La historia de Belgica comenca el 1830 , quan la part meridional del Regne Unit dels Paisos Baixos decidi despres de la Revolucio belga d'expulsar les tropes neerlandeses i de declarar la independencia. Abans, aquest territori mai no havia estat un estat. El territori geografic era part de diversos feus, comtats, ducats i altres senyories que a poquet a poquet es reuniren en una unio personal de les Disset Provincies , els Paisos Baixos espanyols , els Paisos Baixos austriacs , possessions successives (amb fronteres molt variables) del ducat de Borgonya , Espanya i Austria . Aquesta federacio politica no era l'expressio de la voluntat del poble, sino el resultat de matrimonis estrategics dels sobirans. Fou durant segles un territori de ningu i de tothom, camp de batalla preferit de gairebe totes les cases reials d'Europa.

Les fronteres actuals comencaren a tracar-se al segle  xvi despres de la Guerra dels Vuitanta anys , l'adveniment del protestantisme i la independencia d' Espanya de la Republica de les Set Provincies Unides . Sociologicament, les Terres de la Generalitat catoliques, feien part del "sud", la republica les ocupa per protegir-se contra espanyols i francesos. Fins al 1795 , la republica sempre mantingue ciutats fortificades al territori espanyol i despres austriac.

Abans del 1830 els mots Belgium, belgic o Belgica tenien diverses significacions, de voltes molt allunyades del territori actual (vegeu Paisos Baixos (toponim) ). Belgica es un terme heretat dels escrits romans, pero no designa el territori que ocupa l'estat actual belga. Les fronteres definitives se'n fixaren el 1839 amb el tractat de Londres (1839) .

El territori belga actual pateix una serie de fragmentacions dins de Lotaringia a la mort de Carlemany. La fragmentacio feudal porta despres de diversos episodis d'enfrontaments entre feus medievals a unir les possessions holandeses, flamenques, valones i luxemburgueses en mans de la casa de Borgonya . Els Borgonya aspiraven a crear un estat unitari a l'estil frances al bell mig del Sacre Imperi roma i del Regne de Franca.

Franca mai accepta aquest projecte perque considera els Borgonya subdits del regne i, a mes, veia en el territori de Belgica i Luxemburg les seues "fronteres naturals". Es amb aquesta expressio que es designa els desigs de Franca d'annexionar-se Belgica i Luxemburg. El Regne Unit dona sempre suport als Paisos Baixos neerlandesos perque mai volgue que es produis un projecte com aquest.

Despres de la invasio francesa durant les guerres de la seua Revolucio, el congres de Viena restaura els Paisos Baixos borgonyons sota l'apel·lacio de Regne Unit dels Paisos Baixos . Hi quedaren units neerlandesos, francesos i luxemburguesos. Tanmateix, la convivencia de flamencs i valons amb la monarquia holandesa deriva en una vertadera crisi tot just comencar el segle  xix .

Franca i Anglaterra s'avenen amb la resta de potencies de l'epoca, com Austria, Russia i Prussia, tot plegat sota l'atenta mirada de l'Esglesia catolica, a crear un nou estat tampo anomenat Belgica , que inclou flamencs, valons i una part minsa de territori germanofon. Es amb la creacio d'aquest estat que comenca a tenir sentit l'explicacio d'una historia de Belgica amb el seu passat prehistoric, roma i medieval. Com que no es pot parlar de Belgica en el sentit contemporani abans 1830 , la historia anterior es troba en la historia dels estats que en posseien el territori.

Despres de les dues guerres mundials que s'esdevenen per les ambicions de Franca i Alemanya, el 1919 amb el tractat de Versalles s'establix que els cantons d' Eupen , Malmedy i Sankt-Vith queden annexats a l' Imperi alemany . Es clouen les fronteres de Belgica fins entrada la decada dels 70.

L'intent de donar forma a un estat unitari sobre la base del jacobinisme frances deriva en noves critiques de les fronteres belgues. El nacionalisme belga comenca ja des del segle  xix a veure's com una creacio artificial nascuda de les voluntats explicites de l'elit europea. A poquet a poquet, els belgues de parla neerlandesa (i despres del 1919 els de parla alemanya) s'emanciparen culturalment dels francofons.

La implantacio d'un regim federal pronunciat no ajuda a unir les dues comunitats mes importants. El flamencs, a dalt, viuen com si foren part d'Holanda: els mitjans de comunicacio, la cultura i les cosmovisions son neerlandeses. Els valons, a baix, viuen com si foren part de Franca: els mitjans de comunicacio, la cultura i les cosmovisions son franceses. Malgrat que existix una televisio publica, en la practica aquesta emet en neerlandes amb programacio especifica i integrament neerlandesa a Flandes, i en frances amb programacio especifica i integrament francesa a Valonia. Dues comunitats viuen, doncs, dins d'un estat donant-se l'esquena, l'una paral·lela a l'altra. La comunitat germanofona, per la seua banda, viu i te cosmovisions vingudes d'Alemanya. Per be que accepta ser una minoria dins de Valonia, el seu taranna no es propiament francofon, sino alemany.

El conflicte linguistic que provoquen les imposicions franceses sobre Belgica, aixi com aquest esquema de convivencia, sumat a les ambicions dels estats veins de tenir-hi un tampo, fa naixer el nacionalisme valo i flamenc al segle  xix . Tot just comencar el segle  xxi , el nacionalisme flamenc aconseguix un suport molt ampli en la societat flamenca i amb aquest procedix a questionar la monarquia belga. Proposa la disgregacio de Flandes i Valonia. Apareixen llavors intencions de lligar Valonia a Franca i Flandes als Paisos Baixos. La forca del moviment fa entrar el govern i el parlament belgues en una crisi considerable. Belgica queda sense govern durant practicament un any.

Franca, Alemanya i el Regne Unit miraren cap a una altra banda. L'antiga Prussia s'alinea amb la indiferencia, a proposit, de Franca, i el Regne Unit, pertorbat per les seues idees de monarquia universal, tampoc volgue dir-ne res al respecte. La indiferencia no contribui a sufocar les critiques del nacionalisme flamenc, ni tampoc el seu suport.

Historiografia belga [ modifica ]

Prehistoria [ modifica ]

Restes d'hominids [ modifica ]

Les restes mes antigues que l'arqueologia ens ha fet arribar sobre el territori que coneixem actualment com Belgica fan remuntar la presencia humana a 800.000 anys arrere, a Hallebaye, prop de les muntanyes de Sant-Pierre a la provincia de Lieja . El Regne de Belgica fou un dels pioners en termes de recerca arqueologica: ja des de la decada del 1830 s'hi trobaren restes fossils de neandertals , de les primeres descobertes al continent europeu. L'any 1829, per exemple, a la localitat valona d'Engis, a Lieja, es troba el primer crani neandertal: despres de les analisis pertinents es conclogue que era d'un infant. Sabem que la seua instal·lacio permanent es fa cap pels volts del 400000 ane, a les vores del riu Mosa . Del 250000 al 35000 ane s'ha apreciat en les cerques arqueologiques una expansio dels neandertals a Belgica, sobretot a la provincia de Lieja i en tenim proves a la cova d'Schmerling a Awirs o les traces d'Spy a la provincia de Namur . La troballa mes recent es del 2014 a Flandes, concretament a Wavre-sainte-Catherine. ^{[1] [2] [3]}

Algunes fites arqueologiques:

• 1866 - troballa de mandibula de neandertal al Trou de la Naulette, Dinant
• 1866 - troballa de dos esquelets a Spy
• 1895 - troballa de fragment de femur a Fons-de-Foret

De tots els assentaments prehistorics, hi destaca la cova d'Scladina o del Nen d'Scaldina. L'any 1971 un grup d'espeleolegs descobrix a Scaldyn restes d'un hominid d'11 anys acompanyat de forca material litic. Llavors es decidi d'anomenar l'indret Scaldina . El bateig fou el principi de molts titulars de premsa i molta expectacio fins hui dia. I es que les traces deixades per neandertals a Belgica demostren que vivien en campaments, tot i que pel clima, escollien grutes i coves per establir-se. Tambe vivien de carn d'animals grossos. ^[3]

Neolitic [ modifica ]

Hui ja es consens que cap als volts de 30000 ane hi ha una substitucio gradual de neandertals per homo sapiens , per be que a Belgica hi hague interrupcio de la presencia humana. Els glacials impossibilitaren sobreviure en territori belga i per aquest motiu les restes presencien un tall que es repren amb l'augment de les temperatures. En eixe sentit, es planteja la hipotesi que la presencia d'humans a Belgica torna per un canvi notable en l'alimentacio. Els animals deixen de ser grans i esdevenen mes xiquets. Son mes habils i poden desplacar-se mes rapidament. El canvi de temperatures els empeny segurament cap a Belgica. La pujada dels nivells de la mar aixi com la necessitat de seguir aquest nou aliment, fou el que porta probablement a la repoblacio de Belgica. ^[4]

Aixi, doncs, l'huma modern en substituix l'antic i apareix novament vers els volts de 14.000 anys arrere. Tots aquests canvis procuren un pas del modus vivendi nomada cap al sedentari. Amb el sedentarisme naix l'agricultura, l'horticultura i la creacio de les primeres comunitats estratificades. A Belgica aquest femomen es veu a les regions de Lieja, Mosa i Limburg . Tambe es traduix en campaments a l'aire lliure, amb l'arribada de les primeres creences religioses i les primeres eines no estrictament litiques. S'hi cultiva llavors el cereal i s'hi domestica igualment el gos. La ceramica esdeve una font important per a la supervivencia. S'utilitza per a tot tipus d'eines i construccions. ^[5]

El jaciment mes important n'es la mina d'Spiennes, reconeguda actualment per la UNESCO com a Patrimoni mundial . Es tracta en realitat d'un conjunt heterodox i dispers de mines d'epoca que s'estenen en 100 hectarees i que caldria datar de 4400 ane a 2500 ane. Tot i aixo, existixen altres assentaments: ^[6]

• Wommersom, al Brabant flamenc
• Jandrain-Jandrenouille, al Brabant valo
• Ciply, Flenu, Ghlin, Mesvin, Obourg, Saint-Denis, Sant-Symphorien i Strepy, a l'Hainaut
• Avennes, Braives i Meffe, a l'Hesbaye

D'aquesta epoca tambe cal parlar de les practiques funeraries de les primeres poblacions sedentaries, que fan servir les coves per tal d'enterrar-hi els seus parents. Ara be, en les practiques funeraries, com a la resta d'Europa, hi ha sobretot un gran interes pels megalits de tota mena, una mica repartits a Belgica. De fet, es pot parlar de les sepultures de Weris, que s'estenen en prop de 8 quilometres per 300 metres. Es tracta d'un conjunt de menhirs i megalits que, juntament amb els de la regio del Luxemburg , Namur i Hainaut, donen una perspectiva d'allo que hauria sigut la cultura neolitica a Belgica. ^[7]

Edat dels metalls [ modifica ]

L'edat del bronze apareix vers el 1800 ane, pero no te efectes gaire importants llevant de la importacio de bronze i de les practiques de la cultura de Hallstatt . Belgica devia ser un territori on no hi havia manera de fabricar-hi bronze per manca de recursos naturals i per aquest motiu s'importa el bronze pel comerc que, si be ja existix, no n'es l'activitat principal, que continua en les linies anteriors, l'agricultura i la domesticacio. Les construccions d'habitatges, pero, adoptaren l'estil de vida propi dels Paisos Baixos. Tambe, les restes arqueologiques testimonien la introduccio de la cultura funeraria de les cremacions, forca estesa per tot Europa.

Els Hallstatt comencaren a viure de la sal cap a l'edat del ferro i s'expandiren per tot Europa central. Se'n troba documentada la cultura a Suissa o Austria. L'ocupacio dels Hallstatt en territori flamenc deriva en vertaderes resistencies per part de la poblacio local. Els Hallstatt pareix que foren grups guerrers mes organitzats i estratificats, en viure a mode de tribu. La resistencia de la comunitat flamenca indigena de la zona de Flandes Occidental porta a la construccio d'alguns fortaleses.

Aquesta expansio no pot deixar de banda la presencia de la cultura celta . Els celtes foren una civilitzacio propia de l'edat del ferro. Sabien escriure tot i no tenir escriptura propia. Parlaven diferents llengues procedents d'una unica branca linguistica. Practicaven una religio politeista i creien en una creacio ciclica de l'univers. Utilitzaven ja moneda per a fer intercanvis comercials, que devien ser mes importants que els seus anteriors ocupants. S'estengueren amb forca facilitat per tot Europa fins al punt d'arribar a la peninsula Iberica. Aquest conjunt de pobles que anomenem de forma generica celtes tingueren desencontres amb Roma. Roma dona qualificatius a cadascun dels pobles que vivien als diferents territoris que mira d'annexionar. Aixi sabem o pensem saber que a Belgica vivien els eburons , els atuatucs , els nervis , els menapis , els morins i els rems .

L'antiguitat a Belgica [ modifica ]

Quant a la denominacio "belga" [ modifica ]

Es en la sequencia de la invasio romana del territori no peninsular italic que Roma s'apropa de l'actual Belgica. Cesar fou el general i posteriorment emperador que s'encarrega de l'ocupacio de territori alie. Segons els relats que ell mateix ens ha fet arribar de les guerres que emprengue contra els pobles assentats, el territori belga estaria ocupat per celtes, als quals dona nom. No sols a ells, sino tambe a la regio on habitaven. Aquesta fou designada en llati com a Gal·lia belgica . Per a Juli Cesar, la Gal·lia era una regio forca vasta que anava fins al Rin. Per tant, amb l'objectiu de diferenciar-ne les parts, decidix donar noms a regions d'aquesta Gal·lia romanitzada i el territori actual belga rep aquest nom. ^[7] De fet, el terme Belgica incloia una part de Franca i de Belgica. Ara be, els romans diferenciaren la Belgica Secunda de la Belgica Prima .

La Secunda es precisament la que correspon hui dia al territori que anomenem Belgica . El terme es repres posteriorment per tal de construir un estat al segle  xix . Tanmateix, cal entendre que durant el segle  xix l'estat que coneixem com a Belgica no es una realitat. Mai la fou abans del 1830. L'estat belga actual era terra de tothom i de ningu, disputada per les reialeses europees que fracturaven continuament la Belgica actual, donant peu a fronteres que hui seguixen donant problemes. La "nacio" que es volgue construir al segle  xix es efectivament contestada. El territori belga actual es hereu de les ocupacions germaniques. Sofrix divisions a partir de la mort de Carlemany, torna a ajuntar-se pero amb realitats dispars, torna a dividir-se, forma part de les Set Provincies Unides i aixi continuament fins a l'any 1830, sota diverses cases reials. L'unica unio visible en fou la dels Paisos Baixos que no considera precisament el territori actual belga sino un territori mes ampli.

Per la Reforma protestant del segle  xvi , en que el territori de parla neerlandesa es revolta contra el poder hispanic per les seues ambicions imperialistes i centralistes, les provincies del nord, de parla neerlandesa, es dividixen de les del sud, en una guerra d'independencia que produix la separacio dels territoris de parla neerlandesa en dos. D'aleshores enca es distingixen dos tipus de Paisos Baixos:

• Els Paisos Baixos del nord : corresponen a la republica independent que s'allibera del poder hispanic i que hui anomenem Paisos Baixos per tal de deixar clar que el territori panneerlandes hauria d'incloure totes les terres de parla neerlandesa, es a dir, les Provincies Unides o Paisos Baixos. En eixos Paisos del nord s'hi practicava majoritariament el protestantisme, contrariament al sud, on s'acaba practicant el catolicisme de forma majoritaria pel fet que el Regne hispanic aconsegui dividir el territori panneerlandes.
• Els Paisos Baixos del sud : corresponen a la Belgica actual i per aixo poden rebre a voltes la designacio de Belgica Regia . En virtut del seu traspas continu a mans de diferents dinasties d'estats aliens, aquesta part neerlandesa deslligada del nord es troba en mans hispaniques, franceses, borgonyones i austriaques. Aixo en condiciona l'esdevenir linguistic i estatal. El nord continua parlant neerlandes (designat a la zona com a "flamenc", que es el nom que rep la variant neerlandesa de la zona) i el sud frances amb una porcio xiqueta on s'hi parlava ja l'alemany.

Es precisament a la primera meitat del segle  xix que Belgica o Paisos Baixos del sud queda en mans franceses. Sota criteris jacobins l'estat frances forma l'estat belga. Aixo no obstant, es mira de reconstruir l'antiga unitat de les Provincies Unides, pero per querelles religioses derivaren les fronteres cap a l'estat belga de hui. Belgica es construi fent correspondre les fronteres religioses i no les linguistiques, de manera que tot plegat ha derivat amb el temps en la voluntat de la part neerlandesa de Belgica a voler-se separar de la francofona. Fins i tot s'hi parla d'estat tampo. ^[8]

Es, doncs, al segle  xix quan es repren la idea de Belgica romana per tal de construir aquest estat amb una "nacio" -del tot contestada- que vol seguir la concepcio de l'estat nacio oberta pero que finix en una perpetua baralla entre comunitats linguistiques que no senten que a Belgica existisca cap "nacio" unica i unificada. Al segle  xix es volgue reprendre el terme belga per una simple situacio romantica en que s'exaltaren herois "barbars" contra el poder roma. Aquest esquema, tipicament europeu i de l'epoca, permete popularitzar escrits de Juli Cesar com ara "de tots els pobles de la Gal·lia, els belgues son els mes ferotges" ( De Bello Gallico; I-II). Als manuals actuals d'historia els alumnes seguixen veient aquest aforisme com si encara es volgues donar certa veritat a tot allo que Juli Cesar escrigue, vist que la cita es troba mig tallada i que segurament l'emperador roma escrigue aixo per tal d'encoratjar la guerra contra els celtes.

La Guerra de les Gal·lies [ modifica ]

L'ocupacio romana comenca precisament a causa d'ocupacions. ^[7] Per raons que no sabem en l'actualitat, les tribus helvetiques dels santons volgueren al segle I ane desplacar-se cap a la Gal·lia de l'oest. Es pensa que el seu cap Orgetorix fou qui incentiva la migracio. Pareix que procurava reprendre el territori que amb anterioritat les tribus helvetiques dels tigurins no aconseguiren. Els santons cremaren ciutats i pobles al seu pas.

Juli Cesar veie en aquestes avancades un perill que fou orquestrat contra els locals per tal de fer efectiva la seua voluntat d'apoderar-se de tot el territori celta. Algunes tribus germaniques s'instal·laren precisament vers el 70 ane en territori belga. El seu cap Ariovist hague de rebel·lar-se contra Roma. La desfeta contra els romans per part dels santons incentiva moltes tribus gal·les a revoltar-se contra Roma amb l'ajuda d'Ariovist. La unio entre les tribus gal·les es l'element que l'emperador roma utilitza per a fer-hi la guerra, una unio que, com a la resta de territoris europeus sota el domini roma, resulta ser un fracas. ^[7]

La guerra no fou una victoria per a les etnies locals i l'estat roma guanya per comencar a instal·lar-se en territori belga. En la batalla de "barbars contra romans" destaquen liders de tribus ben diverses. Podem parlar de Boduognatus , Ambiorix , Vercingetorix o Uxellodunum . Les revoltes se succeixen despres de l'intent de Roma d'envair Anglaterra, pero malgrat algunes victories dites "barbars" el poder centralitzat roma aconseguix avancar irreparablement. ^[7]

Romanitzacio o aculturacio [ modifica ]

La implantacio de Roma en territori belga significa per als pobles celtes la perdua de la seua cultura i l'assimilacio a la nova. Tambe hi hague una incorporacio del model de vida roma, aixi com una reorganitzacio de tots els territoris conquistats amb vista a tenir-ho tot molt mes ben controlat i estrategicament col·locat per tal de fer funcionar l'estat roma. La periferia belga esdeve, doncs, territori de construccio de vies romanes i altres infraestructures propies de Roma. ^[7]

Quan l'emperador August arriba al poder, el territori de la Gal·lia es redistribuit. La Gal·lia del nord que Cesar havia ocupat se separa de la Gal·lia narbonesa, la qual queda dividida en tres provincies, Aquitania, Llio i Belgica. Despres de la revolta batava, August vol avancar encara mes i pren la decisio d'anar-se'n a conquerir territori germanic. Vers el 9 ane l'armada romana avanca fins al Rin, des d'on una coalicio de tribus germaniques desfa Roma i li posa limit. De llavors enca la frontera entre el mon roma i el germanic s'estabilitza al Rin. ^[7]

El regirament que Roma va fer del territori belga ha originat amb el temps moltes de les ciutats que hui coneixem. Es el cas de Tournai , Metz o Tongeren . Moltes ciutats actuals de Belgica s'assenten precisament sobre les ruines del que fou Roma i aixo explica que no hi haja gaires elements visibles del que fou l'ocupacio romana. Tot i aixo, la ciutat de Tongeren es la que destaca mes a l'epoca perque esdeve un centre urba important, mecanisme de romanitzacio. Roma troba en territori belga abundants recursos naturals. ^[7]

A Tongeren hi ha el temple mes important de Roma a Belgica, un testimoniatge del proces de substitucio de la cultura anterior. Roma el feu servir perque s'hi rendis honor i servei a Roma i les divinitats romanes. Malgrat que Roma permete l'existencia de les divinitats anteriors, la realitat es que tot estava pensat per tal que els antics ocupants s'aculturassen. A Haccourt es troben igualment termes, banys publics i altres tipus de practiques culturals romanes. ^[7]

L'ocupacio germanica i la caiguda de Roma [ modifica ]

Les tensions entre romans i perses, i romans i germans, finalment acaben destruint l'Imperi roma. Immens, ja no s'aconseguix des de Roma controlar l'abast de les possessions. Les tensions internes propies de Roma l'aboquen progressivament al seu final definitiu. A la darreria del segle  iii les incursions barbares desplacen progressivament la frontera entre Roma i Germania. En poquet temps, els germans ja son en territori roma i Roma ja no pot tornar arrere. S'hi instal·len tribus noves i estats nous. Roma es fractura i desapareix. ^[7]

El primer signe d'aquesta caiguda es la divisio de l'imperi l'any 260. Les lluites pel poder es veuen igualment a Belgica. La inestabilitat propia del context porta llavors el general Postum a separar les provincies d'Hispania, Gal·lia i Britannia de la resta de l'imperi. Fou proclamat com a nou emperador i s'establi un nou regne independent, el de l'Imperi de les Gal·lies. La separacio dura tretze anys vist que tot seguit Roma mira altra volta de recuperar la part secessionista. Tot i aixo, res impedix que el territori belga siga saquejat. ^[7]

Quan Dioclecia es proclamat emperador, l'Imperi roma torna a escindir-se, aquesta volta per voluntat de Roma. L'imperi quedara administrat per dos emperadors, l'un per a Occident, l'altre per a Orient. Es reorganitza novament el territori roma. Les fronteres s'acompanyen de murs militars que han de fer front a les ocupacions germaniques. Aixo mateix es veu a Belgica. De Colonia a Bavay s'erigix una linia militar altament controlada. Les costes del mar belga tambe son rodejades de militars. Les fronteres belgues son, doncs, amb diferencia les que patiren mes aquesta reorganitzacio: tot un mur de contencio fou erigit contra els anomenats "barbars". ^[7]

