Giuseppe Verdi
(
Le Roncole
,
10 d'octubre
de
1813
-
Mila
,
27 de gener
de
1901
) fou un
compositor
d'
opera
italia
.
[1]
Verdi va compondre opera durant tota la seva vida i va perfeccionar el seu art amb la influencia de
Rossini
,
Bellini
i
Donizetti
amb l'us de les formes de la
grand opera
francesa, per desembocar en la creacio de les seves obres mestres
shakespearianes
,
Macbeth
,
Otello
i
Falstaff
, en les quals, les dues ultimes s'apunten algunes de les innovacions de
Wagner
en la forma de l'opera. Al llarg de la seva vida, la seva originalitat i fecunditat no varen tenir rival.
Va neixer al poble de
Le Roncole
, prop de
Parma
, llavors sota la dominacio
napoleonica
, el mateix any que naixeria
Richard Wagner
. Carlo i Luigia Verdi, pares del futur gran music, eren mes aviat pobres: regentaven una petita posada que tenia annexa una botiga de queviures; per aprovisionar-se, acudien a un ric majorista de
Busseto
, Antonio Barezzi, que era tambe l'anima de la cultura musical ciutadana pel seu carrec de president de la Societat Filharmonica local.
Carlo Verdi va enviar el seu fill que estudies a la casa parroquial, on va rebre els ensenyaments del reverend Pietro Baistrocchi, que, naturalment, al costat de les primeres lletres, li va fer aprendre els fonaments de la musica a l'orgue de l'esglesia. Verdi assimilava amb tal rapidesa els ensenyaments del pare Baistrocchi, que va arribar a l'extrem de substituir-lo, cada vegada mes sovint, al lloc d'organista, dedicacio que a l'esglesia alternava amb la d'escola. L'any
1822
, va comencar els estudis musicals amb
Ferdinando Provesi
,
[2]
que exercia els carrecs d'
organista
i
mestre de capella
a la catedral, a mes del de mestre municipal de musica a la Societat Filharmonica, la institucio presidida per Barezzi i que constituia, amb relacio al cor de l'esglesia, el vessant laic de la vida musical de Busseto. El gran Provesi ja res no havia d'ensenyar-li i Barezzi, fermament convencut del futur d'aquell jove encaminat a convertir-se en el seu gendre, va obtenir per a ell una beca del Mont de Pietat local, que li permetia seguir estudis a
Mila
.
Primers dies a Mila
[
modifica
]
Pero a
Mila
l'esperava la primera desil·lusio artistica de la seva vida: no poder entrar per conducte regular al Conservatori per haver superat ja l'edat fixada pel reglament, Verdi va haver de
sotmetre's a un examen i acreditar aquelles ≪qualitats excepcionals≫ que podien constituir l'unica excepcio admesa a la regla. I va ser rebutjat. En vista d'aixo, l'unica alternativa per a Verdi consistia a acudir a l'ensenyament privat: sempre ajudat per Barezzi, va estudiar durant tres anys sota l'orientacio d'un operista de l'escola napolitana, protegit del famos
Paisiello
. Es tractava de l'esquerp pero competent
Vincenzo Lavigna
.
L'unic passatemps que tenia Verdi era assistir als espectacles de
La Scala
i als assaigs i concerts de la Societat Filharmonica. Durant un d'aquests assaigs -s'estava preparant el dificil oratori
La creacio
, de
Haydn
- van faltar els tres directors titulars i Verdi va haver de substituir-los. Els somriures de suficiencia amb que els nobles musics van iniciar l'assaig es van mudar molt aviat en estima i, finalment, en profunda admiracio, fins a l'extrem que li van pregar que dirigis personalment el concert, en el qual va obtenir un exit falaguer. Massini li va proposar la composicio d'una opera i li va subministrar tambe el llibret, ja impres i titulat
Rochester
, del qual era autor un tal Antonio Piazza.
