jugaren un paper en la transmissio vers l'Occident dels sabers grec, indi i d'altres filosofies preislamiques, com ara mesopotamies i perses. Tres pensadors especulatius, els dos perses al-Farabi i Avicena, i un arab al-Kindi, combinaren l'aristotelisme i el neoplatonisme amb altres corrents de l'Islam. Foren considerats per molta gent com desviats de l'ortodoxia religiosa i alguns els qualificaren de filosofs no musulmans.

Els israelians tambe es veieren influenciats per la filosofia neoplatonica i diversos pensadors col·laboraren en la produccio enciclopedia a Basra: la Ikhwan al-Safa. El segle xix veu l'apoteosi de la filosofia pura i el declivi del Kalam. Aquesta exaltacio suprema de la filosofia s'ha d'atribuir en gran part al persa al-Ghazali i al jueu Juda Halevi. Amb les seues critiques, produiren per reaccio un corrent favorable a la filosofia mitjancant el dubte sobre conceptes i fent de les seues teories mes logiques i clares. Ibn Bajjah i Averroi produiren les obres mes belles del pensament islamic. Averroi clou el debat amb la seua obra de gran encert. El furor dels ortodoxos es efectivament de tal magnitud que el debat deixa de ser possible. Els ortodoxos acusen sense cap mena de diferenciacio tots els filosofs i en cremen els llibres. El debat prossegueix, pero a Occident, de la ma dels jueus.

Ibn Khaldoun es el darrer gran pensador d'aquest temps de filosofia islamica; visque al segle xiv . La seua obra Muqqadima es troba en avenc per la seua epoca i fins i tot podriem dir que fou inventor de la sociologia.

Filosofia cristiana [ modifica ]

Ben sovint caricaturitzada i criticada, la filosofia medieval s'esten sobre un vast periode que separa la filosofia antiga tardana de la filosofia moderna. Ben lluny de resumir-se en la imatge negativa que hui dia es fa de l'escolastica, presenta tota una varietat de pensadors d'inspiracions sensiblement diferents.

D'una banda, l'edat mitjana es l'un dels periodes dels mes fecunds en quant a la logica. Algunes lleis de la logica hi han estat desenvolupades (ex.: en Pere Hispa coneixia ja allo que s'anomenara mes tard com a Llei de De Morgan). Es sobretot la filosofia de la logica que hi coneix un desenvolupament important. Els pensadors del medieval es focalitzaren mes particularment en la celebre Querella dels Universals, la qual fou el punt de partenca del questionament de la teoria de les Idees platoniques. Fou animadament debatuda per Abelard, Albert el Gran i Guillem d'Ockham.

D'altra banda, l'edat mitjana fou igualment una edat de redescoberta de la filosofia antiga a partir del segle XIe. La traduccio al llati del cos aristotelic modifica tot seguit i en gran manera el pensament i, alhora, contribui a reafirmar a Aristotil com l'un dels filosofs mes influents de la historia. Pero, aquesta redescoberta, no sera pas possible sense l'intermediari que foren els llevantins provinents de la Siria actual, desitjosos d'instruir-se i que l'aristotelisme servira com a exegesi dels texts religiosos. Els conquistadors arabs tingueren al seu abast obres traduides, la qual cosa permete el passatge d'obres classiques cap a Occident. La tradicio de comentar els texts es igualment molt present a l'edat mitjana: el comentari de les Sentencies de Pere el Llombard esdeve un exercici canonic historic de l'epoca. Els comentaris de les obres d'Aristotils foren, en aquest sentit, elaborats per Sant Tomas d'Aquino, al segle xiii , constituint-se com un model per al genere.

En darrer terme, la filosofia medieval esta altament connectada amb l'Esglesia i les reflexions filosofiques tingueren sovint un rerefons reiligios i teologic mes o menys impregnat. Els filosofs de l'edat mitjana, que reberen tots una formacio teologica, es basaven en texts biblics i intentaven ben sovint de conciliar les ensenyances de la Biblia amb els escrits dels filosofs antics. Aquesta reconciliacio prengue la forma d'una subordinacio de la filosofia a la teologia o, fins i tot d'una complementareitat, de les Veritats revelades a les Escriptures primant la "llum natural" sobre la Rao, la primera mai acorde amb la segona. La gran sintesi de la fe i de la rao, aristotelica, de la teologia i de la revelacio, fou elaborada al segle xii , merces en gran part a Tomas d'Aquino.

Filosofia jueva [ modifica ]

Hi hagueren dues reaccions dels jueus davant la filosofia grega: mentre el jueus son a Juda en plena rebel·lio contra l'hel·lenitzacio, d'altres s'instal·len en terres gregues, a Alexandria, i hi produixen els seus propis pensadors que, com ara en Filo, no hesitaven a combinar les dues llengues.

Representant per excel·lencia del judaisme hel·lenic d'Alexandria, Filo no parlava probablement l'hebreu. Somiava amb conciliar la religio i la filosofia, la revelacio i la rao: la filosofia havia de ser un mitja de defensar i de justificar les veritats revelades del judaisme. Unes revelacions fixades, segons ell, i determinades, de manera que la filosofia nomes ha de permetre apropar-s'hi.

La Biblia hebrea es per al filosof una obra de legislacio religiosa plena de llicons d'etica, com ara en Moises com a precursor de Solo o de Ligur, els comandaments biblics serien una forma d'inculcar en la persona els fonaments de l'estoicisme, etc. La Shabaat tenia per objectiu abolir tota la barrera social, el caixrut ensenyar la moderacio i la frugalitat. Calgue l'expansio del mon islamic per tal que la filosofia torne a tocar amb forca a les portes del mon jueu. D'enca aleshores que tenia un aspecte del tot diferent:

d'un costat, els mutazalites en feren una eina per estudiar racionalment els texts sagrats
d'altre costat, el neoplatonisme fou adaptat i adoptat: l'emanationisme, la perfeccio infinita de l'u, l'anima en transit al cel, etc, son tematiques properes de creences religioses, que permeteren d'assatjar a la vegada l'especulacio racional i l'especulacio mistica. L'un dels pensadors mes marcants del judaisme fou Juda Halevi, aixecat en combat contra la filosofia. Tanmateix, Juda Halevi ne cessa de moure's en l'Univers mental dels seus adversaris.

L'aristotelisme troba el seu representant al gegant de la filosofia jueva, Maimonides. Canvia literalment l'ambit de la visio del judaisme. Fou l'aliga de la sinagoga, qui escrivi el comentari sobre la Mixna i el Mixne Torah, el princep dels metges i sobretot l'un dels mes grans erudits del judaisme. Autor de Guia dels perplexos , l'objectiu del qual era resoldre la dificultat que separa l'esperit d'un jueu creient, es nodria regularment de realitats filosofiques, i, aconsegui explicar l'antropomorfisme biblic, a desfer-se de la significacio espiritual amagada rere les literalitats.

Filosofia de l'Edat Moderna (1350-1789) [ modifica ]

Per "filosofia moderna" cal entendre-hi els corrents filosofics que es desenvolupen en el transcurs d'allo que en historiografia s'anomena Edat Moderna (1492-1789). Globalment, s'hi pot distingir la filosofia humanista del Renaixement i la del Segle de les Llums.

Filosofia renaixentista (1350 - 1600) [ modifica ]

El Renaixement es un periode de transicio entre la filosofia-teologia de l'edat mitjana i el pensament modern. En aquest periode, el llati comenca a perdre el seu paper de llengua principal de discussio filosofica. L'estudi dels classics (especialment de Plato i del neoplatonisme ), i de les arts humanes, com la historia i la literatura ), recobra la popularitat. Dins el pensament sorgix l'humanisme i que consistix a posar valor en la humanitat, posada al vell centre, es a dir, tindrem un canvi de perspectiva: antropocentrica. En aquest periode, el principi de base d'aquesta teoria es que l'esser huma esta en possessio de capacitats intel·lectuals potencialment il·limitades. La cerca del saber i el domini de diverses disciplines es tornen necessaries per al bon us de les facultats humanes. L'humanisme aposta per la vulgaritzacio de tots els coneixements, fins i tot el religios: per a alguns humanistes, la paraula divina ha de ser accessible a tota persona, siguen com foren els origens, la llengua o la categoria social.

