No s'ha de confondre amb Retorica .

La dialectica es l'art de convencer mitjancant el dialeg i el debat a l'altre sobre les propies postures filosofiques . Igualment es refereix a l'esquema ^[1] que segons Hegel fa avancar la humanitat o el pensament, basat en un proces de tesi , antitesi i sintesi ; es a dir, un dialeg entre una idea o moviment, el contrari que sorgeix com a resposta, i la sintesi o equilibri final resultant, que al seu torn passa a ser la tesi d'una nova generacio.

La dialectica es un metode de raonament ^[2] logic, de questionament i d'interpretacio, que ha rebut diferents significats al llarg de la historia de la filosofia.

Alguns d'aquests significats son:

• Art del dialeg i la discussio.
• En la filosofia grega classica, la dialectica es el metode que investiga la veritat mitjancant l'examen critic de les percepcions i teories, cada unes de les quals, per la seva part, preten referir-la.
• Procediment de raonament que procedeix a traves del desplegament d'una tesi i la seva antitesi, resolent la contradiccio a traves de la formulacio d'una sintesi final (conclusio).

Estrategicament el proces no conclou. La sintesi es constitueix en nova tesi i es contraposa a nova antitesi; sense destruir-se pero si complementant-se mutuament.

• Art d'ordenar els conceptes en generes i especies.
• Manera d'elevar-se des del sensible cap a l'intel·ligible, es a dir partint de la certesa dels sentits cap al desenvolupament de conceptes d'un major grau d'universalitat i racionalitat.
• La lluita dels contraris per la qual sorgeix el progres de la Historia (Hegel i Marx).

• Teoria i metode de coneixement dels fenomens de la realitat en el seu desenvolupament i automoviment, presumpta ciencia que tractaria de les lleis mes generals del desenvolupament de la naturalesa (Engels), de la societat (Marx) i del pensament huma (Hegel) que s'autoproposa com a alternativa a la metafisica .

Hegel (en Fonaments de la filosofia del dret paragraf 31) va anomenar ≪dialectica≫ al principi motor del concepte que dissol, pero tambe produeix, les particularitats de l'universal. La mes elevada dialectica del concepte consisteix no a considerar la determinacio merament com a limit i oposat, sino a produir a partir d'ella el contingut positiu i el resultat, unic procediment mitjancant el qual la dialectica es desenvolupament i progres immanent. No es per tant l'accio exterior d'un pensar subjectiu, sino l'anima propia del contingut el que fa creixer organicament les seves branques i els seus fruits.

La dialectica, en tots aquests casos, designa un moviment propi del pensament (i del 'ser' ' en general en el cas de Hegel).

Es "la doctrina de la unitat dels contraris" ( Lenin : Resum del llibre de Hegel "Ciencia de la logica" . C.29, p.128)

Es la concepcio que tota la naturalesa "es troba en un estat perenne de naixement i mort, en flux constant, subjecte a incessants canvis i moviments" ( Friedrich Engels , Introduccio a la Dialectica de la Naturalesa ).

Historia [ modifica ]

Dialectica espontania en l' antiguitat [ modifica ]

Per a l' hinduisme , la diversitat de coses i esdeveniments contradictoris que ens envolten, no son sino diferents manifestacions del tot, anomenat Brahman . Aixi, als diversos aspectes del Divi, van donar en l' India antiga diferents noms de deus variats que no son mes que reflexos d'una unica realitat ultima, de manera que, per exemple, la forca destructora i la forca creadora son dues manifestacions d'aquesta mateixa realitat.

Heraclit d'Efes va formular dues proposicions que van ser incorporades com a pilars de l'estructura del pensament dialectic: 1) tot flueix, tot esta en moviment i; 2) tot esta format per oposats que sempre estan en estat de tensio dinamica, de manera que qualsevol forma determinada es el resultat de l'equilibri entre forces oposades.

La dialectica com a metode: Plato i Aristotil [ modifica ]

Un dels primers exemples d'aplicacio del metode dialectic l'ofereixen els Dialegs del filosof grec Plato , qui a mes reflexiona sobre el funcionament i l'abast d'aquest procediment, notablement en les seves obres Gorgies Republica VI i Teetet .

