El patrimoni cultural es defineix com el conjunt de bens, materials o immaterials, d'important valor pel coneixement , missatge, dialeg cultural o creences , en definitiva, pels valors que vehiculen sobre la identitat col·lectiva d'un poble, transmesos d'una generacio a l'altra. ^[1]

El patrimoni cultural esta constituit per tots els bens i valors culturals que son expressio de la nacionalitat o identitat d'un poble, com ara la tradicio , els costums i els habits, aixi com el conjunt de bens immaterials i materials, mobles i immobles, que tenen un especial interes historic, artistic, estetic, plastic, arquitectonic, urba, arqueologic, ambiental , ecologic , linguistic , sonor, musical, audiovisual, filmic , cientific, testimonial, documental, literari, bibliografic , museologic , antropologic i les manifestacions, els productes i les representacions de la cultura popular ". ^[2]

Existeix perque la societat hi dona valor . Hi ha tota una construccio social al seu voltant. Si tota una col·lectivitat aprecia en un objecte o en uns balls valor de patrimoni cultural, es perque l' esser huma es cultural. La construccio individual de cada ciutada es veu contaminada obligatoriament pel seu entorn. L'entorn es cultural perque cada individu de l'entorn es al seu torn cultural. D'aquesta forma es construeix una identitat col·lectiva que es transmet de generacio a generacio.

En tant que essers culturals, les societats fabriquen bens materials i immaterials culturals. Els transmet a cada generacio com a forma de superacio de les adversitats. L'interes de tota societat es doncs de transmetre'ls, d'aqui el sorgiment del concepte de patrimoni cultural. La presa de consciencia de tot plegat es fa a partir de l'aparicio de l'anomenada sociologia de la memoria . L'esser huma tambe posseeix memoria col·lectiva i es d'aquesta que apareix el patrimoni cultural.

El patrimoni cultural es classifica d'habit:

• Patrimoni dit "material" que es constitueix sobretot dels paisatges construits, de l'arquitectura i de l'urbanisme, de jaciments arqueologics i geologics, de documents, manuscrits o objectes d'art, mobiliari, industrial o manufacturer, etc.
• Patrimoni dit "immaterial" que pot adoptar diverses formes com ara el cant, els costums, balls, tradicions gastronomiques, jocs, mites, contes i llegendes, testimoniatges, oficis xiquets, captacio de tecniques i savoir-faire , etc

La transmissio del patrimoni cultural es al vell centre del seu debat i la seva mirada. El seu valor es subjectiu i moltes vegades es determina com a patrimoni culturla segons el seu capital simbolic .

La seva conservacio total no es pragmaticament parlant possible. El valor que hi pugui atorgar una societat concreta determina que puguin haver-hi espolis, saquejos, destruccions, etc. D'enca la Revolucio Francesa que es construeix tota una nocio de necessitat de conservar el patrimoni cultural.

Quant a la nocio de patrimoni cultural [ modifica ]

L'expressio de patrimoni cultural es compon de dos vocables, patrimoni i cultura . El mot patrimoni prove del llati patrimonium que al seu torn es un derivat de pater . Pater vol significar pare en catala. ^[1]

Inicialment, el terme patrimoni vol doncs dir "conjunt de bens materials o immaterials de valor heretat dels avantpassats". Els aspectes que el defineixen son la transmissio, l'herencia, la passassio, les seves caracteristiques materials i les immaterials. ^[1]

En afegir-hi el qualificatiu de "cultural", el patrimoni adquireix un altre sentit. El patrimoni cultural es doncs l'herencia d'un conjunt de bens materials o immaterials de valor cultural, historic o artistic deixat pels avantpassats d'una societat. Representen la identitat llegada a una societat. Des d'aquesta perspectiva, el patrimoni cultural es determina per la seva capacitat de parlar sobre un poble, sobre la identitat col·lectiva d'una societat. La gent s'hi identifica. ^[1]

Concepte i genesi [ modifica ]

El concepte de patrimoni cultural fa referencia al conjunt de bens materials i immaterials heretats publicament, els quals permeten identificar el poble a la seva identitat. Partint d'aixo mateix, es considera que els bens objecte d'esser patrimoni cultural presenten tot una serie de requisits. Els requisits son ben sovint maneres diferents de definir "patrimoni cultural". ^[1]

Repassem-los:

• Bens culturals com a transmissors d'un missatge
• Bens culturals com a transmissors de coneixement
• Bens culturals com a transmissors d'ideologies i creences
• Bens culturals com a generadors de patrimoni
• Bens culturals com a generadors d' economia i progres
• Bens culturals com a generadors de dialeg entre cultures

Conve comprendre que el patrimoni no es inherent a l'objecte, sino que el seu valor es una construccio social propia d'un determinat moment. ^[1]

Efectivament, no tothom atorga el mateix valor als bens culturals. Les societats son canviants perque els seus valors tambe canvien. Un exemple d'aixo mateix son les destruccions d'estatues assiries al Llevant per part d' Estat Islamic durant la Guerra contra el Terrorisme . La jihad islamista destruia estatues considerades per les societats occidentals com a valuoses. En canvi, els protagonistes de les destrosses, les rebutjaven perque no hi trobaven cap mena de valor. L'exemple fa evident que el valor que s'atorga a un be cultural es subjectiu, fruit de la construccio social de cada societat. Per aquest motiu es considera que no es pot pragmaticament conservar tot el patrimoni cultural. Pot haver estat objecte de destruccio per espolis , robatoris, saqueigs , etc.

