Eduard IV
(
28 d'abril
de
1442
-
9 d'abril
de
1483
) va ser un pretendent de la
Casa de York
a la
corona anglesa
. Les seves victories militars el portaren al tron des del
1461
fins al
1470
, i despres de perdre'l el va recuperar des del
1471
fins a la seva mort per causes naturals.
Ascens al tron
[
modifica
]
Eduard de York va neixer l'abril de 1442 a Rouen, Franca. Era el segon fill de
Ricard Plantagenet
, el tercer Duc de York i Cecilia Neville. Com a besnet d'
Eduard III
, Ricard era un ferm candidat al tron. Ricard tambe era fill d'Anna Mortimer, filla de Roger Mortimer i rebesneta del mateix Eduard III per una linia successoria mes directa que la dels reis regnants de la
Casa Lancaster
. La candidatura al tron de Ricard Plantagenet el 1460 va iniciar el conflicte conegut com la
Guerra de les Dues Roses
. Quan el seu pare i el seu germa gran van morir a la
Batalla de Wakefield
, Eduard va heretar la pretensio al tron de la Casa de York.
Amb el suport del seu cosi Ricard Neville, Eduard va derrotar els Lancastrians en un seguit de batalles. Mentre Enric VI i la seva reina Margarida d'Anjou lideraven la campanya al nord d'Anglaterra, Eduard va prendre la capital i es proclama rei a Londres el 1461. Despres va reforcar-se al poder amb una victoria decisiva a la
Batalla de Towton
el mateix any, en la que l'exercit dels Lancaster va quedar practicament desfet.
Ricard Neville volia que Eduard establis una alianca matrimonial amb una potencia europea, pero Eduard va irritar-lo casant-se en secret amb
Elisabet Woodville
, segons fonts de l'epoca "la dona mes bella de l'illa de Bretanya". Tot i que els Woodville no eren rival pel poder de Neville, el favoritisme envers membres de la familia de la seva nova esposa i el fet que s'hagues casat sense ni tan sols comunicar-li, va distanciar Ricard del rei. Amb l'ajuda del germa rebel d'Eduard, el Duc de Clarence Jordi, van formar un exercit contra Eduard.
La major part de l'exercit reial va ser derrotat a la Batalla d'Edgecote Moor el 1469, i Eduard va ser capturat a Olney. Neville va intentar governar en nom d'Eduard, pero la noblesa que havia prosperat amb el nou rei estava inquieta i es va veure obligat a alliberar-lo. Eduard no va prendre represalies i en canvi intenta reconciliar-se amb Neville i el seu germa.
Pero el 1470 tots dos es van tronar a rebel·lar. Aquest cop van ser derrotats i van haver de fugir a Franca, on van fer una alianca amb Margarida d'Anjou per restituir Enric VI al poder (en aquells moments Enric patia un atac de bogeria i era la seva esposa la que decidia per ell). A la fi de l'any 1470 un exercit vingut des de Franca va envair Anglaterra i va obligar a fugir a Eduard.
Enric VI va ser coronat de nou el 1470, en una acta coneguda com la Rehabilitacio d'Enric VI, i Eduard es va haver de refugiar amb el seu germa
Ricard
a Borgonya, a la cort del seu cunyat el Duc Carles. Tot i que d'entrada Carles no tenia intencio d'ajudar Eduard, quan els francesos van declarar la guerra a Borgonya amb el suport d'Anglaterra, Carles va decidir donar un exercit a Eduard per recuperar el tron.
Eduard torna a Anglaterra amb un exercit relativament petit, i d'entrada va evitar enfrontaments directes al·legant, com
Enric Bolingbroke
havia fer setanta anys abans, que la seva unica intencio era recuperar el seu ducat. A l'arribar a
York
, pero, la ciutat li va tancar les portes. Aleshores es comenca a dirigir cap al sud i ana sumant suports. El seu germa Jordi de Clarence va tornar a canviar de bandol i es va unir amb ell. Eduard i els seus germans van vencer a la Batalla de Barnet, i acabaren d'eliminar la resistencia Lancastriana a la Batalla de Tewkesbury. En la primera batalla mori Ricard Neville, i en la segona batalla l'unic fill i hereu d'Enric VI, el princep de Gal·les. Eduard va entrar a Londres, i Enric VI va ser assassinat mentre era a la preso acabant amb la nissaga dels Lancaster.
