Oto I el Gran
(
Wallhausen
, estat de
Saxonia-Anhalt
en l'actualitat,
23 de novembre
del
912
-
Memleben
,
7 de maig
del
973
) va ser el fill gran d'
Enric I l'Ocellaire
i
Matilde de Ringelheim
. Va succeir el seu pare com a
duc de Saxonia
,
rei d'Alemanya
,
rei d'Italia
, i emperador del que seria conegut com el
Sacre Imperi Romanogermanic
.
Des que Carlemany havia estat coronat emperador l'any 800, el seu imperi s'havia anat dividint entre els seus descendents i el titol havia quedat vacant des de l'assassinat de
Berenguer de Friul
el
924
. El
2 de febrer
del
962
Oto va recuperar la dignitat imperial
[1]
i, segons el cronista contemporani
Arnulf de Mila
, es converti en "el primer alemany a ser nomenat Emperador d'Italia".
Inici del regnat
[
modifica
]
Oto va succeir el seu pare com rei dels alemanys el
936
. Disposa que la seva coronacio fosa l'antiga capital de Carlemany,
Aquisgra
, on va ser ungit per part de l'
arquebisbe de Maguncia
i primat de l'Esglesia alemanya. D'aquesta manera va voler presentar-se com a successor de Carlemany, la nissaga del qual s'havia extingit el
911
, i demostrar que tenia el suport l'Esglesia alemanya, amb els seus poderosos bisbes i abats. Des del principi Oto va intentar aliar-se amb l'Esglesia i utilitzar-la com l'unica institucio que unifiques el territori alemany com un imperi teocratic poderos. L'Esglesia oferia riquesa, ma d'obra militar i el seu monopoli sobre alfabetitzacio. Per la seva part l'emperador oferia proteccio contra els nobles, la promesa de donacions, i una cancelleria que es desenvolupava com la via d'enfortir l'administracio central.
Segons l'historiador saxo
Widukind de Corvey
, al seu banquet de coronacio hi van assistir els altres quatre ducs de l'imperi:
Franconia
,
Suabia
,
Baviera
i
Lorena
, actuant com els seus ajudants personals:
Arnulf I de Baviera
com a oficial (o mariscal),
Herman I de Suabia
com a encarregat del vi (l'equivalent modern del
sommelier
) (llati
pincerna
o
buticularius
),
Eberard de Franconia
com majordom, i
Gilbert de Lorena
com ajudant de cambra.
En
938
, es descobreix una mina rica d'
argent
al
Rammelsberg
a Saxonia, amb una riquesa mineral que mantindria els fons per a les activitats d'Oto durant el seu regnat,
[2]
i molt de l'argent,
coure
, i
plom
d'Europa els seguents dos-cents propers anys.
Oto va pretendre establir una monarquia absoluta i va trobar l'oposicio de la nolesa, i els inicis del regnat d'Oto van estar marcats per una serie de rebel·lions ducals. Despres de la mort de
Siegfried de Merseburg
en 937, Thankmar, germa gran d'Oto va reclamar Merseburg, pero Oto va nomenar
Gero
, germa de Siegfried.
[3]
Durant aquesta disputa, Eberard de Franconia i Arnulf de Baviera es van revoltar contra Otto i Thankmar es va unir a ells. Mes tard, Thankmar va ser assetjat a
Eresburg
. Va morir per una llanca llancada per la finestra de l'esglesia de Sant Pere, mentre buscava refugi a dins.
[4]
Eberard va ser deposat i substituit pel seu oncle
Bertold
.
[5]
Eberard de Franconia es va aliar amb
Gislebert de Lotaringia
, l'arquebisbe
Frederic de Maguncia
, i
Enric
, el germa petit d'Oto, en una nova insurreccio, que acabava el
939
amb la victoria d'Oto a la
batalla d'Andernach
en la qual morien Eberard i Gislebert,
i Enric va poder fugir a la cort de
Lluis IV de Franca
, i Oto responia donant suport
Hug el Gran
en la seva campanya contra la corona francesa, pero el
941
Oto i Enric es reconcilien a traves dels esforcos de la seva mare, i l'any seguent Oto es retirava de Franca despres que Lluis reconegues el seu protectorat sobre Lorena i Enric va rebre el ducat de Lotaringia (Lorena).
