Ferran d'Antequera
, dit
de Trastamara
,
el Just
o
l'Honest
i anomenat tambe
Ferran I d'Arago
[a]
(
Medina del Campo
,
Castella
,
27 de novembre
de
1380
-
Igualada
,
2 d'abril
de
1416
), fou
infant de Castella
i despres
rei d'Arago
,
de Valencia
,
de Mallorca
,
de Sicilia
,
de Sardenya
i (nominal)
de Corsega
, duc (nominal) d'
Atenes
i
Neopatria
,
comte de Barcelona
,
de Rossello
i
de Cerdanya
(
1412
[1]
-
1416
) i
regent de Castella
(
1406
-
1416
), on tambe ocupava els titols de senyor de Lara, duc de Penafiel i comte de Mayorga, i (per matrimoni) els de comte d'Alburquerque i de Ledesma i senyor de Castro de Haro. Fou el primer monarca aragones de la dinastia dels
Trastamara
, elegit pels nou compromissaris del
Compromis de Casp
el 1412 despres que el seu oncle
Marti l'Huma
, ultim sobira del
Casal de Barcelona
, moris sense descendencia.
Entre el seu heretatge d'infant de
Castella
i el patrimoni que li aporta la seva muller
Elionor d'Alburquerque
, anomenada
la Ricahembra
, reuni uns dominis extensissims, en els quals es fonamenta la seva forca politica i, despres, la dels seus fills, coneguts com els
Infants d'Arago
.
Fill i nebot de reis restava proper a la linia successoria de les casals d'Arago i de Castella.
Ferran I d'Arago,
Elionor d'Alburquerque
i
Benet XIII
, dibuix del
segle
xix
a partir d'un retaule desaparegut
Ferran I d'Arago (recreacio romantica de
Manuel Aguirre y Monsalbe
)
Del seu matrimoni amb
Elionor d'Alburquerque
, tia seva i neboda d'
Enric II de Castella
, efectuat a
Madrid
el
1395
, quan ell tenia 14 anys, nasqueren set fills:
- Alfons IV el Magnanim
(
1396
-
1458
),
princep de Girona
(
1414
-
1416
) i despres
rei d'Arago
i
comte de Barcelona
.
- Joan II d'Arago
(
1398
-
1479
),
duc de Montblanc
i de Penafiel,
senyor de Balaguer
,
rei de Navarra
i despres
rei d'Arago
i
comte de Barcelona
.
- Enric d'Arago
(
1400
-
1445
), duc de Villena, comte d'Alburquerque i d'
Empuries
, senyor de Sogorb, etc., i gran mestre de l'
orde de Sant Jaume
.
- Sanc d'Arago
(
1401
-
1415
), gran mestre de l'
orde de Calatrava
i de l'
orde d'Alcantara
.
- Elionor d'Arago
(
1402
-
1445
), casada el
1420
amb
Eduard I de Portugal
.
- Maria d'Arago
(
1403
-
1445
), casada el
1420
amb el seu cosi
Joan II de Castella
.
- Pere d'Arago
(
1406
-
1438
), duc de
Noto
, senyor de
Terrassa
,
Vilagrassa
,
Elx
i
Crevillent
.
Regent de Castella
[
modifica
]
Ferran I d'Arago es coronat pel Nen Jesus, al retaule de Sancho de Rojas (vers
1410
-
1415
)
Com a infant de Castella, funda l'orde cavalleresc, de caracter cortesa, anomenat
orde del Griu
, de la Gerra i l'Estola o tambe de l'Assutzena (
Medina del Campo
,
1403
).
[2]
En morir el seu germa gran, el rei
Enric III de Castella
, el
1406
, assumi la regencia del seu nebot
Joan II
, juntament amb la mare d'aquest,
Caterina de Lancaster
. Des d'aleshores actua de fet com el rei, encara que ja feia molt de temps que dirigia la politica castellana a causa dels mals del seu germa, que delegava sovint en ell les funcions de govern.