Retorn a Busseto
[
modifica
]
Rocca Pallavicino a Busseto
Estatua de Giuseppe Verdi a Busseto
Amb la mort de Ferdinando Provesi, Verdi torna a Busseto, on va romandre durant tres anys, de
1836
a
1839
. Tot just obtingut el carrec, es va casar amb Margherita i va formar una llar, en la qual al cap d'un any va neixer Virginia, seguida al cap de poc per un segon fill, Icilio. Despres de dimitir a Busseto, va tornar el febrer de 1839, recolzat una vegada mes per la generositat financera del sogre.
Tornada trista a Mila
[
modifica
]
Als jovenissims esposos, que l'any anterior, estant encara a Busseto, havien perdut ja la petita Virginia, se'ls moria, tambe el 22 d'octubre, el seu segon fill, Icilio.
D'altra banda, el
17 de novembre
de
1839
Verdi estrena la seva opera
Oberto, Conte di San Bonifacio
, amb el llibret i el titol modificats a
La Scala
, amb un exit ≪no grandios, pero bo≫, segons va escriure el mateix compositor. Bartolomeo Merelli, que regentava el teatre en aquells moments, li va encarregar a Verdi immediatament una segona opera, comica aquesta vegada, per exigencies d'equilibri de generes en la programacio. Com no hi havia temps per procurar-se un llibret original, es va recorrer llavors, cosa habitual en aquells temps, a un llibret escrit feia mes de vint anys per
Felice Romani
, autor dels texts de gairebe totes les operes de
Bellini
. L'obra va ser
Un Giorno di Regno
(
Un dia de regnat
), amb un text molt mediocre, no tant per la qualitat intrinseca dels versos, com per la soporifera reiteracio de la trama.
Placa commemorativa del 150e aniversari de la mort de Margherita a Mila
Margherita, que despres de la mort d'Icilio, tan proxima a la de la primogenita, no s'havia recuperat, va emmalaltir d'encefalitis i va morir al cap de pocs dies, el 18 de juny. Verdi es va sentir aniquilat: va tornar a Busseto i durant tot l'estiu va estar immers en el dolor. A finals d'aquesta estacio, tanmateix, assetjat per les exhortacions de Merelli, va tornar a Mila i va reprendre la seva activitat, buscant en la feina un cami d'evasio.
En aquestes condicions era molt dificil compondre l'
opera buffa
que s'estrena el
5 de setembre
de
1840
. El tema era trillat, la musica era mes aviat mediocre i la interpretacio
va ser pessima. Amb tot, les proporcions del fiasco van ser tals que Verdi no ho va oblidar mai, amb picament de peus inclos.
Verdi es refugia a Busseto. Pero qui parteix d'una petita comarca amb l'aureola de triomfador per
tornar derrotat, no pot esperar trobar el repos i la serenitat d'un afectuos consol. Impossible quedar-se. Verdi va marxar a
Genova
per retocar la partitura del seu
Oberto
, que anava a representar-se en el transcurs de la tardor. En retocar-la, la va empitjorar considerablement, acceptant entre altres coses secundar el gust mes reaccionari del public. Pero l'opera nomes va obtenir un moderat exit. Com no podia continuar suportant l'atmosfera opressiva i burleta de Busseto, va retornar a Mila, que representava per a ell l'unic lloc on podia refugiar-se en
l'anonimat mes absolut.
Arriba Nabucco
[
modifica
]
Una nit d'hivern, es va trobar casualment amb Merelli, que es dirigia al teatre. Queien grans flocs de neu i ell, agafant-lo del brac, el va convidar a acompanyar-lo al camerino de La Scala. Mentre anaven caminant, li va explicar que estava preocupat per la nova opera que havia d'oferir i que havia encarregat a
Nicolai
, pero aquest no estava content amb el llibret. Es tractava de
Nabucco
, amb versos de
Temistocle Solera
. Verdi va voler augmentar l'ajustat conjunt del cor, i davant de les lamentacions financeres de Merelli, va cloure la questio pagant de la seva propia butxaca els nous contractats. El que, en canvi, no va poder evitar va ser l'us de vells decorats i vestits, provinents de les operes mes dispars i que es van readaptar i restaurar per a aquella ocasio. Durant els assaigs, el teatre caminava revolucionat per una musica nova. El caracter de la partitura era tan insolit i desconegut, l'estil tan rapid i nou, que l'estupor era general; cantants, cor i orquestra, en escoltar aquella musica, mostraven un entusiasme extraordinari. I encara hi ha mes: era impossible treballar en el teatre, fora de l'escenari, ja que els operaris, pintors, il·luminadors i tramoistes, electritzats pel que escoltaven, deixaven les seves tasques per assistir bocabadades a tot el que es posava en escena.
