Sofocles

Nom original	(grc) Σοφοκλ??
Biografia
Naixement	c.   496 aC Colonos
Mort	406 aC (89/90 anys) Atene (en)
Activitat
Camp de treball	Literatura , forma dramatica i politica
Lloc de treball	Antiga Grecia
Ocupacio	escriptor de tragedies , dramaturg , escriptor
Genere	Tragedia grega
Obra
Obres destacables Ichneutae (401 aC) Edip a Colonos (decada del 400 aC) Electra (409 aC) Filoctetes (429 aC) Edip Rei (441 aC) Antigona (445 aC) Les traquinies (decada del 460 aC) Aiax
Familia
Fills	Iofont , Aristo

Sofocles ( grec antic : Σοφοκλ?? , circa 496 ? hivern del 406 o 405 aC) ^[1] va ser un dels tres grans dramaturgs tragics de l'antiga Atenes , juntament amb Esquil i Euripides . Cronologicament, va viure entre els dos i, segons la Suda romana d'Orient , va ser autor d'unes 123 obres, entre les quals hi ha tragedies de la importancia i influencia d' Edip rei i Antigona . De tota la seva produccio literaria, nomes es conserven set tragedies completes, les quals son d'importancia cabdal per al genere. ^[2] Sofocles competi en uns 30 concursos literaris. En va guanyar 24 i potser mai va quedar per sota del segon lloc; en comparacio, Esquil va guanyar 14 competicions i va ser derrotat per Sofocles algunes vegades, mentre que Euripides en va guanyar nomes 4. ^[3] Va tenir una llarga vida, ja que va morir quan comptava gairebe noranta anys, i la seva existencia va coincidir amb el periode d'esplendor d'Atenes. Entre els seus amics, figuraven l'historiador Herodot i l'estadista Pericles .

Sofocles influi en el desenvolupament del drama, sobretot mitjancant l'addicio d'un tercer actor i redui, aixi, la importancia del cor en la presentacio de la trama . Tambe va incrementar l'aparicio de personatges si es compara amb dramaturgs anteriors com Esquil. ^[4] Amb ell, la poesia tragica grega assoli la maxima perfeccio formal. ^[5]

Sofocles es considerat avui per molts estudiosos com el major dels dramaturgs grecs, per haver arribat a un equilibri expressiu que esta absent tant en el simbolisme d'Esquil com en el realisme teoric d'Euripides. Se li atribueixen nombroses aportacions a la tecnica dramatica, i dues importants innovacions: la introduccio d'un tercer actor en escena, la qual cosa permet complicar notablement la trama i realcar el contrast entre els diferents personatges, i la ruptura amb la moda de les trilogies, imposada per Esquil, que converteix cada obra en una unitat dramatica i psicologica independent, i no en part d'un mite o tema central. Sofocles tambe va transformar l'esperit i la importancia de la tragedia; en endavant, encara que la religio i la moral van continuar sent els principals temes dramatics, la voluntat, les decisions i el desti dels individus van passar a ocupar el centre d'interes de la tragedia grega.

Sofocles fou el creador del mite d'Edip que, en el segle  xx , utilitza Sigmund Freud com a parabola per a la comprensio de la genesi de l' ego en el pensament psicoanalitic .

Biografia [ modifica ]

Sofocles, probablement, va neixer a Colona Hipica (avui una part d' Atenes ), ^{[1] [6]} al voltant de l'any 496 aC . El seu naixement va tenir lloc pocs anys abans de la Batalla de Marato (490 aC), i l'any exacte no es clar, tot i que el 497 o el 496 son les dates mes probables. ^{[1] [7]} Era fill d'un ric armer anomenat Sofil , un fabricant d' armadures benestant. Als setze anys, va ser elegit director d'un cor de nois per celebrar la victoria naval de Salamina ( 480 aC ).

El 468 aC , a l'edat de 28 anys, es va donar a coneixer com a autor tragic en vencer Esquil en el concurs teatral que se celebrava anualment a Atenes durant les festes de Dionisis. ^{[1] [8]} Triptolemus seria probablement una de les obres que Sofocles va presentar en aquest festival. ^[6] La preeminencia d'Esquil com a poeta tragic havia estat indiscutible fins llavors, ja que en va ser el dominador en els anys anteriors. A partir del 468 aC , Sofocles va guanyar el primer premi en vint ocasions, i va obtenir en moltes altres el segon premi. Mes endavant, el 441 aC , seria derrotat al seu torn per Euripides .