Les desavinences amb la reina vidua no trigaren a apareixer i, despres d'un pacte, els dos corregents es repartiren el territori de la regencia. Ferran es reserva personalment la governacio de la meitat meridional del regne castella (
Toledo
,
Extremadura
,
Murcia
i
Andalusia
).
Reprengue la guerra contra el
regne de Granada
, i a la frontera, s'apodera de Zahara (
1407
), pero fracassa al setge de Setenil i les corts l'obligaren a acceptar la treva que havia demanat el rei de Granada. Quan la treva acaba, torna a atacar la frontera granadina i posa setge a l'estrategica vila d'
Antequera
, que se li va retre el
16 de setembre
de
1410
. Aquesta accio, celebrada amb gran resso, tambe en la literatura, dona origen al seu sobrenom mes conegut.
Rei d'Arago i Sicilia
[
modifica
]
El
1410
, en morir el seu oncle, el rei d'
Arago
Marti l'Huma
, sense descendencia directa, Ferran presenta la seva candidatura a la successio. El conflicte queda reduit finalment a dues candidatures, la seva i la del comte
Jaume d'Urgell
. La seva forca economica i militar i la seva intel·ligencia politica, unides als grans errors dels adversaris, el suport del bandol dels
Urrea
a
Arago
i del dels
Centelles
a
Valencia
, als quals envia tropes amb les quals derrotaren els urgellistes a la
batalla de Morvedre
, i el mes decisiu encara del
papa
Benet XIII d'Avinyo
i del seu confessor
Vicent Ferrer
, li garantiren el triomf.
Despres de greus dissensions, a la
concordia d'Alcanyis
s'arriba a l'acord de resoldre la questio a traves del vot de nou delegats estamentals dels tres estats (Arago, Valencia i Catalunya) en el que es coneix com a
Compromis de Casp
. La sentencia final dels compromissaris dels regnes el proclama rei d'Arago i dels altres estats de la
Corona d'Arago
el
28 de juny
de
1412
, i Benet XIII, ignorant els drets de
Frederic de Luna
, li dona la investidura de
Sicilia
, que durant l'
Interregne
havia teoricament revertit al papat. Fou coronat a Saragossa el
5 de setembre
de
1414
.
L'altre candidat principal, el comte
Jaume d'Urgell
, confiat en el suport dels seus partidaris a Arago i de tropes mercenaries angleses i gascones, protagonitza
una revolta
el
1413
. L'error d'iniciar una revolta durant la reunio de les
corts catalanes a Barcelona
fou aprofitat per Ferran, mes intel·ligent que el seu adversari, i aconsegui el suport dels estaments, tambe de la noblesa, que tancaren files al voltant del nou rei. Un exercit comandat per Ferran en persona posa setge a
Balaguer
, on en un nou error s'havia tancat Jaume, que finalment, el
31 d'octubre
, es rendi i fou condemnat a la confiscacio de tots els seus bens i titols i a preso perpetua (al castell d'
Uruena
, a Castella, i mes tard al de
Xativa
).
L'
enfrontament del vectigal
(
Ramon Tusquets i Maignon
,
1885
)
Ferran, acostumat a l'autoritarisme de la monarquia castellana, hague de cedir, a les
corts de Barcelona (1413)
, a la pressio dels estaments privilegiats catalans i respectar el
pactisme
, doctrina que ja des del
segle
xiii
limitava l'autoritat reial a favor de les
corts
i de la
Diputacio del General de Catalunya
, que amb la nova dinastia va veure creixer les seves atribucions i pes politic. Tanmateix, planta cara a l'oligarquia barcelonina ―representada pel conseller
Joan Fiveller
― en el celebre
enfrontament del vectigal
de la carn, el
1416
.