Tanmateix, res hi fa. Roma es troba igualment en crisi economica i ideologica. El cristianisme penetra des del segle II el territori dels llims belgues. Quan apareix l'edicte de Mila, el cristianisme avanca per be que a les fronteres militars de Belgica tambe passaren idees i costums de les religions orientals. Es aixi com les comunitats missioneres de cristians aconseguixen construir progressivament esglesies, abadies o monestirs a Belgica. ^[7]

Vers el 340 la lluita fratricida entre els fills de l'emperador Constanti es usada pel poble germanic franc amb la intencio d'acostar-se a territori belga. Constanti I accepta que s'instal·len a Toxandria -a la Gal·lia del nord romana-. L'episodi del seu assassinat torna a ser aprofitat pels francs que envaixen Roma. La caiguda de Colonia amenaca llavors l'imperi. Constanti torna a designar un dels seus fills -Julia- per expulsar els francs i, malgrat les victories, vers el 360, Julia, designat anteriorment per a combatre contra els barbars, es elegit emperador dels barbars en un ritual iniciatic. El proces d'aculturacio esdeve llavors una realitat. Algunes tribus germaniques pacten amb Roma per assentar-s'hi. Roma les acull amb autonomies propies -les federacions- tot aprofitant els militars barbars que son aculturats. ^[7]

Les relacions entre francs i romans ja son entre amistoses i enemistoses. Son sobretot complexes, pero un element que segella el final de Roma amb tota seguretat. L'any 406 tribus germaniques com els vandals, alamans o sueus travessen el Rin i decidixen ocupar la peninsula Iberica. Els visigots prenen Roma i aquesta cau definitivament. Es el punt final de l'Imperi roma d'Occident. La falta de proteccio militar que abans era garantida pel poder central roma permet als francs salians de Belgica comencar la "conquesta" de la Franca actual. ^[7]

La invasio franca s'inicia amb la proclamacio del rei Clodio -els texts d'epoca no permeten tracar correctament la primera dinastia franca, pero es pensa que el primer rei franc fou Meroveu , suposadament pare de Clodio-. En aquesta empenta, segons Gregori de Tours , la dinastia dels merovingis venc Atila , cap dels huns, i prosseguix territori avall, de Belgica a Franca, tot expulsant els visigots de Franca, els quals s'instal·len a la peninsula Iberica, on derroten els sueus. La successio es suposadament interrompuda -aixo es despren de texts de l'epoca, hui contestats- fins que arriba Clodoveu I al poder. Clodoveu destrona Siagri i es casa amb la filla del rei burgundi. Naix aixi una estrategia que comenca a divulgar-se en les cantarelles trobadoresques de la recent entronitzada edat mitjana. ^[7]

A l'edat mitjana l'estrategia de Clodoveu es fer-se amb el territori roma complet. No hi arriba, pero aconsegui annexionar-se practicament tot el sol francofon actual. Es casa amb la filla del rei burgundi per fer-se amb el territori. Despres fa la guerra contra els alamans. Les croniques de l'epoca diuen que jura al Deu cristia de la seua dona que, si els vencia, es convertiria al catolicisme. Dit i fet, el rei dels francs s'hi convertix, en realitat una estrategia per anar avancant per territori roma assegurant-se el suport de la teocracia cristiana. L'objectiu, segons Gregori de Tours, es la guerra contra els infidels, es a dir, la "croada contra els arrians ". En aquesta guerra "evangelitzadora" s'estrenen els primers concilis de l'Esglesia catolica sota la tutela de Clodoveu. ^[7]

L'Edat Mitjana [ modifica ]

Sinopsi dels Estats establerts des del 800 fins avui al territori del Benelux
Imperi Carolingi ca. 800 - 843
Regne de Lotaringia 843 - 855
Uns vint feus (comtats, ducats, principats, senyories…) del rei de Franca : Flandes o del Sacre Imperi (els altres territoris) amb fronteres i aliances canviants 855 - 1384
Principat de Lieja + Principat de Stavelot-Malmedy + Ducat de Bouillon 985 ? 1795		Paisos Baixos Borgonyons			Ducat de Luxemburg integrat el 1441
		1384 / 1473 ? 1482
		Disset Provincies 1482 ? 1556
		Paisos Baixos espanyols 1581 ? 1713	Republica de les Set Provincies Unides 1581 ? 1795		Luxemburg: 1684 - 1697 frances
		Paisos Baixos austriacs 1713 ? 1790
		Estats Units Belgics 1790			1713 - 1795 austriac
		Paisos Baixos austriacs 1790 ? 1794
Revolucio Francesa 1795 ? 1804			Republica batava 1795 ?
			1806
Primer Imperi frances 1804 ? 1815			Regne d'Holanda 1806 ? 1810
Regne Unit dels Paisos Baixos 1815 ? 1830					Luxemburg
Regne de Belgica des 1830			Regne dels Paisos Baixos des 1830		( unio personal amb els Paisos Baixos fins a 1890 )
vegeu / modifiqueu la plantilla

La dinastia merovingia [ modifica ]

Despres de les grans invasions del segle IV i V el territori belga es transforma en el cor del primer Regne franc. Tot i que a l'epoca no existia encara el concepte de capital, tal com l'entenem nosaltres, es pot dir que Tournai era el centre gravitatori des d'on Khilderic I n'administrava el conjunt. Vers el 496, Clodoveu (466-511), rei dels francs, rep el baptisme a Reims , i abandona Tournai per instal·lar-se a Paris. La cristianitzacio massiva comenca llavors a partir del 630 amb el suport de monjos i altres figures eclesiastiques. ^[7]

Despres de la mort de Clodoveu, el Regne franc es partix entre els successors, seguint la tradicio franca. Les divisions entre les distintes parts del regne variaren al llarg del segle  vi . A mes a mes, altres "conquestes" augmenten l'extensio del territori cap al sud frances actual, fins al riu Sena i Roine. Els periodes d'unificacio son escassos. La dinastia dels merovingis continua succeint-se al poder amb un allargament constant del territori. D'aquesta politica naixen tres entitats politiques diferents que, malgrat trobar-se separades per diferents reis, son totes sota l'espasa d'algun merovingi. ^[7]

• Neustria , nord-est de Franca amb la Belgica actual inclosa
• Austrasia , que va de les fronteres belgues amb Alemanya actuals fins a les fronteres frisones i saxones de l'epoca
• Borgonya, que compren la regio de Borgonya francesa actual fins a Suissa

El territori helvetic es en aquest periode absorbit pels francs i el Regne borgonyo entra en l'orbita franca. Tanmateix, com s'ha dit, malgrat l'expansio evident, el Regne franc dels merovingis es sobretot una constant fragmentacio per la tradicio que vol que el pare repartisca el territori a parts iguals entre els fills. Aixo obliga els reis merovingis a trobar aliances amb els grans terratinents. Es aixi com els futurs majordoms de palau dits Pipinids teixeixen un gran poder a Austrasia des d'on implanten el seu llinatge. ^[7]

Les ambicions franques porten el territori belga a ser bandejat. Les antigues ciutats romanes son progressivament abandonades o es troben en retroces. Els monarques francs preferixen les ciutats franceses per assentar-ne el poder i aixo ana en detriment de les regions belgues a pesar que a Belgica es desenvolupa una forta industria del ferro que servi justament per a l'elaboracio i comercialitzacio de les armes necessaries per a l'expansio merovingia. ^[7]

Les fronteres linguistiques [ modifica ]

Els francs que s'instal·laren inicialment a la Belgica actual, parlaven una branca germanica del francic . Quan penetren en territori roma merces a la caiguda de Roma, la incursio massiva impossibilita una imposicio de la seua llengua i les poblacions romanes s'assimilen al francic alhora que les poblacions franques s'assimilen al llati. Es aixi com naix progressivament el frances actual.

Les discussions sobre l'origen de les fronteres linguistiques de la Belgica actual es mes especulacio que fets veridics. Aixo es deu al fet que les fonts actuals de que disposem no donen certeses siga per la composicio mateixa del francic com pels relats que els mateixos pobles de l'epoca volgueren donar-se. Tot i aixo, es pensa que la regio actual de Valonia, on es parla frances majoritariament, rebe precisament aquest nom pels assentaments francs salians. La paraula pareix que procedix del francic "walha" derivat en "waal" i finalment "walonia".

El llati, pero, s'ana imposant de forma progressiva entre les elits de l'epoca. La fragmentacio del llati que deriva en les llengues actuals es fa notar encara mes per l'us del llati per part de l'administracio eclesiastica i reial. El parlar del carrer ja no es exactament el mateix que el de l'Esglesia romana. Aixo pronuncia la frontera linguistica actual. El nord seguix la tendencia dels parlars francics i a poquet a poquet es dibuixa una realitat linguistica diferent del sud. El sud origina el frances actual mentre que el nord origina el neerlandes, que evoluciona del baix alemany marcant la diferencia amb el friso , que alhora marca la diferencia amb l'alemany i el neerlandes .

El friso es actualment una comunitat linguistica sense estat propi que se situa a Holanda. Els Paisos Baixos actuals (Holanda) tenen el neerlandes com a llengua oficial i compartien territori amb Flandes fins que la Guerra d'Independencia contra l'Imperi hispanic porta la fragmentacio del territori de parla neerlandesa en dos. La part del sud (Flandes) s'incorpora al segle  xix a la part francofona belga (Valonia) per crear l'estat belga. La part nord neerlandesa (Holanda) forma el seu propi estat independent: els Paisos Baixos. Alhora, una xiqueta part del territori del Sacre Imperi germanic de parla alemanya s'inclogue igualment dins de Valonia (sud-oest).

L'Imperi Carolingi [ modifica ]

L'ascens de la familia dels Pipinids entre els majordoms de palau de la monarquia franca canvia la dinastia dels merovingis. El patrimoni dels merovingis es deixat en la practica en mans dels majordoms en aquesta politica merovingia de trobar suports en els terratinents. Els Pipinids habilment s'apropien progressivament de tots els territoris francs. Es el cas de Carles Martell , que s'omple de gloria en vencer els exercits musulmans a Poitiers . El seu pare es qui elabora l'estrategia per prendre el poder. Repren la missio dita evangelitzadora contra els pobles "pagans". Aixo li permet tenir la jerarquia cristiana rere seu. En assentar-se sobre l'antic Imperi roma, es de l'interes dels reis "barbars" tenir l'Esglesia romana al seu costat perque aixi la submissio del territori esdeve mes facil. D'aci, doncs, que el seu fill Carles Martell anes a liderar la batalla de Poitiers contra els arabs. No es estrany tampoc que els mateixos Pipinids estimulassen els concilis eclesiastics de Roma, ni han d'estranyar-nos les batalles contra els frisons, alamans o saxons per part dels francs, ja que aquests no practiquen el catolicisme i aixo no agrada a l'Esglesia romana. ^[7]

A la mort del rei merovingi Teodoric IV l'any 737, Carles Martell, en tant que majordom de palau, no procedix a designar successor al tron. Exercix la realitat del poder, pero, contrariament a allo que es pogues pensar, tampoc pareix voler emparar-se del regne, com a minim a simple vista. El seu fill, Pipi I el Breu , es qui s'encarrega de fer allo que el pare hauria d'haver fet. L'any 751 destrona els merovingis amb tota l'habilitat habitual que caracteritza els Pipinids. Rep el suport de l'Esglesia romana despres que exercis el paper major durant el concili de Soissons. Davant la coalicio dels ducs d'Aquitania, Baviera i Alemania , troba llavors l'ocasio ideal per a un nou monarca i, precisament, es proclama a ell mateix, amb el vistiplau de l'Esglesia, nou rei dels francs. Per legitimar la seua conquesta del poder, procedix a consagrar-se mitjancant una emulacio ritualistica dels reis jueus descrita a la Biblia -fet que l'atorga a ulls de l'Esglesia poder divi-. El legitim rei dels francs, el merovingi Khilderik III , es apartat voluntariament i relegat al monestir de Sant Berti. Finalment, per tal d'assegurar-se continuitat, ajuda tres anys mes tard al papa Etienne II, que es troba en dificultats a causa dels llombards. Naix una nova dinastia, la dels carolingis. ^[7]

Els fills successors Carloman i Carles son els qui finalment acabaren donant nom a la nova dinastia. Mentre Carloman es apartat del poder, el seu germa, Carles o Carles el Gran, d'aci que es faca designar en catala com a Carlemany , repren la politica expansionista dels francs posant la religio com a pretext. Aixi destruix el santuari religios dels saxons. Torna a la guerra contra els pobles de l'est. Conquerix el sud de la Franca actual i arriba fins a Catalunya. Mira de fer-se amb la peninsula Iberica, aqueixa antiga Hispania romana que aleshores es trobava sota el poder musulma. Les tropes basques el foragiten malgrat que la seua cort nomes veu grandesa en el nou monarca. En poquet temps l'Imperi carolingi esdeve d'envergadura. S'esten de la frontera danesa a la bretona, passant pels Pirineus i la frontera hongaresa, des d'on el seu regne ha de fer front als avars i hongaresos. Els hongaresos constituixen una frontera sobre la qual el monarca no aconseguix passar. ^[7]

Amb tot, la seua tasca "evangelitzadora" es compensada, una altra volta, amb intrigues entre l'Esglesia i la reialesa. El Nadal del 800 es consagrat a Roma amb el titol d'"emperador dels romans". Es a dir, el papat li concedix la reialesa romana de forma que a partir d'aleshores es considera que Carles, posteriorment anomenat el Gran i amb el temps abreujat en Carlemany, havia reconstruit l'Imperi roma i per aquest motiu era digne de rebre el titol d'emperador dels romans. Sota aquests auguris i glories, Carlemany tindra temps de fixar la seua capital a Aquisgra , des d'on potencia un renaixement cultural gracies a la implantacio de monestirs, els quals son els responsables de comencar la tasca gens facil de traduir els classics grecs i romans. El llati cobra importancia dins d'aquest context, ja que es reivindica des de la reialesa. Es d'aquesta manera com brolla lentament un entorn culte al voltant del monarca. ^[7]

El Regne de Lotaringia [ modifica ]

Mort de Carlemany i formacio de Lotaringia [ modifica ]

A la mort de Carlemany l'Iperi carolingi entra en una crisi durable de la qual mai es recupera. Abans de morir, Carlemany havia designat ja un hereter per a tot el regne, el qual hauria de tenir la missio de continuar amb la tasca del pare i governar sobre tot el territori que li havia deixat. Aquesta decisio trencava definitivament amb la tradicio franca, d'enca que es volia que hi hagues unicament un rei i no una redistribucio del regne a parts iguals entre els fills. Tanmateix, quan Carlemany pronuncia les seues paraules, les coses canvien diametralment. Els fills de Carlemany no accepten la seua decisio. Carles i Lluis, contraris amb la designacio del seu germa, s'unixen mitjancant el pacte d'Estrasburg en que expressaren de forma explicita suport mutu fins a aconseguir el seu objectiu. I l'objectiu era tornar a partir el regne a parts iguals. ^[7]

Els juraments d'Estrasburg foren escrits en francic i en alt alemany . Es tracta dels primers documents de caracter politic i diplomatic que se signen en llengua vernacla. Abans d'aixo, els documents reials eren signats i redactats en llati. Pero, d'aquesta volta, les parts contractants volgueren signar i redactar en la llengua que es parlava als territoris reclamats. Si mes no, una part dels territoris reclamats perque a Franca es parlava igualment l'occita. La seua redaccio en llengua vernacla permet a la historiografia actual francofona i germanofona reivindicar el fet linguistic.

De forma paral·lela, el territori carolingi torna a ser assetjat. Els regnes peninsulars del nord d'Europa comencen la seua particular expansio i decidixen penetrar en territori carolingi. Els vikings o normands, aixi anomenats a l'epoca, provocaren desestabilitzacio i agreujaren de forma considerable els resultats de la crisi dinastica. A la crisi interior deguda a les esbatusses entre fills, s'hi afegi l'esbatussa contra els normands. Les fronteres han de ser protegides, pero la reialesa es troba en questionament mateix de la seua figura sobirana.

Aquesta situacio es la que provoca la debilitacio del regne i, per tant, la seua fragmentacio. Principats, ducats, comtats i altres entitats propies de l'edat mitjana s'assumixen a si mateixes. Merces a aixo, es creen regnes a les fronteres militars carolingies. Amb tot, els germans Carles i Lluis aconseguixen apartar l'hereter legitim i partixen el regne en tres mitjancant el tractat de Verdun . Segons aquest, l'antic Regne carolingi queda repartit aixi:

• Francia, que traduit del llati queda en Franca; part atorgada a Carles el Calb
• Lotaringia, part atorgada a Lotari I
• Germania, que deriva justament de l'alt alemany i que dona nom a Alemanya* en la seua versio germanica (ex.: Germany en angles), part atorgada a Lluis el Germanic

El desti del territori belga passa justament per Lotaringia, ja que el territori que correspon a la Franca Mitjana conte el territori belga actual a mes d'Italia, Suissa, Luxemburg, els Paisos Baixos o Frisia. En aquesta franja que rep la jerarquia de reialme les divisions continuen, contrariament a allo que succeix amb el territori del germa Carles, de forma que gradualment s'hi constituiren diversos estats que en donaren amb el temps forma als actuals. S'hi desenvolupen multiples feus independents com els comtats de Flandes , Hainaut , de Loon i Namur , els ducats del Brabant i Limburg i el Principat de Lieja . Cal remarcar que totes aquestes entitats politiques englobaven territoris d'ambdos costats de la frontera linguistica, que no ha esdevingut frontera administrativa fins al 1963 . ^[7]

A la mort de Lotari I, Lluis II rep el titol imperial de les terres italianes. Carles de Provenca rep les terres borgonyones. Lotari II rep, per la seua banda, la resta del territori, es a dir, de Belgica fins a Suissa actuals. El Regne de Lotaringia comenca llavors a fracturar-se al seu torn. Es el tractat de Prum. Durant la vida de Lotari II, la seua porcio es objecte d'ambicio per part de Franca i del Sacre Imperi germanic. A la seua mort, no hi ha hereters. Els seus oncles, Carles el Calb i Lluis el Germanic, decidixen repartir-se el Regne de Loratingia amb el tractat de Meersen . El Regne de Borgonya no sobreviu per les ambicions territorials dels veins i el territori antigament lotaringi queda dividit en tres:

• La part occidental es queda a Franca
• La part oriental es queda al Sacre Imperi roma
• La part del sud es queda a Italia

Despres d'un episodi breu d'unio merces a Carles el Gros, el territori antigament lotaringi torna a ser dividit a la mort de Carles el Calb i Lluis el Germanic. Tota l'antiga Loratingia a excepcio de Borgonya passa a mans del Sacre Imperi roma. Els reis germanics miren de substituir els antics carrecs absorbits per fills seus. El fill bastard d'Arnulf, per exemple, esdeve rei de Loraringia sota el nom de Zuentibold I . Aixo el porta a fer la guerra contra Reginald de Hainaut, que preten substituir-lo. Gran feudatari, es mort l'any 900. ^[7]

Quan el nou rei del Sacre Imperi roma, Lluis IV l'Infant, accedix al poder, Lotaringia passa a ser un ducat supervisat pel comte Gerbhad de Franconia. I, tot seguit, a la mort de Lluis IV, el nebot de Conrad de Franconia, Gebhard, es designat per la jerarquia nobiliaria del Sacre Imperi nou rei de Germania per la crisi successoria: la mort del rei es fa sense hereus. Tanmateix, Reginald s'oposa a l'acces de Gebhard al poder i demana ajuda al rei de Franca, Carles el Ximple . N'aconseguix ser designat marques de Loratingia. Finalment, quan mor Reginald, el poder passa a ser exercit per Wigeric de Bidgau . ^[7]

* Germania no era un pais. L'estat alemany nomes sorgix al segle  xix . Tot i que ja s'hi parlava alemany, el territori es troba fracturat en una conjunt d'estats composts anomenats Sacre Imperi germanic .

L'escissio de Lotaringia [ modifica ]

El fill de Reginald de Hainaut, Gislebert , es revolta contra Carles el Ximple de Franca, tot recolzant-se sobre el rei del Sacre Imperi roma, Enric l'Ocellaire , el qual resol envair l'any 925 Loratingia. Gislebert n'obte el titol de ducat de Loratingia. El territori queda des de llavors dintre del Sacre Imperi roma per a molt de temps, prou com per veure com accedix al poder Oto I . ^[7]

Oto I rep el titol d'emperador dels romans per part de Roma, de forma que el Regne germanic passa a ser anomenat Sacre Imperi roma . El regne es compon d'una diversitat de feus que fan ofici d'estats composts que elegixen conjuntament una figura central que es la qui rep el titol d'emperador dels romans. L'acces d'Oto I al titol permet la formacio d'una realitat que perdura fins al segle  xix . ^[7]

A la successio del duc de Lotaringia, aquesta passa a mans del fill del rei, Enric, que es revolta contra el poder l'any 940. Vencut i humiliat publicament, aconseguix trobar la confianca d'Oto, que li concedix el ducat de Baviera , tot i que es reemplacat poquet de temps despres per Oto de Verdun . Quan mor aquest ultim, el rei cedix el territori a Conrad el Roig , que porta llavors una politica contraria a la casa de Hainaut, Reginald i el seu nebot Gislebert, recolzant-se aquesta volta en el rei de Franca. Una revolta hongaresa sacseja el territori loratingi, a mes de les conspiracions contra el rei Oto. ^[7]

El rei, davant d'aquesta situacio, i amb la finalitat de tenir un ducat molt mes controlat i pacific, confia Lotaringia a Bruno de Colonia . Aquest es recolza en l'ajuda de la jerarquia eclesiastica per tal de fer acceptar el seu nomenament. Els hongaresos son apartats definitivament sota la seua espasa i el territori lotaringi patix una escissio. Bruno de Colonia decidix partir-la en dos: ^[7]

• Alta Lotaringia; situada a Mosella i que prefigura la regio actual francesa de Lorena; atorgada a Frederic de Bar
• Baixa Lotaringia; situada entre la vall de l'Escaut i el riu Rin a l'est; atorgada a Jofre de Metz

La Lluita de les Investidures [ modifica ]

Fruit d'aquesta divisio, sorgixen noves rivalitats. Les jerarquies feudals de Lotaringia s'alien o s'esbatussen segons convinga al costat de Franca o del Sacre Imperi roma per fer-se amb el territori. Aquesta esbatussa esdeve fins i tot questio d'estat en haver-hi intents de destronar el rei frances. En tot cas, despres de la mort d' Oto II , la Baixa Lotaringia passa a mans del comte de Verdun, Jofre I, cosa que aporta finalment un escenari mes unificat en aconseguir desfer-se de totes les revoltes. Pero l'any 1044, Enric III, successor, torna a dividir Loratingia entre els dos fills i, un dels fills, precisament, rebutja el repartiment. Torna a fer-se la guerra. Verdun i Nimegue son destruides. Fins a la mort d'Enric III no es veura pau a la vista. ^[7]

Mentrestant, al Sacre Imperi roma, una nova problematica apareix entre Roma i el Sacre Imperi germanic. Despres de la caiguda de l'Imperi Roma , tot i que el nomenament dels carrecs eclesiastics corresponia en teoria a l'Esglesia catolica, en la practica era habitual que fos realitzat per les autoritats seculars. En moltes ocasions els carrecs eclesiastics, especialment els de bisbes i abats, comportaven ingressos procedents d'extenses terres. Per aixo, era habitual que els monarques nomenassen gent de confianca o, fins i tot, els venguessen al major postor. En consonancia, pero, amb la reforma gregoriana, l'Esglesia catolica decidix esborrar aquesta practica i l'emperador del Sacre Imperi germanic s'hi oposa.

