Els
Banys de l'Almirall
es un edifici al barri de la
Xerea
, districte de la
Ciutat Vella de Valencia
proper al
Palau de l'Almirall d'Arago
, d'arquitectura islamica, construit en el segle
xiii
i utilitzat fins al
xx
. El Bany de l'Almirall es un edifici de banys de caracter humil que serveix per a coneixer com funcionava la vida quotidiana de les classes menys afavorides de la ciutat de Valencia. S'hi desenvolupava una sociabilitat entre les dones i entre els homens, sexes que es reunien en dies o horaris distints. El bany constituia un exercici d'higiene practica i permet coneixer les relacions socials de cadascuna de les epoques.
Encara que son del segle
xiv
, epoca de dominacio cristiana van ser construits seguint l'estil i la tipologia de l'
arquitectura islamica
, i en son la millor i quasi unica mostra d'aquest tipus d'arquitectura a la ciutat de
Valencia
, on tot va ser arrasat amb l'arribada dels cristians.
La Valencia on entraren els primers ocupants cristians el 1238 era una ciutat molt ben proveida d'establiments balnearis. El total de banys existents en aquell moment podia acostar-se als vint-i-cinc, amb una poblacio d'uns 15.000 habitants. Aixi i tot, no serien mes de cinc els banys que van sobreviure als anys immediatament posteriors a la conquesta. Calgue esperar al regnat de
Jaume el Just
(1291-1327) per a la creacio de nous establiments balnearis nous de trinca. Fou llavors que es bastiren els banys de l'Almirall. El constructor del conjunt d'edificis format per un palau, un forn, el bany i, probablement, altres immobles de caracter veinals va ser el cavaller i jurista Pere de Vila-rasa. Les obres es consideren acabades el 1320 i des de llavors es van mantindre actius ininterrompudament fins al segle
xx
.
Durant el segle
xix
es va realitzar una restauracio, donant-li un aspecte neoarab al conjunt. En 1944 foren declarats monument historicoartistic i quinze anys mes tard, en 1959, els banys tancaren definitivament despres de mes de sis segles com a bany public. Entre 1961 i 1963 es va dur a terme un projecte de restauracio destinat a eliminar la transformacio neoarab del segle
xix
. En 1985 la
Generalitat Valenciana
va adquirir l'edifici i en 1993 van ser declarats
Be d'Interes Cultural
(BIC). En la mateixa decada, en 1999 es va dur a terme un projecte de rehabilitacio, les obres del qual es prolongaren entre 2001 i 2005, quan es van reobrir al public per a la seua visita.
Arquitectura
[
modifica
]
L'edifici consta de tres cambres amb volta: la sala freda, la tebia i la calenta. La fabrica es de murs solids i molt gruixuts per a resistir la humitat i mantenir la calor, sense mes obertures que les de les menudes portes de transit i unes menudes lluernes estrellades obertes en les voltes i tapades amb vidres de colors. Habitualment a aquest conjunt, o bany propiament dit, s'afegia una sala amb funcions de vestibul o lloc de repos, a mes dels locals de servici, com la sala de la caldera i el diposit de llenya.
La sala freda es rectangular coberta amb volta de cano, i amb deu lluernes estrelades. Era la primera sala, a la qual s'accedia des del vestibul, que donava al carrer. Era una estanca de transit que disposava de latrines i d'un espai per alcar els utensilis de bany. Tambe hi havia una pica d'aigua freda perque els banyistes la barrejaren amb aigua calenta.
De la freda s'accedia a la sala tebia, on la gent passava la major part del temps. Aquesta sala, la mes bella del conjunt, es la dependencia de majors dimensions. De planta rectangular esta dividida en tres trams mitjancant tres arcs que baixen en dues columnes. L'espai central esta cobert per una cupula octogonal sobre trompes, i en la cupula s'obrin lluernes estrelades. Els espais laterals son rectangulars i estan coberts amb voltes de cano perforades amb lluernes estrelades.
Sala calenta
[
modifica
]
El hammam o bany de vapor arab era la forma usual adoptada pels banys publics en els regnes hispanics medievals, i no nomes en els de tradicio islamica, sino tambe en ciutats que no formaven part de l'
Andalus
, com ara
Girona
. Aixi doncs, encara que segueixen la tradicio dels banys de vapor arabs, els de l'Almirall van ser construits en epoca cristiana. Cal dir que aquests son els banys publics de la ciutat de Valencia que mes temps han estat oberts (quasi ininterrompudament des del segle
xiv
fins al
xx
).
Des de la sala tebia s'entra a la calenta, que igual que la freda, es de planta rectangular coberta amb volta de cano i amb sis obertures estrelades. A la boca de la sala calenta hi ha una obertura que permet prendre-hi aigua en ebullicio; l'aire calent produit pel foc de la caldera s'expandeix, a traves d'un
hipocaust
o cambra de poca alcada, sota el terra de la sala, i despres ascendeix per l'interior dels murs que limiten amb la sala temperada a traves d'unes xemeneies denominades
escalfadors
. La sala calenta es la que defineix el bany de vapor. Com que el paviment estava molt calent, la gent abocava poals d'aigua continuament i en generava vapor. Despres de passar uns minuts en aquesta sala, els banyistes anaven a la sala tebia per als massatges i per xarrar.
Galeria d'imatges
[
modifica
]
-
Sostre de la sala tebia, amb una corona de huit lluernes en forma d'estrela de huit puntes, al voltant d'una novena lluerna homologa.
-
Sala tebia. Costat nord, il·luminat pel sol a traves de les lluernes de la volta
-
Sala tebia. Costat sud. Al fons es veuen utensilis emprats per al bany
-
Volta vista des de l'exterior
-
Porta d'acces a l'edifici
Bibliografia
[
modifica
]
- Concha Camps i Josep Torro:
El Palacio y los Banos del Almirante
(2001). Ed. Conselleria d'Economia, Hisenda i Ocupacio, Valencia.
- Amparo Suay Cuenca:
Los Banos del Almirante
[
Enllac no actiu
]
, Universitat de Valencia.
Enllacos externs
[
modifica
]