En els dialegs platonics primerencs, el procediment permet sotmetre a examen cert conjunt de creences que mante determinat individu. A partir dels dialegs mitjans, el seu abast s'amplia, per posar a prova hipotesis o teories amb les que no necessariament algu esta compromes. Normalment l'examen el porta a terme Socrates , qui dirigeix al seu interlocutor una serie de preguntes per explorar si hi ha inconsistencies entre les seves sentencies. Aquestes preguntes son, doncs, critiques i comprometedores, i que pot considerar-se un equivalen a objeccions, car naturalment, una teoria que mostra ser contradictoria no podria acceptar-se com a veritable (Vg., ha estat refutada). D'altra banda, en molts dialegs Plato pot constatar-se com els interlocutors de Socrates es defensen de les seves objeccions, de vegades es el mateix Socrates qui respon a les seves critiques anteriors. El procediment de preguntes i respostes aixi dona lloc a una discussio o controversia racional, el resultat es sovint la refutacio de les idees que s'examinen. En qualsevol cas, mitjancant la deteccio i eliminacio d'errors, el procediment tendeix a la identificacio de la veritat, o almenys, del que racionalment es pot acceptar com a tal. La refutacio (en grec : elencho ) es converteix en un metode de prova. ^[3]

Gairebe tots els filosofs presocratics havien escrit com profetes il·luminats, sense tan sols pensar a fer alguna prova de la validesa dels seus punts de vista (M. Detienne). Una excepcio important es Zeno d'Elea , qui en la filosofia introduir la idea de refutar racionalment les teories dels seus adversaris, mostrant que condueixen a paradoxes . Aquest es l'antecedent del qual parteixen Socrates i Plato, l'ultim dels quals porta la idea un pas mes lluny. Es notable que al Parmenides Plato hagi utilitzat el procediment de preguntes comprometedores, per posar a prova teories de la seva propia factura (concretament, la teoria metafisica de les Formes), convertint-se aixi en el primer filosof que practica l'autocritica. Potser Plato intenta mostrar aixi com mes li interessa la recerca de la veritat, que la defensa de les seves posicions. En tot cas, la dialectica (es a dir, la controversia, i mes fonamentalment, l'exposicio a la critica) queda perfilades per ell com un procediment d'investigacio. A aquest gest del classic pot atribuir-se el que la filosofia avui sigui un camp d'investigacio academica, i no una branca de la mitologia o la literatura fantastica.

Per Aristotil , la recerca de la base filosofica de la ciencia (i de la mateixa filosofia) requereix un exercici dialectic. En La Metafisica , Llibre Γ (N º IV), Cap. 4, Aristotil explica per que la recerca d'una prova dels "principis" s'ha de fer mitjancant una demostracio refutativa, i en canvi seria impossible donar-ne una "demostracio" (vg., una prova positiva d'ells). Aristotil tambe tracta de la dialectica en els Topics .

Aquesta mena de proves o justificacions, que l'activitat dialectica permet aconseguir segons els classics, nomes poden desenvolupar-se gracies a la confrontacio de punts de vista oposats. Tanmateix, a partir de la Il·lustracio es va difondre ampliament, encara que segons sembla sense discussio pel mig, un judici contrari a David Hume , qui a la Investigacio sobre l'Enteniment Huma § 4, afirma sense mes que tot raonament huma es inductiu (en els seus termes, "probable" o "moral") o deductiu ("demostratiu"), per tant, no dialectic sino monolectic. Es a dir que segons Hume, tota prova cientifica ha de ser filosofica o en la seva integritat construible des d'un unic punt de vista. Aquesta idea no ha estat prou discutida, i pot considerar-se com una hipotesi, tant com la idea contraria.

A mes de la mateixa confrontacio d'idees, un parell de conceptes o regles logiques o distingeixen els arguments dialectics dels monolectics. Son 1) l'argumentacio ex concessi , segons la qual es licit raonar a partir dels pressupostos o premisses de l'antagonista, sense que en suma, calgui justificar (almenys, no cara a aquest mateix contrari). I per altra part 2) la nocio de la carrega de la prova que atribueix a un dels ponents en particular, el deure d'iniciar l'argumentacio, donant un suport prima facie raonable a la seva tesi. Si l'interessat ho aconsegueix, amb aixo transfereix al seu adversari a l'obligacio (o carrega) de respondre, argumentant en contra seva. Qualsevol dels ponents que deixi d'atendre satisfactoriament aquesta obligacio quan li correspon, per aquest fet resulta derrotat en la polemica. A Occident, la carrega de la prova inicial correspon al que proposa novetats, i per descomptat a qui questiona els usos i les creences tradicionals o generalment acceptades. Una maxima del dret roma prescriu: el que diu, prova .