La nocio de patrimoni cultural es genera de mica en mica durant tot el segle  xix arran de la Revolucio Francesa . La Revolucio es la responsable d'haver difos el concep de Nacio . La nacio rau sobre una memoria col·lectiva . S'enten des d'aquesta que existeixen uns valors, unes actituds, uns comportaments i uns records que son propis a una societat concreta que s'identifica a ella mateixa com a Nacio. La conservacio de bens culturals esdeve llavors prioritaria perque son patrimoni que serveix per transmetre aquest missatge, el coneixement de la nacio concernida, les seves creences, tot generant de la mateixa manera patrimoni, economia, progres i dialeg cultural amb altres nacions.

Cap a finals del segle  xix , es gesta tota una reflexio sobre la memoria col·lectiva. El socioleg frances Maurice Halbwachs , deixeble d' Henri Bergson , dona una mirada sociologica a la memoria i degut a aixo, es construeix el concepte de patrimoni cultural. A La memoria col·lectiva publicada el 1925, hi exposa que la memoria es un proces social, no pas individual. Cada individu de la societat recorda perque pot col·locar els records en un conjunt espacial i temporal col·lectiu, es a dir, pot aportar-hi context. El context el proporciona la cultura col·lectiva. Repren les conclusions del socioleg Emile Durkheim segons el qual la consciencia col·lectiva es compon de les maneres d'obrar, pensar i sentir de tot un col·lectiu. I, aixo, segons Maurice Halbwarchs s'aprecia en el proces de formacio de cada individu. Se'n despren que les societats tenen la seva propia memoria col·lectiva.

A la resta del segle XX es gesta la presa de consciencia sobre la necessitat de conservar tot allo que apel·la a aquesta consciencia col·lectiva, materialitzant-ho en l'anomenat patrimoni cultural.

Memoria col·lectiva i holocaust jueu [ modifica ]

Al mon francofon, la nocio de l'ultima de les ultimes, darrera de les darreres o, dit en frances, "der des der", es cultivava des del final de la Primera Guerra Mundial . No es, pero, fins al final de la segona que la nocio s'expandeix a tot el mon occidental, principalment. L' holocaust nazi que pretenia exterminar sistematicament i de forma massiva a jueus , a mes de gitans , discapacitats , dissidents politics o homosexuals , va colpir considerablement la poblacio, com tambe els seus governants.

Es va fer evident aleshores que calia construir un record col·lectiu sobre l'holocaust per tal d'evitar que allo tornes a reproduir-se en el futur amb altres pobles. D'aqui torna a apareixer la nocio de l'ultima de les ultimes . Al voltant d'aquest sentiment, de no voler reproduir mai mes allo, es divulga el concepte de patrimoni cultural aixi com la necessitat de la seva conservacio. A partir de llavors prenen molta rellevancia els treballs d'en Halbwachs, mort en un camp d'extermini nazi.

D'enca que els genocidis s'han tornat a repetir. Es el cas del genocidi de Ruanda , de l'intent d'extermini bosnia per part de Serbia, etc. L'estudi dels pobles indigenes pren molta rellevancia i amb la descolonitzacio es mira de fer difusio del significat que ha portat el domini imperialista europeu arreu del mon. Als Estats Units s'hi va promoure abans de les dues guerres, un intent sistematic i calculat d'extincio dels bens culturals dels pobles indigenes. Nacio que es construeix sobre una base de nacionalisme etnic, l'estat estatunidenc procedeix a la colonitzacio de l'oest america amb un genocidi fisica i moral de les seves poblacions. No es fins al final de la guerra que els Estats Units, com a imperi pren consciencia de la necessitat de fer perviure la memoria col·lectiva d'altres pobles i, tanmateix, amb la Guerra Freda torna a posar-se en marxa processos de genocidis.

Es el cas de les guerres a Siria , contra el poble kurd o la virulencia contra el Tibet o el poble uigur. En aquest sentit cal destacar com els mateixos Estats Units, Franca, Anglaterra i Russia fan la vista grossa davant de genocidis com aquell que a la decada dels 2010 es dibuixa a Birmania contra la poblacio rohingya.