[7]
El resultat va ser el dret de successio sense restriccions del fill gran i la reorganitzacio dels ducats. Saxonia i Franconia van romandre directament en mans del rei mentre els ducs de Baviera i Suabia estaven vinculats a la dinastia per matrimoni.
Per evitar futures rebel·lions, Oto va intentar situar familiars propers al capdavant de tots els ducats importants del regne alemany. Va mantenir el
ducat de Franconia
, ara vacant, com a feu personal. El
944
atorgava el
ducat de Lorena
a
Conrad el Roig
, que mes tard es casaria amb la seva filla
Lietgarda
. Mentrestant, disposava que el seu fill Liutdolf es cases amb Ida, la filla del Duc
Herman
de Suabia, i heretes aquell ducat quan Herman va morir el
947
. Un arranjament similar portava a Enric a convertir-se en duc de Baviera el
949
.
Campanyes a Italia i l'Europa oriental
[
modifica
]
Oto I a la seva victoria sobre Berenguer d'Ivrea (
Manuscriptum Mediolanense. c 1200
)
Mentrestant,
Italia
havia caigut en un caos politic. A la mort (
950
), possiblement enverinat, de
Lotari d'Arles
, el tron italia va ser heretat per una dona,
Adelaida d'Italia
, respectivament filla, jove, i vidua dels tres ultims reis d'Italia.
Un noble local,
Berenguer d'Ivrea
, es va autodeclarar rei d'Italia, va segrestar Adelaida, i va intentar de legitimar el seu regnat forcant Adelaida a casar-se amb el seu fill Adalbert. Adelaida es va poder escapar a
Canossa
i va demanar la intervencio alemana. Luitdolf i Enric van envair Italia independemnent per aprofitar-se de la situacio, pero el
951
Oto frustra les ambicions del seu fill i el seu germa envaint Italia essent ell el que va obligar a Berenguer a jurar-li fidelitat. A mes, com que Oto era vidu des del
946
, es va casar amb Adelaida.
[8]
Aquest matrimoni va provocar una altra rebel·lio quan Adelaida va tenir un fill, ja que Liutdolf va temer per la seva posicio com l'hereu d'Oto, i el
953
es rebel·la en coalicio amb Conrad el Roig i l'Arquebisbe de Maguncia. Tot i que Oto tingue un exit inicial reafirmant la seva autoritat a Lorena, va ser capturat quan ataca Maguncia, i l'any seguent la rebel·lio s'havia estes per tot el regne. No obstant aixo, Conrad i Luitdolf es van equivocar aliant-se amb els
magiars
. Les extenses ratzies magiars al sud d'Alemanya el
954
va fer que els nobles alemanys s'unissin a unir-se i mitjancant el
Regim d'Auerstadt
, Conrad i Luitdolf eren desposseits dels seus titols i l'autoritat d'Oto es restablia. El
955
Oto va consolidar seva autoritat vencent les forces magiars a la
Batalla de Lechfeld
.
El sistema Otonia
[
modifica
]
Una part clau de la politica nacional d'Oto era reforcar les autoritats eclesiastiques, principalment
bisbes
i
abats
, a costa de la secular noblesa que amenacava amb el seu propi poder. Per controlar les forces que l'Esglesia representava, Oto havia recurregut a tres institucions de les quals feia un us consistent. Una era la investidura reial dels bisbes i abats amb els simbols dels seus oficis, en sentit espiritual, perque Oto era el Rei ungit dels alemanys, com en sentit temporal, ja que Oto s'assegurava als seus bisbes i abats com els seus
vassalls
mitjancant una cerimonia de distincio. "Sota aquestes condicions l'eleccio clerical es convertia en una mera formalitat a l'
Imperi Otonia
, i el rei omplia les files de l'episcopat amb els seus propis parents i amb els seus administratius lleials de la cancelleria, que tambe eren nomenats per a encapcalar els grans monestirs" (
Cantor, 1994 p213
).
