El teatre de l'absurd es un genere teatral per un grup vague escriptors europeus i americans entre els anys 40 i 60 del segle  xx . S'inspiren, entre d'altres en l'obra de l'escriptor austrohongares Franz Kafka (1883-1924), l'existencialisme i el surrealisme . ^[1] Es situa en el postguerra, quan filosofs i artistes, en descobrir les atrocitats d'Auschwitz , van perdre la creenca en un sentit de l'accio humana o una esperanca d'un mon millor. ^[2] No se'ls pot considerar com una escola, pero ≪son identificables en el proposit de destruir les convencions de la tecnica escenica i per mostrar sovint la lluita inutil de l'home en intentar de comprendre la irracionalitat d'allo que el volta.≫ ^[3]

Els autors abandonen deliberadament la tradicions de la trama dramatica i rebutjen l'estructura narrativa i el llenguatge logic linear. Presenten una successio de situacions, relacionades per una feble i efimera traca (un estat d'anim o una emocio), sense posar un problema a la introduccio, desenvollupar-lo i resoldre'l en el final.

El teatre de l'absurd es caracteritza per dialegs aparentment sense significat, repetitius i dramatics sense accio, trama logica o psicologica aparents. ^[4] Si en el passat aquest tipus de teatre era nomes portador de dramatisme, recentment el public ha descobert tambe el seu vessant tragicomic.

Escriptors del teatre de l'absurd destacables son Samuel Beckett , Jean Genet , Eugene Ionesco , ^[5] Tom Stoppard , Arthur Adamov , Harold Pinter , Stanislav Stratiev , Manuel de Pedrolo ^[6] i Alfred Jarry . ^[7]

Molts veuen el teatre de l'absurd com obres sense explicacions logiques i sense sentit. Se'n ressalta la incongruencia entre el pensament i els fets, aixi com la incoherencia entre les ideologies i els actes. Els personatges tenen un gran obstacle per expressar-se i comunicar-se entre ells mateixos constantment. En les obres, definitivament el decorat i les escenografies (amb els objectes i els accessoris) tenen un paper molt important com a contrast amb el contingut d'aquestes, perque presenten imaginariament la realitat dels missatges que es pretenen portar. Es presenta tot en un marc d'un mon buit i amb objectes molt pesats que acaben dominant els personatges. Toca temes molt importants, relacionats, per exemple, amb com susceptible es trobava la civilitzacio despres d'una gran batalla com va ser la segona guerra mundial. Es percep a traves dels personatges la desorganitzacio que existia fins a en la manera de comunicar-se uns amb uns altres. Sovint no hi havia un punt d'acord entre totes les parts, pero si un abus de poder, on els rics i poderosos atropellaven els mes febles i als quals menys possibilitats tenien per sobreviure davant tant caos i confusio. L'interessant del teatre de l'absurd es que no dona les respostes que el public espera, o les que creiem que anem a esperar, sino que ens deixa a nosaltres la interpretacio i l'analisi de cadascuna de les seves obres.

Origen [ modifica ]

El terme va ser encunyat pel critic Martin Esslin (1918-2002) pel titol del seu llibre The theatre of the absurd (≪El teatre de l'absurd≫) de 1961, considerat un dels texts ≪mes influents en el teatre en la decada dels 60≫ del segle  xx . ^[8] Veu les obres d'aquests autors com una articulacio artistica del concepte filosofic de l'absurd de l'existencia, propi de l'existencialisme d' Albert Camus ^[9] i el pessimisme d'entreguerres de Jean-Claude Sartre. ^[2] En la primera edicio, Esslin atribueix la paternitat del moviment a quatre escriptors: Samuel Beckett , Arthur Adamov , Eugene Ionesco , i Jean Genet . En edicions posteriors, hi va agregar a Harold Pinter i Manuel de Pedrolo. ^[6] El mateix Ionesco va refusar aquesta classificacio. Veia una absurditat banal en la comunicacio humana de cada dia. ^[10] L'assaig de Martin Esslin analitza aquest tipus de teatre a la llum dels escrits d'Albert Camus, i particularment del Mite de Sisif , ^[11] que tracten l'absurd o l'absencia de sentit de l'existencia.

Sorgeix a mitjan segle  xx . Els autors van comencar a aglutinar-se sota l'etiqueta de l'absurd com una forma d'acord enfront de l'ansietat, el salvatge i el dubte enmig d'un univers inexplicable i van recaure en la metafora poetica com un mitja de projectar els seus mes intims estats. Es per aixo que les imatges del teatre absurd tendeixen a assumir la qualitat de la fantasia, el somni i el malson, sense interessar-li tant l'aparicio de la realitat objectiva com la percepcio emocional de la realitat interior de l'autor.

Aixi, per exemple, l'obra Dies felicos de Beckett ( 1961 ) expressa una generalitzada ansietat de l'home sobre l'aproximacio de la mort, a traves de la imatge concreta d'una dona enfonsada fins a la cintura en el sol en el primer acte i fins al coll en el segon. ^[12] A El rinoceront d'Ionesco ( 1960 ) es mostra l'ansiosa preocupacio sobre l'esplai de les inhumanes tendencies totalitaries mostrant a la poblacio d'una ciutat transformant-se en salvatges paquiderms.

