Flamenc

Origen	Espanya
Historia	Japanese flamenco (en) i flamenco and bullfighting (en)
Creacio	1774
Part de	musica espanyola , musica llatina i dansa folklorica

El flamenc es un genere de musica i dansa del segle  xviii , que te com a base la musica i la dansa andalusa, en la creacio i desenvolupament del qual van tenir un paper fonamental els individus de l'etnia gitana . El flamenc neix i es desenvolupa a Andalusia , durant el periode que va des del segle  xviii al segle  xx . Te influencies morisques, gitanes, africanes, americanes, entre altres. El cante , el toque i el baile son les principals facetes del flamenc. Els diferents estils flamencs , s'anomenen palos . El 16 de novembre de 2010 el flamenc va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO .

Els principals centres i families flamenques es troben encara en barris i ciutats que van servir de nucli per als gitanos, com Alcala , Utrera , Jerez de la Frontera i Sevilla . A Catalunya han existit figures molt rellevants, com la bailaora Carmen Amaya .

Etimologia [ modifica ]

La paraula flamenc, referida al genere artistic que es coneix sota aquest nom, es remunta a mitjan segle  xix . No hi ha certesa de la seva etimologia, per la qual cosa s'han plantejat diverses hipotesis:

• Paral·lelisme amb l' ocell del mateix nom. Algunes hipotesis relacionen l'origen del nom del genere flamenc amb les aus camallargues del mateix nom. Una d'elles diu que el flamenc rep aquesta denominacio perque el llenguatge corporal dels seus interprets recorda a aquestes aus. Marius Schneider, en canvi, defensa que l'origen del terme pot estar en el nom d'aquestes aus, pero no en la seva semblanca amb l'estil dels bailaores sino en que el mode de mi , que es el predominant en el repertori flamenc, es relaciona a la simbologia medieval, entre altres animals, amb el flamenc. ^[1]
• Musica dels "fellah-minva", els pagesos moriscos sense terra. Segons Blas Infante el terme "flamenc" prove de l'expressio hispanoarab fellah minva , que significa "camperol sense terra". ^[2] Segons ell, molts moriscos es van integrar a les comunitats gitanes, amb les que compartien el seu caracter de minoria etnica al marge de la cultura dominant. Infante suposa que en aquest ambient degue sorgir el cante flamenc, com a manifestacio del dolor que aquest poble sentia per l'aniquilacio de la seva cultura. Tanmateix aquest autor no aporta cap font historica documental que avali aquesta hipotesi i, tenint en compte la ferria defensa que va fer al llarg de la seva vida d'una reforma agraria a Andalusia, per pal·liar la misera situacio del jornaler andalus de la seva epoca, aquesta interpretacio sembla mes ideologica i politica que historica o musicologica. No obstant aixo, el Pare Garcia Barrioso, tambe considera que l'origen de la paraula flamenc pogues estar en una expressio arab usada al Marroc , fellah-mangu , que significa ≪cants dels camperols≫. ^[3] Aixi mateix un especialista com de Vega aporta les expressions felahikum i felah-enkum , que tenen el mateix significat. ^[4]
• Origen a Flandes . Un altre bloc d'hipotesis vinculen l'origen del terme amb el territori de Flandes. Segons Felip Pedrell el flamenc va arribar a Espanya des d'aquestes terres durant l'epoca de Carles V del Sacre Imperi Romanogermanic , i d'aqui ve el seu nom. ^[5] Alguns autors afegeixen que en els balls que es van organitzar per donar la benvinguda a aquest monarca aparegueren expressions d'anim com les de Balleu-li al flamenc! Segons el diccionari etimologic del neerlandes, la paraula provindria del fet que es pensava a la peninsula Iberica que els gitanos que van crear aquesta musica, venien d'un lloc llunya i del nord, doncs de Flandes. ^[6]
• Els gitanos se'ls coneix tambe com a flamencs. El 1881 Antonio Machado Alvarez , Demofilo , en el primer estudi sobre el flamenc, va argumentar que aquest genere deu el seu nom al fet que els seus principals conreadors, els gitanos, eren coneguts frequentment a Andalusia sota aquesta denominacio. ^[7] El 1841 , George Borrow, en el seu llibre The Zincali: an account of the gypsies of Spain (Los Zincali: Los gitanos de Espana) ja havia recollit aquesta denominacio popular, el que reforca l'argumentacio de Demofilo.

