La critica de l'art es l'efecte d' avualuar una obra d'art . El critic d'art realitza els seus judicis habitualment a partir de valors estetics , seguint la teoria de la bellesa , i tambe seguint criteris morals i politics. Actua d'aquesta manera esdevenint un referent per al gust del public. Un dels objectius de la critica es la recerca d'una base racional per a l'apreciacio de l'art.

La varietat de moviments artistics s'ha traduit en una divisio de la critica d'art en diferents disciplines, cadascuna en funcio de criteris molt diferents per als seus judicis de valor . La divisio mes comuna en el camp de la critica es entre la critica historica i l'avaluacio, una forma d' historia de l'art i la critica contemporania de l'obra dels artistes vius.

Malgrat la percepcio que la critica d'art es una activitat de risc molt mes baix que fer art, les opinions d'art actual estan sempre subjectes a correccions drastiques amb el pas del temps. Alguns moviments artistics van ser nomenats despectivament pels critics i els artistes van adoptar el nom com una mena de medalla d'honor (per exemple, impressionisme , cubisme ), oblidant l'inicial significat pejoratiu. Els artistes sovint han tingut una relacio dificil amb els seus critics. John Ruskin va afirmar sobre una famosa obra de James McNeill Whistler , Nocturn en Negre i Or, el coet que cau , que era pitjor que "llancar un pot de pintura a la cara del public" .

Historia [ modifica ]

Origens [ modifica ]

Malgrat les critiques d'art poden tenir el seu origen en els origens de l'art, es considera que la critica d'art com a genere va definir-se durant el segle  xviii .

El primer escriptor d'adquirir una reputacio de critic d'art a Franca La Font de Saint-Yenne , qui va escriure sobre el Salo de 1737 , amb l objectiu d'entretenir alhora que integrava la retorica antimonarquica en la seva prosa.

El tambe frances Denis Diderot es generalment reconegut com l'inventor modern de la critica d'art. "El Salo de Diderot de 1765" va ser un dels primers intents reals per capturar l'art en les paraules. Segons l'historiador d'art Thomas E. Crow : "Quan Diderot va prendre la critica d'art va ser als talons de la primera generacio d'escriptors professionals que es dedicaven a oferir descripcions i judicis de pintura i escultura contemporania." ^[1]

Una figura dominant en la critica d'art del segle  xix fou el poeta frances Charles Baudelaire . La seva primera obra publicada va ser el seu examen d'art del Salo de 1845 , que va atreure l'atencio immediata per la seva audacia. Moltes de les seves opinions critiques eren una novetat en el seu temps, incloent la seva defensa de Delacroix i Courbet . Quan el famos quadre de Manet Olympia , mostrant una cortesana nua, va provocar un escandol pel seu realisme flagrant, Baudelaire va treballar en privat amb el suport del seu amic.

Segle XX [ modifica ]

Els membres del Grup de Bloomsbury , Roger Eliot Fry i Clive Bell van ser notables dos critics d'art del periode d'abans de la guerra. Fry va presentar el post-impressionisme per al pais, i Bell va ser un dels fundadors del formalisme . Herbert Read va defensar a artistes com Paul Nash , Ben Nicholson , Henry Moore i Barbara Hepworth .

Durant els anys de la guerra mundial i posteriorment tant les avantguardes artistiques de l'art com la critica van agafar mes forca als Estats Units, i mes concretament a Nova York . Peggy Guggenheim va obrir la seva galeria Art of this Century , i van sorgir artistes amb formacio literaria, entre ells Robert Motherwell i Barnett Newman , que tambe exercien de critics.

Van sorgir relacions especials entre critics i artistes, donant lloc a defenses com la que Clement Greenberg va advocar per Jackson Pollock i altres pintors com Clyfford Still , Mark Rothko , Barnett Newman , Adolph Gottlieb i Hans Hofmann . En canvi, Harold Rosenberg semblava preferir els pintors d'accio com Willem de Kooning i Franz Kline . Thomas B. Hess , l'editor gerent d' Art News , va defensar Willem de Kooning .

Els critics d'art com a generadors d'estils i promotors artistics van anar agafant poder, arribant a decidir tendencies i obviant a artistes que no els hi agradaven. Un exemple d'on podia arribar el poder de la critica es quan el 1958 Mark Tobey va guanyar el primer premi de la Bienal de Venecia , cosa que no passava des de la victoria de Whistler, i els critics van obviar la noticia, dedicant-li nomes algunes petites columnes en les revistes de mes tirada. ^[2]

Clement Greenberg va defensar l' expressionisme abstracte i a Jackson Pollock en particular, com l'epitom de valor estetic. Va qualificar l'obra de Pollock, com el millor de la seva epoca i la culminacio d'una tradicio artistica que es remuntava a traves de cubisme , Cezanne i Monet , en que la pintura es va fer cada vegada "mes pur i mes concentrada en el que hi era essencial. ^[3] Altres critics, com Harold Rosenberg i John Canaday , Meyer Shapiro i Leo Steinberg tambe van teoritzar sobre l'obra de Pollock i l'expressionisme abstracte.

