La normalitzacio linguistica es un terme de la sociolinguistica que consisteix a reorganitzar les funcions linguistiques de la societat per tal de readaptar les funcions socials de la llengua a unes condicions “externes” canviants. ^[1]  

El proces de normalitzacio linguistica [ modifica ]

La normalitzacio linguistica es un proces de reversio de la substitucio linguistica que intenta afavorir que la llengua que ha patit un proces de minoritzacio ( llengua minoritzada ), o que no ha desenvolupat totes les seves potencialitats, recuperi l'estatus de "llengua plena" o "llengua normal" i incorpori elements que li permetin constituir-se com un instrument de comunicacio i de cultura. Lluis V. Aracil ^[2] va donar una nova forma a aquest terme a final dels anys seixanta, substituint el de planificacio linguistica , que era mes usat. Segons les paraules de l'autor:

Per tant, la normalitzacio linguistica no compren tan sols aspectes purament linguistics, sino que tambe ha de considerar factors socials i politics . Respecte a aquests ultims, la subordinacio politica a una altra comunitat que imposa una llengua dominant provoca que la situacio en la qual es desenvolupa el proces de normalitzacio tingui uns parametres singulars, considerant que no es te un estat politic propi i que existeix un conflicte linguistic . Aquest es el cas de Catalunya , el Pais Basc i el Quebec .

Cal considerar que tota normalitzacio comporta elaborar i difondre normes d'us linguistic i aixo implica que l'objectiu es el fet que, des del punt de vista social, hi hagi una actitud favorable envers la llengua i una esperanca de futur. Aracil, i mes tard  Toni Molla  i  Amadeu Viana , ^[4] insisteixen en el fet que el proces de normalitzacio linguistica te caracter prospectiu de resposta al conflicte linguistic; per tant, es dinamic i previsor.

No existeix una definicio univoca d'aquest concepte. Es tracta d'un proces amb caracteristiques singulars en cada context sociolinguistic. Per tant, la normalitzacio pot afectar el codi linguistic, els seus usuaris i l'organitzacio linguistica territorial, que seria el mateix que dir que la normalitzacio linguistica implica dos processos paral·lels: un de social i un altre de linguistic. Aixi mateix, s'han emprat diferents termes relacionats amb aquest concepte:  codificacio  o normativitzacio i  estandarditzacio , mes estretament lligat a aspectes linguistics, i  planificacio i  politica linguistica , lligades a la vessant social i politica. La normalitzacio entraria en aquest ultim ambit.

En els casos en els quals s'ha dut a terme un proces d'aquestes caracteristiques en territoris que vivien un conflicte linguistic generat per la subordinacio politica i cultural, com en el cas catala , es poden identificar unes fases per normalitzar mes o menys regulars:

1. L'augment del nombre d'usuaris de la llengua i la seva frequencia d'us.
2. La irrupcio de la llengua en proces de normalitzacio en els ambits fins llavors ocupats per l'altra, normalment els ambits publics i formals.

El cas catala [ modifica ]

El catala ha passat a ser la llengua vehicular de l'Administracio, com marca la  Llei de Politica Linguistica , de 1998, tot i la permanencia de reductes com el camp judicial en el qual en les vistes oral, les instruccions de causes i la publicacio d'edictes, sentencies i altres documents s'empra, en gran manera, el castella. ^[5]

De gran exit han estat les actuacions de les politiques de recuperacio linguistica en els camps de l' educacio i dels mitjans de comunicacio . El catala es la llengua de l'ensenyament en el nivell no universitari i, en menor grau, la seva presencia tambe es significativa en els ensenyaments universitaris .

El 1983, es va crear la Corporacio Catalana de Radio i Televisio , gracies a la qual es trencava amb el monolinguisme en els mitjans de comunicacio i s'aconseguia arribar als altres territoris de parla catalana en que les lleis de politica linguistica portaven camins molt diferents al de les del Principat , com ara el Pais Valencia i les Illes Balears , tot considerant que la llengua a la Catalunya Nord ja es un reducte molt minoritari en fase de decadencia.

El tercer ambit a que les politiques de normalitzacio linguistica s'han dirigit amb forca es el mon de la cultura . Han proliferat en els darrers anys una extensa oferta teatral i una gran proliferacio de companyies de teatre, cantants i grups musicals. Aixi mateix, la literatura en catala tambe es troba en un moment d'esplendor i el llibre en catala, amb l'impuls de subvencions institucionals, tambe s'ha fet un lloc en el mercat. Cal esmentar la Fira del Llibre Frankfurt de 2007, amb la cultura catalana com a convidada d'honor.