Imatge d'una representacio moderna de
Nabucco
Nabucco
es va estrenar a
La Scala
el 9 de marc de
1842
, amb la
soprano
Giuseppina Strepponi
, en el paper d'
Abigaille
. Strepponi va esdevenir l'amant de Verdi, i passat molt de temps des de la mort de la seua primera esposa, l'any
1859
, va casar-se amb ella. La vetllada va tenir un crescendo d'entusiasme, arribant a extrems delirants al terme del ≪Va, pensiero≫, quan tot el teatre es va aixecar de cop i, passats uns interminables minuts d'aplaudiments, es va concedir el bis.
Va ser un dels mes fervents casos de total identificacio entre public i opera que es recorden en la historia de l'opera. Al mon de la lirica, dominat fins llavors per les melodies astrals, languides i dolcissimes de
Bellini
i
Donizetti
, irrompia una musica potent, de vegades brutal i fins i tot rude, pero feta sempre de carn i sang, amb la vitalitat i la forca d'un riu en plenitud. Una musica que sintonitzava completament amb l'estat d'anim d'un public cada vegada mes intolerant amb la dominacio austriaca. Nomes es van poder donar vuit funcions de
Nabucco
durant el mes de
marc a causa d'exigencies de programacio, pero quan aquesta opera va tornar a estar en cartell a l'estiu, es va representar durant 57 nits, xifra fabulosa fins i tot en aquells anys.
Clara Maffei
Ara, l'alta societat de Mila competia per tenir-lo als seus salons. El
1842
, van neixer les relacions de Verdi amb la comtessa Appiani, amb la noble dama Morosini i, sobretot, amb la
comtessa
Clara Maffei
o Clarina, al salo de la qual s'agrupaven els millors cervells de la
Llombardia
, atrets per l'esperit, gracia i patriotisme de Clarina, aixi com per l'amabilitat i cultura del seu marit,
Andrea Maffei
, que estava completant la primera traduccio a l'italia de
Shakespeare
i de
Schiller
.
Quan Clarina, pocs anys despres, es va separar del seu marit, iniciant la seva convivencia amb el poeta i patriota
Carlo Tenca
, Verdi va continuar mantenint l'amistat d'ambdos, pero va ser Clarina la que va ocupar sempre un lloc destacat en el restringit nombre dels seus afectes. Aquest sentiment d'amistat de Verdi es veuria mes que correspost pel fervent caracter d'aquesta indomita criatura d'aspecte benigne i dolc, que a poc a poc transformaria el seu salo en una autentica farga irredemptista, lloc de trobada dels esperits mes animosos i batalladors de la ciutat, que alla van preparar la gran insurreccio de
1848
. Verdi era una de les figures centrals d'aquell grup, si be politicament no estava compromes d'una manera directa. Pero la seva musica s'havia convertit ja en sinonim de llibertat, de lluita i de rebel·lio contra la dominacio estrangera.
Aixi, a l'any seguent de
Nabucco
, l'
11 de febrer
de
1843
, Verdi va posar en escena
I Lombardi alla prima crociata
(
Els llombards a
la primera croada
), que mantenia l'esperit de l'opera precedent, suscitant autentics deliris pel seu tema, que treia descobertament a escena el
poble llombard.
Temistocle Solera
havia compost el llibret inspirant-se en un poema de
Tommaso Grossi
, un altre habitual del salo dels Maffei. Tambe en aquesta obra l'exit va quallar a l'entorn d'un cor,
O Signor che del tetto natio
(
Oh, senyor que del solar natiu
), que els llombards croats entonen en el tercer acte. Junt amb el
Va, pensiero
, aviat aquest cor va quedar elegit com a simbol patriotic i es cantava pels carrers com a repte intimidatori cap a les tropes austriaques.
