Bandera del
Partit Comunista de la Xina
.
La
Gran Revolucio Cultural Proletaria
(
xines simplificat
: 无???文化大革命,
xines tradicional
: 無?階級文化大革命,
pinyin
: wuch?n ji?ji wenhua da geming, habitualment abreujada com 文化大革命, wenhua da geming, literalment
Gran Revolucio Cultural
, o simplement 文革 wenge,
Revolucio Cultural
) va ser una campanya de masses en la
Republica Popular de la Xina
organitzada pel lider del
Partit Comunista de la Xina
Mao Zedong
a partir de
1966
, i dirigida contra alts carrecs del partit i intel·lectuals als quals Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris.
[1]
Segons la interpretacio mes habitual, en el fons la Revolucio Cultural hi havia una lluita pel poder en la qual l'aspiracio de Mao per recuperar la seva autoritat es va veure recolzada per les ambicions d'altres membres del partit, com la seva esposa
Jiang Qing
i el lider de l'exercit
Lin Biao
. L'objectiu era apartar del poder politic a
Liu Shaoqi
, cap de l'estat, i a
Deng Xiaoping
, secretari general del Partit.
Si be la Revolucio Cultural en si va finalitzar amb el
IX Congres del Partit Comunista de la Xina
l'abril de
1969
, es frequent estendre el periode historic designat amb aquesta expressio a tota l'etapa de lluites pel poder en la
Republica Popular de la Xina
, que es va estendre des de 1966 fins a
1976
, any que va morir Mao i es va arrestar la
Banda dels Quatre
, la faccio encapcalada per
Jiang Qing
.
La Revolucio Cultural va permetre a Mao recuperar el poder politic, del que havia estat apartat despres del fracas del
Gran Salt Endavant
. Aquesta lluita pel poder donaria lloc a una situacio de caos i commocio politica que va estar acompanyada de nombrosos episodis de violencia, en la seva majoria protagonitzats pels
guardies rojos
, grups de joves, tot just adolescents en molts casos, que, organitzats en comites revolucionaris, atacaven a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat politica al regim i a la figura i el
pensament de Mao Zedong
. Gairebe cap familia amb un historial problematic en contra del sistema va poder escapar de l'agitacio.
[2]
La questio de com una lluita pel poder va arribar nivells tan alts de violencia i desordre social ha intrigat als historiadors i als experts en
psicologia de masses
, i han estat nombrosos els estudis academics publicats a la Xina i a l'estranger sobre aquest periode de la historia recent xinesa, que han intentat oferir explicacions sobre les causes dels successos.
Deng Xiaoping
el 1941
El fracas del
Gran Salt Endavant
havia forcat la sortida del poder de Mao Zedong. Aquest, encara que conservant els seus carrecs com a president del partit i com a president de la Comissio Militar Central, deixava les tasques de govern en mans del nou president de la Republica Popular
Liu Shaoqi
i del secretari general del Partit
Deng Xiaoping
. A pesar d'aixo, Mao no es resignaria a perdre la seva influencia i la seva autoritat. Conscient de com
Nikita Khrusxov
havia repudiat la figura del seu antecessor
Stalin
a la Unio Sovietica, i veient que Liu i Deng semblaven buscar una millora en les relacions amb
Moscou
, Mao veia l'evolucio politica de la Xina a principis dels
anys 1960
com una traicio als ideals revolucionaris. De manera sorprenent, donada la seva edat avancada i la seva falta de suports entre els membres importants del
Buro Politic
, les ambicions de Mao donarien lloc a una aferrissada lluita pel poder que acabaria retornant-li l'autoritat absoluta i encastellaria de nou la seva imatge publica com lider indiscutible del regim. Aquesta tornada al poder es va produir a traves d'una enorme campanya de reafirmacio ideologica, la Gran Revolucio Cultural Proletaria, en la qual es va encoratjar l'exercit i els joves a condemnar a tots aquells els actes dels quals s'apartaven de l'ortodoxia de l'esperit revolucionari.