Pacifica
Sardenya
amb pactes amb la noblesa local (
1414
i
1416
), que havia aprofitat l'
Interregne
per a independitzar-se, normalitza la situacio interna de
Sicilia
, on els bandols nobiliaris i el suport a
Frederic de Luna
eren forts, enviant-hi com a lloctinent el seu fill
Joan
, pacta una treva amb
Genova
(
1413
) i signa tractats d'amistat amb el solda d'
Egipte
i amb el rei de
Fes
(
1414
).
El
1414
crea per al seu fill
Alfons
el titol de
princep de Girona
, propi dels infants primogenits de la
Corona d'Arago
. El mateix any, rebe una missiva de l'
emperador roma d'Orient
,
Manuel II Paleoleg
, agraint-li el seu suport contra els
turcs
.
En la questio del
Cisma
fou primerament fidel a
Benet XIII d'Avinyo
, el seu protector. Pero quan el
concili de Constanca
decidi la deposicio de tots els papes i fracassa la
conferencia de Perpinya
amb l'emperador
Segimon
i els ambaixadors dels altres estats avinyonistes, on Benet XIII es nega a abdicar, l'abandona, a instancia de l'emperador i de
Vicent Ferrer
, i li retira l'obediencia dels seus regnes (
1416
).
Mort i enterrament
[
modifica
]
Placa que commemora la mort de Ferran d'Antequera al carrer nou, 37 d'Igualda (al costat de la canonada)
Ferran I va morir a
Igualada
, afectat d'uns violents
colics nefritics
, el
2 d'abril
de
1416
, mentre es dirigia de Barcelona a Castella. Es conserva un relat detallat de la seva darrera malaltia. Per afrontar aquest mal cronic en ell s'havien intentat diferents remeis, inclosos els alquimics. L'indret de la mort es el carrer Nou, num. 37, d'Igualada, on hi ha una placa que ho esmenta.
Va ser enterrat al panteo reial del
monestir de Poblet
en un sepulcre encarregat pel seu fill
Alfons
a l'escultor
Pere Oller
el
1417
.
Contemporania de Ferran I d'Arago:
- Retaule l'
arquebisbe de Toledo
Sancho de Rojas
(taula central), procedent de San Benito el Real (
Valladolid
), pintat per Juan Rodriguez de Toledo vers
1410
-
1415
(
Museo del Prado
,
Madrid
). Hi es representat en actitud orant davant la Mare de Deu i el Nen Jesus, que el corona rei.
- Retaule del Judici Final, aparentment pintat per
Lluc Borrassa
, esclau de
Lluis Borrassa
, desaparegut a finals del segle
xix
. En sobreviu un dibuix que reprodueix la taula que representava el rei, la reina
Elionor d'Alburquerque
, el papa
Benet XIII
i altres individus en actitud orant, efectuat per Jaume Serra per a la
Iconografia espanola
(1855-1864) de Valentin Carderera.
Hi ha algunes representacions posteriors a l'Edat Mitjana, entre les quals:
- Oli del
segle
xvi
que representa la Virgen de la Gracia, a la
catedral de Toledo
. Hi es representat agenollat i en actitud orant davant la Mare de Deu i el Nen Jesus, a l'extrem inferior esquerre, amb vestit i armadura de l'epoca del quadre.
- Oli de
Ramon Tusquets i Maignon
, pintat el
1885
, a la col·leccio Miquel Boada de
Barcelona
. Representa l'episodi de l'
enfrontament del vectigal
.
- Oli de
Manuel Aguirre y Monsalbe
, de
1851
-
1854
, procedent del Casino Principal de
Saragossa
(Diputacion Provincial de Zaragoza). Hi es representat dret, amb l'heraldica dels seus nous estats a les vestidures i prenent amb la ma esquerra una espasa que li serveix de suport.
Historiografia
- Lorenzo Valla
,
Historiarum [o Gesta] Ferdinandi regis Aragonum libri III
. Biografia oficial escrita a Napols en els anys
1445
-
1446
a instancia d'
Alfons el Magnanim
pel qui era secretari d'aquest ultim.