Els anys de galeres
[
modifica
]
Un dels seus llibretistes: el poeta
Francesco Maria Piave
La seva fama creixia, pero precisament per aixo li era mes necessari que mai ser present en tots els teatres importants, escrivint ininterrompudament per consolidar la seva talla artistica. Va estrenar un gran nombre d'operes en la decada posterior a 1843, un periode que el mateix Verdi va anomenar
els anys de galeres
. El 9 de marc de
1844
, any que va seguir el triomf d'
I Lombardi
es va posar en escena al teatre
La Fenice
de
Venecia
la seva opera
Ernani
, que va assenyalar l'encontre entre Verdi i l'exseminarista i poeta
Francesco Maria Piave
, destinat a convertir-se en l'autor de fins a deu llibrets de Verdi, amb qui va establir una relacio d'intima i fidel amistat.
Despres de l'afortunat, encara que no devastador, exit d'
Ernani
, Verdi va anar a
Roma
, on el
3 de novembre
va presentar
I due Foscari
, tambe amb llibret de Piave, la qual no va tenir gaire exit, encara que
Emanuele Muzio
, compositor i amic de Verdi, ho va atribuir a l'elevat preu de les entrades, motiu que va prevenir molt el public assistent. El vertiginos carrusel dels compromisos havia comencat a girar: tres mesos despres, el 15 de febrer de 1845, va estrenar a
La Scala
de
Mila
Giovanna d'Arco
, amb llibret de Solera; passats sis mesos, va presentar en el
San Carlo
de
Napols
Alzira
, amb text
de
Salvatore Cammarano
, el princep dels llibretistes napolitans, autor de
Lucia di Lammermoor
de
Donizetti
, i que va col·laborar amb Verdi fins i a la seva mort, que el va sorprendre precisament mentre donava els ultims retocs als versos d'
Il trovatore
. Despres,
el teatre La Fenice de Venecia li va encarregar una altra opera. Verdi va elegir com a argument un drama de Werner,
Attila
, i va confiar la redaccio del llibret a Solera. Tanmateix, quan es trobava en la meitat del seu treball, Solera va marxar a Barcelona sense dir-li-ho a ningu per convertir-se en empresari de la seva dona, la cantant
Teresa Rosmini
.
Piave va completar el llibret, pero una llarga malaltia va obligar Verdi a ajornar-ne l'estrena, que va tenir lloc finalment el 17 de marc de
1846
, amb un gran exit, si be inferior a l'entusiasme que suscitaria en la resta d'Italia.
Retrat de Verdi
Sobretot
Attila
estava plena de frases patriotiques que feien esclatar els teatres amb aclamacions delirants, els homes aplaudien dempeus al costat dels oficials austriacs gelidament impassibles, les dones agitaven mocadors tricolors i des de l'alt de la galeria plovien rams de flors lligats amb escarapel·les tambe tricolors. D'aquesta forma, Verdi s'anava convertint en el gran cantor de les esperances de llibertat d'un poble identificat enterament amb aquella musica que ocultava els seus molts punts innovadors sota l'impuls d'un ritme energic i enardit, que aportava al lluminos fervor sentiments de dominadora passio.
Per a molts, la mes important i original d'entre les operes del primer periode de Verdi es
Macbeth
. Per primera vegada, Verdi escomet l'adaptacio d'una obra del seu dramaturg preferit:
William Shakespeare
, creant una opera sense historia d'amor, cosa que va trencar una de les convencions de l'opera italiana del segle
xix
. Despres de la composicio d'
Attila
, Verdi es va permetre una certa moderacio en el ritme de treball. Va dedicar tot un any
a l'elaboracio de
Macbeth
, obra destinada al competent i culte public florenti, que la va acollir la nit del 14 de marc de
1847
amb un gran fervor, en el qual es barrejava, tanmateix, certa desorientacio, causada per la gran novetat i audacia que caracteritzaven l'opera, sens dubte la mes important de totes les que van precedir
Rigoletto
. Des de Florencia, Verdi va partir cap a
Londres
, on, amb prou feines quatre mesos despres, el 22 de juliol de 1847, va donar a coneixer
I Masnadieri
, amb un llibret mediocre que
Andrea Maffei
, separat ja de Clarina, havia escrit basant-se en el drama homonim de
Schiller
.
