The Signing of the Peace Treaty of Versailles
El
Tractat de Versalles
de
1919
[1]
va ser un intent de reconstruccio d'Europa despres de la
Primera Guerra Mundial
. Despres de sis mesos de negociacions a la
Conferencia de Paris de 1919
, el Tractat fou signat com a culminacio de l'
Armistici de Compiegne de 1918
, acordat amb Alemanya l'
11 de novembre
de
1918
, amb el qual s'havia posat fi als combats.
[2]
Va ser el tractat de pau mes important, en que els
aliats
van acordar la perdua de les colonies alemanyes, la perdua de territoris de l'
Imperi Otoma
, cessions territorials que van suposar la reorganitzacio politica d'Europa; i la desmilitaritzacio dels paisos centrals i el pagament de reparacions de guerra. Tot aixo en benefici dels vencedors. Les bases d'aquest tractats son els
Catorze Punts
del president nord-america
Woodrow Wilson
, per mitja dels quals es creava, a instancies d'aquest, la
Societat de Nacions
, amb seu a
Ginebra
i que tenia com a principal objectiu la cooperacio internacional i el sosteniment de la pau mitjancant el desarmament i l'arbitratge.
Els representants de la
Republica de Weimar
van ser obligats a signar el Tractat sota l'amenaca d'una represa del conflicte. El ministre alemany d'afers estrangers,
Hermann Muller
, va signar-lo el
28 de juny
de
1919
. El Tractat va ser ratificat per la
Societat de Nacions
el
10 de gener
de
1920
. A Alemanya, el Tractat causa commocio, genera un fort moviment contrari, i fou un dels factors que, anys despres, acaba duent al col·lapse de la
Republica de Weimar
i a l'ascens d'
Adolf Hitler
al poder l'any
1933
.
El Tractat va establir la creacio de la
Societat de Nacions
, un dels majors objectius del president dels
Estats Units
Woodrow Wilson
. La Societat de Nacions fou concebuda com una instancia d'arbitratge de conflictes internacionals, la missio de la qual era evitar l'esclat de noves guerres. Al Tractat de Versalles, les exigencies de
Franca
van prevaler sobre la doctrina dels 14 punts de Wilson.
L'organitzacio de la pau
[
modifica
]
D'esquerra a dreta:
David Lloyd George
, primer ministre britanic;
Vittorio Orlando
, primer ministre italia;
Georges Clemenceau
, primer ministre frances i
Woodrow Wilson
, president dels EUA.
Moment de la signatura del tractat al
Salo dels Miralls
del
Palau de Versalles
.
| Estructura del tractat de Versalles
|
|
El tractat de Versalles esta estructurat amb els seguents capitols:
- Part I El Pacte de la Societat de Nacions (articles 1 al 26 i annex).
- Part II Les Fronteres d'Alemanya (articles 27 al 30).
- Part III Clausules per a Europa (articles 31 al 117 i annexos).
- Part IV Drets i interessos alemanys fora d'Alemanya (articles 118 al 158 i annexos).
- Part V Clausules militars, navals i aeries (articles 159 al 213).
- Part VI Presoners de guerra i cementiris (articles 214 al 226).
- Part VII Sancions (articles 227 al 230).
- Part VIII Reparacions (articles 231 al 247 i annexos).
- Part IX Clausules financeres (articles 248 al 263).
- Part X Clausules economiques (articles 264 al 312).
- Part XI Navegacio aeria (articles 313 al 320 i annexos).
- Part XII Ports, vies maritimes i vies ferries (articles 321 al 386).
- Part XIII
Organitzacio Internacional del Treball
(articles 387 al 399).
- Procediments (articles 400 al 427 i annex).
- Part XIV Garanties (articles 428 al 433).
- Part XV Previsions i miscel·lanies (articles 434 al 440 i annex).
|
En les negociacions del Tractat de Versalles tingueren un paper rellevant el primer ministre britanic
Lloyd George
, el primer ministre frances
Georges Clemenceau
, el president dels
Estats Units
Woodrow Wilson
i
Vittorio Orlando
com a conseller d'
Italia
.
Clemenceau havia estat l'home de la resistencia i ara es partidari d'un tracte dur amb els vencuts car durant la
Primera Guerra Mundial
,
Franca
havia patit unes perdues humanes estimades en 1.240.000 militars i 40.000 civils morts; a mes, com una gran part de la guerra havia tingut lloc en territori frances, una gran part del pais estava en ruines, amb danys a importants edificis historics i infraestructures. Clemenceau volia, doncs, que els alemanys paguessin les reparacions de 750.000 cases i 23.000 fabriques destruides durant la Guerra. A mes, per evitar la reconquesta d'
Alsacia
i
Lorena
, ocupades per Alemanya el
1871
, Clemenceau va exigir la desmilitaritzacio de
Renania
on haurien de patrullar tropes aliades; havia de ser la seva zona de seguretat; tambe exigi una reduccio drastica del nombre de soldats de l'exercit alemany i, com a part de les reparacions, obtenir el control de moltes fabriques alemanyes.
