Michel Houellebecq
 |
|
| Naixement
| (fr)
Michel Thomas
26 febrer 1958
(66 anys)
Saint-Pierre (Franca)
|
|---|
|
|
|
|
|
|
|
|
| Formacio
| Liceu Chaptal
Institut Nacional Agronomic Paris-Grignon
Ecole nationale superieure Louis-Lumiere
(–1981)
|
|---|
|
| Camp de treball
| Literatura
,
fotografia
,
direccio
i
guionatge cinematografic
|
|---|
| Ocupacio
| poeta
,
actor
,
fotograf
,
guionista de cinema
,
escriptor
,
novel·lista
,
compositor de cancons
,
assagista
,
director de cinema
,
guionista
|
|---|
| Activitat
| 1991
?
|
|---|
| Ocupador
| Assemblea Nacional
(1990–1996)
Logica
(1983–)
Ministeri d'Agricultura de Franca
|
|---|
| Genere
| Poesia
,
assaig
i
novel·la
|
|---|
| Influencies
| Blaise Pascal
,
Georges Perec
,
H. P. Lovecraft
,
Clifford D. Simak
,
Arthur Schopenhauer
,
Aldous Huxley
,
Immanuel Kant
,
Honore de Balzac
,
Bret Easton Ellis
,
Charles Pierre Baudelaire
,
Thomas Mann
i
Joris-Karl Huysmans
|
|---|
| Nom de ploma
| Michel Houellebecq
|
|---|
|
Obres destacables
|
|
| Mare
| Lucie Ceccaldi
|
|---|
Premis
|
|
| Lloc web
| michelhouellebecq.com
|
|---|
     
       |
Michel Houellebecq a
Varsovia
(2008).
Michel Houellebecq (2008).
Michel Houellebecq
(nom real
Michel Thomas
) (
Saint-Pierre
,
26 de febrer
de
1956
) es un poeta, novel·lista, assagista i
director de cinema
frances.
Autor provocador i controvertit, les seves novel·les
Les Particules elementaires
i
Plateforme
son fites de la nova narrativa francesa de finals del
segle
xx
i comencaments del
XXI
. Ambdues li van donar reconeixement literari, pero tambe fama de provocador per les seves opinions politicament incorrectes sobre diversos temes de la Franca actual. Se'l considera una alenada d'aire fresc dins de la literatura francesa contemporania.
Biografia i obra
[
modifica
]
Els seus pares es poden considerar atipics. Ell, guia d'alta muntanya i altres oficis poc remunerats. Ella, anestesista i dona dinamica i de conviccions. Es van desentendre d'ell de ben petit, quan el van portar a Algeria a viure amb la seva avia materna. Alli s'hi va estar fins a complir els sis anys. Despres el van repatriar a Franca, amb la seva avia paterna Henriette, comunista, de la qual adoptara el seu cognom com a pseudonim artistic. Primer va viure a
Dicy dans l'Yonne
, despres a
Crecy-la-Chapelle
(en el departament de
Sena et Marne
). El van internar a l'escola
Henri Moissan
de
Meaux
, on va descobrir a
Lovecraft
als 16 anys.
[1]
El 1975 es va matricular a l'
Institut National Agronomique Paris-Grignon
, on obtingue el diploma d'
enginyer agronom
el 1978 amb una especialitzacio en ecologia. A l'institut va fundar l'efimera revista literaria
Karamazov
per a la qual escriu alguns poemes i participa en el rodatge d'una pel·licula titulada
Cristal de souffrance
.
El 1980 es va casar amb la germana d'un amic. Despres es va matricular a l'Ecole Nationale Superieure Louis Lumiere, en la seccio de cinematografia, i obtingue el diploma el 1981. El mateix any naixia el seu fill Etienne. Mes endavant es va divorciar, cosa que li provoca una depressio profunda que el va portar a fer una estada en un centre psiquiatric.
El 1985 va coneixer i simpatitzar amb
Michel Bulteau
, director de la
Nouvelle Revue de Paris
, que l'inicia en autors rars com
Baron Corvo
, en qui Houellebecq reconeix un dels seus escriptors
fetitxe
. El 1991 publica la biografia de
Lovecraft
,
Contre le monde, contre la vie
i comenca a treballar en l'
Asemblea Nacional Francesa
com a tecnic informatic. Aquest mateix any apareix
Rester vivant
i seguidament un primer recull de poemes,
La poursuite du bonheur
, que passen desapercebuts. Els seus temes anticipen el que sera tractat en les seves novel·les seguents: la solitud existencial, la denuncia del
liberalisme
, l'amor i la intimitat dels individus.