Va comencar, aixi, una carrera literaria sense parango. Sofocles va arribar a escriure fins a 123 tragedies per als festivals, en els quals es va adjudicar, s'estima, unes 24 victories, enfront de les 13 que havia aconseguit Esquil. Es va convertir en una figura important a Atenes, i la seva vida es va desenvolupar en el periode de maxima esplendor de la ciutat. Malgrat no comprometre's activament en la vida politica i mancar d'aspiracions militars, va ser triat pels atenesos en dues ocasions per ocupar un important carrec militar; tot i aixi, no va mostrar massa interes per la politica . Va ser elegit dues vegades com a estrateg, un carrec que representava un alt comandant de les forces armades, i va participar en l'expedicio dels atenencs contra Samos (440 aC), esdeveniment que recull Plutarc en les seves Vides paral·leles . ^[9] Com a estrateg, va ser un jove col·lega de Pericles, de qui va ser amic.

Darrers anys i mort [ modifica ]

Sofocles va morir a l'edat de noranta o noranta-un anys, l'hivern de 406 o 405 aC, despres d'haver vist en vida tant el triomf grec en les guerres perses com el terrible vessament de sang de la Guerra del Pelopones . ^[1] La seva mort va coincidir amb la guerra amb Esparta , que hauria de significar el principi de la fi del domini d'Atenes, i es diu que l'exercit atacant va concertar una treva perque es poguessin celebrar degudament els seus funerals . Igual que succei amb altres personalitats famoses de l'antiguitat classica, la mort de Sofocles inspira una serie d'histories apocrifes. Potser la mes famosa es el suggeriment que va morir en tractar de recitar una llarga cita de la seva Antigona sense recuperar l'ale. Un altre relat suggereix que es va ennuegar mentre menjava raim durant l' Antesteria , el festival d'Atenes. Una tercera versio afirma que va morir de felicitat despres d'aconseguir la victoria final a la ciutat de Dionis. ^[10]

El poeta va escriure aquest elogi en la seva obra titulada Les muses : ^[11]

Aixo deuria ser un comentari ironic, ja que segons algunes observacions, els seus propis fills van intentar declarar-lo incompetent al capaltard de la seva vida. Es diu que va refutar el seu carrec a la cort per realitzar la lectura de la seva obra encara no produida, Edip a Colonos . ^[12] Tant Iophon, un dels seus fills, com un net tambe anomenat Sofocles , seguiren els seus passos per a convertir-se en dramaturgs. ^[13]

Obra [ modifica ]

Sofocles va escriure unes 123 peces dramatiques, de les quals es conserven set tragedies completes i fragments d'unes altres vuitanta o noranta. Les set obres conservades son Antigona , Edip rei , Electra , Aiax , Les traquinies , Filoctetes i Edip a Colonos (produida postumament l'any 401 aC ). ^[2] Tambe es conserva un gran fragment del drama satiric Els conillers , descobert en un papir egipci al voltant del segle  xx . D'aquestes set tragedies, la mes antiga es probablement Aiax (c. 451 - 444 aC ). La segueixen Antigona i Les traquinies (posteriors a 441 aC ). Edip rei i Electra daten del 430 al 415 aC . Aquestes set tragedies es consideren excel·lents per la forca i la complexitat de la seva trama i el seu estil dramatic, i almenys tres d'aquestes, Antigona , Edip rei i Edip a Colonos , son considerades unanimement obres mestres, i se solen agrupar en l'anomenat " Cicle teba ".

Antigona proposa un dels principals temes de l'autor: el caracter dels protagonistes, les decisions que prenen i les consequencies, sovint doloroses, d'aquests dictats de la voluntat personal. Antigona relata el ritu funerari del seu germa Polinices , mort en combat en desobeir l'edicte de Creont , governador de Tebes . El soterrament del germa implica per a Antigona la seva propia mort, la mort del seu amant, Hemo , que no es altre que el fill de Creont, i la mort d' Euridice , esposa de Creont.