La segona institucio es va establir de forma mes segura als territoris otonians, es tractava de la propietat de les esglesies. En el dret alemany, qualsevol estructura construida en terra propietat d'un senyor pertanyia a aquell senyor, llevat que una carta hagues alliberat, molt especificament, aquells drets. Oto i la seva cancelleria reclamaven insistentment els drets de propietat sobre moltes esglesies i abadies.
El tercer instrument de poder Otonia era el sistema de l'
advocatus
(advocat). L'
advocatus
era un dirigent secular de propietats eclesiastiques, que tenia dret a una certa porcio dels productes agricoles i a uns altres ingressos i era responsable de la seguretat i el bon ordre. Efectuaven les funcions similars als
bailli
dels francs occidentals i mantenien la seva posicio nomes per la voluntat continuada de l'emperador al que servien.
Oto dota els bisbats i abadies amb grans extensions de terra, en les quals les autoritats seculars no tenien ni poder de jurisdiccio ni d'impostos. En un exemple extrem, quan Conrad el Vermell va ser desposseit del seu titol ducal a Lorena, Oto assigna al seu germa
Bruno
, Arquebisbe de
Colonia
, nou duc de Lorena. A les terres que Oto conqueria als
Wends
i a altres
pobles eslaus
, fundava nous bisbats a les seves fronteres orientals.
Ates que Oto personalment assignava els bisbes i abats, aquestes reformes reforcaven la seva autoritat central, i les posicions superiors de l'esglesia alemanya funcionaven al respecte com a brac de la burocracia imperial. La conflictivitat d'aquests bisbats poderosos amb els successors d'Oto i el creixement del poder
Papal
durant la
Reforma Gregoriana
, portara durant el segle
xi
a la
Querella de les Investidures
i a la desaparicio de l'autoritat central a Alemanya.
El
Renaixement Otonia
[
modifica
]
Un limitat
renaixement
de les
arts
i l'
arquitectura
va dependre del patronatge de la cort d'Oto i els seus successors. El
Renaixement Otonia
era evident en algunes escoles de catedrals, com la de
Bruno de Colonia
, i en la produccio de
manuscrits
il·lustrats, la forma d'art essencial de l'epoca, amb un grup de
scriptoria
d'elit com ara
Quedlinburg
, fundada per Oto en 936. Les abadies Imperials i la cort imperial es convertien en els centres de vida religiosa i espiritual, guiades per l'exemple de dones de la familia reial. Oto estava escandalitzat per l'estat de la liturgia a Roma, i va encarregar el primer Llibre Pontifical, un llibre liturgic que contenia tant oracions com instruccions liturgiques. La "Compilacio Pontifical Romanogermanica", com la varen anomenar, va ser supervisada per l'Arquebisbe Wilhelm de Maguncia.
Titol Imperial
[
modifica
]
Al voltant de 960, Italia era una altra vegada en una confusio politica, i quan Berenguer ocupa els
Estats Papals
del nord, el
Papa Joan XII
demana ajut a Oto. Oto va tornar a Italia i el
2 de febrer
de
962
, el papa el coronava emperador (
Translatio Imperii
.) Deu dies mes tard, el papa i l'emperador ratificaven el
Diploma Ottonianum
, pel qual l'emperador es convertia en l'avalador de la independencia dels estats papals. Aquest era el primer poder eficac garantit des de l'
Imperi Carolingi
.
[1]
Despres que Oto marxes de Roma i reconqueris els Estats Papals a Berenguer, Joan es va inquietar del poder de l'emperador i envia enviats als magiars i a l'
Imperi Roma d'Orient
per formar una lliga contra Oto. El novembre de
963
, Oto tornava a Roma i convocava un sinode de bisbes per deposar a Joan XII i coronar a
Lleo VIII
, un seglar, com papa. Quan l'emperador marxava de Roma, s'inicia una guerra civil a la ciutat entre els que donaven suport a l'emperador i els que donaven suport a Joan.