Sembla que als estoics es deu l'us posterior (concretament, medieval) del terme, amb el que 'Dialectica' passa a referir-se al conjunt de la logica , que, d'altra banda, els estoics varen conrear l'estudi del raonament deductiu (per tant, monolectic). Juntament amb la gramatica i la Retorica, la Dialectica constitueix el Trivium medieval .

Dialectica de la filosofia classica alemanya [ modifica ]

Per Immanuel Kant la sensibilitat te com formes a priori, l' espai i el temps i te la rao humana, tambe anteriors a tota experiencia, un conjunt de categories per concebre els objectes, sempre que hagi fenomens sobre els quals elles puguin actuar. Quan tal cosa no passa, com en el cas dels objectes anomenats "metafisics", l'enteniment deriva en les anomenades antinomies (paradoxes), en les quals pot demostrar-se com veritable tant una posicio com la contraria, hi ha arguments a favor i en contra de les tesis i de les seves respectives antitesi. La solucio no pot ser dogmatica sino critica de la rao pura, distingint la "cosa en si" del mon fenomenologic, que no existeix independentment de les nostres representacions.

Per Johann Gottlieb Fichte del jo, del subjecte es deriva tot i d'acord amb els principis logics d' identitat i negacio, en afirmar-se el jo engendra per oposicio el "no jo" i ambdos estan subordinats a un principio d'unitat total. Aixi com el jo entra en contradiccio amb si mateix i posiciona el no jo, elimina aquesta oposicio mitjancant la limitacio d'ambdos i flueix un proces infinit i que es formula en l' triada dialectica: tesi, antitesi i sintesi.

El filosof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel aplica el terme dialectica al seu sistema filosofic i a la seva logica centrada en l'esdevenir, la contradiccio i el canvi, que substitueix els principis d'identitat i no contradiccio , pels de la transformacio incessant de les coses i la unitat dels contraris. Hegel pensava que l'evolucio de la Idea es produeix a traves d'un proces dialectic, es a dir, un concepte s'enfronta al seu oposat i com a resultat d'aquest conflicte, s'alca un tercer, la sintesi. La sintesi es troba mes carregada de veritat que els dos anteriors oposats. L'obra de Hegel es basa en la concepcio idealista d'una ment universal que, a traves de l'evolucio, aspira a arribar al limit mes alt de llibertat i d'autoconsciencia.

El filosof i activista politic alemany Karl Marx va aplicar el concepte de dialectica als processos socials i economics. L'anomenat Materialisme dialectic de Marx, sovint considerat com una revisio del sistema hegelia. Aquest proposava una solucio a un problema generalitzat d'extrems economics per mitja dels tres conceptes: tesis, antitesi i sintesi. La primera era la font del problema estigui en la propietat del capital concentrada a la classe burgesa . La segona la classe proletaria creadora del valor amb el seu treball i despullada de tot medi de produccio . Aquestes dues donaran sintesi com el comunisme , la propietat social dels mitjans de produccio.

La dialectica de Hegel [ modifica ]

L'acte mateix del coneixement es la introduccio de la contradiccio. El principi del tercer exclos , alguna cosa o es A o no es A, es la proposicio que vol rebutjar la contradiccio i en fer-ho incorre precisament en contradiccio: A ha de ser +A o -A, amb la qual cosa ja queda introduit el tercer terme, A que no es ni + ni - i pel mateix es +A i -A. Una cosa es ella mateixa i no es ella, perque en realitat tota cosa canvia i es transforma ella mateixa en una altra cosa. Aixo significa la superacio de la logica formal i l'establiment de la logica dialectica.

Totes les coses son contradictories en si mateixes i aixo es profund i plenament essencial. La identitat es la determinacio del que es simple immediat i estatic, mentre que la contradiccio es l'arrel de tot moviment i vitalitat, el principi de tot automoviment i nomes allo que conte una contradiccio es mou.

La imaginacio corrent capta la identitat, la diferencia i la contradiccio, pero no la transicio de l'un a l'altre, que es el mes important, com una cosa es converteix en l'altra.