Aiax , Filoctetes , Electra i Les traquinies repeteixen, en major o menor grau, els temes ja exposats en Antigona . Edip rei , famosa de manera ben merescuda per la seva impecable construccio, la seva forca dramatica i la seva eficac ironia, va ser considerada per Aristotil en la seva Poetica , com la mes representativa, i en molts aspectes la mes perfecta, de les tragedies gregues. La trama gira a l'entorn de l'heroi mitologic Edip , que a poc a poc descobreix la terrible veritat d'haver ascendit al carrec de governador de Tebas despres d'haver assassinat involuntariament el seu pare, primer, i casar-se amb la seva mare, la reina Jocasta, despres. Edip a Colonos descriu la reconciliacio del cec i ancia Edip amb el seu desti, i la seva sublim i misteriosa mort a Colona, despres de vagar durant anys en l'exili, on arriba gracies al suport de la seva filla Antigona.

A Sofocles, se li atribueix la introduccio d'un tercer actor en l'escena, fet que donava mes joc al dialeg i, a mes a mes, dotava l'heroi de l'obra d'una major complexitat psicologica. En Antigona , oposa dues lleis: la de la ciutat i la de la sang. Antigona vol donar sepultura al seu germa mort, que s'havia aixecat contra la ciutat, davant l'oposicio del tira Creont, ^[14] qui en negar-li sepultura preten donar exemple a la ciutat. La tensio de l'enfrontament mante en tot moment la complexitat i l'equilibri de l'obra, i el desti tragic s'abat sobre els dos, car tambe a ambdos correspon la ≪hybris≫, el pecat de superbia, d'un orgull excessiu.

Edip rei es la mes celebre de les seves tragedies, aquella en que el mecanisme catartic final assoleix el seu millor climax. Tambe es una immillorable mostra de l'anomenada ironia tragica , per la qual cosa les expressions dels protagonistes adquireixen un sentit diferent del que ells pretenen. Aixi succeeix amb Edip, entestat a trobar el culpable de la seva desgracia i la de la seva ciutat, i abocat a descobrir que aquest culpable es ell mateix, per haver transgredit, una altra vegada, la llei de la naturalesa i de la sang en matar el seu pare i jeure amb la seva mare, fins i tot a pesar seu.

L'enfrontament entre la llei humana i la llei natural es central en l'obra de Sofocles, de la qual probablement es cert el comentari que afirma que representa la mes equilibrada formulacio dels conflictes culturals de fons als quals donava sortida la tragedia grega.

Edip rei [ modifica ]

Edip rei es una tragedia grega de data desconeguda. Alguns indicis suggereixen que va poder ser escrita en els anys posteriors al 430 aC . La tetralogia de la qual forma part te fama d'haver aconseguit nomes el segon lloc a l' Agon dramatic, tot i que Edip rei es considerada per molts l'obra mestra de Sofocles, i era admirada especialment per Aristotil (en la Poetica ). Tracta de la part de la historia d' Edip en la qual es rei de Tebes i espos de Jocasta . Quan es descobreix la veritat, que es l'assassi del seu pare i el marit de la seva mare, Jocasta se suicida i Edip se cega a si mateix, i demana el seu desterrament a Creont , germa de Jocasta.

De l'obra, s'extreuen quatre temes principals:

• El mes important es el tema de la forca del desti . Es impossible escapar d'aquest i totes les profecies dels oracles acaben fent-se realitat. En el cas de Laios , encara que ha pres totes les mesures possibles perque no mati el seu fill, al final ho fa practicament per casualitat. En el cas d'Edip, el que succeeix es que, intentant fugir del seu desti, marxa de Corint per no haver de matar el que creu que es el seu pare; en una cruilla de camins, es topa amb el seu veritable progenitor, fet que ell desconeix, i li dona mort, ja que aquest, amb altres persones amb que viatjava, van atacar Edip i provocaren que aquest es defenses amb massa ira i el mates.
• Un altre tema que trobem es la relacio entre Edip i Jocasta, la qual es, sense que ells ho sapiguen, incestuosa. Sigmund Freud atribueix el nom de ≪ complex d'Edip ≫ a tota una construccio psiquica en que la caracteristica principal es la vivencia sexual de l'infant en una determinada fase del seu creixement; l'individu projecta els seus desitjos sexuals sobre les persones mes afins a ell. Freud cita explicitament aquesta obra per il·lustrar la seva tesi que els desitjos incestuosos son una primitiva herencia humana i que el mite grec devia tenir aquesta mateixa significacio.
• El tercer tema que s'infereix es l'autoagressio. Edip es lesiona a si mateix, cegant-se, com a castig per haver-se casat amb la seva mare i haver matat el seu pare. Aqui, tambe cal remarcar la importancia del complex d'Edip i la seva exemplificacio en aquesta obra.
• El quart tema n'es l' heroisme . Nietzsche parla d'aquesta obra en el capitol nou del Naixement de la tragedia . ^[15] Presenta Edip com un transgressor; es un heroi condemnat a caure per voler anar massa lluny. En transgredir la natura i, mes encara, les normes socials, i voler esbrinar allo que esta prohibit, Edip descobreix un mon que esta vetat a la resta dels mortals. Ell feu una versio masculina, heroica del pecat original, de la seduccio de l'arbre del coneixement que condemna la humanitat a abandonar la innocencia. En aquest cas, es la seva curiositat i la seva enteresa el que l'estimula a investigar. Aquest abandonament de la innocencia, de la comoda ignorancia es el desti cruel i heroic d'Edip. I la seva gesta consisteix en el seu sacrifici. Com Prometeu , paga per un be que la humanitat recollira despres de la seva accio.

Analisi literaria [ modifica ]

El teatre de Sofocles com a forma literaria [ modifica ]

Des del punt de vista formal, es pot dir que una tragedia estandard de Sofocles presenta l'estructura seguent:

• un proleg , que ens proporciona, mitjancant una tirada relativament curta de versos recitats sovint en trimetrics iambics, els precedents de l'argument de l'obra;
• la parode o moment en que el cor fa la seva entrada, ballant i cantant, a la qual segueixen els diversos episodis recitats a carrec dels actors .

En el transcurs dels successius episodis, els actors fan progressar l'accio dramatica. Intercalats entre un episodi i un altre, se succeeixen diverses intervencions del cor, els estasims , en que el conjunt del cor ocupa el seu corresponent lloc dins l' orquestra ballant sobre el mateix terreny i cantant un tipus de composicio lirica de metrica bigarrada. Els intervals entre episodis permeten solucionar, de passada, el problema tecnic del canvi de vestuari dels diversos actors. Aquestes parts corals o liriques anomenades estasims solen presentar la forma d'estrofes responsorials , es a dir, normalment es comenca amb una estrofa , a la qual segueix la seva antistrofa o segon cant en que l'esquema metric, nombre de versos, etc., es correspon estrictament amb l'estrofa. Ambdues unitats solen tancar amb una tornada anomenat epode . Exposat aixi el plantejament de l'obra, aquesta es tanca amb el comiat del cor, que abandona tambe majestuosament l'escena cantant l'anomenat exode .

Aquesta arquitectura artistica es veu logicament enriquida amb l'existencia d'altres subunitats menors que contribueixen a fer del conjunt una obra literaria refinada. Per mitja d'aquestes, el poeta contraposa idees, arguments, caracters o situacions de la manera mes artistica. Aquests son els conceptes d'agonistes o enfrontament entre personatges que defensen ja un punt de vista i el seu contrari, en dialegs entretallats i molt vius com les esticomities , en que a cada personatge correspon l'us d'un vers alternatiu que a vegades es resolen de diferents maneres com, per exemple, mitjancant antilabai ?interrupcions verbals?, resis ?un seguit de versos recitats a carrec d'un personatge?, o amebeus ?dialeg liric entre un actor i algun membre del cor?.

Elements conceptuals [ modifica ]

