Maig frances

Moviment del 68
Pancartes a Paris el 1968
Tipus	protesta estudiantil , aldarull i vaga general
Data	2 de maig - 23 de juny de 1968
Lloc	Franca
Estat	Franca
Resultat	Eleccions legislatives franceses de 1968 i victoria de Georges Pompidou
Bandols
Estudiants Unio Nacional d'Estudiants de Franca Sindicats CGT Forca obrera Altres Grups anarquistes Partit Comunista Frances Federacio de l'Esquerra Democrata i Socialista Situacionistes Govern de Franca Ministeri de l'interior Exercit frances Partit Gaulista
Comandants
Lideratge descentralitzat . Hi participaren liders com Daniel Bensaid , Daniel Cohn-Bendit o Alain Krivine entre d'altres. Charles de Gaulle ( President de Franca ) Georges Pompidou ( Primer Ministre de Franca )

El Maig frances o Maig del 68 (en frances : Mai 68 ), es el nom amb que es coneixen una serie d'importants protestes, vagues i manifestacions succeides a Franca en la primavera de 1968 .

Els fets van iniciar quan es van produir una serie de vagues estudiantils en nombroses universitats i instituts de Paris , seguides de confrontacions amb la universitat i la policia. Els estudiants protestaven contra el capitalisme , el consumisme , l' imperialisme america i les institucions tradicionals de l' establishment .

L'intent de l'administracio de Charles de Gaulle d'ofegar les vagues mitjancant una major carrega policial nomes va contribuir a encendre els anims dels estudiants, que van protagonitzar batalles campals contra la policia al Barri Llati ^[1] i, posteriorment, una vaga general d'estudiants i vagues diverses secundades per fins a 11 milions de treballadors en tot el territori frances (dos tercos del total de treballadors), que reclamaven millores en les condicions laborals. Les protestes van arribar a un punt tal que De Gaulle, tement una guerra civil o una revolucio, va abandonar del pais per unes hores, va dissoldre l' Assemblea Nacional francesa i va convocar eleccions parlamentaries anticipades el 23 de juny de 1968 .

El govern es trobava, en aquest punt, a la vora del col·lapse i l'economia aturada, pero la situacio revolucionaria es va evaporar tan rapid com havia sorgit. Els treballadors, despres d'haver aconseguit importants millores salarials, van tornar a la feina, a peticio de la Confederation Generale du Travail , sindicat esquerra, i del Partit Comunista Frances . Quan es van celebrar les eleccions, el partit gaullista va emergir mes fort que abans.

Molts dels manifestants van assumir causes d'esquerres, com el comunisme , el rebuig a la Guerra del Vietnam , l' anarquisme o el situacionisme i d'altres van veure els fets com una oportunitat de canviar la "vella societat" en molts aspectes socials, com els metodes educatius i la llibertat sexual. Les protestes destil·laren en tot moment un potent moviment artistic amb cancons, grafits, posters i eslogans que perduraren durant anys en la cultura popular . ^{[2] [3]}

El llegat del maig frances ressona decades despres dels fets i es considera un punt d'inflexio social, cultural i moral en la historia del pais. Alain Geismar , un dels liders del moment, destaca anys despres que el moviment hauria triomfat com a revolucio social, malgrat no fer-ho en el terreny politic. ^[4] Els fets s'emmarquen en un moviment contracultural molt mes ampli a nivell mundial que inclou esdeveniments com l' Estiu de l'amor , els Moviments pels drets civils o la Primavera de Praga .

Antecedents [ modifica ]

El febrer de 1968, els comunistes francesos i el Partit Socialista havien format una alianca electoral. Els comunistes generalment donaven suport als candidats socialistes en les eleccions pero en la "Declaracio de Febrer" els dos partits van acordar la formacio d'un front comu per reemplacar el President Charles de Gaulle que portava nou anys en el carrec. ^[5] El 22 de marc diversos grups d' extrema esquerra , un petit nombre de poetes i musics destacats, i uns 150 estudiants van ocupar un edifici administratiu a la Universitat de Paris a Nanterre i van celebrar-hi una reunio sobre discriminacio de classe a la societat francesa i sobre la burocracia politica controlava el financament de la universitat. L'administracio de la universitat va cridar a la policia, que va envoltar la universitat. Despres de publicar les seves demandes, els estudiants van abandonar l'edifici sense incidents. Despres d'aquest primer episodi, alguns liders del que s'anomenaria "Moviment del 22 de marc" van ser convocats pel comite disciplinari de la universitat en vistes a l'obertura d'un expedient.

