La Puda
Dades
Tipus	Edifici
Construccio	Mitjans del s. XIX
Caracteristiques
Estil arquitectonic	Neoclassicisme-romantic
Localitzacio geografica
Entitat territorial administrativa	Esparreguera (Baix Llobregat)
Localitzacio	Cami de la Puda des de la C-55.
41° 34′ N, 1° 53′ E  /  41.57°N , 1.88°E  / 41.57; 1.88
Be integrant del patrimoni cultural catala
Id. IPAC	18501

La Puda o La Puda de Montserrat es un antic balneari d' Esparreguera (Baix Llobregat) inclos en l' Inventari del Patrimoni Arquitectonic de Catalunya . Esta situat a la vora esquerra del riu Llobregat , tot just passat el Congost del Cairat , i des del 18 de marc de 1868 pertany a la parroquia de Santa Maria d' Olesa de Montserrat .

Arquitectura [ modifica ]

La Puda es un edifici de grans dimensions, constituit per diversos cossos, i construit amb mao. El cos principal te planta baixa, dos pisos i un pis inferior. Unit a aquest, hi ha altre edifici, de forma semicircular, que es compon de planta baixa, dos pisos i golfes. A continuacio hi ha un altre edifici de planta baixa i dos pisos i, per ultim, encara un altre cos de nomes planta baixa. A la facana es poden distingir elements classicistes: la simetria i l'austeritat del conjunt, les pilastres d'estil jonic, el parament encoixinat i el ritme de les obertures exteriors. ^[1]

Pel que fa a l'interior, la planta baixa estava destinada al balneari propiament dit i a zona d'esbarjo i els serveis (administracio, menjadors, cuina, capella); les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes. La gran galeria de banys, esta formada per un corredor central amb cubicles o habitacles a banda i banda. Cada habitacio consta d'una banyera de marbre i un agafador amb enrajolat fins a mitjana alcada de color groc i blanc. El conjunt constitueix una nau de notable alcada amb una estructura d'arcs que soste una volta cilindrica correguda al llarg de l'edifici. Aquesta alcada permet de foradar la part superior amb unes llunetes que donen ventilacio i llum natural, necessaria ates que els vapors d'aigua sulfurosa podien acumular-se en el local. La il·luminacio zenital reforca la imatge de temple de salut donat per la disposicio de les tres naus allargades. ^{[1] [2]}

Un notable conjunt situat a la vora esquerra del Llobregat, d'arquitectura neoclassica , fragment d'un projecte mes ambicios. S'organitza a partir d'un eix del qual se'n va construir sols una part de planta baixa i dos pisos. Sobre l'antiga galeria de banys, un cos amb habitacions articulat amb un nucli d'escales i ascensors dona pas a una part circular, amb mes habitacions, que acaba en el cos central on se situen els salons, restaurants, menjador i bar. Una estructura d'arcs i voltes configura una important galeria de banys. A l'extrem de la construccio es conserva part de la capella. ^[1]

Les aigues [ modifica ]

L'establiment estava situat a la mateixa riba del Llobregat, on des del segle  xviii , arran d'un terratremol, brollaven aigues sulfuroses . La primera referencia historica, pero, data del 1818, quan el doctor Salvador feu la primera analisi quimica de les aigues. ^[3]

El territori on sorgeixen les aigues es troba en la falla prelitoral inversa que fa cavalcar els materials triasics sobre el Terciari (Paleoce i Eoce) de la Depressio Central. Es la mateixa situacio geologica en que es troben altres balnearis catalans situats a la serralada prelitoral, com ara la Garriga, Caldes de Malavella o Caldes de Montbui. La presencia dels aquifers esta directament relacionada amb l’existencia d’una falla que connecta la deu profunda d’aigua termal amb la superficie, permetent aixi l’ascensio de les aigues. Diferents estudis expliquen que les aigues hi van brollar a causa del terratremol de Lisboa del 1755, que va afectar tambe Catalunya. ^[2]