La violencia extrema de la campanya condemnaria a l'ostracisme a la major part de dirigents del partit i als intel·lectuals, qui, acusats de dretans i contrarrevolucionaris, desapareixerien de la vida publica durant molts anys. Molts d'ells, com el mateix Liu Shaoqi, moririen com a consequencia dels maltractaments soferts.
La posada en marxa de la Revolucio Cultural i la tornada al poder de Mao no haurien estat possibles sense el suport de dues figures fonamentals en aquest moment historic:
Lin Biao
, militar fidel a Mao que s'havia convertit en ministre de defensa en substitucio de
Peng Dehuai
, i la mateixa esposa de Mao,
Jiang Qing
, que anys mes tard encapcalaria la
Banda dels Quatre
. Tant Lin Biao com Jiang Qing se servirien del prestigi de Mao para atacar als altres dirigents del partit, i promoure aixi les seves propies aspiracions a la successio en el poder. Aixi, la Revolucio Cultural seria el fruit de la combinacio de, d'una banda, els desitjos de Mao de recuperar el seu protagonisme politic i, per una altra, de les ambicions de poder de persones que ocupaven carrecs poc rellevants en la jerarquia del partit.
L'ascens de Lin Biao en la jerarquia de poder havia comencat despres de la defenestracio de Peng Dehuai en la
Conferencia de Lushan
d'agost de
1959
. En aquella reunio dels membres del
Comite Permanent del Buro Politic
, Peng va criticar obertament Mao pel fracas del
Gran Salt Endavant
i aquest, que encara que apartat de la prefectura d'estat conservava els seus carrecs com lider del partit i de l'exercit, va forcar la seva destitucio. Va ser Lin Biao, com un dels militars de mes prestigi de l'
Exercit Popular d'Alliberament
i lleial a Mao, qui va reemplacar a Peng com a ministre de defensa i com lider maxim de l'exercit. Des d'aquesta posicio de poder en l'exercit, Lin va iniciar una serie de mesures per a reforcar la fidelitat ideologica dels soldats al Partit i, molt especialment, al mateix Mao.
Amb aquesta finalitat, el
1963
, Lin Biao recopilava un petit llibre titulat
Cites del President Mao
(en al·lusio al rang de Mao com a president del Partit Comunista). Aquest llibre contenia una recopilacio dels discursos mes importants pronunciats per Mao Zedong i seria conegut popularment com
el llibre roig de Mao
. Un altre llibre que es convertiria en obra de referencia obligada dels joves soldats de l'exercit seria el
Diari de Lei Feng
.
Lei Feng
havia estat un jove militar mort del que es va dir que havia escrit un diari descobert despres de la seva mort. En el diari, Lei Feng descrivia el seu esforc constant per servir al poble i al partit, sempre seguint els ensenyaments del president Mao. Encara que avui dia sabem que el
Diari de Lei Feng
havia estat escrit pels serveis de propaganda de l'exercit, en aquell moment l'exemple de Lei Feng tindria una enorme influencia sobre la joventut xinesa. El
Diari de Lei Feng
i el llenguatge revolucionari de les cites de Mao es van convertir en els instruments d'adoctrinament politic dels joves integrats en l'Exercit Popular d'Alliberament, sotmes a l'autoritat de Lin Biao i a la fidelitat ideologica a Mao.
Llancament de la Revolucio Cultural
[
modifica
]
Mentre Lin Biao encoratjava el
culte a la personalitat
cap a la figura de Mao, la seva esposa Jiang Qing, antiga actriu implicada en la vida cultural del pais, promovia la defensa dels ideals revolucionaris en la produccio artistica. Precisament a traves d'un atac a una obra literaria es desencadenaria la Revolucio Cultural. El
1961
,
Wu Han
, escriptor de prestigi i vicealcalde de
Pequin
, havia publicat una obra de teatre,
Hai Rui cessat del seu carrec
, en la qual s'utilitzaven personatges de l'epoca de la
dinastia Ming
per a al·ludir al conflicte entre Mao Zedong i Peng Dehuai. Tot i que inicialment Mao havia rebut positivament l'obra, es considera que les critiques a
Hai Rui
son l'inici de la Revolucio Cultural.