Esdeveniments de maig [ modifica ]

Vagues d'estudiants [ modifica ]

Despres de mesos de conflictes entre estudiants i autoritats universitaries de Paris Nanterre, l'administracio va tancar la universitat el 2 de maig de 1968. ^[6] Els estudiants de la Universitat de la Sorbona de Paris van reunir-se el 3 de maig per a protestar contra el tancament i l'amenaca d'expulsio de diversos estudiants a Nanterre. ^[7]

El dilluns 6 de maig, la Unio Nacional dels Estudiants de Franca (UNEF), el sindicat estudiantil mes gran de Franca, i el sindicat de professors universitaris van convocar una marxa per protestar contra la invasio policial de la Sorbona. Mes de 20.000 estudiants, professors i simpatitzants van marxar cap a la Sorbona, encara tancada per la policia,que van iniciar carregues amb porres, tan bon punt els manifestants s'hi van apropar. Encara que la majoria dels manifestants es va dispersar, alguns van comencar a crear barricades del que hi havia a la ma, mentre que uns altres van llancar llambordes, obligant a la policia a retrocedir durant unes hores. Posteriorment la policia va carregar de nou contra la multitud, aquest cop amb gas lacrimogen i va arrestar centenars d'estudiants.

Els sindicats d'estudiants de secundaria van donar suport als disturbis el 6 de maig. L'endema, es van unir als universitaris, els professors i un a nombre creixent de treballadors joves a l' Arc del Triomf per exigir que es retiressin els carrecs contra els manifestants, i que la policia es retires i permetes que es reobris la universitat. Les negociacions van donar-se per acabades i els estudiants van tornar a les universitats despres que es divulgues una informacio falsa segons la qual el govern havia acceptat reobrir-les. Quan els estudiants les van trobar tancades, les protestes van reiniciar-se amb mes forca.

El divendres 10 de maig, una multitud va congregar-se de nou a la Rive Gauche . Quan les Compagnies Republicaines de Securite van impedir-los de creuar el pont, els manifestants van aixecar de nou barricades. Quan les negociacions van fracassar l'endema, la policia va atacar-los de nou de matinada. La confrontacio, va durar fins al capvespre i es va saldar amb centenars de ferits i detinguts. Els manifestants van al·legar que les forces de seguretat van introduir agents provocadors que llencaren coctels molotov i cremaren cotxes durant els incidents. Les protestes foren narrades en directe per la radio i televisades l'endema. ^[8]

La reaccio desmesurada del govern va provocar una nova onada de simpatia cap als vaguistes i molts dels cantants i poetes mes importants del pais se'ls van unir despres de veure la brutalitat policial . Igualment alguns artistes nord-americans van comencar a expressar el seu suport cap als vaguistes. Les grans federacions sindicals, la Confederacio General del Treball (CGT) i la Forca Obrera (CGT-FO), van convocar una vaga general d'un dia i una manifestacio per al dilluns 13 de maig.

Mes d'un milio de persones van manifestar-se a Paris aquell dia sense que la policia s'hi enfrontes. El primer ministre Georges Pompidou va anunciar personalment l'alliberament dels detinguts i la reobertura de la Sorbona. No obstant aixo, l'onada de vagues no va retrocedir i els manifestants es van tornar mes actius.

Quan la Sorbona va tornar a obrir, els estudiants la van ocupar i la van declarar una "universitat popular" autonoma. L' opinio publica al principi va donar suport als estudiants, pero rapidament es va mostrar dividida. Aixo es deu en part, segons Mattei Dogan , al fet que alguns dels seus liders, convidats a apareixer a la televisio nacional, "es comportessin com a utopics irresponsables que volien destruir la societat de consum". No obstant aixo, en les setmanes que van seguir, es van establir prop de 401 comites d'accio populars a Paris i altres llocs per traslladar queixes contra el govern i la societat francesa, incloent-hi el Comite d'ocupacio de Sorbona. ^[9]

Els treballadors s'uneixen als estudiants [ modifica ]

Durant els dies seguents, diversos grups de treballadors van comencar a ocupar fabriques. El 14 de maig s'iniciaren actes de protesta a la planta Sud Aviation , prop de la ciutat de Nantes , seguits per una altra vaga a una fabrica de peces de Renault prop de Rouen , que es va estendre als complexos de fabricacio de Renault a Flins-sur-Seine i al barri de Boulogne-Billancourt de Paris. Els obrers havien ocupat una cinquantena de fabriques abans del 16 de maig, i mes de 200.000 treballadors estaven en vaga el 17 de maig. Aquesta xifra va elevar-se fins a dos milions l'endema i fins a deu milions durant la setmana seguent, xifra que representava dos tercos del total de treballadors.

