El
titisme
[1]
(tambe escrit
titoisme
) es el terme utilitzat per descriure la versio de la
ideologia comunista
adoptada despres de
1948
per
Josip Broz
Tito
, dirigent de la
Republica Federal Socialista de Iugoslavia
.
[2]
Josip Broz,
Tito
, l'any 1965.
El mariscal Tito, lider dels resistents iugoslaus al nazisme
[
modifica
]
Josip Broz Tito
va participar durant els anys d'
entreguerres
en les activitats del
Partit Comunista Iugoslau
clandestinament, despres va dirigir diverses missions a Europa per part de la
Komintern
, on va heretar el nom de guerra de “Walter” i despres de “Tito”. De retorn a Iugoslavia a la fi dels anys 30, va dirigir el Partit Comunista. Durant la
Segona Guerra Mundial
, va liderar la resistencia comunista a Iugoslavia i, despres de quatre anys de resistencia als nazis, va aconseguir triomfar sobre els seus adversaris i reunir sota la seva bandera la Iugoslavia que havia estat desmembrada despres de la invasio de 1941.
Les primeres dissensions Tito-Stalin
[
modifica
]
Fins al 1948 el nou regim iugoslau va adoptar l'
estalinisme
. Pero segons l'historiador Jean-Jacques Marie, s'havia parlat a Moscou de liquidar Tito a finals dels anys trenta i despres de la
Guerra Civil espanyola
, durant la qual Tito va participar en el reclutament i l'organitzacio del
batallo Dimitrov
, unitat balcanica de les
Brigades Internacionals
, alguns excombatents de la qual van ser assassinats pels russos.
[3]
Posteriorment, el titisme va optar per una reduccio de la repressio politica. En el context de la
Guerra Freda
, va intentar ser un cami socialista independent del defensat per la
Unio Sovietica
i, en general, oposat a ell. Des de 1947 fins a 1952, les Brigades de Treball de Iugoslavia, formades per joves voluntaris de paisos occidentals que van anar a descobrir el pais durant unes setmanes a l'estiu, van expressar el seu interes per l'experiencia iugoslava, pero van xocar molt rapidament contra la condemna dels comunistes pels partits d'Europa occidental.
[4]
El 1948, la ruptura de Tito-Stalin es va produir despres que l'URSS no va poder sotmetre la Iugoslavia comunista com va creure convenient. El
Kominform
va excloure el
Partit Comunista de Iugoslavia
i va denunciar la ≪desviacio nacionalista≫ de Tito. El terme ≪titisme≫ va ser inicialment utilitzat de manera pejorativa en el marc de les purgues dels aparells comunistes.
[4]
La ruptura Tito-Stalin de 1948
[
modifica
]
Origens geopolitics
[
modifica
]
El conflicte es va originar arran del pla de Tito per a una
federacio
balcanica
. Stalin considerava que no se l'havia informat a temps, tot i que Tito va acceptar rapidament un acord que preveia una consulta previa amb Moscou sobre politica exterior. D'altra banda, els bulgars van mostrar la seva preocupacio perque durant l'entrevista Tito-Dimitrov de 1947 es va decidir que la regio de Pirin (
Macedonia bulgara
) podia ser cedida a una Republica macedonia a canvi de regions frontereres concedides a Iugoslavia pel
Tractat de Versalles
i que havien estat retornades a
Bulgaria
.
[5]
Una crisi contemporania al Bloqueig de Berlin
[
modifica
]
La resolucio del Kominform del 28 de juny de 1948 que condemnava els liders del Partit Comunista Iugoslau abastava mes enlla dels comunistes balcanics,
[4]
denunciant amb especial violencia tots els qui simpatitzaven amb els ≪titistes≫, mentre la ruptura encara no era definitiva.
[6]
Iugoslavia era un ferm aliat dels sovietics, tot i que un informe del juny de 1948 de l'ambaixada dels
Estats Units
a
Belgrad
esmentava l'eliminacio dels retrats de Tito a
Romania
. Tambe el juny de 1948 va comencar el
Bloqueig de Berlin
per part de la URSS. Vint anys despres, la intervencio sovietica d'agost de 1968 a
Txecoslovaquia
va despertar entre els iugoslaus el temor d’una accio similar de l’URSS contra el seu pais.