[3]
[4]
Altres dos membres del govern municipal de Pequin, Deng Te i Liao Mosha, recorrerien tambe a la ficcio historica per a criticar Mao.
En aquell moment, el govern municipal de Pequin, amb el seu alcalde
Peng Zhen
al capdavant, albergava a molts dels partidaris de
Liu Shaoqi
i
Deng Xiaoping
, i contra ells es dirigirien les primeres critiques dels maoistes. Conscient de l'hostilitat cap a la seva persona a Pequin, Mao va viatjar a
Xangai
en l'estiu de
1965
. En aquesta ciutat, durant una reunio del Comite Central en el mes de setembre, Mao va fer una crida a la resistencia davant la ideologia burgesa reaccionaria. La contraofensiva havia comencat i Mao, des de Xanghai, preparava la seva tornada. Mitjancant la influencia de Jiang Qing i gracies al suport de l'exercit, l'editorialista de l'edicio de Shanghai del Diari de l'Exercit d'Alliberament
Yao Wenyuan
, estret col·laborador de Jiang Qing, escrivia un agressiu editorial en aquest diari en el qual atacava a Wu Han per la deslleialtat de l'argument de
Hai Rui cessat del seu carrec
.
Aixi, l'estrategia de Mao i els seus seguidors eludia l'atac directe a Liu Shaoqi i Deng Xiaoping i s'encebava en qui els donaven suport. Aixo posava en una situacio dificil als liders del partit, ja que, malgrat tot, Mao seguia tenint el reconeixement com a maxim ideoleg del regim i les critiques a l'equip del govern municipal de Pequin es fonamentaven en l'obediencia estricta a la ideologia de Mao, pel que resultaven dificils de contrarestar davant l'opinio dels quadres del partit. Els atacs van tenir l'exit esperat i, el
30 de desembre
de
1965
, Wu Han reconeixia publicament el seu error. Aixo va animar als seguidors de Mao a augmentar la pressio. El
26 de marc
de
1966
, aprofitant l'absencia de Liu Shaoqi en visita oficial al
Pakistan
i
Afganistan
, els partidaris de Mao segrestaven a l'alcalde de Pequin i membre destacat del Buro Politic Peng Zhen. Al suport de Yao Wenyuan en Shanghai se li unia el control de la capital per part de l'exercit, lleial a Lin Biao i a Mao. A partir d'aquest moment, l'edicio nacional del
Diari de l'Exercit d'Alliberament
passava a estar controlada pels seguidors de Mao i, el
18 d'abril
, un historic editorial en aquest diari proclamava
aixequem la gran ensenya roja del pensament de Mao Zedong i participem de forma activa en la Gran Revolucio Cultural Socialista
. L'editorial donava ja nom al moviment i confirmava el suport de l'exercit al mateix. L'
1 de juny
, el
Diari del Poble
, principal organ d'expressio del Partit Comunista, queia tambe sota el control dels maoistes.
Tornada de Mao al poder
[
modifica
]
Liu Shaoqi
.
Amb el control de tots els mitjans de comunicacio, el suport de l'exercit i el silenci forcat dels intel·lectuals, la posicio de
Liu Shaoqi
i
Deng Xiaoping
es feia ja insostenible. D'una manera sorprenent, que ningu hauria pogut preveure despres del fracas del Gran Salt Endavant, quan tota la cupula del partit s'havia posat en la seva contra, Mao tornava a ser el lider indiscutible. El
18 de juliol
de 1966, tornava a Pequin i durant l'Onzena Sessio Plenaria del Comite Central del Buro Politic del Partit Comunista de la Xina, imposava diverses resolucions, amb l'objectiu de desallotjar dels llocs d'autoritat a qui haurien pres la senda capitalista. En aquesta sessio plenaria es va anunciar tambe la creacio dels
guardies rojos
, moviment juvenil que arraconava a la Lliga de les Joventuts del Partit, lleial a Liu Shaoqi. Les activitats de propaganda es van estendre i els atacs a
Liu Shaoqi
, amb el malnom del
Khrusxov de la Xina
, i a
Deng Xiaoping
es van fer cada vegada mes intensos. Liu Shaoqi havia estat ja apartat del poder, encara que el seu abando dels carrecs que ocupava no es faria public fins a novembre de
1968
.