Els sindicats no van liderar en la majoria de casos les vagues. La CGT va intentar canalitzar les protestes cap a demandes concretes sobre la pujada dels salaris, pero els treballadors buscaven incloure demandes mes ambicioses com la destitucio del President de Gaulle i, en alguns casos, la potestat de controlar les fabriques. Fins i tot en situacions en que els sindicats van aconseguir negociar millores substancials com l'increment del 35% del salari minim, els treballadors van rebutjar tornar a la feina, contravenint les recomanacions dels liders sindicals. De fet, segons alguns autors, el moviment del 68 va incloure un important component antisindical contra les principals organitzacions (CGT, FO i CFDT), a qui molts veien mes disposades a fer concessions als poders factics que no pas a implementar la voluntat de les bases. ^{[10] [11]}

El 25 i 26 de maig, es van firmar els coneguts com Acords de Grenelle al Ministeri d'Afers Socials. Aquests preveien un augment del 25% del salari minim i del 10% dels sous mitjans, pero van ser rebutjats i la vaga va continuar. La classe obrera i els principals intel·lectuals s'uniren en les demandes per un canvi profund en els drets dels treballadors. El 27 de maig, es va celebrar una reunio de la UNEF, la mes destacada dels esdeveniments de maig de 1968, que va reunir entre 30.000 i 50.000 persones al Estadi Sebastien Charlety de Paris. Els parlaments durant la reunio van ser molt durs, i exigiren que el govern fos enderrocat i que se celebressin les eleccions.

Els socialistes van veure en les protestes l'oportunitat d'actuar com intermediaris entre de Gaulle i els comunistes. El 28 de maig, Francois Mitterrand , lider de la Federacio de l'Esquerra Democrata i Socialista va declarar que "ja no hi havia estat" i va afirmar que estava disposat a formar un nou govern. Mitterrand havia rebut un 45% dels sufragis a les eleccions presidencials de 1965 , un percentatge inusualment alt davant de De Gaulle. El 29 de maig, l'ex- primer ministre Pierre Mendes tambe va declarar que estava disposat a formar un nou govern; i a diferencia de Mitterrand, estava disposat a incloure-hi els comunistes. Encara que els socialistes no tenien la capacitat dels comunistes de convocar grans manifestacions al carrer, tenien en aquell moment mes del 20% del suport popular. ^{[5] [9]}

De Gaulle abandona el pais [ modifica ]

El mati del 29 de maig, de Gaulle va ajornar la reunio del Consell de Ministres convocada per a aquell dia i va emportar-se secretament els seus documents personals del Palau de l'Elisi . Li va dir al seu gendre Alain de Boissieu que no volia donar als manifestants l'oportunitat d'atacar l'Eliseu ni que es vesses sang per a defensar-lo. De Gaulle va rebutjar la peticio del Primer Ministre Pompidou de dissoldre l' Assemblea Nacional , ja que creia que el seu partit perdria les eleccions resultants. A les 11:00 a.m., va dir a Pompidou: "Jo soc el passat, tu ets el futur; et dono suport". ^[9]

El govern va anunciar que de Gaulle era a la seva casa de camp a Colombey-les-Deux-Eglises i que tornaria l'endema, per la qual cosa es van escampar els rumors que preparava el seu discurs de dimissio. No obstant aixo, l'helicopter presidencial no va arribar a Colombey i de Gaulle no va dir a ningu del govern on seria i durant mes de sis hores va romandre desaparegut. La situacio va sorprendre als francesos, ^[9] fins i tot per al mateix Pompidou a qui se'l cita cridant "Ha fugit del pais!". ^[12]