Classificacio del patrimoni cultural [ modifica ]

La classificacio dels bens culturals es subjectiva, variada i dispersa. Cada societat procedeix a classificacions propies. Tanmateix, es pot mirar de donar un marc general classificatori. Es justament allo que es proposa tot seguit. ^[1]

• Patrimoni cultural:
  • Tangible
    • Immoble (ex.: jaciments, paisatges, etc)
    • Moble (ex.: documents, obres, artefactes, etc)
  • Intangible
    • Capacitat de representacio fisica (ex.: arts esceniques, balls, jocs, testimoniatges, etc)
    • Capacitat de codificacio (ex.: llengues, religions, musica, etc)
    • Capacitat de generar significat simbolic

• Patrimoni natural:
  • Ecosistemes

Aquesta classificacio es en part el llegat deixat pel professor Pierre Nora , de l'Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales de Paris. En un recull publicat a la decada dels 70 del segle  xx , classifica prop de 130 monuments de Franca en tres blocs, dos dels quals son "memoria immaterial" i "memoria material". Per a l'ocasio elabora el concepte de lloc de memoria i aixi mateix titula el seu volum.

La immaterialitat del patrimoni genera tot un debat al si de la museitzacio. Inicialment era percebut com a quelcom de singular i amb la Declaracio de la Haida de 1953 passa a ser pres en consideracio. Tanmateix, s'aplica una visio molt colonialista als bens culturals immaterials de forma que progressivament s'abandona aquesta visio que restringeix el patrimoni al simple folklore. Es a partir d'aquest punt que ens apropem a la classificacio actual.

Un exemple evident de patrimoni cultural intangible son els Castellers. Declarats patrimoni immaterial de la humanitat despres de candidatura, no recauen en res de propiament tangible, es a dir, en quelcom material. En canvi, es una mostra de patrimoni material el monestirs dels Jeronims a Lisboa. Es tracta d'una construccio d'estil manuelinha que evoca la historia d'un poble, en aquest cas el portugues. Es un be cultural tangible, per tant, material. Tots dos conformen el patrimoni cultural de dues nacions, la portuguesa i la catalana.

Aixi doncs en aquest mateix ambit es pot classificar el parc natural de la vall del Madriu d'Andorra com a patrimoni natural del poble andorra. Es aixi perque representa el context memoriable de la historia del poble andorra. Es tracta d'un paisatge natural i per aixo es col·loca dins el patrimoni natural. Ara be, ha estat declarat com a patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO, com ara els castellers. Es doncs un be cultural.

Proteccio del patrimoni cultural [ modifica ]

La construccio social del patrimoni cultural [ modifica ]

El patrimoni cultural es una construccio social. Es a dir, el valor que hom hi dona es el reflex de la seva societat. Aixo esdeve especialment visible amb el final d'un regim totalitarista. L'enderrocament d'estatues n'es la materialitzacio. En enderrocar una estatua , la societat responsable de la seva destruccio expressa valors diferents vers el be cultural. Valors que no s'adiuen als que la societat que va construir l'estatua emetia. Quelcom que s'explica per dues visions oposades a les societats que en son protagonistes. La primera, que erigeix el monument , dona un valor diferent a la segona, que mira d'enderrocar-lo. L'exemple serveix en aquest apartat per parlar de la construccio social del patrimoni cultural.

Es parla de construccio social per referir-se al valor cultural que s'associa als bens culturals. Parteix del constat que l' esser huma es una especie cultural de naturalesa. La cultura es d'un punt de vista antropologic la manera de pensar, obrar i sentir d'una societat. Conforma el seu sistema de valors . Cada societat la materialitza en forma de tradicions, a l' idioma mateix, a les arts plastiques , a la musica que produeix, la seva literatura , el seu cinema o els seus media. Es parla d'elements que simbolitzen la cultura d'una societat. La ideologia de cadascuna es transmet pel llenguatge que pot esser material (ex.: un artefacte) o immaterial (ex.: una llengua). ^[3]

D'un punt de vista biologic, la cultura es una eina evolutiva per a l'esser huma. Li permet fer front a les adversitats. Es tracta d'un estri que modela el comportament d'una societat amb l'objectiu de poder superar les adversitats. En no haver-hi mantera d'inscriure als gens els canvis tan radicals del medi ambient, l'home ha trobat la forma d'adaptar-se a traves de la cultura ( Richard Dawkins , 1976). Per aixo mateix la transmet i d'aci tambe se n'extreu la concepcio de deure de memoria. A Macedonia del Nord , d'enca la caiguda del mur de Berlin i el seu acces a la independencia, que s'erigeixen monuments a la capital per tal de perllongar el deure de memoria de la cultura macedonica. Es una mena d'afrontar l'adversitat que presenta els genocidis perpetrats per l'imperialisme rus.