Causa i efecte son moments de la dependencia reciproca universal, de la connexio i concatenacio reciproca dels esdeveniments, baules a la cadena del desenvolupament de la materia i la societat: la mateixa cosa es presenta primer com a causa i despres com a efecte. Cal fer consciencia de la intercausalitat, de les lleis de connexio universal objectiva, de la lluita i la unitat dels contraris i de les transicions i les transformacions de la naturalesa i la societat. La totalitat, de tots els aspectes del fenomen, de la realitat, dels fenomens i de les seves relacions reciproques, d'aixo esta composta la veritat.

La realitat es la unitat de l'essencia i l'existencia. L'essencia no esta darrere o mes enlla del fenomen, sino que es pel mateix que l'essencia existeix, l'essencia es concreta en el fenomen. L'existencia es la unitat immediata de l'esser i la reflexio. Possibilitat i accidentalitat son moments de la realitat posats com a formes que constitueixen l'exterioritat del real i per tant son questio que afecta el contingut, perque en la realitat es reuneix aquesta exterioritat amb la interioritat en un moviment unic i es converteix en necessitat i aixi el necessari es mitjancat per un cumul de circumstancies o condicions.

La quantitat es transforma en qualitat i els canvis s'interconnecten i es provoquen els uns amb els altres. Les matematiques no han aconseguit justificar aquestes operacions que es basen en la transicio, perque la transicio no es de naturalesa matematica o formal, sino dialectica.

Les determinacions logiques anteriorment exposades, les determinacions de l'esser i l'essencia, no son meres determinacions del pensament. La logica del concepte s'enten ordinariament com a ciencia nomes formal, pero si les formes logiques del concepte fossin recipients morts, passius, de representacions i pensaments, el seu coneixement seria superflu; pero en realitat son com formes del concepte, l'esperit viu del real i per tant es requereix indagar la veritat d'aquestes formes i la seva connexio necessaria.

El metode del coneixement no es una forma merament exterior, sino que es anima i concepte del contingut. Pel que fa a la naturalesa del concepte l'analisi es el primer, perque ha d'elevar la materia donada a la forma d'abstraccions universals, les quals despres mitjancant el metode sintetic son posades com a definicions. L'analisi resol la dada concreta, ailla les seves diferencies i els dona forma d'universalitat o, deixa el concret com fonament i per mitja de l'abstraccio de les particularitats que aparenten ser inesencials, posa de relleu un universal concret o la forca i la llei general. Aquesta universalitat tambe es determinada mitjancant la sintesi del concepte en les seves formes, en definicions.

L'activitat humana uneix el subjectiu amb l'objectiu. La finalitat subjectiva es vincula amb l'objectivitat exterior a ella, a traves d'un mitja que es la unitat de tots dos, aixo es l'activitat conforme al cap. Aixi, amb les seves eines l'home te poder sobre la naturalesa exterior, encara que pel que fa a les seves finalitats es troba amb frequencia sotmes a ella.

Dialectica materialista [ modifica ]

La mes simple i influent formulacio del materialisme dialectic es troba en Friedrich Engels , que va creure amb aixo no desviar-se de Marx o, en tot cas, va creure completar a Marx. La formulacio d'Engels s'ha incorporat al marxisme qualificat d'≪ortodox≫. Aixo no vol dir que nomes els marxistes ≪ortodoxos≫ siguin materialistes dialectics. Es possible sostenir el materialisme dialectic dins de formes de marxisme ≪no ortodox≫, si mes no ortodox respecte al marxisme ortodox al·ludit. Aixo pot ocorrer de diverses maneres, entre els quals sobresurten dues: com un intent de suplementar i sistematitzar el marxisme en forma diferent del conglomerat avui tradicional ≪Marx-Engels-Lenin≫, o ≪marxisme-leninisme≫; o be com una possibilitat pel futur, quan s'hagi ≪absorbit≫ per complet la rao analitica i positiva que se suposa caracteritza encara les ciencies i aquestes puguin constituir-se dialecticament, o materialistica-dialecticament.