Retrobada amb Giuseppina Strepponi
[
modifica
]
Giuseppina Strepponi
, segona esposa de Verdi
L'any 1847,
I Lombardi
, revisada i rebatejada com a
Jerusalem
, va ser presentada a
Paris
. El public parisenc, acostumat a la
grand opera
exigia certs convencionalismes (incloent-hi llargs ballets) que van fer necessaria una completa adaptacio de l'opera. Aquest va ser el primer intent de Verdi amb la
grand opera
francesa.
Verdi va passar a Paris els set mesos seguents, que constitueixen un dels moments crucials de la seva vida. Es va trobar amb la soprano
Giuseppina Strepponi
; la relacio entre ambdos, els comencaments de la qual es remuntaven als llunyans temps de l'
Oberto
i que s'havia aprofundit
durant les primeres vuit representacions del
Nabucco
, es va transformar en un llac afectiu destinat a perdurar tota la vida.
Giuseppina havia trencat les relacions amb el tenor
Napoleone Moriani
el 1842, i en va sortir amb l'esperit destruit i la veu seriosament danyada. Malgrat aixo, empesa per les preocupacions economiques familiars, a mes de les ocasionades pel futur del seu fill Camillino -l'altre havia mort gairebe en neixer-, va continuar cantant i havia contribuit a l'exit de
Nabucco
.
Revolucio frustrada
[
modifica
]
Retrat de Verdi
El marc de 1848, els hi arriben noticies d'Italia: la revolucio, que des de feia temps flotava en l'aire, havia esclatat finalment. Mila i Venecia s'havien revoltat, el rei del Piemont,
Carles Albert
, atacava
Austria
. Italia sencera es veia sacsejada per un vent de tempesta. Pero la revolucio va fracassar: el papa
Pius IX
va retirar el seu suport a les reivindicacions nacionals italianes, i Carles Albert, derrotat, va haver d'abdicar el 23 de marc de
1849
en favor del seu fill
Victor Manuel
. La desil·lusio dels patriotes va ser enorme. Els habituals del salo Maffei van fugir a
Suissa
, d'on Clarina va tornar mes tard per tancar-se en una vida totalment retirada de la cultura.
Durant aquell temps, Verdi havia complert, no sense esforc, un antic compromis amb l'editor Lucca posant en escena, a
Trieste
, el 25 d'octubre de
1848
,
Il corsaro
.
No havent de preocupar-se ja de la censura, va escriure d'una tirada una opera que es un autentic
himne patriotic i llibertari:
La battaglia di Legnano
, es a dir, la batalla en la qual els exercits de la lliga Llombarda van derrotar els de l'emperador
Frederic Barba-roja
, alliberant el nord d'Italia de la seva dominacio. Obviament, a tal musica va correspondre, donat el clima independentista que vivia Italia, un triomf apoteosic. Amb aquesta, es tanca el cicle de les operes juvenils de Verdi.
Grafits amb ≪Viva VERDI≫
Aprofitant habilment les lletres que componien el seu cognom, sobre els murs d'Italia apareixia escrit l'anagrama ≪Viva VERDI≫, que tots desxifraven com ≪Viva Vittorio Emanuele Re D'Italia≫. Pero, paral·lelament, la seva musica va prendre altres direccions. Van desapareixer els cors patriotics, els laments de pobles oprimits i els exercits en marxa. Es va orientar, en canvi, cap a un progressiu aprofundiment emotiu en l'esfera privada i intima dels individus vistos no com a figures d'una sola peca, encarnacions d'una idea unica preconcebuda, sino com un patrimoni de conflictes interiors, amb contradiccions psicologiques.
