|
| Organitzacio social
:
|
|
|
| Magistratures ordinaries
|
|
|
| Magistratures extraordinaries
|
|
|
| Carrecs i honors
|
|
|
L'
emperador roma
fou el governant de l'
Imperi Roma
entre el
27 aC
i el
1453
.
Les persones que ocuparen aquest carrec assumiren diferents titols al llarg de la historia. L'emperador era la maxima autoritat de l'imperi, dotat de l'
imperium
(
govern
).
Disposaven els emperadors de diversos serveis. El servei mes antic era el dels
lictores
o agutzils que podien precedir-lo o escortar-lo, portant les insignies imperials i les fasces. Pero el cos que mes importancia va cobrar fou el de la guardia pretoriana.
Els pretorians, sorgits de les unitats al servei en els quarters generals (
praetorium
) dels comandants republicans, i que
Tiberi
havia reunit en un quarter general prop de Roma, tenien la finalitat de protegir a l'emperador, cuidant de la proteccio de la residencia imperial i altres activitats militars. Es componien de deu cohorts al comandament cadascuna d'un
tribu
. El servei d'escorta estava encomanat als
Equite singulars Augusti
, reclutats principalment entre germanics. Hi havia tambe un campament a Roma per als
Frumentarii
, amb determinades obligacions especials, principalment servei de missatgeria, policia i espionatge. Finalment un ultim cos, de guardies privats, que s'havia iniciat amb
August
i continua amb els seguents emperadors fins a
Galba
desapareixent despres per reapareixer sota
Caracal·la
, formant-lo majoritariament germanics i escites.
Funcionaris imperials
[
modifica
]
La resta dels funcionaris imperials eren empleats (
lliberts
) o esclaus de l'emperador. Els esclaus i lliberts imperials havien de ser milers, car havien de cuidar de les nombroses residencies assignades als emperadors (diverses viles a Roma amb els seus jardins, residencies a
Campania
,
Tivoli
, l'illa de
Capri
, i altres a
Italia
i provincies). Els esclaus realitzaven les tasques domestiques de les residencies, des de la cuina, els manteniments (vidriers, fusters, paletes, pintors, picapedrers, etc.), la cura dels jardins, i altres. Els esclaus vivien amb certa dignitat, i els lliberts fins i tot gaudien de beneficis i honors a les comunitats locals. Alguns esclaus arribaven a posseir subesclaus (
vicarii
), aixi com diversos servidors (secretaris, cuiners, lacais, valets, metges, etc.).
Naturalment alguns d'aquests esclaus o lliberts estaven mes proxims a l'emperador que altres i arribaven a majors responsabilitats. Aixi per exemple se sap que un esclau anomenat Teoprepes, encarregat de la cristalleria de palau, va ascendir a encarregat de les fibules o agulles de l'emperador (
Fibulae
), despres a encarregat d'un menjador, i mes tard a altres carrecs directius, fins a secretari de l'emperador, i sota
Alexandre Sever
se li va encomanar la direccio de les tintoreries imperials a
Grecia
,
Tessalia
i
Epir
. Aquest exemple dona idea dels carrecs domestics que exercien els esclaus o lliberts.
Altres carrecs
[
modifica
]
Altres carrecs destacats eren els encarregats de les llistes dels
beneficia
(favors imperials), el
cubicularius
(camarlenc), l'encarregat de les promocions, el de les audiencies (a
cognitionibus
) el de les cartes o correspondencia (
ab epistulis
), l'encarregat de la comptabilitat (
a rationibus
), i el de les demandes (
a libellis
). Aquests tres ultims carrecs havien passat progressivament a
equites
(el que indicaria que es consideraven carrecs publics, i amb rellevancia social). Un altre grup de tasques (metges, lletrats, tutors, oradors, escriptors, filosofs i altres) s'assignaven a grecs. Els cubicularis i els eunucs encarregats de diverses tasques, carrecs reservats a esclaus, tenien gran influencia en la cort. Sovint els cubicularis havien de ser convertits en lliberts.