Es conclou que el patrimoni cultural es una construccio social perque es la societat que el construeix amb la seva propia cultura. La cultura no es quelcom d'hereditari. S'apren, perque es divulga. Per tant, el patrimoni cultural es perque la propia societat el construeix. Per tot aixo, tot sovint, els bens publics llegats son objecte d'estudi. Tecnics en varies arees determinen el seu valor i de les conclusions finals, s'acaba considerant o no com a patrimoni cultural. Es a dir, es d'habit que un be cultural no sigui percebut com a tal per tothom, per manca de coneixements sobre l' artefacte . El deure de memoria es el que mira d'avaluar-ne el valor per tal de divulgar-lo entre la poblacio, es a dir, dotar-lo valor, construir-hi socialment un cert valor. Aleshores es considera que cap objecte te valor, sino que te "capital simbolic" ates que el seu valor es constructiu. ^{[1] [3]}

El proces de valoracio del patrimoni cultural [ modifica ]

Donat que el valor patrimonial es subjectiu, es mira de determinar el capital simbolic a traves de l'avaluacio de la naturalesa, de la genialitat i la historicitat de cada be cultural. La valoracio de tot be cultural serveix per protegir-lo en tant que necessitat de deure de memoria; fet que duu a divulgar-lo. ^[1]

La valoracio mira de determinar la potencialitat del be com a patrimoni cultural. Es fa un estudi de coneixement i comprensio del be potencial. Tot seguit se li confereix un capital simbolic que es objecte de cura, transmissio i gaudi. Es a la darrera fase que se'n deriven els usos, normalment culturals o economics. En efecte, tot be cultural es susceptible de generar economia , nou patrimoni i dialeg entre cultures. ^[1]

En aquest camp existeixen dos punts de vista sobre el proces de valoracio: ^[1]

• El patrimoni cultural no te valor tot sol, sino que es la seva valoracio que permet donar-hi mai millor dit, valor
• El patrimoni cultural no te valor tot sol, pero tampoc no cal valoritzar-lo, sino que s'ha d'educar sobre la memoria col·lectiva perque n'adquireixi

Per tant, en el proces de valoracio es mira d'avantsala preveure el seu us, la seva utilitat despres de la passassio. I, en aquest ambit, dos punts de vista s'oposen. El primer que confereix valor abans i tot de qualsevol us, i, el segon, que pensa mes aviat que cal divulgar-ne el valor abans d'atorgar-li'n. Dit altrament, entre l'una i l'altra tenim el patrimoni cultural com a instrument educatiu o com a recurs educatiu. ^[1]

A fi d'evitar que es barregi patrimoni cultural amb l'objecte i subjecte, el filosof Paul Ricœur proposa avaluar el patrimoni cultural en funcio de dues preguntes:

• que recorda (el be cultural)?
• qui ho recorda (el be cultural)?

Aquesta aproximacio permet desblocar l'objecte i, per tant, acabarem mesurant si, allo es un be cultural perque encara recorda espontaniament o be l'es perque hi ha una construccio cultural al seu entorn.

Usatge del patrimoni cultural [ modifica ]

El patrimoni cultural te en essencia tres tipus usos: ^[1]

• Economic
• Educatiu
• Dialeg intercultural

En l'ambit economic es pot fer esment del seu us turistic. ^[1] Es el cas de la mateixa Torre Eiffel, de les piramides d'Egipte, de Machu Picchu o de la Ciutat Prohibida de Pequi i encara Ayutthaya. Son patrimoni cultural que en destinar-se a la seva divulgacio, son presentats al public estranger. Aqui hi apareix igualment el segon us, l'educatiu.

Les grutes amb pintures rupestres de Dordonya en son un exemple ben il·lustratiu. La seva reconstruccio artificial per tal d'obrir-la al public sense que aixo comporti la destruccio de les originals, permet la visita recurrent al jaciment d'escolars que poden aprendre del seu propi passat. En ultra, la seva divulgacio a traves de manuals, biografies, entre mes, potencia el seu aprenentatge. Els museus ^[1] son en aquest cas una eina per a la transmissio educativa dels bens culturals.

En darrer lloc cal destacar el dialeg intercultural, tal com postula la mateixa UNESCO ^[1] que repren aquesta nocio dels treballs del socioleg brasiler Michel Pollack . L'aprenentatge de cultures ultra la nostra permet establir unes vertaderes bases de coneixement de l'altre, tot evitant d'aquesta manera tota barrera que propicii racisme i intents de genocidi.

Els treballs del brasiler Michel Pollack son d'allo mes importants en l'ambit de la construccio social que es fa a l'entorn de la valoracio dels bens culturals. En efecte, remarca com existeix patrimoni cultural en societats que son excloses del discurs oficial. Podriem posar-hi com a exemples les comunitats frisones o samis a Europa. Alhora ha fet notar com la necessitat de valoracio del patrimoni cultural apareix quan hi ha trencament de paradigma societari. Es llavors quan el present pregunta al passat. S'estableix un dialeg entre cultures.

La sociologa argentina Elizabeth Jelin , en aquest sentit, fa evident com a l'hora d'avaluar un be cultural cal distingir el subjecte, el contingut a avaluar i el context en que s'avalua. La distincio parteix del constat que els trencaments de paradigma produeixen periodes d'oblit i silencis davant d'altres periodes de record i deure de memoria.