Engels va desenvolupar el materialisme dialectic en l'obra " La transformacio de les ciencies pel Sr. Duhring " ( Herrn Duhring Umwalzung der Wissenschaften , 1878; publicada com una serie d'articles a Vorwarts , 1877), coneguda amb el nom de Anti-Duhring , i tambe en una serie de 2148 manuscrits procedents de 1873-1883 i publicats per primera vegada el 1925 amb el nom Dialektik der Natur . Encara que Engels es va oposar a l'idealisme, incloent l'idealisme de Hegel, va trobar en aquest autor suport per a una ≪filosofia de la Natura≫ que va descartar i superes el materialisme mecanicista, caracteristic de gran part de la fisica (mecanica) moderna i en particular de les interpretacions filosofiques de la ciencia moderna que van proliferar al segle  xix per obra de Ludwig Buchner i altres autors. Aquest materialisme es, segons Engels, superficial i no te en compte que els models mecanics no s'apliquen a nous desenvolupaments cientifics, tals com els haguts en quimica i en biologia, i especialment tal com es manifesten en la teoria de l'evolucio de les especies. El materialisme ≪vulgar≫ mecanicista no te tampoc en compte el caracter practic del coneixement i el fet que les ciencies no son independents de les condicions socials i de les possibilitats de revolucionar la societat.

Mentre el materialisme mecanicista es recolza en la idea que el mon esta compost de coses i, en darrer terme, de particules materials que es combinen entre si d'una manera ≪inerta≫, el materialisme dialectic afirma que els fenomens materials son processos. Hegel va tenir rao en insistir en el caracter global i dialectic dels canvis en els processos naturals, pero va errar en fer d'aquests canvis manifestacions de l'≪Esperit≫. Cal ≪invertir≫ la idea hegeliana i col·locar a la base la materia en tant que es desenvolupa dialecticament. La dialectica de la Naturalesa procedeix segons les tres grans lleis dialectiques: llei del pas de la quantitat a la qualitat, llei de la interpenetracio dels contraris (o oposats) i llei de la negacio de la negacio. Negar que hi ha contradiccions en la Naturalesa es, segons Engels, mantenir una posicio metafisica; el cert es que el moviment mateix esta ple de contradiccions. Son contradiccions ≪objectives≫ i no ≪subjectives≫. Sense la constant lluita dels oposats no es poden explicar els canvis.

El caracter de lluita i oposicio de contraris es, segons Engels, universal. Es manifesta no nomes en la societat i en la Natura, sino tambe en la matematica. La negacio de la negacio es manifesta en que d'un germen procedeix una planta que floreix i mor, produint un altre germen que torna a florir. Tambe es manifesta en el fet que la negacio d'una quantitat negativa dona una positiva. El materialisme dialectic no es, segons Engels, contrari als resultats de les ciencies; al contrari, explica, justifica i sintetitza aquests resultats.

A la Dialectica de la Natura , Engels es va manifestar en desacord amb considerar la necessitat o el necessari com l'unica cosa interessant des del punt de vista cientific i l'atzar o el casual com indiferent per a la ciencia, perque aixi "cessa tota ciencia, ja que aquesta ha precisament investigar el que no coneixem". Va considerar que la metafisica esta captiva de la contraposicio que hi ha entre casualitat i necessitat i no enten com el casual es necessari i allo necessari, alhora, casual . "El determinisme , que passa del materialisme frances a les ciencies naturals, tracta de resoldre el problema d'allo casual pura i simplement negant-lo. Segons aquesta concepcio, en la naturalesa regna senzillament la necessitat directa". En canvi, Darwin fonamentar la necessitat de l' evolucio , sobretot "la mes amplia base de casualitat". La natura s'ha desimbolt "mes o menys accidentalment, pero amb la necessitat que tambe es inherent a la casualitat". Actualment es podria veure en les matematiques de les probabilitats , una confirmacio d'aquesta visio dialectica, en les seves especificitats per les ciencies naturals i per a les ciencies socials.

A despit de l'exemple citat en la matematica s'ha preguntat sovint fins a quin punt les ciencies formals, i especificament la logica, son dialectiques i estan sotmeses a les lleis enunciades pel materialisme dialectic. Engels es va expressar sobre aixo d'una manera una mica ambivalent, ja que mentre les lleis de referencia tenen, al seu entendre, un abast veritablement universal, d'altra banda les lleis dialectiques mateixes constitueixen un element invariable. Ates que la logica mateixa es dialectica, sembla que no cal preguntar si la mateixa logica dialectica es o no dialectica; no sembla que es pugui negar la logica dialectica per una altra logica no dialectica. D'altra banda, la negacio de la negacio d'aquesta logica dialectica donaria una logica dialectica suposadament ≪superior≫. Son moltes les discussions sobre l'autonomia o heteronomia de la logica formal dins del materialisme dialectic.

