El Diluvio
fou una publicacio diaria feta en
castella
que es va editar a
Barcelona
. Fundat el
15 de novembre
de
1858
com a
El Telegrafo
, des del
10 de febrer
de
1879
i fins a la seva desaparicio l'any
1939
el diari adopta el nom d'
El Diluvio
. Arriba a assolir un tiratge d'entre 50.000 i 150.000 exemplars segons les fonts.
[1]
[2]
Fou fundat per
Manuel de Lasarte i Rodriguez-Cardoso
i el seu cunyat
Ferran Patxot i Ferrer
. La seva tendencia politica inicial fou
progressista
fins que despres de la
revolucio de 1868
esdevingue
republica
i
anticlerical
i es va fer molt popular per l'us d'un humor pla i plebeu i per les seves campanyes, que eren polemiques, contra els abusos de l'administracio municipal. Entra en confrontacions amb altres diaris barcelonins com
La Vanguardia
, el radical
El Progreso
o el conservador
La Dinastia
, com era habitual a l'epoca. Tot plegat el va fer el gran diari popular de la ciutat durant vuit decades. Es venia a molts establiments de gran afluencia, com tavernes, perruqueries, ateneus, fabriques i tallers, on sovint es llegia en veu alta.
Fou suspes diverses vegades i aparegue breument amb altres noms com ara
El Principado
(1866),
La Imprenta
(1871-1878),
La Cronica de Cataluna
(1875) i
El Telefono
(1878-1879).
Durant mes de 20 anys el seu director fou
Jaume Claramunt i Mesa
i el seu cap de redaccio els ultims anys va ser
Frederic Pujula i Valles
. Hi col·laboraren escriptors republicans reconeguts com
Conrad Roure i Bofill
,
Robert Robert i Casacuberta
,
Claudi Ametlla
,
Marius Aguilar i Diana
,
Angel Samblancat i Salanova
,
Antoni Feliu i Codina
,
Valenti Almirall
,
Ramon Sempau i Barril
,
Eduardo Sanjuan
o
Santiago Valenti i Camp
.
L'any 1929 s'instal·la a l'
Eixample
, en el numero 345 del
carrer del Consell de Cent
.
[3]
La II Republica va ser el gran moment del diari, que sempre havia defensat el sistema republica com a formula politica. Va seguir amb detall la conferencia d'esquerres que va donar lloc a
ERC
i va veure en
Francesc Macia
un lider politic capac d'avancar cap a la Republica Federal. A totes les conteses electorals de l'epoca va defensar la coalicio de les forces republicanes i, en no aconseguir-ho, va criticar els partits amargament. En morir Macia el Nadal de 1933,
El Diluvio
va proposar que el relleu fos
Lluis Companys
, que havia estat col·laborador del del diari i company de cel·la a la preso d'algun redactor. Quan Alejandro Lerroux va passar amb el seu partit al bloc de la dreta politica i va formar govern en diverses ocasions,
El Diluvio
va ser un critic ferotge pel que considerava una traicio al moviment republica. El director del diari, Jaime Claramunt, va escriure una serie d'articles que va aplegar en un llibret que es va titular "El peor enemigo de la Republica" el setembre de 1934. Amb motiu de la proclamacio dels fets d'octubre d'aquell any, el diari va ser suspes de ciculacio durant unes setmanes pel govern de dretes del moment i al mateix temps que
La Humanitat
,
L'Opinio
i
La Publicitat
. Quan va reapareixer va haver de fer front a la censura previa, que s'havia instaurat el mes d'octubre i no es tornaria a aixecar fins al 1967. Durant els anys previs a la guerra, les pagines del diari mostren blancs i textos ratllats en mes de tres centes ocasions, de les quals una trentena corresponen a l'article editorial que es publicava en portada.
