 |
Aquest article o seccio no
cita les fonts
o necessita mes referencies per a la seva
verificabilitat
.
|
Mapa del colonialisme l'any 1945
La
descolonitzacio
es un dels fenomens mes importants de la segona meitat del
segle
xx
i que significa la independencia de les
colonies
que s'havien establert a
Asia
i
Africa
per part d'algunes nacions europees un segle abans, i la conseguent aparicio de nombrosos
estats
en l'escenari mundial. La descolonitzacio va afectar a mes de la meitat de la superficie de la terra, i va repercutir notablement en les relacions internacionals.
Des del punt de vista cronologic, aquest proces es pot dividir en dues etapes:
- La primera correspondria a la descolonitzacio d'Asia, i es podria enquadrar entre
1946
i
1954
;
- La segona etapa correspondria a la descolonitzacio d'Africa, i abastaria des de
1956
a
1966
.
Entre l'una i l'altra etapa trobem un fet simbolic, la
Conferencia de Bandung
(
Indonesia
) en
1955
, de la qual va neixer el concepte del
Tercer Mon
, i que va suposar per a Asia la fi de la transicio del colonialisme a la independencia, i per a Africa el comencament del proces d'independencia. El proces de descolonitzacio es va portar a terme unes vegades per vies pacifiques, unes altres (les mes nombroses) de forma violenta. En alguns llocs, el proces descolonitzador es va portar a terme lentament, en uns altres de forma rapida.
Metodes i etapes
[
modifica
]
La descolonitzacio es un proces politic que amb frequencia involucra la violencia. En circumstancies extremes es pot arribar a una
guerra
d'independencia, de vegades despres d'una
revolucio
. En altres casos es tracta d'un cicle dinamic on les negociacions fracassen, van seguides de disturbis menors que resulten i repressio policial i de les forces militars, intensificant-se revoltes mes violentes que duen a mes negociacions fins que s'obte la independencia.
En algunes ocasions les accions de la poblacio local estan caracteritzades per la
desobediencia civil no violenta
. L'
India
es un exemple celebre. Mentre en alguns paisos de l'Africa Occidental Francesa (excloent els del
Magrib
) la descolonitzacio va ser fruit d'una combinacio d'insurreccio i de negociacions. El proces nomes es considera finalitzat quan el govern de facto es reconegut com un estat sobira per la comunitat de nacions.
La independencia es dificil d'assolir sense l'estimul i el suport practic d'un o mes agents externs. Els motius per donar ajuda son variats: nacions de la mateixa
etnia
o
religio
poden simpatitzar amb els grups oprimits, una nacio forta pot intentar desestabilitzar una colonia per afeblir a un rival o enemic colonitzador, per a crear un espai per a la seva propia esfera d'interes (com la
doctrina Monroe
nord-americana que es va aplicar a l').
Despres de la
Primera Guerra Mundial
va haver-hi un esforc col·lectiu institucionalitzat perque progresses la causa de l'autogovern a traves de la
Societat de Nacions
. Sota l'Article 22 del conveni d'aquesta organitzacio es van crear alguns mandats amb la intencio expressa de preparar paisos per a l'autogovern. Tanmateix, en realitat, es va produir una redistribucio del control sobre les antigues colonies dels estats vencuts, especialment d'
Alemanya
i d'
Imperi Otoma
.
Algunes colonies d'ultramar han triat retenir el seu estatus colonial, per exemple
Gibraltar
i les
Illes Malvines
. Aixi mateix, alguns poders colonials han promogut la descolonitzacio per a desfer-se dels costos financers, militars. I, finalment, hi ha poders colonials que han mantingut el seu estatus, retenint forts vincles economics i culturals amb les seves excolonies. A traves d'aquests vincles, els poders colonials antics han mantingut una proporcio significativa dels beneficis dels seus imperis, pero amb costos menors.
Poques vegades la descolonitzacio es assolida per una sola llei historica particular, sino que en general es desenvolupa a traves d'una o mes etapes d'emancipacio, cadascuna de les quals pot ser atorgada o aconseguida amb lluita. Aquestes poden incloure la introduccio de representants elegits (solament en qualitat de consellers) i diferents graus d'autonomia o d'autogovern. Aixi, l'etapa final de descolonitzacio pot significar nomes el lliurament de responsabilitats en relacions externes i en la seguretat i sol·licitar el reconeixement pel nou estat sobira. Pero, adhuc seguint el reconeixement de l'estat, el grau de continuitat pot ser mantingut per tractats bilaterals entre governs ara formalment igualis involucrant practiques com entrenament militar conjunt, pactes de proteccio mutua, o adhuc la instal·lacio de bases militars.