Un dels pocs alts carrecs del partit que es lliuraria de les purgues seria el primer ministre
Zhou Enlai
. La seva habilitat negociadora li va permetre intervenir entre els guardies rojos, els excessos dels quals va criticar, i l'exercit. La proteccio de Zhou Enlai salvaria molts alts carrecs del partit i, especialment, de l'exercit dels atacs dels guardies rojos, mentre que el seu suport a Mao el va mantenir al marge de les critiques.
Amb
Liu Shaoqi
i
Deng Xiaoping
apartats ja del poder, la lluita pel control del Partit i l'Estat havia estat guanyada per
Mao
i els seus seguidors. Per a ratificar la nova situacio es va convocar un nou congres del Partit, el nove de la seva historia.
El IX Congres
[
modifica
]
El IX Congres del Partit Comunista de la Xina, inaugurat l'abril de
1969
, confirmava el poder de Mao, reelegit per unanimitat com a president del partit i com a president de la Comissio Militar Central. A mes, adoptava el pensament de Mao Zedong com ideologia oficial del Partit i de l'Estat. Lin Biao, per la seva banda, era nomenat vicepresident del partit i successor de Mao.
El Congres donava per conclosa la Gran Revolucio Cultural Proletaria, presentada com un gran exit del poble xines que, gracies al lideratge de Mao, havia vencut als revisionistes i contrarevolucionaris que havien posat en perill la puresa ideologica del sistema. Encara que amb el IX Congres posava fi de manera oficial la Revolucio Cultural, les estructures de la societat, del Partit i de l'Estat havien quedat greument danyades per les purgues de membres del partit i d'intel·lectuals. Les consequencies de la Revolucio Cultural es deixarien sentir durant molt temps, i les lluites pel poder continuarien en els anys seguents.
La caiguda en desgracia de Lin Biao
[
modifica
]
Zhou Enlai
treballant, 1964.
Despres del IX Congres,
Lin Biao
emergia com el nou gran lider futur de la
Republica Popular
. Nomenat oficialment successor de
Mao
i vicepresident del partit, el seu ascens vertiginos en la jerarquia del poder semblava haver-lo col·locat en una posicio immillorable per a ser el nou home fort del regim.
Despres d'aquests exits aparents, no obstant aixo, la realitat era mes complexa. L'adulacio extrema de Lin Biao havia dut a Mao a desconfiar de les autentiques intencions del que semblava ser el seu lleial col·laborador. Durant el IX Congres, es va produir un enfrontament fort entre ambdos a causa de la insistencia de Lin Biao que Mao havia de ser proclamat nou president de la Republica Popular, per a ocupar aixi la prefectura d'Estat que havia perdut
Liu Shaoqi
. Mao, no obstant aixo, es negava a ocupar la presidencia i defensava l'abolicio del carrec. Pot semblar paradoxal que fos Lin Biao qui pressiones Mao per a assumir la presidencia pero, en el fons, Mao sabia que acceptar el carrec de president podia justificar als membres del partit que veien la Revolucio Cultural com un estratagema seua per a prendre el poder politic. Al rebutjar el carrec, Mao es presentava com a lider preocupat nomes per la ideologia i el partit, i no per ambicions personals. Pero hi ha una rao adhuc mes important per a la negativa de Mao a restaurar la prefectura de l'Estat: despres de nomenar a Lin Biao successor i vicepresident del partit, Mao sabia que en cas de restaurar la presidencia, el carrec de vicepresident hauria de correspondre a Lin Biao, la qual cosa hauria assegurat a aquest el seu paper com a successor. Per contra, la suspensio de la prefectura de l'Estat eliminava tant el carrec de president com el de vicepresident, i deixava al primer ministre
Zhou Enlai
com a maxim dirigent de l'aparell de l'Estat, la qual cosa limitava de manera considerable el poder de Lin Biao. Donada la desconfianca creixent que sentia cap a Lin, Mao hauria preferit no donar a aquest una parcel·la mes de poder, deixant a Zhou Enlai com a home fort dels aspectes politics i de gestio del Govern.
