Alfons el Magnanim
, anomenat tambe
Alfons V d'Arago
,
III de Valencia
,
I de Napols, Sicilia i Mallorca
,
II de Sardenya
i
IV de Barcelona
[a]
(
Medina del Campo
,
Castella
,
1396
-
Napols
,
27 de juny
de
1458
),
[1]
fou
rei d'Arago
,
de Valencia
,
de Mallorca
,
de Sicilia,
de Sardenya
(
1416
-
1458
) i
de Napols
(
1442
-
1458
), i
comte de Barcelona
.
Origens familiars
[
modifica
]
Fou el fill primogenit de
Ferran d'Antequera
i la seva muller,
Elionor d'Alburquerque
.
[1]
A la mort de
Marti l'Huma
, la successio de la
Corona d'Arago
recaigue, gracies al
Compromis de Casp
de
1412
, en el seu pare, Ferran I. Entra a la Corona d'Arago, que en un futur heretaria, a 16 anys.
[1]
Politica interna
[
modifica
]
Comenca a implicar-se en el govern dels regnes ja el 1415 a causa de la malaltia del seu pare.
[1]
A la mort d'aquest l'any seguent fou entronitzat.
Posteriorment, la noblesa catalana va crear, el
1418
, la
Junta de Molins de Rei
, una lliga de ciutats, viles i barons encapcalada pel conseller de Barcelona Ramon Despla i el comte
Roger Bernat I de Pallars Sobira
, per fer front als moviments castellanitzants de la cort iniciats pel seu pare, el rei
Ferran I
, i denunciats a les
Corts de Montblanc (1414)
.
[2]
Entre 1419 i 1420 es reuniren les
Corts de Catalunya a Sant Cugat
i posteriorment a Tortosa. Neguitosos per la influencia d'individus castellans al voltant de la nova monarquia, els estaments van exigir intervenir en el nomenament dels membres del
Consell Reial
i que se n'acomiadessin els castellans,
[1]
i tambe demanaren participar en la regulacio del proces de recuperacio del patrimoni reial alienat durant els ultims regnats, ja que les elits catalanes estaven molt preocupades i volien evitar les reunions de pagesos, l'eleccio de sindics i la imposicio de
talls
.
[1]
Tant aquelles corts com les del
Regne de Valencia
reunides paral·lelament el mateix any van mostrar-se contraries a la partida del rei amb l'expedicio contra les resistencies de Sardenya, Sicilia i Corsega, ja que el veien mes necessari a la peninsula. Pero el maig del
1420
el rei Alfons
marxa de totes maneres
cap a les illes mediterranies
[1]
i les Corts quedaren suspeses. Despres de pacificar
l'Alguer
(Sardenya) amb un estol de 24
galeres
propies i 5 de
venecianes
,
[3]
i
caiguda Calvi
,
[4]
al nord de Corsega el setembre de
1420
es va dirigir a Bonifacio, al sud de l'illa,
[5]
que
no va poder prendre
, i aprofitant que els francesos estaven paralitzats per la
Guerra dels cent anys
,
[6]
va derrotar la flota genovesa en la
batalla de la Foc Pisana
i
prengue el Regne de Napols
, que va abandonar en ser assetjat al Castel Capuano el
1423
, i de retorn va
saquejar Marsella
.
[7]
El 1423 torna a centrar-se en els regnes de la Corona catalanoaragonesa, pero en marxa el 1435 per conquerir el Regne de Napols. Ho aconseguiria el
1442
, i a partir de llavors mai mes tornaria a la peninsula i es desentendria de la politica interior dels regnes. Aquesta, la va deixar en mans de la seva esposa
Maria de Castella
com a regenta, i posteriorment en mans del seu germa
Joan
(que de fet el va acabar succeint). Aixo provocava un retard enorme en la resolucio dels conflictes que anaven sorgint per haver d'enviar missatgers a Napols tot sovint per consultar el rei absent que ordenava fer.
[1]
A partir de llavors els problemes interns s'accentuaren arreu. Aixi, cal destacar la
revolta de camperols forans
a
Mallorca
el
1450
, que es revoltaren contra els ciutadans de
Palma
, conflicte que fou simplement esclafat entre 1453-1454 per les tropes que Alfons envia des de la peninsula Italica. Mentrestant a Catalunya els pagesos
remences
exigien l'abolicio dels
mals usos
cada cop mes agressivament fins al punt que Alfons els va suspendre amb la
Sentencia Interlocutoria de 1455
a canvi de 100.000 florins.
[8]
L'any seguent, pero, la va anul·lar; pero despres encara la va confirmar un altre cop el 1457.