Durant aquest periode el govern havia deixat de funcionar eficacment. Mes tard, Edouard Balladur va escriure que, com a primer ministre, Pompidou "era tot el govern", ja que la majoria dels funcionaris eren "un grup incoherent de confabuladors" que creien que aviat es produiria una revolucio. Segons sembla, un amic del primer ministre va arribar a oferir-li una arma, amb el convenciment que la necessitaria i Pompidou li va aconsellar que tornes a casa. Tambe hi ha testimonis d'algun oficial que va comencar a cremar documents, o d'un altre que semblava que preparava una fugida en cotxe. Durant alguns dies la benzina per a automobils privats va deixar d'estar disponible i retirar diners dels bancs era molt dificil. Alguns ciutadans van tractar de fugir amb avions privats o d'obtenir documents falsos. ^[9]

Pompidou va intentar sense exit que els militars seguissin els helicopters de De Gaulle per radar, pero aviat es va assabentar que havia anat al quarter de l' exercit frances a Baden-Baden ( Alemanya Occidental ), per reunir-se amb el general Jacques Massu . Sembla que aquest va convencer a De Gaulle per tornar a Franca, ja que comptava amb el suport dels militars, aixi que va reconvocar la reunio del consell de ministres pel dia 30 de maig i va tornar a Colombey a les 6 de la tarda. ^[13] La seva dona Yvonne hauria donat les joies familiars al seu fill i la seva filla, que es van quedar a Baden uns quants dies mes, per la seva seguretat, cosa que indicava que De Gaulle encara considerava una possible fugida a Alemanya. Massu va mantenir com un secret d'estat la perdua de confianca de De Gaulle fins que altres van divulgar-la el 1982, despres de la mort del president. Fins aleshores, la majoria dels cronistes creien que la desaparicio es devia a una voluntat de demostrar el buit de poder que existia sense ell, cosa que podria haver aconseguit en part. ^[9]

El 30 de maig, entre 400.000 i 500.000 manifestants liderats per la CGT van manifestar-se a Paris, cantant: "Adeu, de Gaulle!". Maurici Grimaud, cap de la policia de Paris, va exercir un paper clau a l'hora d'evitar la revolucio dialogant i espiant als revolucionaris, per tal d'evitar l'us de la forca. Encara que els liders comunistes van negar posteriorment que haguessin planejat un aixecament armat i que els militants extremistes eren una minoria, en general aquests van sobreestimar la posicio de forca de De Gaulle, com demostrava la seva fugida a Alemanya. ^[9] Algunes publicacions afirmen igualment que els comunistes, entre els quals hi havia una majoria de moderats, van oposar-se activament a la revolucio, ja que creien que aquests havien de prendre el poder a traves d'eleccions legals, i no del conflicte armat.

Els esdeveniments durant aquests dies va centrar-se quasi exclusivament al voltant de l'area metropolitana de Paris. Si la rebel·lio hagues ocupat edificis publics claus a Paris, el govern, amb l'experiencia dels fets de 1871 estava preparat per portar militars de fora de Paris per prendre la ciutat. La situacio no obstant va ser molt inestable durant dies, i es considera que d'haver intervingut l'exercit la situacio podria haver-se descontrolat, ja que molts dels militars eren reclutats forcosos de la mateixa edat dels manifestants. En una enquesta immediatament posterior als fets, es conclou que el 20% dels francesos donaven suport a la revolucio i fins al 33% haguessin combatut activament una intervencio armada de l'estat. ^[9]

El mateix 30 de maig, a les 14.30h, Pompidou va convencer finalment a de Gaulle per dissoldre l' Assemblea Nacional i convocar noves eleccions amb l'amenaca de deixar el carrec. A les 16:30h, el president va fer un discurs en el que descartava dimitir, anunciava eleccions anticipades per al 23 de juny i ordenava que els treballadors tornessin a treballar, amenacant d'establir un estat d'emergencia si no ho feien. ^[14] El govern havia filtrat previament als mitjans de comunicacio que l'exercit estava mobilitzat als afores de Paris llest per actuar. Immediatament despres del discurs, uns 800.000 seguidors de de Gaulle es manifestaren als Camps Elisis agitant la bandera nacional; en un moviment que els gaullistes haurien plantejat durant dies, i que va atreure gent de diverses edats i tendencies politiques, preocupades per la situacio. Els comunistes van acceptar les eleccions, acabant aixi amb l'amenaca d'una revolucio. ^{[9] [13]}

Juny i juliol [ modifica ]

A partir d'aquest moment, el sentiment revolucionari dels estudiants i els treballadors va decreixer significativament. Els treballadors van tornar a treballar o van ser expulsats de la seva planta per la policia. La Unio Estudiantil Nacional va convocar manifestacions del carrer, el govern va prohibir diverses organitzacions d'esquerres i la policia va prendre la Sorbona el 16 de juny. Contrariament als temors de de Gaulle, el seu partit va obtenir una victoria aclaparadora a les eleccions celebrades al juny amb 353 escons de 486, mentre que els socialistes i els comunistes en van obtenir 57 i 34 respectivament.