No hi ha cap certesa del motiu pel qual els gitanos eren anomenats flamencs, pero hi ha nombroses noticies que apunten cap a un origen en l'argot, situant el terme flamenc dins del lexic propi de la germania . Aquesta teoria soste que flamenc deriva de flamancia , paraula que prove de flama i que a la Germania es refereix al temperament fogos dels gitanos. En el mateix sentit el diccionari de la Real Academia Espanola diu que flamenc significa col·loquialment ≪xulo o insolent≫, la locucio ≪posar-se flamenc≫ n'es un exemple. ^[9] En un significat similar, el terme "flamenc" es usat com a sinonim de ganivet i de gresca o gatzara per Juan Ignacio Gonzalez del Castillo , en el seu sainet El soldado fanfarron (El soldat fanfarro), cap al 1785. Tot i aixi, Serafin Estebanez Calderon, en les seves Escenas andaluzas (1847) aporta les primeres descripcions de situacions flamenques, i en elles no va utilitzar aquest nom per realitzar aquest tipus de qualificacions.

Cante jondo [ modifica ]

Segons el diccionari de la RAE , el cante jondo es ≪ el mas genuino cante andaluz, de profundo sentimiento≫ (el mes genui cant andalus, de sentiment profund). ^[10] Aquest diccionari recull com a equivalents les locucions cante jondo o cante hondo , el que avala que el terme jondo no es mes que la forma dialectal andalusa de la paraula castellana hondo (profund, pregon), amb la seva caracteristica aspiracio de la h provinent de f inicial. Tanmateix Maximo Jose Kahn arriba a sostenir que el terme jondo procedeix de la locucio hebrea jom-tob o yom-tob , desinencia d'alguns cants de sinagoga . ^[11] Segons Manuel Garcia Matos e Hipolito Rossy, no tot el cante flamenc es cante jondo . ^[12] Manuel de Falla considerava que el cante jondo era el cant antic, mentre que el cante flamenco era el modern. ^[13]

Historia [ modifica ]

Degut a la dificultat per al seu estudi cientific, molts dels estils que han influit en el flamenc es perden en la nit dels temps. Es poden considerar prehistoriques a totes aquelles fases de gestacio i evolucio, be del mateix flamenc, be dels generes musicals o lirics en els que troba ascendencia, anteriors al segle  xviii , quan es tenen les primeres noticies relatives a interprets professionals. Es en aquesta etapa prehistorica on es localitzen els principals substrats i adstrats, que no es poden anomenar de cap manera flamencs, pero que poden haver contribuit a la minima, menor o major mesura a la seva conformacio.

Podem considerar protohistorica l'etapa que abasta des de les primeres noticies sobre el flamenc fins a les primeres gravacions sonores. En aquesta fase, que abasta des de mitjan-finals del xviii a finals del XIX, el flamenc es presenta com un producte si no acabat molt semblant al dels registres sonors. Al comencament d'aquest periode, el grup de cants que despres es dirien flamencs encara romanen separats i aillats uns dels altres, amb una forta segmentacio comarcal i, a vegades, etnica. Dues son les dades decisives per tal que aquesta situacio canvii.

Es pot dir que el flamenc no va neixer espontaniament, sino que es va generar a partir del folklore popular, on eren abundants els antics "romances juglarescos". Es creu que els gitanos del sud d' Espanya van crear aquesta musica dia a dia des de la seva arribada a Andalusia el segle  xv . Es creu que els gitanos van arribar d'una regio del nord de l' India anomenada Sid, que actualment pertany al Pakistan , i que van haver d'abandonar per causa una serie de conflictes bel·lics. Fins al final del segle  xv , els gitanos han estat quasi sempre nomades amb professions relacionades amb el pastoreig i l'artesania. La tradicio nomada porta aquest grup etnic a ser una cultura acostumada a adquirir les formes musicals d'alla on arribava, per reinterpretar-les despres a la seva manera.

La musica n'es una part molt important, tant en les seves celebracions com en la seva manera de viure. Tot el que necessiten per comencar a fer musica, es una veu i ritme, que sempre s'hi pot afegir amb les mans i els peus. Per aquesta rao, en les formes mes primitives del flamenc no es necessiten mes instruments que els que proporciona el cos huma. En la musica gitana sempre han estat importants tant la improvisacio com el virtuosisme.

Els gitanos van trobar a Andalusia el lloc perfecte per a desenvolupar la seva musicalitat, ja que aquesta regio gaudia d'un impressionant auge cultural, artistic i cientific. Aquest fet es devia a quasi vuit-cents anys de barreja de cultures arabs, jueves i cristianes. La falta de documentacio escrita sobre els primers temps del flamenc es produeix perque aquest es va generar i desenvolupar en un ambient de secular ignorancia i sota el regnat de la pobresa mes sublim, circumstancies, aquestes, que no van permetre als primers flamencs deixar testimoni de la seva propia experiencia; de fet, la imatge que devien donar les primeres escenes flamenques no van motivar els intel·lectuals de l'epoca per a plasmar-les en els seus escrits.