[
cal citacio
]
Les consequencies a l'Europa occidental
[
modifica
]
La irrupcio del titisme com a corrent comunista alternativa a la linia sovietica va generar tensions tambe dins els partits comunistes occidentals. Alguns dirigents del
Partit Comunista Frances
, a l'epoca el mes poderos de l'Europa occidental, es van desmarcar de la condemna a Tito, com la famosa resistent
Mounette Dutilleul
. L'any 1950, el 12e Congres del PCF va demanar als delegats que intensifiquessin la ≪vigilancia revolucionaria≫ contra els titistes,
[7]
i va acordar l'expulsio de ≪sospitosos de titisme≫,
[8]
entre ells el membre de la resistencia
Jean Chaintron
o el bioleg
Marcel Prenant
, un intel·lectual comunista de primera linia.
[9]
[10]
La politica de Tito a Iugoslavia
[
modifica
]
El principal concepte del titisme, del qual l'eslove
Edvard Kardelj
va ser l'un dels principals teorics, consisteix en la recerca de cada pais de la seva propia via al
socialisme
, utilitzant els seus propis recursos i politiques adaptades al seu context especific nacional, en comptes de conformar-se a una politica definida des de l'exterior (en aquest cas, des de l'URSS).
L'experiencia titista va ser sobretot apreciada, als anys seixanta, per certs intel·lectuals d'esquerra contraris a la politica o el domini de la Unio Sovietica.
[2]
La politica d'autogestio
[
modifica
]
El titisme va adoptar una politica d'autogestio economica, generalitzada a partir de
1950
, desitjant posar l'economia a les mans dels productors directes, excloent aixi la formacio d'una classe burocratica com en altres regims comunistes.
[11]
Les empreses eren gestionades per dirigents teoricament electes pels treballadors, encara que en practica la designacio d'aquests depengues del Partit.
[
cal citacio
]
Els elements d'
economia de mercat
van ser introduits progressivament amb la intencio d'assolir un sistema de
socialisme de mercat
, i l'any
1965
la nocio de
rendibilitat
va ser aplicada de manera general, amb l'abando de la
planificacio economica
.
Encara que el
marxisme-leninisme
continues essent una materia obligatoria a les universitats iugoslaves, el pais coneixia una realitat molt allunyada d'aquella dels paisos de l'anomenat
bloc de l'Est
.
La questio de les nacionalitats
[
modifica
]
En l'ambit politic, el titisme va intentar mantenir una posicio de neutralitat en el pla internacional. A la decada de
1960
Tito s'uni als liders d'estats africans i asiatics per promoure el concepte de
no-alineament
enfront les dues grans potencies de la Guerra Freda. De fet, Tito i el president de
Romania
Nicolae Ceau?escu
van ser els dos unics liders comunistes que van rebutjar les invasions sovietiques d'
Hongria
(1956),
Txecoslovaquia
(1968) i l'
Afganistan
(1979).
Internament el titisme era partidari d'una identitat nacional iugoslava, que amb el pas del temps va decidir fer front al creixent problema dels nacionalismes interns, especialment a partir de la
primavera croata
de 1971.
[2]
- ↑
≪
Titisme
≫.
Gran Enciclopedia Catalana
. Barcelona:
Grup Enciclopedia Catalana
.
- ↑
2,0
2,1
2,2
Garde
, Paul.
Vie et mort de la Yougoslavie
(tesi) (en frances), 12/01/2000.
ISBN 2213605599
.
- ↑
Marie
, Jean-Jacques.
Staline
(en frances), 2001.
- ↑
4,0
4,1
4,2
"Le conflit entre le Kominform et la rupture entre la Yougoslavie" par Marie-Paule Canapa, dans la
Revue d'etudes comparatives Est-Ouest
en 1973
- ↑
LA GRANDE " PURGE " DES PARTIS COMMUNISTES dans
Le Monde
du 17 juillet 1948
- ↑
"Le Kominform: Le communisme de guerre froide" par Lilly Marcou en 1977 aux Presses de Sciences Po
- ↑
"Anatomie du Parti communiste francais" par Alain Brayance, Paris, Denoel- Les presses d'aujourd'hui, 1952,
- ↑
Biographie
Le Maitron
de
Mounette Dutilleul
- ↑
"Des vies en rouge: Militants, cadres et dirigeants du PCF (1944-1981)" par Paul Boulland
- ↑
"Les communistes grecs dans la guerre: histoire du Parti communiste de Grece de 1941 a 1949", par Christophe Chiclet
L'Harmattan, 1987
- ↑
Analis
, Dimitri T.
Les Balkans 1945-1960
(en frances). Puf, 1978, p. 192-194.