Lazaro Nunez Robres
(
Almansa
,
1 de juny
de
1827
- 1896
[1]
o posterior) fou un compositor espanyol. Estudia el batxillerat a
Madrid
i despres
Dret
a
Valencia
pero, sentint-se atret per la musica, ingressa al
Conservatori
de Madrid, on tingue com a mestres
Ramon Carnicer
,
Pedro Albeniz
i
Baltasar Saldoni
. El
1858
estrena la seva primera
sarsuela
,
El alferez
, amb cants del celebre poeta
Gustavo Adolfo Becquer
. A aquesta la seguiren:
Un sobrino
;
Tal para cual
;
El primer vuelo de un pollo
(
1861
);
Don Carnaval y Dona Cuaresma
;
El sargento Lozano
;
Por un paraguas
, totes estrenades amb exit.
[2]
El mestre Nunez Robres fou tambe director d'orquestra del
Teatro Espanol
de Madrid i del Circo Price, pels qui va compondre moltes peces de circumstancies. Se li deuen nombroses composicions per a
piano
, cancons populars, entre les quals
Cimarroncita
, amb lletra de
Manuel del Palacio
, que assoli extraordinaria popularitat, aixi com les titulades
Recuerdos de mi patria
i
Una tarde en Lavapies
. Finalment publica una col·leccio de cants espanyols, recollits, ordenats i arranjats per a piano, que titula
La musica del pueblo
(Madrid,
1869
), a la qual posa un proleg molt erudit.
[2]
Va estudiar filosofia a Madrid i el primer any de lleis a la Universitat de Valencia. La seva afeccio per la musica el mena a matricular-se al Conservatori de Madrid el 1846, ingressant a la classe de composicio de Carnicer, la de piano de Albeniz i la de cant de Saldoni (fou alumne de Saldoni entre 1847 i 1852). Va destacar en la composicio i el piano, i amb prou feines acabats els seus estudis, es va donar a coneixer al Teatre de la Zarzuela de Madrid amb les obres
Un sobrino
(en dos actes, estrenada el maig de 1857),
El alferez
(en un acte, estrenada el 23 de juny de 1858) i
Tal para cual
(1860). Al Teatre del Circ, la cantant Amalia Ramirez va estrenar amb exit les seves sarsueles
Por un paraguas
i
El primer vuelo de un pollo
(19-II-1861). Una altra sarsuela d'exit fou
Los zulues
, publicant-se la reduccio per cant i piano el 1879 segons anunciava a
La Correspondencia de Espana
. Tambe va escriure varies fantasies per a piano sobre motius d'operes, melodies per a cant i piano, cancons andaluses i algunes col·leccions de peces per a piano, sobre tot danses. Destaquen els seus popurris sobre motius populars de moda als salons, entre ells
Recuerdos de mi patria
(1854),
Pot-popurri de aires populares espanoles
(1858),
Una tarde en Lavapies
(ca. 1870) i
Nuevo pot-popurri de cantos populares
(1872), tots par a piano.
[
cal citacio
]
El seu interes per la musica popular espanyola va donar com a fruit l'obra
La musica del pueblo
, publicada el 1867. En el proleg l'autor assenyalava la necessitat de recopilar i difondre els cants populars: tenia un total de cinquanta numeros, arreglats per a veu i piano, recopilats entre 1866 i 1867, segons s'afirma a
La Escena
(nº2, 20-X-1866).
La musica del pueblo
fou una obra pionera i va tenir gran difusio: es va anunciar la segona entrega al
Museo Universal
(nº31, 2-VII-1868). La segona edicio completa data el 1870, i el 1873 Nicolas Toledo presentava una edicio de luxe destinada a l'Exposicio Universal de Viena, que va tenir una critica excel·lent a
La Espana Musical
(nº 367, 18-VII-1873) La recopilacio s'havia realitzat en el camp, pero tambe en arxius i biblioteques. L'objectiu de l'autor era realitzar una col·leccio de cants antics i moderns de totes les provincies espanyoles, des del romanc fins al zortziko, des del villancico fins a la solea, des de l'himne guerrer fins al religios rosari. La col·leccio presentava l'avantatge, segons assenyalava l'autor, de que els numeros estaven arreglats per piano i no presentaven dificultats d'execucio, de manera que eren assequibles als aficionats i s'adaptaven als requeriments de la musica de sala.