Entre els principals dramaturgs del teatre de l'absurd hi ha Rene Marques , Fritz Hochwalder, Alfred Jarry , Antonin Artaud , Virgilio Pinera, Eugene Ionesco , Samuel Beckett , Jean Genet , Tom Stoppard , Arthur Adamov , Harold Pinter , ^[13] Slawomir Mrozek , Mijail Volojov, Miguel Mihura , Alejandro Jodorowsky i Fernando Raval. Algunes obres representatives son: Tot esperant Godot , de Beckett i El rinoceront , de Ionesco, o d'aquest ultim tambe La cantant calba . Fora del teatre algunes de les pel·licules de Luis Bunuel tenen aspectes absurds. ^[14]

Geograficament, l'origen del teatre de l'absurd esta situat al Paris avantguardista, als teatres de butxaca de la riba esquerra del Sena i precisament del Barri Llati. No obstant aixo, entre els representants d'aquest moviment que viuen a Franca, pocs son francesos.

La literatura de l'absurd mostra la filosofia del dramaturg de la qual Beckett es un dels maxims representants. Encara que mes aviat a Beckett se li relaciona amb el teatre de l'absurd on la tragedia i la comedia xoquen en una il·lustracio trista de la condicio humana i l'absurditat de l'existencia. El dramaturg de l'absurd ve a ser un investigador pel qual l'ordre, la llibertat, la justicia, la psicologia i el llenguatge no son mes que una serie de successives aproximacions a una realitat ambigua, inabastable i decebedora. El dramaturg de l'absurd desmantella el vell univers cartesia i la seva manifestacio escenica. Un autor valencia de l'absurd es Jose Sanchis Sinisterra (1940-…). ^{[ cal citacio ]}

Precedents [ modifica ]

Se'n poden trobar arrels en les obres de ≪moralitat al·legorica≫ de l' edat mitjana i en les actuacions sacramentals (drames religiosos al·legorics) de l'Espanya barroca, ^{[ cal citacio ]} en la literatura ≪sense sentit≫ d'autors com Lewis Carroll , en les obres de somni de Strindberg i les novel·les de James Joyce i Franz Kafka , en el drama grotesc d' Alfred Jarry ; i en les farses de Georges Feydeau; obres que van tenir com a continuadors directes al moviment dadaista i al surrealisme dels anys 1920 i 1930. Una de les fonts teoriques mes potents del teatre de l'absurd va ser El teatre i el seu doble , obra originalment publicada el 1938 d' Antonin Artaud , creador de l'estil del teatre de la crueltat . ^[15]

Caracteristiques generals [ modifica ]

El teatre de l'absurd trenca amb les categories aristoteliques, per la qual cosa un dels canvis mes importants es presenta en l'accio a traves de quatre elements diferents: la transformacio sobtada del personatge, la intensificacio progressiva de la situacio inicial, la inversio del principi de causalitat (les causes produeixen efectes contraris als quals caldria esperar) i l'emfasi ritmica o emocional per crear una impressio de desenllac. ^[3] Tot i incoherencia aparent dels dialegs, no esdeve teatre abstracte i s'hi respecten certes regles de la conversa que permeten interpretar el dialeg. ^[16]

Una altra aportacio innovadora n'es la repeticio com a forma de progressio: la seva funcio canvia cada vegada que una frase o un so es repeteix (≪Que curios, que estrany i quina coincidencia!≫ que repeteixen els Martin en La cantant calba ). Quant als personatges, ja no son caracters: perden la seva individualitat i es presenten com un conjunt. Al teatre de l'absurd no hi ha una complexa evolucio psicologica dels personatges, el que es clau de volta del teatre convencional. Els personatges no hi semblen tenir una funcio aparent, encara que, al final, el lector pot observar un canvi del personatge.

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Ackerley, C. J. and S. E. Gontarski, ed. The Grove Companion to Samuel Beckett. New York: Grove P, 2004.
• Adamov , Jacqueline. ≪Censure et representation dans le theatre d Arthur Adamov≫. A: L'Onirisme et l'insolite dans le theatre francais contemporain; actes du Colloque organise par le Centre de philologie et de litteratures romanes de Strasbourg et la Societe d'etude du XXe siecle, avril 1972. . Paris,: Klincksieck, 1974. ISBN 2-252-01631-0 .  
• Baker , William; Ross , John C. Harold Pinter : a bibliographical history (en angles). Londres: British Library, 2005. ISBN 1-58456-156-4 .  
• Beckett , Samuel; Pedrals , Josep (trad.). Esperant Godot . Badalona: Proa, 2020, p. 128 (A tot vent). ISBN 978-84-7588814-9 .  
• Bennett , Michael Y. Reassessing the theatre of the absurd : Camus, Beckett, Ionesco, Genet, and Pinter (en angles). Nova York: Palgrave Macmillan, 2011. ISBN 978-0-230-11338-1 .  
• Casas , Joan ; Formosa , Feliu. La cantant barbuda: una introduccio al teatre de l'estupid . Calonge : AdiA Edicions, 2022, p. 137. ISBN 978-84-124298-3-1 . OCLC   1343089921 .  
• Cronin , Anthony. Samuel Beckett: The Last Modernist . Nova York: Da Capo, 1997.  
• Foguet i Boreu , Francesc; Santamaria , Nuria. La revolucio teatral dels setanta . Lleida: Punctum, 2010, p. 241. ISBN 978-84-937371-5-3 .  
• Gaensbauer , Deborah B. Eugene Ionesco Revisited (en angles). Nova York: Twayne, 1996.  
• Ionesco , Eugene; Arno , Francesc (trad.). Rinoceront; El rei s'esta morint; La llico . Lleida: Punctum, 2011. ISBN 978-84-939252-4-6 .   a cura de Carles Biosca i Judit Fontcuberta
• Londres , John. Contextos de Joan Brossa : l'accio, la imatge i la paraula . Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2010, p. 245. ISBN 978-84-475-3428-9 .