La seva primera novel·la
Extension du domaine de la lutte
va ser publicada per Maurice Nadeau l'any 1994 despres d'haver estat rebutjada per diversos editors. Aixo ha posat Houellebecq al capdavant de tota una generacio d'escriptors concentrats en la miseria afectiva de l'home contemporani. Sense promocio ni publicitat, es va difondre per mitja del boca-orella. Va ser adaptada al cinema frances per
Philippe Harel
el 1999, i a la televisio danesa per
Jens Albinus
el 2002.
El 1998 es va tornar a casar. Aquesta vegada amb Marie-Pierre Gauthier, a la qual havia conegut el 1992.
La seguent novel·la,
Les Particules elementaires
, publicada el 1998 a Franca i traduida i publicada en catala el 1999 per Anagrama/Empuries com
Les particules elementals
, va tenir, en canvi, una amplia cobertura mediatica a causa de l'expulsio de l'autor de la revista literaria de tendencies esquerranes
Perpendiculaire
, de la qual formava part, a causa de les seves
idees ambigues
. Houllebecq va respondre amb tota contundencia a
Le Monde
, generant una polemica de la qual en va treure gran notorietat. La novel·la va esdevenir a l'instant un classic del
nihilisme
. La traduccio de
Les Particules elementaires
a l'angles
Atomised
va mereixer el
Premi IMPAC
2002, que van compartir Houellebecq i el traductor
Frank Wynne
.
L'any 2006,
Les Particules elementaires
es va adaptar al cinema amb la pel·licula alemanya
Elementarteilchen
, dirigida per
Oskar Roehler
. Va concursar en la
Berlinale
on va guanyar un
'Os de plata
al millor actor protagonista,
Moritz Bleibtreu
.
La seva seguent novel·la,
Plateforme
, de 2001, encara li va fer guanyar mes reputacio. La novel·la esta escrita basicament en primera persona, per un oficinista mediocre i ja madur, amb moltes escenes de sexe i una aprovacio implicita de la prostitucio i el turisme sexual. Tambe conte critiques explicites de l'Islam i la fe musulmana. Aquest fet, i una entrevista que l'autor va concedir a la revista
Lire
, va fer que diverses organitzacions l'acusessin de racisme.
L'any 2004, Houellebecq va canviar el seu antic editor
Flammarion
per
Editions Fayard
, del poderos grup
Lagardere
, per una xifra insolita en el mon editiorial frances. Aquest canvi li permetra grans campanyes publicitaries en el llancament de les seves seguents novel·les, pero el 2009 torna a publicar amb Flammarion.
La novel·la,
La Possibilite d'une ile
, del 2005, va tenir a Franca una massiva campanya publicitaria i nombroses polemiques, en particular per la seva aproximacio al tema de la
clonacio
humana.
El 2010 va rebre el premi Goncourt per la novel·la
La Carte et le territoire
editada per Flammarion (2010) i J'ai Lu (2012)
El 17 d'abril de 2019 el president frances Emmanuel Macron li va entregar la
Legio d'Honor
.
[2]
Un tema recurrent de l'autor son les intrusions de l'economia de mercat lliure en les relacions i la sexualitat humanes.
Extension du domaine de la lutte
tracta de la competencia economica en la cerca de les relacions entre persones. Tal com explica en el llibre, l'economia lliure genera guanyadors i perdedors, el mateix es pot aplicar a les relacions en una societat que no afavoreix la monogamia. Amb
Plateforme
, dona a entendre que els occidentals de tots dos sexes busquen llocs exotics en paisos en desenvolupament en viatges turistics organitzats, on la conclusio logica es que respondran positivament al turisme sexual quan s'organitza de manera professional i empresarial.
Houellebecq dona gran importancia tambe a la seva obra d'assagista. Ha escrit articles per
Les Inrockuptibles
,
Perpendiculaire
,
L'Atelier du Roman
,
Immediatement
, i altres publicacions internacionals.