[
cal citacio
]
Nunez Robres fou director de l'orquestra dels teatres del Circo i Espanyol de Madrid (en aquest ultim des de 1867 fins, almenys 1879). En la temporada de 1873-74 fou mestre i director d'orquestra en el
Teatre Apolo
. En la temporada seguent va tornar al
Teatre Espanyol
i va escriure la sarsuela en un acte
Mi vecino don Juan
. Tambe va ser col·laborador des seminari liric-dramatic
El Arte
(1873-74). Des de 1883 es va dedicar a l'ensenyament de l'harmonia, emprant el mateix metode que Carnicer, basat en els preceptes de la
Geneufonia
(La Propaganda Musical, nº2, 1883). De la seva faceta de compositor sobresurt la seva aportacio a la musica de sala, tant el piano com la canco lirica. Va posar musica als versos de Eugeni Sanchez de Fuentes en les seves cancons andaluses
La Navaja
(1853) i
El cigarro
. La seva produccio lirica resumeix quasi totes les tendencies liriques del moment: cancons andaluses (
El cigarro, La navaja, Mi gache
), havaneres (
La cimarroncita
, amb versos de Manuel del Palacio, de 1872), romancos (
La ultima ilusion
, dedicada a les subscriptores de
La Moda Elegante Ilustrada
el 1866), melodies (la col·leccio
Las auras de abril
), canco religiosa (la
pregaria
A Maria,
sobre un poema de
Zorrilla
, 1855), canco arab (
La cautiva
, 1878) i peces liriques destinades als intermedis de comedies.
[
cal citacio
]
L'exit d'aquestes peces devia ser important, no en va Cotarelo va afirmar que "el estilo de Robres no era para lo dramatico, sino para los bailables y canciones populares". Expressions castisses i tematica costumista en els textos, riquesa harmonica, cadencies andaluses, recreacio de escales modals en la melodia vocal (pero harmonitzades convencionalment), profusio de florejats superiors i vocalitzacions ornamentals son alguns dels trets que presenten les seves obres liriques.
El cigarro
resumeix alguns estereotips de la canco andalusa tant de moda a la decada de 1860: argot andalus, irregularitat metrica, ritme ternari, expressions castisses, accents desplacats a la part vocal i evocacions de la cadencia andalusa al final de les cobles resoltes en mode major en el refrany (en al·lusio al fandango).
La cautiva
s'inscriu en l'arabisme liric de la decada seguent, amb la presencia de la 2ª augmentada en la melodia vocal i els obstinats en el piano.
La navaja
i
Mi gache
tenen menys interes harmonic i la seva sonoritat remet al mon de la sarsuela, amb la inclusio de recitals. Tanmateix,
La navaja
presenta unes intervencions del piano lucides (menys quan adopta el caracteristic ritme del vals), i un tractament melodic amb grans salts i notes florejades en dissenys descendents.
[
cal citacio
]
- Musica escenica:
Don Carvajal y Dona Cuaresma; El alferez; El primer vuelo de un pollo; El sargento Lozano; Mi vecino don Juan; Por un paraguas; Tal para cual; Un sobrino.
- Veu i orgue:
Madre que aromas placidos bebes.
- Veu i piano:
A Maria; Brindis; El cautivo; El cigarro; Esplendentes ilusiones; La batelera; La cimattoncita; La musica del pueblo; La navaja; La paloma azul; La ultima ilusion; Mi gache; Serenata.
- Veus soles:
Ave Maria; Salve.
- Piano:
Celebre potpurri de aires espanoles; El Eliseo; El pais de las monas; El tulipan; Fandango; Jota aragonesa; Los cefiros; Los zulus; Marcha funebre; Nuevo popurri; Nuevo pot-pourri de cantos populares; Polka de bodas; Pot-pourri de aires populares espanoles; Recuerdos de mi patria; Rigoletto; Seis habaneras; Tarantela napolitana; Una tarde en Lavapies; Virginia Bell.