Franca
, a mes, com el
Regne Unit
, volia conservar el seu imperi colonial, i imposar bloqueigs maritims a Alemanya per controlar-ne les importacions i les exportacions.
El primer ministre britanic era conscient que si s'acceptaven totes les exigencies franceses, Franca esdevindria molt poderosa a l'Europa Central; situacio que trencaria l'equilibri de poders a Europa. Per aixo, Lloyd George volia que els alemanys paguessin pero sense arribar a una hegemonia francesa a Europa; per altra banda, el govern britanic tambe es mostrava contrari a l'autodeterminacio defensada per
Woodrow Wilson
, ja que, com els francesos, volia conservar el seu imperi colonial. Lloyd George tambe va acceptar els bloqueigs maritims contra Alemanya.
Finalment,
Woodrow Wilson
desitjava edificar les relacions internacionals sobre una base de comprensio i concordia; per aixo impulsava la creacio de la Societat de Nacions. A mes, Wilson defensava el concepte d'
autodeterminacio
, que va encendre els sentiments patriotics en paisos sotmesos al domini d'imperis. A l'empara del principi d'autodeterminacio, es crearen nous estats a l'
Europa de l'Est
. Wilson no volia pas incrementar els territoris de Gran Bretanya, Franca o Italia; aixi, per exemple, es crea una
Polonia
independent posterior al
Gran Alcament Polones
de
Pozna?
i dels tres alcaments esdevinguts a l'
Alta Silesia
. Els canvis de fronteres s'havien de dur a terme per agrupar minories nacionals dins del seu propi estat, especialment en aquelles nacions dominades per l'
Imperi Austrohongares
o l'
Imperi Otoma
.
Al president Wilson no li interessava gaire una pau temporal. Segons el seu parer, son els experts i les comissions els que han de determinar la fixacio de les fronteres, el pagament de les indemnitzacions de guerra i les reparacions, sobre la base dels principis estipulats en els catorze punts. Aixo es una feina complementaria, que correspon als especialistes; mentre, la missio dels principals homes d'Estat ha de ser crear un nou projecte de futur, la unitat de les nacions, la pau eterna. En canvi, els aliats prefereixen arreglar les questions practiques, les fronteres, les indemnitzacions, tornar els homes encara armats a casa, estabilitzar les monedes, reactivar el comerc i les comunicacions. Aixi com Wilson en el fons no esta interessat en la pau del moment, Clemenceau, Lloyd George i Sonnino, homes amb experiencia tactica i practica, son bastant indiferents envers les reclamacions de Wilson. Per motius politics aplaudiren les reclamacions humanitaries i sentiren la forca que un principi no egoista tindria sobre els seus pobles. Per aixo estaven disposats a discutir el seu projecte, amb certes reduccions i restriccions. Pero primer la pau amb Alemanya per posar fi a la guerra i despres ja vindria la tesi de Wilson. perque Alemanya es culpable: amb la invasio de Belgica ha violat brutalment el dret internacional.
[3]
Per tant, en aquesta conferencia hi ha dues visions, dos tractats completament diferents. Una es fonamenta en la pau immediata, que ha de posar fi a la guerra amb l'Alemanya vencuda, que s'ha rendit, i l'altra es la pau del futur, que ha d'evitar la guerra per sempre mes. Per una banda, la pau estricta, segons el vell model; i per l'altra, la pau del nou Covenant, el conveni, de Wilson, que preten fundar la Societat de Nacions. Ras i curt, Franca volia venjanca, el Regne Unit volia una Alemanya relativament forta per fer de contrapes als francesos a l'Europa Continental, i el president dels Estats Units la creacio d'una pau permanent.
En la primera sessio plenaria, el
18 de gener
, nomes s'especifica de manera teorica que el conveni de Wilson ha de ser una part essencial del tractat de pau general. Encara no es redacta el document. Passa un mes d'agitacio terrible a Europa. No es fins al
14 de febrer
de
1919
, tres mesos despres de l'armistici, que Wilson pot presentar el seu conveni de forma definitiva, el qual s'aprova unanimement. L'endema Wilson torna a America per presentar als seus electors i compatriotes la Carta Magna de la pau. A America, els seus adversaris politics, que ja pensen en les seguents eleccions presidencials, acusen a Wilson d'haver unit politicament de manera massa estreta el nou continent amb el continent europeu i d'haver infringit un politic basic de la politica nacional, la
doctrina Monroe
. Aixi doncs, exhaust encara per les negociacions europees, Wilson ha de comencar noves discussions tant amb els membres del seu propi partit com amb els seus contrincants politics. La primera escletxa de l'edifici del nou pacte es la clausula per a la retirada d'America de l'alianca, mitjancant la qual podria abandonar-la en qualsevol moment.