Els filosofs es desmarquen del periode anterior, que consideren que ha privat a l'home de la seua llibertat , i fan dures critiques a l'Esglesia per haver negat als homes la possibilitat de comunicar-se directament amb Deu . Es per aixo que els conceptes d' home i de dignitat humana serien l'objecte central de la reflexio filosofica, de forma especialment notable en Montaigne i en Pico della Mirandola . En aquest sentit, l'humanisme es posa l'objectiu de lluitar contra la ignorancia i difondre mes clarament el patrimoni cultural, incloent-hi el missatge religios. Aixo no obstant, l'individu, correctament instruit, resta en llibertat i plenament responsable dels seus actes, en la creenca de la seua tria. Les nocions de llibertat (allo que anomenem "lliure albiri"), de tolerancia, d'independencia, d'obertura i de curiositat son per aixo mateix indissociables de la teoria humanista classica. L'humanisme designa tot pensament que pose en primera plana les preocupacions derivades de les qualitats essencials de l'esser huma.

Al Renaixement es renova tambe l'interes per la filosofia natural: en son exemples els treballs de Nicolau de Cusa i Giordano Bruno . La naturalesa es vista d'una manera magica -en Pico della Mirandola i Ficino , ^[17] per exemple-, en part perque el sistema cientific aristotelic , tan usat durant l'edat mitjana, ha perdut la seua credibilitat. Aixi, l' alquimia busca les connexions ocultes entre els elements del cosmos i la forma d'assolir la perfeccio material i espiritual, com queda patent a les obres de Paracels i tambe Ramon Llull .

El llistat de filosofs d'inspiracio humanistica comprenen a Petrarca com Leonardo Da Vinci, Joan Pic de la Mirandola, Carles de Bovelles, Michel de Monteigne, i mes avant, Thomas Jefferson o l'Albert Schweitzer; fet que ens permet fer evident la llarga influencia de l'humanisme.

La filosofia etica i politica reviu de la ma de Nicolau Maquiavel i les utopies d'en Thomas More i Tommaso Campanella i Francis Bacon . Tot aquest moviment filosofic influiria en el si del cristianisme i estaria intimament lligat amb la Reforma protestant ( Petrus Ramus ).

Filosofia moderna (1600 - 1900) [ modifica ]

La filosofia moderna neix de l' escepticisme respecte a la filosofia renaixentista, fet que possibilita la creacio de la ciencia moderna: un dels principals centres d'interes es la polemica entre el racionalisme i l' empirisme , entre la realitat i l' experiencia . Els filosofs moderns valoren les implicacions filosofiques de les noves ciencies naturals en temes com el lliure albir i Deu , o la naturalesa de la ment i la seua relacio amb el cos . La filosofia es molt influida per la ciencia i les matematiques , i en particular, la reflexio etica s'allunya de la religio i es lliga tant amb la politica com amb la rao .

Debades se subdividix aquest periode en dos:

un primer que compren el periode que comenca amb Descartes i arriba fins a la Il·lustracio ,
i un segon periode en que l'idealisme racionalista pren noves formes, i que arriba fins a Nietzsche

Alguns dels mes coneguts pensadors del primer periode son Hobbes , Descartes , Locke , Spinoza , Leibniz , Berkeley , Rousseau , Hume i Kant . ^[18] El segon periode, que comenca despres de Kant, ^[19] compren els idealistes alemanys com Fichte , Hegel , i Friedrich Schelling , i els romantics , com Goethe .

A partir del debat sobre l'idealisme, i especialment despres de l'ultim intent de construccio d'un gran sistema filosofic, per part de Hegel , s'obren diversos camins per a la filosofia, que influirien notablement el segle posterior. Karl Marx comenca, amb el marxisme , l'estudi de la filosofia social materialista . La feina de Frege en el camp de la logica i de Sidgwick en etica proporcionen les eines per a la filosofia analitica . Husserl inicia l'escola de la fenomenologia , i Peirce i William James la del pragmatisme . Per la seua banda, Kierkegaard i Nietzsche assenten les bases per a l' existencialisme .

Il·lustracio (s. XVIII) [ modifica ]

La Il·lustracio es, d'una banda, hereua del pensament antic en multiples punts. Descartes, Spinoza, Gottfried Wilhelm Leibniz o Hume, per citar-ne nomes alguns, son lluny d'haver trencat amb tot el vincle amb la filosofia dels antics. Els coneixen perfectament i n'agafen el vocabulari. Pero, d'altra banda, entenen tot sovint el seu propi treball com una millora d'allo que havien fet els filosofs de l'Antiguitat, la qual cosa els conduix de voltes a oposar-se'n.

Aquest intent de "millora" de la filosofia antiga aparix clarament amb la filosofia politica , una de les grans caracteristiques de la filosofia moderna vist que efectivament afig renovacio a l'antiga. Maquiavel o Hobbes volgueren tots dos fundar la filosofia politica com a ciencia a banda, separant-la d'esta manera de l'etica (quan resulta que aquesta darrera i la filosofia eren inseparables per als tres pensadors de l'Antiguitat, Socrates, Plato i Aristotil). A mes a mes, Spinoza i Hobbes com Maquiavel miraren de fundar la filosofia politica a copia de l'estudi de la persona humana tal com "es" -i no pas tal com "hauria d'esser", com feien els antics.

La filosofia moderna, pero, en el sentit que hem delimitat, compren igualment, des del final del segle xvii , la filosofia del Segle de les Llums i el liberalisme: John Locke, Jean-Jacques Rousseau, Denis Diderot, Voltaire, entre altres. El mot "filosofia" agafa un sentit de nou 2membre del partit filosofic" a manera que es dibuixa una filosofia politica que privilegia la democracia, la tolerancia i la sobirania del poble, siga al Tractat teologicopolitic de l'Spinoza, com a Sobre el contracte de Rousseau o als dos Tractats del govern civil de Locke. L'altra gran caracteristica de la filosofia moderna es la importancia que hi juga la ciencia, malgrat que caldria remarcar que la filosofia del segle xvii privilegia mes aviat les matematiques i la fisica (mecanista), mentre que els filosofs del segle xviii es viren cap a la biologia. Els pensadors porten efectivament una carrera de saviesa, nodrint-se en tot cas d'un interes viu per la ciencia. Leibniz i Descartes, en particular, foren grans savis, aixi com mes tard en Diderot qui desenvolupa reflexions que anunciarien el transformisme. Del punt de vista del metode, la filosofia s'inspira llavors be de les matematiques (ex.: Descartes o Spinoza), com de la fisica; o be, intenta fonamentar-se en un metode aplicable universalment a tots els ambits del saber: la filosofia, la fisica, les matematiques, etc, com ara s'apreciaria a Leibniz. El metode de la filosofia s'inspira doncs del de les ciencies o de les matemaitiques. Per ultim, en quant a la teoria del coneixement, es distingix tradicionalment dos grans corrents: el racionalisme (amb Descartes, Leibniz i Spinoza) i l'empirisme (Hume i Locke). De manera molt esquematica, els racionalistes afirmen que l'existencia del coneixement es independent de l'experiencia, purament intel·lectual, universalment valida i indubtable. Els empiristes, en canvi, afirmen que tot coneixement procedix de la induccio i de l'experiencia sensible. Tot sovint es tracta d'esceptics, com el mateix Hume, que afirmen que no existix cap coneixement universal valid, sino unicament judicis nascuts de la induccio i que l'experiencia pot rebutjar o refutar.

Kant defensa una postura original dins aquest dialeg. Afirma, en efecte, la necessita d'experiencia i alhora de conceptes i formes de la sensibilitat "a priori" per a la constitucio d'un coneixement. La seua tesi combina empirisme i racionalisme alhora. Kant, que contradeia la impossibilitat racionalista a de coneixer amb l'experiencia, distingix tot seguit les coses en elles mateixes i les coses per nosaltres mateixos. Les primeres son no es poden coneixer: Deu, la llibertat i l'anima.

Filosofia contemporania (1900 - present) [ modifica ]

La filosofia contemporania s'ha separat en dues grans postures: la filosofia analitica i la filosofia continental , tot i que alguns filosofs, com Richard Rorty , han afirmat que aquesta divisio es perjudicial per a la filosofia i han intentat un metode combinat.