La conservacio del patrimoni cultural [ modifica ]

Les entitats que identifiquen i classifiquen determinats bens com a rellevants per a la cultura d'un poble , d'una regio o de tota la humanitat , vetllen tambe per la proteccio d'aquests bens, de manera que siguin preservats degudament per a les generacions futures i que puguin ser objecte d'estudi i font d'experiencies emocionals per a tots aquells que els facin servir, gaudeixin o visitin.

La "Convencio per a la proteccio del Patrimoni Cultural i Natural del Mon" ^[4] va ser adoptada per la Conferencia General de l'Organitzacio de les Nacions Unides per a l'Educacio, la Ciencia i la Cultura ( UNESCO ), el 16 de novembre de 1972 , amb l'objectiu de promoure la identificacio, proteccio i preservacio del patrimoni cultural i natural de tot el mon, el qual es considerat especialment valuos per a la humanitat.

Com a complement d'aquest tractat va ser aprovada per la UNESCO el 17 d'octubre de 2003 , la "Convencio per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial" , ^[5] que va definir que:

S'enten per "patrimoni cultural immaterial" els usos, representacions, expressions, coneixements i tecniques -juntament amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els son inherents- que les comunitats , els grups i en alguns casos, els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural.

Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generacio en generacio, es recreat constantment per les comunitats i grups en funcio del seu entorn, la seva interaccio amb la natura i la seva historia, infonent un sentiment d'identitat i continuitat i contribuint aixi a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana.

A Catalunya , entre altres iniciatives, la llei de patrimoni cultural estableix que en els pressupostos d'obres publiques s'hi destini una partida igual o superior a l% per a la conservacio, restauracio, excavacio i adquisicio de bens patrimonials o pel foment de la creacio artistica contemporanea. ^[6]

Pobles indigenes [ modifica ]

Ates que "tots els pobles contribueixen a la diversitat i riquesa de les civilitzacions i cultures, que constitueixen el patrimoni comu de la humanitat" i que "el respecte dels coneixements, les cultures i les practiques tradicionals indigenes contribueix al desenvolupament sostenible i equitatiu ja l'ordenacio adequada del medi ambient " , el 13 de setembre de 2007 va ser adoptada la Declaracio de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indigenes , que estableix que "els pobles indigenes tenen dret a mantenir, controlar, protegir i desenvolupar el seu patrimoni cultural, els seus coneixements tradicionals, a practicar i revitalitzar les seves tradicions i costums culturals, a practicar i ensenyar els mateixos idiomes i les seves cerimonies espirituals, a mantenir i protegir els seus llocs religiosos i culturals i a accedir-hi, a mantenir la seva integritat com a pobles diferents, els seus valors culturals i identitat etnica , aixi com a la restitucio dels bens culturals i espirituals dels quals hagin estat desposseits."

Aquesta important Declaracio va estar precedida, des de 1989 , pel Conveni 169 de l' Organitzacio Internacional del Treball sobre pobles indigenes i tribals, que determinava la proteccio dels "valors i practiques socials, culturals, religiosos i espirituals propis" dels pobles indigenes, definint "la importancia especial que per a les cultures i valors espirituals dels pobles interessats revesteix la seva relacio amb les terres o territoris " , aixi com la importancia de les activitats economiques tradicionals per la seva cultura.

Universalitzacio del patrimoni cultural [ modifica ]

La internacionalitzacio del patrimoni cultural [ modifica ]

En participar en la creacio de la Comissio Internacional de Cooperacio Intel·lectual, ancestre de la UNESCO , el socioleg estructuralista d' Henri Bergson , posa la base perque el concepte de patrimoni cultural s'expandeixi per tot el planeta. En tot cas, degut a la guerra, es podria dir que la seva aplicacio a nivell internacional haura d'esperar-se a la Segona Guerra Mundial.

La Declaracio de l'Haia de 1952 es el primer document de caracter internacional que defineix el concepte de be cultural merces al jurista italia Massimo Giannini. A la decada dels 60 del segle  xx , la UNESCO crea la Comissio Franceschini que es troba en l'origen de la reflexio sobre l'aplicacio del concepte de patrimoni cultural a la legislacio internacional. En paral·lel, neix el Consell Internacional dels Monuments i Llocs Historics , abreujat ICOMOS, que es constitueix com a associacio civil no governamental. Situada a Franca, es connecta a l'ONU mitjancant la UNESCO. Fundada el 1965 es el resultat de la Carta de Venecia de 1964 i assumeix l'encarrec de proposar bens culturals a protegir.

Es finalment a la decada dels 70, mes concretament el 1972, amb l'adopcio del Conveni per a la Proteccio del patrimoni mundial, cultural i natural que s'introdueix el concepte a l'ambit internacional. Aleshores hi tenim una nocio que nomes contempla el patrimoni cultural a la seva vessant material. La UNESCO elabora des del 1972 un inventari de llocs memorables al mon. En l'adopcio final del conveni de 1972 s'hi acaba incorporant la nocio d'immaterialitat.