Aixi doncs, el flamenc no era considerat llavors com un art, sino com tot el contrari. En realitat, les poques mencions per part d'alguns intel·lectuals de que es disposa, son en sentit pejoratiu. La primera transcripcio a partitura d'una peca flamenca es troba dins de l'opera "La mascara afortunada" de Neri ( Italia , segle XVIII). Podem dir que a finals del segle  xix el flamenc ja havia establert les seves formes tal com es coneixen avui, malgrat que es una musica que no ha deixat d'evolucionar des dels seus origens i que segueix viva i canviant.

La Guerra de la Independencia (1808) [ modifica ]

Donada la superioritat militar de l'exercit napoleonic el gruix de la resistencia hispana front a la invasio francesa el constitueix el poble pla, que s'organitza en juntes i practica la tactica de guerrilles per obstaculitzar l'avanc frances. Nombrosos episodis heroics emplenen aquesta lluita, amb importants baixes entre la poblacio civil, pero sens dubte els mes emblematics son la batalla de Bailen, on grups de bandolers van col·laborar decisivament en la derrota de la cavalleria francesa, i el setge de Cadis, que gracies al suport naval britanic es va mantenir invicta.

Un cop acabada la guerra queda en la consciencia espanyola un sentiment d'orgull racial que contraposa a l'il·lustrat afrancesat la forca tel·lurica del "maco", arquetip de l'individualisme, la gracia i el castissisme. En aquest ambient triomfa la moda "cani". Despres de diversos segles de marginalitat, convivencia dificil i persecucions i pragmatiques que no es porten efectivament a terme, el castissisme veu en el gitano un model ideal d'aquest individualisme, de manera que els primers interprets gitanos que arriben a la Cort no nomes son ben rebuts sino que reforcen un sentiment de fascinacio per les coses andaluses ja manifestat pels primers viatgers del nord d'Europa i que en aquells moments, en plena eclosio de les escoles taurines de Ronda i Sevilla, arriba a la capital.

Silverio Franconetti i el primer cafe cantant (1881) [ modifica ]

Tot i no haver conservat cap registre sonor cert, se sol considerar Silverio Franconetti un dels cantaors mes complets que han existit. Ell, que no era d'etnia gitana, va aprendre d'aquests tots aquells cants que estaven ocults per al public general, i va decidir dedicar-se al cant per consell del millor cantaor de la seva epoca, el fill. Despres d'un parentesi a l'Uruguai, va reprendre la seva carrera el 1864 i el 1881 obre a Sevilla el primer cafe cantant.

El cafe cantant era un local nocturn on els espectadors podien beure copes a la vegada que gaudien dels espectacles musicals. Com es de suposar, en aquests locals es produien frequentment excessos de tota classe, cosa que va motivar un gran rebuig entre el comu de la poblacio que va viure d'esquena al moment mes decisiu del desenvolupament de l'art flamenc, i que al capdavall va dificultar l'apropament de les classes intel·lectuals a aquest fenomen cultural.

Segons va publicar en les seves memories el cantaor Fernando de Triana, ja en 1842 existia un cafe cantant anomenat Los Lombardos, pero fins aquest moment els diferents cants i interprets havien estat forca desconnectats entre si. Al cafe de Silverio aquests es col·loquen uns enfront d'altres, en un ambient molt enriquidor pero molt competitiu, i al capdavant de tots el mateix Silverio, cantaor de llarg repertori, d'excel·lents dots artistics, al qual li agradava reptar en public els millors "cantaors" que passaven pel seu cafe. La moda del cafe cantant va permetre el sorgiment del cantaor professional (que guanyava mes diners com millor fos la seva interpretacio) pero a la vegada va servir de gresol on es van fondre els multiples aspectes de l'art flamenc. Alla, el "paio" aprenia els cants gitanos, mentre els gitanos reinterpreten al seu estil els cants folklorics dels paios que arribaven a Andalusia, el cantaor d'escas repertori maldava per estendre'l, i el public configurava amb el seu aplaudiment un gust musical que tendia a unificar (en tematica i execucio) i a discriminar uns pals d'altres.

