 |
Aquest article o seccio no
cita les fonts
o necessita mes referencies per a la seva
verificabilitat
.
|
Miniatura medieval representant un rei investint un bisbe amb els seus atributs
La
Lluita de les Investidures
(episodi conegut tambe com la
Controversia
, la
Querella
, o la
disputa de les Investidures
) va ser un prolongat conflicte entre l'Esglesia i les monarquies europees que es disputaven l'autoritat de nomenar (investir) els carrecs eclesiastics. L'enfrontament principal comenca el
1075
quan l'emperador
Enric IV
convoca el
sinode de Worms
per a destituir el papa
Gregori VII
. Va derivar en gairebe cinquanta anys de guerra civil a Alemanya i Italia. La controversia fou resolta pel
concordat de Worms
el
1122
.
Despres de la
Caiguda de l'Imperi Roma d'Occident
, tot i que el nomenament dels carrecs eclesiastics corresponia en teoria a l'Esglesia catolica, en la practica era habitual que fos realitzat per les autoritats seculars. En moltes ocasions els carrecs eclesiastics, especialment els de bisbes i abats, comportaven els ingressos procedents d'extenses terres. Per aixo, era habitual que els monarques nomenessin gent de confianca o, fins i tot, els venguessin al millor postor. A mes a mes, l'emperador tenia la potestat de nomenar el papa, i el papa nomenava i coronava el seguent emperador, de manera que el cercle de mutua dependencia es perpetuava.
La crisi va comencar quan un moviment intern de l'Esglesia, de membres de la
Reforma gregoriana
, va decidir de posar fi a la practica del pecat de simonia (venda de bens de l'Esglesia) restituint el poder d'investir a la Santa Seu. Com que eren conscients que no podrien fer res mentre el papa fos nomenat per l'emperador, van aprofitar l'oportunitat que es presenta el
1056
quan
Enric IV
va esdevenir rei d'Alemanya a sis anys. Confiant que un nen no tindria capacitat per a reaccionar, van fundar un col·legi de Cardenals que escolliria el papa sense la intervencio de cap lider secular. Aquest metode d'eleccio papal es vigent encara avui dia.
El
1075
el papa
Gregori VII
va publicar els
Dictatus Papae
, una llista de 27 principis en que declarava que l'Esglesia catolica havia estat fundada nomes per Deu, i que nomes el papa podia nomenar o destituir els carrecs eclesiastics. Aixo suposava un canvi important en l'equilibri de poder i Enric IV, que ja no era un nen, va respondre de manera contundent qualificant Gregori de ≪fals monjo≫ i demanant l'eleccio d'un nou papa.
La situacio va empitjorar quan Enric va nomenar el seu capella personal com a arquebisbe de Mila quan un altre candidat ja havia estat nomenat per Roma. Gregori va excomunicar Enric i el va deposar com a rei d'Alemanya.
Tot i que el papa no tenia el poder necessari per a fer efectiva la deposicio, l'aristocracia alemanya va aprofitar l'excusa per a rebel·lar-se contra el rei i apropiar-se de propietats reials. Els nobles locals van construir fortificacions sense permis del rei i van passar a governar amb autonomia respecte a l'imperi.
Veient-se incapac de controlar la situacio, Enric es va veure obligat a fer-se enrere i el
1077
va viatjar a
Canossa
, al nord d'Italia, per demanar perdo al papa personalment. Vestit amb pell d'animal i descalc sobre la neu, Enric va arribar a Canossa, on Gregori va acceptar la seva penitencia i el restitui en el carrec. Aquest episodi seria conegut com el ≪
cami de Canossa
≫.
Pero els aristocrates alemanys no van acceptar Enric al seu retorn i van elegir com a nou rei
Rodolf de Suabia
. Aquest cop, Enric va nomenar un antipapa,
Climent III
, i va comencar a combatre els rebels. Aquest cop la sort li fou mes favorable. El mateix any va envair Roma amb la intencio de deposar Gregori per forca. Els 1085, els normands del sud d'Italia, aliats del papa, van rescatar-lo dels alemanys i van fugir de Roma. Gregori va morir poc despres.
La lluita de les Investidures va continuar durant les decades seguents, en que els nous papes van intentar minar el poder imperial fomentant la revolta a Alemanya. Enric IV va ser succeit pel seu fill
Enric V
, que s'havia rebel·lat contra el seu pare a favor del papat, i el va forcar a declarar il·legitima la linia d'antipapes que havia nomenat. En arribar al poder, pero, Enric V va nomenar un nou antipapa,
Gregori VIII
, i va ser excomunicat.
El conflicte es va resoldre el
23 de setembre
de
1122
amb la signatura del
concordat de Worms
entre Enric V i el papa
Calixt II
. Enric V admetia la lliure eleccio i consagracio del papa triat canonicament. Es comprometia, igualment, a restituir a l'Esglesia de Roma els bens que li havien estat arrabassats en temps de la discordia i a ajudar el papa quan fos requerit per a aixo. A canvi, Calixt II concedia a Enric que estigues present en les eleccions que se celebressin en els bisbats del Regne alemany per controlar la transparencia del proces.