[1]
La manca de fermesa en la questio la va deixar mal resolta i per aquest motiu el conflicte esclataria mes cops durant els regnats posteriors.
[1]
Un tercer problema fou el de les diverses revoltes populars d'algunes ciutats peninsulars contra el ric patriciat urba que monopolitzava el govern de les ciutats, i a qui acusaven d'incompetent i corrupte.
[1]
En aquest cas Alfons va permetre la modificacio del govern d'algunes ciutats. A Barcelona, per exemple, la ciutat estava dividida entre
la Biga i la Busca
, la primera representava el grup tradicional de poder format pels grans comerciants i
ciutadans honrats
de la ciutat, mentre que la segona estava formada per menestrals, artesans i mercaders progressistes que reclamaven canvis. El 1453 el nou lloctinent del rei a Catalunya
Galceran de Requesens
va concedir el govern de la capital a la Busca, amb el consentiment d'Alfons.
[1]
Politica externa
[
modifica
]
Tot just pujar al tron, Alfons volia recomencar la tradicional guerra entre catalans i genovesos aprofitant que llavors expirava la treva de tres anys pactada el 1413, pero el Parlament catala reunit aquell any 1416 va denegar el subsidi a instancies de l'estament militar, i per tant el 1417 hague de renovar la treva.
[1]
El maig del 1420, Alfons s'embarca en una expedicio per consolidar el domini catalanoaragones a les illes de Sardenya, Sicilia i Corsega. Durant aquest periode de viatge constant va interessar-se per la successio del
Regne de Napols
, on governava la
reina Joana II
sense descendencia, i aquesta el va adoptar com a futur hereu l'agost de 1420.
[9]
Alfons va derrotar, l'octubre del 1421 amb un estol comandat per
Romeu de Corbera
, els genovesos en la
batalla de la Foc Pisana
.
[10]
Despres de combatre contra les tropes de Muzio Sforza a Castel Capuano, on la reina estava sent assetjada, Alfons el Magnanim es va haver de retirar al
Castell Nou
, pero el suport de les 22 galeres comandades per
Joan Ramon Folc II de Cardona
va millorar la seva posicio.
[11]
La reina, pressionada pels
angevins
, feu marxa enrere i el 1423 adopta
Lluis III d'Anjou
(que onze anys abans havia estat competidor del seu pare en el
Compromis de Casp
) i Alfons va posar rumb de tornada als seus regnes, no sense abans
destruir el port de Marsella
amb la seva flota, el mes important dels dominis angevins,
[12]
i deixant
Arnau Sanc
de castla del
Castell Nou de Napols
.
[13]
Entre el
1429
i el
1430
va
entrar en guerra
amb el
Regne de Castella
per la defensa dels drets dels seus germans, els
infants d'Arago
,
Joan II d'Arago
i
Enric I d'Empuries
,
[1]
als quals foren confiscats els seus bens de Castella pel
tractat de Majano
[14]
i que acaba amb la batalla d'Olmedo amb la mort
d'Enric I d'Empuries
i el triomf dels seus enemics a Castella.
[15]
Pero l'ambicio permanent del rei Alfons sempre va ser el
Regne de Napols
, i l'oportunitat li va arribar el 1434 i el
1435
amb la mort successiva de Lluis III i de la reina Joana II. Alfons es trobava a
Sicilia
guerrejant contra l'
illa de Gerba
(
1432
) i
Tripoli
(
1434
), i es va
decidir a conquerir el seu preuat regne
comencant per
atacar Gaeta
.
[1]
Pero la flota catalana fou derrotada en la
batalla de Ponca del 1435
per una flota conjunta formada per
Genova
, el
ducat de Mila
, el
Papat
i els reis angevins de
Napols
.
[1]
En aquesta derrota molts nobles i el mateix rei i els seus germans foren fets presoners, i no foren alliberats fins al pagament d'un altissim rescat aportat per les
Corts de Montso
. Poc despres el duc de Mila va canviar de bandol i s'alia amb Alfons pel
tractat de Mila
,
[16]
fet que li permete a aquest de tornar a intentar la conquesta del regne altre el cop el
1436
, fins a la
victoria catalanoaragonesa
el
2 de juny
de
1442
, en que guanya a tots els seus enemics: Florencia, Venecia, el Papat, i els partidaris angevins a Napols.
[1]
Des d'aquell moment Alfons es preocupa mes dels afers italians i de les guerres contra els turcs que no pas de la politica interna. Un fet destacable fou que ja no torna mai mes a la peninsula, mantenint-se sempre a la ciutat de
Napols
envoltat d'una enorme cort
renaixentista
.