La maduresa: la
trilogia popular
i els anys de Sant'Agata
[
modifica
]
La seva casa a Sant'Agata
Al final dels anys de galeres,
Luisa Miller
(
Napols
,
Teatro San Carlo
,
8 de desembre
de
1849
) i
Stiffelio
(
Teatro Grande
de
Trieste
,
16 de novembre
de
1850
) va marcar un moment fonamental en l'evolucio estilistica de Verdi. El seu pensament musical va fer-se mes refinat i la seva dramaturgia gira vers un noble lirisme que exalta l'aprofundiment psicologic dels personatges. Verdi havia assolit la plena maduresa artistica, que va confirmar amb els tres titols de la considerada
trilogia popular
, un triptic d'obres d'arguments diversos i molt estimades pel public:
Rigoletto
,
Il trovatore
i
La Traviata
, tres operes destinades a obtenir un exit aclaparador.
Mentrestant, Verdi havia adquirit la vil·la de Sant'Agata, al municipi de
Villanova sull'Arda
, a la provincia de
Piacenza
i no gaire lluny de Busseto. Aci es va establir a la primavera de l'any
1851
junt a la seua companya sentimental
Giuseppina Strepponi
. A Sant'Agata, Verdi es va dedicar amb passio a l'agricultura, i va conrear els seus interessos en l'art, la poesia, l'economia i la politica. Va ser elegit conseller comunal de Villanova i conseller provincial.
Despres de la
trilogia popular
Verdi va cercar de nou la fortuna a
Paris
. No obstant aixo, la seua relacio amb el public frances no va ser facil, i les operes compostes per a Paris van trobar un menor resso que a Italia. Van ser anys de treball: Verdi podia finalment compondre sense presses, pero el mon musical estava canviant lentament, fins i tot a Italia. Aquest periode d'experimentacio va culminar l'any
1871
amb
Aida
, opera ambientada en l'antic
Egipte
, comanda del kediv Ismail Patxa per a la inauguracio del
canal de Suez
.
Els darrers anys
[
modifica
]
Arrigo Boito
i Verdi
Feia ja 10 anys llargs que Verdi era el compositor mes notable italia i la seva fama creixia ininterrompudament per tot Europa. El
1862
es va traslladar a
Sant Petersburg
, on es va estrenar triomfalment
La forza del destino
. El
1865
, estava de nou a
Paris
per a la revisio de
Macbeth
i hi va tornar dos anys despres, per a l'estrena de la que es potser la seva gran opera,
Don Carlos
. Tanmateix, el reconeixement de la grandesa d'aquesta obra, com tambe la de
Simon Boccanegra
, es deu a la critica mes recent.
Despres d'
Aida
Verdi, aclaparat per l'exit internacional i mes aviat critic amb l'evolucio musical contemporania, decideix retirar-se a la vida privada. En aquesta epoca escriu la popular missa de
Requiem
, estrenada el
22 de maig
de
1874
a San Marco de
Mila
. A fer-lo eixir de l'aillament va anar
Arrigo Boito
, el poeta i compositor
scapigliato
que l'havia ofes publicament l'any
1863
acusant-lo de ser la causa del provincianisme i l'estancament de la musica italiana del seu temps. Pero, amb els anys, Boito havia compres que nomes Verdi havia estat capac de portar a la Italia musical al mateix pas que Europa. Amb l'ajut fonamental de l'editor
Giulio Ricordi
, el
1879
va reeixir a convencer Verdi a col·laborar en un nou gran projecte operistic, escrivint per a ell el
llibret
d'
Otello
, un drama decadent basat en l'obra homonima de
Shakespeare
, escriptor que apassionava d'igual manera el madur compositor i el jove llibretista. Despres de vuit anys de treball, intercalant-hi la revisio de
Simon Boccanegra
,
Otello
va ser estrenada el
1887
, i fou acollida amb un gran exit. L'any
1893
, de nou, Verdi va estrenar una nova opera:
Falstaff
, una comedia que el poeta scapigliato va derivar tambe d'una obra teatral de Shakespeare. Sense Boito, probablement no haurien existit aquestes dues darreres obres mestres de Verdi, perque nomes en el literat venecia Verdi va poder trobar un col·laborador a la seua altura, un dramaturg de profunda preparacio cultural, gran ductilitat de versificacio i alhora music, es a dir, capac de pensar la poesia en funcio de la musica.