L'evolucio dels palos [ modifica ]

En el transcurs del segle  xix tots aquests ingredients, que a la fi conformarien el flamenc, s'estan fusionant i recreant fins al punt que sent la major part de les seves coples d'origen camperol, adquiriran el seu caracter flamenc ja a la ciutat: tots els bressols del flamenc son ciutats o vil·les de marcat pes especific a les comarques del Baix Guadalquivir .

D'altra banda l'apropiacio dels gitanos a l'execucio dels cants porta com a consequencia un estil propi que els allunya cada vegada mes de les tonades populars, fenomen que s'accentuara encara mes amb el sorgiment dels cantors professionals.

Esta molt estesa la idea que el flamenc es el folklore d' Andalusia . A l'Andalusia pre-flamenca les musiques folkloriques estaven fraccionades a nivell comarcal: seguidillas i sevillanes a l'Alt i Baix Guadalquivir, fandangos a l'extrem occidental, fandangos abandolats a l'Alta Andalusia i la Campina cordovesa, verdiales als Montes de Malaga, trovos i musiques de La Alpujarra per les terres altes de Granada i Almeria ... El flamenc beu de moltes d'aquestes fonts pero donant un resultat final tan estilitzat i complex que l'andalus mitja, fins i tot essent ben dotat per a la musica, seria incapac d'escometre. De fet, en cap moment de la seva llarga trajectoria historica, el flamenc ha passat de ser una musica relativament minoritaria, amb mes o menys difusio, pero sempre superada pels folklores locals o comarcals.

Atenent a la metrica de les cobles, es poden dividir en tres grans grups:

• Hereves del romanc : Cobles de tres o quatre versos de vuit sil·labes, amb rima preferentment assonant en els versos parells.
• Hereves de la seguidilla : Cobles de tres o quatre versos alterns de cinc i set sil·labes, amb rima en els versos curts.
• Hereves del fandango : Cobles de cinc versos (que a l'hora de l'execucio es repeteix un d'ells) de set o vuit sil·labes, rimant els versos parells i els senars per separat.

Les cobles del primer grup es van desenvolupar a partir dels cants populars basats en el Romancero i els plecs de cordill (impressions dels romancos que el cantant ambulant venia despres de la seva interpretacio) l'estilitzacio va donar lloc al corregut. El fraccionament d'algunes quartetes significatives (sovint resumides en tres versos) va donar lloc a les tonas primitives (impregnades mes dels cants liturgics) i l'acompanyament de la guitarra (el que li va imprimir un compas per a ser ballable), a la canya i el pol, que comparteixen metrica i compas pero difereixen en la seva execucio; la seva paternitat se li atribueix a Ronda, ciutat fronterera entre l'Alta i la Baixa Andalusia. Aquests pals arribarien a Triana, raval de Sevilla amb gran tradicio en els correguts, on es transformarien per donar lloc a la solea . Des d'aqui viatjaria a Utrera, Jerez, Cadis i El Port, on conformarien variants locals. A Cadis, en aquell moment la ciutat mes cosmopolita d'Espanya, pateix multitud d'influencies que la fan evolucionar fins a generar el grup de les cantines i el seu pal central l'alegria amb marcada influencia de la jota aragonesa. Aixi mateix de la interpretacio mes festiva de correguts i soleares sorgirien en Triana els jaleo , i a Jerez la buleria . Els jaleo van viatjar a Extremadura i les buleries es difongueren des de Jerez a tota la baixa Andalusia, generant variants locals. D'altra banda, els tangos i tientos es desenvolupen en els grans ports andalusos (Cadis, Sevilla i Malaga), acusant la influencia de la musica de la Cuba colonial segons alguns autors, o dels primitius ritmes gitanos segons altres.

La metrica de les seguidilles es compartida tambe per algunes tonades camperoles com la nana, els pregons i els cants de batre , l'arcaisme interpretatiu i argumental conviden a pensar que son generes preflamencos. A partir d'aqui va poder desenvolupar-se la lleugera, pal que en un principi es interpretarien sense guitarra. La serrana en canvi es presenta com una interpretacio virtuosisme i melismatica de la lleugera, fins al punt que tradicionalment s'interpretaven juntes, servint la lleugera d'introduccio o de rematada. Aquest grup de pals son els de menor ascendencia gitana en elaboracio i interpretacio, per la qual cosa no deixa de ser curios el fet que el pal mes genuinament cale, la alborea , cant de noces vetat fora de les reunions familiars gitanes, comparteixi metrica. Tambe sense guitarra va poder desenvolupar la primitiva playera (possible contraccio fonetica de planyidora), que amb el pas del temps s'impregnaria de la melodia de les tonas per donar lloc a la siguiriya , finalment executada amb guitarra . La seva metrica es unica i consta d'un primer, segon i quart vers de cinc o sis sil·labes i un tercer que pot arribar a les onze o dotze.