[4]
El Diluvio
va entrevistar en dues ocasions Lluis Companys quan es trobava pres al penal de Cadis. Durant la campanya de les eleccions de febrer de 1936 el diari va donar suport al Front d'Esquerres i va celebrar l'alliberament de Companys, que va visitar la Redaccio del diari com a mostra d'agraiment. Aquella primavera
El Diluvio
va organitzar la cerimonia d'inauguracio del monument a la Republica i
Pi i Margall
a la cruilla del Passeig de Gracia i la Diagonal de Barcelona. Un acte que no s'havia pogut celebrar quan el monument es va acabar, el 1935, per la intervencio politica de la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona.
[5]
Quan va comencar la guerra civil el diari es va posicionar a favor de la Republica i va fer una portada amb un gran titular "¡No pasaran!". Els anys seguents el diari va patir l'escasedat de paper i les limitacions de tot tipus que va imposar la situacio de guerra. Es va organitzar una col·lecta per les victimes de la guerra, es recollien fulles d'afaitar, sabo, roba interior i altres bens d'us diari pels soldats del front, que tambe rebien exemplars del diari enviats per l'empresa.
El Diluvio
no va ser confiscat per cap partit o sindicat com va passar a la resta d'empreses periodistiques no lligades a partits politics. Ningu dubtava de la fe republicana del diari, pero el govern de la Republica va acabar imposant la tutela d'un partit. Es va fer un acord amb la
Union Republicana
de
Diego Martinez Barrio
a comencamentes del 1938 i poc despres va ser la UGT del Pais Basc la que va prendre el control del diari fins la fi de la guerra.
[5]
Deixa d'editar-se quan les tropes franquistes entraren a Barcelona el
25 de gener
de
1939
. El seu propietari, Manuel de Lasarte i Aran, fou empresonat i mori a la
preso Model
de
Barcelona
. Jaime Claramunt va tornar a Cuba, on havia nascut, mentre que Frederic Pujula va ser tambe empresonat amb una condemna de mort que despres es va commutar per 20 anys de preso, dels quals en va complir dos i escaig.
Directors del diari
[
modifica
]
Entre setembre de
1904
i el 26 d'agost de
1911
va publicar el suplement
El Diluvio Ilustrado
.
[6]
[7]
El 1901 el diari va acabar en mans de Manuel de Lasarte i Aran, fill del fundador, pero especialment a carrec de la seva esposa Angels i del seu cunyat
Manuel Busquets George
. Aquest darrer es va proposar donar un fort impuls al diari i es va fer amb una nova rotativa i va idear l'edicio d'un suplement setmanal il·lustrat. Aixi va neixer El Diluvio Ilustrado, una revista que acompanyava el diari cada dissabte, amb una atractiva composicio i fotografies i dibuixos amb els quals els editors pretenien arrabassar lectors als seus competidors
Diario de Barcelona
i
La Vanguardia
, pero tambe a les revistes de gran difusio com
L'Esquella de la Torratxa
i
La Campana de Gracia
.
El suplement combinava articles i croniques d'esperit critic amb caricatures, versos, xarades, epigrames i passatemps. D’entre els caricaturistes d’
El Diluvio Ilustrado
destaca l'obra immensa de
Llorenc Brunet
, en la seva millor epoca. Les seves portades i caricatures anticlericals d'una mordacitat vibrant formen part de les millors pagines de la satira espanyola del segle
xx
.
[8]
Al costat de Brunet, molts altres caricaturistes que no van arribar a tenir la seva qualitat omplien les pagines de la revista. Alguns eren velles glories de la caricatura vuitcentista com Rojas o Ortiz, d’altres eren joves valors que estaven cridats a despuntar en el futur com
Bagaria
,
Bon
, Robert,
Junoy
, Tur o Jou. A partir de 1910 s'hi va incorporar
Apa
, amb la seva linia estilitzada i el seu humor punyent. Tambe trobem en les seves pagines a autors com Victor Serra, Adofont, Mico, Ros, Risques, Tit, Grau Miro, Lago, Falgas, Aguilera, Yo, Estu, Callejo o Q Mel. D’entre els escriptors, van aconseguir-hi una gran popularitat Albinio Juste, que firmava amb el pseudonim Fray Gerundio, i tambe Robert Robert, Conrad Roure, Echegaray, Carlos Jordana, Miguel Sarmiento, Manuel Soriano o Jeronimo Paturot, a mes d’un desconegut i mordac parodista que s'amagava sota del pseudonim de Triboulet.