Les dues operes, estrenades a La Scala, van obtenir un exit divers. Si
Otello
va connectar immediatament amb el gust del public, afermant-se de seguida en el repertori,
Falstaff
va decebre els melomans italians, fins i tot als mes aferrissats verdians. En primer lloc, el vell Verdi s'atrevia amb una comedia, la seua segona comedia despres de la jovenivola i desafortunada
Un giorno di regno
, i en segon lloc s'atrevia a trencar d'un sol colp totes les convencions formals de l'opera italiana, mostrant una vitalitat artistica, un esperit de modernitat i una energia creativa sorprenents.
La vida de Giuseppe Verdi pot dividir-se en dos periodes: el juvenil, farcit de tribulacions i lluites, i el de maduresa, pletoric de serenitat i inspiracio. Va passar els seus darrers anys entre Sant'Agata i Mila. El
16 de desembre
de
1899
va instituir l'
Opera Pia, Casa di Riposo per i Musicisti
: volia assegurar el manteniment d'aquells ≪que han dedicat la vida a l'art musical≫ i que es trobaren en condicions precaries. Segons la seua voluntat, el primer hoste de l'asil va ser acceptat despres de la mort del compositor.
El seu testament, fet el
14 de maig
de
1900
, Verdi va designar com a hereva universal una cosina de Busseto,
Maria Verdi
. No obstant aixo, va deixar molts llegats a diverses entitats socials, entre les quals es trobava obviament la
Casa di riposo per musicisti
, a l'oratori de la qual va ser soterrat al costat de la seua esposa Giuseppina, el
27 de febrer
de 1901.
El cor
Va, pensiero
va ser interpretat al seu funeral oficial durant el trasllat del cementiri a la
Casa di riposo per musicisti
, dirigit per
Arturo Toscanini
i un cor de 820 cantants. Dins la
Casa
, es va cantar
el Miserere
d'
Il trovatore
.
Verdi i la politica
[
modifica
]
Fotografia de Verdi
Caricatura de Verdi aparegut a la revista
Vanity Fair
el 1879
Alguns historiadors de la musica varen generar i han perpetuat el mite sobre el famos
Va pensiero
, cant coral del tercer acte de
Nabucco
, en que s'afirma que, quan va ser cantat a
Mila
, que llavors pertanyia a la part d'Italia sota el domini austriac, el public, responent amb fervor nacionalista als laments per la seva perduda patria per part dels esclaus exiliats, va exigir un bis de la peca. Com els bisos estaven expressament prohibits pel govern en aquell moment, el gest hauria estat molt significatiu. No obstant aixo, estudis recents situen aquest fet al descans. Encara que l'audiencia, efectivament, demanes una repeticio, no va ser per
Va, pensiero
, sino mes aviat per a l'himne
Immenso Jehova
, cantat pels esclaus hebreus per agrair a Deu haver salvat el seu poble. A la llum d'aquestes noves revelacions, la posicio de Verdi, com a mascaro de proa musical del
Risorgimento
cal ponderar-la.
[4]
D'altra banda, durant els assajos, els treballadors del teatre varen deixar de fer el que estaven fent en sonar el
Va, pensiero
, i aplaudien a la conclusio d'aquesta inquietant melodia,
mentre que el creixement de la "identificacio de la musica de Verdi amb la politica nacionalista italiana" es considera que va comencar l'estiu del 1846 en relacio amb un cor d'
Ernani
en que el nom d'un dels seus personatges, Carlo, va ser canviat a Pius, una referencia a la butlla del
papa Pius IX
per una amnistia als presos politics.
Despres de la unificacio d'Italia el 1861, moltes de les primeres operes de Verdi van ser interpretades com a treballs del
Risorgimento
amb missatges revolucionaris ocults, que probablement no havien estat intencionats ni pel compositor ni pel llibretista.
Dins d'aquesta relacio del
Risorgimento
amb l'autor, algu va descobrir que el nom de Verdi era l'
acronim
de
Vittorio Emanuele Re D'Italia
(Vittorio Emmanuel Rei d'Italia), quan
Mila
(aleshores sota l'ocupacio austriaca) comencava a donar suport als esforcos de Victor Manuel per a la
reunificacio italiana
. Van sorgir partidaris que l'aleshores rei de
Sardenya
conqueris Mila i, a causa de la severa censura austriaca, aquesta campanya va ser convencionalment anomenada ≪Viva VERDI≫. El compositor estava assabentat d'aquest us del seu nom i sembla que no li va importar gaire.