[4]
A Europa, els generals i els mariscals vencedors, que durant quatre anys han estat el centre d'interes, exigeixen amb amenaces el rearmament en comptes del desarmament de Wilson, noves fronteres i garanties estatals en comptes de la solucio supranacional. Segons el seu parer, nomes es pot garantir el benestar d'un Estat si s'arma el mateix exercit i es desarma el de l'enemic i no amb catorze punts. Darrere dels militaristes, pressionen els representants dels grups industrials, que mantenien en marxa les seves empreses bel·liques, i els intermediaris, que volien guanyar diners amb les reparacions de guerra. Els diplomatics, sempre amenacats pels partits de l'oposicio, estaven cada vegada mes indecisos. Cadascun d'ells vol ampliar el seu Estat amb un bon tros de terra.
Mentrestant, cossos de voluntaris organitzats avancen per l'est europeu i ocupen territoris. Regions senceres encara no saben a quin Estat pertanyen ni a quin pertanyeran. Despres de quatre setmanes encara no s'ha rebut a la delegacio alemanya ni a l'austriaca. Darrere les fronteres que no s'han tracat, els pobles s'impacienten. Hi ha indicis clars que
Hongria
i
Alemanya
, desesperades, es poden posar en mans dels
bolxevics
revolucionaris. Els diplomatics pressionaven, doncs, perque s'arribes rapidament a algun resultat, a un acord, just o injust, i perque s'eliminessin qualsevol obstacle, inclos el conveni proposat pel president Wilson.
[5]
Pero Wilson no vol recular. Sobretot no vol concedir el
Saarland
a
Franca
perque creu que aquesta primera ruptura de la self-determination, l'autodeterminacio, sera un mal exemple per a la resta de pretensions. De fet, els representants italians senten que totes les seves reivindicacions pels territoris de
Fiume
i
Dalmacia
estan lligades a aquesta primera ruptura. Des d'
Hongria
avanca el bolxevisme, i els aliats argumenten que aviat inundara el mon sencer.
[6]
El
5 d'abril
el comunisme aconsegueix el poder a
Baviera
, a
Munic
es proclama la republica dels consells d'obrers, i en qualsevol moment s'hi pot afegir
Austria
, mig morta de fam i encerclada per una
Baviera
i una
Hongria
bolxevics.
El president Wilson ha de triar: aixecar-se de la conferencia i abandonar-la, mantenint pero els seus principis; o be acceptar concessions en els seus postulats. La quimera d'un mon mes huma comenca a esvair-se amb la renuncia del president Wilson a una pau justa. El
15 d'abril
de
1919
es trenca la negativa a donar el
Saarland
als francesos; i de retruc
Fiume
als italians, acceptar el desmembrament de
Turquia
i un intercanvi de pobles:
| ≪
|
Per fi ?un dia fatidic per a la historia-, el 15 d'abril, Wilson, a contracor i amb mala consciencia, accepta les pretensions militars de
Georges Clemenceau
sensiblement rebaixades: el
Saarland
no es lliurara per sempre sino nomes durant quinze anys. S'ha tancat el primer acord per part del qui fins ara havia estat intransigent. L'endema al mati, l'actitud de la premsa de
Paris
canvia com per art de magia. Els diaris, que ahir encara l'acusaven de dificultar la pau, de destruir el mon, ara l'exalcen com l'home d'Estat mes savi del mon. Pero Wilson, en el fons de la seva anima, aquesta lloanca li crema com un retret. Sap que potser ha salvat la pau, la pau del moment, pero que la pau duradora en l'esperit de la reconciliacio, l'unica salvadora, s'ha perdut, s'ha dissipat... Una oportunitat unica, potser la mes decisiva de la historia, s'ha desaprofitat d'una manera lamentable.
[7]
|
≫
|
El resultat fou un compromis que no va satisfer ningu, especialment al president nord-america. I amb Alemanya no es va arribar ni a la reconciliacio ni a la destruccio, la qual cosa resulta perjudicial per al futur d'Alemanya, d'Europa i del mon sencer. El Tractat de Versalles afebli l'economia alemanya a principis dels anys 20 i la feu vulnerable pels efectes de la
Gran Depressio
que comenca el
1929
. Tot plegat afavori l'ascens del
Nacionalsocialisme
. Les reparacions de guerra van fracassar tambe en els seus proposits punitius, ja que Alemanya deixa de pagar molts dels seus prestecs a l'estranger, aixi no completa el pagament de les indemnitzacions.
La questio alemanya
[8]
[
modifica
]
Clausules Territorials
[
modifica
]
Alemanya despres del Tractat:
Annexio pels paisos veins
El punt mes important era l'ocupacio francesa de l'esquerra del riu
Rin
. Les mes grans discussions es produiren al voltant del
Saarland
. Els francesos aportaren arguments historics, economics i estrategics per quedar-s'ho, pero americans i anglesos no desitjaven una nova reivindicacio nacionalista. Per aquest motiu s'arriba a una solucio de compromis: el govern de Franca no obtenia la propietat definitiva pero si un usdefruit durant 15 anys; una part de la produccio del
Saarland
seria destinada al Tresor de Franca.
Una altra questio decisiva es referia a
Austria
: desmembrat l'imperi calia preguntar-se si podria unir-se a Alemanya. A
Viena
el partit socialista donava suport a aquesta pretensio; americans i anglesos acceptaren en principi l'opcio, pero el govern frances i italia s'hi van oposar amb energia. L'article 88 del Tractat de Versalles prohibeix a Austria alienar la seva sobirania i en consequencia, unir-se a Alemanya. Son articles que vint anys despres conculcara
Hitler
.