Finalment hi ha el grup dels fandangos, que al segle  xvii era considerat el cante i ball mes estes per tot Espanya i que al marxar perdent quedar confinat en comarques on va acabar generant variants locals. A causa de l'expansio de les sevillanes, en algunes comarques (especialment a l'oest del Guadalquivir) aquestes variants perdre el seu paper de suport del ball el que va permetre un major lluiment de l'interpret; d'aquesta manera sorgeix l'ampli ventall de variants locals dels fandangos de Huelva, que al segle  xx es va refinar fins a donar lloc al molt variat espectre de fandangos personals. Als pobles de les muntanyes de Malaga sobreviuran, aliens a l'evolucio flamenca, els verdials, cante i ball afandangat el frenetic acompanyament es una reliquia que es remunta com a minim a l'epoca morisca o fins i tot a la romana, com es desprendria d'un mosaic del segle I que es conserva al Museu de Napols. A l'est i sud-est del Gran Riu s'acompanyaran els fandangos amb la Bandol, instrument de corda executada amb un compas regular que permet el ball. Sorgeixen aixi els fandangos de Lucena, els abellot de Puente-Genil (Cordova), les malaguenas primitives, les rondena, les Jaber, els jabegotes (Malaga), la granaina, el taranto (Almeria) i la Taranta (Jaen).

Amb l'obertura de jaciments miners en l'arc mediterrani milers de camperols andalusos, especialment de les provincies mes orientals, va emigrar a Alacant en els principals enclavaments miners evolucionen els tarantos. Aquesta ultima desenvolupa variant propia en Linares, i evoluciona cap a la minera de la Unio, la cartagenera i l'aixecada. A partir de l'epoca del cafe cantant alguns d'aquests cants tambe caminar el cami de partionar del ball i convertir-se en cants de compas lliure, que permetran el lluiment dels grans interprets. El gran impuls a aquest proces el va donar Antonio Chacon, qui va desenvolupar versions preciosistes de malaguenyes, granainas i cants miners.

Seguint amb la metodologia exposada a dalt, considerariem historia del flamenc a tots aquells esdeveniments que es produeixen a la llum del registre sonor, ja sigui en cilindres de cera, metal·lics, discos de pissarra o qualssevol altres suports audiovisuals. En aquesta fase se sobreposa, per damunt de les referencies i les especulacions, la certesa de les gravacions mes antigues, la veu dels seus mateixos protagonistes. Aixi mateix les referencies en premsa o altres mitjans escrits son mes facilment interpretables perque el flamenc es ja un fenomen conegut, i estes i inequivoc.

La Generacio del 98 i l'antiflamenquisme [ modifica ]

El darrer terc del segle  xix suposa una etapa convulsa per a la politica espanyola amb esclats revolucionaris, guerres civils i cops militars, entre altres esdeveniments. Aquestes tensions es tradueixen en una debilitat exterior que culminara en la perdua de les colonies el 1898 . Aquests fets fan reflexionar a la intel·lectualitat de l'epoca que veu com Espanya perd el seu estatus de potencia politica alhora que es va endarrerint front als avencos industrials del nord d'Europa. Entre les explicacions exhibides per aquests intel·lectuals de la Generacio del 98 es troba el "flamenquisme", especie de calaix de sastre conceptual on hi caben els costums gitanes, el cante flamenc, l'aficio als toros i altres elements de la cultura popular andalusa, que es vilipendiat en la mateixa epoca en que els intel·lectuals gallecs o catalans intenten des de dalt un renaixement cultural regionalista.

Tots els membres d'aquesta generacio van ser per tant antiflamenquistes, a excepcio dels germans Machado que per ser sevillans i a la vegada fills del famos folklorista "Demofilo" tenien una visio mes complexa de l'assumpte. El paladi d'aquest moviment va ser l'escriptor madrileny Eugenio Noel, qui en la seva joventut va ser un casticista militant. Noel, que era gran admirador de la cultura popular, va atribuir a l'extensio del flamenc i la tauromaquia l'origen dels mals de la patria, en contraposicio als moderns estats europeus on l'absencia d'aquestes manifestacions culturals semblaven traduir-se en un major desenvolupament economic i social. Aquestes consideracions van fer que s'establis durant decades una esquerda insalvable entre el flamenc i la intel·lectualitat, nomes trencada per la decisiva empenta de la Generacio del 27, els membres mes eminents de la qual eren andalusos i per tant coneixedors de primera ma del fenomen.