Els analistes destquen com Declaracio de febrer i la seva promesa d'incloure comunistes en el govern probablement va afectar els socialistes en les eleccions. Els seus oponents citaren l'exemple del govern del Front Nacional Txecoslovac de 1945, que va conduir al cop d'estat de 1948 . Els votants socialistes tambe estaven dividits i el 44% pensaven que els comunistes intentarien prendre el poder un cop al govern (afirmacio que compartien fins al 30% dels comunistes). ^[5]

En el Dia de la Bastilla , van tornar a convocar-se manifestacions al Barri Llati , liderades per estudiants socialistes, d'esquerres i comunistes que portaven bandes de color vermell al brac i per anarquistes, que les portaven negres. La policia de Paris i les Compagnies Republicaines de Securite van carregar durament contra els manifestants a partir de les 10 del vespre i van continuar durant la nit, amb multitud de d'informes de ferits que arribaven als hospitals. Hi va haver tambe victimes entre turistes que eren a les ciutats per a passar les festes, inclosa una possible agressio sexual per part de policies a dues estudiants britaniques en una comissaria. El governs britanic i el d' Alemanya Occidental van presentar queixes formals pels fets.

Malgrat el teoric triomf de Charles de Gaulle en les eleccions, aviat es va veure que no seria capac de capitalitzar-lo personalment. Les enquestes d'opinio consideraven que el president era massa vell, massa autoritari i massa conservador. Despres de perdre un referendum per a una reforma constitucional el 27 d'abril de 1969 va haver de dimitir i convocar eleccions a la presidencia , a les que no es tornaria a presentar, i que va guanyar l'aleshores Primer ministre Georges Pompidou . S'iniciaria aleshores un periode que alguns qualificarien com " Gaullisme sense De Gaulle". ^[9] El general va morir nomes un any despres, pocs dies abans de complir el 80 anys.

Consequencies [ modifica ]

Segons el filosof Ramon Alcoberro , la revolta del 68 comporta 10 canvis radicals remarcables a la societat: ^[15]

1. La joventut: nou subjecte historic: Abans del maig del 68 la segregacio a les aules fou una realitat, tant a la primaria com al batxillerat. Nomes se n'escapa la petita minoria universitaria. A partir d'aleshores sorgi una moda, una musica i una radio dirigida a la joventut , entesa com un tot.
2. Dret al propi cos, avortament i divorci: Sota el lema ≪Un home de cada dos es dona≫ un nou moviment feminista emergi donant peu la modernitzacio de la normativa relacionada amb l' avortament ( llei Veil de 1974) i el divorci de mutu acord (1975).
3. Crisi dels valors del patriarcat: El maig de 68 s'erigi com una de les revoltes mes reeixides a l'hora d'anar mes enlla de l'atac al poder politic per desestabilitzar els valors del sistema patriarcal , especialment en l'estructura de la familia .
4. Augment dels salaris: L'any 1968 el conjunts dels salaris reals de l' Estat frances augmentaren un 10% i el salari minim interprofessional , cobrat per mes de 2 milions de persones, creixi espectacularment. Cal tenir present que el creixement interanual del PIB durant la decada de 1960 se situa en mes del 6%.
5. Avencos en l'Ensenyament: El model educatiu imperant -elitista, memoristic i sense activitat extraescolar- entra en crisi gracies als nous moviments de renovacio pedagogica.
6. Crisi del sindicalisme: El sindicalisme fou, possiblement, el principal afectat de la revolta, tot i que mantingue durant els anys seguents un paper rellevant en la conflictivitat laboral d'Europa. S'obri aixi la nova era de la post-industrialitzacio .
7. Autonomia personal i rebuig a l'autoritarisme: D'enca, la critica a l' autoritarisme politic esdeve una questio hegemonica en l'opinio publica, aixi com el rebuig a la tradicio heretada en favor a de l'experiencia vital.
8. L'individualisme: Alguns intel·lectuals d'esquerres titllaren a trotskistes i maoistes de consolidar l' individualisme quan trencaren amb les practiques comunitaries en comptes de rebel·lar-se contra la societat de consum .
9. El sorgiment dels "psi-": Sigmund Freud fou un dels autors classics que emergiren durant la revolta a consequencia de l'apoderament de la psicologia i la neurologia en detriment de la religiositat . Aquest fenomen s'explica per la revaloritzacio de la vida quotidiana.
10. La revolucio quotidiana: Amb el maig del 68, el centre del debat politic es desplaca de l'esfera exclusivament publica a l'esfera privada. Des d'aleshores, en politica, una es indestriable de l'altra.