La immaterialitat es objecte inicialment d'una visio colonialista del patrimoni cultural. Es a dir, hi ha inicialment una classificacio gairebe de folklorisme del patrimoni cultural immaterial. El proces de descolonitzacio ajuda a desfer-se de la visio colonial i la immaterialitat s'amplia. El patrimoni cultural inclou llavors l'herencia humana submergida, de cent anys enca, als mars, els oceans o tot tipus de medi subaquatic. Els saquejos fan que la UNESCO hagi de consensuar el Conveni per la proteccio del patrimoni cultural subaquatic .

Finalment, la descolonitzacio permet desbloquejar l'occidentalitat del concepte de patrimoni cultural. Es en aquest punt que s'introdueix les restes orals del patrimoni cultural, fet que potencia tot un debat degut a la perspectiva de conservacio. El fet que el patrimoni cultural sigui generador d'economia duu igualment a una "guerra del patrimoni" en que paisos com ara Franca o organitzacions alienes com ara l'OMC hi participen. La legislacio sobre els llits marins son un potencial economic que porta justament a legislar per protegir els espais amb capital simbolic. A mes a mes, paisos tambe fan us de les convencions per declarar sistemes politics com a patrimoni immaterial, es el que d'Andorra.

Legislacio i proteccio [ modifica ]

Nivell internacional [ modifica ]

A nivell internacional el patrimoni cultural es regulat i protegit per la UNESCO (Organitzacio de les Nacions Unides per a l'Educacio, la Ciencia i la Cultura de la seva nomenclatura en angles). Es un organ que depen de l'Organitzacio de les Nacions Unides (ONU). Va ser creada l'any 1946 i vetlla pel "manteniment de la pau i la seguretat mitjancant l'educacio, la ciencia i la cultura, la col·laboracio entre nacions, amb la finalitat d'assegurar el respecte universal a la justicia, la llei, els drets de l'Home i de les llibertats fonamentals de tots plegats, sense distincio de raca, sexe, llengua o religio".

Dos organs seus en depenen:

• Consell Internacional de Museus
• Consell Internacional dels Monuments i Llocs Historics

La primera es un consell que agrupa a mode de federacio a tots els museus del mon mentre que el segon es l'organ responsable d'avular el patrimoni mundial per tal de protegir-lo i divulgar-lo.

Tots dos contribuixen a la gestio patrimonial mundial. La propia ONU, d'altra banda, contribuix a establir un marc legislatiu internacional i aplicable a tots els paisos. A banda, cada pais i regio gestiona el seu propi patrimoni seguint aquestes linies i les seves propies.

Paisos Catalans i Andorra [ modifica ]

El patrimoni cultural fa l'objecte de proteccio per part de l'estat andorra en virtut de la seva propia constitucio que en l'article 34 especifica que "l'Estat ha de garantir la conservacio, la promocio i la difusio del patrimoni historic, cultural i artistic d'Andorra". L'aplicacio de l'article es regula deu anys mes tard de la seva aprovacio amb la Llei 9/2003, del 12 de juny, del patrimoni cultural d'Andorra. Abans d'aixo, l'estat andorra regulava la proteccio del patrimoni cultural a traves de tres ordinacions (1964, 1988, 1988). Abans de l'aprovacio de la Constitucio de 1993, el parlament andorra va aprovar la Llei del 1993 de proteccio del patrimoni cultural-natural d'Andorra. ^[1]

Despres de la seva aprovacio, s'aprova finalment la Llei 9/2003 del patrimoni cultural d'Andorra que desenvolupa l'article 34 de la propia Constitucio. L'any 2014 es modifica la Llei el 24 de juliol per tal que els bens immobles siguin objecte de proteccio a ritme adequat. ^[1] El pais ha signat diversos convenis de proteccio del patrimoni cultural a nivell internacional pero de forma general, no tots els convenis que el govern andorra signa es ratifiquen en tornar al pais. ^[7]

Pel que fa els Paisos Catalans, la legislacio en materia de proteccio cultural es troba en mans de les autonomies, que en tenen la competencia. A Catalunya la legislacio que regula la seva proteccio son: ^[8]

• Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Catala.
• Llei, 2/1993, del 5 de marc, de foment i proteccio de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural.
• Decret 78/2002, de 5 de marc, del Reglament de proteccio del patrimoni arqueologic i Paleontologic.

Totes aquestes lleis venen evolucionades de l’Article 9 de l’Estatut d’Autonomia (1979). ^[8]

L'Inventari del Patrimoni Arquitectonic de Catalunya el gestiona el Servei del Patrimoni Arquitectonic de la Direccio General del Patrimoni Cultural. Es va iniciar l'any 1982 i des d'aleshores s'ha anat perfilant fins a assolir una visio forca completa del patrimoni construit monumental d'arreu de Catalunya. S'hi inclouen edificis i construccions d'interes artistic, arquitectonic o historic, sectors i elements d'edificis, elements arquitectonics aillats, petits conjunts i nuclis d'interes historicoartistic, tant de caracter monumental com popular i tradicional. ^[8]