Pero a partir d'aproximadament el
238
la influencia de tots aquests carrecs sembla haver travessat una profunda crisi. Els emperadors entre el
235
i el
284
, gairebe sempre efimers, a vegades mai van residir a Roma o en residencies imperials, i van passar la major part del temps del seu regnat amb l'exercit. Solament alguns carrecs van conservar la possibilitat de contacte amb l'emperador, per tractar-se d'un servei personal: el cubiculari o camarlenc acompanyava a l'emperador en les seves campanyes, li servia els apats, el banyava i ficava al llit i atenia els seus desitjos. Alguns eunucs acompanyaven tambe als Emperadors.
L'emperador recomanava determinats senadors per a l'exercici de magistratures o prefectures, designava els curadors i a les curatories dels governs, i els cavallers i lliberts que quedaven al servei imperial. Alguns dels nomenats no eren coneguts personalment de l'emperador, que logicament havia d'estar molt influit pels mes proxims a la seva persona i per amics i parents, que al seu torn li efectuarien recomanacions.
Per al personal de grau inferior s'elaboraven informes sobre les seves activitats, que en un determinat moment podien servir per decidir un ascens. Els nomenaments eren dictats per l'emperador en un codicil, o escrits de propia ma (a l'antiguitat les cartes no es firmaven). La correspondencia era llegida per l'emperador, i contestada generalment a l'acte. Ocasionalment l'emperador delegava la lectura de les cartes i la seva resposta a persones de la seva confianca (aixi ho va fer Caracal·la en la seva mare Julia Domna i anteriorment ho havien fet altres Emperadors).
Relacions amb la ciutadania
[
modifica
]
L'emperador es relacionava tambe amb les ciutats o les provincies per mitja de delegacions. Quan aquestes tenien una finalitat diplomatica o demanaven favors que no tenien oposicio eren portades a presencia de l'emperador i un dels seus membres realitzava un discurs, sovint encomanat a un orador pagat, despres de la qual cosa la comunicacio (o decret) que portava la delegacio, era llegida a l'acte. Si la delegacio acudia per presentar acusacions o per discutir amb una altra delegacio, la recepcio prenia l'aire d'una audiencia judicial. Les ambaixades acudien a vegades al governador provincial que remetia les seves peticions a l'emperador, el qual contestava per carta. L'ultima carta coneguda, una resposta a una ambaixada d'
Antioquia
a Filadelfia, correspon a
Valeria I
i
Galie
l'any
255
.
Els particulars tambe podien dirigir-se a l'emperador. Els que ho feien presentaven els
Libelli
(escrits) amb les seves peticions o denuncies. L'antic costum de presentar els escrits a les audiencies imperials (
salutationes
) havia desaparegut. Al
segle
iii
els escrits arribaven per carta i i s'hi responia amb un rescripte, es a dir una nota escrita sota (
subscriptio
).
L'emperador podia concedir a titol de gracia qualsevol peticio. Aixi se sap de concessions de carrecs, de ciutadania romana, exempcions fiscals, reparacions de greuges, diners, aixecaments de condemnes, condicions, etc.
La possibilitat individual de dirigir-se a l'emperador, que contestava mitjancant rescriptes, va desapareixer a mitjan del segle
iii
. Els emperadors, sobrecarregats de treball, absents, o a vegades indolents, indiferents o mandrosos, van deixar d'atendre les consultes dels subdits.
Es coneixen bastants rescriptes imperials (posteriors a
Hadria
) ben classificats en el
Codex Iustinianus
; pero disminuiren progressivament. Van passar dels 369 dels anys
220
a
230
, als 67 dels anys
250
-
260
, a 26 en els anys
260
-
270
, i a nomes 9 en els anys
270
-
280
. Fins i tot l'any 283 l'emperador Car determinava en un rescripte que una transmissio de propietat efectuada era il·legal per contravenir una disposicio senatorial.