Novel·la historica
Bibliografia
[
modifica
]
- Alberto Boscolo
,
La politica italiana di Ferdinando I d'Aragona
, Caller, Universita degli Studi di Cagliari, 1954.
- Francesca Espanol Bertran, ≪
El sepulcro de Fernando de Antequera y los escultores Pere Oller, Pere Joan y Gil Morlanes, en Poblet
Arxivat
2018-12-14 a
Wayback Machine
.≫,
Locus Amoenus
, 4 (1998-1999), 81-106.
- Carlos Lopez Rodriguez,
Epistolari de Ferran I d'Antequera amb els infants d'Arago i la reina Elionor (1413-1416)
, Valencia, Universitat de Valencia, 2004.
- J. Muntaner i Bujosa, ≪Un agua medicinal prodigiosa para el rey de Aragon (1417)≫,
IV Congreso de Historia de la Corona de Aragon (Mallorca, 25 septiembre-2 octubre 1955)
, vol. 2, Barcelona, Diputacion Provincial de Baleares, 1970, pp. 417-28.
- I. I. MacDonald,
Don Fernando de Antequera
, Oxford, Dolphin Boook, 1948.
- Bautista Martinez Iniesta, ≪La toma de Antequera y la poetica del heroismo≫, a
Las tomas: antropologia historica de la ocupacion territorial del Reino de Granada
, Granada, Diputacion Provincial de Granada, 2000, pp. 383-415.
- Lope Pascual Martinez, ≪La cancilleria real castellana durante la regencia del infante don Fernando de Antequera≫,
Miscelanea Medieval Murciana
, 11 (1984), 177-236.
- Marcos Hierro
, E. ≪Els catalans i l'Imperi bizanti≫. A:
Ferrer i Mallol
, M. T
.
Els catalans a la Mediterrania oriental a l'edat mitjana
.
Institut d'Estudis Catalans
, Seccio Historico-Arqueologica, 2003, p. 23-78.
ISBN 9788472836709
.
- Roser Salicru i Lluch, ≪La coronacio de Ferran d'Antequera: l'organitzacio i els preparatius de la festa≫,
Anuario de Estudios Medievales
, 25 (1995), 699-759.
- Ferran Soldevilla,
El Compromis de Casp
, Barcelona, CSIC, 1965.
- Luis Suarez Fernandez,
Los Trastamaras de Castilla y Aragon en el siglo XV
, vol. XV de la
Historia de Espana
dir. per Ramon Menendez Pidal, Madrid, Espasa-Calpe, 1968.
- Juan Torres Fontes,
La regencia de don Fernando de Antequera y las relaciones castellano-granadinas (1407-1416)
, Cadis, Agrija, 1999.
- Lorenzo Valla,
Gesta Ferdinandi regis aragonum
, ed. per Ottavio Besomi, Padua, Antenore, 1973.
- Lorenzo Valla,
Historia de Fernando de Aragon
Arxivat
2007-10-09 a
Wayback Machine
.
, Madrid, Akal, 2002 (traduccio a l'espanyol de Santiago Lopez Moreda).
ISBN 978-84-460-1309-9
- Luis Vela Gormedino (ed.),
Cronica incompleta del reinado de Fernando I de Aragon
, Saragossa, Anubar, 1985.
- Francisca Vendrell de Millas, ≪Relacion medica de la enfermedad del rey Fernando de Antequera≫,
Archivo iberoamericano de historia de la medicina y antropologia medica
, 9 (1957), 111-119.
- Jaume Vicens Vives,
Els Trastamares
, Barcelona, Vicens Vives, 1969.
- Mª. Victoria Vilaplana Gisbert,
Documentos de la minoria de Juan II: la regencia de Don Fernando de Antequera
, Murcia, Real Academia Alfonso X El Sabio (Coleccion de Documentos para la Historia de Murcia, 15), 1993
Enllacos externs
[
modifica
]