Aquestes aigues, de naturalesa sulfurosa-sodica, brollen a una temperatura de 32 °C i es calcula el seu cabal actual en uns 4 litres per segon, que s'aboquen directament al riu Llobregat. ^[4] Els seus principals elements son: sulfats, bicarbonats, clorurs, sodi i calci. ^[5] Les aigues van comencar a ser usades amb finalitats medicinals l'any 1818, tot i que se sap que al segle  xviii alguns malalts es banyaven en els ≪clots de fum≫ (forats naturals de surgencia de les aigues); i es molt probable que abans i tot ja se'n conegues l'existencia i hi hagues gent que ja s'hi banyes. El cas, pero, es que el 1818 el govern va nomenar Antoni Coca per a la placa de metge de la Puda: un carrec de metge funcionari que havia de controlar l'us i l'aplicacio de les aigues. ^{[5] [2]}

Diversos estudis asseguren que aquestes aigues son beneficioses contra problemes dermatologics, la psoriasis o l'artritis, entre d'altres. ^[6] Tambe son beneficioses per a afeccions respiratories. ^[7] Un fulleto publicitari del 1930 les recomanava per a una amplia gamma de malalties:≪malalties de l’aparell respiratori i de la pell, reumatisme, ciatica, lumbalgia, processos nassals i de la faringe, laringitis, hipertensio i convalescencies≫, a mes de recomanar l'estada com a lloc de ≪cura, plaer, repos i turisme≫. I un estudi de P.M. Rubio hi afegeix, encara, la recomanacio per a l'asma i les afeccions ginecologiques. ^[2]

Una caracteristica especifica de l'aigua de La Puda de Montserrat es que porta un llot residual (un sediment) que tambe es va arribar a aprofitar com a medicacio topica per a malalties de la pell, i que Arnus va anomenar Olesina . ^{[5] [2]}

L'any 1829 es varen comencar a construir dos edificis de banys, a cadascuna de les dues ribes del Llobregat , aprofitant les dues surgencies d'aigua termal a banda i banda del riu, sota la direccio facultativa del metge Antoni Coca i Rabassa , el qual s'havia associat amb Salvador Garriga, un sastre d'Esparreguera, per a tirar endavant el projecte de construir un petit balneari. ^[2]

Construccio [ modifica ]

Efectivament, el 1829 es concedeix a Salvador Garriga d'Esparreguera el permis d'obres de dos edificis de banys a cada vora del riu, despres que aquest hagues comprat els terrenys a dos pagesos de la zona: Joaquim Pedrosa i Magi Tobella. A causa de la falta de diners, Garriga se suicida l'any 1831, i el seu germa Pau continua les obres, associat amb Francesc Castells i Francesc Pedrosa. L'any 1834 els edificis ja estaven en ple funcionament: eren unes instal·lacions senzilles (que acollien al seu interior les surgencies d'aigua) i els malalts i banyistes s'allotjaven a les masies properes. El 1839 es fan carrec de les aigues F. Pedrosa i F. Castell de Pons. Les riuades del riu Llobregat de 1842 i 1843 inundaren i arrasaren els dos edificis construits. ^{[8] [5]} L'alcada tant summament baixa a que brolla l'aigua mineral (al nivell del riu) va impedir que els edificis es poguessin construir a gaire mes altura, cosa que va provocar la seva destruccio amb la riuada. Es aleshores quan una societat d'accionistes projectara l'edificacio d'un nou edifici. En efecte, el 12 de marc de 1845, el psiquiatre Antoni Pujadas i Mayans (director de l'Hospital Mental de Sant Boi de Llobregat) va completar la compra dels dos edificis i dels terrenys del balneari de la Puda, amb la col·laboracio del comerciant Josep Oriol Negrevernis, amb l'objectiu de renovar les instal·lacions, crear un nou balneari i un nou manicomi, i donar entrada a altres socis. El 1845 es crea, doncs, la Sociedad de aguas de la Puda . I el 1846, l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet , va fer el projecte d'un gran conjunt balneari. Pero les previsions de negoci no es van complir, en part degut a la dificultat d'acces al balneari, ja que les faccions carlines feien insegurs els camins. Van sorgir molts conflictes entre els socis, fins que la societat va ser finalment liquidada. Fou el 1856 que la societat va fer fallida i torna a passar als anteriors propietaris, pero les obres van continuar endavant. El 1858 s'anuncia al Diario de Barcelona la reobertura, ara amb les noves instal·lacions. El 1840 figuren com a propietaris la Societat d'Acc. Muntaner-Torra Clapes i Almirall; mentre que el 1880 figuren com a propietaris els senyors Croses i Garriga. ^{[1] [9] [5] [2]}