Es aixi com el segon fill del comte de Verdun, Jofre I, decidix ajudar l'emperador del Sacre Imperi roma, alhora que fa la guerra contra Flandes i Holanda. En aquesta Lluita de les Investidures, plena de segones intencions que van mes enlla del territori controlat pel mateix monarca del Sacre Imperi roma, el fill es assassinat pels comtats de Flandes i Holanda. El nebot, pero, malgrat ser designat per la jerarquia per succeir al difunt, es apartat pel rei del Sacre Imperi roma, el qual tria el seu fill Conrad de dos anys. Aixo deslliga finalment la Baixa Lorena (Loratingia) de l'Imperi germanic sense apaivagar els anims. ^[7]

Els episodis que se succeixen son de fractura continuada. D'ara endavant son els comtats, principats i altres estructures menors les qui tenen sobirania. No existix poder central, no hi ha regne. El territori seguix pres per les revoltes de cases feudals que continuen esbatussant-se per l'antiga Loratingia. D'aquesta fractura naixen el comtat de Namur , el ducat de Limburg , el ducat del Luxemburg *, de Stavelot-Malmedy, etc.

*Luxemburg esdeve amb el temps un cas particular perque aconseguix constituir-se en forma de pais. Es, de fet, l'unic microestat que aconseguix durant molt de temps un reconeixement tangible dins d'Europa quan la resta de microestats actuals es troben immersos en continuats episodis de defensa de les seues fronteres.

L'any mil al territori belga [ modifica ]

Periode de feudalitzacio [ modifica ]

Vista generica: La visualitzacio generica que es pot fer de l'edat mitjana despres de l'any mil en territori belga actual es de feudalitzacio pronunciada. L'Alta i Baixa Lorenes son escenari d'ascens i caiguda de diversos principals, comtats i ducats en rivalitat perpetua. El territori lotaringi, es a dir, lore, es de forma general propietat del Sacre Imperi germanic, tot i que algunes parts son feudataries de Franca. Franca mira a tot preu de controlar allo que considera seu. Pero, vista la guerra que mante contra el Regne d'Anglaterra, un nou actor s'hi afig. Anglaterra rivalitza, doncs, com a represalia per aquest territori que es troba en essencia dins de la geopolitica germanica. Aixo permet a la Baixa Lorena estendre's de l'Escaut fins a Saxia i l'Hesse. Sobre tot aquest territori, senyories i comtats practicament independents, com el ducat de Brabant, de Limburg, del Luxemburg, de Hainaut, de Namur i el Principat de Lieja, s'enfronten per allargar el seu patrimoni alhora que topen amb les ambicions de la dinastia francesa i anglesa, les quals son ingerencia per al conjunt d'estats germanics.

Entrant a l'any mil, el comtat de Flandes aconseguix destacar dins de la multiplicitat de les divisions feudals sorgides a la mort de Carlemany quant a la part alta de Lorena o Lotaringia es referix. La seua potencia es cada volta mes gran i adquirix mes i mes territori. En aquest context el territori del comtat flamenc es cedit a la casa dels Baldui a la Dieta de Colonia de 1056. Un seguit de successions i casaments porten a la unio entre els Baldui i Hainaut. A la mort del darrer hereu, naix una crisi successoria per la possessio de Flandes. Robert el Friso reivindica el territori flamenc i combat el fill de Baldui VI . Flandes, feu frances, encara sota Robert el Friso, seguix retent homenatge al monarca frances, fet que no deixa de banda l'alta autonomia del territori i el seu poder creixent, un poder cobejat per totes bandes. ^[7]

La successio de Robert el Friso porta altra volta a una batalla. El seu fill es Carles de Dinamarca i decidix anar en contra de la noblesa, cosa que li valgue l'assassinat per part dels seus rivals. La seua mort engendra una crisi que dura dos anys. La sobirania pot quedar en mans de Dinamarca i aixo, Franca, no vol permetre-ho. El rei frances, Lluis VI, aconseguix amb l'ajuda de la noblesa imposar el seu candidat a succeir el lloc vacant. El candidat es fill d' Enric III d'Anglaterra . Enric es alhora enemic de Franca o com a minim els regnes frances i angles no se suporten. Es important recordar que tan sols uns anys despres comenca una llarga contesa bel·licosa entre Franca i Anglaterra. Tanmateix, el fill del rei angles es contrari a Anglaterra i, per tant, el candidat servix els interessos de Franca. Pero, en canvi, el rei no accepta que el seu fill siga designat per la corona francesa com a candidat. Les dues parts es lliuren llavors a una guerra. Aixo provoca igualment aixecaments a les ciutats flamenques perque el nou rei, Guillem Cliton , duu una politica declaradament antianglesa en consonancia amb els interessos francesos. ^[7]

Els interessos francesos que anaven fins aleshores ben encaminats, s'estronquen quan Guillem Cliton mor en batalla. El seu successor, Teodoric d'Alsacia , adquirix mes independencia de cara al poder frances i angles. A mes, allarga el seu territori gracies a concessions de privilegis a ciutats i comtats. A la seua mort, els successors del comtat de Baldui-Hainaut aprofiten l'ocasio per a fer-se altra volta amb el territori flamenc, anteriorment perdut, aleshores en mans de la casa d'Alsacia. ^[7]

Les croades dels s. XI i XIII [ modifica ]

Les croades que la jerarquia catolica volgue portar contra el poder musulma involucraren les cases feudals de la Belgica actual. El successor de Baldui IX de Flandes i Hainaut marxa a fer la guerra contra els musulmans i n'obtingue el tron de Constantinoble. L'any 1205 mor contra els bulgars i deixa dues filles de quatre i dos anys. La mes jove s'esposa amb Ferran de Portugal sota influencia del rei frances. Ferran, aixo no obstant, preferia el partit del rei angles, Joan sense Terra , aliat del comtat de Bolonya i de l'emperador germanic Oto IV . Territoris, aquests darrers, contraris als interessos de la corona francesa. ^[7]

Jofre de Bouillon , despres de fer la guerra conjuntament amb Guillem el Conqueridor l'any 1066, i tambe, despres d'haver aconseguit la Baixa Lorena, se'n va a fer la guerra contra els musulmans a les croades promogudes per l'Esglesia catolica. El 15 de juliol del 1099 la seua armada es desfa del poder musulma i es triat per a regnar sobre Jerusalem. Les croniques medievals en feren un heroi, tot i que despres de la seua proclamacio com a rei el seu regnat dura solament un any. ^[7]

I es que Franca es troba en plena guerra contra el rei angles. Despres de la fracturacio carolingia, la reialesa anglesa aconseguix adquirir territori frances, i Franca, precisament, es contraria a deixar-lo en mans angleses. A mes, vol recuperar territori perdut, d'aci que propose candidat per a la successio del territori deixat per Robert el Friso. Un territori que si be seguix sent feu, en la practica gairebe es gestiona tot sol sense l'autoritat francesa.

Aixi, en plena guerra entre Franca i Anglaterra, Ferran es capturat pel tron frances en la batalla de Bouvines l'any 1214. Hi queda empresonat durant prop de tretze anys. Aixo no obstant, res impedix les bones relacions entre Flandes i Anglaterra. Nous matrimonis son aprofitats entre les parts bel·ligerants per fer-se una guerra economica. La dinastia dels Dampierre pren les regnes de Flandes. La tria de Guillem II d'Holanda , escollit el 1247 com a rei dels romans, provoca hostilitats a les terres flamenques, que donen lloc a revoltes populars, les quals son aprofitades per Franca per a imposar un embargament sobre Flandes. Franca pretenia llavors rompre amb el comerc angloflamenc: aixo empobrix la poblacio i l'economia flamenca. ^[7]

Guerra de Flandes [ modifica ]

Davant la situacio provocada pel bloqueig frances, el rei angles, Eduard I , fa pressio perque Flandes elimine definitivament el vincle de vassallatge frances. Es en la voluntat d'imposar-se sobre Franca i sobre la jerarquia nobiliaria partidaria del canto frances que la sobirania flamenca adopta el simbol del lleo. L'alta burgesia, per contra, en senyal de confrontacio, adopta la flor de lis francesa. A tot aixo seguixen episodis de pau, marcats per tractats entre Anglaterra i Franca, els quals tornen a fer-se la guerra amb l'ascensio al poder dels Valois francesos. Flandes es llavors envaida per Franca. Tanmateix, a la mort del rei frances, Carles de Valois , la casa d'Hainaut succeix a Joan I d'Holanda, una fita que fa pensar que Franca ateny el Rin. Els destronats decidixen, doncs, reprendre hostilitats i unir els territoris flamencs amb l'objectiu de fer fora la petjada del rei Felip IV de Franca: es la Guerra de les comunes flamenques. ^[7]

L'any 1302 es la desfeta francesa, que hui es aprofitada pel nacionalisme flamenc per a recrear l'oposicio entre flamencs i valons. Es a dir, malgrat que Flandes fos durant molt de temps un feu frances, la practica deixa demostrada que aquest feu es en mans de tothom i de ningu. El tron angles se'l disputa, les cases nobiliaries locals tambe, la qual cosa fa entrar-hi el Sacre Imperi roma i, amb tot, provoca les reaccions de la corona francesa, que vol mantenir-lo sota la seua espasa. Flandes per la seua banda es un comtat creixent quant a poder i, alhora, una bona font de recursos naturals. La guerra oberta entre cases feudals porta el territori a una independencia de facto . Aixo no agrada a Franca i, per aquest motiu, quan els Valois destronen els Capet a Franca, l'objectiu primer es sotmetre definitivament Flandes. Pero Flandes es neerlandesa, no francofona, i d'aci surt la rivalitat que el nacionalisme flamenc commemora perque percep la voluntat francesa dels Valois com una invasio. Invasio, d'altra banda, exitosa. Tot i la desfeta francesa de l'any 1302, el Regne frances acaba guanyant i imposant una dura pena.

Guerra dels Cent anys [ modifica ]

En la sequencia de les hostilitats entre anglesos i francesos, el tron angles decidix reclamar la successio del tron frances l'any 1328, despres de la mort del rei frances, Carles IV. Aixo provoca una guerra de mes de cent anys i propulsa els dos regnes a episodis sagnants que condicionaren l'esdevenir de la seua economia.

En la guerra, el successor flamenc, col·locat a proposit per Franca, decidix donar suport a Franca i aixo provoca la revolta de les comunes flamenques que depenien del tron frances per a la seua subsistencia. La llana anglesa es preuada en territori flamenc i, vista la situacio, el conflicte amb Flandes no trigaria a apareixer. Aixo succeix l'any 1336, quan el comte ordena l'arrest dels comerciants anglesos sobre el comte de Flandes. Anglaterra hi reacciona imposant un embargament sobre l'exportacio de llana. Es aixi com Flandes fa la guerra contra Franca i a favor d'Anglaterra, tot i tenir un sobira contrari a tot aixo, que per la seua banda mira de negociar la fi de les hostilitats contra el seu territori entre Londres i Paris. ^[7]

El comte de Flandes es mort en una batalla contra Anglaterra i aixo apaivaga els anims. Lluis II de Flandes es qui proposa llavors una pau que havia de segellar-se amb el casament de la seua filla amb el princep angles. Els historiadors pensen que aquesta circumstancia es, mes que honesta, interessada. Es pensa que Lluis II de Flandes hague de demanar alianca amb Anglaterra perque l'economia es veie durament afectada i, per tant, era del seu interes continuar amb els llacos comercials anglesos perque una oposicio contra Anglaterra allargaria la pobra situacio economica. ^[7]

Guerra de Successio Brabant [ modifica ]

Quant a la part baixa de Lorena, l'etapa de la historia medieval de Belgica esta marcada per l'ascens dels Brabant. Una simple herencia llunyana servix per a engendrar nous reclams. Tot aprofitant el seu creixement, el comtat de Lovaina , actualment una regio neerlandesa de Flandes, reclama el seu dret sobre el tron flamenc i merces a aixo l'actual Brabant esdeve un ducat amb forca poder, que li permet pujar al tron de les terres de l'antiga Loratingia. ^[7]

Lambert I de Lovaina es efectivament fill de Reginald de Hainaut. S'esposa amb Gerberga, que es filla del duc de la Baixa Lorena, de la casa dels Brabant. Dins la Baixa Lorena trobem el comtat de Lovaina. Per tant, dintre de la linia successoria, el comtat de Lovaina reclama durant tota la seua vida els seus drets sobre el tron flamenc, que a parer seu remunten igualment a la dinastia franca dels carolingis. L'any 1106 el rei germanic Enric IV nomena precisament un Brabant per al ducat de la Baixa Lorena. Tot aprofitant, des de Lovaina, territori brabant, es procedix a l'adquisicio de tots els feus de la zona de manera que, 100 anys despres, el poder dels Brabant es prou fort com per fer-se a grans trets amb la Baixa Lorena. Es aixi com el ducat de la Baixa Lorena, anteriorment Lotaringia, passa a anomenar-se ducat de Brabant . ^[7]

La politica d'expansio es altra volta contestada. L'any 1244 el ducat de Limburg -pertanyent al Sacre Imperi germanic- reclama el dret a successio dels Brabant i aixo provoca noves hostilitats. Els Luxemburg, els Gueldre i l'arquebisbe de Colonia, entre altres, decidixen protegir-se d'aquesta politica d'expansio Brabant aliant-se amb els Limburg. Pero, contrariament a les esperances, la guerra es perduda i els Limburg veuen el seu patrimoni annexionat als dels Brabant. De fet, el comtat del Luxemburg es tambe annexionat. Joan I de Brabant es, doncs, l'unic sobira que queda i justament no per gaire estona mes. La politica expansiva continua i aixo li val la perdua total de la sobirania. Quan el seu successor assumix el tron, els Brabant es troben en crisi financera perque les batalles continues esgotaren el proveiment i progressivament es troben amb deutes a pagar. ^[7]

Aquesta situacio es aprofitada per a tornar a contestar la sobirania Brabant. La guerra de successio que se seguix es catastrofica per als Brabant. Aquests han d'acceptar la reparticio del territori i aixo acaba comportant la submissio a una branca dinastica francesa. Es aixi perque els vincles que unixen els Luxemburg amb Margarida de Borgonya apropen de cop i volta el territori de l'antiga Baixa Lorena a la jerarquia francesa. El ducat de Brabant, es a dir, la Baixa Lorena o Lotaringia queda d'enca a mans dels Borgonya. ^[7]

Vista generica: Amb tot, despres de la Guerra dels Cent anys , els comtats i ducats, excepte el Principat de Lieja , del territori actual belga passen a estar en possessio borgonyona. Borgonya es llavors un feu frances pero historicament no sempre ho ha estat. El Regne de Borgonya naix en terres suisses i s'allarga fins que, fruit de les fragmentacions carolingies, acaba en mans franceses. La part suissa actual queda llavors dins del Sacre Imperi roma mentre que l'altra s'incorpora definitivament al territori frances. La part francesa passa a coneixer-se com a ducat borgonyo mentre que la suissa perd la seua forma inicial per a esdevenir un conjunt molt fracturat d'estats. Una minsa part d'aquest conjunt forma progressivament una confederacio dins del ja confederat Sacre Imperi germanic. Es justament el ducat borgonyo qui adquirix el ducat de Brabant.

L'edat moderna [ modifica ]

El somni borgonyo [ modifica ]

Abans de la unificacio dels territoris borgonyons i des de la parcel·lacio de l'Imperi carolingi als principats autonoms, Belgica coneix destins diversos dins del mateix territori i a voltes de forma encreuada. Aquesta parcel·lacio i destins entrecreuats no es precisament el fruit d'una logica predeterminada sino el resultat de circumstancies particulars que afavorixen la lluita per multiples territoris en mans de cases feudals amb ambicions patrimonials traduides en politiques expansives. Tanmateix, els ducs de Borgonya pretengueren, amb el seu ascens dins d'aquest trencaclosques belga, construir un estat poderos i modern que emules el model frances, del qual al cap i a la fi provenen. D'aquesta voluntat naix una nova entitat: Paisos Baixos. Portar a terme aquest projecte ambicios necessita abans de tot la unificacio de tots aquests comtats, ducats i altres formes feudals dispars alhora que unides per enllacos no sempre matrimonials. Precisament l'objectiu final passa per la unio matrimonial. D'aixo s'encarrega la dinastia dels Borgonya. ^[7]

Les Disset Provincies [ modifica ]

Paisos Baixos Borgonyons (1384-1482) [ modifica ]

A l'eixida de la Guerra de Cent anys, els territoris belgues (excepte el Principat de Lieja) i els Paisos Baixos actuals (dels quals els limits remunten al segle XIX) son a mans dels ducs de Borgonya, vassalls del rei de Franca. Sota Franca, Felip el Bo i el seu fill Carles el Temerari , el pais coneix una expansio economica de la qual s'aprofiten les ciutats, i sobretot, Brussel·les , que acull el poder al palau dels antics ducs de Brabant. Als mapes de l'epoca, el projecte dels Grans Paisos Baixos , que va des de les illes de Frisia fins a la Picardia francesa, permet imaginar els futurs Paisos Baixos dels segles XIX i XX, a mes de la Belgica moderna. Sobre aquest mapa imaginat de Grans Paisos Baixos queda representada de forma personificada i iconica la forma d'un lleo que es posat justament en valor per conferir legitimitat a l'ambicio borgonyona de construir un estat unic a l'estil frances. Pero la politica ambiciosa de Carles el Temerari que vol connectar les seues possessions de Borgonya a les dels Paisos Baixos provoca un conflicte amb la Franca de Lluis XI . A la mort del Temerari en combat, l'any 1477, els Paisos Baixos borgonyons passen a mans dels Habsburg. ^[7]

Mentre les possessions estigueren a mans dels Borgonya la llengua oficial i imposada a la Cambra del Consell fou el frances. El territori en realitat parlava, pero, moltes altres llengues i el frances no n'era precisament la majoritaria. S'hi parlava efectivament el neerlandes, el friso i l'alemany, a mes del frances. Per un ordenament del 1409 s'imposa per primera volta unes practiques linguistiques que situen el frances en avantatge davant la resta de llengues del territori. El neerlandes era autoritzat, pero unicament en la presa de decisions deliberatoria de porta tancada, fet que relega aquesta llengua a segon terme. El seu us no era obligatori, vist que nomes s'emprava en cas que hi hagues sol·licitud per una de les parts. Aixo es el que provoca per primera volta en la historia de la Belgica actual una situacio de conflicte linguistic que al llarg dels anys continua reforcant-se per les continues influencies que el poder mante amb Franca. ^[7]

Carles V naix l'any 1500 a Gant, hereu a la vegada dels Habsburg, dels ducs de Borgonya i d'Espanya. Es considera flamenc i borgonyo. Parla diverses llengues. Electe emperador del Sacre Imperi romanogermanic, el seu poder es immens. Te sota la seua autoritat, el Regne de Castella, el Principat de Catalunya, Andorra, el Regne de Valencia, el de Napols, les confederacions suisses, bona part del territori actual alemany i austriac, dividit en principats, ducats i comtats amb relativa independencia, les colonies espanyoles de l'America Llatina, a mes del territoris belgues actuals, la qual cosa inclou igualment en eixa epoca influencia sobre el ducat de Luxemburg, etc. La practica ja heretada de la peninsula Iberica d'anar-se'n a jurar les Constitucions Catalanes de la Confederacio catalanoaragonesa, es trasllada igualment als Paisos Baixos o Disset Provincies Unides. Alla el sobira ha de jurar carrec. Les terres sobre les quals regna el tornen el sobira mes poderos d'Europa. Regna en la practica sobre dos hemisferis i aixo es el que porta la historiografia hispanica a dir que Espanya tingue un rei que governava sobre un imperi que no veia pondre's el sol.

La practica confederada no es unica i exclusiva a Europa. Es fins i tot habitual. Abans que el poder hispanic es fes carrec dels territoris de les Set Provincies Unides , aquestes ja funcionaven a mode de confederacio. Els Borgonya instal·laren justament un parlament estamental representatiu de quatre -inicialment n'eren quatre- estats estamentals dits el Gran Consell, que es en realitat un organisme supraestatal per sobre del Consell Ordinari. Tot plegat amb vista a tenir un unic estat unificat. S'hi promouen de fet monedes propies per cada estat, la qual cosa constituix una novetat perque permete unificar la major part de les transaccions del territori actual belga, recordem, altament fragmentat. En aquest Gran Consell es prenien decisions conjuntes que havien de ser aplicades a totes les entitats feudals de l'epoca, que tot i aixi conserven el seu marc juridic i linguistic. De cara a l'exterior, doncs, es pot veure un estat unic que actua amb veu propia, pero que en la practica es el resultat de diverses veus independents que seuen juntament al voltant d'un hemicicle estamental. El terme Disset Provincies , que es el nombre d'entitats que s'acaben ajuntant ja deixa en evidencia que tenim uns estats generals a la francesa pero amb pinzellada neerlandesa. L'expressio mateixa prove del neerlandes.

A banda, sota l'espasa dels borgonyons, els territoris neerlandesos conegueren un periode de creixement economic i de creacio cultural. El famos Renaixement del nord es degue a les terres neerlandeses. Les formes de capitalisme incipients contribuiren a ampliar les mirades de l'epoca i gracies a aixo nasque una nova practica artistica, mes matematica, mes grega i romana que el gotic o el romanic. El territori flamenc esdeve llavors un centre de gravitacio on destaquen artistes com Jan van Eyck . El platonisme d'antuvi es substituit progressivament per una nova mena de concepcio platonica dels simbols. El capital al servei de l'art porta progressivament a voler posar en relleu la propietat personal. Es aixi com el platonisme religios deixa lloc al platonisme dels diners. I, en consequencia, el barroc ja no mostra nomes la cara religiosa de les cosmovisions, sino tambe la potencia i el poder que els estats absolutistes volgueren imposar, un poder que veiem traslladat als retrats neerlandesos de families aristocratiques i protestants de l'epoca. ^[7]

Paisos Baixos Espanyols (1482-1713) [ modifica ]

L'acces de Carles V al Sacre Imperi germanic porta, d'una banda, reformes a les institucions de les Disset Provincies i, d'altra, fruit d'un ambient humanista, el continent europeu camina lentament pero amb tota seguretat cap a anys incessants de guerra continuada per motius politics amagats de religiositat. La nova Reforma protestant marca un abans i un despres en el continent europeu.