Tematicament, el teatre de Sofocles recorre els antics mites de les sagues heroiques, reflex de la tradicional vinculacio entre el teatre i els seus origens religiosos. De fet, del total de 32 tragedies conservades pertanyents al segle V aC , ni mes ni menys que 24 se centren en quatre grans sagues de personatges mitologics (la troiana , la de Tebes , la de Micenes i la de l' argiu Heracles ). Sembla que, en aquestes sagues mitologiques, es concentren de manera simbolica, mitjancant translacions metaforiques mes o menys conscients, els principals arquetips del comportament huma. Es probable que, en epoca de Sofocles, els nuclis mitics tradicionals ja haguessin assolit un grau notable de complexitat. Per exemple, dins la nissaga d'Edip, poden estar superposats o entrellacats diversos elements mitics: el nen que es exposat a la muntanya (transsumpte metaforic de la criatura d'origen divi), l'exit i la ruina d'Edip (translacio del cicle del creixement i mort de la natura), o el conflicte entre Edip i Laios, que representaria el tema del ≪conflicte de generacions≫. En qualsevol cas, es pot arribar a pensar que els antics dramaturgs, sobretot en el cas de Sofocles, s'adonaren que els mites tenien una forca especial que els feia singularment aptes per a donar-los un tractament poetic i dramatic.

D'altra banda, el mite conte una rica versatilitat que facilita multiples maneres d'aproximacio. De fet, el mateix Sofocles li dona un tractament personal i a vegades lliure. Un exemple d'aixo es la comparacio entre el Filoctetes de la seva obra homonima i l'altre Filoctetes de la Petita Iliada , a mes d'altres personatges com el paper que atorga a Crisotemis en la seva tragedia Electra , a Ismene en la seva Antigona o al mateix Neoptolem en el seu Filoctetes .

Es important assenyalar el paper dels oracles i la presencia dels deus en els seus drames. Aixi, en Aiax , encara que propiament no hi existeix un oracle, el divi Calcas vaticina que l'heroi es una joguina de la ira i de la burla divina. ^[16]

Per la seva banda, en Les traquinies l'oracle prediu la desgracia d' Heracles :

I mes endavant ho reitera la mateixa Deianira: ^[17]

Al seu torn, en Antigona , els avisos de Tiresies a Creont reflecteixen la desaprovacio divina de la seva conducta. Afirma Tiresies:

En tot cas, en aquesta peca, hi ha dos oracles: el que es dona en el proleg, ^[18] i el que coneix Edip sent jove segons el qual sera assassi del seu pare i marit de la seva mare, d'acord amb el relat de Jocasta: ^[19]

Al seu torn, en Electra , els oracles no serveixen mes que per a refermar el fort caracter i la decidida voluntat de la protagonista. Per la seva banda, en Filoctetes no hi ha propiament oracles, sino mes aviat una profecia diverses vegades represa, segons la qual la ciutat de Troia no cauria en poder dels grecs sense el concurs de Filoctetes i el seu arc. Finalment, en Edip a Colonos , l'oracle que s'anuncia es despres repres diverses vegades: ^[18]

En general, es pot observar que el paper dels oracles representa en Sofocles, mes que una forca que se sobreposi a la figura de l'heroi, un poder que requereix i necessita el mateix caracter i personalitat del protagonista, es a dir, segons Guzman Guerra, que "l'oracle no indueix el personatge a actuar, sino que es la mateixa compulsio de l'heroi a l'accio allo que dona ple sentit a l'execucio de l'oracle emanat de la divinitat". ^[20] Pel que fa a la credibilitat que Sofocles atorga als oracles, es pot dir que es molt probable que, com tantes persones religioses de la seva epoca, els dones credibilitat, encara que allo veritablement important es que la presencia d'oracles en les seves obres obeeix a raons literaries i dramatiques. No hi falta la critica als oracles en els oracles sofocleus. Aixi, tres vegades parla Edip en Edip rei contra la validesa dels oracles. ^[21]

Caracters dramatics [ modifica ]

Es un topic entre els estudiosos de l'obra de Sofocles arribar a afirmar que, en bona part, el seu teatre es un teatre de caracters. De fet, el titol de totes les tragedies conservades (excepte Les traquinies ) correspon amb el dels protagonistes corresponents. Cadascuna d'aquestes figures emergeix com un autentic colos, com un arquetip huma.