La primera descolonitzacio (1945-1956)
[
modifica
]
De la
Segona Guerra Mundial
, en va sorgir una situacio de no-retorn amb relacio al desti dels imperis colonials europeus. Les
potencies de l'Eix
(en especial, el Japo) havien plantejat un esquema anticolonial que, encara que despres es va comprovar que a penes era una pantalla per al seu propi
imperialisme
, va agitar prou l'
statu quo
anterior a la guerra, fins i tot perque ja durant la contesa sovietics i nord-americans coincidissin a impulsar un discurs d'alliberament nacional.
L'enfonsament dels vells imperis
[
modifica
]
Aquesta situacio va conformar el tercer costat d'un clar triangle de relacions entre les tres grans potencies liders del camp aliat. Els altres dos estaven compostos per la coincidencia angloamericana en una definicio internacional de les llibertats, seguint una tradicio liberal essencialment angloamericana (que havia quedat palesa a la
Carta Atlantica
), i l'anglorussa, pel que fa a aplicar la
Realpolitik
en la resolucio d'aspectes concrets en determinats conflictes de zona (la manifestacio mes celebre de la qual va ser la
Quarta Conferencia de Moscou
entre
Churchill
i
Stalin
, el
1944
).
La descolonitzacio, pero, era un desafiament, i aixo, en la immediata postguerra, generava una certa cautela tant a Moscou com a Washington. Aquesta prudencia logica, propia de les grans superpotencies amb una visio planetaria dels problemes geoestrategics, va ser aprofitada per les potencies imperialistes europees: primer pels britanics i despres, en la seva estela, pels francesos, els holandesos i els belgues.
L'objectiu comu era perllongar la integritat dels vells imperis tant com es pogues. Inicialment, i de manera implicita, fins i tot es va formar un front unit que va tenir exit perque les situacions a la periferia colonial van quedar molt aviat supeditades a les tensions europees que generava la imminencia de la
guerra freda
. Washington no va tardar a adoptar una gran precaucio davant el tema colonial, i examina cas per cas, tenint en compte, sobretot, que en alguns territoris la lluita d'alliberament nacional era de signe comunista clar.
Tanmateix, era evident que els Estats Units continuaven mantenint la seva preferencia pel desmantellament dels vells imperis. En part, perque eren els impulsors principals de la filosofia de les
Nacions Unides
, i aixo implicava conformar un sistema d'estats com mes ampli millor per a crear un gran forum que allunyes el perill dels totalitarismes: el gran projecte de
Franklin Delano Roosevelt
va continuar viu amb
Harry S. Truman
. A mes, perque els nord-americans defensaven a ultranca el lliure canvi i els imperis afavorien les situacions de proteccionisme, una cosa poc convenient quan la maquinaria industrial dels EUA pretenia mantenir els nivells productius que s'havien assolit durant la guerra i necessitava un mercat al maxim d'extens. Els sovietics coincidien a pensar que els imperis no eren sino un destorb a les seves noves capacitats expansives, ja que es consideraven liders mundials de la revolucio
socialista
.
Per a les potencies colonials la situacio era de fallida economica i l'opcio era aprofitar les riqueses dels territoris ultramarins i dels seus mercats com a garantia en les epoques de
crisi economica
a la metropoli. El problema era que en la immediata postguerra la imatge de submissio colonial era ja un topic.
Des del Sud-est asiatic al Proxim Orient, practicament a totes les colonies i mandats, les potencies europees s'havien d'enfrontar a situacions de revolta independentista mes o menys agudes.
L'opcio descolonitzadora britanica
[
modifica
]
Malgrat que era al bandol dels vencedors, el
1945
el
Regne Unit
estava arruinat. Aixo explica en bona part la decisio de la majoria de britanics a votar pel
partit laborista
. Un cop va haver arribat al govern,
Clement Attlee
va fer aprovar en menys d'un any setanta-cinc lleis importants d'un ampli programa de nacionalitzacions i proteccio social. Es va nacionalitzar l'aviacio civil, i bona part dels
transports
, la
mineria
del carbo, la
siderurgia
, el subministrament electric i de gas i moltes altres empreses. I, principalment, es va posar en marxa un avancat sistema de
seguretat social
(
National Insurance
) que no va trigar a esdevenir modelic per a la resta dels paisos europeus. La Gran Bretanya, impulsada per la necessitat, va crear el primer
estat del benestar
(
Welfare State
) propiament dit.