A partir d'aquest moment, encara que en public ambdos eren enaltits com els triomfadors de la Revolucio Cultural, les relacions entre els dos havien entrat en una fase de desconfianca cada vegada mes gran. Despres que el marc de
1970
Mao hagues abolit la prefectura de l'Estat, en la II Sessio Plenaria del IX Congres Nacional del Partit, celebrada a Lushan l'agost d'aquest any, Lin Biao, amb el suport d'alguns col·laboradors propers, va intentar aconseguir la presidencia de la Republica Popular. Aquest intent de cop d'Estat, que seria revelat tres anys mes tard per Zhou Enlai, suposaria l'enfrontament total entre Mao i Lin. En una situacio analoga a la qual s'havia donat al comencament de la Revolucio Cultural amb Liu Shaoqi, Mao va comencar el seu atac a Lin Biao de manera indirecta, criticant als seus col·laboradors. Sabent els suports que Lin Biao tenia a l'interior de l'exercit, Mao va criticar primer a un dels seus seguidors principals en l'exercit,
Chen Boda
, al que va acusar de "ultraesquerra", i va exigir als comandaments de l'exercit que s'unissin a les critiques. Els militars van acceptar, i Lin Biao es va adonar que s'havia quedat totalment aillat enfront de l'atac de Mao i Zhou Enlai.
Davant aquesta situacio d'aillament, Lin Biao va decidir passar a l'atac i engegar un nou intent de cop d'Estat, que organitzaria al costat del seu fill
Lin Liguo
durant l'hivern de 1970 i la primavera de
1971
. Es possible que l'intent de cop d'Estat comptes amb el suport de la
Unio Sovietica
, encara que aixo mai s'ha pogut confirmar. La perdua de suports de Lin Biao, no obstant aixo, va dur al fracas de l'intent colpista. Sembla que va ser un dels conspiradors,
Li Weixin
, qui hauria delatat Lin. Segons les afirmacions de Zhou Enlai en el X Congres Nacional del Partit celebrat el
1973
, aquest hauria estat el segon intent per part de Lin Biao, despres del de Lushan, de dur a terme un cop d'estat i fins i tot d'assassinar Mao.
La mort de Lin Biao despres que fossin descoberts els seus plans colpistes ha estat envoltada del misteri i l'especulacio. La versio oficial afirma que Lin Biao, al costat de dos dels seus fills i sis homes mes, va intentar escapar cap a la Unio Sovietica despres que els seus plans fossin descoberts. L'escassesa de combustible de l'avio en el qual el grup de conspiradors va fugir de manera precipitada va fer que l'avio s'estavelles en el desert de
Mongolia Exterior
, morint tots els seus ocupants. La poca versemblanca de la historia i l'absencia de proves constatables de l'accident han mantingut fins a l'actualitat els dubtes sobre la veracitat d'aquesta versio oficial.