En la mateixa linia que quan els borgonyons eren al poder, els Habsburg emprengueren encara mes reformes per donar mes centralisme a la confederacio de les Disset Provincies. L'emperador dels romans decidi crear tres consells que gestionassen la justicia, la politica i les finances de tots els territoris de les Disset Provincies dins d'una politica conjunta. Porta igualment a terme tota una politica de reforcament administratiu desplegant agents de control per tal de tenir el territori molt mes sota la seua mirada. Tanmateix, cal dir que, per be que hi hague una reorganitzacio de les institucions, l'essencia mateixa del model continua vigent i seria massa simplista veure-hi una evolucio cap a un estat centralitzat. Estem encara davant d'un conjunt d'entitats feudals amb els seus costums propis d'aquesta epoca que seguixen manant i reunint-se en un hemicicle jerarquic per prendre decisions conjuntament sense que aixo traga autonomia a cadascuna d'aquestes composicions. ^[7]

Paral·lelament, el territori belga actual fou un focus de pensament gracies a l'humanisme que, per be que nasque a Italia, s'estengue rapidament per tot Europa, principalment als estats del centre-nord, la qual cosa porta a la Reforma protestant i, aixi, a les guerres de religio que marquen aquest periode. Artistes i intel·lectuals de l'epoca son atrets pel territori neerlandes; es divulguen aixi per tot Europa nous valors. L'individualisme comenca a ser posat en relleu per primera volta. La relacio que els escolastics dictaren entre la moralitat i els diners ana canviant igualment de forma progressiva. Aixo ajuda a fer penetrar el capitalisme en terres flamenques. ^[9]

L'humanisme tambe significa la circulacio rapida de la impremta. Els tallers d'impressio tingueren un exit fulgurant en territori neerlandes. De fet, foren les grans empreses d'edicio cartografiques al continent europeu. L'any 1537, Gerard Kremer , originari de Rupelmonde, pero instal·lat al Louvain, mes conegut amb el nom de Mercator , fou el primer que realitza un mapa de Terra Santa. El 1540 es torna celebre merces a una representacio cartografica del comtat de Flandes. Per sospites de ser favorable a la Reforma protestant, marxa cap a Renania , des d'on publica el 1554 un mapa d'Europa, un mapa mundial "ad usum navigantium", fent us del sistema cilindric, el qual l'ha tornat famos arreu del mon. ^[10]

El Renaixement artistic posa altra vegada emfasi en els classics grecs i romans. L'antiguitat es rellegida. La impremta hi tingue un paper molt important; gracies a aquesta, l'humanisme s'expandi molt mes rapidament, a partir del 1450. ^[3] Endemes, les academies i les universitats tambe tingueren un paper clau en la seua expansio, i se centraren en la llengua, la filosofia i la literatura. Estaven formades per erudits que, sota la proteccio economica (mecenatge) d'un senyor, es dedicaven a la traduccio de manuscrits antics i a l'intercanvi de coneixements i idees. ^[4]

L'humanisme de les terres actuals belgues tambe feu evolucionar la medicina i el coneixement del cos huma gracies a Andries Van Wesel, Andreas Vesal , etc. Vesal fou fins i tot cirurgia de Carles V. L'Esglesia catolica persegui molts cientifics de l'epoca perque el metode de disseccio era contrari a allo que l'Esglesia deia que era moral. Per aquest motiu el mateix Vesal tingue problemes amb la jerarquia catolica, com altres genis de l'epoca, com Leonardo Da Vinci . ^[11]

Al final de l'edat mitjana, hi havia un cert malestar en amplies capes de la societat pel rumb que havia pres l'Esglesia:

• Luxe exagerat amb que s'envoltava l'alta jerarquia eclesiastica.
• Escassa cultura i relaxament de costums del clergat.
• Compravenda de carrecs eclesiastics per a benefici propi.
• Venda de butlles i indulgencies per a obtenir el perdo de Deu.

Alguns humanistes, com Erasme de Rotterdam , ho criticaren i defensaren una religiositat mes intima basada en la lectura de la Biblia. Aixo va suposar la divisio de l'Esglesia el 1515 . Es considera generalment que la Reforma protestant conseguent comenca amb Les 95 tesis de Marti Luter ( 1517 ), tot i que existixen una serie de precursors com Johannes Hus anteriors a aquest esdeveniment. Luter va clavar les seues 95 tesis a la porta de l'esglesia de Tots Sants a Wittenberg, ^[2] que servia com a tauler d'anuncis de la universitat. Aquestes s'utilitzaren com a punts de debat per a criticar l'Esglesia i el papa. Els punts mes polemics se centraren en la practica de la venda d'indulgencies i la politica de l'Esglesia sobre el purgatori . Altres reformistes, com Ulrich Zwingli , aviat s'uniren a aquestes tesis.

La figura de Carles V es indispensable per a entendre el desenvolupament dels escenaris posteriors a les 95 tesis de Marti Luter. El papat li exigi que retires les tesis en una butlla i que es fes enrere en tot allo que hi deia. Pero, ans al contrari, Marti decidi cremar publicament la butlla papal i aixo el porta davant del monarca hispanic Carles V. Aquest li exigi que es retragues de tot allo que havia fet i dit. Pero, decidix no fer-ho i l'emperador dels romans l'expulsa. Llavors troba refugi en la noblesa local. Aquest fet marca un precedent perque la noblesa entra en guerra contra Carles V. Alguns principals, comtats i ducats preferixen seguir els nous corrents que deriven en diversos cismes com el lutera, el calvinisme o l' anabaptisme . L'emperador no ho accepta perque posava en questio la seua autoritat i en la practica podia venir a desunir el conjunt d'estats composts del Sacre Imperi roma. Per aquest motiu s'inicia una persecucio contra el protestantisme, recolzada per l'Esglesia catolica, alhora que el Sacre Imperi roma feia front als avancaments bel·licosos del poder musulma a les fronteres balcaniques. Es, doncs, amb tot aquest seguit d'esdeveniments que el continent europeu s'immergix en practicament dos segles de guerres continuades de religio.

Unes guerres que en realitat tenen el pretext religios de legitimar ambicions politiques -el mateix monarca navarres Enric IV decidi convertir-se al catolicisme per poder optar al tron frances. Els nobles de cada raco d'Europa miren justament d'adquirir mes patrimoni o de deslligar-se d'un conjunt per despres fer-se amb altres territoris. Per tant, tot evocant motius religiosos, moltes revoltes son en essencia politiques i no pas espirituals. La Inquisicio sorgix de cop i volta en aquesta epoca en terres belgues i te com a cap Francois Vander Hulst. Anvers , que fou una de les ciutats que mes creixement tingue gracies a l' humanisme i el Renaixement, visque una rapida expansio del luteranisme. Molts humanistes han de fugir a Anvers perseguits per la Inquisicio. El monarca i el papat es disputen fins i tot la legitimitat de liderar les persecucions. Tot plegat dona lloc al desenvolupament del moviment religios dels anabaptistes als Paisos Baixos. El protestantisme s'escampa per tot Europa, principalment a Franca, que passa a dessagnar-se entre hugonots i catolics. Amb tot, l'arribada de la nova "heretgia" significa encara mes centralitzacio als Paisos Baixos perque el monarca hispanic creie llavors molt mes convenient reorganitzar les institucions juridiques de cadascun dels territoris a mans germaniques per tal de controlar amb ferocitat tota mostra de protestantisme. ^[12]

En virtut de la pragmatica sancio , els Paisos Baixos o Disset Provincies Unides quedaren sota un unic princep. Aquest fet es de summa importancia perque els Paisos Baixos acabaren per adoptar el protestantisme i el poder del princep mira d'imposar-hi el catolicisme mitjancant l'alternanca de figures catoliques dins del carrec, quan resulta que la noblesa es protestant. A la successio de Carles V, Felip II de Castella repren la politica religiosa del seu pare i nomena els bisbats, fet que exclogue bona part de la noblesa tradicional dels Paisos Baixos, es a dir, la protestant. Els Paisos Baixos queden aleshores sota les ordres de la germana del rei que assumix el rol de princesa de les Disset Provincies. La noblesa, apartada, no n'accepta els nomenaments i es revolta, que coincidix amb hostilitats contra Franca. Franca es un regne forca gelos en eixa epoca del poder que tenien els Habsburg. Aixi, doncs, Felip II canvia la seua germana per Guillem d'Orange, stathouder d'Holanda, pero aquest es casa amb Anna de Saxonia , filla d'un dels vassalls mes importants i alhora enemic de Carles V, Maurici de Saxonia, convertit al protestantisme i al servei de l'estat frances. ^[13]

Es d'aquesta manera com el princep dels Paisos Baixos es revolta contra el seu monarca per questions religioses. Guillem d'Orange hauria pronunciat, el 1564: "no puc pas admetre que els sobirans vulguen regnar sobre la consciencia de llurs subdits i que es desfacen de la seua llibertat de creenca i de religio". Els nobles locals donaven efectivament prioritat als seus interessos comercials i aixo implicava transaccions amb Anglaterra, que fa del protestantisme rao d'estat. Per tant, el princep, no podia "pas admetre que els sobirans" tinguessen dret a exigir la "religio" que els subdits havien de practicar. ^[14]

Els Paisos Baixos eren en eixa epoca una font important per al financament. El negoci del banc s'hi desenvolupa exitosament fins a fer de les terres neerlandeses la placa financera per excel·lencia d'Europa. La guerra contra Franca i les politiques religioses de la corona hispanica dels Habsburg sobre aquest territori empitjoraren de cop i volta la situacio politica. Londres es deslliga llavors de la placa financera d'Amsterdam. A mes, la persistencia a voler imposar el catolicisme quan la noblesa es protestant provoca encontres no gens menyspreables amb Anglaterra. Aquesta torna a procedir als bloqueigs del comerc de la llana i aixo exalta encara mes l'empipada dels nobles. La situacio economica se'n ressenti.

El rei Felip II reacciona molt malament a les revoltes, sobretot a eixes que es dediquen a desfer-se de simbols catolics per considerar-los iconoclastes. En consequencia envia als Paisos Baixos al duc d'Alba , que ha de reprimir tota mena de sollevament, si cal i tot reprimir amb contundencia nobles destacats, els quals passen per l'anomenat popularment Tribunal de la Sang . Es aixi com el fill d'Orange es arrestat pel duc d'Alba i com, endemes, li confisca tots els bens. El princep prepara llavors una guerra contra el poder hispanic amb el suport dels hugonots francesos. Tot adduint criteris religiosos, el princep inicia llavors una guerra de secessio que amb el temps acaba atorgant la independencia als Paisos Baixos, pero, en canvi, separa alhora el territori neerlandes. ^[15]

La guerra contra el poder hispanic dura gairebe vuitanta anys. Durant aquest temps la Guerra dels Trenta anys sacseja Europa. Aquesta que comenca per motius religiosos es transforma rapidament en una guerra d'ambicions reials. Franca decidix fer la guerra al poder Habsburg per enveja de l'immens territori que posseix. Alhora, el Regne frances veu com un antic protestant, navarres i, per tant, en contra del poder castella, es fa amb el poder del regne despres de la seua conversio intencionada al catolicisme. Anglaterra, per la seua banda, no vol permetre que els territoris amb els quals comercia tinguen figures catoliques. Anglaterra ajuda als neerlandesos contra els castellans. Franca provoca alhora revoltes a la peninsula Iberica. Portugal i Catalunya miren de separar-se de Castella l'any 1640. Castella es troba llavors en una situacio de gran debilitat. Atacada per practicament per totes bandes, fins i tot als Balcans, on el poder turc mira de penetrar Viena, la Guerra dels Vuitanta anys acaba donant victoria als Paisos Baixos, no sense consequencies. Als acords de pau, el Regne de Franca acorda donar la independencia a Portugal i reafirmar l'acord amb Anglaterra pel qual els Paisos Baixos accedixen a la independencia. Tambe aprofita l'ocasio per mirar d'arrabassar el territori flamenc de les possessions neerlandeses en considerar que Flandes es una part del seu regne. Paga la pena recordar que Catalunya no accedix a la independencia i veu una part del seu territori annexionada a Franca. L'annexio, contrariament a Catalunya, no fou facil perque fins al segle  xviii els Paisos Baixos (nord) independitzats miren de defensar-se de les ambicions imperialistes de Franca. A mes, s'alien amb l'aristocracia de l'epoca, que tambe te interessos en el territori dels Grans Paisos Baixos. Luxemburg, per exemple, annexionat altra volta a Franca, mira igualment de desfer-se de la influencia francesa. Per tot aixo i fins entrat el segle  xviii els Grans Paisos Baixos fan la guerra a Franca, que s'alia amb Espanya. Per be que els Paisos Baixos del nord queden exempts d'annexions no es el cas dels del sud, que veuen algunes de les seues ciutats i regions afegides definitivament al Regne frances.

Mentre els Paisos Baixos estigueren sota la corona hispanica, la politica linguistica no fou favorable al neerlandes. Castella imposa el castella en les relacions diplomatiques. Franca, per la seua banda, exigi el frances quan s'annexiona territori flamenc. De fet, la part corresponent als antics borgonyons sempre s'adreca en frances. Tot i que la noblesa local podia adrecar-se en llengua propia, en aquest cas en neerlandes, a mes de fer-se parlar en llengua propia, existix clares diferencies entre les llengues que poden fer-se servir per a us diplomatic i les que no. ^[16]

Per tant, malgrat que la Guerra dels Vuitanta anys dona la independencia als Paisos Baixos, aquests perderen una part del seu territori, concretament la part flamenca, que correspon actualment a la part neerlandofona de Belgica. La divisio significa amb el temps un regirament de les creences religioses d'ambdos territoris. Si la part holandesa continua practicant el protestantisme, la flamenca es convertix (a la forca) al catolicisme. La Contrareforma esdeve llavors un mecanisme eficac per a convertir el territori dels Paisos Baixos del sud. Els jesuites hi tenen un rol destacat en portar-hi missions evangelitzadores. Aixo, d'altra banda, provoca un renaixement cultural dins de l'ambit de la pintura barroca. Grans artistes com Rubens fan la delicia de la Contrareforma. De fet, els jesuites tingueren un paper destacat en la lluita contra el jansenisme. De confessio catolica, Jansenius publica l'any 1640 una tesi en territori belga actual des d'on hi condemna les practiques dels jesuites i propugna tornar l'Esglesia catolica a practiques mes acordes amb l'esperit primari del cristianisme. Si aixo ja havia generat problemes dins del protestantisme, es logic que despres que els Paisos Baixos quedassen dividits en dos, l'afer es presentaria encara mes virulent. Aixi els jesuites feren i aconseguiren que Jansenius fos condemnat i, amb aixo, s'aixeca polemica entre les terres neerlandeses del sud i el papat.

Paisos Baixos austriacs (1715-1792) [ modifica ]

El Paisos Baixos austriacs comencen amb la Guerra de Successio espanyola. L'1 de novembre de 1700, Carles II de Castella i Arago-Catalunya, ultim descendent de Carles V, no te hereus i mor. L'herencia es disputa llavors en una guerra d'ambit internacional que implica quasi tots els regnes d'Europa en haver-hi interessos territorials. Dos pretendents al tron es disputen la legitimitat de succeir a Carles II de Castella i Arago. Felip d'Anjou, net de Lluis XIV, d'una banda, i l'arxiduc Carles, de la casa dels Austria, d'altra banda. Com a fill de la princesa castellana Anna d'Austria , Lluis XIV era cosi germa de Carles II, per la qual cosa aspirava que la corona espanyola passes al seu fill Lluis . Ara be, com que Lluis tambe era l'hereu del tron frances, aixo obria la possibilitat d'una unio dinastica hispanofrancesa que hauria fet trontollar l'equilibri de potencies europees. Si la unio es feia, doncs, efectiva, la potencia hispanica esdevindria descomunal en afegir al seu territori les possessions franceses. Anglaterra tenia en eixa epoca una llarga disputa per la possessio de les colonies d'America del Nord. Per tant, era del seu interes que la unio no es produis. A mes, els Austria no volien cap unio perque allo els treia el poder sobre el Sacre Imperi roma, que passaria de llavors enca a construir-se sota les prerrogatives de l'absolutisme frances.

La guerra es inevitable quan a la mort de Carles II el testament especifica que finalment cedix el tron a Felip d'Anjou. Els Austria i Anglaterra decidixen, doncs, fer la guerra a Franca. En aquesta guerra, els anglesos demanen als antics enemics de Castella, annexionats a la seua corona pero independitzats amb la Guerra dels Trenta anys, com ara Portugal i els Paisos Baixos del nord, de fer-hi la guerra conjuntament. Els territoris de parla catalana aprofiten igualment l'ocasio i mitjancant un acord amb el Regne angles, entren en guerra contra Franca i Castella per tal d'aconseguir-ne la secessio. Franca, per la seua banda, mira de fer aliances mes enlla i troba suport militar en la futura Prussia i en el Principat de Lieja. Des de la seua creacio al segle  x fins al 1795 , el Principat bisbal de Lieja mai no integra cap de les unions personals. Aixo fou un obstacle a la continuitat geografica de les possessions borgonyones (i despres espanyoles i austriaques). Malgrat la voluntat d'annexar-la, la destruccio de les ciutats de Lieja i de Huy i les massacres a carrec de Carles I de Borgonya dit el Temerari el 1468 , Lieja mai havia fet part de les Disset Provincies . La fita maxima que els ducs de Borgonya n'obtingueren tan sols fou el nomenament de bisbes "amics".

La Guerra de Successio espanyola acaba amb un final forca inesperat. El monarca frances renuncia a la unio dinastica a canvi que cessen les hostilitats. El Regne hispanic queda llavors en mans d'un princep frances pero en els papers Franca i Espanya son regnes diferents. A mes, la guerra es perduda per a Catalunya i la resta de territoris d'Arago i per aquest motiu comenca un proces d'aniquilacio de les terres catalanes amb l'objectiu de crear una Espanya unica a l'estil del centralisme frances. El tractat d'Utrecht el 1713 cedix els Paisos Baixos espanyols als Habsburg d'Austria. Franca acaba perdent la zona geografica que correspon al nord pero, en canvi, hi guanya pel que fa a la zona geografica del sud. Durant aquest segle  xviii les diferents ciutats, comtats i marquesats dels Paisos Baixos del sud s'administren de forma forca independent. Els Paisos Baixos del nord preserven la seua independencia sense que Franca puga fer-hi res. Prussia accedix a fer-se avalar per la resta de monarquies i es constituix ja com a regne a part. Durant la llarga pau, reformen l'agricultura, les finances i fan renaixer la industria i el comerc. Carles VI d'Habsburg succeix el tron dels Paisos Baixos del sud.

L'etapa seguent dels territoris belgues actuals passa per la Guerra de Successio austriaca. A causa dels interessos de Prussia , la rivalitat colonial francobritanica, els problemes italians i l'enemistat angloespanyola de 1739 , provocada pel contraban dels vaixells anglesos a America , la casa d'Austria es converti en el centre de la diplomacia amb la mort el 1740 de l'emperador del Sacre Imperi roma: Carles VI d'Habsburg. Abans de la seua mort, Franca , Prussia, Russia , Gran Bretanya i les Provincies Unides havien garantit que la filla de Carles, Maria Teresa I d'Austria , heretaria el tron del Sacre Imperi, pero van apareixer-hi altres aspirants: Carles Albert I de Baviera i August de Saxonia, gendres de Josep I , germa i antecessor al tron imperial de Carles VI . Volien, respectivament, Bohemia, la corona imperial i Moravia. Carles Manuel III de Sardenya reclamava per a si el Milanesat , Felip V d'Espanya reclamava els ducats de Parma i Piacenza . El duc de Belle-Isle, que era el favorit de Lluis XV de Franca , desacredita la politica d'Andre Hercule de Fleury i donava suport als bavaresos. Si l'imperi dels Habsburg haguera format una entitat nacional, la crisi dinastica s'hagues reduit a una questio austriaca exclusivament. Pero tal imperi era una juxtaposicio de paisos units nomes per la dinastia, la qual cosa temptava a les potencies imperialistes a destruir l'hegemonia Habsburg que era obstacle per als seus interessos.

La Guerra de Successio austriaca provoca la invasio dels Paisos Baixos per part de Franca. Les victories franceses se succeiren durant bona part del conflicte. Ara be, a les negociacions de pau, de forma paradoxal, el rei frances accedix a cedir els Paisos Baixos austriacs i les Set Provincies Unides (els Paisos Baixos del nord) als Habsburg. Paradoxal perque la corona francesa reclama amb constancia des que hi hague fragmentacio a la mort de Carlemany el territori flamenc i, per extensio, la resta de territoris neerlandesos. A l'epoca, aquesta decisio caigue molt malament entre la jerarquia nobiliaria francesa. El rei frances assumi aixi una polemica al seu propi territori que li valgue un descontentament molt important. La pau que se succei en territori austriac fa que la reina Maria Teresa acumules bona fama.