Controversies
[
modifica
]
Les seves obres i opinions son molt critiques amb el pensament
politicament correcte
i amb les consequencies del
maig del 68
. Tot aixo el va posar en el punt de mira de diversos mitjans de comunicacio, que el van acusar de misogin, decadent i reaccionari, pero contrariament al que pretenien, nomes van fer augmentar la seva popularitat i les vendes dels seus llibres. I per si tot aixo encara no fos suficient, arran d'alguns passatges de
Plataforma
, on surt el tema del terrorisme islamista, se li va afegir el qualificatiu d'islamofob.
Com que no es pot denunciar ningu per les opinions d'un personatge de ficcio, l'oportunitat pels seus detractors va venir arran d'una entrevista en la revista literaria
Lire
, publicada el setembre de 2001, on afirmava que
≪la religio mes idiota del mon es l'Islam≫
i que
≪quan llegeixes l'Alcora et cau l'anima als peus≫
. Llavors diverses agrupacions islamiques i de drets humans el van denunciar per "injuries racials" i "incitacio a l'odi religios". El judici, celebrat a Paris a l'octubre de 2002, i que va dividir la comunitat intel·lectual internacional entre defensors i detractors de la llibertat d'expressio, recordava el cas de
Salman Rushdie
. Houellebecq va ser absolt de tots els carrecs: el jutge va argumentar en la sentencia que les critiques a la religio son perfectament legitimes en un estat laic.
Aclamat pels seus incondicionals com el millor escriptor frances viu, i injuriat pels seus detractors (des de puritans religiosos fins a notables progressistes) com a pornograf, misogin i racista, res d'aixo evita que cada nou llibre seu sigui ampliament comentat en revistes literaries, es vengui per milions i es tradueixi a nombroses llengues.
Bibliografia
[
modifica
]
- (quan n'hi ha, se n'esmenta al costat l'edicio en catala)
Novel·les, poesia i assaig
[
modifica
]
- Rester vivant, methode
(La Difference,1991)
- H.P. Lovecraft: Contre le monde, contre la vie
(Le Rocher, 1991) una analisi de la vida i obra de
H. P. Lovecraft
- La Poursuite du bonheur, poemes
(La Difference, 1991)
- Extension du domaine de la lutte
(Maurice Nadeau, 1994);
Ampliacio del camp de batalla
(Anagrama, 2014)
- Le Sens du combat, poemes
(Flammarion, 1996)
- Rester vivant
, seguit de
La poursuite du bonheur,
revisada per l'autor (Flammarion, 1997)
- Interventions
, recull d'assajos (Flammarion, 1998)
- Les Particules elementaires
(Flammarion, 1998);
Les particules elementals
(Empuries/Anagrama, 1999)
- Renaissance, poemes
(Flammarion, 1999)
- Lanzarote
, relat (Flammarion, 2000)
- Plateforme
(Flammarion, 2001);
Plataforma
(Empuries/Anagrama, 2002)
- La Possibilite d'une ile
(Fayard, 2005);
La possibilitat d'una illa
(Empuries, 2005)
- Interventions 2
(Flammarion, 2009)
- Rester vivant, Le sens du combat, La poursuite du bonheur, Renaissance
(J'ai Lu, 2010)
- La carte et le territoire
(Flammarion, 2010);
El mapa i el territori
(Empuries/Anagrama, 2011)
- Ennemis publics
, recull de 28 cartes amb Bernard-Henri Levy (Flammarion/Grasset, 2008)
- Configuration du dernier rivage
(Flammarion, 2013)
- Non reconcilie: Anthologie personnelle 1991-2013
(Gallimard, 2014)
- Soumission
(Flammarion 2015);
Submissio
(Anagrama, 2015)
- En presence de Schopenhauer
, amb proleg d'Agathe Novak-Lechevalier (L'Herne, 2017)
- Serotonine
(Flammarion,2019)
Serotonina
(Anagrama 2019)
- Aneantir
(Flammarion 2022) Anorrear (Anagrama, 2022)
- Description d'une lassitude
(2002) a Houelle 10, Paris.
- Je crois peu en la liberte - Entretien
(1998) a Revue Perpendiculaire 11, Paris: Flammarion, p. 4-23.
