Manoel de Oliveira

(2008)
Nom original	(pt) Manoel Candido Pinto de Oliveira
Biografia
Naixement	Manoel Candido Pinto de Oliveira 11 desembre 1908 Porto (Portugal)
Mort	2 abril 2015 (106 anys) Porto (Portugal)
Causa de mort	Insuficiencia cardiaca
Dades personals
Nacionalitat	Portugal
Activitat
Ocupacio	guionista , muntador , actor , productor de cinema , director de cinema , director de fotografia , pilot d'automobilisme
Activitat	1931  ?
Esport	automobilisme
Premis (2014)   Gran Oficial de la Legio d'Honor (2011)   doctor honoris causa de la Universitat de Tras-os-Montes i Alto Douro (2009)   Orde del Merit Cultural (2008)   Palma d'Honor (2007)   premi honorari de l'Academia del Cinema Europeu (2007)   Medalla d'Or al Merit en les Belles Arts (2004)   premi Robert Bresson (2002)   doctor honoris causa per la Universitat Nova de Lisboa (1997)   Premi dels Critics de l'Academia de Cinema Europeu , per l'obra Viatge al principi del mon (1989)   doctor honoris causa per la Universitat de Porto   comandant de l'Orde d'Ouissam Alaouite   Gran Creu de l'Orde de l'Infant Dom Enrique   Gran Creu de l'Orde de Sant Jaume de l'Espasa   Sophia Awards (en)   doctor honoris causa per la Universitat de Porto   Globos de Ouro

Manoel de Oliveira , nascut Manoel Candido Pinto d'Oliveira ( Porto , Portugal , 11 de desembre del 1908 - 2 d'abril del 2015 ) ^[1] va ser un director de cinema portugues , referent internacional i el cineasta mes prestigios del seu pais. ^[2] Va ser el primer director de cinema centenari en actiu de tota la historia del cinema. ^[3]

Biografia [ modifica ]

Oliveira va comencar fent d'actor als anys vint; el 1931 va debutar amb un documental, Douro, Faina Fluvial, estudi antropologic sobre la vida a la ribera del riu Duero . El 1942 va rodar Aniki-Bobo, el seu primer llargmetratge de ficcio, un retrat sobra la vida d'uns nens en un barri popular de Porto, ^[4] que anticipava les tecniques i les tematiques del neorealisme italia. ^[5] Oliveira va estar catorze anys sense filmar per dificultats en el financament i a causa de la censura portuguesa del regim de Salazar . A mitjans dels cinquanta, va reprendre l'activitat cinematografica amb el curt O Pintor e a cidade (1956) i el 1972 torna a la ficcio amb O passado e o presente. El film Amor de perdicao (1979), una adaptacio de la novel·la de Camilo Castelo Branco , el consagra internacionalment i obre una etapa de pel·licules basades en adaptacions literaries. ^[6]

El 1995, adapta Agustina Bessa-Luis en O convento (1995), amb Catherine Deneuve i John Malkovich de protagonistes, i l'any seguent la torna a adaptar en Party, que protagonitza Michel Piccoli .

Entre les seves obres, tambe destaquen A divina comedia (1990), premi especial del jurat de Venecia, La vall Abraham (1993), Viatge al principi del mon (1997) , La carta (1999), premi del jurat a Canes.

Va rebre el Lleo d'Or de Venecia del 1985 per Le Soulier de Satin, ^[7] adaptacio d'una obra de teatre de Paul Claudel .

El 2008, el Festival de Cannes el va homenatjar amb una Palma d'Or honorifica.

El 2008, Cristobal Colom, l'enigma evoca, amb emocio i humor, la historia de Cristofor Colom . Despres, Singularitats d'una noia rossa , adaptat d'un conte d' Eca de Queiroz , autor realista portugues del segle  xix , surt el setembre del 2009. El 2010, Manoel De Olivera es al Festival de Canes 2010 per a la presentacio d' O estranho caso de Angelica , que concorre en la categoria Una certain regard .

Es, llavors, el director en activitat mes gran al mon i l'unic a haver comencat la seva carrera en el temps del cinema mut . Ha rebut en el Festival de Canes 2008, l'any dels seus 100 anys, la seva primera Palma d'or , una Palma d'or per al conjunt de la seva obra. Aquesta recompensa li ha estat remesa pel seu amic Michel Piccoli . Emocionat per aquesta distincio, ha declarat: ≪Aprecio enormement de rebre-la d'aquesta manera perque no m'agrada massa la competicio, es a dir, guanyar contra els meus col·legues; es una bonica manera de rebre un premi≫. Quant a la seva prodigalitat i la seva longevitat: ≪Deixar de treballar, es morir. Si se'm pren el cinema, em moro≫.

El productor catala Lluis Minarro va produir a Oliveira dues de les seves ultimes pel·licules: Singularitats d'una noia rossa (2009) i O estranho caso de Angelica (2010). ^[8]

El 9 de desembre del 2014, dos dies abans de complir 106 anys, Manoel d'Oliveira va rebre les insignies de gran oficial de la Legio d'honor a Porto. ^[9]

Filmografia seleccionada [ modifica ]

Llargmetratges [ modifica ]

• 1942 - Aniki-Bobo
• 1963 - Acto da Primavera
• 1972 - O Passado e o Presente
• 1974 - Benilde ou a Virgem Mae
• 1979 - Amor de Perdicao
• 1981 - Francisca
• 1985 - Le Soulier de Satin
• 1986 - O Meu Caso
• 1988 - Os Canibais
• 1990 - Non, ou a Va Gloria de Mandar
• 1991 - A Divina Comedia
• 1993 - La vall Abraham ^[10]
• 1994 - La caixa ^[11]
• 1995 - El convent (O Convento) ^[12]
• 1996 - Party
• 1997 - Viatge al principi del mon (Viagem ao Principio do Mundo) ^[13]
• 1998 - Inquietude
• 1999 - A Carta
• 2000 - Palavra e Utopia
• 2001 - Porto da Minha Infancia
• 2001 - Vou para Casa
• 2002 - O Principio da Incerteza
• 2003 - Um Filme Falado
• 2004 - O Quinto Imperio - Ontem Como Hoje
• 2005 - Espelho Magico
• 2006 - Belle toujours
• 2007 - Cristovao Colombo ? O Enigma
• 2009 - Singularitats d'una noia rossa ^[14]
• 2010 - O Estranho Caso de Angelica
• 2012 - A Igreja do Diabo
• 2012 - O Gebo e a Sombra

Curtmetratges [ modifica ]

• 1931 - Douro, Faina Fluvial
• 1932 - Estatuas de Lisboa
• 1938 - Ja se Fabricam Automoveis em Portugal
• 1938 - Miramar, Praia das Rosas
• 1956 - O Pintor e a Cidade
• 1964 - A Caca
• 1982 - Visita ou Memorias e Confissoes
• 1983 - Lisboa Cultural
• 1983 - Nice - A propos de Jean Vigo
• 2011 - Do Visivel ao Invisivel
• 2014 - O Velho do Restelo

Referencies [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Manoel de Oliveira