"Opera Flamenca" i el Concurs de Cante Jondo de 1922 [ modifica ]

El concurs de Cante Jondo de 1922 havia estat promogut per Federico Garcia Lorca i Manuel de Falla durant la seva estada granadina. Tots dos artistes, que encara concebien el flamenc com folklore en lloc de com a art, sentien preocupacio perque entenien que el triomf massiu que estava tenint el flamenc acabaria amb les arrels mes pures i fondes (en andalus "jondo") del flamenc. Per posar-hi remei van organitzar un concurs de Cante Jondo (per diferenciar-lo de cantes festius, cantines i altres; aquesta separacio no es te ara per valida) en el qual nomes podien participar aficionats i el jurat va ser presidit per Don Antonio Chacon, aleshores primera figura del cante. Els guanyadors van ser un cantaor professional retirat de Moron de la Frontera "El tenalles" i un nen sevilla de 8 anys anomenat Manuel Ortega i que passaria a la historia amb el nom artistic de Manolo Caracol. Al marge del resultat de l'experiment va resultar un fracas a causa de l'escas resso que va produir i aixo va ser aixi perque Lorca i Falla no van saber entendre el caracter d'art gran i professionalitzat que per llavors ja tenia el flamenc i es van afanyar debades per cercar una puresa que mai va existir en un art que sempre s'ha caracteritzat per la barreja i la innovacio personal dels seus creadors. Aquest purisme es un corrent conservador del flamenc que treu el cap periodicament en els moments de major efervescencia creativa.

En aquesta mateixa epoca en que es va organitzar el concurs el flamenc vivia la seva Edat d'Or gracies a la Opera Flamenca el nom no es deu a una altra rao mes que l'interes dels promotors de tributar menys impostos com per llavors succeia amb el genere liric. Son aquests els anys d'Antonio Chacon, de Manuel Torre, de la Nina de los Peines, de Pepe Marchena , de Manolo Caracol i de moltes de les maximes figures que ha donat aquest art. Els espectacles es produien en grans auditoris com teatres o places de toros i es van estendre des del seu nucli al Baix Guadalquivir, a tot Espanya ia moltes de les principals ciutats de la resta del mon. Aquest gran exit social i comercial arraconar sobre l'escenari a alguns dels pals mes antics i sobris en favor d'aires mes lleugers com les Cantina, els cants d'anada i tornada i, sobretot, els fandangos, l'explosio es va traduir en un ampli repertori de versions personals. Des del purisme es va criticar en tot moment aquesta excessiva livianitzacio dels cants, el gaiter excessiu i el recurs al falset, pero el cert es que els anys de la Opera Flamenca (que per les vicissituds de la historia d'Espanya s'estendrien fins ben entrada la postguerra) van suposar una gran finestra oberta a la creativitat i la conformacio definitiva i en clau major d'alguns cants que fins llavors s'havien tingut com periferics.

Neoclassicisme mairenista [ modifica ]

Franco va escollir el flamenc, la copla andalusa i la dansa espanyola com a expressions de cultura del seu govern. Durant els primers anys de franquisme es va mirar amb recel el mon del flamenc; les autoritats no tenien molt clar si aquesta manifestacio cultural podia derivar en una consciencia nacionalista . Amb el temps es va adoptar una actitud sincretica per la qual la copla andalusa (genere sorgit a partir de l'estilitzacio i desenvolupament dels cants binaris) es va acabar denominant copla espanyola, i va acabar per imposar-se com a genere musical dominant en tota la resta del pais.

Lliure de sospites de conspiracio, el mon intel·lectual es va obrir a la consideracio del flamenc com a materia d'estudi cientific; el primer i mes decisiu pas en aquesta direccio el va donar un intel·lectual argenti Anselmo Gonzalez Climent, que es va emprar a fons en escrutar arxius, consultar fonts i ordenar conceptes. El fruit d'aquest esforc seria l'assaig Flamencologia , la primera edicio va veure la llum el 1955 . A banda del inspiradissim titol, autentic baptisme de tota una ciencia musicologica, el llibre dignificada tot allo relacionat amb l'art flamenc a base d'aplicar a aquest la mateixa metodologia que la utilitzada en altres camps de l'estudi academic, de resultes de la qual cosa va quedar una nova imatge mes compacta i encertada. Els nombrosos contactes dels que va tirar ma l'autor donaren a la seva obra el prestigi definitiu. Un any abans aquest canvi de tendencia quedava anunciat per la gravacio de la primera Antologia del Cante Flamenco d'Hispavox, la qual va suposar un revulsiu en una epoca dominada pel cante "mixtificat" i orquestrat.

