La
milhoca comuna
(
Sorghum bicolor
) es una
especia
de planta erbacea
annadiera
de la
familha
de las
Poaceae
. Originaria d'
Africa
, es cultivaa per sas
granas
o per produrre de
pastura
. Ben adaptaa a las regions eissuchas e chaudas, es la cinquena
cereala
mai producha dins lo monde apres lo
gros blat
, lo
ris
, lo
blat
e l'
ordi
. Tanben, es la seisena font de calorias alimentarias per la populacion mondiala apres lo
ris
, lo
blat
, lo
sucre
, lo
gros blat
e la
tartifla
. En causa dau
reschaufament climatic
, suscita un interes noveu en las regions
temperadas
onte poiria remplacar las culturas
tradicionalas
de las regions tocaas per de
secharessas
mai e mai frequentas.
La milhoca comuna es versemblablament originaria d'
Etiopia
o de la vau superiora de
Nil
coma l'indican de restas d'aquela
cereala
, datats de
8000 avC
, descuberts sus lo site
archeologic
de
Nabta Playa
. Pasmens, aquelas tracas correspondon a de varietats sauvatjas de milhoca e la
domesticacion
de la
planta
aguet probablament luoc entre
7000
e
5000 avC
dins la vau de
Niger
. Se difuset lentament vers lo
nord
. Es recensat en
401 avC
dins un texte de l'
istorian
grec
Xenofont
(vers
430
-
355 avC
) que menciona la presencia de culturas en
Cilicia
. Era tanben conegua per los
Romans
e es descricha dins l'
Istoria Naturala
de
Plini l'Ancian
(
23
-
79 apC
).
Sa premiera identificacion en
America dau Nord
data de
1757
. D'efiech,
planta
adaptaa als
climas
chauds, la milhoca comuna foguet pauc a pauc utilizaa sus tots los
continents
. Uei, es ansin cultivaa dins la mager part dels
pais
tropicaus
o
temperats doc
e es vengua una
especia
vegetala espontanea dins mai d'un
ecosistema
, especialament en
America
, en
Australia
e dins lo
soscontinent indian
.
La milhoca comuna es una planta erbacaa
annadiera
o mai rarament una planta vivaca de duraa de
vida
corta
[2]
. Los restobles poion agantar una talha d'un a sieis
metres
per une
diametre
de 5 a 30
cm
. Portan una
panicula
terminala. D'un biais generau, l'aspecte exterior es similar au
gros blat
o a la
cana de sucre
. Lo sistema de raic es fibros e pot s'estendre sus de superficias importantas fins a 2,4 m de prefondor. Pendent una
secharessa
, a la capacitat de venir durment per facilitar la subrevida de la
planta
.
Las fuelhas semblan aquelas dau gros blat amb un limbe clot, linear a lanceolat, larjament arredondit a la basa, de 30 a 100 cm de long sus 5 a 10 mm de large, e una
ligula
membranosa de 1 a 3 mm de long. Son dispausats d'un biais alterne sus los costats opausats de la tija. I a generalament entre 14 e 18 fuelhas sus una planta adulta au moment dau floriment. En cas de secharessa, poion s'enrotlar a l'entorn de la tija per redurre las perdas d'
aiga
. L'aparicion de brots, a la basa de la tija principala, es frequenta e es un factor important per lo rendiment de la recolta. La
temperatura
, la duraa dau
jorn
e de caracters
ereditaris
influencian lor nombre. L'
inflorescencia
es una panicula duberta o contractada, lanceolada, ovala o globulosa, de 4 a 50 cm de longor per 2 a 20 cm de larjor.
La milhoca pot esser cultivaa dins de regions variaas. En particular, es ben adaptaa a de
temperaturas
situaas entre 12 e 34 °C e de
pH
compres entre 5 e 8,5
[3]
. Aquela tolerancia a l'
aciditat
permet de culturas sus de terrens
polluits
. L'
altitud
a tanben d'efiechs limitats sus lo rendament. Ansin, en causa d'aquela diversitat d'environaments onte la cultura de la milhoca es imaginabla, lo nombre de varietats cultivaas passa lo centenau
[4]
.
En
Occitania
, lo semenat se fai normalament a la fin de la
prima
en mai o en junh. Las plantas son plantaas a 3 o 4 cm de prefondor en espacant los pes de 40 cm e los rengs de 60 cm. L'objectiu es d'aver una densitat de 150 000 a 180 000 plants per ectara. La recolta a luoc a l'
autona
, avans las gelaas, quand las granas son duras. Puei, es necessari de las sechar e de las descloscar per levar lo
bren
.
Durant lo desvolopament de la planta, los destrucis de
cerealas
son las menacas principalas en defora dels riscs
meteorologics
. Au mens 150
especias
de destrucis son estats identificaas. Los transports de granas entre las regions productritz an favorizat la difusion d'aquelas
especias
. Las granas entrepausaas poion tanben esser atacaas per d'
insectes
. Las
malautias
susceptiblas de menacar la planta son similaras a las autras cerealas. En particular, lo desvolopament de
blat cornut
es possible
[5]
.