El fet de la poca alcada respecte del riu tambe ha afectat els edificis actuals, ja que en diverses ocasions han sofert les envestides del riu. ^[1]

L'edifici actual es de la segona meitat del segle  xix i es conserva dret pero abandonat i en estat ruinos. Al seu moment, segons el projecte de 1846 de l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet , havia d'esdevenir un dels balnearis mes grans d'Europa; pero nomes es realitza l'ala esquerra de tot el complex previst. De totes maneres, en destaca la galeria de banys, als soterranis de l'edifici, amb un conjunt d'arcs i voltes pensats per a ventilar l'espai dels vapors de l'aigua termal. El 1858, al costat de l'establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat segons un projecte de l'arquitecte Elies Rogent , que enllacava la Puda amb el cami d'Esparreguera. ^[10] Un altre cami enllaca amb Olesa, i el 1922 el balneari va tenir una estacio de ferrocarril propia de la nova linia Martorell-Manresa Alta, de la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans (CGFC). ^[2]

El balneari comptava amb 80 habitacions on es podien allotjar fins a 250 persones; i els visitants que no hi cabien, anaven a l’hotel Gori d’Olesa. El balneari de La Puda gaudia de totes les comoditats de l’epoca: restaurant, perruqueria, ascensor, telefon, cinema, biblioteca, salo de reunions, una galeria per a l'orquestra, capella per a 300 persones, metges i tractaments medics. I oferia diversos serveis: banys de cinc tipus, dutxes termalitzades i fredes, irrigacions, inhalacions, vaporitzacions, i massatges i aplicacions topiques. Dels llots que es formen en aquestes aigues sulfuroses, se’n feia un sabo de molta qualitat, i fins i tot es va arribar a comercialitzar l’aigua tot i que, un cop envasada, aquesta perd rapidament totes les seves propietats medicinals. ^{[11] [2]}

Esplendor i decadencia [ modifica ]

El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues decades seguents. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle  xix i principis del segle  xx , quan es posa de moda entre la burgesia barcelonina, que s'instal·lava a l'hotel Gori d' Olesa , construit expressament per acollir els visitants, amb el qual l'unia un servei permanent de diligencies. Aquest hotel es actualment l'edifici de l'Ajuntament d'Olesa. ^{[1] [6]}

L'aigua de la Puda es va arribar a vendre a Barcelona (a partir del 1905), embotellada, i la mateixa reina Isabel II en va consumir (sota prescripcio dels seus metges, se li enviava a Madrid o on es trobes). ^[2] Alguns escrits apunten que va arribar a visitar el balneari, pero aquest extrem no esta confirmat. ^[6] Les ampolles, de tres quarts de litre, indicaven a l'etiqueta que s'havien de conservar en posicio horitzontal i que, abans de beure'n l'aigua, s'havia d'escalfar a 30ºC . ^[5]

Per la Puda van passar personalitats conegudes, com els literats Jacint Verdaguer (hi va ser el 1874) i Narcis Oller (els anys 1890). ^{[12] [2]} Tambe hi van passar alguns nobles i autoritats militars, aixi com Routereau, metge frances membre de la Societat Hidrologica Medica de Paris. Tot i la frequentacio per part de l'aristocracia, les dades indiquen que la major part de la clientela pertanyia a una classe mitjana mes modesta. Se sap que a primers del segle  xix els pobres i els militars podien accedir-hi gratuitament, encara que en els registres anuals hi consten molt pocs clients admesos com a pobres. ^[5]

L'estada a la Puda tambe oferia moltes activitats. Els estadants disposaven d'una sala de ping-pong, d'una pista de tennis i d'un fronto. A mes, podien practicar la pesca al riu i participar de les sortides i caminades organitzades pels voltants ( Montserrat , Sant Salvador de les Espases , etc.). Al magnific salo s'hi festejaven igualment revetlles d'estiu i diferents actes. I cada any se celebrava la Festa Major, en la qual no faltava la missa a la capella dedicada a Nostra Senyora de la Puda de Montserrat. ^[2]

Durant la Guerra Civil , la Puda va acollir ≪mes de 500 refugiats, estant molt per sobre de la seva capacitat maxima≫. ^[6] Segons altres fonts, haurien estat uns 800 refugiats. ^[11]