Altres decisions territorials son la devolucio d'
Alsacia
i
Lorena
a Franca. Aquests territoris foren conquerits per
Franca
a principis del
segle
xviii
pero amb una poblacio majoritariament alemanya perque el
1871
foren annexionades per
Otto von Bismarck
. Aquests territoris ocupaven una superficie de 14.522 km² i tenien 1.815.000 habitants l'any 1905.
Eupen
i
Malmedy
se cedeixen a
Belgica
. La regio de
Soldau
a la
Prussia Oriental
(amb una estacio de tren de la linia
Varsovia
-
Gda?sk
) se cedeix a
Polonia
. La ciutat de
Danzig
(actualment
Gda?sk
) es declarada ciutat lliure sota control de la Societat de Nacions i parcialment sota autoritat polonesa.
Clausules economiques
[
modifica
]
Un segon tipus de clausules foren les economiques. Provisionalment es fixa en concepte de reparacions una xifra de 220 mil milions de marcs d'or, quantitat altissima que provoca la protesta d'economistes, com Keynes i dels Estats Units. En aquest punt el govern frances fou intransigent. Una comissio especial determinaria l'any 1921 la quantitat definitiva i la forma de pagament. En dates posteriors aquesta quantitat hague de ser reduida.
[9]
El
1921
la suma fou rebaixada a 132 mil milions de marcs d'or, que encara va semblar astronomica a molts observadors alemanys, tant per la quantitat mateixa com pel fet que els terminis imposats obligaven a estar pagant el deute fins a
1987
. Els problemes economics ocasionats pels pagaments i el ressentiment alemany per la seva imposicio, que a Alemanya foren un tema d'agitacio nacionalista, sovint es mencionen com a les causes del fracas de la
Republica de Weimar
, l'ascens d'
Adolf Hitler
i l'esclat de la
Segona Guerra Mundial
.
Condicions militars
[
modifica
]
Les dures condicions imposades a Alemanya en questions militars derivaven de l'esperit de venjanca frances nascut despres de la derrota a la
Guerra francoprussiana
, el
1871
; per altra banda, el gran nombre de victimes i els greus danys economics provocats per la guerra, que s'havia desenvolupat en territori frances, van generar a
Franca
el temor d'una nova agressio alemanya i n'accentuaren el revengisme. Per aquests motius l'
exercit alemany
fou reduit a 100.000 homes, sense tancs ni artilleria pesant; aquest homes serien allistats durant dotze anys i els oficials durant vint-i-cinc, de forma que s'aconseguis que nomes un nombre limitat d'homes rebes instruccio militar. No havia d'existir a Alemanya cap servei militar obligatori com tampoc no havia d'haver-hi un Estat Major Alemany. S'ordena el lliurament de la
flota de guerra alemanya
, pero els mateixos mariners preferiren enfonsar-la. Posteriorment, la marina fou reduida a 15.000 homes sense submarins i amb nomes sis vaixells de guerra, de menys de 10.000 tones, sis creuers i dotze destructors. A mes, Alemanya no podia tenir una
aviacio de guerra propia
.
Reparacions de Guerra i Clausula de Culpabilitat
[
modifica
]
L'article 269 del Tractat la clausula esmenta la culpabilitat de la Guerra. Es fa responsable unica a Alemanya de tots els danys i perdues patits pels aliats durant la
Gran Guerra
. Aquesta clausula de culpabilitat fou la base per a les indemnitzacions de la guerra i es pot interpretar com una dura humiliacio per a Alemanya cosa que despres portara a l'ascens de moviments com el nazionalsocia al pais.
Altres temes de debat
[
modifica
]
Es el moment del sorgiment d'antigues minories nacionals: apareixen nous Estats com
Polonia
,
Iugoslavia
,
Hongria
(separada d'
Austria
),
Txecoslovaquia
i els
Estats baltics
.
Mapa d'Europa (1923) que mostra els canvis territorials profunds deguts al tractat de pau de 1919. Quatre imperis autoritaris s'han esfondrat,: l'Imperi dels tsars es transforma en la Russia comunista, l'Imperi Otoma es redueix a Turquia, l'Imperi Austrohongares es desmantellat i dona peu al naixement de les minuscules Austria i Hongria, i d'una Txecoslovaquia i una Iugoslavia independents. La part mes dura es pel
segon Reich
, ja que el Tractat de Versalles disminueix Alemanya en el pla territorial, el mante tallat en dos pel corredor polones, es troba desmilitaritzat, amb les seves colonies confiscades, supervisat pels guanyadors, condemnat a pagar enormes compensacions i tractat com a responsable del conflicte.