Actualment [ modifica ]

Els critics d'art actualment treballen en diferents mitjans de comunicacio com son les revistes d'art especialitzades, els diaris, la televisio i la radio, i en museus i galeries. Molts tambe son emprats per les universitats o com a educadors d'art per als museus. Els critics d'art organitzen exposicions sovint son cridats per escriure catalegs d'exposicions. Tenen la seva propia organitzacio no-governamental de la UNESCO , anomenada Associacio Internacional de Critics d'Art , que te al voltant de 76 seccions nacionals. ^{[4] [5]}

Critica d'Art a Catalunya [ modifica ]

La critica d'art va comencar a difondre's a traves de les pagines de revistes i diaris a partir de la meitat del segle  xix . Periodistes com Eugeni d'Ors van vindicar i teoritzar els nous moviments, mentre que artistes tan emblematics com Dali o Perejaume van agafar la ploma per reflexionar sobre la seva obra. Els critics d'art han estat agitadors, curadors, assessors, professors, tecnics i directors de museus o d'institucions artistiques. ^[6]

Les critiques d'art de Francesc Miquel i Badia , al Diario de Barcelona , van ser de les primeres que es van escriure a Catalunya . Aquest pioner va glossar, des del 1866, el gust academicista a les pagines del rotatiu barceloni. Pocs anys despres, Raimon Casellas advocava des de les pagines de La Vanguardia (1892-1899) i de La Veu de Catalunya (1899-1910) pel moviment modernista . Eugeni d'Ors inaugurava el segle  xx vindicant el Noucentisme a El Poble Catala (1904-1906). Des de Glosari , la columna diaria que tenia a La Veu de Catalunya i que firmava amb el pseudonim de Xenius, el periodista i assagista va exposar les teories estetiques, politiques i culturals del Noucentisme. Alguns critics contemporanis de D'Ors van ser Sebastia Gasch , Joaquim Folch i Torres , Rafael Benet i Joan Merli . ^[6]

Despres de la Guerra civil espanyola i durant l'etapa franquista van destacar critics com Angel Marsa que va defensar a Jimenez-Balaguer en particular, Juan Eduardo Cirlot , Arnau Puig o Rafael Santos Torroella , que van glossar les avantguardes. Alexandre Cirici Pellicer , que va comencar a escriure a la revista Serra d'Or als anys seixanta, va convertir-se en tota una referencia per a molts artistes i critics. Alicia Suarez i Merce Vidal van continuar la tasca de Cirici a les mateixes pagines de la publicacio de divulgacio cultural. Un altre critic cabdal del segle passat va ser Josep Palau i Fabre , tota una referencia pels estudis i la difusio que va fer de l'obra del pintor malagueny Pablo Picasso . ^[6]

A partir de la segona meitat del segle  xx destaquen les critiques de Josep Corredor-Matheos , Daniel Giralt-Miracle , Francesc Vicens , Mercedes Molleda , Francesc Miralles , Maria Lluisa Borras , Josep Iglesias del Marquet i el col·lectiu TMGFD , que formaven Joan Ramon Triado , Francesc Miralles , Manuel Gudiol , Francesc Fontbona i Joaquim Dols . Altres critics destacats son Victoria Combalia , Maria Teresa Blanch , Gloria Picazo , Gloria Moure , Eugeni Bonet , Antoni Mercader , Manuel Clot , Menene Gras , Anna Maria Guasch , Pilar Parcerisas , Maria Josep Balsach , Joan Maria Minguet i Batllori , Josep Miquel Garcia , Abel Figueres , Conxita Oliver , Marti Peran , Manuel Borja-Villel , Vicenc Altaio , Carles Hac Mor o Ester Xargay . A Valencia destaquen els estudis i els treballs de Vicente Aguilera Cerni o Tomas Llorens . ^[6]

Amb la fi del franquisme , la premsa escrita en catala es va normalitzar i els escriptors d'art van comencar a publicar de manera mes regular als diaris generalistes i a les revistes. A les pagines d'art del diari Avui , coordinades primer per Daniel Giralt-Miracle i despres per Pilar Parcerisas, han col·laborat una gran diversitat d'escriptors, artistes i critics. Les pagines del diari El Pais tambe han contribuit a difondre les critiques i opinions d'artistes i escriptors. Tot sense oblidar revistes com Artilugi , Batik , Questions d'Art , Artics , D'Art , El Temps , Cave Canis , Arte Omega , Materia , Transversal , Papers d'Art , Bonart ^[7]

Entre els historiadors d'art destaquen Joan Ainaud de Lasarte , Xavier Barral , Santiago Alcolea , Francesc Fontbona o Josep Gudiol . Alguns dels artistes mes emblematics tambe van agafar la ploma per analitzar, explicar o fer balanc de la seva obra. Va ser el cas de Joaquim Torres i Garcia o Salvador Dali. Mes tard, a partir de la segona meitat del segle  xx , van agafar el relleu escriptors com Antoni Tapies , el Grup de Treball o, mes recentment, Antoni Llena i Perejaume. ^[6]

L' Associacio Catalana de Critics d'Art (ACCA) engloba i representa mes d'un centenar de critics, historiadors i tractadors d'art. Aquesta associacio va maldar durant molt de temps per ser reconeguda i, finalment, va ser autoritzada el 1978 . Els presidents han estat Josep Corredor-Matheos , Daniel Giralt-Miracle , Arnau Puig , Josep Bracons i Pilar Parcerisas . ^[6]

Referencies [ modifica ]

Vegeu tambe [ modifica ]

• Critica literaria
• Metanarrativa , canon estetic , obra mestra

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Critica de l'art