Els dos germans d'Eduard, Jordi (Duc de Clarence) i Ricard (Duc de Gloucester) es van casar amb Isabel Neville i Anna Neville, dues filles de Ricard Neville, per heretar la fortuna i les terres del difunt comte. Com que rivalitzaven per la mateixa herencia, Jordi i Ricard van ser rivals durant molt de temps fins que Clarence va ser acusat i considerat culpable de traicio i conspiracio contra Eduard. Fou empresonat a la
Torre de Londres
i executat el
18 de febrer
de
1478
.
Vitrall amb la figura d'Eduard IV
Anys finals i mort
[
modifica
]
Eduard no va fer front a cap mes rebel·lio durant el seu regnat, ja que la linia dels Lancasters estava practicament extinta i l'unic rival que hi podia reclamar parentiu era Enric Tudor que havia fugit a l'exili.
El
1475
Eduard va declarar la guerra a Franca i van acabar signant el Tractat de Picquigny pel qual a canvi de la pau els francesos es comprometien a pagar-li de forma immediata 75.000 corones, mes un pagament anual de 50.000 mes a partir d'aleshores. Tambe va donar suport a un intent d'
Alexandre Stewart
a prendre el tron del seu germa,
Jaume III d'Escocia
, el
1482
.
La salut d'Eduard va comencar a decaure fins que la Pasqua de
1483
va caure malalt. Encara sobrevisque prou temps com per afegir nous termes al seu testament, el mes rellevant el que nomena el seu germa Ricard com a regent i protector dels seu fill despres de la seva mort. La defuncio es produi el
9 d'abril
de
1483
, i fou enterrat a la capella de Sant Jordi al
Castell de Windsor
. Va ser succeit pel seu fill de dotze anys
Eduard V
.
La causa de la mort d'Eduard no ha pogut ser determinada amb seguretat. Probablement moris de pneumonia, pero tambe s'ha suggerit que hagues contret el tifus o fins i tot que fos enverinat. Alguns atribueixen la seva mort a un exces de menjar, ja que de fet els seus ultims anys havia estat victima pel seu amor pel menjar i s'havia tornat gras i inactiu.
Eduard IV va ser un notable estrateg i comandant, aconseguint destruir la poderosa Casa de Lancaster en una serie de brillants victories militats i sense patir mai cap derrota al camp de batalla. Tot i els seus fracassos politics, molts cops a les mans del seu rival
Lluis XI de Franca
, Eduard demostra ser un rei popular i capac. Tot i que li faltava visio a llarg termini i a cops prenia decisions precipitades, tenia molt bon tracte amb els seus subdits i aconseguia despertar la lleialtat dels seus vassalls.
El regnat d'Eduard va comportar la recuperacio de la llei i l'ordre a Anglaterra, pero els durant els seus ultims dies tornaren els temps de descontrol amb un increment notable de la pirateria i la bandoleria.
Tot i la seva flamant arribada al poder, la dinastia d'Eduard tan sols li va sobreviure una mica mes de dos anys. Eduard fou un dels pocs membres de la seva familia a morir de causes naturals: tant el seu pare com el seu germa van morir a la
Batalla de Wakefield
, el seu avi i un altre germa foren executats per traicio, el seu germa petit moriria combatent
Enric Tudor
al
camp de Bosworth
, i el fat dels seus dos fills es desconegut.
Avantpassats
[
modifica
]
Nupcies i descendencia
[
modifica
]
Eduard IV es casa el 1464 amb Elisabet Woodville, amb la que tingue 10 fills legitims (tot i que tan sols set li sobrevisqueren):
Eduard va tenir nombroses amants, la mes coneguda Jane Shore. Se li atribueixen els seguents fills il·legitims:
- Amb Lady Elionor Talbot:
- Eduard de Wigmore (mort el 1468). Mort a la infancia.
- Amb Elisabet Lucy o Elisabet Waite:
- Elisabet Plantagenet. Nascuda vers el 1464, casada amb Sir Thomas Lumley el 1477.
- Artur Plantagenet, 1r vescomte Lisle (1460s/1470s ?
3 de marc
de
1542
).
- De mares desconegudes:
- Gracia Plantagenet. Va ser present al funeral de la seva madrastra Elisabet Woodville a 1492.
- Maria Plantagenet. Casada amb Enric Harman d'Ellam, fill de Tomas i Elisabet Harman.
- Una filla que seria la primera esposa de Joan Tuchet, 6e baro Audley.
Taula sucessoria
[
modifica
]