El 1958 es va fundar a Jerez de la Frontera la primera Catedra de Flamencologia, que es la institucio academica dedicada a l'estudi, la investigacio, conservacio, promocio i defensa de l'art flamenc mes antiga. Dir que "Flamencologia" esta a la base de tot estudi posterior sobre el flamenc no es exagerar de cap manera, pero si hi ha una obra on aquesta incidencia es fa especialment acusada es a Mon i formes del Cante Flamenco , escrit conjuntament entre el poeta cordoves Ricardo Molina (membre del grup Cantico) i el cantaor sevilla Antonio Mairena. Despullada del llenguatge tecnicista l'obra explora la historia i la conformacio del cante i descriu la total varietat de pals i estils, resultant una obra d'indiscutible valor referencial al mateix temps que polemica. Aquesta ve donada per la defensa a ultranca que els autors fan del que despres es va anomenar la "tesi gitanos", en la qual s'estableix erroniament que el flamenc es obra exclusiva dels gitanos i que ho haurien mantingut en la intimitat fins a l'eclosio del professionalisme. Aixi mateix es diferenciava entre cante gran (aquell de mes inequivoques influencies gitanes) i canti noi (aflamencats formal tonades folkloriques i colonials). Basant-se en aquests preceptes es va organitzar el Concurs Nacional de Cante Jondo de Cordova.

Amb totes les seves controversies al neojondisme suposar un potent empenta en el proces de dignificacio del flamenc, que a poc a poc es va anar desplacant dels grans auditoris als tablaos mes selectes, del cinema comercial al documental, de les revetlles a les catedres.

Inicis de la fusio [ modifica ]

Durant dues decades es van tenir per inquestionables els postulats d'Antonio Mairena, reforcats sobre l'escenari pel qual ha estat un dels mes llargs cantaores de tots els temps. Tanmateix les seves opinions mes controvertides trobar resposta en altres autors que van venir a elaborar la "tesi andalusos", per la qual el flamenc hauria estat un producte cultural genuinament andalus (doncs es desenvolupava integrament en aquesta regio i els seus cants basics derivaven del folklore meridional) i en ell els gitanos haurien contribuit en tant que andalusos, posant en relleu l'excepcionalitat del flamenc entre el conjunt de musiques dels gitanos d'altres parts d'Espanya i Europa. A la unificacio posterior de les dues tesis contraries, la "andalusos" ha acabat per tenir un major pes (en part per no ser excloent).

Malgrat el gran pes del mairena tota una generacio de cantaores s'havia criat escoltant i admirant els cants de Pepe Marchena o Manolo Caracol, i que com la resta de la societat espanyola comencava a permeabilitzar dels nous estils musicals vinguts des d'Europa i els EUA. Aixi mateix es respiraven a Espanya nous aires de canvi social i cultural i tot aixo es va combinar en un periode de revolucio que s'ha etiquetat (generalment de manera vaga) com Fusio Flamenca. Un dels personatges mes decisius en la conformacio d'aquest fenomen va ser el representant d'artistes Jose Antonio Pulpon, qui instaria a col·laborar al cantaor Agujetas amb el grup sevilla de rock Smash. Pulpon aconseguir reunir a la parella mes revolucionaria de la historia del flamenc des dels temps d'Antonio Chacon i Ramon Montoya. Es tractava de l'introvertit guitarrista d'Algesires Francisco Sanchez Gomez i del jove cantaor de San Fernando, Jose Monge Cruz.

La col·laboracio artistica entre Paco de Lucia i Camaron de la Isla, sota la batuta de Pulpon suposa un dels moments de major acceleracio creativa en un art que sempre es va mantenir en moviment. Que aquest proces estigues protagonitzat per un guitarrista de tecnica prodigiosa i per un cantaor de llarg repertori i personalissima actitud significaria la ruptura definitiva del conservadorisme ressuscitat pel mairena. Amb el temps tots dos artistes es van separar i van emprendre carreres en solitari, el de l'illa per convertir-se en el cantaor mes mitic dins i fora dels escenaris, amb legio de seguidors que van imposar una empremta que nomes recentment ha comencat a remetre. El d'Algesires per reconfigurar tot el mon musical del flamenc, establint nous canons interpretatius, nous instruments (el calaix, la flauta travessera ...), trencant barreres estilistiques i dotant de sentit a les experiencies de fusio posteriors.

Altres dos interprets destacats en aquest proces de renovacio formal del flamenc son Juan Pena El Lebrijano, que va introduir el maridatge del flamenc amb el folklore nord-africa d'origen andalus, i Enrique Morente , que al llarg de la seva dilatada carrera artistica ha bascula des del purisme de les seves primeres gravacions fins al mestissatge amb el rock.