La Banda dels Quatre
[
modifica
]
La mort de Lin Biao deixava de nou buits de poder en el Partit, la qual cosa va dur a la convocatoria d'un nou congres: el X Congres Nacional del Partit Comunista de la Xina. Durant aquest congres, celebrat del
24
al
28 d'agost
de
1973
, es va condemnar la traicio de Lin Biao i es va produir l'ascens en la jerarquia de qui protagonitzara la seguent lluita pel poder: l'esposa de Mao, Jiang Qing, i els seus col·laboradors mes propers:
Yao Wenyuan
i
Zhang Chunqiao
, que havien dirigit la Revolucio Cultural des de Shanghai, i un jove gairebe desconegut,
Wang Hongwen
, que passava a ocupar una de les vicepresidencies del partit, despres de Mao i Zhou Enlai. Aquests quatre dirigents, encapcalats per Jiang Qing, serien mes endavant coneguts despectivament com la Banda dels Quatre.
Malgrat el poder que els quatre havien acumulat, la mort de Mao el
9 de setembre
de
1976
deixava l'autoritat maxima en les mans de
Hua Guofeng
, el successor nomenat per Mao poc abans de morir. Conscient que una lluita pel poder amb Jiang Qing i els seus seguidors fora inevitable, Hua Guofeng va aprofitar la seva autoritat per a ordenar l'arrest dels quatre. Jutjats i condemnats, i convertits en el boc expiatori de tots els mals de la Revolucio Cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre marcava el final d'una decada de fervor revolucionari i de lluites pel poder que van afectar profundament a la societat xinesa del moment.
El retorn a una certa normalitat no li serviria, no obstant aixo, a Hua Guofeng per a afermar la seva autoritat. Despres d'una nova lluita pel poder,
Deng Xiaoping
, una de les victimes principals de la Revolucio Cultural, acabaria convertint-se, a partir de desembre de
1978
, en el nou lider maxim del pais. Els esdeveniments dels anys de la Revolucio Cultural serien reevaluats el
1981
. La memoria de Liu Shaoqi va ser rehabilitada de manera postuma i la Revolucio Cultural va ser considerada pel partit com la "decada catastrofica".
Consequencies de la Revolucio Cultural
[
modifica
]
Una victima,
Lin Zhao
, afusellada el 1968 (foto sense data)
Rastres d'una maxima propagandistica de la Revolucio Cultural, inscrita en un mur; la llegenda invoca la confianca en el president Mao.
Tomba de
Confuci
a
Qufu
, que va patir els atacs de la Guardia Roja durant la Revolucio Cultural.
A diferencia de l'anterior gran campanya maoista, el Gran Salt Endavant, que havia tingut com victimes els sectors mes desfavorits del medi rural, la Revolucio Cultural va tenir com victimes la classe intel·lectual i dirigent del pais. Les acusacions generalitzades d'"activitats contrarevolucionaries" a tecnics qualificats i a professors universitaris van dur a una paralitzacio del desenvolupament tecnologic i educatiu del pais. Els examens d'acces a la universitat van ser abolits en 1966 i els programes d'estudis van ser redefinits per a fer prevaler l'ensenyament de valors ideologics sobre aquelles materies purament intel·lectuals i cientifiques considerades "burgeses". Una generacio sencera de joves es va veure aixi privada de la possibilitat d'una educacio superior mes enlla de la repeticio de lemes revolucionaris. Davant d'aquesta crisi de l'ensenyament superior, l'esperit maoista d'igualtat va tenir una consequencia positiva en l'augment de l'escolaritzacio primaria i de l'alfabetitzacio durant aquesta epoca.
La idea maoista que la nova Xina havia de trencar amb els habits feudals del passat va tenir tambe consequencies nefastes per a la cultura tradicional xinesa. Jiang Qing i els seus col·laboradors van instar els joves a posar fi a els "quatre antics" (四? / 四舊 /
si jiu
, de vegades traduit com "els quatre vells"): els usos antics, els costums antics, la cultura antiga i el pensament antic. La interpretacio de quins elements de la societat mereixien la consideracio d'antics o burgesos va quedar, no obstant aixo, en mans dels propis guardies rojos, qui, avids de demostrar el seu esperit revolucionari, es van embarcar en una campanya de destruccio d'obres d'art, llibres, temples i edificis antics, alhora que sotmetien a humiliants sessions d'autocritica a intel·lectuals i alts carrecs del Partit als qui acusaven de reaccionaris.