La Revolucio francesa [ modifica ]

La Il·lustracio [ modifica ]

La cara de la Il·lustracio als Paisos Baixos austriacs te com a nom Josep II del Sacre Imperi roma i el despotisme il·lustrat , que es un concepte politic sorgit durant la segona meitat del segle  xviii a Europa , caracteristic de les monarquies absolutistes i sistemes de govern de l' Antic regim influenciat per les idees de la Il·lustracio , segons les quals les decisions humanes son guiades per la rao . Josep II es considerat l'exemple mes il·lustratiu d'allo que s'enten per despotisme il·lustrat. ^[17]

L'etapa mes afi a la Il·lustracio es fa efectiva despres que el mateix monarca decidis anar-se'n a visitar els Paisos Baixos austriacs, el ducat de Luxemburg i la resta de territoris sota la seua tutela, d'amagat, es a dir, vestit de simple civil i amb un nom fals. En la seua visita pogue apropar-se al poble i anotar els reclams de la poblacio. De retorn a la casa imperial, empren una serie de reformes que son en conjunt molt progressistes per a un territori completament immers dins de l'Antic regim. ^[18]

• Deslliga l'Esglesia del financament estranger i secularitza l'estat
• Publica un edicte dit de tolerancia amb el qual es dona llibertat de culte
• El casament es considerat per primera volta una alianca civil i no religiosa
• S'admet el divorci civil
• Supressio de la companyia dels jesuites
• Supressio i centralitzacio de totes les logies maconiques en una unica i exclusiva logia
• Els sermons eclesiastics son censurats
• Desmantellament dels bens del clergat secular i regular
• Redaccio d'un codi criminal i d'un altre de civil

Aquestes i altres decisions del monarca il·lustrat no agradaren de forma general als feus dels Paisos Baixos austriacs i per aixo hi comenca a haver sollevaments contra l'autoritat reial, que no foren obligatoriament reprimits. Eren en essencia les classes ben acomodades les qui no donaven el vistiplau a les mesures del monarca. Per aixo molts decrets foren substituits o suspesos per tal d'apaivagar les revoltes de la classe nobiliaria i eclesiastica. D'aquesta revolta naixen dues tendencies dins de la mateixa oposicio: la primera es mes tolerant i es troba influenciada per la Il·lustracio. S'oposa clarament a les politiques de Josep II, pero hi ha tolerancia quant a moltes disposicions pels contactes que mante amb les idees il·lustrades. Son els vonckistes. La segona es del tot tradicionalista i propia de l'Antic regim. No contacta amb la Il·lustracio i es del tot contraria a qualsevol prerrogativa provinent del despotisme il·lustrat. Son els estatistes. I, tot i aixo, les diferencies entre els dos camps son sobrepassades. Tant els estatistes com els vonckistes decidixen unir forces i anar en contra dels edictes del monarca il·lustrat. Es la revolta Brabant que s'acaba plasmant en la creacio dels anomenats Estats Units belgues . ^[19]

Tot emulant casos ja esdevinguts en el passat, les forces contraries a la Il·lustracio decidixen independitzar-se del Sacre Imperi roma. El resultat transforma els Paisos Baixos austriacs en confederacio independent i anomenada Estats Units belgues . L'experiment nomes dura alguns mesos. D'una banda, l'emperador germanic volgue recuperar aquest territori i, d'altra, la divisio mateixa de parers dintre dels opositors a Josep II porta a una situacio insostenible. Els vonckistes troben que aquests Estats Units son una copia plasmada de l'Antic regim. No s'hi senten del tot comodes per be que no volen que hi haja canvis il·lustrats. Per aquest motiu demanen mesures al nou estat i aquest els reprimix. A banda, els estats generals de les provincies meridionals (excepte el ducat del Luxemburg ) signaren un tractat d'unio l' 11 de gener 1790 . La nova republica no obtingue gaire aprovacio internacional per la ma negra del mateix Sacre Imperi roma que mira d'impedir qualsevol tipus de reconeixement a l'exterior mitjancant fils diplomatics. Per aquest motiu el desembre de 1790 l'exercit austriac reconqueri el poder en nom de l'emperador nou Leopold II , sense que aixo representes cap reaccio per part de l'exterior. Tanmateix, res es fa sense concessions. Prussia, que havia de ser aliada d'aquests Estats Units belgues cedix al xantatge del Sacre Imperi roma a canvi que aquest signe un armistici amb els turcs. De resultes, un cop que l'exercit austriac penetra en territori secessionista, abolix els edictes de Josep II i restaura l'Antic regim tal com s'havia entes fins aleshores. ^[20]

La revolta de Lieja [ modifica ]

El Principat de Lieja era dintre l'entramat dels Paisos Baixos austriacs i del conjunt d'estats composts del Sacre Imperi roma, una entitat que malgrat ser feu del poder frances i germanic, conservava forca independencia, siga de cara als Paisos Baixos austriacs com a Franca. Aixo li permetia gaudir d'uns privilegis que donaven mes llibertat al principat mateix. La introduccio incipient de la Revolucio industrial en aquestes terres, a mes de la seua particularitat juridica, fan del Principat de Lieja un territori propens a rebre idees il·lustrades amb mes facilitat que als Paisos Baixos austriacs. ^[21]

Aixi a partir del segle  xviii el Principat de Lieja esdeve un focus de divulgacio il·lustrada. El mateix Jean-Jacques Rousseau hi imprimix el seu Journal encyclopedique , publicacio que tingue un resso important dins del principat fins al punt que el responsable de la impressio de les idees de Rousseau fou perseguit pels Paisos Baixos austriacs. Tanmateix, l'eleccio del nou bisbe, en la practica regent del principat, Francois-Charles de Velbruck l'any 1722 al capdavant de l'episcopalia, permet l'acces a reformes dites il·lustrades en el si del principat. S'hi promou l'alfabetitzacio de les classes mes baixes. Alhora aporta respostes a la pobresa endemica del 90% de la poblacio que no es precisament membre de la classe nobiliaria o clerical. Tot seguint la linia de Josep II suprimix la companyia dels jesuites, reemplacant-la per una associacio de divulgacio de les arts i la cultura. No sols aixo, sino que protegix igualment un jove de l'epoca per una redaccio en que s'hi veu clarament plasmada la defensa de les idees il·lustrades. Si be el seu successor no compartix les idees de la Il·lustracio, tampoc no elimina totes les reformes de Velbruck. ^[22]

Quan esclata la Revolucio francesa, tot aquest precedent fa que el Principat de Lieja tambe s'aixeque. El 18 d'agost de 1789, una armada composta per obrers i burgesos pren l'ajuntament. Caca les autoritats municipals i en designa de noves. Jacques-Joseph Fabry i Jean-Remy de Chestret son proclamats burgmestres . El primer havia ja exercit aquesta funcio sota el comandament de Velbruk i passa llavors per la personalitat millor armada des del punt de vista diplomatic. El segon es militar pero s'ha il·lustrat particularment contra el princep bisbe i el Tribunal dels XXII. Els dos personatges lideraren, doncs, la Revolucio francesa en territori belga, com a minim la seua espurna. ^[23]

El 31 d'agost el clergat i la noblesa reclamen la restauracio de l'Antic regim. Pero, en canvi, el tercer estat reclama la constitucio d'una Assemblea Nacional. No sols aixo, sino que s'hi declaren igualment, al Principat de Lieja, els drets humans, tot imitant els esdeveniments que s'estan portant a terme a l'estat vei frances. Davant de tot plegat el rei de Prussia reacciona. Des de Prussia es mira amb molta preocupacio l'agitacio que te lloc a Franca, al Principat de Lieja i als Paisos Baixos austriacs. Per aquest motiu troba el moment ideal per reprimir els revoltats de Lieja. La reaccio prussiana torna els revoltats en radicals i aquests defensen el territori autoproclamat obligant la seua poblacio a servir els ideals de la revolucio per forca. L'accio prussiana, pero, no es fa tota sola. La casa d'Austria tambe hi col·labora i ambdos aconseguixen sufocar la revolta. ^[24]

Les guerres de la Revolucio francesa [ modifica ]

Les guerres de la Revolucio francesa significaren l'annexio dels Paisos Baixos austriacs i del Principat de Lieja per part de Franca. Els ideolegs de la Revolucio francesa aprofitaren les declaracions de guerra dels estats monarquics per a annexionar-se territori alie tot evocant una suposada "frontera natural", expressio que prove de la Franca de Lluis XIV. Richelieu fou el responsable d'evocar-la per primera volta. Fa referencia a les fronteres que la monarquia francesa volia i que considerava "naturals" en virtut d'un passat suposat frances en els territoris desitjats.

La convencio repren aquesta idea que voldria que el territori frances anes dels Pirineus a Bretanya i de Bretanya al Rin. Posteriorment, durant les guerres napoleoniques, aquest concepte pannacionalista de "fronteres naturals" s'allarga considerablement fins a considerar que les fronteres de l'Imperi carolingi son les naturals de Franca. Per aquest motiu durant les guerres napoleoniques, Catalunya, Belgica, els Paisos Baixos o una part d'Alemanya son annexionades i reorganitzades en forma de departaments francesos.

En qualsevol cas, els estatistes i partidaris de la revolucio de Lieja resolgueren escapar-se per anar-se'n a promoure una contrarevolucio a Belgica. A Paris crearen fins i tot el Comite de Belgues i Liejans Units, que havia de servir per a donar suport a la Revolucio francesa. Mentrestant, el territori belga actual es envait per Franca, que hi aplica el concepte de fronteres naturals . Aixo significa una reorganitzacio de les institucions internes i de les fronteres internes per acomodar-se als departaments francesos. S'aboleixen les institucions propies, privilegis i amb un decret s'hi declara que els ciutadans se sotmeten a les lleis i institucions franceses. S'endega tota una serie de reformes inspirades en la igualtat i uniformitat, en bona part conservades fins als nostres dies: organitzacio de l'estat civil, igualtat davant els imposts i lleis, jerarquia i administracio de la justicia. ^[23]

En aquest context, el Comite de Belgues i Liejans escriu un manifest que servix per a legitimar la construccio de l'estat belga actual tal com el coneixement, com a minim, des del punt de vista de les seues fronteres actuals. El manifest dona suport a la creacio d'un estat unitari sota criteris jacobins que comprengui els territoris actuals de Belgica. Tambe s'hi especifica que es vol un sistema politic representatiu. Tanmateix, la Revolucio francesa absorbix aquest suposat estat i l'integra a la Republica Francesa. L'any 1797 hi haura espai a Belgica per a unes eleccions representatives, pero seran representatives de la Republica Francesa i no de Belgica independent. L'eleccio al parlament frances esdevindra l'unica experiencia i, alhora primera, democratica des que Belgica surt del regim feudal i de l'absolutisme. ^[23]

Ultra la invasio del territori belga, es continua, d'altra banda, la industrialitzacio de la vall del Mosa i del Sambre (carbo, siderurgia, textil), comencada pels austriacs, mentre creix el descontentament per les reformes, el despotisme de Napoleo i el forcos enrolament dels joves a l'exercit napoleonic.

L'aplicacio de les normes de la Revolucio francesa sobre els antics territoris dels Paisos Baixos s'ana implantant amb mes o menys facilitat fins que finalment el Directori decidi aplicar-hi igualment tot el cos legislatiu propi d'un estat laic. Llavors, el clergat i una part de la poblacio mateixa, aixo sense comptar amb la noblesa, es revolten. Unint forces, Luxemburg, Lieja i Belgica decidixen sollevar-se contra l'ocupant. Es la Guerra dels camperols . ^[23]

La revolta fou un vertader fracas. A Luxemburg, per exemple, el baix poble pren qualsevol estri per fer front a l'ocupant. Pero, tanmateix, l'ocupant esta organitzat. Preparat militarment, assessorat en l'aparell d'estat, amb un contingent huma professional, el sollevament es esclafat rapidament i sense gaires dificultats. El descontentament de la poblacio dels Paisos Baixos austriacs nomes acaba parcialment amb la signatura del concordat per part de Napoleo amb l'Esglesia catolica. Parcialment perque la introduccio de l'obligatorietat de servir l'exercit per part de Napoleo no agrada gens ni mica als estaments benestants. Ara be, l'arribada de Napoleo al poder introdui un primer codi civil, cosa que feu evolucionar considerablement les lleis de l'Antic regim. A mes, el territori flamenc hague de servir els interessos militars de Franca.

En eixa epoca, l'Imperi napoleonic continua les victories militars a Europa i, merces a aixo, la invasio de Belgica ana mes enlla. L'unic territori que no caigue del tot a la invasio francesa fou Russia i Portugal. Aixo significa que practicament tot el continent es troba sota les mans de la Revolucio francesa i no sempre sota els seus valors. Napoleo es fa amb el poder per esdevenir un monarca mes. En virtut d'aixo imposa l'existencia d'un imperi centralitzat que te el focus de vida a Paris. Alhora la invasio francesa demana un proveiment particular de recursos per fer efectives les ocupacions. El territori belga esdeve llavors una font important de recursos i aixo ajuda a fer creixer l'economia belga en detriment de la resta de territoris europeus, saquejats i cremats per l'armada napoleonica. La Revolucio industrial penetra, doncs, en el territori belga actual merces a la Revolucio francesa, que en potencia la industria pesant. ^[23]

Edat contemporania [ modifica ]

Les guerres napoleoniques [ modifica ]

Des del punt de vista cultural, no sols, tot i que en aquest apartat es fara especial emfasi en el vessant cultural, fou sinonim d'afrancesament. ^[23] L'Imperi napoleonic volgue obligar els habitants dels territoris annexionats a esdevenir francesos, especialment eixos que formen part de l'anomenada "frontera natural francesa", cosa que inclou Catalunya, Andorra, Belgica, Suissa, Monaco o Luxemburg. Es en rao d'aixo que les escoles son manipulades per l'imperi a Belgica com a instrument ideologic. Tot i la necessitat de tenir una poblacio alfabetitzada, la revolucio significa efectivament l'extincio de tota diferencia linguistica a Franca. Des de la Convencio Francesa que es repren la politica genocida de la monarquia absolutista francesa i s'exporta a territori alie. El basc, el catala, el breto, l'alemany, el cors o l'occita son prohibits explicitament i exclosos de l'ensenyament, que es obligatori i public. Aixi, a les terres flamenques, s'hi prohibi explicitament l'us del neerlandes a favor del frances. Si aixo anteriorment contribui a provocar un desavantatge entre les dues llengues, ara esdeve motiu constant de baralla entre la comunitat neerlandofona i francofona de Belgica. ^[23]

Belgica accepta rapidament les politiques d'afrancesament del territori. Per aquest motiu, les tensions entre flamencs i valons del segle XX son unicament una extensio de les ja existents amb anterioritat. En no haver-se afegit als Paisos Baixos del nord, el territori flamenc patix un constant progres de les politiques genocides contra el neerlandes i aixo es viscut molt malament per la poblacio flamenca, que es en proporcio a la valona quantitativament proporcional. De fet, durant l'ocupacio napoleonica l'acceptacio del neerlandes fou mes anecdotica que real. Franca imposa el frances en l'administracio i les institucions. Alguns texts institucionals podien redactar-se en flamenc, pero no tenien forca de llei en no trobar-se escrits en frances. Nomes els texts en frances eren aplicables. ^[23]

Tanmateix, s'ha de dir que l'imperi desenvolupa l'ambient cultural a Belgica. Hi nasque una nova cultura mes propera a la Il·lustracio. Tot plegat, pero, dintre de l'estrategia linguistica de l'estat frances, que consistia a relegar les altres llengues a un us rural entes com a inferior davant del frances, que era promogut com a mitja d'ascens social i cultural. La cultura, doncs, que es desenvolupa al territori actual belga en eixa epoca era essencialment francesa. ^[23]

El congres de Viena [ modifica ]

La derrota de Napoleo en la batalla de Waterloo davant l'alianca dels prussians i els anglesos de Wellington acaba amb el domini frances i obri el retorn a la monarquia absolutista a tot Europa i, per tant, a Belgica tambe. El congres de Viena fou convocat per aixo. Calia restablir altra volta l'Antic regim i celebrar al mateix temps que s'havia acabat la Revolucio francesa. A mode d'Antic regim, a Viena foren convocades les delegacions de l'aristocracia monarquica europea. Els estats absolutistes guanyadors de la guerra s'hi reuniren per teixir aliances de cara a la proteccio mutua en cas que tornes a reprendre la Revolucio francesa. Tambe hi concertaren reunions expresses per redibuixar les fronteres d'Europa, tot plegat segons l'interes dels estats vencedors. ^[23]

En aquest context, els Paisos Baixos borgonyons son recreats. L'anomenat Regne Unit dels Paisos Baixos esdeve el nou estat creat per Viena i que ha de servir com a tampo contra Franca. Dins trobem l'antic Principat de Lieja, els Paisos Baixos austriacs i Holanda. Luxemburg queda exclos pero dins de la Confederacio Germanica , que era el nou intent formulat per Viena de recrear l'antic Sacre Imperi roma. De facto pero, el gran ducat Luxemburgues esdeve independent sota l'administracio de Guillem I d'Orange, antic stathouder holandes, el mateix que ha d'ocupar-se igualment del Regne Unit dels Paisos Baixos; aixi es pot dir que en la practica Luxemburg tambe forma part d'aquest gran conjunt. ^[23]

El nou tracte permet a les fertils terres de Flandes, la industria minera, siderurgica i textil valona trobar sortida i exportacio a les provincies del nord pels canals i ports. El riu Escalda torna a estar obert i aixo contribuix a l'expansio del port d' Anvers .

La Revolucio belga [ modifica ]

De l'estat tampo holandes a l'estat tampo belga [ modifica ]

La creacio del Regne Unit dels Paisos Baixos es per a Valonia i Flandes una incorporacio al territori ja constituit anteriorment. En el moment de la separacio entre els Paisos Baixos del nord i del sud, la part del nord, es a dir, Holanda, en vista dels esdeveniments ocorreguts per la Revolucio francesa, veu apareixer una monarquia constitucional. Quan el congres de Viena decidix tornar a unir els dos territoris ningu ha pres en consideracio les fronteres linguistiques, la realitat religiosa sorgida de la segregacio hispanica o l'aspiracio mateixa dels pobles concernits. Per tant, la Constitucio dels Paisos Baixos del nord es simplement modificada per a incorporar-hi un apendix. Aixo vol dir que amb el congres de Viena, Valonia i Flandes, indistintament, se sotmeten a les lleis neerlandeses del nord. Tot aixo amb una llei fonamental inspirada en el model dictatorial napoleonic. ^[3]

El rei Guillem I, que a mes governa Luxemburg com si fos territori neerlandes, demana una reforma de la Constitucio mes liberal europea, que vol, tot seguit, referendar amb un cos de belgues nobles escollits a dit per la monarquia. I es que malgrat que el congres de Viena volgue tornar a l'Antic regim, la realitat es que no pot haver-hi un vertader retorn. ^[3] Les idees de la Revolucio francesa ja son una realitat i per aixo les monarquies europees han d'adoptar regims constitucionalistes. La monarquia constitucional no es precisament una democracia en el sentit liberal del terme. Tanmateix, concedix una constitucio i un parlament al poble. Mitjancant la constitucio es garantix en principi els drets basics a la poblacio, pero en la practica es un camuflatge per a fer perviure el regim anterior. Es aixi perque la constitucio dona el dret a vet al monarca, que a mes pot tenir el seu parlament per a tombar l'assemblea popular o nacional.

Quan s'hague de referendar el text constitucional, la part flamenca no l'accepta i la valona l'accepta sense una majoria clara. El rei, contrariat, fa adoptar igualment el text constitucional excloent els vots flamencs contraris a la constitucio en considerar-los tergiversats per motius religiosos. I es que Flandes i Valonia ja no son totalment allo que eren. Flandes, per be que es neerlandesa, no practica el protestantisme; alhora, Valonia es francofona i catolica. Quan la guerra contra Espanya separa els Paisos Baixos, una realitat religiosa diferent a l'anterior es dibuixa: el nord continua practicant el protestantisme mentre que al sud el poder hispanic imposa el catolicisme. Arribats a la segona onada contestataria del segle  xix , les practiques culturals a banda i banda son diferents o almenys diferixen quant a confessions religioses. ^[3]

Si des del punt de vista politic la unio entre els Paisos Baixos del nord i del sud fou forcada i molt contestada, en canvi, des del punt de vista economic, fou molt benvinguda. Els Paisos Baixos del nord s'incorporaren ja durant el segle  xviii a les ambicions colonials. Quan Valonia i Flandes son integrades als Paisos Baixos, la continuitat de les colonitzacions, a mes de l'entrada de la Revolucio industrial, milloren notablement la situacio economica de Belgica i merces a aixo el rei aconsegui alguns suports, sobretot eixos que provenien dels grups mes liberals de la societat, assentats majorment a les ciutats. ^[3]

La unio dona, doncs, mes problemes que solucions a un territori dividit al llarg dels segles per les ambicions territorials de les cases reials, sense que aixo tingues en compte la mes minima expressio de la poblacio que hi vivia. De resultes, les critiques a Valonia i Flandes contra el rei Guillem I anaren creixent fins a esclatar en la Revolucio belga que atorga la independencia a Belgica, si mes no, des del punt de vista de la historiografia actual. ^[3] Efectivament, Valonia i Flandes s'independitzaren dels Paisos Baixos del nord pero s'hi crea un estat tampo en el qual s'havia de construir una suposada nacio unica, unida per la nocio oberta del nacionalisme, pero que acaba derivant en noves protestes entre valons i flamencs, que seguixen en vigor a finals de segle XX i inicis del XXI.

En tota aquesta situacio tingueren molt a veure Anglaterra, Franca i el Vatica. Anglaterra temia que la forca combinada de l'expertesa industrial valona juntament amb la potencia de la flota holandesa els fes ombra a les colonies. Tampoc volia que Valonia s'incorpores a Franca pel seu potencial industrial. El Vatica temia que els antics Paisos Baixos catolics ( espanyols ) es tornassen protestants amb la seua incorporacio als Paisos Baixos del nord. Fou, doncs, l'Esglesia catolica qui comenca a atiar els anims contra Holanda discretament per fomentar sentiments secessionistes. Franca , per la seua part, dintre del seu somni de les "fronteres naturals", volia annexar-se el sud i per aixo hi crea la Legion belge parisienne , un exercit de vuit-cents voluntaris i mercenaris , esperant que una rebel·lio al sud l'ajudas al seu projecte expansionista. En no aconseguir-ho, sino que s'hi crea un estat tampo a part anomenat Belgica , Franca volgue fer de Belgica un estat uniforme despres de la seua creacio on el frances fos l'unica llengua vertaderament visible. A ambdos costats del regne, l'oposicio contra l'absolutisme del rei feia creixer el camp dels liberals, favorable a un regim mes democratic. Tot aixo contribuira a la Revolucio belga del 1830 i la fi definitiva del Regne Unit dels Paisos Baixos el 1839 . ^[3]

La Guerra de la independencia [ modifica ]

A la decada dels 1830 les critiques cap a la monarquia son molt sonades a Flandes i Valonia. El sud dels Paisos Baixos es queixa d'una politica comercial i institucional favorable al nord. A mes, la llengua neerlandesa hi es exclosa. El frances es imposat des de Napoleo i sota Guillem I, tot agreujant d'aquesta manera el recel flamenc vers les institucions i estats hereus del congres de Viena. Per tal d'apaivagar les critiques, el rei decidix fer del neerlandes llengua oficial en territori valo, que es francofon majoritariament. Aixo provoca critiques per part dels valons, que no podien consentir que se'ls demanes de parlar una altra llengua que no fos el frances. Justament per aixo el rei dona llavors mes prioritat a l'ensenyanca del frances a les escoles del territori francofon. ^[3]

La crisi sociolinguistica de Belgica no es realment recent. El territori flamenc sempre ha patit una situacio clara de conflicte linguistic des que fou incorporat als projectes borgonyons. L'elit de Flandes s'acaba afrancesant de manera que quan Guillem I vol que s'hi parle neerlandes, la classe benestant flamenca s'hi nega. Alhora s'ha d'entendre que a Franca hi ha una politica linguistica clarament xenofoba. Des dels reis fins a la republica s'hi imposa el frances per sobre de llengues com l'occita, el breto, el basc i fins i tot l'alemany o el neerlandes. Franca adquirix de fet territoris que no son seus. Es el cas d'Alsacia i Lorena, dues regions germanofones annexionades per Lluis XIV, pero reivindicades com a frontera natural per la monarquia i la Revolucio francesa. Aquestes dues regions son les qui legitimen posteriorment els pretexts de les dues primeres guerres mundials. El pannacionalisme frances usa la seua teoria segons la qual existix el patues per mirar d'erradicar el neerlandes del seu pais. Tenint un context de nacionalismes exacerbats pels aparells d'estat, de racisme per la colonitzacio i d'ambicions territorials, a Belgica mateix es traslladaren les teories franceses sobre l'us de les llengues. Aixi, segons la part valona, a Flandes no es parla neerlandes, sino flamenc, que es un patues que no te gaire cosa a veure amb el neerlandes.

