El
Califat Fatimita
(
???????????? ??????????????
,
al-?il?fa al-F??imiyya
) o
Estat Fatimita
(
arab
:
??????????? ??????????????
,
ad-Dawla al-F??imiyya
) fou un
califat
musulma
de l'
edat mitjana
, l'unic que tenia el
xiisme
ismailita
com a
religio oficial
. Es va estendre pel
nord d'Africa
i part de l'
Orient Mitja
entre el
909
i el
1171
. Rep el nom de ≪fatimita≫, ja que la dinastia que el dirigi descendia, suposadament, del profeta
Muhammad
per linia de la seva filla
Fatima az-Zahra
.
A causa de les guerres civils, el
Califat Abbassida
es va anar disgregant. Dintre d'aquestes independencies locals, aconseguides abans de l'any
1000
, agafa una importancia especial la que acabdilla la familia fatimita i que desemboca en la proclamacio d'un
anticalifat
xiita
que, a la vegada, i com a eco, mogue l'emir omeia independent a
Al-Andalus
,
Abd-ar-Rahman III
, a proclamar-se a la vegada califa. Aixi l'islam, com segles despres la cristiandat, sofri un cisma tricefal ?
Bagdad
, el Caire,
Cordova
? entre els anys
929
i
1031
, i bicefal des de
909
fins al
1171
.
Els
ismailites
eren grup xiita que sostenia que l'herencia legitima d'Ali requeia en el sete descendent d'aquest (d'aqui el nom de septimams que tambe reben),
Ismail
, i en llurs legitims successors. Pero el que els diferenciava radicalment d'altres branques de la xiita era la doctrina: afirmaven que el cap de la secta constituia l'encarnacio de la divinitat i, consequentment, que estava mes enlla del be i del mal, que era impecable. Naturalment uns ensenyaments d'aquesta mena havien de xocar amb les creences oficials, i per aixo llurs missioners procediren a la iniciacio progressiva dels neofits.
La predicacio ismailita fou, doncs, esoterica: per als principiants, les
veritats
noves eren escasses i en general coincidien amb les admeses per l'ortodoxia, pero, a poc a poc, se'ls anava apartant d'aquesta per acabar convencent-los que llur rao propia guiada per una adequada exegesis, en que la
cabala
hi jugava molt, els portaria a la veritat absoluta. O acabaven convencent-los que tot el que posseien pertanyia al
seu
imam i califa.
La propaganda d'aquestes doctrines tingue poc exit a Orient, pero triomfa a Occident, on un dels missioners fatimites,
Abu-Abd-Al·lah
, assoli a convertir a les seves idees la tribu tunisiana dels
kutama
i, amb ella com a base, eliminar els
aglabides
. Quan el triomf era ja segur crida el seu cap,
Ubayd-Al·lah al-Mahdi
, que llavors era a Egipte, perque pogues fer-se carrec del poder.
La ruta seguida per aquest corregue per l'interior del Sahara, pero en arribar a
Sijilmassa
fou detingut per la dinastia local que senyorejava per la ciutat, els
midrarides
, i ficat en una masmorra, en la qual va haver de polemitzar amb els astrolegs dels seus enemics entorn de la vialitat de la missio que l'esperava. El seu fidel Abu Abd Allah l'allibera del captiveri amb la forca de les armes, el porta a la ciutat de
Raqqada
i el proclama califa amb el nom d'al-Mahdi (El Messies). En agraiment pels serveis prestats, al-Mahdi feu assassinar Abu Abd Allah i es consagra al govern dels seus estats (909-
934
).
La posterior politica fatimita va estar dirigida a dominar la
Mediterrania
central, enfrontant-se amb la flota dels
omeies
d'
Al-Andalus
, i a
conquerir Egipte
. diverses expedicions partiren rumb a Orient i totes fracassaren, mancades de punts de suport. Pero, per fi, al-Muizz (
952
-
975
) assoli la gesta ?unic cas en la historia- de conquerir la vall del
Nil
amb un exercit procedent d'Occident. L'expedicio victoriosa fou cantada pel poeta andalusi al seu servei,
Ibn Hani
, i com a record mana edificar la ciutat del Caire (
969
) i construir la mesquita d'
al-Azhar
, que, al correr dels segles, han arribat a ser, respectivament, la capital del mon arab i la universitat islamica per excel·lencia.