Molts autors despres d'Engels han seguit a aquest autor en el cami del materialisme dialectic, si be han modificat aquest de diverses maneres. Tal succeeix amb Lenin , amb qui s'inicia una tradicio de materialisme dialectic anomenada ≪marxista-leninista≫. Per a ell la dialectica es la doctrina del desenvolupament en la seva forma mes completa, profunda i lliure d'unilateralitat, la doctrina sobre el relatiu del coneixement huma, que ens dona un reflex de la materia en perpetu desenvolupament .

Lenin va insistir inicialment menys que Engels en la nocio de ≪materia≫ com a realitat sotmesa a canvis d'acord amb un proces dialectic, perque li interessava defensar el realisme materialista contra l'idealisme i el fenomen dels que seguien a autors com Mach i Avenarius. A Materialisme i empiriocriticisme , ^[4] de 1909, Lenin va equiparar la realitat material amb la realitat del mon real ≪extern≫, reflectit per la consciencia, la qual ≪copia≫ aquest mon mitjancant les percepcions. Aquestes no son simbols o xifres, sino reflexos de ≪la realitat (material) mateixa≫. Aixo no vol dir que les percepcions, o les sensacions, descriguin el mon real fisic tal com aquest es. El veritable coneixement d'aquest mon es el coneixement cientific, pero la percepcio no es incompatible amb aquest coneixement. El materialisme dialectic i l'epistemologia ≪realista≫ i ≪cientifica≫ que l'acompanya es, segons Lenin, la doctrina que s'ha d'adoptar per lluitar a favor del comunisme. Aixo sembla convertir el materialisme dialectic en una ideologia la veritat depen de la situacio historica. El materialisme dialectic es, en suma, ≪partidista≫. Tanmateix, aquest partidisme no pot equiparar al de les ideologies no proletaries i no revolucionaries, si es una ideologia, es una que contribueix a portar al mon la ≪teoria verdadera≫, que es la que correspon a la societat sense classes.

En les discussions entre els materialistes dialectics ha sorgit amb frequencia el problema de si, i fins a quin punt, cal destacar l'aspecte materialista o el dialectic. En escrits posteriors al citat abans, i especialment en els Quaderns filosofics (1915), Lenin va subratllar considerablement l'aspecte dialectic i, amb aixo, el que va interpretar com el verdader metode hegelia, pero aixo no equival encara a deixar de banda el materialisme, sense el qual es desembocaria en un idealisme:

"La dialectica com a coneixement viu, multilateral (amb el nombre d'aspectes sempre en augment), d'innombrables matisos en la manera d'abordar, d'aproximar-se a la realitat (amb un sistema filosofic que, de cada matis, es desenvolupa en un tot): vet aqui el contingut incommensurablement ric, en comparacio amb el materialisme 'metafisic', la desgracia principal es la de no ser capac d'aplicar la dialectica a la 'Teoria de Reflex', al proces i desenvolupament del coneixement." ' '

Aixi, mentre la dialectica en el materialisme dialectic posa en relleu aspectes ≪idealistes≫ i ≪hegelia≫, el materialisme en la mateixa doctrina posa en relleu, o pot acabar per posar excessivament en relleu, aspectes purament ≪mecanicistes≫ o ≪superficials≫. L'equilibri entre dialectica i materialisme en el materialisme dialectic es per aixo un dels desiderata de molts dels autors adherits a aquesta tendencia.

A vegades s'ha procurat resoldre el conflicte entre els dos components del materialisme dialectic accentuant els aspectes ≪practics≫. Aixi succeeix, per exemple, amb el maoisme i amb diverses tendencies politiques mes interessades en la realitzacio d'un programa que en discutir les bases filosofiques subjacents en el mateix. Mao va escriure a 1937 l'assaig Sobre la Contradiccio , ^[5] que a mes de partir de la universalitat de la contradiccio i les particularitats de cada contradiccio, se centra a determinar la contradiccio principal i l'aspecte principal d'una contradiccio, aixi com l'antagonisme, la lluita i la identitat de contraris, de manera que els militants revolucionaris tinguessin un manual de logica per a la solucio dels problemes politics concrets. El materialisme dialectic, la presentacio del qual es deu mes a l'activitat d'Engels que a la del mateix Marx, ha estat considerat tradicionalment com la presa de posicio filosofica de Marx i Engels enfront de l'idealisme hegelia, es a dir, com el resultat de la seva critica de l'idealisme i, com a tal, s'ha presentat per la majoria dels estudiosos del marxisme com el marc de referencia conceptual des del qual desenvolupa el materialisme historic, que seria l'expressio propiament cientifica del seu pensament.