Al contencios linguistic, s'hi haura d'afegir el religios. Guillem I reforca durant el seu regnat les politiques no necessariament laiques pero si contraries a la influencia religiosa. Es a dir, mira d'evitar que les escoles publiques fossen preses per l'Esglesia que en l'Antic regim assegurava l'ensenyanca de les classes altes; perque les baixes estaven excloses de poder rebre instruccio. Aixo no agrada gens ni mica a l'Esglesia catolica, que rapidament veie interes a tornar a separar els antics Paisos Baixos borgonyons. El rei potencia la construccio d'universitats, ateneus i escoles a Belgica, llocs d'instruccio publics i no sotmesos a la jerarquia catolica, que era precisament l'indret preuat per l'Esglesia en tant que podia formar-hi els futurs benestants de la societat. En darrer terme cal agregar a tot aixo el contencios economic. Flandes i Valonia es queixaven que el rei havia posat un sistema administratiu desfavorable als territoris annexionats. El personal de l'administracio era en totes bandes majoritariament holandes i a ulls de Valonia i Flandes aixo tenia repercussions per a l'economia. Efectivament es queixaven que l'estat nomes potencies l'economia holandesa i que deixes de banda la belga. Es a dir, que els fluxos estatals estiguessen pensats per privilegiar el teixit economic del nord. ^[3]

La Revolucio belga de 1830 s'esdeve precisament amb un creixement important del sentiment secessionista atiat pels arguments economics i religiosos. L'any 1825, per exemple, la comunitat catolica belga s'unix per oposar-se obertament a les politiques laicitzadores de Guillem I. Els partidaris del liberalisme a Belgica s'unixen per la seua banda per reclamar una vertadera democracia. Contesten el monopoli holandes i el vet que el rei posseix per a controlar tot el sistema legislatiu, judicial i governamental. L'oposicio del rei a donar llibertat de premsa, culte, reunio i associacio feren que dos camps antagonics com liberals i catolics s'unissen en una causa conjunta hui traduida en independencia belga. El rei, preveient el ja esperat sollevament, empitjora la situacio en excloure de les decisions parlamentaries la banda flamenca i valona. ^[3]

Dues onades successives de recol·lecta de signatures portaren a visibilitzar el descontentament. Si la primera de 1829 aconsegui 40.000 signataris, la de l'any seguent ja en tenia 350.000. El rei decidix utilitzar la forca per reprimir l'evidencia. Tot aprofitant les revoltes a Paris que questionaven l'hereu al tron, qualla la revolta l'any 1830. El 15 d'agost s'havia previst l'estrena de La muette de Portici, una obra que cada any s'acollia al Teatre de la Moneda i en que el public acostumava a exaltar-se perque l'argument de l'obra preten traslladar la lluita dels venecians contra el poder hispanic a la sequencia de les revoltes iniciades a la peninsula Iberica l'any 1640. L'obra es anul·lada en un moment particularment tens. L'economia no es troba en els seus millors moments i el monarca deixa fortunes per celebrar el seu aniversari al carrer. Els arguments economics en foren: no era normal que tenint els subdits patint, el rei es dediques a celebrar amb diners publics la seua edat. ^[3]

El 15 d'agost de 1830 la poblacio que volgue assistir inicialment a l'obra pren el carrer de Brussel·les i es revolta amb les armes a la ma contra els Paisos Baixos del nord. Progressivament la revolta contagia tota la capital. La capital al seu torn contagia tota Belgica. El rei hi envia contingents armats expressament per reprimir la poblacio. Els revolucionaris munten llavors el seu propi govern i hi posen al capdavant Lluis de Potter, que era un periodista i cap de redaccio d'articles contraris a la presencia holandesa. El 4 d'octubre de 1830 el mateix govern provisional i legitim a ulls dels revoltats proclama la creacio de l'estat de Belgica. Dos dies despres de la proclamacio, el govern ja es troba en fase de redaccio d'una Constitucio per al nou estat. ^[3]

En consonancia amb allo que s'havia esdevingut a Grecia, els tractats establerts durant el congres de Viena son estripats i Anglaterra com Franca donen suport a la revolta flamenca i valona que d'enca la proclamacio del 4 d'octubre de 1830 es transforma en belga. Anglaterra havia efectivament decidit intervenir en la Guerra d'independencia de Grecia perque Russia havia decidit aprofitar la guerra per a intentar annexionar-se Grecia. En un moment de fort colonialisme europeu, els estats colonials necessitaven tenir el control del mar per poder dominar d'aquesta manera Africa i la resta de territoris colonitzats o amb vista a ser sotmesos al colonialisme. Anglaterra fou la primera potencia colonial que s'adona que calia ser fort a nivell maritim i per aixo volia evitar a tot preu que Russia tingues acces al mar. La guerra a Grecia trenca l'acord de mutua proteccio que s'havien donat les monarquies de l'Antic regim. Franca, per la seua banda, tambe amb les mateixes ambicions colonials britaniques i alhora preocupada per no deixar espai de maniobra al seu rival britanic, resol que interve igualment a Grecia. La revolta o Guerra d'Independencia de Belgica es a grans trets una reproduccio de la guerra grega. Anglaterra no volia deixar la potencia industrial en mans francofones. Franca no volia deixar el territori belga en mans britaniques. L'Esglesia catolica no volia veure un altre estat protestant al nord d'Europa. Tots els interessos s'apleguen per donar suport a la secessio del 4 d'octubre de 1830.

El dia anterior el rei holandes havia fet una crida a les potencies monarquiques de l'Antic regim. Prussia no hi interve perque diu no voler provocar una guerra amb Franca. Pero Russia declara que vol ajudar la monarquia holandesa. Per tant, Franca i el Regne Unit, a mes d'Austria, que inicialment no volgue posicionar-se, resolgueren reunir-se a Londres el 20 desembre del mateix any. La falta de mitjans del Regne Unit per a intervenir sobre sol continental i la competencia que li fa Holanda a les seues colonies decanta la situacio. Franca i el Regne Unit donaren, doncs, suport a la declaracio d'independencia de Belgica. Franca hi veie una situacio idonia per a estendre la seua influencia, termes eufemistics per a parlar, sobretot, d'estendre les seues ambicions territorials sobre Belgica. ^[3]

Una monarquia sota tutela [ modifica ]

A partir del reconeixement de l'estat belga, Franca inicia les maniobres per annexionar-se Belgica. El Congres Nacional belga escull efectivament el duc de Nemours com a nou monarca perque el Regne Unit, Franca, Austria i Prussia no consideren altra forma que la monarquia. Aquesta ha de simbolitzar en teoria la unitat de Flandes i Valonia. Tanmateix, no escapa a ulls de ningu que la proposta te el seu rerefons. El duc de Nemours es fill del rei de Franca. Amb el temps, es logic, la unio entre Franca i Belgica s'acabaria produint en la descendencia del rei. En termes menys eufemistics, Franca s'annexionaria Belgica dintre de la legalitat i a ulls de tothom. Vist que les parts contractants no volen que aixo passe, la proposta es destacada per tot el mon, llevat de Franca, que es la principal interessada. El Regne Unit, Prussia i Austria pressionen perque Franca retire la seua proposta al Congres Nacional belga. ^[3]

Despres de tenir un govern provisional a l'espera de tenir monarca, el Congres Nacional belga acaba escollint Leopold de Saxa-Coburg-Gotha, es a dir, el pretendent i finalment monarca es d'Anglaterra. Es un princep d'origen alemany i participa al costat dels Aliats en la guardia imperial russa en contra de Napoleo. Proposa de casar-se amb l'hereva de la corona britanica despres de naturalitzar-se britanic. Rebutja el tron de Grecia. Per tot aixo es escollit com a monarca de Belgica. Es naturalitzat angles, pero en la practica te lligams amb bona part de la monarquia europea. Per aixo mateix podia haver entrat en el tron grec abans de refusar-lo. A mes, aquestes connexions amb la resta d'Europa l'allunyen d'Anglaterra i de Franca. D'Anglaterra, perque es princep d'origen alemany i de Franca perque feu la guerra contra Napoleo. ^[3]

Tot i aixi, l'estat frances no accepta el tron i el nou monarca es veu obligat a demanar la ma de la filla del monarca frances. Amb aixo es clouen les reivindicacions franceses en aparenca. El casament fa pensar a Franca que pot accedir a l'annexio de Valonia i Flandes i, en haver-hi un rei naturalitzat angles, el Regne Unit no ha de temer per l'eventual annexio francesa. Les parts quedaren satisfetes i amb aixo s'aconsegui crear un altre estat tampo entre Prussia i Franca, un estat que en el decurs de la historia acaba derivant en nous conflictes de convivencia. ^[3] Flandes i Valonia no s'entenen per questions essencialment linguistiques i culturals, que acaben per fer-se visibles en reivindicacions de caracter economic. Si anys abans teniem un "primer acte" en les caricatures de l'epoca, Europa acabava d'assistir a un nou acte, sens dubte, no l'ultim.

Amb tot, mitjancant el tractat de Londres de 1839 les fronteres belgues quedaren fixades. Una minsa part limitrofa amb l'estat confederat germanic es incorporada a Valonia, que es francofona, mentre que aquesta minsa regio es de parla alemanya. Es tracta del comtat de Limburg . Luxemburg queda llavors exclos de Belgica quan inicialment formava part de l'estat autoproclamat independent de Belgica. Belgica inicia tot de maniobres per annexionar-se Luxemburg, territori que tambe es desitjat per Franca. El rei Guillem I dels Paisos Baixos, per la seua part, veie amputat el seu regne, pero reconegue la independencia de Belgica per forca el 1839.

Resolta la situacio belga fins al proper acte, la propaganda nacionalista empresa per l'estat belga reinterpreta la historia del recent creat pais. Es aixi com als llibres d'historia de les escoles hi apareix un moviment unitari i que diu ser nacio, aixecat contra l'esclavitud imposada per les grans potencies del congres de Viena. El nacionalisme belga va mes enlla i veu en la creacio de l'estat belga un precedent democratic i exemplar per a la resta d'Europa. Oimes, hi veu la primera pedra que trenca els tractats del congres de Viena. Aquest discurs es ampliament comparat per la historiografia de Franca, que hi veu una unica nacio unida pels desigs d'unitat, tot plegat dins del concepte obert de nacionalisme segons el qual la nacio es nacio perque ho vol el poble i no per l'existencia de llengues o cultures. Si be la visio oberta del nacionalisme no es questionable, si que ho es aquesta interpretacio romantica de la creacio de Belgica. Es forca evident que Belgica fou creada per interessos confrontats entre Franca i Anglaterra. Aixo es el que porta el nacionalisme, no regionalisme flamenc, a magnificar els esdeveniments de l'epoca fins a atorgar totes les culpes a Franca. La historiografia francofona veu en aquest discurs un regionalisme que s'inventa mites inexistents. Al cap i a la fi hi ha sobretot un estat tampo creat a voluntat de Franca i Anglaterra i un sentiment unitari en contra del monarca holandes sobre el qual es construix el nacionalisme belga no compartit per tothom en tant que el nacionalisme flamenc es una extensio del neerlandes.

Belgica en esbos [ modifica ]

El proces de laicitzacio belga [ modifica ]

Despres de la independencia, l'estat belga es troba en construccio. La nova Constitucio s'acaba aprovant despres d'un llarg debat sobre el dret d'associacio. En eixa epoca dos camps rivals s'erigixen. D'una banda, els liberals que volen una Constitucio que permeta laicitzar l'estat i, de l'altra, els catolics que veuen en les propostes liberals una forma de restringir el seu poder sobre la societat civil. La nova Constitucio acaba donant el dret d'associacio sense limitar els moviments de l'Esglesia catolica. Aixo fou el principi per a la formacio d'un debat intens sobre el pes que havia de tenir l'Esglesia catolica en el nou estat. ^[3]

Els liberals es queixaven que l'Esglesia tingues novament les escoles sota el seu carrec, que tinguessen el dret a formar-se lliurement com a associacio i que no se separes, en resum, l'Esglesia de l'estat. Les queixes tingueren la fortuna de tenir una premsa majoritariament liberal. Aixi, tot ajudant-se de les critiques conscients de la premsa, els liberals constituixen un partit que fa un salt important a les primeres eleccions del pais, unes eleccions que ara per ara nomes consideren el sufragi masculi censatari. ^[3]

Tot inspirant-se en la Revolucio del 1848 de Franca, que fa caure la monarquia, el partit liberal s'afanya a promoure un esdeveniment equiparable que faca caure la monarquia, pero els intents toparen amb l'exercit reial, que sufoca rapidament qualsevol tipus de contestacio. Malgrat que darrere del moviment que s'havia volgut impulsar hi havia el celebre filosof Karl Marx , que tot just havia acabat de publicar el seu Manifest comunista contrari al capitalisme, l'oposicio entre liberals i catolics continua al centre de les preocupacions del segle  xix . ^[3]

Amb el fracas a la ma, els liberals es giren cap a altres arees per tal d'aconseguir els seus objectius. Fan aprovar l'abolicio dels imposts sobre els timbres per democratitzar la lectura dels periodics. Despres, aconseguixen ampliar la base electoral sense poder eliminar el sufragi censatari, que en eixa epoca el partit buscava abolir per donar dret a vot a tots els barons majors d'edat. El govern liberal belga tambe volgue acabar amb les permissivitats que l'Esglesia catolica oferia envers les associacions caritatives. Amb la Llei dels convents l'oposicio entre liberals i catolics arriba al maxim apogeu. Els liberals es queixaven que l'Esglesia catolica aprofitas el sobreentes dels governs anteriors per a rebre les donacions caritatives de ciutadans. En consequencia proposaven la creacio d'associacions caritatives privades controlades per l'estat per evitar que l'Esglesia desvies els seus fons cap a l'organisme eclesiastic. ^[3]

L'Esglesia catolica decidix llavors comencar a organitzar-se. Es crea un partit catolic i alhora s'empra igualment la premsa per a abocar-hi propaganda antiliberal. El treball dona el seus fruits i l'any 1870 els catolics aconseguixen finalment prendre el poder en les eleccions. S'inaugura, doncs, un periode de retroces quant a idees liberals vista l'homogeneitat que pren el partit catolic en les eleccions. L'essencia del debat queda no obstant aixo en vigor. Els liberals havien proposat que l'Esglesia deixas de controlar l'ensenyament i que les escoles fossen unicament responsabilitat de l'estat. Es finalment sota un govern liberal que s'aconseguix separar l'Esglesia de l'escola. En l'afer escolar, pero, intervingue el papat, que hi veia una amenaca i cridava pels perills que suposava deixar l'escola en mans de l'Esglesia. Quan el partit catolic torna al poder, abolix la llei sobre l'educacio i torna a construir els llacos trencats entre el papat i l'estat belga. Ara be, la religio deixa de tenir-hi presencia i passa a formar part d'una assignatura a banda que havia de ser triada personalment per l'alumne. ^[3]

Paral·lelament, els debats sobre el sufragi universal es reprenen i el vot s'acaba cedint finalment a tots els barons majors d'edat sense diferencies de rang social o riquesa. Aixo comporta una nova politica perque les antigues elits que s'havien repartit el poder a nom del poble comencaren a perdre pes. La massa de gent que pogue votar des de llavors aconsegui treure del poder antigues figures certament historiques pero percebudes ja com a Antic regim. De l'oposicio entre catolics i liberals, de llavors enca s'obri una nova oposicio: dreta i esquerra. ^[3]

La Revolucio industrial [ modifica ]

La Revolucio industrial fou introduida de manera pionera en territori belga. Les primicies d'unes iniciatives al voltant del maquinisme es troben documentades a finals de segle  xviii . El fet que les terres flamenques fossen durant molt de temps un lloc d'acollida dels fluxos comercials de l'epoca moderna al nord d'Europa fa d'aquest territori un indret d'innovacio i adaptacio al capitalisme abans d'hora. ^[3]

Durant el segle  xix , el territori belga esdeve la segona potencia mundial dins de la Revolucio industrial. El carbo i el ferro son elements cabdals per aquesta fita perque a mes d'empenyer el pais cap a la introduccio del maquinisme, permet tambe de treure l'estat belga de la ruina. Tot just despres de la Revolucio belga, l'estat es troba amb unes finances en numeros roigs. Aixo condiciona notablement la vida de la poblacio. Es tot aprofitant l'entrada del maquinisme que l'estat belga deixa de nedar entre les linies roges i incentiva l'economia propiciant un creixement economic que porta Belgica a esdevenir potencia mundial. ^[3]

Valonia fou el territori que mes aprofita la Revolucio industrial en posseir grans recursos miners. La guerra comercial que el govern belga inicia contra els Paisos Baixos porta a reforcar el predomini del territori valo en desavantatge de Flandes. Per tal d'evitar el pagament dels peatges holandesos als ports flamencs, el govern decidix crear un cinturo de ferro que ana des d'Anvers fins a Colonia. Aixi, Alemanya com Belgica s'uniren d'alguna manera per creixer economicament, tot aprofitant els beneficis de la Revolucio industrial. ^[3]

A banda, la Revolucio industrial a Belgica es tradui en una augment de les diferencies socials. El fet que no hi hagues cap mena de llei que regules el mercat i, amb aixo, les relacions entre treballadors i empresaris, feu creixer les desigualtats entre obrers i capitalistes. De fet, allo que ja es propi del sistema capitalista i de la Revolucio industrial, el sindicalisme, acaba empitjorant de forma considerable per la legislacio belga. A Belgica el codi civil i moltes de les lleis vigents encara seguien sent les mateixes que havia implantat l'Imperi napoleonic durant la invasio. Per aixo, hi havia diferencies clares en la llei mateixa entre obrers i burgesos. Els burgesos, capitalistes i emprenedors tenien dintre de la legislacio belga mes privilegis, fins al punt que l'obrer era considerat per la llei mateixa com de rang inferior. ^[3]

Nogensmenys, la Revolucio industrial permete l'arribada de tecnologies del tot noves que a mes d'un tipus d'economia capitalista, canviaren completament el mode de vida dels habitants, a mes dels seus valors. Aparegueren els primers trens i amb aixo s'esdevingue una vertadera revolucio del transport. Alhora hi hague una revolucio agricola que feu creixer l'economia del camp gracies a les maquines. La industria tambe canvia el mode de vida. Les ciutats acolliren masses importants de poblacio rural. Alla es desenvoluparen cases de joc, prostitucio, cafes i altres tipus d'esbarjo del tot nous. ^[3]

La Primavera de les nacions [ modifica ]

En consonancia amb el desgast de l'Antic regim, la introduccio de la Revolucio industrial i l'aparicio del nacionalisme a Europa, el continent veu com la poblacio s'aixeca de forma quasi instantania i simultania per mirar de fer caure els regims imposats pel congres de Viena. Es la Primavera dels pobles o de les nacions. En aquesta vaga contestataria no hi hague massa revoltes, igualment a Belgica.

El govern belga expressa molta preocupacio des de l'inici per allo que estava passant a Paris. Flandes fou el territori menys nodrit amb diferencia per la Revolucio industrial. Per culpa d'aixo la industria primaria es veie molt afectada. A mes, la competencia del maquinisme dins de l'ambit del textil posa al Regne Unit al capdavant i aixo empitjora la situacio economica de Flandes. De por que la situacio economica fes brollar una revolta, sobretot socialista, el govern belga expulsa Karl Marx i tota una serie d'intel·lectuals socialistes. Demana prestecs al banc per ajudar les poblacions mes afectades. Tambe s'adopten reformes electorals per donar mes vot a la poblacio sencera. ^[3]

El govern belga inicia tambe un proces d'industrialitzacio a escala massiva. Deixa quantitats forca importants per incentivar la industria. Aixo contribui perque al pais esdevingues la segona potencia industrial al mon. Tanmateix, el territori flamenc nomes s'industrialitza a passes molt lentes. En general, pero, es pot dir que a la segona meitat del segle  xix , Belgica es capdavantera en materia industrial fins al punt que Karl Marx acaba criticant-la, dient que era la terra preuada pel capital. Res d'aixo impedi que a la decada dels 1870 sorgis el primer partit obrer i que el socialisme penetres a Belgica. Tant es aixi que l'any 1886 una manifestacio anarquista esclata a Lieja, tota una novetat per a l'epoca. La vaga que se segui paral·litza completament l'economia. El govern reprimix les protestes amb 20.000 militars suplementaris. ^[3]

Fruit de les revoltes, el govern crea una comissio que havia, en principi, d'avaluar la situacio del treballador per promoure iniciatives legislatives. Pero tot plegat fou una rentada de cara perque en aquesta comissio cap sindicat o representant del mon obrer hi pogue assistir. De fet, el descontentament i el trafic d'idees que venien dels altres estats permete crear un primer moviment sufragista que volgue atorgar el vot a tota la poblacio masculina. Es justament el partit socialista belga qui decidi aprofitar l'ocasio per a traslladar les critiques al parlament i mirar d'aconseguir d'aquesta manera una vertadera ampliacio del cens electoral, fita que nomes s'aconsegui a les darreres decades del segle  xix . D'enca els barons majors de 25 anys i de ciutadania belga havien de votar obligatoriament en les eleccions. ^[3]

El canvi permete als socialistes fer-se amb un bon lloc en les dues cambres parlamentaries malgrat no guanyar les eleccions del 1890. Per aquest motiu el govern catolic mira de satisfer alguns reclams socialistes, tot esperant que aixo permetes una reculada dels escons socialistes. En aquesta politica d'apropament, s'aproven finalment les primeres lleis de regulacio de les relacions entre empleats i caps d'empresa. Unes lleis que per be que foren benvingudes eren en essencia forca liberals i molt poc protectores de l'assalariat. ^[3]

L'era colonial belga [ modifica ]

En la sequencia de les exploracions portugueses, el continent europeu s'endinsa en una cursa per colonitzar el planeta en detriment dels pobles colonitzats, que veieren com se'ls maltractava moralment, fisicament i economicament. Espanya fou certament el primer estat que posa la pedra per a continuar exterminant la cultura dels altres. A aixo se suma rapidament Portugal i, despres d'haver provat que es podia esdevenir potencia amb l'or robat a l'America Llatina, els Paisos Baixos, Franca i el Regne Unit se sumaren a la cursa per explotar sense cap mena de pietat el territori africa i asiatic.

En aquest context, estats com el belga, l'italia o l'alemany miren de rivalitzar amb les dues grans potencies colonials de l'epoca que eren Franca i el Regne Unit. Les amplies possessions d'aquests dos a l'Africa envejaven la resta d'estats europeus. El Regne Unit tenia de fet una supremacia tan enorme dins del continent africa que pogue fins i tot esgarrapar territori colonial portugues a l'Africa en la conferencia de Berlin .

Belgica, desitjosa de ser una altra potencia colonial, inicia les exploracions amb intencions colonials a la decada dels 1830. Es aixi com Belgica envaix el Congo belga i hi munta la seua companyia colonial d'explotacio, tot plegat en una clara competencia contra les colonies neerlandeses. La batalla per sotmetre els pobles indigenes porta l'estat belga a fer-se amb:

• l'enclavament de Lado , situat a l'antic Sudan i Uganda
• Katanga , administrat per un comite especial, i que hui voldria accedir a la independencia
• Ruanda-Urundi
• Tianjin
• Isola Comancina, una illa situada al llac de Como a Italia, cedida simbolicament al rei belga per testament el 1919

La colonitzacio significa per a Africa la creacio d'estats artificials que no tenen res a veure amb la voluntat del poble. Una volta que Africa inicia el proces de descolonitzacio, els europeus miraren de reprimir els moviments secessionistes fent vessar molta sang. No sols aixo, sino que en el proces de descolonitzacio, els francesos i anglesos, juntament amb el suport de la resta d'Europa, crearen estats artificials a Africa, independitzats, certament, pero que no fan coincidir la nacio amb l'estat, als quals accediren dictadures amb el suport d'Occident.