[1]
Eugeni IV
i Alfons el Magnanim van negociar un arranjament de les seves diferencies en la primavera de 1443, donant lloc a un
acord formal
a
Terracina
el 14 de juny 1443. Sota els termes d'aquest tractat Eugeni va reconeixer Alfons com a
rei de Napols
i el seu
fill Ferran
com a successor, a canvi del reconeixement d'Eugeni com a papa, i retira el suport a
Felix V
i al
Concili de Basilea
.
[17]
El Magnanim seguia mantenint les aspiracions sobre Corsega, i va continuar la
guerra catalano-genovesa
i la lluita contra els otomans; el capitost albanes
Skanderbeg
es feu vassall d'Alfons
[18]
i el
1451
el catala Bernat Vaquer ocupa el castell de
Croia
i
Ramon d'Ortafa
hi fou enviat com a virrei d'Albania
i posteriorment fou nomenat virrei d'Albania, de Grecia i d'Eslavonia, mentre Joan Claver esdevenia virrei de l'
Epir
i de
Morea
el
1456
.
La corona del
Regne d'Hongria
li fou oferta per
Janos Hunyadi
i altres magnats hongaresos.
[21]
L'almirall
Bernat I de Vilamari
ocupa i fortifica
Castellroig
,
[22]
opera a la desembocadura del
Nil
i hi incendia els vaixells enemics, es llanca damunt el litoral de Siria i hi repeti la gesta. Joan de Nava, mariner castella al servei d'Alfons, s'esforca per tal d'establir-se a Xipre.
La
caiguda de Constantinoble
el 1453 va despertar el temor d'una amenaca otomana sobre Italia i els territoris venecians de l'
Egeu
,
[24]
la qual cosa va propiciar el
tractat de Lodi
entre Mila i Venecia el
1454
,
[25]
al qual despres es van adherir Florencia i Napols. L'objectiu dels signants, que comencaven a temer l'hegemonia francesa, era mantenir l'equilibri interior de la peninsula italiana.
El seu regnat s'acaba amb la
Guerra venecianogenovesa
, que s'inicia el
1454
i deriva en la
Guerra catalanogenovesa
, en la qual
Bernat I de Vilamari
va destruir gairebe totalment un comboi de naus mercants
genoveses
a la
mar Tirrena
, a prop de l'
illa de Ponca
.
[26]
El
1457
prengue el comandament d'una flota de 60 vaixells, amb la qual ataca la costa enemiga i conqueri Noli i
va assetjar la capital
,
Genova
.
[27]
La mort d'Alfons el Magnanim (
27 de juny
del
1458
) l'obliga a suspendre les operacions navals i retirar-se'n,
[28]
tot i que la Guerra venecianogenovesa encara continuava.
A la
Corona catalanoaragonesa
fou succeit pel seu germa
Joan II d'Arago
, mentre que el
Regne de Napols
va quedar per al seu fill natural, l'infant
Ferran
(fill de la seva amant Giraldina Carlino).
[1]
El
12 de juny
de
1415
es casa a la
catedral
de
Valencia
amb la infanta
Maria de Castella
, filla d'
Enric III de Castella
, i cosina seva. D'aquesta unio no tingue fills.
[1]
De la seva amistancada Giraldina Carlino tingue tres fills naturals:
Una altra amant famosa que tingue a Napols fou
Lucrezia d'Alagno
.
[1]
- ↑
1,00
1,01
1,02
1,03
1,04
1,05
1,06
1,07
1,08
1,09
1,10
1,11
1,12
1,13
1,14
1,15
1,16
1,17
1,18
1,19
1,20
Diccionari d'Historia de Catalunya
. ed. 62, 1998, p. 25.
ISBN 84-297-3521-6
.
- ↑
Sobreques i Vidal
, Santiago
.
El compromis de Casp i la noblesa catalana
. 2a edicio. Curial, 1973, p. 96.
- ↑
F. Xavier Hernandez,
Historia militar de Catalunya
,
ISBN 84-232-0638-6
- ↑
Meloni
, Maria Giuseppina. ≪Ufficiale della Corona d'Aragona in Corsica≫. A:
La corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa edat mitjana
(en italia). CSIC, 2004, p.176.
ISBN 840008330X
.
Arxivat
2024-06-03 a
Wayback Machine
.
- ↑
Rovira i Virgili
, Antoni
.
Historia Nacional de Catalunya, volum VI
. Edicions Patria, 1920, p.260-261.