En aquest context de penuria, el vast Imperi era una carrega que absorbia mig milio de soldats i milers de funcionaris. El control d'aldarulls en llocs com
Palestina
o l'
India
comportava esforcos i riscos politics que minvaven la imatge de la
metropoli
. Els britanics van adoptar una politica pragmatica: el
1948
ja s'havien desfet de l'India,
Birmania
,
Iraq
i Palestina.
Pero l'operacio es va fer tant precipitadament que, en els casos mes conflictius, els britanics no van arribar a articular cap aparell d'estat. Els resultats van ser particularment desastrosos a l'India, la proclamacio d'independencia de la qual va ser avancada unilateralment pels britanics en un any sobre el calendari previst. La consequencia va ser un desgavell total quan els musulmans van decidir separar-se i formar el seu propi estat, el
Pakistan
. Les venjances entre
hindus
,
musulmans
i
sikhs
es van saldar amb mes d'un milio de morts nomes en tres mesos (d'agost a octubre de
1947
). A
Palestina
tampoc no es va arbitrar un consens politic, i els resultats d'aixo es perllonguen fins avui.
En qualsevol cas, les motivacions dels laboristes britanics no havien estat ideologiques. L'objectiu no era l'extincio de la idea imperial, sino la corrupcio del sistema en un sentit mes rendible. Alla on va ser factible, es van mantenir les colonies, fins i tot amb la forca de les armes.
La posicio francesa davant la descolonitzacio
[
modifica
]
Davant aquesta flexibilitat, la resta de les potencies colonialistes o be van aconseguir mantenir les seves possessions durant alguns anys mes, o be les van perdre despres de dures guerres, com va ser el cas dels holandesos, de les possessions dels quals a les
Indies Orientals
en va sorgir la Republica d'
Indonesia
.
El cas mes espectacular de resistencia a ultranca, pero, el va protagonitzar Franca. La seva actitud va provocar les dues guerres de descolonitzacio mes ferotges: la d'
Indoxina francesa
i la d'
Algeria
.
Els francesos havien desenvolupat el seu model d'imperi a partir d'un patro assimilacionista, basat en el racionalisme cartesia. Paris va exportar a les colonies el seu model d'estat. Tot i que eren considerats ciutadans de segona, tots els nens de l'Imperi rebien la mateixa educacio basica que els francesos de la metropoli. Els adults servien a l'exercit com la resta de ciutadans, i les lleis eren iguals per a tots.
Franca nomes va saber apel·lar a plantejaments legalistes que moltes vegades eren purament teorics. Aquesta va ser la idea de la Unio Francesa, recollida en la Constitucio de la
Quarta Republica Francesa
(
1946
), segons la qual, els territoris d'ultramar perdien la denominacio de colonies i esdevenien divisions administratives de la Republica Francesa (una idea aplicada a les ultimes restes de l'Imperi espanyol en temps del
general Franco
). Aquesta innovacio seguia la tradicio assimilacionista i centralista de l'Imperi frances: no es van fer distincions entre unes colonies i les altres; no es va fer cap mena de concessio a l'autogovern.
La manca de concessions va comportar dues guerres: la
guerra d'Indoxina
i la
guerra d'Algeria
.
Crisi de Suez
[
modifica
]
Mentre tenia lloc la
guerra d'Algeria
, es va desencadenar una greu crisi internacional a
Egipte
, que va tenir com a protagonistes principals la Gran Bretanya,
Franca
i
Israel
, encara que la forca decisiva la van tenir els Estats Units.
L'anomenada
crisi de Suez
va ser una altra consequencia del proces descolonitzador. Egipte s'havia independitzat de la Gran Bretanya el
1936
, pero durant la
Segona Guerra Mundial
les tropes britaniques van defensar el
canal de Suez
davant l'ofensiva alemanya pel nord d'
Africa
. A partir de 1948, la independencia d'Israel i la primera guerra en aquella zona de l'
Orient Mitja
van atiar poderosament el ressorgir del nacionalisme panarabista.
El 1952, ja plenament recuperada la independencia, un grup d'oficials nacionalistes va donar un cop d'estat que va enderrocar el corrupte rei
Faruk I
. El cervell i el motor del nou regim n'era el primer ministre, el coronel
Gamal Abdel Nasser
. La presidencia va recaure en aquest home a partir de
1954
, i des d'aleshores va esdevenir un lider cada vegada mes carismatic. El nou dictador va promoure la politica de no-alineacio amb cap de les superpotencies de la
guerra freda
i es va dedicar a fomentar l'
arabisme
a l'
Orient Mitja
i al
Magrib
. Tambe va donar suport a diversos moviments anticolonials a Africa, com l'FLN algeria.