Naixement del nacionalisme flamenc [ modifica ]

La construccio de l'estat belga resulta ser un fracas. Tot i la propaganda d'estat i els relats historiografics francofons de l'existencia d'una unitat entre flamencs i valons que diu actuar en nom d'una nacio belga, la realitat es que aquesta nacio belga nomes existix per alguns ciutadans belgues. Els valons son els qui particularment poden veure l'existencia d'aquesta nacio. A Flandes les coses son d'una altra manera.

L'estat tampo belga nasque en contra dels Paisos Baixos. Malgrat que la majoria de la poblacio fos neerlandofona, es la minoria francofona qui assumi les noves decisions legislatives i governamentals de l'estat tot partint del model jacobi frances. Aixi, l'estat belga comenca a imposar i mirar d'eliminar el neerlandes de la vida dels ciutadans. Es promogueren diverses lleis per oficialitzar el frances en tots els ambits i deixar el neerlandes o l'alemany en segon terme. La Constitucio mateixa que sorgi despres de la Revolucio belga no considera el neerlandes o l'alemany com a llengues oficials. ^[3]

Hi hague durant tot el segle  xix una intencio declaradament explicita d'afrancesar la poblacio sencera. D'aquesta manera les lleis de Guillem I que introduien per primera volta el neerlandes a les escoles foren abolides. El frances fou imposat a tota la massa de poblacio belga per forca. ^[3] De fet, a les colonies belgues africanes, tambe s'hi imposa el frances per sobre de qualsevol altra llengua propia. Tot aixo en un moment en que el romanticisme permete als territoris neerlandesos adoptar les primeres normes d'ortografia i gramatica dintre del marc de normalitzacio linguistica.

A Europa la llengua es reivindicada com a element de formacio de les nacions. Diversos moviments nacionalistes europeus s'inspiraren en Italia per fer de la llengua un vincle d'unio entre territoris dispersos i dispars que havien estat separats per les monarquies pero que compartien una mateixa llengua: es el cas de Txequia, Lituania, Grecia, Catalunya, el Pais Basc, Albania o Finlandia. Paral·lelament, altres estats ja existents, com el cas de Franca, Russia o Espanya, miren de construir una nova realitat que no es la propia dels pobles que hi viuen. Franca tenia aleshores una part de la poblacio que no parlava frances. Les politiques contraries a les altres llengues foren promogudes des d'estats amb uns governants racistes, d'ambicions imperials, que pensaven ser civilitzacio i per aixo imposaren a les seues colonies les llengues de l'elit, tot considerant les llengues propies dels pobles sotmesos com a patues .

Tot aquest ambient contrari a la diversitat promogut des de les potencies imperials fa que nasca el nacionalisme flamenc. Aquest lluita durant tot el segle  xix perque el neerlandes fos reconegut com a llengua oficial i hi tingues el mateix valor que el frances. De fet, les politiques pannacionals d'Alemanya foren el bri perque la poblacio germanofona de Belgica comencas igualment a reivindicar la llengua alemanya igual de reprimida que la neerlandesa. El nacionalisme flamenc a poquet a poquet veie l'estat belga com una creacio artificial i impossible de mantenir-se dempeus per la voluntat expressa de voler imposar a la societat flamenca i germanofona la llengua francesa. Es aixi com de les reivindicacions linguistiques, el moviment flamenc passa a demanar la disgregacio del Regne de Belgica. Per tant, despres de la seua creacio l'any 1830 i amb poc temps d'existencia, l'estat tampo belga fou un fracas. ^[3]

Primera Guerra mundial [ modifica ]

Les contradiccions de l'anima belga [ modifica ]

L'estat belga mateix es una il·lustracio evident dels motius de la Gran Guerra. El conflicte tingue lloc per diverses causes:

1. Projectes pannacionals discordants creen estats artificials a Europa com ara Austria-Hongria
2. Alemanya continua provocant guerres a Europa per tal d'unificar els territoris germanofons
3. Franca vol recuperar el territori germanofon d'Alsacia-Lorena
4. Alemanya, Italia i Belgica son estats amb poc, escas o nul territori colonial i envegen les possession britaniques i franceses
5. Alemanya i Italia a mes de Belgica miren d'aconseguir territori colonial, pero el cas alemany topa directament amb el territori colonial britanic i frances

El conflicte permanent per projectes nacionalistes europeus amb ambicions imperials fou el que porta els estats monarquics i liberals a la guerra. Belgica, estat tampo creat per projectes pannacionals discordants entre Franca, el Regne Unit i els Paisos Baixos, havia de tenir el seu territori colonial que fes la competencia a la resta de territoris colonials europeus. Belgica, immersa en un proces de nacionalisme exacerbat, juntament amb Alemanya, es trobava en posicio inferior a parer seu perque no tenia possessions colonials de l'amplitud de les britaniques o les franceses. El mateix esquema es reproduix a Europa entre els estats de l'epoca fins que l'espurna incendia el continent.

Paral·lelament, Franca no volgue acceptar que Alsacia i Lorena eren territoris germanofons i Alemanya no volgue acceptar que Alsacia i Lorena eren francesos. Els germanofons belgues creien, doncs, que caldria que fossen dins d'Alemanya. Mes i tot, una part de la poblacio francofona de Belgica voldria que el territori belga quedes dins de Franca, poblacio que s'ha anomenant enllacanisme o vinculanisme . Igualment una part de la poblacio neerlandesa es partidaria del rei d'Orange dels Paisos Baixos, amb que deixaven clar que apostaven per la vinculacio o enllac entre Flandes i Holanda. Alhora hi havia tot un context procliu per a exaltar la creacio d'un nacionalisme dit belga, fet que es veu plasmat en el mon artistic mateix que exalta herois barbars contra Roma per aixi, mimeticament, fer d'una nacio belga en guerra contra a les ambicions dels imperis dels veins. Una figura d'estil literaria per tal de motivar el sentiment dels qui no se senten belgues i exaltar alhora els qui ja s'hi senten. ^[3]

A tot aixo caldra afegir les poques simpaties que provoca l'alianca entre la casa d'Austria amb Leopold II. Des de Franca s'intenta que hi hagues una condemna de l'exaltacio que en feu la premsa belga. Resulta que altres episodis ocorreguts durant el segle  xix allunyen de mica en mica la diplomacia francesa de la belga. El casament entre les dues cases reials evidencia tot un rerefons que no es limita a una simple imatge de boda. Franca tingue al llarg del segle  xix ambicions sobre Belgica. Quan l'any 1860 procedeix a annexionar-se Nica i Savoia, el Regne de Belgica queda alerta. Es evident que Franca no desestima fer-se amb Belgica, per culpa d'aixo contesta les ambicions d'Alemanya de fer-se amb Alsacia-Lorena. Prussia, procedi durant una bona part de la seua existencia a donar suport a Franca fins que enceta la creacio de l'estat unificat alemany. Llavors es quan Franca i Alemanya entren en conflicte. La poblacio belga es troba aleshores del tot dividida entre els qui encara voldrien un estat belga, els qui preferixen ser neerlandesos i francesos, a mes dels qui volen ser alemanys. ^[3]

L'any 1866 Napoleo signa un tractat secret amb Bismarck en que Franca s'annexionava Belgica en una politica de compensacions encetada per la politica pannacionalista de Franca i Alemanya. El fet que el periodic Times aconseguis publicar l'any 1870 aquest pacte just quan l'Imperi frances declara la guerra a Prussia dins del context de creacio d'un estat nacional unic per a Alemanya, posa en evidencia els fils que conduixen a la Gran Guerra. En la Guerra francoprussiana, Belgica preferix declarar-se neutral . ^[3]

De la lluita imperial entre Franca, el Regne Unit i Alemanya sobre Belgica naix un apel·latiu d'Edmond Picard que preten justificar l'existencia de l'estat belga i la suposada existencia d'una nacio belga. Es l'anomenada "anima belga" o dit d'una altra manera, l'esperit d'haver-se conservat com a estat independent tot i les angoixes franceses, neerlandeses i alemanyes de fer-se amb Belgica. ^[3]

Nota: tot preveient una guerra entre Franca i Alemanya, a Belgica, l'aparell d'estat comenca a preparar-se per a defensar-se. Belgica es declarara neutral pero defensara les seues fronteres. El servei militar obligatori esdeve afer de debat despres de la crisi de Bosnia i Hercegovina l'any 1902. Els catolics i els flamencs s'oposen a un servei obligatori. Pero el rei en fa cas omis i aprova una llei hibrida. L'exercit queda reforcat alhora que la llei obliga els militars flamencs a parlar el frances. ^[3]

Cronologia de la guerra [ modifica ]

L'estat alemany prepara una confrontacio a dues bandes per guanyar la guerra. En primer lloc havia de guanyar Franca, i de forma simultania contra Russia. El fet que els russos tinguessen una alianca militar amb Franca feia dificil una guerra a dues bandes i per aixo l'estat alemany preveie una estrategia per parts. La primera era precisament atacar l'estat frances i en aquest atac Belgica fou envaida. La invasio a Belgica, que s'havia declarat neutral, marca un precedent a Europa. Un estat que s'havia declarat neutral havia de ser respectat en totes les guerres perque aixi s'havia establert segles abans. Pero Alemanya no tenia gaire maniobra i havia de passar per algun estat fronterer amb Franca. De resultes, envai Belgica i Luxemburg. Aixo feu patir notablement la diplomacia suissa, que pensa en tot moment que l'estat alemany faria exactament el mateix amb Suissa, sobretot si tenim en consideracio que en aquella epoca es troba dividit entre si donar suport al bandol frances o a l'alemany. Suissa s'acaba declarant neutral pero en la practica l'opinio publica segui dividida entre els dos bandols.

La invasio, doncs, es fa efectiva el 4 d'agost del 1914. Lieja fou la primera ciutat atacada. Les forces alemanyes pensaren en tot moment que hi trobarien resistencia per part de la comunitat francofona de Lieja i malgrat que efectivament fou aixi no tingueren realment problemes per desfer-se de l'armada belga. Per tant, la invasio fou relativament facil. Otto von Emmich fou el responsable de procedir en les operacions militars contra Belgica. El rei belga confia per la seua banda la proteccio de Lieja al general Gerard Leman. Els alemanys destrossaren els ponts i totes les comunicacions belgues. L'aturada temporal de l'avancada fou viscuda igualment per Luxemburg. Tanmateix, el 7 d'agost del 1914 la rendicio ja era una realitat i Belgica queda ocupada per l'estat alemany. Bona part de les fortaleses belgues miraren de fer front a la invasio, pero eren vulnerables als tirs de l'artilleria alemanya. Calgue tres dies de bombardeigs perque Belgica es rendis.

El fet que l'estat belga decidis lluitar per evitar la invasio i que no deixas passar les tropes alemanyes sense incidencia fou interpretat per l'estat alemany com una forma de traicio, i per aquest motiu no hi hague gens de por a reprimir la poblacio civil que es mostras resistent. Es mes, aquest fet provoca una actitud del tot bel·ligerant en contra de Belgica: atacs, mutilacions, execucions i altres metodes foren utilitzats sense pietat contra la poblacio belga. No existixen proves que confirmen que els civils flamencs i valons es comportassen agressivament contra els alemanys. Els civils foren en tot moment passius i no volgueren provocar l'ocupant; pero aixo no els eximi de la mort que els conferi l'armada alemanya.

De resultes, el rei i la seua armada decidiren resistir a l'ocupacio i traslladar tot el contencios armamentistic a Anvers per tal de fer front a l'armada alemanya. Alhora les noticies s'escamparen molt rapidament per tot Europa. La premsa de l'epoca entra en plena propaganda i es comenca a exagerar les consequencies de l'ocupacio. Des de Brussel·les es mira re reforcar la rereguarda per fer front a l'enemic. Alhora molts civils miraren de fugir i refugiar-se en algun pais que fos mes estable i que no comportes un trasllat de la guerra. Aixo no obstant, la victoria alemanya fou de curta durada, com a minim dins d'una part del territori, a partir del moment que els britanics i els francesos es declararen en guerra. El sol belga fou utilitzat per a repel·lir l'exercit alemany i merces a la intervencio estrangera les tropes alemanyes hagueren d'assumir una primera rendicio a Lovaina . Res d'aixo evita que els alemanys calassen foc a les ciutats que anaren ocupant. La primera fase de la guerra fou d'avancament clar per part d'Alemanya. Del 2 d'agost al 5 de setembre del primer any de conflicte, l'armada francesa ja arribava a les portes de Paris i s'havia menjat una part, per no dir tota, del territori belga i luxemburgues. La batalla de Marne permete aturar l'avancament pero l'estat alemany continua avancant pel nord d'enca que agafa les costes belgues per envair territori frances. El Regne Unit hague, en tota aquesta operacio, d'enviar-hi la seua divisio naval per tal de donar suport als belgues, que aleshores es trobaren en situacio forca pessimista quant a la guerra. El territori belga es troba del tot ocupat i l'enemic el fa servir com a rereguarda per a atacar el sol frances, que es troba ja ocupat de Compiegne a Verdun i Nancy . Tota una linia separa els dos camps rivals, que amb el temps esdeve un punt mort, des d'on es caven trinxeres i la guerra no avanca ni retrocedix.

La invasio belga porta els partits de dreta i esquerra, aixi com els sindicats, a deixar les seues diferencies de banda per lluitar contra l'ocupant. Es la sagrada unio que en termes francesos es traduix per la unio sagrada . A Franca hi tingue lloc un fenomen semblant.

El Congo Belga s'uni igualment a la guerra com la resta de colonies africanes en mans d'Europa. Els britanics foren els primers a promoure la guerra al continent africa per tal de tallar els proveiments d'Alemanya. Aixo porta la guerra a Africa i per aquest motiu s'acaba qualificant la Gran Guerra de Primera Guerra mundial a posteriori . El Congo Belga participa, doncs, en els escenaris de violencia entre francesos, belgues, britanics i alemanys.

El frontisme flamenc [ modifica ]

Es politica propia de Franca prohibir l'us de qualsevol llengua que no siga la francesa. A Alsacia-Lorena l'estat frances obliga l'us del frances quan aconsegui fer-se amb aquest territori. Mentre la regio queda sota territori alemany, l'obligacio era de parlar alemany. Aquesta politica linguistica revela l'essencia mateixa del conflicte. Franca diu seguir la doctrina d'un nacionalisme obert en que es membre de la nacio qui vulga ser-ho. Alemanya diu seguir la doctrina d'un nacionalisme tancat en que es membre de la nacio qui parla alemany o es fill d'alemanys. La retorica de les dues bandes no s'adiu amb la realitat. Alemanya seguix al peu de la lletra la posada en marxa d'un nacionalisme tancat fins al punt de vulnerar drets basics als seus ciutadans, tot i que aquest nou estat es vol fort i modern. Franca vulnera igualment els drets basics en negar el dret dels seus ciutadans a parlar la llengua que vulguen. Per tant, podem dir que tots dos nacionalismes son mes tancats que oberts.

Aixo te incidencia a Belgica. L'estat belga es construix des de la seua creacio sota les prerrogatives jacobines franceses. Es a dir, per molt que es belga qui vulga ser belga, tot emulant el nacionalisme dit obert , la realitat es que nomes els francofons son belgues, la resta es tractada com a ciutadans de segona. Per aquest motiu el neerlandes es exclos intencionadament de Belgica. Aixo es trasllada a l'armada. A partir del moment en que l'aparell d'estat belga decidix reforcar l'armada, promou lleis en contra del neerlandes i l'alemany. Aquestes dues ultimes llengues queden banides de l'exercit belga. ^[3]

La mateixa cosa apareix a Franca. L'estat frances obliga fins i tot els legionaris estrangers a parlar el frances. La questio a Belgica deriva en plena guerra mundial en un conflicte forca important que desestabilitza l'armada belga. Els militars flamencs comencaren a queixar-se i a empipar-se virulentament contra les politiques discriminatories dels francofons. L'escalfament arriba al rei belga quan els anomenats frontistes decidiren fer saber al rei belga que consideraven la situacio impropia d'un estat democratic i per aquest motiu lluitarien per Flandes i no per Belgica. ^[3]

El debat generat arran d'aquesta situacio fa naixer tot un col·lectiu contrari al canvi de llei. Els "pacifistes" pensaven que calia fer canvis legislatius unicament despres de la guerra. Pero, per al bandol flamenc, aixo evidenciava la mala fe del bandol francofon. Una llei s'aprova d'un dia per l'altre i te aplicacio immediata. No procedix a cap esforc extraordinari llevat de la seua redaccio i aprovacio. Aixi, tot veient el conflicte, les autoritats alemanyes miren de potenciar l'anomenada flamenpolitik . Es tracta d'exaltar encara mes el nacionalisme flamenc mitjancant el concepte alemany de nacio. De resultes, la mateixa poblacio civil hi dona suport i, merces als activistes, munten institucions que no agraden a l'estat belga. Tant es aixi que molts d'aquests activistes han de fugir despres de la guerra als Paisos Baixos per no ser reprimits per l'estat. ^[3]

L'estat de la questio despres de la guerra [ modifica ]

Amb el final de la guerra Belgica assisti a un escenari encoratjador. El rei havia promes efectivament que faria cas a les exigencies que s'havien formulat durant el conflicte des de totes les classes. Els flamencs haurien d'haver vist reconeguts els seus drets, etc. La primera promesa complerta fou l'aprovacio del sufragi universal masculi pur i simple. Tambe hi hague reformes al parlament perque el sistema de proporcions fos representatiu o s'apropes el maxim a la representacio real. A mes, algunes dones son autoritzades a exercir el dret a vot. ^[3]

Des del punt de vista economic i social, Belgica es troba esgotada. Les destrosses foren molt importants. ^[3] Tanmateix, seu entre els guanyadors de la guerra i aixo li permet posar valor en la seua independencia. Tant es aixi que aconseguix que els Aliats li cedixen les colonies alemanyes de Ruanda i Burundi . D'enca la guerra i la signatura de l'armistici, Belgica participa juntament amb Franca en l'exaltacio de la guerra fent del dia de la seua signatura una festa nacional amb desfilades militars i un contingent important de politics representatius dels estats aliats.

La pau servi per a posar les bases per a una nova guerra de nacionalismes contra nacionalismes: el Regne Unit i Franca continuaren promovent una politica colonial ambiciosa que preveia ja dividir el Llevant sense tenir en consideracio el dret dels pobles a autodeterminar-se. Els catorze punts wilsonians foren des de l'inici paper mullat. Franca continua donant suport a l'existencia d'estats tampo com Belgica. Fa efectiva la possessio d'Alsacia-Lorena. El Regne Unit continua promovent l'animadversio contra Russia, esdevinguda comunista. Alhora la victoria d'aquests dos actors no fou sinonim de creacio d'estats democratics i liberals a Europa. Alemanya fou humiliada doblement. En primer lloc els guanyadors enfonsaren intencionadament l'economia del pais prohibint fins i tot l'explotacio de sectors primordials per a una represa de condicions economiques. Aixo es el que provoca l'aparicio del nazisme a Alemanya. En segon lloc, Austria queda separada d'Alemanya i els paisos germanofons del cordo que se situa entre Franca i Alemanya reben l'aval d'existencia. Es el cas de Suissa i Luxemburg. Es limiten igualment les ambicions pannacionals alemanyes sobre Polonia i es permet la independencia d'algunes nacions a l'est, tot i l'evident oposicio russa.

La Societat de Nacions fou un assaig per a l'ONU i aquesta torna a esdevenir, com la seua precedent, una comedia en que els Aliats de la Primera Guerra mundial fan i desfan al mon per interessos aliens a qualsevol sentit comu o etic. Belgica forma part dels membres fundadors de la Societat de Nacions Unides. Com els seus homonims, tampoc volgue reconeixer el dret a autodeterminacio. Rebe fins i tot mes colonies despres de la guerra.

Els Golden Twenties [ modifica ]

L' entreguerres permete a l'estat belga d'anar recuperant-se economicament i guanyar fites socials importants. Despres de la guerra, se submergi en una crisi de caracter global que l'afecta enormement. L'atur se situa a nivells molt elevats i els sindicats deixaren constancia de les seues queixes. Per aixo el rei belga comenca a cedir i introdui reformes dins del sistema electoral. Alhora el govern belga hague de promoure lleis socials per evitar mals majors. Es porten a terme reformes fiscals i estructurals. S'introduixen els primers elements per construir una primera seguretat social belga. La jubilacio ja es obligatoria. Els sindicats poden desenvolupar-se finalment amb tota llibertat. ^[3]

Aixo pel que fa l'economia i l'estat de salut social. A nivell nacional altres questions ja pendents des de la creacio mateixa de l'estat belga tenen un final del tot diferent a eixe que s'havia anunciat durant la guerra. L'estat belga en tant que guanyador de la guerra es troba en una situacio d'exaltacio de l'unionisme. L'aparell d'estat aixi com la premsa promouen a consciencia una exaltacio del nacionalisme belga. De fet, l'exaltacio tambe es visque a Franca o el Regne Unit. No debades, l'exaltacio del nacionalisme belga fou sinonim de repressio envers la comunitat neerlandofona belga. Les posicions jacobines tornaren a posar-se a l'ordre del dia en detriment del neerlandes, fet que provoca un empitjorament notable de la situacio de conflicte linguistic i discriminacio anterior. ^[3]

El nacionalisme francofon belga veu en eixa epoca una evidencia clara que Flandes volgue aprofitar la guerra per a promoure projectes politics contraris als seus. A mes, el suport que hi dona Alemanya amb l'anomenada Flamenpolitik fou utilitzat intencionadament per tal de rebaixar les aspiracions de la comunitat neerlandofona, tot acusant-la de promoure un nacionalisme tancat, com aqueix que Alemanya promovia. La llengua francesa es presentada com un vincle d'unio i fonament de "la civilitzacio llatina victoriosa dels barbars germanics". Paris i Bussel·les, es a dir, la comunitat francofona belga i l'estat frances, acorden en secret un tractat d'ajuda mutua en cas que Alemanya torne a atacar i provocar una altra guerra. ^[3]

De resultes, el govern belga i el rei belga decidixen no atendre les reivindicacions linguistiques de la comunitat neerlandofona. Aquesta es troba altra volta en activisme i demanant-ne uns minims. El govern belga, que es la formacio que preferix el rei, aten molt timidament les reivindicacions i aprova una primera llei que imposa l'unilinguisme per arees linguistiques, de forma que Valonia no es veja obligada a parlar neerlandes i Flandes tampoc obligada a parlar frances. Aquest segregacionisme linguistic empitjora la convivencia ja poc amable entre valons i flamencs. Aixo i mes, el rei no volia donar volada a les demandes flamenques perque aquestes eren antimilitaristes i s'apropaven al moviment pacifista socialista. Segons el rei una politica de no-discriminacio envers la comunitat flamenca era un perill per a la seguretat de Belgica. Dit d'una altra manera, el rei volia que hi hagues una promocio declarada del militarisme per tal de defensar-se de l'evident reaccio alemanya i aixo ho barrejava amb els drets basics dels flamencs per reprimir-los. ^[3]

En qualsevol cas les reformes en l'ambit economic i social porten per primera volta despres de la guerra un fort creixement economic espectacular que treu Belgica de la pobresa durant la decada de 1920. Son els anomenats Bojos Anys Vint , en que s'introduixen les primeres vagues feministes, les noves avantguardes, un triomf espectacular del model capitalista, el qual construix gratacels, introduix el marqueting i l'economia de mercat. Tot plegat sota forta pressio monetaria. Belgica te una divisa poc estable.