La resurreccio de la nacionalitat de
Polonia
planteja forces problemes. L'acces al mar s'aconsegui amb el passadis de
Danzig
, pero deixa una dificultat nova a Alemanya: l'aillament de
Prussia Oriental
. El disseny de les fronteres poloneses causa problemes continus: es decidi integrar a Polonia aquells territoris on dos tercos de la poblacio fossin polonesos, pero hi havia casos on no era facil determinar-ho, aquest fou el cas de l'
Alta Silesia
, reclamada pel govern Alemany amb argumentacio historica i economica ?la necessitaven per fer front a les reparacions de guerra- pero fou integrada a Polonia per raons demografiques.
Pozna?
i
Pomerania
Oriental (
Prussia Occidental
) fou cedida a la nova
Polonia
independent. En canvi
Hlucinsko
, a la regio de l'
Alta Silesia
, passa a
Txecoslovaquia
; Polonia invoca el principi de nacionalitat, el 55% de la poblacio era polonesa, mentre
Txecoslovaquia
el dret historic car sempre havia estat una zona integrada als Estats centreeuropeus; darrere d'una i altra opcio s'amaguen interessos economics, el control del ferrocarril i una conca minera.
A la
mar Adriatica
es concedeix a Italia: parts de la
regio d'Istria
,
Trieste
i
Dalmacia
amb poblacio italiana i la vall de
Tirol del Sud
, on tambe viuen 200.000 habitants de llengua alemanya. Pero el govern italia tambe reivindica
Fiume
(Rijeka) i l'ocupen mitjancant una expedicio del nacionalista
Gabriele d'Annunzio
, tanmateix se'l obliga a abandonar la ciutat. Tot plegat genera un profund rebuig a Alemanya. A Italia tingueren la sensacio de ser el parent pobre. Franca aconsegui totes les concessions territorials, pero es ben viva la por a una revenja d'Alemanya. Els
Estats Units
no ratificaren oficialment el Tractat de Versalles, ja que, despres de les eleccions de
1918
, els
republicans
van aconseguir la majoria al
Senat dels Estats Units
, des d'on van bloquejar la signatura del Tractat dues vegades el
19 de marc
de
1920
, perque alguns defensaven el tradicional aillacionisme america i s'oposaven a la
Societat de Nacions
i d'altres blasmaven les excessives reparacions de guerra imposades a Alemanya. Per aixo, els EUA no van adherir-se mai a la Societat de Nacions i, en canvi, signaren un tractat per separat amb Alemanya: el
Tractat de Berlin de 1921
, que confirma els deutes de reparacions de guerra i d'altres clausules del Tractat de Versalles pero ometent les mencions a la Societat de Nacions. En general la situacio internacional no fou la de comencament d'un periode de pau, si no encara, durant molts anys, la de la fi d'una guerra, amb actituds de desconfianca, revenja i acusacions.
[10]
Les fissures del Tractat
[
modifica
]
Les clausules del Tractat, en teoria, perduren vint anys, fins a l'esclat de la
Segona Guerra Mundial
, pero van ser gradualment desmuntades, primer les economiques i les politiques referents a Alemanya, despres les territorials. La lletra de Versalles, contra allo que havia propugnat
Woodrow Wilson
i
Lloyd George
, estava mancada de qualsevol mena d'esperit de col·laboracio amb els vencuts. El primer ministre angles, en un memorandum, va assegurar que unes condicions excessivament costoses no serien acceptades per cap govern alemany. Amb altres arguments,
John Maynard Keynes
, a
Les consequencies economiques de la pau
(
1920
) es queixa als aliats de l'enfonsament germanic. Malgrat l'obsessio del Tractat pels ≪Estats tap≫, els politics francesos estimaven que a Versalles s'havia configurat un mapa politic europeu poc consistent, i
Charles Benoist
i
Franklin Bouillon
van denunciar en el Parlament la balcanitzacio de l'Europa del Danubi; fet que podia provocar la desarticulacio de l'
Imperi Austrohongares
, en una futura politica expansionista d'
Alemanya
; opcions que, efectivament,
Hitler
es va encarregar de demostrar en els anys 30.
[11]
Per altra banda, la resistencia del Senat nord-america a acceptar la politica exterior de Wilson va deixar la
Societat de Nacions
sense el seu patrocinador principal. L'abnegat home d'Estat va recorrer els Estats Units per aconseguir el suports, pero al president li va mancar la unanimitat del
partit Democrata dels Estats Units
i no va aconseguir la majoria de dos tercos necessaria.
Russia
va ser un altre Estat absent, ja que el nou regim
revolucionari
va ser exclos de les converses i van quedar sense definir les fronteres orientals amb Polonia, que nomes van quedar ambiguament delimitades. El president
Woodrow Wilson
no va renunciar a la gestio diplomatica i va enviar a
Moscou
a un dels seus experts,
William Bullit
, per indagar les condicions necessaries per integrar els russos en el nou ordre politic i economic internacional. Pero
Lenin
va exigir que previament s'havia de produir la retirada dels contingents aliats que intervenien en la
Guerra Civil Russa
; demanda que va impossibilitar un acord. A mes, els moviments comunistes, en alguns Estats del centre d'Europa, van incrementar la sensacio d'amenaca de revolucio mundial i van acabar frustrant qualsevol gest d'apropament a Moscou.