Ates que qualsevol que hagues expressat en la seva vida publica un interes cultural o artistic cap a qualsevol afer que no fos l'exaltacio de la figura de Mao podia ser acusat de reaccionari, no es d'estranyar que la immensa majoria dels escriptors i artistes sofrissin persecucions durant la Revolucio Cultural, i van ser molts els qui van resultar ferits i fins i tot morts per la violencia dels guardies rojos. Molts altres van acabar suicidant-se, com el famos escriptor
Lao She
. S'estima que van ser milers les victimes mortals de la violencia dels guardies rojos i mes de tres milions de membres del Partit van ser victimes de les purgues en la cupula del poder.
En l'ambit de la cultura, a mes de la destruccio de nombroses obres d'art, la Gran Revolucio Cultural Proletaria va afectar tambe a la religio tradicional xinesa i al sistema d'escriptura. Pel que fa a la religio, la major part dels temples
budistes
i
daoistes
van ser tancats i molts monjos van ser obligats a seguir programes de reeducacio.
[5]
Un altre dels blancs de les ires dels guardies rojos va ser el pensament
confucia
, al que s'identificava amb la societat feudal antiga. A causa d'aixo, la ciutat natal de
Confuci
,
Qufu
, a la provincia de
Shandong
, va sofrir els atacs de grups de guardies rojos que van destruir gran part del seu patrimoni artistic, que seria restaurat en anys recents. Quant a l'
escriptura xinesa
, el proces de
simplificacio dels caracters
, encara que havia comencat amb anterioritat, amb les llistes de
caracters
reformats publicades el
1956
i
1964
, aquest es va consolidar gracies a l'esperit de ruptura amb el passat impulsat per la Revolucio Cultural. En aquest sentit, moltes de les diferencies culturals que es perceben en l'actualitat entre la Xina continental i les societats xineses de
Taiwan
,
Hong Kong
i
Macau
tenen les arrels en la Revolucio Cultural, els efectes de la qual s'han perllongat fins avui dia.
La reaccio a nivell mundial va ser variada, inevitablement lligada al tipus de moviments politics predominants a cada pais. Un nova visio dels esdeveniments succeits durant la Revolucio Cultural es va produir a les files dels partits d'esquerra occidentals una vegada es conegue amb mes detalls el veritable abast de la destruccio causada per la repressio, fet que va agreujar la imatge que des de l'Occident es tenia de la Xina.
[6]
A Hong Kong es va iniciar un conflicte comparable als aldarulls de 1967 com a consequencia queda malmesa la credibilitat dels activistes pro-comunistes als ulls dels residents de Hong Kong, credibilitat que perdura durant mes d'una generacio.
[7]
A la
Republica de la Xina
,
Chiang Kai-shek
va iniciar el
Moviment pel Renaixement de la Cultura Xinesa
per contrarestar el que ell considera la destruccio per part dels comunistes del continent dels valors tradicionals xinesos.
Bibliografia
[
modifica
]
- Referencies
- Hsu, Immanuel C. Y.
The Rise of Modern China
, 6ta edicion, Oxford University Press, Oxford, 1999 (
ISBN 0-19-512504-5
).
- Bibliografia addicional
- Fairbank, John King.
China, una nueva historia
, Editorial Andres Bello, Barcelona, 1997 (
ISBN 84-89691-05-3
).
- Gray, Jack; Cavendish, Patrick.
La Revolucion Cultural y la crisis china
. Barcelona: Ariel, 1970 (
ISBN 84-344-0686-1
).
- Spence, Jonathan D.
The Search for Modern China
, W. W. Norton and Company, Nueva York, 1999 (
ISBN 0-393-30780-8
).
- Isidre Ambros.
Amnesia forcosa a la Xina
. Article del diari La Vanguardia. Seccio Internacional. 15 de maig 2016. Pags. 16-17
Enllacos externs
[
modifica
]