Nicolau II

Nom original	(la) Nicolaus PP. II
Biografia
Naixement	decada del 990 Chateau de Chevron (Regne d'Arle)
Mort	27 juliol 1061 (61/71 anys) Florencia (Sacre Imperi Romanogermanic)
Causa de mort	Malaria
Sepultura	Santa Maria del Fiore
155e Papa
30 gener 1059 ? 27 juliol 1061 (Gregoria) ←  Esteve IX ? Alexandre II  →
Bisbe de Florencia
gener 1045 ? ? Giulio  → Diocesi: bisbat de Florencia
Dades personals
Religio	Esglesia Catolica
Activitat
Lloc de treball	Roma Estats Pontificis
Ocupacio	sacerdot catolic , escriptor , bisbe catolic

Nicolau II es el nom que Gerard de Borgonya ( Castell de Chevron , 990 ? Florencia , 27 de juliol de 1061 ), va triar quan va ser papa de l' Esglesia Catolica del 1059 al 1061 . ^[1]

L'eleccio [ modifica ]

Despres de la mort d' Esteve IX , un col·legi cardenalici dividit escull com a successor Benet X . Els cardenals dissidents es reuneixen a Siena amb Hildebran, el futur Gregori VII , i eligeixen com a legitim successor el bisbe de Florencia , Gerard de Borgonya, que adoptara el nom de Nicolau II. ^[2]

Despres de deposar i excomunicar Benet X en un sinode celebrat a Sutri , Nicolaus II va ser coronat a Roma , el 24 de gener del 1059 , en una cerimonia que per primer cop a la historia s'assembla a una coronacio imperial.

Nomes comencar el seu pontificat, i millorant les mesures per reformar l'Esglesia que havien comencat els seus predecessors, va convocar un sinode a Latera ( 1059 ), en el que a mes d'ordenar l'excomunio dels sacerdots casats que no repudiessin les seves esposes, prohibia als laics participar en misses celebrades per sacerdots excomunicats. De la seva forta lluita contra el matrimoni dels clergues, deriva el terme nicolaisme . ^[3]

En aquest mateix concili es prohibeix als sacerdots rebre una esglesia de mans laiques i pagar per obtenir carrecs eclesiastics ( simonia ).

Reforma de l'eleccio papal [ modifica ]

Pero l'aspecte mes destacat del sinode de 1059 van ser les noves regles per les eleccions papals. El nou sistema excloia, tant l'emperador com la noblesa romana de la designacio dels pontifexs, i es va decretar que:

• El candidat havia de ser proposat pels cardenals bisbes. En primera instancia havia de pertanyer a la clerecia romana, i si no es trobes consens, a qualsevol altre lloc. ^[4]
• L'acceptacio o rebuig incumbia a tot el col·legi cardenalici, format pels cardenals bisbes i pels cardenals preveres. En aquesta epoca, els cardinals eren els set diaques de les esglesies de Roma i els sis bisbes de les diocesis dels voltants. No hi havia cap cardenal foraster fins que Alexandre III el 1165 va promoure Conrad de Wittelsbach a aquest honor. ^{[5] [6]}
• El paper del clergue restant i del poble roma queda reduit al dret, purament formal, d'aprovacio posterior.
• L'eleccio s'havia de celebrar a Roma.
• L'emperador nomes tenia dret a consens, mai d'oposicio.

L'emperador Enric IV va declarar nuls els decrets adoptats al sinode i va rebutjar aquesta perdua de drets imperials, que es basaven en la Constitutio Romana de 824 , tambe anomenat Constituio Lotharii; i en el Privilegium Othonis de 962.

Relacio amb els normands [ modifica ]

Aquest enfrontament amb el Sacre Imperi , que l'Esglesia no considera temporal perque porta implicita la independencia o no d'aquesta, va provocar que el papa Nicolau II busqui noves aliances per la futura lluita contra l'emperador. Els nous aliats de l'Esglesia van els normands , que sota la direccio de Robert Guiscard , es troben solidament establerts al sud d' Italia des del 1016 .

L'alianca es cristal·litzara en el sinode de Melfi ( 1059 ), en el qual se cedeixen als normands, com a feude papal, una serie de territoris que fins aleshores eren imperials, a canvi, Nicolau II, obte el reconeixement del Benevent com a territori pontifici i rep un tribut i auxili armat.

No va ser l'unica causa que enfrontes el papat amb l'Imperi, ja que tambe el 1059 , la curia romana va donar suport a un moviment revolucionari conegut, pel mercat de trastos vells de Mila , com ≪pataria≫ que va obligar l'arquebisbe Wide de Mila, nomenat pel govern imperial, a renunciar al seu carrec i tornar-lo a rebre de mans del papa.

Nicolau II va morir a Florencia el 27 de juny del 1061 i hi fou sebollit al duomo . ^[7]

Referencies [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: Nicolau II