[12]
L'absencia dels Estats Units i de Russia va debilitar la
Societat de Nacions
; els alemanys no poden acceptar aquella pau excessivament unilateral, i la
crisi economica
de
1921
va demostrar, com havia pronosticat Keynes, que l'empobriment d'Alemanya era el proleg de l'empobriment d'Europa.
El 2 de juliol de 1921, el president dels Estats Units,
Warren G. Harding
, va signar la Resolucio Knox-Porter, que havia estat aprovada pel Congres dels Estats Units i va posar fi a l'estat de guerra entre els Estats Units i Alemanya, Austria i Hongria, validant el
Tractat de Berlin
de
1921
tot establint el terreny per a la pau bilateral, en els termes del Tractat de Versalles, pero excloent les provisions relacionades amb la
Societat de Nacions
.
[13]
Avaluacions historiques
[
modifica
]
D'acord amb
David Stevenson
, a partir de l'obertura dels arxius francesos, la majoria dels comentaristes han destacat la contencio i raonabilitat de Franca a la conferencia]
Al seu llibre
Les consequencies economiques de la pau
,
Keynes
es refereix al Tractat de Versalles com
"la pau cartaginesa"
, un equivocat intent de destruir a Alemanya en nom del
revengisme
frances, en comptes de seguir els principis mes justos per a una pau duradora que figura als
Catorze punts de Wilson
, que Alemanya havia acceptat en l'armistici. Ell va declarar: "Crec que la campanya per assegurar d'Alemanya les despeses generals de la guerra va ser un dels actes mes greus de manca de saviesa politica per la qual els nostres homes d'Estat han estat sempre responsables".
[14]
Keynes havia estat el principal representant del Tresor britanic a la Conferencia de Pau de Paris, i utilitza al seu apassionant llibre arguments que ell i altres (inclosos alguns funcionaris dels Estats Units) van utilitzar a Paris
[15]
Ell pensava que les sumes que es demanaven d'Alemanya en les reparacions eren moltes vegades mes del que era possible que a Alemanya pagues, i que aquests produirien una inestabilitat drastica
[16]
Vull contrastar els principis enunciats als Catorze Punts, amb el grau en que aquests principis estan recollits als eventuals Tractats de Pau. El nostres pactes de pau no han arribat obertament: poques vegades ha estat tant mantingut el secret en qualsevol reunio diplomatica. La llibertat dels mars no estava assegurada. Tan aviat el Lliure Comerc s'establia a Europa, un conjunt de barreres tarifaries s'aixecaven, mes grans i mes nombroses que qualsevol altre coneguda fins llavors. Els armaments nacionals no s'han reduit. Les colonies alemanyes es van repartir entre els vencedors d'una manera que no era ni lliure, ni de ment oberta, ni imparcial. Els desitjos, per no parlar dels interessos, de les poblacions eren (com al Sarre, Shantung i Siria) flagrantment desconsiderades. Russia no va ser rebuda a la Societat de Nacions, ni se li concedeix total llibertat per desenvolupar les seves propies institucions. Les fronteres d'Italia no es van ajustar al llarg de les linies de la nacionalitat. Les porcions turques de l'Imperi Otoma no va proporcionar una sobirania segura. Els territoris de Polonia inclouen a moltes persones que indiscutiblement no son polonesos. La Societat de Nacions, a la practica, no ha estat capac d'assegurar la independencia politica de les nacions grans i petites per igual. Les provincies i els pobles van ser, de fet, tractats com a peons i peces d'un joc. Els assentaments territorials, en gairebe tots els casos, es basaven en mers ajustos i compromisos entre les pretensions dels estats rivals. Els elements de discordia i antagonisme van perpetuar, de facto. Fins i tot el vell sistema de tractats secrets no va ser totalment i universalment destruit. De les 23 condicions del president Wilson, nomes quatre es poden considerar, amb exactitud, que s'han incorporat als Tractats de Pau
“
”
?El diplomatic angles
Harold Nicolson
descriu els tractats i la seva genesi
L'economista de la
Franca Lliure
Etienne Mantoux
va rebatre aquesta analisi. Durant la decada de 1940, de Mantoux va escriure un llibre publicat postumament titulat
"La pau cartaginesa, o les consequencies economiques de Mr Keynes"
en un intent de refutar les al·legacions de Keynes.
Mes recentment, s'ha argumentat (per exemple, per l'historiador
Gerhard Weinberg
en el seu llibre
"Un mon en armes"
[17]
) que el tractat era en realitat molt avantatjos per a Alemanya. El Reich de Bismarck es va mantenir com una unitat politica en comptes de ser trencat, i Alemanya va escapar en gran manera despres de la guerra d'una ocupacio militar (en contrast amb la situacio posterior a la Segona Guerra Mundial.) En un assaig de 1995, Weinberg va assenyalar que amb la desaparicio de l'Imperi Austrohongares i Russia, amb la retirada d'Europa, Alemanya era el poder dominant a l'Europa de l'Est
[18]
Weinberg va escriure que, ates que tan sols 21 anys despres de Versalles, Alemanya havia conquistat mes terres de les que tenia el 1914, es molt questionable que Versalles fos una cosa dura i aclaparadora pels alemanys, com deien que era.