Malgrat que les potencies occidentals veien amb recel aquestes tendencies, i tambe l'apropament amb els paisos de l'Est, li van concedir credits per a construir la
presa d'Assuan
, una obra que havia de regular les crescudes del
Nil
i subministrar energia electrica per a la industrialitzacio d'Egipte. Tanmateix, el 1956 i davant el seu acostament als paisos de l'Est, els americans van cancel·lar aquests credits. Nasser va contraatacar amb la nacionalitzacio de la Companyia Anglofrancesa del Canal de Suez (juliol) amb el pretext que aixi obtindria els fons necessaris per a dur endavant l'obra. A mes, va anul·lar el tractat internacional de 1888 pel qual es garantia la llibertat total de navegacio per a tots els paisos, cosa que apuntava cap a
Israel
.
Intervencio armada
[
modifica
]
El conflicte es va dur a l'ONU, pero davant la manifesta voluntat de sovietics i americans de mantenir-se al marge, anglesos i francesos van optar per llancar-se a una intervencio armada. La furia de Paris i Londres es combinava amb la por que les practiques nacionalitzadores de Nasser fossin imitades per les colonies que havien assolit la independencia o per les que estaven en cami de fer-ho.
L'atac francobritanic, combinat en secret amb un assalt israelita al
Sinai
, va ser un exit. Pero per manca dels mitjans necessaris, el desembarcament de les tropes que havien de recuperar el
canal de Suez
es va retardar uns quants dies. En aquest interval, els nord-americans van tenir temps de convocar l'Assemblea General de l'
ONU
, que va condemnar l'operacio, va obligar a un alto el foc i va humiliar internacionalment Paris i Londres.
Els anglofrancesos havien intentat dur a terme l'operacio a l'esquena de la superpotencia americana, pero mancats de la capacitat militar necessaria, havien fallat en l'intent de crear un "fet consumat". Els nord-americans, llavors, van decidir demostrar clar i net qui manava a l'hemisferi occidental, i van deixar establert que el nou ordre internacional estava dominat per les dues grans potencies. Suez va arraconar definitivament els vells imperis amb les seves velles politiques.
D'una altra banda, l'ultimatum sovietic -
Khrusxov
va amenacar de bombardejar Paris i Londres- va ser nomes una bravata, ja que els serveis d'intel·ligencia occidentals sabien que en aquell moment l'
URSS
no disposava de
missils
de llarg abast. Tot plegat va demostrar que Moscou i Washington continuaven estant d'acord en la questio colonial, com l'any
1945
.
La
crisi de Suez
va transcorrer gairebe simultaniament amb la
revolucio hongaresa
. Malgrat que amb mitjans diferents, en tots dos casos el resultat va ser el mateix: la potencia dominant a cada bloc va imposar l'ordre a la seva zona de predomini sense que el contrari goses intervenir-hi. Hi havia, doncs, un mutu acord explicit perque cap dels dos blocs es veia amb forca per a afrontar una nova i devastadora guerra mundial nomes una sola decada mes tard de l'ultima gran conflagracio.
Descolonitzacio africana
[
modifica
]
Entre el
1955
i el
1965
a
Africa
hi va haver una vertadera successio d'independencies, algunes de les quals conquerides per la forca (
Guinea
, el
Congo
,
Kenya
) i altres de negociades. A tot arreu, pero, els conflictes entre les diferents etnies o entre les elites dirigents, moltes de les quals no volien trencar totalment amb la metropoli, va ser un fet. Aixo va provocar molts
estats
artificials, les fronteres dels quals no coincidien amb les
etnies
que les habitaven, o cruentes
guerres civils
entre les faccions que volien detenir el poder.
- A l'Africa britanica la majoria dels territoris van passar a la independencia de manera pactada i gradual, amb l'excepcio de
Kenya
, on la insurreccio dels
Mau-Mau
va provoca mes de 40.000 morts.
- L'Africa austral va tenir problemes quan, el 1961, la Unio Sud-africana va abandonar el
Commonwealth
i va refermar i consolidar un regim d'
apartheid
.
- A l'Africa francesa, l'unica insurreccio generalitzada va tenir lloc a
Madagascar
l'any 1947.
Un dels casos mes conflictius va ser el del
Congo Belga
, on la metropoli va aprofitar les rivalitats entre les diverses etnies per a defensar els seus interessos colonials.
Els estimuls exteriors
[
modifica
]
Cap al final dels anys cinquanta, i sobretot
1960
, nombrosos
estats
de l'
Africa subsahariana
van obtenir la independencia de la dominacio occidental. Ates que els territoris de les diverses colonies africanes s'havien format aglutinant grups tribals i linguistics o etnies completament diferents, i fins i tot antagoniques entre elles, els moviments nacionalistes no s'havien desenvolupat amb forca des de la
Segona Guerra Mundial
.