Al mon anglofon, l'escola dominant ha estat la filosofia analitica , que s'inicia amb l'obra de Gottlob Frege , Bertrand Russell i George Edward Moore . Durant la primera meitat del segle xx , ha estat una escola mes o menys identificada amb el positivisme logic , unida per la idea que els problemes filosofics es podien resoldre per mitja de la logica i l'estudi acurat del llenguatge . Durant la segona meitat del segle, aquesta unitat es perde i els filosofs analitics quedaren units tan sols per linies historiques d'influencia i un intent autoimposat d'apostar per la claredat i el rigor. Des d'aproximadament el 1960, la filosofia analitica ha recobrat l'interes a la historia de la filosofia i ha intentat integrar el treball filosofic amb els resultats cientifics, especialment en psicologia i ciencia cognitiva .

La filosofia continental que s'ha dut a terme al continent europeu, per contra, no ha tingut una sola escola de pensament dominant. Partint de les arrels de l'idealisme alemany, ha rebut molta atencio el metode fenomenologic de Husserl . Tambe l' existencialisme , un moviment literari i filosofic que partix de Kierkegaard i Nietzsche , ha rebut l'aportacio de filosofs com Jean-Paul Sartre , Franz Kafka i Fiodor Dostoievski . Altres moviments com l' hermeneutica de Hans-Georg Gadamer , l' estructuralisme - Michel Foucault , Jacques Lacan -, o el constructivisme de Jacques Derrida s'inclouen en aquesta categoria poc definida.

Segle xix [ modifica ]

El segle xix presenta diferents direccions i per aixo es fa dificil portar cada corrent a un unic concepte filosofic. Compren, aixi doncs, la filosofia romantica, l'idealisme alemany, el positivisme, el pensament socialista i materialista de Marx, Feuerbach o Proudhon, el pragmatisme aixi com nombrosos pensadors dificils de classificar com ara Schopenhauer, Nietzsche i Kierkegaard o Chestov.

Una part de la filosofia i sobretot de l'alemanya s'entengue com un dialeg critica i constructiu ambe el pensament kantia: fou el cas de l'idealisme alemany, de Schopenhauer i de Nietzsche. L'objectiu declarat fou el de reprendre allo que semblava mes interessant dins la filosofia de Kant i de desfer-se d'allo que semblaven rests d'una metafisica caduca.

Els corrents filosofics impregnats per l'empirisme prengueren una direccio diferent com el positivisme de Comte que volia depassar el pensament metafisic unicament a traves de les ciencies empiriques, es a dir, sense recorrer a les explicacions metafisiques. Al Regne Unit Benthan i Mill hi desenvoluparen l'utilitarisme que sotmetia l'economia i l'etica a un principi riguros de comparacio dels avantatges i dels inconvenients i que juntament amb la idea d'un benestar per a tothom (principi de "la millor felicitat per al mes gran nombre") juga un rol fonamental.

L'economia i la filosofia politica foren marcades per Marx, Engel o Proudhon i fins i tot Hume o l'Adam Smith. Els dos primers volgueren modificar profundament les condicions de vida dels obrers mitjancant un canvi de peus a cap de les estructures economiques i politiques de la seua epoca. La filosofia havia de servir com a tasca per conceptualitzar-ho.

Es, no debades, dificil de classificar tota una serie de filosofies com les que presenten Shcopenhauer, Kierkegaard i Nietzsche. Schopenhauer posava emfasi en la potencia i el domini de la voluntat sobre la rao, inspirant-se dels Upanishads, principals filosofies del pensament indi Veda, aleshores en voga a algunes universitats europees. La seua visio del mon era pessimista, profundament marcada per l'experencia del patiment, testimoniatge d'una influencia vedica i de la idea budista del nirvana. Nietzsche, per la seua banda, com el mateix Schopenhauer, donava una gran importancia a les arts, designant-se a ell mateix om un immoralista. Per al filosof, els valors de la moral cristiana tradicionals eren l'expressio de feblesa i d'un pensament decadent. Analitzava les idees del nihilisme, del superhome i de l'etern retorn de la repeticio sense final visible a la historia. Kierkegaard, finalment, era en molts punts precursor de l'existencialisme. Defensava una filosofia impregnada de religio i representant d'un individualisme radical que orienta en com ha de constituir-se un individu en diferents situacions concretes.

Segle XX [ modifica ]

La filosofia del segle xx es caracteritza per una important varietat de doctrines, dominades globalment per dues grans families de pensament:

la filosofia analitica
la filosofia fenomenologica

La filosofia analitica, dominant a la segona part del segle, la qual pren les arrels a Alemanya amb Frege, a Austria amb Moritz Schlick i Rudolf Carnap, al Regne Unit amb Russell i Whitehead, i a Polonia amb l'Escola de Lvov-Varsovia (Tarski, Kotarbi?ski, Le?niewski, Łukasiewicz) es majoritaria als paisos anglosaxons i a una gran part d'Europa (Austria, Alemanya, Polonia, Suissa, els paisos escandinaus, etc). Es caracteritza per un us important de la logica matematica i mes generalment per una gran atencio portada al llenguatge com a font d'il·lusions i de paralogismes. Finix en una represa de nombrosos problemes filosofics tradicionals com ara el de la natura de l'esperit i les seues relacions amb el cos, els problemes relatius a la natura de l'accio, l'essencia i la funcio del llenguatge natural i formal. Els representants mes importants foren en Russell, Frege, Whitehead, Wittgenstein, Tarski, Le?niewski, Łukasiewicz, Ajdukiewicz, Davidson, Kenny, Austin, Searle, Ryle, Hintikka i Vuillemin.

L'altra gran tradicio filosofica del segle xx fou la fenomenologia, fundada per Husserl, tenint a Heidegger, Sartre, Merleau-Ponty, Ingarden, Stein, Pato?ka, Ricœur o Levinas, com a successors. Per a en Husserl, la fenomenologia es la ciencia dels fenomens, es a dir, la ciencia dels "vencuts" de la consciencia, oposant-se d'esta manera al realisme naif (o "actitud natural) que preten fer una ciencia dels objectes del mon exterior. Es tracta d'una ciencia aprioristica o eidetica, es a dir, d'una ciencia que descriu les essencies de les vivencies de la consciencia. Tindra doncs com objecte, entre altres, el coneixement (Husserl), la imaginacio (Sartre), la percepcio (Merleau-Ponty), l'existencia humana (Heidegger) i la voluntat (Ricœur).

L'inici del segle xx marca igualment el punt de partenca de la psicoanalisi, fundada per Freud, qui aporta una concepcio nova de l'home, contradient la representacio tradiconal de la consciencia humana: la psicoanalisi fornix efectivament un model teoric del psiquisme huma, fet que implica el domini de l'inconscient sobre la consciencia, aixi com l'elaboracio d'un metode d'investigacio. Freud deia que la seua propia disciplina constituix la tercera ferida narcisista de la humanitat. Encara que Freud fora un metge neuroleg i no pas un filosof, les consequencies filosofiques de la seua doctrina (sobretot sobre la questio de la llibertat i de la responsabilitat, i sobre el lloc de les pulsions i de la sexualitat dins les conductes humanes) son d'un tal resso que la major part dels filosofs del segle xx s'interessaren per les seues idees, per les seues critiques o per inspirar-se'n (com ara a Franca amb l'Alain, en Sartre,en Deleuze i en Derrida).

Influenciat pels treballs del filosof alemany Martin Heidegger, es desenvolupa durant al segona meitat del segle xx , sobretot a Franca, la filosofia dita postestructuralista i la desconstruccio, que es basen sobre el questionament dels conceptes classics de la metafisica occidental, per exemple, els del "subjecte" i "objecte, del "sentit", de la "rao", de la "consciencia", pero igualment sobre un depassament de les conceptualitzats de la primera meitat del segle xx , es a dir, les psicoanalisis, la fenomenologia, la linguistica, etc. Els principals representants d'aquest "anticorrent" de pensant foren en Michel Foucault, Gilles Deleuze, Felix Guattari i Jacques Derriba. Si la unitat d'aquests pensaments planteja problemes, degut a la seua forma mateixa, que els impedix "fer escola", els estatunidencs se'ls miren com un corrent frances original al qual hi donen el nom de "french theory" o el que es el mateix, la teoria francesa.