- ↑
Acta historica et archaeologica mediaevalia, Edicio 9
(en castella). Edicions Universitat Barcelona, 1988, p.274.
ISBN 8460024385
.
Arxivat
2024-06-03 a
Wayback Machine
.
- ↑
Hernandez Cardona
, Francesc Xavier
.
Historia militar de Catalunya. Vol III: La defensa de la terra
. 1a edicio. Rafael Dalmau Editor, 2003, p.18.
ISBN 84-232-0664-5
.
- ↑
Rotger
, Agnes ≪Pagesos contra nobles≫.
Sapiens
[Barcelona], num.103, maig 2011, p.26-33.
ISSN
:
1695-2014
.
- ↑
Figueres
, Josep M.
Historia contemporania de Catalunya
. Editorial UOC, 2003, p.37.
ISBN 8483187736
.
Arxivat
2024-06-03 a
Wayback Machine
.
- ↑
(castella)
Josep Ametller i Vinyas,
Alfonso V de Aragon en Italia y la crisis religiosa del siglo XV
, p. 118-120.
- ↑
≪
Alfons el Magnanim
≫.
Gran Enciclopedia Catalana
. Barcelona:
Grup Enciclopedia Catalana
.
- ↑
(castella)
Luis Suarez Fernandez,
Historia de Espana antigua y media
Arxivat
2014-10-06 a
Wayback Machine
.
, p.492
- ↑
Cassetta
, Giuseppe.
Storia del regno di Napoli
(en italia). vol.3. Gaetano Romeo Strada Tribunali n. 168, p. 198.
Arxivat
2024-06-03 a
Wayback Machine
.
- ↑
≪ano 1430, capitol V≫. A:
Cronica de Juan II
(en castella), p. 479.
- ↑
Balado Pachon
, A. ≪Fases constructivas del castillo de Portillo≫. A:
Actas del IV Curso de Cultura Medieval seminario, La fortificacion medieval en la Peninsula Iberica
(en castella). Santa Maria la Real, 2001, p. 266.
ISBN 8489483159
.
Arxivat
2024-06-03 a
Wayback Machine
.
- ↑
Saiz Serrano
, Jorge.
Caballeros del rey: Nobleza y guerra en el reinado de Alfonso el Magnanimo
(en castella). Universitat de Valencia, 2011, p. 38.
ISBN 8437084334
.
Arxivat
2024-06-03 a
Wayback Machine
.
- ↑
Stieber
, Joachim W.
Pope Eugenius IV, the Council of Basel and the Secular and Ecclesiastical Authorities in the Empire
(en angles). Brill, 1978, p. 197-198.
ISBN 9004052402
.
- ↑
Mikaberidze
, Alexander.
Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia
(en angles). vol.1. ABC-CLIO, 2011, p. 69.
ISBN 1598843370
.
- ↑
≪
Alfons el Magnanim
≫.
Gran Enciclopedia Catalana
. Barcelona:
Grup Enciclopedia Catalana
.
- ↑
Duran i Duelt
, Daniel.
Kastellorizo, una isla griega bajo dominio de Alfonso el Magnanimo (1450-1458)
(en castella). Editorial CSIC, 2003, p. 102.
ISBN 8400081528
.
- ↑
Stinger
, Charles L.
The Renaissance in Rome
(en angles). Indiana University Press, 1998, p. 112.
ISBN 0253334918
.
- ↑
de Cadenas y Vicent
, Vicente.
La Republica de Siena y su anexion a la corona de Espana
(en castella). Ediciones Hidalguia, 1985, p. 15.
ISBN 8400059131
.
Arxivat
2024-06-03 a
Wayback Machine
.
- ↑
≪
Alfons el Magnanim
≫.
Gran Enciclopedia Catalana
. Barcelona:
Grup Enciclopedia Catalana
.
- ↑
de Capmany de Montpalau i de Suris
, Antoni
.
Memorias historicas sobre la marina comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona
(en castella). Impremta de N'Antonio de Sancha, 1779, p. 152.
Arxivat
2024-06-03 a
Wayback Machine
.
- ↑
≪Organitzacio d'una armada contra Genova≫. A:
XIV Congresso di storia della Corona d'Aragona: 2 [i.e. Sez. B
. Presenza ed espansione della Corona d'Aragona in Italia (secc. XIII-XV)
]. vol.3. C. Delfino, 1996, p. 12.
Arxivat
2024-06-03 a
Wayback Machine
.
- ↑
Nicolau d'Olwer
, Lluis.
El pont de la mar blava
. Martorell: Adesiara, 2017.
ISBN 98-84-16948-05-5
.
Bibliografia
[
modifica
]