Per tant, cal relacionar l'onada de processos independentistes, en primer lloc, amb l'exemple dels paisos del nord d'Africa, que cap a mitjan anys cinquanta (i abans, en el cas de
Libia
) havien aconseguit una emancipacio plena o estaven lluitant durament per a aconseguir-la (en el cas de la
guerra d'Algeria
).
A mes, la
conferencia de Bandung
(
1955
) va alimentar la dinamica independentista. En aquesta conferencia, les delegacions asiatiques (
India
,
Pakistan
,
Indonesia
,
Birmania
,
Ceilan
, la
Xina
i
Vietnam del Nord
) i africanes (
Egipte
,
Etiopia
,
Liberia
,
Libia
,
Sudan
i
Ghana
), a mes de les corresponents als paisos arabs, es van reunir per a estudiar temes d'interes comu, com el
colonialisme
, el
racisme
i la
sobirania nacional
.
En aquest context cal esmentar la
Declaracio sobre l'Atorgament de la Independencia als Pobles i Paisos Colonials
, adoptada per la Resolucio de l'Assemblea General de les
Nacions Unides
numero 1514 (XV) de 14 de desembre de 1960. En l'article 2 s'afirma que "Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminacio; en virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatus politic i procuren lliurement per llur desenvolupament economic, social i cultural".
Estimuls interiors
[
modifica
]
Malgrat que va tenir menys pes que els estimuls exteriors, l'impacte sociopolitic de la
Segona Guerra Mundial
tambe va afectar l'
Africa negra
, com havia passat en altres continents. La contesa no havia afectat aquesta regio del planeta, pero, en canvi, la dificultosa relacio amb les metropolis i la contribucio a l'esforc de guerra havien propiciat un cert desenvolupament economic propi.Noves xarxes de comunicacions i algunes industries de transformacio van afavorir el creixement urba, i tambe l'aparicio (en alguns paisos) d'una llavor de
classes mitjanes
i un
proletariat
autoctons. A mes, sobretot, la
mobilitat social
i geografica va comencar a influir en la destribalitzacio.
Des d'un punt de vista merament politic, en el canvi de segle havien aparegut les primeres figures nacionalistes panafricanistes, originaries de l'area antillana, nord-americana o sud-africana. Als EUA,
Marcus Garvey
va organitzar el 1914 l'Associacio Universal per a la Promocio dels Negres, que propugnava el retorn a l'Africa dels nord-americans de color. El doctor i professor de sociologia
William E.B. Du Bois
va estructurar el pensament
panafricanista
i posa en marxa tota una serie de congressos. El primer es va celebrar a
Paris
, el
1919
. Pero el mes important va ser el cinque, de
1945
, que es va convocar a
Manchester
.
Els processos independentistes que es van succeir a l'Africa subsahariana el 1960 es van dur a terme enmig d'una gran tranquil·litat. Tanmateix, les noves republiques africanes sempre van ser
estats
molt mes precaris que els asiatics o els arabs. En bona part, perque a diferencia d'aquests, a l'Africa subsahariana a penes van existir entitats estatals precolonials importants. I les poques que van sobreviure fins al
segle
xix
van ser arrasades pels conqueridors europeus, que van barrejar sense miraments centenars de pobles, etnies i tribus (a tall d'exemple, solament la
Nigeria
actual agrupa 250 etnies diferents).
La manca de cultures homogeneitzadores i la coexistencia forcada de persones tan alienes entre elles va afavorir la inestabilitat politica i social. Tambe va dificultar l'emergencia de
classes mitjanes
autoctones i el desenvolupament de cultures nacionals. A mes, faltaven quadres dirigents, funcionariat i classes tecnicoprofessionals. Aixo va fer que, en molts casos, les relacions amb l'antiga metropoli fossin una continuacio de la dependencia colonial; encara que en l'ambient de confrontacio bipolar, forcosament acabessin apareixent sovietics o nord-americans com a noves metropolis. A ells s'hi van unir, en els anys setanta i vuitanta, els xinesos.
Enllacos externs
[
modifica
]
|
|---|
Principals paisos implicats
|
|---|
|
|
Protagonistes
|
|---|
Presidents EUA
| |
|---|
Sec. Gen. URSS
| |
|---|
Europa
| |
|---|
Asia i America
| |
|---|
|
|
Esdeveniments
|
|---|
1945-49
| |
|---|
1950-59
| |
|---|
1960-69
| |
|---|
1970-79
| |
|---|
1980-89
| |
|---|
1990
| |
|---|
|
|
|
|