Martin Heidegger obre igualment la via de l'hermeneutica filosofica, represa per l'alumne d'Heidegger, Hans-Georg Gadamer. La filosofia politica del segle xx , d'altra banda, es caracteritza per un interes pels fenomens totalitaris, tal com els tracta Voegelin, Arendt, Schmitt o Aron, i, d'altra banda, per l'examen del discurs de les teories del contracte social, desenvolupades al segles xvii fins al segle xviii , tal com ho presenta Rawis.

Albert Camus desenvolupa a banda la idea de l'absurd i conceptes de les ciencies obliguen els diferents corrents filosofics a reactualitzar-se. Es el cas del materialisme contemporani esdevingut evolucionisme, emergentisme, etc.

Si la recerca filosofica no es questiona durant la introduccio de les ciencies naturals i humanes, l'ensenyament de la filosofia a l'escola, en canvi, si. El corrent neoliberalista volgue efectivament desfer-se de les arees literaries de l'escola per obtenir-ne una ma d'obra menys contestataria. De resultes, l'FMI declara durant la Crisi de les Subprimes que mantenir un grau elevat d'atur entre la poblacio porta a la revolta perque aquesta te temps per reflexionar, cosa que el sistema neoliberal no vol pas veure perque enfonsa el seu sistema.

Principals escoles filosofiques [ modifica ]

Escoles occidentals [ modifica ]

Realisme i nominalisme [ modifica ]

En l'ambit filosofic, el realisme es la doctrina que considera que les entitats abstractes com ara ≪home≫ o ≪taula≫ tenen una existencia real fora de la ment humana. S'oposa al nominalisme , la doctrina que considera que els termes abstractes o universals son tan sols mots, o be denoten estats mentals com idees, creences o intencions, sense existir mes enlla del seu us. Aquesta ultima postura, desenvolupada per Pere Abelard , es coneguda com a conceptualisme .

El problema sobre l' existencia dels universals es un dels problemes fonamentals de la historia de la filosofia: ja a l'edat antiga, es pot observar aquest problema en les diferents teories de Plato -que defensa l'existencia d'un mon immanent d'idees- i Aristotil , que creu en una realitat hilemorfica, es a dir, constituida per forma (l'immaterial, que la fa ser el que es), mes materia (el tangible, material). A partir dels comentaris de Porfiri i Boeci , el debat arriba a l' edat mitjana , i passa a ser un dels problemes fonamentals de la filosofia. El segle XI-XII entren en debat Roscelin de Compiegne , nominalista, i Anselm de Canterbury , realista. Durant el segle xiii , Siger de Brabant i Tomas d'Aquino adoptaran una postura intermedia, propera al realisme. Finalment, el segle xiv , Guillem d'Occam prendria una postura nominalista -la celebre navalla d'Occam - que triomfaria, i que seria la clau de la derrota filosofica del tomisme.

No obstant aixo, el debat no quedaria definitivament superat. A la Il·lustracio , la filosofia que proposa Kant recull diversos elements religiosos protestants que influirien notablement en l' etica i en l' idealisme . Es a partir de la defensa d'entitats abstractes immaterials, entre altres motius, que la filosofia quedaria definitivament desvinculada de la ciencia durant el segle xviii . El debat s'heretaria per via de l'idealisme hegelia , i arriba fins als nostres dies, en que recobra nou interes tant per la filosofia analitica -els termes linguistics tenen una existencia per si mateixos?- com per la filosofia continental -en l'estudi de la ment i les ciencies cognitives en general-.

Racionalisme i empirisme [ modifica ]

En un sentit general, el racionalisme es qualsevol postura que emfatitzi el paper o la importancia de la rao humana. Portant-ho a l'extrem, el racionalisme radical intenta basar tot el coneixement unicament en la rao. Tipicament, el racionalisme parteix de premisses que no poden ser negades de forma coherent, i despres intenta deduir -ne d'aquestes tot possible objecte de coneixement.

Es considera el primer racionalista, en aquest sentit mes general, a Parmenides (segle VI-V aC), que va argumentar que es impossible dubtar que el pensament de fet existeix. Pero el pensament requereix un objecte de pensament, quelcom mes enlla del mateix pensament. Parmenides va deduir que el que realment existeix ha de tenir certes propietats -per exemple, que no pot comencar a existir o deixar d'existir, que es una unitat coherent, i que roman igual eternament-. Zeno d'Elea , deixeble de Parmenides, va argumentar que el moviment es impossible racionalment, ates que aixo suposa una contradiccio logica (vegeu les Paradoxes de Zeno ).

Plato (427?347 aC) tambe va ser influit per Parmenides, pero va combinar el racionalisme amb un tipus de realisme . La feina del filosof es considerar l'esser i l'essencia ( ousia ) de les coses. Pero la caracteristica de les essencies es que son universals. La naturalesa d'un home, un triangle, un arbre, s'aplica a tots els homes, tots els triangles, tots els arbres. Plato va argumentar que aquestes essencies son independents de la ment (la seva teoria de les idees ), pero que els essers humans, i en particular els filosofs, poden arribar a coneixer per la rao, ignorant les distraccions a que indueixen els sentits .

El racionalisme modern comenca amb Descartes . La reflexio sobre la natura i l'experiencia de la percepcio, aixi com els descobriments cientifics en optica i fisiologia, van portar Descartes, i tambe a John Locke , a creure que som conscients directament d'idees, mes que d'objectes. Aquesta postura va portar a tres questions:

Es una idea una copia real d'allo que representa? La sensacio no es una interaccio directa entre els objectes i els nostres sentits, sino un proces fisiologic que involucra la representacio (per exemple, una imatge a la retina ). Locke va pensar que una qualitat secundaria com ara una sensacio de verd no es podia assemblar de cap manera a la disposicio de particules que produeixi aquesta sensacio, tot i que pensava que les qualitats primaries com ara la forma, mida o nombres, si que eren propiament objectes.
Com pot ser que objectes fisics, com ara cadires i taules, o fins i tot processos fisiologics en el cervell , permetin crear objectes mentals com les idees? Aixo es part del que seria conegut com a problema ment-cos .
Si tots els continguts de la consciencia son idees, com podem saber que existeix alguna cosa mes que aquestes idees?

Descartes va intentar resoldre l'ultim problema per la rao. Va comencar, com Parmenides, amb un principi que creia que no es podia negar de forma coherent: Penso, per tant, existeixo (normalment conegut per l'original en llati : Cogito, ergo sum ). Des d'aquest principi, Descartes va intentar bastir un sistema complet de coneixement -que incloia una demostracio de l'existencia de Deu usant una versio de l' argument ontologic -. La seva defensa de que la rao per si mateixa podia proporcionar veritats substancials sobre la realitat, va influir fortament els filosofs racionalistes moderns, com Baruch Spinoza , Gottfried Leibniz , i Christian Wolff ), al mateix temps que va suscitar les critiques d'altres filosofs que mes tard serien agrupats com a empiristes.

L' empirisme , en contrast amb el racionalisme, no posa tanta confianca en l'habilitat de la rao per si sola per proporcionar-nos coneixement del mon, i prefereix basar el coneixement en els nostres sentits. Aixo es remunta al concepte de la tabula rasa implicit al De anima d' Aristotil , descrit de forma mes explicita en el Llibre de la guaricio d' Avicenna , ^[20] i provat en El filosof autodidacte de Ibn Tufail com a experiment mental . ^[21] John Locke va proposar la postura empirista classica al seu Assaig sobre l'enteniment huma de 1689, desenvolupant aixi una forma de naturalisme i empirisme aproximadament basat en principis cientifics.

Durant aquesta era, les idees religioses han tingut un paper intermedi en les discussions que han ocupat la filosofia secular. Isaac Newton es un exemple clar d'un filosof il·lustrat que pren idees religioses i les adapta a un context cientific. Altres pensadors religiosos influents d'aquesta epoca son Blaise Pascal , Joseph Butler , Thomas Reid i Jonathan Edwards . Altres escriptors, com Jean-Jacques Rousseau i Edmund Burke , van prendre un cami diferent. Els interessos restringits de molts dels filosofs de l'epoca anticipaven la separacio i l'especialitzacio de la filosofia en diferents arees que es donaria durant el segle xx .