El Diluvio Ilustrado
, igual que el diari que l'acollia, era una publicacio radical, escandalosa, polemica, de vegades contradictoria, capac de defensar idees contraries alhora en articles diferents, vehement per la critica i la denuncia constant, ja fos contra els partits dinastics que governaven Madrid o contra el regim monarquic, com contra els lerrouxistes o els catalanistes.
[8]
Va aconseguir una gran popularitat i difusio, ja que enfonsava les seves arrels en la tradicio del “xaronisme” barceloni mes autentic, popularitzat per
Pitarra
i companyia durant la segona meitat del segle
xix
.
La personalitat i l'empenta de l'administrador d'aquesta publicacio, Manuel Busquets, eclipsava la del propietari, Manuel de Lasarte, fins que l'esposa d'aquest ultim i germana del primer va decidir apartar Busquets del diari. Busquets, els anys seguents, es va fer amb la Sociedad Editorial de Espana, propietaria de
El Liberal
i
Heraldo de Madrid
, escrivint una important pagina del periodisme espanyol.
Entre 1904 i 1906 segueix la seva numeracio de forma correlativa, pero a partir de 1907 cada any comencava la numeracio de nou, per tant trobem els numeros de l’1 al 119 (que comprenen la col·leccio de 1904 a 1906) i 52 numeros cada any entre el 1907 i el 1910, i finalment 34 numeros de 1911. En total sumen 361 numeros.
[6]
[8]
El suplement il·lustrat de
El Diluvio
va sobreviure set anys, i va ser una curiosa mostra de satira politica radical que va fer una forta competencia a les publicacions satiriques catalanes de principis del segle
xx
. A banda de la magistral obra de Brunet, i de la sempre interessant aportacio d'Apa,
El Diluvio Ilustrado
va ser la primera publicacio que va oferir la possibilitat de publicar les seves primeres obres a alguns autors que es convertirien en els principals protagonistes de les pagines de la premsa humoristica del primer terc del segle: caricaturistes com Bon, Jou, Junoy o Robert, i molt especialment Lluis Bagaria, que es va destacar com a humorista i caricaturista d'excepcio, renovant l'estetica de la nostra caricatura amb el seu trac estilitzat i sinuos.
- ↑
Prensa y partidos politicos durante la Republica, Checa Godoy, Antonio Ediciones Universidad de Salamanca, 1989
- ↑
Principales diarios republicanos en la guerra civil espanola
- ↑
Permanyer
, Lluis
.
L'Abans: Recull grafic deBarcelona - L'Eixample (1860-1980)
(Col·leccionable). Efados, 2015, p. 423 (L'Abans).
ISBN 978-84-16547-04-3
[Consulta: 27 abril 2016].
- ↑
Toll
, Gil
El Diluvio y la Prensa en la Segunda Republica
. Icaria, 2021.
- ↑
5,0
5,1
Ibidem
.
{{{titol}}}
.
- ↑
6,0
6,1
≪
El Diluvio. Suplemento ilustrado.
≫.
Diposit Digital de Documents de la UAB
. [Consulta: 6 juliol 2019].
- ↑
≪
El Diluvio: suplemento ilustrado
≫ (en castella). Biblioteca Virtual de Prensa Historica. [Consulta: 6 juliol 2019].
- ↑
8,0
8,1
8,2
≪
El diluvio ilustrado
≫. Humoristan. [Consulta: 6 juliol 2019].
Enllacos externs
[
modifica
]