Ingressos imperials
[
modifica
]
Els ingressos de l'emperador eren administrats pel
fiscus
. Els seus ingressos no eren fixos i consistien en les seves rendes personals, les rendes de les propietats imperials (palaus, viles, terres), les herencies i llegats dels ciutadans, els botins de guerra (
manubiae
), les corones d'or ofertes per ciutats o provincies, els
bono caduca
(bens d'aquells que morien sense hereus, o que quedaven lliures per mort del seu titular), els bens confiscats als condemnats, i les multes, penes i impostos extraordinaris. La resta dels ingressos corresponia al
Aerarium
o Tresor Public.
Emperadors i deus
[
modifica
]
Els soldats prestaven jurament de servir a l'emperador havent desaparegut el jurament de servir el
Senat
i el poble de Roma. Les llicencies eren garantides per l'emperador. La imatge d'aquest apareixia en les monedes, i ja en vida els que ocupaven el tron es convertien en deus, i s'erigien nombroses estatues en el seu honor. La imatge de l'emperador, transportada pels legionaris, era col·locada als tribunals de justicia dels governadors provincials. L'arribada de les imatges imperials, considerades probablement sagrades, era celebrada cap al
240
amb festes o representacions que probablement van desapareixer posteriorment. Abracar l'estatua d'un emperador suposava per a un perseguit aconseguir asil.
L'emperador, a mes del seu paper arbitral en els grans temes, podia administrar justicia. Els judicis politics eren portats en secret al palau imperial, i s'usaven sovint contra les classes superiors i els possibles rivals. Els judicis ordinaris se celebraven al Forum, acudint l'emperador amb els seus amics. Tambe podien celebrar-se judicis en un
auditorium
permanent del palau, o a les viles d'Italia, i fins i tot en els campaments militars durant les campanyes. Sembla que l'administracio de justicia civil (
consilium
) per l'emperador no era una cosa excepcional (fins i tot es coneix una queixa per abusar d'aixo), pero va desapareixer probablement en els anys que els emperadors "militars" van haver de dedicar totes les seves energies a combatre (cap a
235
-
285
). De tota manera corresponia a l'emperador decidir entre els plets que li eren plantejats aquells que volia jutjar.
Un aspecte mai solucionat de la figura imperial, va ser el de la successio. Inicialment s'adopta el principi dinastic, sense majors problemes, pero mes tard es va passar al sistema d'adopcio. Pero a partir del
235
es la proclamacio per l'exercit qui confereix el carrec. La monarquia esdeve doncs electiva de fet, amb l'eleccio reservada als militars, encara que amb diversos intents de fundar dinasties i sense perdre's totalment el sistema d'adopcio. La confirmacio del Senat es una mera formalitat, que obtenia aquell que tenia la forca del seu costat, i habitualment el que la tenia mes prop de Roma. Fins a Dioclecia no s'establi un nou sistema.
Els emperadors ja no sorgiren del rang senatorial, ni tan sols dels cavallers: provenien generalment de l'exercit, i entre ells es barrejaren gent del poble, pirates i aventurers. El Senat va intentar repetidament donar suport a candidats senatorials (aixi veiem el primer intent amb Gordia, que va portar al govern de
Gordia III
).
Valeria i els Trenta tirans
[
modifica
]
Un fet extraordinari va fer fallida la confianca de la societat en l'Imperi: el
260
l'emperador Valeria va ser derrotat i capturat durant la seva campanya a
Persia
contra Sapor (Shapur), i va desapareixer. Les croniques perses diuen que va ser capturat i deportat a Persia al costat del prefecte, senadors i oficials de l'exercit. Se sap per unes representacions trobades en Naqsh-i-Rustam que Valeria es va haver d'agenollar davant Sapor, qui es creu que el va carregar de cadenes i el va sotmetre a tota classe d'humiliacions, utilitzant-lo fins i tot com cadira per muntar, i es probable que la noticia es difongues en l'imperi i que el prestigi de Roma a tot el mon sortis seriosament danyat. El fet va commocionar a la societat romana, fins al punt que cada provincia va tendir a fer-se autonoma i es va desvincular de la sort comuna de l'imperi.