Escepticisme [ modifica ]

L'escepticisme es l'actitud filosofica que questiona la possibilitat d'adquirir qualsevol tipus de coneixement. Va ser formulat per primera vegada per Pirro d'Elis , que creia que es podia dubtar de tot excepte de les aparences . Sext Empiric (segle II aC), un dels mes prominents advocats de l'escepticisme, el va descriure com a "habilitat de crear una antitesi, de qualsevol manera, amb aparences i judicis, i aixi doncs … arribar a la suspensio de judici i despres a la tranquil·litat mental"." ^[22]L'escepticisme concebut d'aquesta manera no es redueix a l'us del dubte, sino que consisteix en l'us del dubte per aconseguir un fi particular: una tranquil·litat d'esperit ( ataraxia ). L'escepticisme es un repte per al dogmatisme , ja que els dogmatics consideren que han trobat la veritat." ^[23]

Sext Empiric va fer observar que la confianca en la percepcio sempre podia ser questionada, ja que es idiosincratica de qui percep. L'aparenca de les coses individuals canvia segons les circumstancies en que s'observa: un llapis, vist de perfil, sembla un pal, pero examinat des d'un extrem podria semblar tan sols un cercle.

L'escepticisme va revifar a principis de l'edat moderna amb Michel de Montaigne i Blaise Pascal . Tanmateix, el seu exponent mes extrem va ser David Hume . Hume va argumentar que nomes hi havia dos tipus de raonament: el que va anomenar probable i demostratiu (vegeu la Forquilla de Hume ). Cap d'aquestes dues formes de raonament ens pot portar a una creenca raonable en l'existencia continuada del mon extern. El raonament demostratiu no ho pot fer, perque la demostracio (es a dir, el raonament deductiu a partir de premisses ben fundades) per si sol no pot establir la uniformitat de la naturalesa (de la manera que les lleis cientifiques i els principis la descriuen). Aquest raonament per si sol no pot establir que el futur s'assemblara al passat. Tenim certes creences sobre el mon (que el Sol tornara a sortir dema, per exemple), pero aquestes creences son el producte de l'habit i el costum, i no s'obtenen a partir de cap inferencia logica del que ja es conegut com a cert . Pero el raonament probable ( raonament inductiu ), que preten portar-nos de l'observat al no observat, tampoc no ho pot fer: tambe depen de la uniformitat de la natura, i aquesta suposada uniformitat no pot ser provada sense caure en la circularitat. ^[24]^[25] El millor que es pot aconseguir amb aquests raonaments es complir la veritat condicional: si certes assumpcions son certes, aleshores en podem deduir certes conclusions. Per tant, res sobre el mon pot ser establert amb certesa. Hume conclou que no hi ha solucio a l'argument esceptic, tan sols la possibilitat d'ignorar el problema. ^[26]

Molts filosofs han questionat el valor d'aquests arguments esceptics. La questio de si podem aconseguir algun tipus de coneixement del mon extern esta basat en com posem el nivell a la justificacio d'aquest coneixement. Si volem un coneixement d'absoluta certesa, aleshores no podem progressar mes enlla de l'existencia de les nostres sensacions mentals. Ni tan sols podem deduir l'existencia d'un jo coherent o continu que experimenti aquestes sensacions, i molt menys encara l'existencia d'un mon extern. D'altra banda, si el nivell de certesa que demanem es massa baix, aleshores hem d'admetre la bogeria i les il·lusions com a forma de coneixement. Aquest argument contra l'escepticisme absolut afirma que el filosof practic s'ha de moure mes enlla del solipsisme , i acceptar un nivell de justificacio alt pero no absolut.

Principals filosofs [ modifica ]

Es poden agrupar els occiddentals en:

Filosofies no occidentals [ modifica ]

La filosofia oriental o asiatica inclou les varies filosofies de l'Asia del Sud i d'Asia Oriental, inclosa-hi la filosofia xinesa, india, budista, coreana i japonesa. ^[27]^[28]

La categoria "filosofia oriental" o "filosofia asiatica" es un producte de l'academia occidental del segle xix i no existia a l'Asia Oriental ni a l'India. Aixo es deu al fet que a l'Asia no existix cap mena de tradicio filosofica unificada amb una unica arrel, ^[29] sino varies tradicions autoctones que de vegades han estat lligades. Arthur Schopenhauer fou un dels primers pensadors de la filosofia occidental a compartir i afirmar principis importants de la filosofia oriental, com ara l'asceptisme i l'aparenca del mon. ^[30]

La filosofia propiament dita se sol associar a la filosofia occidental , que empra un metode racional i neix a Grecia . El terme, pero, es controvertit perque no es clar com denominar el pensament no occidental . Alguns teorics proposen usar tambe la paraula filosofia, ja que aquestes maneres de concebre el mon tenen els mateixos objectius: entendre l' entorn , el paper de l' esser huma i servir de guia vital . D'altres, tanmateix, creuen que el concepte de filosofia es etnocentric i que no pot aplicar-se a altres regions culturals , per la no-separacio que es dona entre la reflexio i el mite , per exemple, o per l'alt contingut simbolic dels seus textos .

S'ha tendit a agrupar el pensament per regions geografiques , i aixi es parla de filosofia occidental, de filosofia oriental (que englobaria el pensament asiatic , especialment l' indi , el japones , el xines i la seua area d'influencia), filosofia africana i americana. Aquests dos darrers casos son encara mes controvertits, en general es tendix a agrupar per questions fisiques sense atendre a la diversitat de corrents que hi ha dintre d'aquestes dites filosofies, que fa que no es puguen considerar un tot, a diferencia de la filosofia occidental, que si que te un corpus de problemes i pensadors emblematics que formen un conjunt cohesionat.

La filosofia xinesa [ modifica ]

La filosofia xinesa es la suma de les escoles filosofiques creades a la Xina. Te una historia de milers d'anys i el seu punt d'inici s'establix per habit al segle xii ane amb l'escriptura del I Ching (El llibre dels canvis), un compendi antic sobre endevinacions que introdui alguns dels termes fonamentals de la filosofia xinesa. Aixo no obstant, la tradicio oral fa remuntar la filosofia xinesa al neolitic.

La historia de la filosofia xinesa pot dividir-se en quatre periodes:

al primer hi veiem l'aparicio de les primeres doctrines de la dinastia Shang sobre el cicle, aixi com el I Ching
al segon hi tenim l'anomenada filosofia xinesa classica, coneguda per la seua varietat i quantitat d'escoles on s'hi destaquen el confucianisme, el taoisme, el moisme, el legalisme, l'Escola dels Nombres
el tercer periode comenca amb la dinastia Qin que adopta el legisme com a filosofia oficial, fet que implica la persecussio de confucians i moistes, fins que la dinastia Han torna a imposar el confucianisme i el taoisme com a dictrines oficlas, cosa que en prolonga la influencia fins al segle XX
el quart periode es el de la modernitat i es caracteritza per la importacio i incorporacio de la filosofia occidental en territori xines

Durant la dinastia Zhou occidental i els periodes posteriors a la seua caiguda, hi florixen les anomenades cent escoles del pensament (s. Vi fins al -221). Aquest periode es caracteritza per importants desenvolupaments de tipus intel·lectual i cultural, tot veient el sorgiment de les principals escoles filosofiques de la Xina: el confucianisme, el legalisme i el taoisme, aixi com nombroses altres escoles de menys influencia. Aquestes tradicions filosofiques desenvoluparen teories metafisiques, politiques i etiques com ara el Tao, el Ying i el Yang, el Ren i el Li que, juntament amb el budisme xines, tingueren una influencia directa a la filosofia coreana, vietnamita i fins i tot japonesa (influix igualment la tradicio nadiua xintoista).

El budisme, per la seua banda, comenca a arribar a la Xina durant la dinastia Han mitjancant una transmissio gradual per mitja de la Ruta de la Seda. Aixo permete desenvolupar-hi formes xineses com ara el Zen que s'expandixen per tota l'esfera cultural de l'Asia Oriental. Tot al llarg de les dinasties xineses posteriors, com la Ming, aixi com a les dinasties coreana de Joseon, hi hague un renaixement neoconfucianista dirigit per pensadors com ara Wang Yangming, convertint-se en l'escola de pensament dominant, promoguda endemes per l'estal imperial.

A l'era contemporania els pensadors xineses incorporen idees de la filosofia occidental. Aixi, la filosofia marxista xinesa o maoisme es desenvolupa sota la influencia de Mao Zedong mentre el pragmatisme xines es desenvolupa amb l'ascens d'en Hu Shih i el nou confucianisme, influenciat per Xiong Shili.

