Un
destructor
es un
vaixell
de
guerra
mes gran que una
fragata
pero mes petit que un
cuirassat
. La seva funcio principal es la d'escortar altres vaixells de guerra com ara els
portaavions
, des de la
Segona Guerra Mundial
sobretot en rols d'escorta antisubmarina (ASW) i antiaeria (AAW). Acostumen a tenir un desplacament d'entre 3.000 i 6.000 tones, una xifra moderada comparada amb les grans naus de guerra com els antics
cuirassats
.
Son naus de guerra polivalents i amb plena capacitat de creuer oceanic. Aixo, sumat al seu cost relativament moderat, fa que els destructors siguin els vaixells de combat mes grans de la gran majoria de flotes militar del mon. No obstant aixo, grans potencies militars en disposen d'un gran nombre, com es el cas de la
Marina dels Estats Units d'America
, i habitualment en tasques d'escorta dels grups de portaavions (CSG) o grups amfibis (ARG).
Segona meitat del segle XIX: el naixement dels destructors
[
modifica
]
El vaixell cacatorpediners
Destructor
, que va entrar en servei l'any 1887 a l'Armada espanyola.
El sorgiment i desenvolupament inicial dels destructors va lligat a la invencio del
torpede
autopropulsat, cap als anys 1860. Des d'aquest moment, petits vaixells
torpediners
(que es podien construir amb facilitat i amb un cost molt baix) tenien el potencial de destruir naus de guerra molt mes grans, amb armament mes potent i costos molt superiors (com els
cuirassats
o els
creuers
). Aixo va fer que la posicio de les potencies navals es veges compromesa, i es va iniciar un rapid desenvolupament dels torpediners que, cap al 1880, ja desplacaven entre 50 i 100 tones, i eren prou rapids per a evadir l'escorta enemiga.
Inicialment es va considerar que l'amenaca principal per a les grans naus de combat era de ser atacs amb torpedes mentre estaven ancorats a port. Pero a mesura que sorgien nous dissenys de torpedes amb mes velocitat i abast tambe suposaven una amenaca mentre estaven al mar. Per tal de protegir els grans
cuirassats
i altres naus principals es van dissenyar els anomenats
cacadors
, petits vaixells amb un bon nombre de canons de petit calibre i metralladores, amb la missio d'escortar les flotes de combat.
[1]
Per a aquesta tasca els calia autonomia i qualitat marineres comparables a les de les naus de combat mes grans, per aixo els destructors van anar creixent en eslora i tonatge. Ja en aquella epoca se'ls comenca a anomenar
destructors de torpediners
, denominacio que aviat es va escurcar a tan sols
destructor
.
Un cop desenvolupats en naus mes potents i rapides, per a cacar els torpediners, tambe van esdevenir una plataforma ideal per a l'atac amb torpedes; aixi doncs que es van armar amb tubs llancatorpedes a mes dels canons. Aixi doncs a finals del s.XIX el paper dels destructors era doble, per una banda protegir la mateixa flota dels atacs amb torpedes i, per l'altra, realitzar aquests atacs als vaixells de guerra enemics.
Periode anterior a la Primera Guerra Mundial
[
modifica
]
Destructor
USS Perkins
de classe Paulding, US Navy 1909 .
Durant els primers anys del
segle
xx
el disseny dels destructors i esdevingueren vaixells de guerra mes grans, rapids i amb un armament mes pesat.
Un dels canvis mes notables fou la modernitzacio dels equips de propulsio a causa de la introduccio de la
turbina de vapor
i la utilitzacio de
fueloil
en comptes de
carbo
, canvis que van permetre augmentar tant la velocitat com l'autonomia.
Entre 1890 i 1914 els destructors van incrementar el seu tonatge notablement passant d'unes 300 tones inicials fins a prop de 1000 al principi de la
Primera Guerra Mundial
, distanciant-se dels
torpediners
.
Tot i les diferencies entre les diverses marines de guerra i la gran quantitat de classes diferents, els destructors van adoptar un patro general semblant: buc llarg i estret, calat baix i superestructura amb pont de comandament a la
proa
. L'
armament
solia estar format per un o diversos canons de tir rapid a proa i una configuracio semblant a popa, mentre que al centre del buc s'hi situaven els
tubs llancatorpedes
.
Segona Guerra Mundial
[
modifica
]
Durant la
Segona Guerra Mundial
, el destructor seguia fent les funcions de vaixell d'escorta (sobretot als
Estats Units d'America
, amb els
escort destroyers
) pero alhora ja tenia una capacitat de combat relativa forta (tot i que encara estava lluny dels grans vaixells de guerra en aquestes capacitats, com el cuirassat o el
creuer de batalla
).
En el cas d'
Alemanya
, els destructors de la
Kriegsmarine
(anomenats
Zerstorer
) no solien operar com a vaixells d'escorta (la
Kriegsmarine
ja disposava d'uns escortadors especifics, els vaixells tipus
F
, semblants a la
fragata
desenvolupada pel
Regne Unit
a la mateixa epoca). En realitat, els destructors alemanys de l'epoca no solien endinsar-se gaire a l'
ocea Atlantic
, i per aixo van incorporar tasques de minatge (es a dir, van fer tambe les funcions de
minador
).
Guerra Freda i tombant de mil·lenni
[
modifica
]
Durant la
Guerra Freda
, i davant la davallada dels grans vaixells de guerra (com els
cuirassats
, abocats a l'extincio), el destructor va esdevenir el vaixell de guerra per excel·lencia. Cap al
1950
, La
Marina nord-americana
ja va redefinir el concepte de destructor en aquesta linia, i va dissenyar uns destructors mes grans i amb mes capacitat de combat (els
destroyer leader
, amb bandera alta de
numero de gallardet
DL
).
Amb l'aparicio dels
missils
com a arma de combat durant la segona meitat del
segle
xx
, molts destructors van acabar incorporant-los en el seu arsenal. La Marina nord-americana (a diferencia de les armades europees) va tipificar aquest tipus de vaixell diferent dels destructors convencionals (va posar-hi la bandera alta del numero de gallardet
DDG
), de manera que els destructors estatunidencs del
segle
xxi
(com el vaixell
USS Zumwalt
(DDG-1000)) ja s'han concebut com a plataformes llancamissils (al marge que tambe disposen de canons per al combat de superficie).
Viccionari