La multiplicacio d'emperadors va portar el poder imperial sota minims. Les provincies amb exercits mes nombrosos proclamaven els seus caps com a emperadors, mentre que altres provincies o unitats designaven el seu candidat, i d'altres es recolzaven en una comunitat d'interessos regional. L'epoca anomenada dels
Trenta Tirans
(
248
-
284
, amb l'apogeu entre
258
i
272
, en que es compten 22 pretendents en comparacio amb els 5 del periode
248
-
251
, 2 el
280
i 1 el
284
), caracteritzada per efimers "emperadors" el poder dels quals no transcendia de la provincia o regio que el proclamava o acceptava, va marcar el punt mes baix de l'Imperi fins a les invasions del segle
v
.
L'emperador i el Senat
[
modifica
]
L'acces a l'ordre senatorial es feia per herencia o per patronatge imperial; era el censor qui designava als membres del Senat si be aquestes funcions censorials les tenien reservades els Emperadors; a l'ordre senatorial podien accedir tots els ciutadans romans, incloent-hi els de provincies.
El
Senat
intervenia en gran nombre d'assumptes legislatius i administratius, pero la voluntat de l'emperador se sobreposava a la del Senat. Era per tant l'emperador el que governava realment l'imperi, assistit pels seus col·laboradors (
amici
). Els emperadors s'envoltaven d'un grup de consellers escollits per ells mateixos, als quals consultaven diversos assumptes de govern; els consells o resultats de la consulta no eren vinculants, i la decisio corresponia a l'emperador, qui per tant assumia la responsabilitat.
El Senat va perdre poder progressivament. Cap al
238
els governadors senatorials havien estat suplantats en poder pels Procuradors, sortits de la classe dels cavallers, i cap al
270
els governadors senatorials de rang pretoria van ser substituits per cavallers (fins i tot van quedar els governadors senatorials de rang consular). Els tribuns i llegats de la legio, nomenats pel Senat, van desapareixer poc despres del
260
. Despres del
284
, la reorganitzacio de Dioclecia, va limitar les provincies senatorials a dos:
Asia
i
Africa
.
Consellers i prefectes del pretori
[
modifica
]
La llista de consellers a consultar era variable entre un emperador i un altre, i fins i tot entre un assumpte i un altre; podia prescindir d'aquells consells que consideres inadequats o li desagradessin. En els seus viatges els emperadors portaven acompanyants consellers (
comites
). El conseller mes habitual era el prefecte del Pretori, qui acompanyava gairebe sempre a l'emperador, tenia el comandament sobre tropes en les campanyes que aquest dirigia, i era el responsable de la custodia dels presoners. A finals del Segle II i durant el Segle III els prefectes del pretori van administrar justicia a Italia (menys a Roma) i jutjaven als presoners que se'ls enviaven des de provincia, modificant, quan aixi ho ordenava l'emperador, les sentencies dels governadors provincials. La resolucio de questions juridiques pels prefectes va arribar a ser tan important com les seves funcions militars, sobretot perque l'emperador destinava gran part del seu temps a l'administracio de justicia, i era secundat pel seu prefecte. Aixi van arribar a ser prefectes del Pretori al segle
iii
grans juristes (
Papinia
,
Ulpia
,
Paule
…). El rang protocol·lari dels prefectes arriba a ser igual o mes alt que el dels Senadors al llarg el Segle III.
L'emperador podia contractar a alguns juristes com consellers (
consiliarii
), pagant-los un sou. Progressivament aquestes funcions van passar als cavallers; els consellers contractats disposaven del dret de resposta (
ius responendi
) a les consultes imperials.
Existien des del temps d'August les provincies senatorials o publiques i les imperials. Despres del
284
, la reorganitzacio de
Dioclecia
, va limitar les provincies senatorials a dues:
Asia
i
Africa
essent les altres imperials.
Bibliografia
[
modifica
]
- Kissling
, H. J. ≪The Ottoman Empire to 1774≫. A:
Kissling
, H. J.;
Bagley
, F. R. C.;
Barbour
, N.;
Trimingham
, J. S.;
Braun
, H.;
Spuler
, B.;
Hartel
, H.
The Last Great Muslim Empires
(en angles).
Brill
, 1969.
ISBN 9789004021044
.