Joan retorna al poder enmig de lluites encarnissades i excomunica els que l'havien deposat, forcant a Oto a retornar a Roma una tercera vegada el juliol de
964
i deposar
Papa Benet V
(Ja que Joan havia mort dos mesos abans). En aquesta ocasio, Oto obtenia dels ciutadans de Roma la promesa de no escollir un papa sense aprovacio imperial.
Tomba d'Oto I a
Magdeburg
Oto en va fer campanyes infructuoses al sud d'Italia en diverses ocasions entre 966-972. En
967
, donava el
ducat de Spoleto
a
Pandulf Ironhead
, princep de
Benevent
i
Capua
, un aliat poderos en el
Mezzogiorno
. L'any (
968
) Oto deixa el setge de
Bari
a carrec de Pandulf, pero el duc aliat era capturat en la
batalla de Bovino
pels
romans d'Orient
. El
972
l'emperador roma d'Orient
Joan I Tsimisces
reconeix el titol imperial d'Oto i accepta un matrimoni entre el fill d'Oto i hereu de la corona,
Oto II
, i la seva neboda
Teofana Escler
. Pandulf va ser alliberat del seu captiveri.
Despres de la seva mort el
973
va ser enterrat prop de la seva primera muller
Edith de Wessex
en el
Catedral de Magdeburg
.
A la seva mort l'imperi passa al seu fill
Oto II
. La seva filla
Luitgard
s'havia casat amb el duc salic
Conrad el Roig
de
Lorena
, i el besnet de la parella,
Conrad II
sera el
1024
el successor al tron alemany d'
Enric II
, produint-se el relleu de la
dinastia Otoniana
per la
dinastia Salica
.
Avantpassats
[
modifica
]
Nupcies i descendents
[
modifica
]
Estatues d'Oto i Adelaida a la catedral de
Meissen
La primera esposa d'Oto, d'origen eslau, es de nom desconegut. Tingueren un fill:
- Guillem (v. 929-968), arquebisbe de Maguncia.
En segones nupcies Oto es casa amb Edith de
Wessex
, filla del rei
Eduard el Vell
. Tingueren dos fills:
La tercera esposa d'Oto fou
santa Adelaida de Borgonya
, filla de
Rodolf II de Borgonya
i vidua de
Lotari II d'Italia
.
- Enric (mort infant)
- Bruno (mort infant)
- Matilde
(v. 955-999), abadessa de Quedlinburg.
- Oto
(955-983), successor d'Oto I al Sacre Imperi.
- ↑
1,0
1,1
Cantor
, Norman F.
Civilization of the Middle Ages
(en angles), 1993, p. 212?215.
- ↑
J.G. Voortman, R. Voortman.
Vortmes Saga II - Voorgeschiedenis Kroniek van het Artlandse geslacht zum Vorde sive Vortmann.
(en neerlandes). R. Voortman, 2021, p. 197.
- ↑
Reuter
, Timothy.
Germany in the Early Middle Ages 800?1056
(en angles). Nova York: Longman, 1991, p. 152.
- ↑
Henderson
, Ernest F.
History of Germany in the Middle Ages
(en angles). Londres: G. Bell & Sons, 1894, p. 125.
- ↑
Duckett
, Eleanor Shipley.
Death and Life in the Tenth Century
(en angles). University of Michigan Press, 1967, p. 64-65.
ISBN 9780472061723
.
- ↑
Bernhardt
, John W. Cambridge University Press.
Itinerant Kingship and Royal Monasteries in Early Medieval Germany, C.936-1075
(en angles), 1996, p. 22.
- ↑
Duckett
, Eleanor Shipley.
Death and Life in the Tenth Century
(en angles). University of Michigan Press, 1967, p. 71.
ISBN 0472061720
.
Bibliografia
[
modifica
]
- Norman E. Cantor, 1994.
The Civilization of the Middle Ages