El confucianisme [ modifica ]

El confucianisme es la vida principal de la filosofia xinesa i ha conegut episodis temporaris d'exclusio. Tota educacio a l'Estat xines, des d'un bon comencament imperialista, es fonamental en els llibres canonics del confucianisme: el S'hi Hing o el Llibre dels Poemes, el Yi Jing o Llibre de les mutacions, els Anals de Lu, les Entrevistes de Confuci i el Llibre Mencius. Gairebe tota la produccio en coneixement a la Xina pot interpretar-se com un seguit de comentaris de les obres del confucianisme. Son percebudes i tot com l'essencia de l'esperit xines. Quasi tots els moviments de pensament confucia es presenten com a havent-se renovat del vertader pensament arrel del metre Confuci. Entre els "realistes" com ara en Xun Zi i els partidaris de l'"idealisme" Mnecius, mes endavant Wang Yangming i Zhu Zi, emegixen tendencia diferents i debatudes sobre el pensament del mestre, fet que ha enriquit la filosofia de nous conceptes i interpretacions. Es justament la linia que presenta Zhu Zi i que s'acaben considerat comentaris ortodoxos, es a dir, referencia per a examinadors imperials de les dinasties Ming i Qing.

El neoconfucianisme [ modifica ]

El neoconfucianisme designa un desenvolupament tarda i allunyat del confucianisme, pero posseix altres arrels que del confucianisme. Comenca el seu desenvolupament sota la dinastia dels Song i arriba a la seua maxima expansio amb els Ming. En trobem traces a la dinastia dels Tang.

Aquest corrent de pensament tingue una gran influencia a l'Orient, particularment a la Xina, al Japo i a Corea. Zhu Xi es considerat el mes gran mestre del confucianisme dels Song, mentre que en wang Wangming es el mes famos dels mestres que professava sota els Ming. Existix conflictes entre les escoles d'aquests dos pensadors.

El taoisme [ modifica ]

El taoisme: religio o filosofia?

El terme taoisme cobrix texts, autors, creences i practiques, i fins i tot fenomens historics que s'han pogut reclamar els uns dels altres, sobre un periode de 2500 anys d'historia.

La categoria "taoisme" neix sota la dinastia Han, arrel de la redaccio dels primers texts, de la necessitat de classificar-ne els fonts bibliotecaris imperials i principescs. El Dao jia o dao jiao, escola taoista, es distingix aleshores com una de les escoles filosofiques dels Regnes Combatents. Escola que cal comprendre aci en un sentit grec, pitagoric, de comunitat de pensament que fa de la filosofia un modus viviendi . Fou, aixo i tot, una escola virtual perque els seus autors no coneixien obligatoriament alguns texts atribuits al taoisme.

Durant els Tres Regnes, els termes dao jia i dao jia divergixen, el primer passa a designar la filosofia i el segon la religio. Aixi, tot reprenent la pregunta inicial, podriem dir que el taoisme es religio i filosofia alhora.

El neotaoisme [ modifica ]

Xuanxue, Husan Huse o neotaoisme designa un corrent de pensament filosofic i cultural xines. Fou creat durant el desmantellament de l'imperi Han, al segle iii . Els filosofs d'aquest corrent desenvolupen una interpretacio metafisica coherent del Dao De Jing, del Zhuangzi i del Yi Jing, on el dao, identificat al wu, es l'origen ontologic de totes les coses. Els seus comentaris i publicacions foren rapidament apujades a grau d'autoritat i exerciren una influencia determinant sobre la manera en com s'interpretaran les seues obres per generacions posteriors.

El seu component cultural essencial es el qinatan, una especie de joc oratori codificat els temes del qual son sovint les filosofies, tot evitant problematiques controvertides de la politica contemporania. A aquesta practica s'hi associava un estil de vida individualista, hedonista i anticonformista.

Les Cent Escoles [ modifica ]

Sota aquesta designacio, hi tenim una quantitat de gran alcada de doctrines, entre altres:

el legisme de Shang Yang o Han Fei Zi, que es una doctrina purament politica, autoritaria, diriem i tot que totalitarista
el moisme, fundat per Mo Zi, nascuda en reaccio al confucianisme
l'Escola dels Noms o Logics, s'interessa pel llenguatge i les relacions logiques que descriu, amb l'objectiu de persuadir

La influencia xinesa a l'Asia del nord [ modifica ]

El sincretisme japones [ modifica ]

La filosofia japonesa s'origina a partir del desenvolupament cultural del Japo, a traves del proces religios i historic que sorgi del pensament xines, mantenint-se fins al periode Heian, del qual partix el pensament japones i que com el primer, s'orienta cap als assumptes de saviesa practica. Aixi doncs la filosofia japonesa s'inserix en el prolongament de la xinesa, merces a la importacio vinguda de Corea.

El Japo s'apropa durant l'edat mitjana al budisme i al confucianisme. La religio tradicional nipona, el xintoisme, es d'arribada un dialeg amb aquestes diferents tradicions de pensament importades. Per aquesta religio existixen divinitats o esperits, anomenats kami, que s'ajunten en un objecte natural (pluja d'aigua, arbre, etc), fenomens naturals (arc de Sant Marti, tifons, etc) en objectes sagrats, etc.

A l'era contemporania, el Japo patix d'una forta influencia occidental, de manera que incorpora l'anomena estudi de les ciencies occidentals (rangaku) i la societat intel·lctual moderna (meirokusha), que s'inspira del pensament europeu. El segle xx viu doncs el sorgiment d'un xintoisme estatal com a reaccio a aquest domini occidental. L'escola de Kioto, una influent escola japonesa sorgida de la influencia de la fenomenologia occidental, son un exemple de com Occident arriba a influenciar-ne el pensament.

El sincretisme corea [ modifica ]

La filosofia coreana es focalitza del tot en la cosmovisio. Es un tipus de pensament sincretic que incorpora el contingut emocional del xamanisme, allo impredictible i alguns aspectes del neoconfucianisme. El pensament tradicional corea ha patit la influencia d'un gran nombre de corrents de pensament filosofiques i religioses a llarga carrera. En esser molt presents al taranna corea, ben sovint son moviments que han modelat l'estil de vida i de pensament corea. Es el cas del xamanisme corea, del taoisme, del budisme o del confucianisme.

La filosofia india [ modifica ]

Tradicionalment es definixen dos tipus de filosofies indies:

les filosofies ?stika, que seguixen els Veda (hinduisme, etc)
les filosofies n?stika, que son el jainisme, budisme i el xarkava, que els rebtgen

Les diferents escoles ?stika [ modifica ]

Tradicionalment s'ha diferenciat sis escoles ortodoxes dins l'?stika:

M?m??s? ,
Ny?ya ,
S??khya ,
Vai?e?ika ,
Ved?nta ,
Ioga de Patanjali

Aquestes escoles es conixen igualment sota el terme de sanskrit darsa, que vol significar "punt de vista doctrinal".

Ny?ya [ modifica ]

L'escola ny?ya d'especulacio filosofica es basa en un text anomenat Ny?ya Sutra. Fou escrita per Gautama Aksapada, fundador del budisme, vers el segle IV o V abans de la nostra era. La contribucii important que fe fou el del metode. Es basa en un sistema de logica que mes avant acaben adoptant la major part de les escoles indies, ortodoxes o no, aixi com es podria dir que la ciencia, la religio i la filosofia occidentals adoptaren la logica aristotelica.

Vaicexika [ modifica ]

El sistema vaicexika, fundat per Kanada, postula un pluralisme atomic. Segons els preceptes d'aquesta escola de pensament, tots els objectes de l'Univers fisic, les substancies materials, son reduibles a un cert nombre d'atoms, llevat de les cinc substancies immaterials: el temps, l'eter, l'esperit i l'anima. Els atoms constitucius de les substancies materials son els atoms del foc, la terra, l'aire i l'aigua.

S??khya [ modifica ]

El S??khya es considera normalment com l'un dels mes vells sistemes filosofics de l'India. Hauria estat fundat cap al segle VIIe ane per Kapila o tres segles mes aviat, segons A. Danielou. Es tracta, historicament, de la primera descripcio coneguda del model complet de l'Univers i de les constituents de l'home en forma de principis, a la vegada cientifics com metafisics. Aquest corrent considera l'Univers com un component de tres realitats eternes que son el principi d'espai, d'intel·ligencia, de natura i aixi com de vint-i-dos principis mes.