El 1958 es va tancar definitivament el balneari, despres d'haver patit una nova riuada. Segons la historiadora Gemma Estrada, els motius son diversos: ≪era l’epoca en que s’havia posat de moda el turisme de sol i platja, i els balnearis d’interior s’havien anat buidant≫, diu. ≪A mes, els ciutadans ja apostaven mes per les pastilles que no pas pels banys d’aigues medicinals i les instal·lacions eren cares de mantenir≫, conclou. ^{[12] [11]}

Del 1964 al 1972, un empresari d'Olesa Joan Dalmases ) que havia comprat els edificis, va intentar donar-los una nova vida fent-hi un restaurant, que tambe va acabar tancant. ^[11] El restaurant es va instal·lar en l'antic salo-menjador, i funcionava durant la temporada de la Passio d'Olesa . La capella, al seu torn, servia per a celebrar-hi comunions i casaments. ^[2]

El 1971 pati moltes destrosses per una crescuda del Llobregat . ^[1] I tambe ha patit nombroses espoliacions, destrosses, i robatoris importants. ^{[6] [13]}

A principis dels anys 1980, l'edifici era d'un fabricant olesa que tenia pensat de reconvertir-ho en un hotel. ^[1]

Abans dels Jocs Olimpics de Barcelona, un nou propietari tenia intencio de rehabilitar-lo, pero el projecte no va prosperar. L'any 2000 es va posar a subhasta, i el 2001 va passar a mans de l'actual propietaria, Olga Farre i Trenzeleva , que hi volia fer ≪alguna cosa com una clinica≫ o fer-hi un establiment ≪≪mes popular≫ (posant l'exemple del centre ludic Magma de Santa Coloma de Farners), tot i que reconeixia la dificultat per a trobar els inversors necessaris. L'Ajuntament d'Esparreguera es mostrava disposat a col·laborar, sempre depenent del projecte. ^{[6] [11] [2]}

El 2017, l'actual propietaria confessava al diari Regio7 que ≪es necessiten 20 milions d’euros≫ . Encara no els ha aconseguit i La Puda segueix degradant-se i es mante en estat ruinos. Segons l'economista Silvia Holgado, ≪es complicat que el negoci pugui reflotar-se. Des de la construccio de la C-55, l’entorn ha perdut tot l’encant≫, diu. Pero si es recuperes, l’experta te clar que ≪s’hauria de vincular amb la marca Montserrat i amb la practica del mindfulness ≫, que esta fent fortuna dins del wellness . ^[12]

La Puda en les arts [ modifica ]

A mitjans de la decada dels 1990, el cantant Nacho Cano va escollir el balneari de la Puda per a rodar el video-clip de la canco El Patio , on apareixia, entre d'altres, Penelope Cruz . Deu anys mes tard, La Puda tambe acolliria durant un cap de setmana una festa rave , amb l'assistencia de mes de 2.000 persones. La Puda tambe apareix al video musical de la canco Heart of Soul (1992) del grup britanic The Cult . ^[14] A la novel·la juvenil La clau d'aigua , de Pere Tobaruela, el balneari de la Puda abandonat es un dels escenaris on passa l'accio. ^[15] L'any 2017 es va rodar integrament a la Puda la pel·licula Maldicion dirigida per Alberto Noriega, amb els actors Jordi Guasch, Toni Galvan, Eugenio Fernandez i David Ayen. ^[16]

Galeria d'imatges [ modifica ]

• 
  La Puda Octubre 2003
• 
  Galeria de banys.
• 
  Porta principal d'entrada.
• 
  Benvinguts.
• 
  La Puda Abril 2007
• 
  La Puda a principis de segle XX

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimedia relatiu a: La Puda de Montserrat

• Estrada i Planell, Gemma. La Puda : un balneari als peus de Montserrat. Esparraguera : Ajuntament d'Esparreguera; Olesa : Ajuntament d'Olesa; [Barcelona] : Abadia de Montserrat, 1989. ISBN 8478260579
• Mitja , Albert (dir.). Els recursos minerals a Catalunya : Les aigues minerals : Balnearis . Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999. ISBN 84-393-5003-1 .  
• Sola-Morales , Ignasi. Arquitectura balnearia a Catalunya . Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1986. ISBN 84-505-4330-4 .  

Vegue tambe [ modifica ]

• Balneari de la Font Pudosa
• Font Puda (Solsona)
• La Puda de Francoli