Sempre dins els PPCC, el Pais Valencia tambe posseeix competencies en materia de proteccio i declaracio de patrimoni cultural. En aquest cas el marc legislatiu es:

• Llei de 1998 del patrimoni cultural valencia
• Decret 107/2017, de 28 de juliol, del Consell, pel qual s'aprova el Reglament de regulacio de les actuacions arqueologiques en la Comunitat Valenciana
• Decret 62/2011, de 20 de maig, del consell, pel que es regula el procediment de declaracio i el regim de proteccio del bens de rellevancia local. [2011/6066]
• Decret 23/1989: Exercici de competencies en materia de patrimoni
• Decret 208/2010, de 10 de desembre, del Consell, pel que s'establix el contingut minim de la documentacio necessaria per a l'elaboracio dels informes els estudis d'impacte ambiental

A les Illes Balears, el govern tambe posseeix les competencies en materia de proteccio i declaracio de patrimoni cultural a partir de la legislacio seguent:

• Llei 12/1998, de 21 de desembre, del patrimoni historic de les Illes Balears
• Llei 18/2019, de 8 d'abril, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears
• Llei 4/2003, de 26 de marc, de museus de les Illes Balears
• Llei 15/2006, de 17 d’octubre, d’arxius i patrimoni documental de les Illes Balears
• Decret 14/2011, de 25 de febrer, pel qual s’aprova el reglament d’intervencions arqueologiques i paleontologiques de les Illes Balears

Estats veins [ modifica ]

Divulgacio del patrimoni cultural [ modifica ]

El concepte de museu [ modifica ]

El patrimoni cultural es objecte de difusio perque amb el concepte mateix s'hi dilucida un deure de transmissio patrimonial. La transmissio del patrimoni cultural ha variat enormement tot al llarg de la historia. La societat ha passat de transmetre els bens culturals a traves de reliquies d'adoracio a fer-ho en espais d' educacio tot passant per galeries de col·leccio. La forma de transmetre'ls amb mes eficacia han estat els museus.

El terme museu apareix al segle  xviii . S'ha definit de diverses maneres pero actualment es defineix tenint en compte quatre requisits:

• l' adquisicio ; un museu te una politica d'adquisicions coherents
• la conservacio ; te com a missio conservar el patrimoni cultural
• la recerca ; ha de fer recerca per complir la seva missio de divulgacio del patrimoni que posseeix
• la transmissio ; ha de garantir-se que les adquisicions siguin divulgades

Per tant, el museu es una institucio permanent sense afany de lucre al servei de la societat que te com a missio conservar, cercar, transmetre i exposar el patrimoni cultural.

Els museus s'han dotat de tota una construccio social al seu voltant. Els museus del segle  xix son diametralment oposats als actuals perque la concepcio mateixa de patrimoni cultural ha canviat. Avui, els museus no son, com d'antuvi, sales d' antiguitats exposades. Son mitjans de transmissio del patrimoni cultural i, per tant, emfasitzen sobre el receptor, no tant en l'objecte.

Per aixo mateix els museus son:

• una socialitzacio de la cultura i dels bens culturals
• un mitja de transmissio i educacio cultural
• al servei de la societat
• contribueixen a la popularitzacio del coneixement i patrimoni

Aixo fa que la interpretacio prengui un valor afegit. La interpretacio com a concepte neix al segle  xix als Estats Units. La creacio de parcs naturals protegits en territori estatunidenc torna necessari dotar-los d'interpretacio, es a dir, socialitzar-los, transmetre'ls adequadament per tal que el patrimoni natural sigui conservat correctament. Durant tot el segle XX es desenvolupa doncs la interpretacio dels espais museistics. La interpretacio es una activitat educativa en tant que ha de permetre socialitzar o acostar el patrimoni cultural a les noves generacions, que preten revelar significats i interrelacions mitjancant l'us del mateix patrimoni cultural, material o immaterial, establint d'aquesta manera contacte amb el be cultural i la societat que n'ha llegat. ^[1]

No s'ha de confondre el terme interpretacio amb la capacitat de donar significats dispars a un be patrimonial. Es a dir, interpretar, en aquest ambit, no es sinonim de manipular, dir quelcom sobre un objecte. Es fa doncs necessari comprendre el concepte d'interpretacio com a hermeneutica, es a dir, capacitat de traduir el significat del be cultural a les cosmovisions i llenguatge de les noves generacions. Dit d'una altra manera, es tracta de traduir en llenguatge comprensible per a qui no hi entengui, tot allo que envolta el patrimoni cultural llegat.

Perspectiva historica [ modifica ]

Els museus tal com es percebem avui es construeixen al segle  xviii pero es pot trobar antecedents a l' edat mitjana . En un context de religio estesa i de societat teocratica , l'Esglesia potencia la circulacio de reliquies entre esglesies. Son objectes percebuts de gran valor i als quals se'ls afegeix valor agregat nodrint-los de miracles i histories gairebe fantastiques. Es tracta d'exaltar els sentiments dels creients, tornar-los devots. El valor patrimonial es doncs diferent d'allo que es defineix com a be cultural. Moltes reliquies son robades durant les croades al Llevant.