En Edip rei , la figura d'Edip resulta veritablement singular. Encarna el problema de l'autoidentificacio, que es planteja en els termes dicotomics del que sembla i del que es. Edip desitja coneixer la veritat, costi el que costi, i en la seva recerca de la veritat topara amb tres personatges del seu entorn palati: Jocasta, la seva mare i esposa; Creont, el seu cunyat, i l'endevi Tiresias. Davant Jocasta, Edip s'autoproclama amb, potser, la millor definicio que al llarg del temps ha conegut el nostre personatge: ≪fill de la Fortuna≫. ^[22] Davant l'endevi, Edip se'ns mostra confiat i autosuficient, ja que per la seva propia intel·ligencia ha estat capac d'endevinar l'enigma de l'esfinx, i a continuacio promet davant dels seus subdits, sense cap altre concurs que la seva mateixa intel·ligencia, deslliurar la seva ciutat de la pesta que l'assola. Les relacions d'Edip i el cec endevi Tiresias son, a l'inici, de respecte, encara que, a poc a poc, es van carregant de desconfianca i de mutu recel, per concloure en una oberta acusacio: a ulls d'Edip l'endevi cec Tiresias ha estat complice del crim: ^[23]

Sofocles forca cada vegada mes l'enfrontament entre els dos personatges, fins al punt que Tiresias arriba a dir a Edip: ^[24]

Amb tot, el passatge que millor representa la forca dramatica de l'enfrontament entre ambdos caracters es troba en els versos 449 i s.:

Tambe la jove Electra es un altre dels caracters de Sofocles molt ben perfilat. La seva vida no te sentit des que el seu pare va caure assassinat per la seva mare, i sobretot perque, dia a dia, va comprovant que la seva unica esperanca (el retorn d'Orestes) s'esvaeix a poc a poc. Aixi ho diu ella mateixa en els versos 183 i s.:

Pero el tret que millor defineix el veritable caracter de la nostra protagonista es la seva set de venjanca, similar al sentiment de l'honor que posseeix Aiant, o a la lleialtat d'Antigona vers la seva familia. La mateixa Electra ho manifesta en els versos 205-212:

Una de les escenes mes famoses es la de l' anagnorisi o escena de reconeixement en que, per fi, tots dos germans es reconeixen despres del doloros moment ironic en que el pedagog narra el fals relat de la mort d'Orestes en una cursa de carros: ^[25]

Al seu torn, Aiax Aiant es el millor dels herois que van anar a Troia, despres d'Aquil·les, per descomptat, encara que perd la rao ofuscat per Atena. Sofocles ens dona el seu perfil en els versos seguents: ^[26]

Per la seva banda, l'Heracles de l'obra Les traquinies es un personatge que apareix contraposat al de la seva dona. Mentre Deianira es mostra permanentment enamorada i admiradora del seu marit, Heracles sembla no estimar-se mes que a si mateix i les seves gestes. D'altra banda, Deianira es una persona timida i temorosa: ^[27]

Sempre depen d'Heracles, a qui considera el millor dels marits possibles. ^[28] Fa temps, el centaure Nessos li va donar la seva propia sang com a infal·lible elixir per al dia en que l'amor del seu marit minves. Entenent Deianira que ha arribat el moment de recuperar l'afecte d'Heracles, li envia a manera de regal una tunica amarada amb la sang del centaure. Des de la seva millor voluntat, Deianira provoca la mort involuntaria del seu estimat marit. La personalitat d'Heracles, al contrari, es ben diferent. La seva vida ha estat una continua aventura d'esforcos i viatges; ^[29] d'altra banda, es tracta d'un heroi, ja que la seva ascendencia es divina en tant que fill del mateix Zeus, tot i que altres trets del seu caracter son menys positius: es busca-raons, violent, borratxo i golafre, ratllant en el grotesc.

Finalment, Filoctetes es un personatge llastimos, ultratjat pels grecs i en especial per l'astut Ulisses: ^[30]