- L'homme de gauche est mal parti
(2003) a Le Figaro 6/1/03, p. 1, 13.
- La question pedophile: Reponse
(1997) a L'Infini 59, Paris: Gallimard, pp. 96-98.
- La privatisation du monde
(2000) a L'Atelier du roman 23, Paris, pp. 129-34.
- Le haut langage
(1995) a La Quinzaine litteraire, 670; Paris; pp. 21-22.
- Leonard Cohen ? le libertaire impossible
Arxivat
2007-10-30 a
Wayback Machine
., (2002)
- Michel Houellebecq repond a Perpendiculaire
(1998) a Le Monde 18/9/98
- Neil Young
(2000) a Michka Assayas (ed.) Dictionnaire du rock, Paris: Robert Laffont.
- Preface
a Toni Ungerer (2001) Erotoscope, Paris: Editions Taschen.
- Preface: L'Humanite, second stade
(1998) a
Solanas, Valerie
:
Scum Manifesto
, Paris: Editions Mille et une nuits, pp. 63-69.
- Preface: Preliminaires au positivisme
(2003) a Bourdeau, Braunstein & Petit (eds.): Auguste Comte aujourd'hui, Paris: Editions Kime, pp. 7-12.
- Preface: Renoncer a l'intelligence
(1991) a Gourmont, Remy de: L'Odeur des jacynthes, Paris: Orphee/La Difference, pp. 7-20.
- Preface
a Auguste Comte,
Theorie generale de la religion
(Mille et une nuits,2005)
- Un monde sans direction
(1996) a La Quinzaine litteraire, 700; Paris; pp. 8-9.
- Wilde Flucht
(2000) a Tageszeitung Berlin, 30/10/00.
- Cristal de souffrance
(1978)
- Desequilibre
(1982)
- La Riviere
(2001) Canal +
- La Possibilite d'une ile
(TBD)
- Le Sens du combat
(1996) Paris: Les Poetiques de France Culture
- Presence humaine
(2000) Paris : Tricatel
Col·laboracions
[
modifica
]
- Barry, Judith; Convert, Pascal & Pfnur, Rainer (eds.) (1993)
Genius Loci
, Paris: La Difference.
- Breillat, Catherine (ed.) (1999)
Le livre du plaisir
, Paris: Editions 1.
- Div. (1995)
Objet Perdu: fictions ? Idees ? Images
, Paris: Lachenal et Ritter & Parc Editions.
- Hegemann, Claus (ed.) (2000)
Kapitalismus und Depression II: Gluck ohne Ende
, Berlin: Alexander Verlag.
- Noguez, Dominique (ed.) (2002)
Balade en Seine-et-Marne: Sur les pas des ecrivains
, Paris: Editions Alexandrines.
- Ruff, Thomas & Houellebecq, Michel (2002)
Nudes
, Munchen: Walther Konig.
- Wiame, Sarah & Houellebecq, Michel (1993)
La Peau
, Paris: Sarah Wiame.
- Wiame, Sarah & Houellebecq, Michel (1995)
La Ville
, Paris: Sarah Wiame.
Obres sobre Michel Houellebecq
[
modifica
]
- Murielle Lucie Clement :
Michel Houellebecq revisite
(2007)
- Murielle Lucie Clement i Sabine van Wesemael (eds.) :
Michel Houellebecq sous la loupe
(2007)
- Gavin Bowd (ed.) :
Le Monde de Houellebecq
(2006)
- Fernando Arrabal :
Houellebecq
(2005)
- Eric Naulleau :
Au secours, Houellebecq revient !
(2005)
- Jean-Francois Patricola :
Michel Houellebecq ou la provocation permanente
(2005)
- Denis Demonpion :
Houellebecq non autorise, enquete sur un phenomene
(2005)
- Sabine van Wesemael :
Michel Houellebecq, le plaisir du texte
(2005)
- Olivier Bardolle :
La Litterature a vif (Le cas Houellebecq)
(2004)
- Sabine van Wesemael (ed.) :
Michel Houellebecq
(2004)
- Dominique Noguez :
Houellebecq, en fait
(2003)
- Murielle Lucie Clement :
Houellebecq, Sperme et sang
(2003)
- Thomas Steinfeld :
Das Phanomen Houellebecq
(2001)
Enllacos externs
[
modifica
]