Llegat [ modifica ]

El llegat del maig del 68 es molt remarcable i abasta gran multitud de generes i estils durant decades.

Cinema [ modifica ]

El film Baisers voles de Francois Truffaut de 1968, te lloc a Paris durant els esdeveniments del maig frances i conte nombroses referencies als fets. El film va ser nominat al Oscar a la millor pel·licula de parla no anglesa . Tambe la pel·licula Tot va be (1972) de Jean-Luc Godard explora la continua lluita de classes a la societat francesa durant els anys posteriors al maig del 68. Tant Truffaut com Godard van pressionar per la cancel·lacio del Festival de Cinema de Canes de 1968 que havia de celebrar-se justament durant el mes de maig. Altres pel·licules que fan referencia als fets inclouen La Maman et la Putain (1973) de Jean Eustache , May Fools (1990) de Louis Malle o Els somiadors (2003) de Bernardo Bertolucci .

Musica [ modifica ]

El cantautor anarquista Leo Ferre va escriure moltes cancons sobre el maig frances, entre elles "L'Ete 68", "Paris je ne t'aime plus" (1970) o "Il n'y a plus rien" (1973). La canco de Claude Nougaro "Paris Mai" (1969) tambe tracta sobre els fets, aixi com l'album de Vangelis Fais que ton reve soit plus long que la nuit o la canco dels Stone Roses "Bye Bye Badman", del seu album homonim. A la portada d'aquest darrer hi apareix la bandera francesa i diverses llimones (que s'utilitzaven per anul·lar els efectes del gas lacrimogen ). ^[16]

Literatura [ modifica ]

El 2011 es va publicar el llibre Beauty Is in the Street , un recopilatori de cartells del maig del 68. ^[17] L'argument de la novel·la Maletes perdudes de Jordi Punti , que va rebre el Premi Lletra d'Or i el Premi de la Critica de narrativa catalana , se situa en part durant els fets del maig frances.

Eslogans i grafits [ modifica ]

Molts dels eslogans creats durant el maig frances van perdurar despres de la protesta i formen part de la cultura popular.

• Il est interdit d'interdire ("Prohibit prohibir"). ^[18]
• Elections, piege a con ("Eleccions, trampa per idiotes"). ^[19]
• Je suis Marxiste?tendance Groucho . ("Soc marxista , tendencia Groucho ") ^[20]
• Marx , Mao , Marcuse ! ^{[21] [22] [23]} Abreviat com a "3M". ^[24]
• Cela nous concerne tous. ("Aixo ens afecta a tots.")
• Soyez realistes, demandez l'impossible . ("Siguem realistes, demanem l'impossible.") ^[25]
• "Quan l' Assemblea Nacional es torna un teatre burges, els teatres burgesos s'han de tornar Assemblees Nacionals" (Escrit sobre l'entrada del Teatre Odeon , ocupat durant les protestes.) ^[26]
• Sous les paves, la plage! ("Sota les pedres, la platja.")

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Damamme , Dominique. Mai-juin 68 (en frances). Editions de l'Atelier, 2008. ISBN 978-2708239760 .  
• Rotman , Patrick. Mai 68 raconte a ceux qui ne l'ont pas vecu (en frances). Seuil, 2008. ISBN 978-2021127089 .  

Vegeu tambe [ modifica ]

• Disturbis del 2005 a Franca
• Moviments pels drets civils
• Primavera de Praga

Enllacos externs [ modifica ]

En altres projectes de Wikimedia :
	Commons
	Viquidites

• Chris , Reynolds, ≪ May 68 : A Contested History ≫ (en frances). Sens Public , 26-10-2007. ISSN : 2104-3272 .
• ≪ The May Events Archive / evenements de mai 1968 ≫. [Consulta: 4 gener 2018].
• Erlanger , Steven ≪ Barricades of May ’68 Still Divide the French ≫ (en angles). The New York Times , 30-04-2008. ISSN : 0362-4331 .