Ved?nta [ modifica ]

L'escola uttara mimamsa, coneguda normalment com a Ved?nta, es focalitza en els ensenyaments filosofics dels Upanisad, en lloc dels rituals brahamans. Ara be, hi ha prop mes de cent Upanishads que no formen part d'aquest sistema unificat. La seua sistematitzacio ha estat represa per Badarayana, al seu treball Ved?nta S?tra.

La forma obscura en com s'escrigueren els Ved?nta dona peu a una llarga interpretacio multidireccional, fet que ha contribuit a una gran multiplicacio de les escoles Ved?nta.

Les diferents escoles nastika [ modifica ]

Tradicionalment es distingixen tres escoles no ortodoxes:

Jainisme [ modifica ]

El jainisme es una filosofia india basada en la no violencia o respecte de tota vida humana, animal com vegetal i en la tolerancia o el reconeixement de la multiplicitat dels punts de vista.

Implica tres grans principis:

la visio justa de les realitats
la conducta justa
el coneixement just

El seu principal gran mestre filosofic i espiritual es Vardhamana dit Mahavira o gran heroi, s. VI i V ane.

Budisme [ modifica ]

El budisme es l'un dels grans sistemes de pensament i d'accio orientals, nascut a l'India del segle VI abans de la nostra era. Es funda sobre les Tres Joies: els budistes declaren refugiar el Buda, el fundador del buda, la doctrina de Buda i el Sangha.

Originariament, el budisme no es realment una filosofia o una religio, pero mes aviat una "llico o alliconament de les coses", expressio amb que es parla de la realitat, la seua re i la seua exposicio. A mes, quan es parla de dharmes se sol referir a diverses lleis naturals.

Les quatre nobles veritats son:

la veritat sobre el patiment i la insatisfaccio inherents
la veritat sobre l'origen del patiment engendrat pel desig i aferrament
la veritat sobre la possibilitat de cessio del patiment
la veritat del cami que porta al final del patiment, per via del sender octuple

Aquestes ensenyaments classics son lluny de ser la varietat rica i plural que presenta actualment la tradicio filosofica i religiosa budista. Quelcom que s'aprecia igualment dins l'hinduisme.

Xarvaka [ modifica ]

Xarvaka es el nom d'un pensador indi del segle VII o VI ane, pero tambe, es el nom del sistema de pensament conegut igualment com a Loka o Mon. Es tracta d'una filosofia materialista, esceptica, atea i hedonista que rebutja les doctrines tradicionals i no admet la percepcio com a mitja de coneixement.

La filosifa persa [ modifica ]

Existixen relacions antigues entre els Veda indis i els Avesta medes. Les dues principals families filosofiques tradicionals indoiranianes es construiren de dues menes fonamentals: sobre la implicacio de la posicio de l'esser huma a la societat i la seua visio del paper de les dones i dels homes dins l'hunivers.

Nota: la primera Carta de Drets Humans redactada per Cyrius II, es vista com un reflex de les questions i dels pensaments expressats per Zarathoustra, desenvolupats per escoles de pensament zoroastres.

La filosofia persa o irianiana influencia la tradicio occidental a traves del judaisme. Un ampli espectre d'escoles de pensament han mostrat a la filosofia persa una verietat de punts de vista sobre questions filosofiques degut als canvis i alteracions politiques i socials esdevingudes en territori persa historic com ara la conquesta musulmana de la Persia historica o les invasions mongoles de Persia.

Llistem-ne algunes:

el zoroastrisme
el maniqueisme
el mazdakisme

La filosofia africana [ modifica ]

L'expressio filosofia africana ha plantejat problemes similars als de filosofia xinesa. Tanmateix, hui dia es mira de designar sota aquesta apel·lacio el pensament que es desenvolupa al continent africa d'enca l'Antiguitat, fins i tot d'enca la protohistorica.

Aixi, per exemple, s'inclou el periode faraonic, estudiat i sistematitzat pel filosof congoles Mubabinge Bilolo. Bilolo que es egiptoleg, politoleg i historiador de la filosofia africana pretemplesina, no es limita a la problematica de l'existencia de la filosofia africana antiga, sino que en presenta diverses escoles i diversos temes, com ara la creacio-esdevenir, el pensament de l'U, el passatge de l'u als multiples, la teoria negativa, l'etica ecologica, l'epistemologia, etc. En efecte, la filosofia egipcia de l'Edat dels Metalls fou de gran importancia per al desenvolupament del pensament europeu, sobretot pel que fa les matematiques. Aixi, per exemple, es podria dir que el filosof egipci Ploti fou fundador d'una de les escoles mes importants del pensament europeu com es el neoplatonisme.

Alhora el terme de filosofia africana pot incloure tot el llegat deixat per la cultura islamica, on hi destaca Ibn Bajjah, Inb Rush, entre altres.

Amb les colonitzacions europees de l'Africa, el continent patix un daltabaix intel·lectual i cultural, de forma que progressivament el colo acaba important-hi el seu pensament i, de resultes, tenim corrents filosofics de tipus anglosaxo o francofon a l'Africa contemporania. Els antics Estats colonials europeus, com es el cas de Franca o del Regne Unit, hi seguixen promovent les llengues colonials, es a dir, el frances o l'angles en detriment de les propies cultures i llengues associades.

Per tant, per al mon anglosaxo africa hi destacariem a Anton Wilhelm Amo, Kwasi Wiredu, Kwame Gyekye, Laurent Prat o Roomero Engouke Raccat. A l'ambit francofon africa hi tindriem el Paulin J. Hountongji.

Referencies [ modifica ]