A l' Edat moderna les reliquies prenen un altre sentit. Es dispersen en col·leccions profanes i no son obligatoriament de caracter religios. De fet, molts cops son restes arqueologiques d' animals extingits. Hi trobarem ossos de dinosaures i altres restes. Son objectes que fascinen i que aixequen moltes preguntes. Societat encara teocratica, per be que amb l' humanisme se secularitza progressivament el seu pensament, les explicacions que s'hi aporta es d'antigues restes del que va quedar del diluvi universal . A l' Asia , en canvi, se'ls atorga significats diferents, com ara restes de dracs mitologics. El col·leccionisme es privat i en mans de gent acomodada. El sentit de be cultural es altre cop diferent a la contemporaneitat pero tambe a l'Edat mitjana.

Durant el segle  xviii , aquestes col·leccions s'obren progressivament al public, de vegades amb entrada a pagar. El terme de museu apareix entre la literatura d'epoca. No hi tenim cap mena de museu, tal com el concebem avui. Son sales d' antiguitats . Degut a un context de rococo a l'alta societat, les sales de museu serveixen per al gaudi de lletrats i noblesa. Hi son per a ser contemplats. En aquest ambit, destaquen grans col·leccions com la de la familia italiana Farnesio o l'obertura del Museu Britanic el 1759. Els Medici , a Italia , potencien la dinamica amb la construccio de la Galleria degli Uffizi , concebuda per l'arquitecte Giorgio Vasari .

Es gracies al pensament il·lustrat que aquestes col·leccions comencen a dur un valor diferent. S'obre el Museu del Louvre a Paris , concebut per exposar-hi obres percebudes ja com a patrimoni cultural. Els phylosophes Voltaire o Diderot en son partidaris i fan pressio perque s'obrin al public. No es fins que passa la Revolucio Francesa que el Louvre pren el paper d'educador, es a dir, de divulgacio del patrimoni cultural de la nacio. Aleshores s'esten el nacionalisme com a ideologia durant tot el segle  xix .

El segle  xix permet institucionalitzar els museus i se n'obren aqui i alla, com ara a Madrid o Polonia . L'arqueologia ajuda enormement a aixo mateix. Les troballes a Hercula i Pompeia sacsegen el mon del col·leccionisme que s'improvisa arqueoleg. S'assalta l'Asia i Africa . Es merces a aquests primers aventurers que hi haura els primers estudis sobre el passat de pobles no europeus, com ara el xines, l'indi, el pakistanes o l'iraquia. Els museus segueixen sent, pero, una vitrina d'antiguitats.

Finalment, durant el segle  xx , mes concretament despres de les dues guerres mundials, el museu pateix una vertadera mutacio. Abans d'aixo s'havia estes pero no s'havia modificat en essencia. Es a dir, seguien sent magatzems d'antiguitats. S'aprecien, pero, algunes mutacions fins i tot abans d'hora, com ara el primer museu naturalista obert a Andorra durant l'entre-guerres o l' Oceanografic de Monaco . Aquest segon es significatiu, no proposa cap mena d'experiencia immersiva, pero si que proposa ja una experiencia interpretativa. S'inspirava dels museus de ciencies naturals londinencs. Es justament sobre l'experiencia immersiva i interpretativa que es vertebren els museus a la segona meitat del segle  xx . En aquest sentit destaquen espais museistics com ara els ecomuseus, estrenats al mon a Suecia . Alemanya mira d'aportar monumentalitat mentre que als Estats Units s'hi trenca la dinamica anterior amb l'eclosio del patrocini i el mecenatge.

Al segle XXI els museus son dinamics i ja han aconseguit entrar en l'imaginari mundial de les poblacions. Una mostra d'aixo mateix es la pel·licula estatunidenca Night at the Museum estrenada el 2006. En aquest context els museus asiatics tenen per costum recrear escenes historiques amb personatges de cera. Semblantment, a Europa s'hi veu apareixer la teatralitzacio amb grups de teatre als museus mateix, una manera ludica i atractiva d'interpretar el patrimoni cultural. Els museus han deixat d'adrecar-se al public local, es presenten igualment al turista, surten a l'exterior i d'alguna manera es tornen mes vius.

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Cesar Carreras Monfort; Gloria Munilla Cabrillana. Patrimoni digital: un nou mitja al servei de les institucions culturals . Editorial UOC, 2007. ISBN 9788497885737 [Consulta: 7 abril 2011].  

Enllacos externs [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Patrimoni cultural

• Conveni per a la proteccio del patrimoni mundial, cultural i natural
• Cercador d'elements de patrimoni a Catalunya Arxivat 2010-06-22 a Wayback Machine .
• Direccio General del Patrimoni Cultural Valencia
• Cercador d'inventari de patrimoni cultural a Andorra
• Convencio per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial
• Dedalo: Sistema de gestio de patrimoni cultural de codi obert