Els diversos protagonistes del teatre de Sofocles son essers sofridors que de vegades no tenen la culpa del que passa, sino que pateixen pel sol fet de ser humans; l'heroi s'enfronta al seu desti, ja preestablert, i es veu en la compulsio d'haver d'actuar. Pero en Sofocles el dolor ennobleix, i sobretot ensenya. Nomes s'apren patint (π?θει μ?θο?, pathei math ). Es mes, aquest patiment del protagonista l'ha de viure en soledat, es un dolor no compartit, davant el qual res no pot valer el consol de l'amic ni la comprensio de la familia. Es, en definitiva, un dolor intransferible; l'heroi cau en desgracia individual ( monoumenos ), no col·lectiva, com es frequent en Esquil. Un nou tret del teatre de Sofocles. S'ha dit ?entre d'altres, Lasso de la Vega?, que el dolor de l'heroi de l'obra de Sofocles es un dolor ≪sense sortida≫. No es tracta d'un sofriment amb expectatives ni esperances d'alliberament, com ho pot ser el sentiment doloros d'un cristia. El camp lexic que Sofocles utilitza per a expressar aquest sentiment es riquissim i amb multiples matisos. D'aquest dolor sense escapatoria, sense transitivitat, en deriva aquest altre sentiment tant en l'heroicitat com en la seva soledat. Aiant mor en soledat en ser insuportable el menyscapte de la seva honra: en solitud acaba la seva existencia, en una solitud paradigmatica; Edip es quedara en la mes absoluta soledat en el decisiu moment de reconeixer la seva identitat; Electra pateix en solitud dies i nits esperant el seu germa; sol mor Heracles, i sol i abandonat en una illa deserta malviu el seu dolor el dissortat Filoctetes. Finalment, nomes desapareix Edip en Edip a Colonos (obra posada en escena postumament al 401 pel net de l'autor, Sofocles el Jove).

Un exemple d'aquesta soledat s'encarna en Filoctetes en aquest fragment: ^[31]

Edicions de l'obra en catala [ modifica ]

Josep Franquesa i Gomis publica el 1912 la primera versio catalana d' Electra . Carles Riba , que estudia amb profunditat aquest autor, publica el 1920 i entre el 1951 i el 1964 la versio catalana en prosa de tota la seva obra; paral·lelament, la tradui tambe en vers, apareguda parcialment el 1951 i represa el 1977 en edicio completa a cura de Carles Miralles. ^[5]

• Tragedies* ( Edip rei , Edip a Colonos i Antigona ). Traduides per Carles Riba, edicio a cura de Carles Miralles. Classics Curial, 8.
• Tragedies** ( Les dones de Traquis , Aiax , Electra i Filoctetes ). Traduides per Carles Riba, edicio a cura de Carles Miralles. Classics Curial, 9.
• Antigona . Traduida per Joan Castellanos i Vila. Col·leccio dirigida per Joan Carbonell i Barbara Matas. La Magrana, 1993.

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Beer, Josh (2004). Sophocles and the Tragedy of Athenian Democracy . Greenwood Publishing. ISBN 0-313-28946-8
• Finkel , Raphael; et al. (eds.). ≪ Suda On Line: Byzantine Lexicography ≫ p. s.v. Σοφοκλ?? . [Consulta: 14 marc 2007].
• Freeman, Charles. (1999). The Greek Achievement: The Foundation of the Western World . Nova York: Viking Press. ISBN 0-670-88515-0
• Guzman Guerra, Antonio (2005). Introduccion al teatro griego . Madrid: Alianza Editorial.
• Lloyd-Jones, Hugh (ed.) (1994). Sophocles. Ajax. Electra. Oedipus Tyrannus . Harvard University Press.
• Lucas, Donald William (1964). The Greek Tragic Poets . W.W. Norton & Co.
• Nietzsche, Friedrich (2014). El naixement de la tragedia o hel·lenisme i pessimisme. Seguit de correspondencia amb l'autor . Introduccio de Mose Cometta. Traduccio de Joan Ferrarons. Leipzig: Cedres Vermells. ISBN 978-84-61707-44-7
• Schultz, Ferdinand (1835). De vita Sophoclis poetae commentatio . Phil. Diss., Berlin. [1]
• Sommerstein, Alan Herbert (2002). Greek Drama and Dramatists . Routledge. ISBN 0-415-26027-2
• Sommerstein, Alan Herbert (2007). "General Introduction" pp.xi-xxix in Sommerstein, A.H., Fitzpatrick, D. and Tallboy, T. Sophocles: Selected Fragmentary Plays: Volume 1 . Aris and Phillips. ISBN 0-85668-766-9

Enllacos externs [ modifica ]

En altres projectes de Wikimedia :
	Commons
	Viquidites
	Viquitexts

• Estudis sobre los fragments de Sofocles (angles)
• Monografia sobre Sofocles en el portal de las Humanitats Arxivat 2007-12-27 a Wayback Machine . a liceus.com . (en castella)
• Web sobre Sofocles Arxivat 2019-07-01 a Wayback Machine . (en castella).