[19]
A l'obra de 1995 Weinberg hi va afegir posteriorment que, en contra de la idea que les perdues de territori que Alemanya va patir el 1919 varen provocar el Tercer
Reich
el 1933. Argumentava que, si aquest hagues estat el cas, llavors les perdues territorials encara mes grans que Alemanya va sofrir despres de 1945 haurien d'haver provocat un Quart
Reich
.
[19]
Weinberg sarcasticament comentava que aquells que afirmaven que les perdues territorials d'Alemanya va patir el 1919 va provocar el nacionalsocialisme no han explicat per que - les perdues encara majors territorials d'Alemanya va patir el 1945 no va comportar un retorn dels nazis, ja que la logica dictaria si fos cert.
[19]
L'historiador militar britanic
Correlli Barnett
va afirmar que el Tractat de Versalles era "molt indulgent en comparacio amb les condicions de pau que la mateixa Alemanya, quan estava esperant per guanyar la guerra, havia tingut en compte per imposar als aliats". D'altra banda, segons ell, era "a penes una estirada d'orelles" quan es contrasta amb el
Tractat de Brest-Litovsk
que Alemanya havia imposat en una derrota a Russia el marc de 1918, que s'havia tret un terc de la poblacio de Russia (encara que d'origen etnic no rus), la meitat de les empreses industrials de Russia i nou desenes parts de les mines de carbo de Russia, juntament amb una indemnitzacio de sis mil milions de marcs
[20]
Amb el temps, fins i tot en les "cruels" els termes del Tractat de Versalles, l'economia alemanya havia estat restaurat al seu estat anterior a la guerra.
Barnett afirma tambe que, en termes estrategics, Alemanya va estar, de fet, en una posicio superior a consequencia del Tractat del que havia estat el 1914. Les fronteres orientals d'Alemanya tocaven Russia i Austria, que en el passat havien equilibrat el poder alemany. No obstant aixo, Barnett afirma que, pel fet que l'imperi austriac es va fracturar despres de la guerra en parts mes petites, els estats mes febles i Russia varen ser sacsejats per la revolucio i la guerra civil; el recentment restaurat estat de Polonia no va ser rival ni tan sols per una Alemanya derrotada. Cap a Occident, Alemanya va ser equilibrada nomes per Franca i Belgica, els quals eren mes petits en poblacio i menys intensius economicament que Alemanya. Barnett conclou dient que, en comptes de debilitar Alemanya, el Tractat "va enfortir" el poder alemany.
[21]
En opinio de Barnett, Gran Bretanya i Franca haurien d'haver "dividit i debilitat de forma permanent" Alemanya per a desfer el treball de Bismarck i partir Alemanya en estats mes petits i mes febles, de manera que mai podrien haver pertorbar la pau d'Europa de nou.
[22]
En no fer aixo i per tant no resoldre el problema del poder alemany i restaurar l'equilibri d'Europa, Gran Bretanya "havia fracassat en el seu principal objectiu en participar en la Gran Guerra".
[23]
L'historiador britanic de l'Alemanya moderna,
Richard J. Evans
, va escriure que el dret alemany estava compromes a un programa annexionista d'Alemanya per annexionar-se la major part d'Europa i Africa durant la guerra i en alguns casos abans de 1914. Cap tractat de pau que no deixes a Alemanya com el conqueridor hauria estat inacceptable per a ells.
[24]
A falta que Alemanya pogues mantenir totes les conquestes del Tractat de Brest-Litovsk, Evans va al·legar que no hi havia res que pogues haver fet per convencer a la dreta alemanya a acceptar Versalles.
[24]
Evans va assenyalar a mes que els partits de la "coalicio de Weimar", es a dir, l'SPD, el DDP i el Centre Catolic varen estar oposats a Versalles, i es un error pensar, com ho han fet alguns historiadors, que l'oposicio a Versalles tambe va igualar l'oposicio a la republica de Weimar.
[24]
Finalment, Evans al·legava que no era cert que Versalles va provocar la fi de Weimar, sino que, al seu parer, fou la Gran Depressio de la decada de 1930 la que va posar fi a la democracia alemanya, i que Versalles no era la "causa principal" del nacional-socialisme i l'economia alemanya va ser "nomes una mica influenciada per l'impacte de les reparacions".
[24]
Eric Hobsbawm
ha argumentat que els
catorze punts de Wilson
, en particular el principi d'autodeterminacio nacional, eren sobretot mesures contra l'esquerra, destinades a domar la febre revolucionaria que recorria tota Europa arran de la
Revolucio d'Octubre de 1917
i el final de la guerra per jugar la carta nacionalista.
[25]
- ↑
Dill
, Marshall.
Germany: A Modern History
(en angles). University of Michigan Press, 1970, p. 270.
ISBN 0472071017
.
- ↑
Smith
, Leonard V.;
Stephane
, Audoin-Rouzeau;
Becker
, Annette.
France and the Great War
(en angles). Cambridge University Press, 2003, p. 157.