Oposicio a l'idealisme i al mecanicisme [ modifica ]

El materialisme dialectic s'oposa a l'idealisme, en el sentit en el qual considera que no existeix mes realitat fonamental que la materia; pero la materia no es una realitat inerta, sino dinamica, que conte en si la capacitat del seu propi moviment, com a resultat de la lluita dels elements contraris, (estant la contradiccio l'essencia de la realitat, igual que per a Hegel), que s'expressa en el moviment dialectic. Aixi, el moviment hegelia de la idea a la cosa i a la seva reconciliacio, queda invertit, segons la famosa frase de Marx, passant a convertir-se en un moviment que va de la cosa a la idea i a la seva futura reconciliacio. Tot el bagatge conceptual de la dialectica hegeliana es conservat pel materialisme dialectic, pero orientat ara en la direccio oposada.

El materialisme dialectic no nomes s'oposa a l'idealisme hegelia, sino a tota concepcio mecanicista i atomista de la natura, es a dir, no finalista. ≪"La comprensio de la total errada per inversio de l'anterior idealisme alemany va portar necessariament el materialisme, pero, cosa digna d'observar-se, no el materialisme merament metafisic i exclusivament mecanicista del segle XVIII" (Engels, Anti-Duhring).≫ S'oposa, doncs, a la concepcio que havia predominat en la ciencia el segle  xviii i que ho continuaria fent els segles XIX i XX. Es propia de l'idealisme hegelia l'afirmacio d'un final felic de la historia, d'una reconciliacio de la realitat amb ella mateixa a l'Esperit Absolut, com a resultat mateix del moviment dialectic, una finalitat que no desapareixera del materialisme dialectic, en conservar, com ho fa, la dialectica hegeliana per explicar el moviment a la natura.

La critica de Sartre [ modifica ]

La Critica de la rao dialectica , del filosof frances Jean-Paul Sartre , va ser publicada el 1960 amb el titol original de Critique de la raison dialectique (precede de Questions de methode) .

En ella, Sartre es preguntava com constituir una antropologia estructural i historica, que no sacrifiqui la concrecio de l'objecte estudiat en un sistema fix de conceptes. Subratllava llavors que nomes l' antropologia marxista pot servir per a aquest proposit, pero amb la condicio que aquesta es fonamenti en la comprensio d'allo huma que suposa l' existencialisme , la dialectica fenomenologica del Ser i el Res . No obstant aixo, si el materialisme historic de Karl Marx es cert, llavors la historia es dialectica, una totalitzacio: ¿pero hi ha una rao dialectica? O be la racionalitat positivista de les ciencies es suficient per estudiar l'home i l'existencia humana? Aquestes son les preguntes fonamentals plantejades per Sartre en Critica de la rao dialectica. Encara que l'"exercici dialectic" entes a la manera classica, com allo que pertany a un debat o controversia, no va ser l'objecte del seu estudi, Sartre va ser abans que res un polemista i un defensor de la importancia de la confrontacio d'opinions com a condicio del coneixement i de les transformacions conscients de la vida i la societat.

Referencies [ modifica ]

Bibliografia [ modifica ]

• Parmenides , Plato
• Teete , Plato
• Gorgies , Plato
• Topics , Aristotil
• Critica de la rao pura , Kant
• Fonament de la doctrina de la ciencia , Fichte
• Ciencia de la Logica , G. W. F. Hegel
• Critica de la rao dialectica , Jean-Paul Sartre
• Tractat de l'argumentacio , Chaim Perelman i L. Olbrechts-Tyteca
• A Systematic Theory of argumentation , Frans Eemeren i Rob Grootendorst
• The New Dialectic , Douglas Walton
• Detienne, Marcel Els mestres de veritat en la Grecia arcaica . Mexic: Sise Pis Edicions. ISBN 968-5679-21-5
• Detienne, M. From Practices of Assembly to the Forms of Politics. A Comparative Approach , a Arion , Hivern 2000.
• Pardo Tovar, Andres Historia de la Filosofia y Filosofia de la Historia . Bogota: Edicions Tercer Mundo, 1970.

Vegeu tambe [ modifica ]

• Parmenides
• Politica
• Maieutica

Viccionari