El seu suport al moviment del
Risorgimento
, el porta a va ser diputat del primer Parlament del
Regne d'Italia
arran d'una peticio del primer ministre
Cavour
, pero el 1865 hi va renunciar.
[8]
El 1874, tot i que, profundament decebut, s'havia allunyat de la politica, va ser nomenat
senador del regne
pel rei
Vittorio Emanuele II
.
L'obra de Verdi es va assimilar sovint al moviment nacionalista italia, i a la reunificacio del regne. Per exemple, el cor dels esclaus de
Nabucco
es considera com un himne italia
no oficial
.
Les operes de Verdi
[
modifica
]
Esbos escenografic de
Francesc Soler i Rovirosa
per a
Aida
, representada al
Teatre Principal de Barcelona
el 28-03-1876, conservat al fons del
MAE
- Oberto, Conte di San Bonifacio
-
Teatro alla Scala
de
Mila
,
1839
- Un Giorno di Regno
-
Teatro alla Scala
de
Mila
,
1840
- Nabucco
-
Teatro alla Scala
de
Mila
,
1842
- I Lombardi
-
Teatro alla Scala
de
Mila
,
1843
- Ernani
-
Teatro La Fenice
de
Venecia
,
1844
- I due Foscari
-
Teatro Argentina
de
Roma
,
1844
- Giovanna d'Arco
-
Teatro alla Scala
de
Mila
,
1845
- Alzira
-
Teatro San Carlo
de
Napols
,
1845
- Attila
-
Teatro La Fenice
de
Venecia
,
1846
- Macbeth
-
Teatro della Pergola
de
Florencia
,
1847
- I Masnadieri
-
Her Majesty's Theatre
de
Londres
,
1847
- Jerusalem
-
Opera Garnier
de
Paris
,
1847
- Il corsaro
-
Teatro Grande
de
Trieste
,
1848
- La battaglia di Legnano
-
Teatro Argentina
de
Roma
,
1849
- Luisa Miller
-
Teatro San Carlo
de
Napols
,
1849
- Stiffelio
-
Teatro Grande
de
Trieste
,
1850
- Rigoletto
-
Teatro La Fenice
de
Venecia
,
1851
- Il trovatore
-
Teatro Apollo
de
Roma
,
1853
- La Traviata
-
Teatro La Fenice
de
Venecia
,
1853
- I vespri siciliani
-
Opera Garnier
de
Paris
,
1855
- Simon Boccanegra
-
Teatro La Fenice
de
Venecia
,
1857
- Aroldo
-
Teatro Nuovo
de
Rimini
,
1857
- Un ballo in maschera
-
Teatro Apollo
de
Roma
,
1859
- La forza del destino
-
Teatre Imperial
de
Sant Petersburg
,
1862
- Don Carlos
-
Opera Garnier
de
Paris
,
1867
- Aida
-
Opera Khedivial
del
Caire
,
1871
- Otello
-
Teatro alla Scala
de
Mila
,
1887
- Falstaff
-
Teatro alla Scala
de
Mila
,
1893
Altres obres significatives
[
modifica
]
Bibliografia
[
modifica
]
- Budden
, Julian.
The Operas of Verdi, Volume I
(en angles). 3a ed..
Oxford University Press
, 1973.
ISBN 0198162618
.
- Budden
, Julian.
The Operas of Verdi, Volume II
(en angles). 3a ed.. Oxford University Press, 1973.
ISBN 0198162626
.
- Budden
, Julian.
The Operas of Verdi, Volume III
(en angles). 3a ed.. Oxford University Press, 1973.
ISBN 0198162634
.
- Casini, Claudio,
Verdi
, Milan: Rusconi, 1982.
- Phillips-Matz
, Mary Jane.
Verdi: A Biography
(en angles). 1a edicio.
Oxford University Press
, 1993.
ISBN 0193132044
.
Fragments d'obres
[
modifica
]
Enllacos externs
[
modifica
]