Joan Fuster [ modifica ]

Segons Joan Fuster , l'estandarditzacio dels Paisos Catalans i, en concret del Pais Valencia , passa per la integracio cultural de totes les possibles sensibilitats.

Fuster ens recomana que per normativitzar la llengua cal defugir de tant polimorfisme en les variants linguistiques dels territoris de parla catalana . A les diferents obres assagistiques de Fuster trobem la seua postura mes propera a la unitat linguistica des de posicions uniformistes. Fuster, encaixa amb l'obra de Pompeu Fabra en les fases de planificacio linguistica. Els criteris que guien el seu treball son fer el catala una llengua apta per a les necessitats comunicatives d'una societat moderna i convertir-la en una llengua nacional.

Fuster creu i defensa un model academic nonocentric, moderadament composicional i, si es possible, amb poca variabilitat formal, allo que Fuster anomena ^[6] “polimorfisme poc funcional per aconseguir una veritable estandarditzacio”.

Critiques al proces de normalitzacio linguistica del catala [ modifica ]

Malgrat tot aixo, alguns experts opinen que les lleis de normalitzacio linguistica han estat tan prudents que han resultat ineficients , tal com diu Modest Prats: ^[7] “preservar la unitat de la comunitat que viu a Catalunya, evitant de totes passades que la llengua es convertis en un element de discordia”. ^[8] Aquest tipus d'actitud linguistica porta a pensar a alguns academics ^[9] que la poblacio plenament i funcionalment bilingue a Catalunya es la poblacio catalanoparlant, mentre que un nombre important de castellanoparlants son plenament monolingues. Aquest fenomen va ser designat per Aracil amb el terme “ bilinguisme unilateral ”. ^[10] La tesi segons la qual el catala es troba en proces d'extincio es defensada per notables especialistes, com Modest Prats, i altres, com August Rafanell, Albert Rossich o Carme Junyent. Aquests linguistes identifiquen el distanciament entre el catala institucional, de l'escola i del mon de la cultura, d'una banda, i la realitat de la societat , de l'altra. Prats, Junyent i altres han parlat del proces de “llatinitzacio”, es a dir, l'extincio d'una llengua perque queda limitada a ambits d'elit cultural i acaba sent incomprensible per a la resta de la societat.

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Aracil, Ll. V. (1982). Papers de sociolinguistica . Barcelona: La Magrana.
• Aracil, Ll. V. (1983). Dir la realitat . Barcelona: Ed. Paisos Catalans.
• Bastardas i Boada, A. (1988). " La normalitzacio linguistica: l'extensio de l'us ". Bastardas, A., Soler, J. (eds.), Sociolinguistica i llengua catalana . Barcelona: Empuries, pp. 187-210.
• Bastardas i Boada, A. (1994). " Persistencia i canvi en el comportament linguistic: la planificacio sociolinguistica ", Treballs de sociolinguistica catalana , vol. 12, pp. 31-39.
• Junyent, M. Carmen (1999). “El catala: una llengua en perill d'extincio?” Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine .. Revista d'Igualada, 1.

• Molla, T.; Viana, A. (1989). Curs de sociolinguistica . Alzira: Bromera.
• Pradilla, M. A. (1999). La llengua catalana al tombant del mil·lenni . Barcelona: Empuries.

• Prats, M.; Rafanell, A.; Rossich, A. (1990). El futur de la llengua catalana . Barcelona: Empuries.

• Pujol, J. (1995). Que representa la llengua a Catalunya?. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

• Rovira, M. (2007). “El multilinguisme, un valor emergent”. Noves SL. Revista de sociolinguistica . Generalitat de Catalunya.
• Pujolar, J. (2009). “Els reptes de la llengua catalana.” L'Avenc  350, 41-49.
• Querol, E. (2011). “Per a una sociolinguistica prospectiva: de la profecia a la prospectiva”.  Treballs de sociolinguistica Catalana 21, 141-154. 
• Junyent, C. (2004). “El futuro del catalan: Del pesimismo de la razon al optimismo de la voluntad”. Estudios Catalanes. Revista internacional de lengua, literatura y cultura catalanas 2. 9-31.

Vegeu tambe [ modifica ]

• Normes d'us linguistic
• Us linguistic
• Contacte de llengues