Els Anys Vint contribuiren igualment a impulsar l'economia de Flandes. Belgica posa en marxa el primer projecte de lliurecanvi entre paisos. S'unix amb Luxemburg en un acord que pot perfectament associar-se als precedents immediats de la Unio Europea. Ocupa igualment de forma militar les zones baixes industrials d'Alemanya tot contribuint d'aquesta manera a l'alcament del nazisme. Tot aixo amb l'ajuda de Franca. El moviment nacionalista flamenc es qui posa traves a aquestes bones relacions entre Franca i Belgica. Relacions que no feren altra cosa que reforcar el territori belga davant l'imminent contraofensiva alemanya, vista la situacio que els mateixos vencedors provocaren. ^[3]

La decada de bonanca tingue el seu punt final amb la Gran Depressio de 1929 . La crisi es contagia a Belgica i si en epoques anteriors s'havien registrat augments de productivitat importants ara els nivells tornaven a linies vermelles. El franc belga perd valor, el govern ha de fer front a noves exigencies socials, com el Pla D Man, al mateix temps que l'estat belga es prepara per una nova guerra. Tornen les aliances estrategiques per defensar-se de la reaccio alemanya. Belgica diu llavors formar part del pacte francorus. ^[3]

Segona Guerra mundial [ modifica ]

Durant la Segona Guerra mundial Belgica es altra volta envaida per Alemanya. El rei Leopold III s'oposa durant el conflicte al govern belga perque aquest exercia d'executiu i no de titella de la seua persona. Alhora reforca la presencia militar belga per tal d'evitar eventuals represalies que finalment acabaren tenint igualment lloc. Tal com havia passat amb la guerra anterior, Belgica es declara neutral, pero la suposada neutralitat fou mes retorica que real. Les relacions amb Franca i els contactes secrets amb el Regne Unit posen de manifest un aparell d'estat del tot contrari a les ambicions alemanyes. ^[3]

La invasio alemanya feu dimitir els reis de Belgica i dels Paisos Baixos. La diplomacia belga marxa del pais per tal de trobar refugi i estrategies a Franca. El govern belga entra en querella contra el rei perque considerava que com a cap d'estat havia de fugir del pais per tal de muntar una contraofensiva efectiva fora de Belgica amb l'ajuda de Franca, Russia i el Regne Unit. Pero, en canvi, el rei s'obstinava a quedar-se tindre del territori per defensar-ne les fronteres. El rei es vencut amb la invasio i no te cap altra alternativa que rendir-se. ^[3]

La Segona Guerra mundial fou una repeticio de la primera de forma molt general. Primerament, Alemanya torna a fer voltar les estructures belgues, talla totes les comunicacions i procedi a destruir tot allo que tenia al seu abast. A mes a mes, torna a fer presoners de guerra que s'enviaven a Alemanya, tot plegat sense parlar de les execucions i les deportacions de jueus, homosexuals, gitans i altres minories o tipus de poblacio contraria al feixisme alemany. ^[3]

Nota: d'un simple projecte pannacional, l'estat alemany passa a una politica clarament genocida en que es deportaren jueus de forma massiva a camps de concentracio per tal d'exterminar-los. A mes, imposa una estricta dictadura feixista als estats envaits amb l'ambicio de crear una suposada "raca aria" i neta de tota barreja. La politica alemanya estrenye aliances no gens menyspreables amb altres estats feixistes de l'epoca com ara Espanya, Italia o Turquia. Aixo fou el que permete a Alemanya assajar els preparatius per la guerra sobre el Pais Basc, que fou bombardejat.

Alemanya reprengue igualment l'episodi frontista flamenc de la Gran Guerra. En virtut de la flamenpolitik , molts flamencs foren alliberats i pogueren guanyar les seues llars. Alhora els frontistes radicalitzaren notablement les seues postures fins a donar suport cec al feixisme alemany. La ideologia feixista penetra aixi doncs en territori belga per una Alemanya conscient de la politica discriminatoria i poc respectuosa amb els drets humans de la comunitat neerlandesa. Cal precisar que aixo mateix tambe succei en altres estats com Lituania . El territori litua fou sotmes durant segles a Russia i aquesta calca les politiques linguistiques de Franca sobre el territori que posseia, de manera que els lituans eren reprimits per parlar litua. De resultes, quan esclata la guerra, el nacionalisme litua decidix donar suport a Alemanya perque aquesta els promet la independencia. Pero, contrariament al cas litua, Alemanya no volgue donar la independencia a Flandes, sino incorporar-la als Paisos Baixos i despres, tenir-los dins del seu propi territori. ^[3]

La poblacio belga torna a fugir cap a l'exterior i molts s'aproparen a Franca. Alla fou on reberen la noticia per radio que el rei de Belgica "no es troba en situacio de governar". Unes paraules pronunciades a la radio francesa per l'un dels ministres del govern caigut. La radio fou utilitzada en tot moment per a comunicar a dins i fora les fallides del govern belga. Es aixi com la comunitat belga que fugi cap a Franca s'assabenta que el seu parlament i govern hagueren de presentar la capitulacio. El rei haura de reconeixer que es un presoner de guerra.

La invasio de Belgica per Alemanya significa l'establiment d'un regim militar dictatorial en que la jerarquia nazi aprofita per anar prenent els carrecs del pais. El govern belga, que es mante dins pero en regim de presoner, se sotmet a les ordres de l'ocupant dins de l'anomenada politica del mal menor . Es per aquest motiu que Belgica es utilitzada per Alemanya com pel govern belga com a font de subministrament per a la guerra. El govern belga es veie en l'obligacio de no enfonsar l'economia i col·laborar amb el nazisme. Alemanya tambe controla les emissions de radio, que passaren a difondre propaganda feixista alemanya. ^[3] A l'epoca la radio es una novetat que molts governs volen controlar, el frances i el britanic inclosos, perque suposa un alliberament de la premsa en tant que la radio s'adrecava a tothom, fins i tot als qui eren analfabets. Tothom podia ser informat a parts iguals i aixo fou precisament el que volgueren evitar molts governs. D'aci que Franca inicias abans de la guerra una batalla contra les radios d'Andorra, Belgica, Luxemburg o Monaco .

La submissio del govern belga a l'ocupant no significa que tothom hi estigue a favor. Molts sectors s'erigiren en contra i decidiren allistar-se en la resistencia. Publicaren premsa clandestina contraria a Alemanya, feren saltar punts estrategics per a Alemanya en sol belga, feren campanya per fer fora l'enemic, tambe impulsaren atemptats contra l'enemic, etc. La politica del mal menor es del tot contestada per la resistencia belga, que preferix sofrir represalies que alinear-se amb Alemanya. ^[3]

La politica del govern no tingue els efectes esperats des del punt de vista economic perque la guerra provoca igualment una nova crisi. Les deportacions, la penuria, la politica de germanitzacio, les persecucions, l'obligacio de sotmetre's a una administracio invasora, etc., fan que a poquet a poquet la poblacio belga comence a oposar-se a l'ocupacio i deixe la politica del mal menor per ajuntar-se amb el moviment de resistencia. ^[3]

La postguerra i l'ONU [ modifica ]

Despres de la guerra, Belgica torna a confirmar el seu estat independent en incorporar-se a l'Organitzacio de les Nacions Unides. A mes, en accedir al poder el socialisme, les dones tenen finalment el dret de poder votar i participar activament en politica. S'assistix a una politica d'execucio sense judici d'alguns partidaris del regim feixista alemany i es mira de desmilitaritzar i desgermanitzar la poblacio. La repressio s'abat llavors contra els que col·laboraren amb el nazisme. El moviment flamenc frontista que dona suport al feixisme alemany fou perseguit sense miraments. Si anteriorment hi havia ja una politica discriminatoria i racista envers la poblacio de parla neerlandofona, la questio s'esten i es generalitza. Belgica decidix representar-se a nivell internacional com a estat francofon. Alhora son pronunciades prop de tres mil penes de mort contra els qui col·laboraren. ^[3]

Nota : per be que calgue un judici contra molts membres del moviment frontista flamenc per haver col·laborat amb una dictadura feixista que mira d'exterminar poblacio belga i les minories nacionals, s'ha d'entendre que el moviment naix per una situacio de discriminacio vinguda dels francofons, que no suporten que es puga parlar una altra llengua que no siga el frances. Per aixo el nacionalisme flamenc emet llavors la critica anomenada de "col·laborador idealista", que consistix a fer pales que hi hague molta mes repressio contra Flandes, no perque s'hi col·labora amb Hitler, sino perque eren flamencs. D'aqui que hi haja un col·laborador idealista en tant que malgrat ser col·laborador amb el feixisme alemany la justicia belga no condemna amb fortes penes els valons pel fet de ser francofons.

El rei belga es posat en questio despres de la guerra i Belgica estigue a dos dits de transformar-se en una republica. El referendum promogut sobre la monarquia, que tenia com a principal causant el mateix monarca que durant la guerra fou altament criticat per no haver fugit del pais per elaborar una altra estrategia amb els Aliats, confirma amb un 5% de marge la continuitat de la monarquia. El debat i la propaganda no estigueren a l'altura del que es desitjava, malgrat que al final el resultat torna a donar validesa a Leopold III. Allo que fou paradoxal es que el monarca aconsegui mes suports a Flandes que no pas a Valonia. Els comunistes i els socialistes que no acceptaren realment la resposta final del referendum promogueren vagues en tot l'estat que contrastaren aviat amb els partidaris de la monarquia. ^[3]

Dins del context de Guerra freda , Belgica se situa dins del bloc capitalista. Fou efectivament membre fundador de l'OTAN. A mes, d'altra banda, s'immergi en un proces de creixement economic espectacular merces a la situacio de la postguerra i a l'ajuda que els estatunidencs proporcionaren a alguns estats europeus anomenat Pla Marshall . Mes democratica que abans, seguix acumulant greuges per la situacio flamenca tot i assistir a un regirament de l'economia. La societat consumista s'hi imposa. El plastic, la cultura nord-americana, el baby boom , el creixement urbanistic, etc., caracteritzen la postguerra. ^{[25] [26] [27] [28]}

Les Trenta Glorioses [ modifica ]

A partir dels seixanta Belgica entra en un periode de bonanca forca espectacular. S'introduix la societat de consum i merces a les ajudes del Pla Marsall esdeve economicament fort. Son les anomenades Trenta Glorioses , que caracteritzen el periode de postguerra als paisos capitalistes d'Europa. La transformacio que es produix a Belgica permete canviar igualment les mentalitats i merces a aixo s'aconseguix per primera volta que hi haja consens a nivell d'escolaritat. D'enca el 1958 que la poblacio belga pot triar si matricular els fills en una escola catolica o fer-ho en una escola dita lliure . Les lliures i les catoliques son pagades per l'estat, pero merces a l'activisme dels partits d'esquerra, els pares pogueren optar pel model que preferiren i, endemes, s'aconsegui que l'escola lliure fos gratuita i exempta de qualsevol tipus d'influencia vinguda de l'Esglesia catolica.

L'Exposicio Internacional de 1958 a Brussel·les obri espectacularment l'estat a la resta del mon en mostrar-se capdavanter en tecnologia. En un context de Guerra freda, els russos aprofiten la vitrina per exposar-hi una replica de l' Sputnik mentre els estatunidencs preferixen donar a degustar hamburgueses i refrigerants, simbol de la nova America. L' Atomium fou i seguix sent en l'actualitat el simbol mes visible d'aquest exit belga. Es tracta d'una escultura que, com la Torre Eifel, d'antuvi s'ha transformat en l'emblema de la capital brussel·lesa i de la nova revolucio industrial que es fa a ritme de pop , rock , aspiradores, maquines de cafe, ie-ie , feminisme, alliberament sexual, etc. Pero tambe a ritme de bombes atomiques i d'aci el fet que hi hagues un atom a l'exposicio. Aleshores tothom estava convencut de les proeses i el progres que aportaria l' era atomica sense que hi hagues un punt de critica sobre una Guerra freda que malgrat el nom continua vessant sang per tot el planeta a ritme de propaganda apocaliptica. ^[3]

Als anys seixanta, sota la pressio del moviment flamenc i del valo, Belgica s'enfronta a majors demandes de descentralitzacio de l'estat, evolucionant progressivament cap a un estat federal . El 1963 es fixa una frontera linguistica administrativa que a poquet a poquet esdeve frontera politica (vegeu: subdivisions de Belgica ). Els conflictes linguistics son cada volta mes importants. El 1968 - 1969 n'arriben al zenit amb l'escissio de la seccio francofona de la Universitat de Lovaina i la creacio d'una nova ciutat (Louvain-la-Neuf) en territori valo per acollir la nova Universitat Catolica de Lovaina. ^[3]

La guerra colonial al Congo [ modifica ]

Es despres de la Segona Guerra mundial que els Estats Units promouen intencionadament la descolonitzacio de les terres africanes i asiatiques. Sota el pretext que cal donar dret als pobles a autodeterminar-se, els Estats Units guanyen la manera de posar peu sobre recursos naturals copiosos, tot donant la llibertat als pobles que foren sotmesos anteriorment a l'estricta dictadura i regim d' apartheid . Franca, Belgica, el Regne Unit, Portugal o Espanya mai volgueren cedir les colonies i en tot moment usaren la repressio en contra dels pobles africans que seguiren sent considerats com a inferiors. Aixo si, tant Franca com el Regne Unit es procuraren dividir les terres africanes segons els convingue, tot creant problemes que perduren com la invasio israeliana de Palestina. Oimes, Franca o Belgica mai volgueren reconeixer el dret a autodeterminacio dels pobles i, a mes a mes, mai volgueren reconeixer que aquests pobles havien estat i eren maltractats pels europeus.

Malgrat tot aixo, Belgica, com els seus homolegs europeus, hague de donar la independencia al Congo. Aquest esdeveniment estigue nodrit de molta propaganda i de bel·ligerancia entre Franca i Belgica. Franca com Belgica desitjaven que el seu vei perdes la colonia en una optica etnocentrica que veu la colonitzacio com una empremta humanitaria de superiors que se'n van a un altre pais per a civilitzar a "salvatges". De fet, el Regne Unit i Franca mantingueren entre ells mateixos aquesta mateixa actitud. Aixi, per exemple, la premsa britanica i francesa es lloaven de mostrar l'explotacio d'africans sota condicions del tot inhumanes. Aixo si, es deixaven les que els seus estats feien amb les seues colonies. ^[3]

Tot reprenent l'estrategia britanica de donar autonomia a les colonies amb el seu propi parlament per garantir-se que aixi no exigixen la independencia, l'Estat belga procedix a reformar les lleis colonials per a dotar d'una assemblea legislativa el Congo i aixi cedir-los una autonomia que els allunye de les voluntats secessionistes. Pero la proposta belga no agrada gens ni mica i l'Estat belga hague de cedir i atorgar la independencia el 30 de juny del 1960. Lumumba fou el primer president del nou Estat emancipat i es un simbol africa de la lluita contra la colonitzacio. ^[3]

Belgica, pero, mai abandona les seues pretensions sobre el Congo i aixo acaba en tragedia. El pais mira de continuar controlant l'estat congoles en considerar que aquest estava incapacitat de poder-se governar a si mateix. Allo que havia comencat per acords negociats deriva rapidament en bany de sang. Molts belgues colons foren executats per l'exercit congoles i aixo provoca la reaccio immediata de l'estat belga, tot plegat en plena crisi a Katanga , autonomia congolesa que volia accedir igualment a la independencia. ^[3] El cas es que els antics colons ja s'espavilaren per dividir segons les seues conveniencies Africa, creant aixi estats artificials dificilment sostenibles des d'un punt de vista d'estat-nacio. Les noves fronteres no atenen el principi de nacio i barregen tothom en una mateixa capsa de grills. Per aquest motiu hi hague voluntats secessionistes dins dels estats africans. Alhora Europa aprofita l'ocasio per a garantir-se uns negocis fructifers amb dictadures africanes a canvi de petroli.

En l'afer congoles, l'ONU hague d'enviar-hi els seus cascs blaus i obliga les tropes belgues a retirar-se del Congo. El caos s'instal·la rapidament i el nou president hague de dimitir. Tot plegat dona una molta mala imatge de Belgica, que es troba amb manifestacions multitudinaries a l'Africa, manifestacions que esdevingueren diaries als mitjans occidentals. ^[3]

La Unio Europea [ modifica ]

Sobre la base de l'experiencia unitaria de lliurecanvi dita Benelux , que es un acronim de Belgica, Luxemburg i Paisos Baixos (de l'anges Belgium, Netherlands and Luxemburg), es construix allo que amb el temps esdevindra la Unio Europea. El motiu original per a la fundacio va ser el desig de reconstruir Europa despres dels tragics esdeveniments de la Segona Guerra mundial i prevenir que Europa caigues victima de la plaga de la guerra. Darrere d'aixo hi havia encara mes motius. Franca volia construir-la perque d'aquesta manera podia imposar el seu softpower a tot Europa i fer allo que Napoleo mai aconsegui amb les armes. Amb el temps, l'alianca francoalemanya acaba confirmant perfectament aquestes ambicions. El Regne Unit questiona des de l'inici la construccio de la Unio Europea perque pensava que s'havia de crear una projecte de lliurecanvi i no un projecte ideologic, tal com volia Franca i s'acaba fent.

En efecte, per be que la Unio Europea partix de la creacio d'una zona de lliurecanvi amb que s'estrenyen llacos comercials per evitar la guerra, en la practica s'hi ha construit un estat dins l'estat en que manen Franca i Alemanya amb clares deficiencies democratiques (ex.: crisi grega, catalana, islandesa, espanyola, irlandesa, italiana, portuguesa, migratoria, balcanica, post-sovietica, constitucional, economica, etc.). A tall d'exemple es podria evocar les vies per les quals Nicolas Sarkozy decidix introduir la Constitucio Europea despres que el poble frances la rebutges ampliament en referendum.

Vet aci la cronologia de la seua construccio:

• Tractat de Paris de 1951
• Segon tractat de Brussel·les de 1955
• Creacio de la Comunitat Europea de l'Energia Atomica (Euratom) de 1958
• Creacio de la Comunitat Europea del Carbo i de l'Acer (CECA) de 1958
• Creacio de la Comunitat Economica Europea de 1967
• Acta Unica Europea de 1987
• Tractat de Maastricht de 1993
• Comunitat Europea de 1999
• Unio Europea de 2007

Per be que de forma general la Unio Europea ha aconseguit expandir-se fins a incorporar durant la seua etapa algida vint-i-vuit estats membres, Suissa o Noruega mai no se n'han refiat i mitjancant referendum s'han negat a fer-se membres.

Vers la federacio belga [ modifica ]

El conflicte linguistic belga fruit de la creacio d'un estat tampo artificial volgut per Franca i el Regne Unit deriva en una profunda reforma constitucional a la decada del 1970. Belgica haura d'abandonar de forma definitiva la seua politica de discriminacio perpetua contra la comunitat neerlandofona. El nacionalisme flamenc esdeve cada volta mes important i amb un suport notable dins la poblacio, fins al punt que en mimetica nasque el nacionalisme valo.

Per aixo la Constitucio patix prop de cinc reformes que caminen cap a mes autonomia i drets per a cada comunitat linguistica. S'establix aixi un estat federal en que existixen dues realitats politiques (estats federals) que conjuguen tres arees linguistiques (neerlandesa, francesa i alemanya) amb una regio central que fa la funcio de representacio de les tres comunitats linguistiques de forma que la capital hauria de ser de cara a la vitrina la conjugacio de la realitat federal belga. ^[3]

En la practica aquest segregacionisme linguistic per la poca voluntat de la part francofona de parlar neerlandes i de la part neerlandofona de parlar frances ha provocat que en un mateix estat els ciutadans es miren d'esquena. A Flandes la comunitat neerlandesa viu com si fos holandesa. Els mitjans son en part holandesos i emeten exclusivament en neerlandes amb presencia abundant de celebritats holandeses o flamenques. Al mateix temps Valonia viu com si fos a Franca. Els mitjans son en part francesos i emeten exclusivament en frances amb presencia abundant de celebritats franceses o valones. El mateix model es repetix per a la comunitat alemanya.

Les crisis economiques i socials han anat succeint-se amb el temps i la monarquia mateixa ha hagut de canviar la cara l'any 2013 per donar una altra imatge sense que aixo resolga el problema de fons.

La particio belga [ modifica ]

Tot just comencar el segle XXI les discrepancies historiques entre valons i flamencs tornen a posar l'estat contra les cordes. D'aquesta volta la crisi tingue un resso internacional espectacular. El mon pogue assistir a un desgovern d'alcada. Per primera volta en la historia, les eleccions donaren majoria absoluta al nacionalisme flamenc, que proposa disgregar Belgica i retornar les comunitats linguistiques a les parts que corresponien o be crear estats independents a banda. Es l'anomenada Particio de Belgica .

La particio feu que durant prop d'un any i mig Belgica no tingues govern. Franca torna a les seues habituals vel·leitats contra la comunitat flamenca en no voler reconeixer que la creacio de l'estat tampo belga sota els principis jacobins deriva en la situacio que es presenta aleshores. El Regne Unit, que veie com despres de decades es proposava un referendum d'autodeterminacio per a Escocia, tampoc volgue donar suport al nacionalisme flamenc que naix per les ambicions colonials britaniques que no poden suportar que els Paisos Baixos aconseguixen ser mes forts que la corona britanica a nivell comercial. Alhora, l'antiga Prussia, es a dir, Alemanya, que veie com les baralles contra Franca derivaren en una Primera i Segona Guerra mundial catastrofiques, ignora igualment el dret de la comunitat flamenca a fer secessio i decidir lliurement del seu futur.

La ignorancia i l'altivesa dels estats veins que comencaren a acusar el nacionalisme flamenc d'egoista, sense voler abordar el problema real, nomes quedant-se en acusacions infundades, no feu baixar el suport al nacionalisme flamenc i, si com en epoques anteriors, s'havia assistit a una primer acte, ara ja en teniem el cinque sobre la taula, oimes, probablement un sise a la vista.

Referencies [ modifica ]

Vegeu tambe [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Historia de Belgica

• Conflicte sociolinguistic a Belgica
• Crisi linguistica de Lovaina