ISBN 0521666317
.
- ↑
Zweig, Stefan.
Moments estel·lars de la humanitat
. Barcelona, Quaderns Crema, 2004. p. 272 i 273.
- ↑
Zweig, Stefan.
Moments estel·lars de la humanitat
. Barcelona, Quaderns Crema, 2004. p. 275 i 276.
- ↑
Zweig, Stefan.
Moments estel·lars de la humanitat
. Barcelona, Quaderns Crema, 2004. p. 278 i 279.
- ↑
Zweig, Stefan.
Moments estel·lars de la humanitat
. Barcelona, Quaderns Crema, 2004. p. 280.
- ↑
Zweig, Stefan.
Moments esteŀlars de la humanitat
. Barcelona, Quaderns Crema, 2004. p. 284 i 285.
- ↑
Reed
, John.
The Treaties of Peace, 1919-1923
(en angles). vol.1. The Lawbook Exchange, 2006, p. xi.
ISBN 1584777087
.
- ↑
Fernandez, A.,
Historia del mundo contemporaneo
. Barcelona, Vicens Vives, 1984. Pagina 297.
- ↑
Fernandez, A.,
Historia del mundo contemporaneo
. Barcelona, Vicens Vives, 1984. Pagina 298.
- ↑
Fernandez, A.
Historia del mundo contemporaneo
. Barcelona, Vicens Vives, 1984. Pagina 298.
- ↑
Fernandez, A.
Historia del mundo contemporaneo
. Barcelona, Vicens Vives, 1984. Pagina 299.
- ↑
≪
Treaty between the United States and Germany restoring friendly relations, signed at Berlin August 25, 1921
≫ (en angles). Office of the Historian, 25-08-1921. [Consulta: 11 octubre 2021].
- ↑
John Maynard Keynes
.
The Economic Consequences of the Peace
.
- ↑
Markwell
, Donald.
John Maynard Keynes and International Relations: Economic Paths to War and Peace
. Oxford University Press, 2006.
- ↑
Keynes
.
The Economic Consequences of the Peace
, 1919. ≪El Tractat no conte disposicions per a la rehabilitacio economica d'Europa -res perque els imperis Centrals derrotats en els bons veins, res per estabilitzar els nous Estats d'Europa, no hi ha res per reclamar Russia, ni promou de cap manera un pacte de solidaritat economica entre els mateixos aliats, no es va assolir cap acord a Paris per a la restauracio de les finances desordenades de Franca i Italia, o per ajustar el sistemes del Vell i el Nou Mon. El Consell dels Quatre no va prestar atencio a aquests temes, preocupats per altres- Clemenceau per aixafar la vida economica del seu enemic, Lloyd George va arribar a un acord i portar a casa alguna cosa que passaria la prova per una setmana, el president de no fer res que no fos just i correcte. Es tracta d'un fet extraordinari que els problemes economics fonamentals d'una Europa famolenca que es desintegra davant els seus ulls, fos la pregunta en la qual era impossible despertar l'interes dels Quatre. La reparacio era la seva excursio principal en el camp economic, i ho va instal·lar com un problema de la teologia, de les organitzacions politiques, de la xicana electoral, des de tot punt de vista diferent a la del futur economic dels Estats la destinacio tinguessin a les mans.≫
- ↑
Reynolds, David. (20 de febrer de 1994).
"Over There, and There, and There."
Revisio de: "A World at Arms: A Global History of World War II," de Gerhard L. Weinberg. Nova York: Cambridge University Press.
- ↑
Weinberg, Gerhard
Germany, Hitler and World War II
, Cambridge: Cambridge University Press, 1995 pag. 16.
- ↑
19,0
19,1
19,2
Weinberg, Gerhard
Germany, Hitler and World War II
, Cambridge: Cambridge University Press, 1995 pag. 11
- ↑
Correlli Barnett,
el coŀlapse del poder britanic
(Londres.: Pa, 2002), p. 392.
- ↑
Barnett, p. 316.
- ↑
Barnett, p. 318.
- ↑
Barnett, p. 319.
- ↑
24,0
24,1
24,2
24,3
Evans, Richard
In Hitler's Shadow
, New York: Panatheon 1989 page 107. (angles)
- ↑
Hobsbawm
, Eric.
The Age of Extremes: 1914?1991
. Londres: Abacus, 1994, p.
67
. ≪La primera reaccio occidental a l'apel·lacio dels bolxevics als pobles per la pau i la publicacio dels tractats secrets en que els aliats s'havien repartit Europa entre si, havien estat els Catorze Punts del president Wilson, que jugava la carta nacionalista contra l'atractiu internacional de Lenin. Una zona de petits estats-nacio creava una mena de cinturo de quarantena contra el "virus roig"... L'establiment de nous petits estats-nacio al llarg de les linies wilsonianes, encara que lluny de l'eliminacio dels conflictes nacionals a la zona de les revolucions... disminuit l'abast de la revolucio bolxevic. Que, en efecte, havia estat la intencio de la pau dels Aliats.≫
Bibliografia
[
modifica
]
Enllacos externs
[
modifica
]