Las varietats diferentas de milhoca comuna an d'utilizacions forca diversificaas dins mai d'un
pais
. La mai coneguda es l'
alimentacion
tant dels
essers umans
que dels
animaus
. Dins lo premier cas, se poion consumar directament los
grans
o los trissar per fabricar de
farinas
intrant dins la fabricacion de plats coma de
tortons
, de
sopas
o de bevendas. Dins lo segond cas, la milhoca es utilizaa sota forma de grans o de pastura. Pasmens, d'autres usatges existisson :
La milhoca comuna a de valors
nutritivas
similaras a aquelas dau
ris
, dau
blat
e dau
gros blat
. Per 100 g, sa valor
energetica
varia entre 296 e 356 kcal e las granas contenon entre 60 e 75 % de
glucids
, entre 8 e 13 % de
proteinas
e 4 a 6 % de
lipids
. Las concentracions de
fosfor
, de
potassi
e de
zinc
son tanben relativament importantas. Pasmens, la digestibilitat de l'
amidon
e de las
proteinas
de la milhoca es inferiora a aquelas dau
blat
en causa d'associacions entre aquelos
compausats
e de
tanins
[6]
. En revenge, la milhoca conten pas de
gluten
, co qu'explica una partia de l'interes portat a aquela cereala dins certanei
pais
.
En
2014
, la produccion de la milhoca comuna era 67,871 milions de
tonas
. La mager part dei culturas se troban en
Africa
e en
Asia
, especialament en
Africa Subsahariana
e en
India
. Pasmens, coma los rendaments son ben mai importants dins los
pais desvolopats
, aperaqui 40 % de la produccion mondiala era realizaa en los
pais
occidentaus. En particular, lo premier productor mondiau eran los
Estats Units
amb aperaqui 11 milions de tonas sia 16 % dau totau. En
Occitania
, la milhoca es principalament cultivaa entre
Gasconha
e
Lengadoc
en remplacament dau gros blat. En
2016
, la produccion era de l'ordre de 280 000 tonas. Era larjament destinaa a l'alimentacion
animala
[7]
.
Pais productors de milhoca en 2014
| Reng
|
Pais
|
Produccion (Mt)
|
| 1
|
 Estats Units d'America
|
10,988
|
| 2
|
 Mexic
|
8,394
|
| 3
|
 Sodan
|
7,271
|
| 4
|
 Nigeria
|
6,741
|
| 5
|
 India
|
5,390
|
| 6
|
 Etiopia
|
4,339
|
| 7
|
 Argentina
|
3,466
|
| 8
|
 China
|
2,961
|
| 9
|
 Brasil
|
2,279
|
| 10
|
 Burkina Faso
|
1,708
|
| 11
|
 Niger
|
1,426
|
| 12
|
 Australia
|
1,282
|
| 13
|
 Mali
|
1,272
|
| 14
|
 Cameron
|
1,150
|
| 15
|
 Chad
|
0,897
|
|
|
Totau mond
|
67,871
|
- (fr)
L'economie mondiale du sorgho et du mil : faits, tendances et perspectives
, FAO / Institut international de recherche sur les cultures des zones tropicales semi-arides, 1996.
- (fr)
Jacques Chantereau, Jean-Francois Cruz, Alain Ratnadass, Gilles Trouche e Genevieve Fliedel,
Le sorgho
, Editions Quae, coll. ≪ Agricultures tropicales en poche ≫, 2013.
- (ca)
J. A. Conesa Mor, J. Pedrol Solanes, J. Recasens Guinjuan,
Estructura i organitzacio de plantes superiors
, Universitat de Lleida, 2010.
- (en)
C. Wayne Smith e Richard A. Frederiksen,
Sorghum : Origin, History, Technology, and Production
, John Wiley & Sons, coll. ≪ Wiley Series in Crop Science ≫, 2000.
- ↑
The Plant List, consultat lo 17 mars 2018
- ↑
(fr)
Le sorgho et les mils dans la nutrition humaine
, Organisation des Nations Unies pour l'alimentation et l'agriculture (FAO) e Reseau d'information sur les operations apres recolte (INPhO), 1995.
- ↑
(en)
C. Wayne Smith e Richard A. Frederiksen,
Sorghum: Origin, History, Technology, and Production
, John Wiley & Sons, 2000.
- ↑
128 dins lo Catalog Europenc de las Especias e Varietats, 145 dins lo Catalog oficiau frances.
- ↑
(en)
A. Kalaisekar,
Insect pests of millets: systematics, bionomics, and management
, Elsevier, 2017.
- ↑
(en)
Leandro de Morais Cardoso, ≪ Sorghum (Sorghum bicolor L.): Nutrients, bioactive compounds, and potential impact on human health ≫,
Critical Reviews in Food Science and Nutrition
, vol. 57, n° 2, 2016, pp. 372-380.
- ↑
(fr)
Arvalis - Institut du vegetal, ≪ Sorgho. Varietes et Interventions ≫, febrier de 2016.