↑ Cejudo Cordoba, 1998 , p. 5, 11.
↑ Cejudo Cordoba, 1998 , p. 5.
↑ ≪ La philo-bonheur releve d'un totalitarisme soft et radieux ≫, Le Matin dimanche , 15 de febrer del 2015. Plantilla:Lire en ligne
↑ R. Bodeus, "philosophia", in (dir.) Jacob, Andre , Encyclopedie philosophique universelle , vol. 2 : Les notions philosophiques , tome 2, Paris, PUF.
↑ ^5,0 ^5,1 ^5,2 ^5,3 ^5,4 Carlos Sousa, Manuel Amoedo . Filosofia - 10 o ano - Introducao . Texto Editores, 2007.
↑ vid . Manuel Costa Fernandez. Filosofar: una actitud . Sabadell : 1998 . Quadern de les idees, les arts i les lletres , numero 114, pagina 5.
↑ Immanuel Kant, Critica de la Razon Pura , Ed. Algaguara, pp. 650-651.
↑ Karl R. Popper, Busqueda sin termino, Ed. Tecnos, p. 116
↑ F. Savater "La filosofia no nos saca de dudas, nos mete en ellas.”
↑ ALQUIE, F., Signification de la philosophie , Paris, 1971.
↑ Heraclide du Pont , fragment 88.
↑ Respectivement a la Metodologia de la Critica de la rao pura i a Tractatus logico-philosophicus
↑ Per la logica de Leibniz vegeu l'obra classica de Louis Couturat , La logique de Leibniz , reed. Olms, 1969
↑ ^14,0 ^14,1 Hernandez Velasco , Irene ≪ Por que los ninos deben aprender Filosofia ≫. El Mundo , 03-04-2018 [Consulta: 3 abril 2018].
↑ Histoire de la philosophie d' Emile Brehier , Qu'est-ce que la philosophie antique de Pierre Hadot
↑ ^16,0 ^16,1 Oxford Companion to Philosophy .
↑ Pico Della Mirandola, Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae; Giordano Bruno, De Magia.
↑ D. Rutherford (ed.), The Cambridge Companion to Early Modern Philosophy (Cambridge UP, 2006).
↑ Shand, John (ed.) Central Works of Philosophy, Vol.3 The Nineteenth Century (McGill-Queens, 2005).
↑ Sajjad H. Rizvi (2006), Avicenna/Ibn Sina (CA. 980-1037) (en angles), Internet Encyclopedia of Philosophy .
↑ G. A. Russell (1994), The 'Arabick' Interest of the Natural Philosophers in Seventeenth-Century England , p. 224-62, Brill Publishers, ISBN 90-04-09459-8
↑ Original en angles: "ability to place in antithesis, in any manner whatever, appearances and judgments, and thus … to come first of all to a suspension of judgment and then to mental tranquility." Sextus Empiricus, PH (= Outlines of Pyrrhonism ) I.8.
↑ Original en angles: "Skepticism poses itself as a challenge to dogmatism, whose adherents think they have found the truth". Sextus Empiricus, PH (= Outlines of Pyrrhonism ) I.19?20.
↑ Fins i tot si poguessim provar aquests problemes cas a cas, tambe hauriem de justificar la nostra manera de justificar les coses, portant-nos aleshores de fer a un regres infinit. Lewis Carroll. What the Tortoise Said to Achilles , 1895.
↑ Stephen Cade Hetherington. Knowledge Puzzles , 1996.
↑ "I tot i que un pirronic [es a dir, un esceptic] podria caure ell mateix, o portar-hi altres, a un astorament momentani i confusio pels seus profunds raonaments; el primer i mes evident esdeveniment a la vida posaria de nou en vol tots els seus dubtes i escrupols, i el deixaria igual, en tot punt d'accio i especulacio, amb els filosofs de qualsevol altre secta, o amb aquells que mai es van preocupar per la recerca filosofica. Quan s'aixeca del seu somni, sera el primer en posar-se ell mateix a riure, i a confessar que les seves objeccions eren un pur divertiment". Original en angles: "And though a Pyrrhonian [i.e. a skeptic] may throw himself or others into a momentary amazement and confusion by his profound reasonings; the first and most trivial event in life will put to flight all his doubts and scruples, and leave him the same, in every point of action and speculation, with the philosophers of every other sect, or with those who never concerned themselves in any philosophical researches. When he awakes from his dream, he will be the first to join in the laugh against himself, and to confess, that all his objections are mere amusement." ( An Enquiry Concerning Human Understanding , 1777, XII, Part 2, p. 128)
↑ Ram-Prasad, Chakravarthi. Eastern philosophy (2005)
↑ Fischer-Schreiber, Ehrhard, Friedrichs. Encyclopedia of Eastern Philosophy and Religion (1994)
↑ Harrison, Victoria S. Eastern Philosophy: The Basics , Introduction
↑ Schopenhauer , Arthur. Essays and aphorisms . [Harmondsworth, Eng.] Penguin Books, 1970, p. 22 [Consulta: 4 febrer 2020].

Bibliografia [ modifica ]

Cejudo Cordoba , R.; Diaz Goy, J. i Roman Alcala, R.. Filosofia : Bachillerato . Barcelona: Edebe, 1998. ISBN 84-236-4513-4 .

Vegeu tambe [ modifica ]

Portal de la Filosofia

Enllacos externs [ modifica ]

Filosofia i pensament
Pensament.cat (FiloXarxa)
Recursos de filosofia a Xtec.cat
Filosofia a Internet (angles) (castella) (frances)
Enciclopedia Stanford de Filosofia (angles)
The Internet Encyclopedia of Philosophy (angles)

Viccionari

[FOOTNOTECejudo_Córdoba19985,_11-1] Cejudo Cordoba, 1998 , p. 5, 11.

[FOOTNOTECejudo_Córdoba19985-2] Cejudo Cordoba, 1998 , p. 5.

[3] ≪ La philo-bonheur releve d'un totalitarisme soft et radieux ≫, Le Matin dimanche , 15 de febrer del 2015. Plantilla:Lire en ligne

[4] R. Bodeus, "philosophia", in (dir.) Jacob, Andre , Encyclopedie philosophique universelle , vol. 2 : Les notions philosophiques , tome 2, Paris, PUF.

[ref-5] 5,0 ^5,1 ^5,2 ^5,3 ^5,4 Carlos Sousa, Manuel Amoedo . Filosofia - 10 o ano - Introducao . Texto Editores, 2007.

[6] vid . Manuel Costa Fernandez. Filosofar: una actitud . Sabadell : 1998 . Quadern de les idees, les arts i les lletres , numero 114, pagina 5.

[7] Immanuel Kant, Critica de la Razon Pura , Ed. Algaguara, pp. 650-651.

[8] Karl R. Popper, Busqueda sin termino, Ed. Tecnos, p. 116

[9] F. Savater "La filosofia no nos saca de dudas, nos mete en ellas.”

[10] ALQUIE, F., Signification de la philosophie , Paris, 1971.

[11] Heraclide du Pont , fragment 88.

[12] Respectivement a la Metodologia de la Critica de la rao pura i a Tractatus logico-philosophicus

[13] Per la logica de Leibniz vegeu l'obra classica de Louis Couturat , La logique de Leibniz , reed. Olms, 1969

[nensfilosofia-14] 14,0 ^14,1 Hernandez Velasco , Irene ≪ Por que los ninos deben aprender Filosofia ≫. El Mundo , 03-04-2018 [Consulta: 3 abril 2018].

[15] Histoire de la philosophie d' Emile Brehier , Qu'est-ce que la philosophie antique de Pierre Hadot

[Oxford-16] 16,0 ^16,1 Oxford Companion to Philosophy .

[17] Pico Della Mirandola, Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae; Giordano Bruno, De Magia.

[18] D. Rutherford (ed.), The Cambridge Companion to Early Modern Philosophy (Cambridge UP, 2006).

[Shand-19] Shand, John (ed.) Central Works of Philosophy, Vol.3 The Nineteenth Century (McGill-Queens, 2005).

[Rizvi-20] Sajjad H. Rizvi (2006), Avicenna/Ibn Sina (CA. 980-1037) (en angles), Internet Encyclopedia of Philosophy .

[Russell-21] G. A. Russell (1994), The 'Arabick' Interest of the Natural Philosophers in Seventeenth-Century England , p. 224-62, Brill Publishers, ISBN 90-04-09459-8

[22] Original en angles: "ability to place in antithesis, in any manner whatever, appearances and judgments, and thus … to come first of all to a suspension of judgment and then to mental tranquility." Sextus Empiricus, PH (= Outlines of Pyrrhonism ) I.8.

[23] Original en angles: "Skepticism poses itself as a challenge to dogmatism, whose adherents think they have found the truth". Sextus Empiricus, PH (= Outlines of Pyrrhonism ) I.19?20.

[24] Fins i tot si poguessim provar aquests problemes cas a cas, tambe hauriem de justificar la nostra manera de justificar les coses, portant-nos aleshores de fer a un regres infinit. Lewis Carroll. What the Tortoise Said to Achilles , 1895.

[25] Stephen Cade Hetherington. Knowledge Puzzles , 1996.

[26] "I tot i que un pirronic [es a dir, un esceptic] podria caure ell mateix, o portar-hi altres, a un astorament momentani i confusio pels seus profunds raonaments; el primer i mes evident esdeveniment a la vida posaria de nou en vol tots els seus dubtes i escrupols, i el deixaria igual, en tot punt d'accio i especulacio, amb els filosofs de qualsevol altre secta, o amb aquells que mai es van preocupar per la recerca filosofica. Quan s'aixeca del seu somni, sera el primer en posar-se ell mateix a riure, i a confessar que les seves objeccions eren un pur divertiment". Original en angles: "And though a Pyrrhonian [i.e. a skeptic] may throw himself or others into a momentary amazement and confusion by his profound reasonings; the first and most trivial event in life will put to flight all his doubts and scruples, and leave him the same, in every point of action and speculation, with the philosophers of every other sect, or with those who never concerned themselves in any philosophical researches. When he awakes from his dream, he will be the first to join in the laugh against himself, and to confess, that all his objections are mere amusement." ( An Enquiry Concerning Human Understanding , 1777, XII, Part 2, p. 128)

[27] Ram-Prasad, Chakravarthi. Eastern philosophy (2005)

[28] Fischer-Schreiber, Ehrhard, Friedrichs. Encyclopedia of Eastern Philosophy and Religion (1994)

[29] Harrison, Victoria S. Eastern Philosophy: The Basics , Introduction

[30] Schopenhauer , Arthur. Essays and aphorisms . [Harmondsworth, Eng.] Penguin Books, 1970, p. 22 [Consulta: 4 febrer 2020].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

[25]

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]