El flamenc en l'actualitat [ modifica ]

Al llarg de la decada del 1980 sorgeix una nova generacio d'artistes que fan avancar la fusio un pas mes. Aquests nous musics es troben davant la doble arrel en una posicio mes equidistant que els seus predecessors, ja que si be es crien en entorns flamencs ja han rebut la influencia de la primera generacio ( Camaron de la Isla , Paco de Lucia , Morente, etc.) Al que s'afegeix un major interes en la musica popular dels mass mitjanca que en aquells anys esta renovant el panorama musical espanyol. Es en aquest context on sorgeixen interprets com Pata Negra (que fusionen flamenc amb blues i rock), Ketama (que busquen inspiracions afrocaribenya) o Ray Heredia (creador d'un univers musical propi on el flamenc ocupa un lloc central).

Ja a finals d'aquesta decada i durant tota la seguent la fonografica Nous Mitjans impulsa el llancament de multitud de talents musicals que sota l'etiqueta "Nou Flamenc" el mateix agrupa joves interprets de flamenc orquestrat que a musics de rock, pop o musica llatina l'unica vinculacio amb el flamenc son els seus origens familiars, la seva etnia gitana o afegir melismes i garganteos en temes que, per altra banda, se surten de qualsevol estructura flamenca previa. D'aquesta manera s'ha abusat de l'etiqueta "Flamenco" amb finalitats estrictament comercials; entre les bulerias amb guitarra electrica dels primers Pata Negra i les coples cantades per Diego El Cigala amb l'acompanyament de Bebo Valdes mitjana un llarg cami on en algun moment desapareix l'ultim rastre (en compas, en metrica, en modes tonals, a pal ...) d'una voluntat flamenca. El fet que molts d'aquests interprets d'aquesta nova musica seran reconeguts cantaores ( Jose Merce , el Cigala, El Lebrijano) permet etiquetar com flamenc tot el que interpreten, encara que siguin estils musicals diferents ortodoxament concebuts. Si que ho fan, ia mes de manera notablement fresca i desacomplexada, grups com O'Funkillo i Ojos de Brujo, que segueixen la senda del genial Diego Carrasco a la cerca d'estils musicals nous en els quals el compas flamenc sigui el protagonista i on no es renuncii per sistema a l'estructura metrica de certs pals.

Per la via d'una major conservacio de les essencies flamenques destaquen cantaores com Arcangel , Miguel Poveda , Mayte Martin , Marina Heredia o Estrella Morente , que sense renunciar als beneficis artistics i economics del crossover mantenen en les seves interpretacions un major pes del flamenc concebut en un sentit mes classic. Aquesta nova generacio de cantaores suposa un canvi social important, ja que gracies a l'acces gairebe il limitat a les obres fonografiques dels maxims interprets es generen cantaores veritablement enciclopedics sense cap vinculacio familiar o geografica amb el mon flamenc.

En el flamenc modern es comu l'us d'alguns instruments mes a part de la guitarra , els palmells i la veu , com el baix electric , normalment sense trasts, i el caixo flamenc . El nou flamenc incorpora una barreja d'estils de musica i una gran quantitat d'innumerables instruments ( saxofons , flautes travesseres, violoncels , violins o el sitar , i instruments de percussio com els bongos, les congues de america del Sud , la darbuka i el djembe indi. Actualment es un estil molt conegut pels turistes que arriben a Espanya.

Flamenc a Catalunya [ modifica ]

El flamenc va comencar a professionalitzar-se fa mes d'un segle als cafes concert de Barcelona. Molt abans que emergissin grans figures del cante i de la guitarra com Mayte Martin , Miguel Poveda , Juan Manuel Canizares i Juan Gomez Chicuelo , entre d'altres, de Catalunya tambe va sorgir la primera gran revolucionaria del genere: la bailaora Carmen Amaya .

La relacio entre Catalunya i el flamenc no ha estat mai facil, pero si suficientment intensa i perllongada com per poder rebatre amb arguments fonamentats tots aquells que encara avui es neguen a acceptar el flamenc com un element integrat dins la cultura propia del pais. ^[14]

Referencies [ modifica ]

Vegeu tambe [ modifica ]

• Ana Reverte
• Zapateado
• Juanito Villar

Enllacos externs [ modifica ]

• El flamenc a Catalunya Arxivat 2013-09-22 a Wayback Machine . (catala)

En altres projectes de Wikimedia :
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)