Els seus successors volgueren continuar la marxa envers l'est, pero no foren afortunats i s'estavellaren contra els turcs i els romans d'Orient, que en aquells temps vivien el gran renaixement representat per la
dinastia macedonica
. El
993
el general fatimita
Manjutakin
va posar setge a Apamea pero aquesta fou socorreguda pels romans, tot i aixo despres de la
batalla de l'Orontes
el Califat Fatimita va prendre el control de
Siria
, i l'emperador
Basili II
va enviar el 995 el seu exercit en suport del seu vassall l'emir
hamdanida
d'
Alep
quan la seva ciutat era
assetjada
pels fatimites, i despres d'aixecar el setge va fer un setge fallit contra
Tripoli
i es va retirar a Constantinoble sense annexionar Alep, que va seguir en mans dels hamdanides.
Damia Dalasse
va posar
setge a Apamea
el 998, fins a l'arribada de l'exercit de socors fatimita de Damasc, sota el comandament de
Jaysh ibn Samsama
i la seva derrota va obligar Basili a combatre personalment a la regio l'any seguent, i va ser seguida el 1001 per la conclusio d'una treva de deu anys amb
Al-Hakim
,
[1]
Encara que no va tenir la forca per anar a Palestina i recuperar
Jerusalem
, les seves victories van restaurar gran part de Siria a l'imperi, inclosa Antioquia, que era la seu del
Patriarca d'Antioquia
.
[2]
Per altra banda, les bogeries d'al-Hakim (
996
-
1020
) contribuiren a minvar la forca de la dinastia i donaren origen al naixement de la secta dels
drusos
, que el divinitza i que tan gran paper politic havia de desenvolupar en terres de
Palestina
i el
Liban
.
Aquestes circumstancies motivaren que els califes fatimites no pogueren evitar la separacio de llurs territoris occidentals, que restaren en mans dels siries, primer els seus fidels servidors i despres rivals insolents. Per venjar-se d'ells, el califa
Al-Mustansir
(
1036
-
1094
) financa l'emigracio massiva de les tribus arabs beduines dels
Banu Sulaym
i
Banu Hilal
, que saquejaren els territoris reticents, arrasaren les oliveres que, des de l'antiguitat, feien la riquesa de Tunisia, i durant segles constituiren un element d'inestabilitat politica a tota l'
Africa Menor
, a la qual, per altra banda, contribuiren a donar la capa d'arabitzacio amb el qual es veu avui dia.
A l'Orient, els fatimites degueren enfrontar-se, despres dels romans d'Orient, amb els croats i per fer-hi front recorrien cada vegada mes als serveis de turcs mercenaris, que, comanats per l'ayyubi
Saladi
(
1138
-
1193
), suprimiren el Califat Fatimita (
1171
) i reinstauraren l'ortodoxia
sunnita
a Egipte.
[3]
La dinastia fatimita fou fundada per Said ibn Husayn (conegut com a
Ubayd-Al·lah al-Mahdi
), d'origen siri, a
Tunisia
. Amb la idea de controlar el comerc saharia, rapidament dominaren tot el
Magrib
central, territoris que ara ocupen el
Marroc
Oriental,
Algeria
, Tunisia i
Libia
, i l'illa de
Sicilia
. Fracassa, pero, en les seves campanyes al Marroc occidental. La capital d'aquesta epoca inicial era una ciutat de nova planta anomenada
Mahdia
, en referencia al titol de
mahdi
que es va autoatorgar Said ibn Husayn.
Durant el regnat de Muhammad al-Qaim, es construeix una important flota de 900 vaixells, amb la qual s'ataquen les costes de
Franca
i
Italia
. El regim haura de fer front a una revolta amazic (
944
-
947
), liderada per
Abu-Yazid
, que comptava amb el suport del
Califat de Cordova
(el
califat
omeia
de l'
Andalus
), i a una revolta siciliana, sufocada quan els
kalbites
obtingueren el titol d'
emirs
. Tambe l'
Imperi Roma d'Orient
es torna hostil als fatimites, aliant-se amb el Califat de Cordova, principal responsable de les derrotes fatimites al Marroc occidental.
A diferencia del
Califat Abbassida
, que s'estava afeblint, el Califat Fatimita estava en ascens,
[4]
Ismail al-Mansur pacifica el regne i Muadh al-Muizz aconsegueix la conquesta d'Egipte, gracies a un gir estrategic en les seves aliances i els seus objectius. Efectivament, al seu exercit es trobaven nombrosos sicilians, dos contingents
Rum
(romans d'Orient) i gran quantitat d'
amazics
que no pertanyien a la tribu dels
kutama
, sobre la qual s'havia basat l'
exercit
fatimita fins aleshores.
Al
969
es culmina la conquesta de l'
Egipte
als
Ikhxidides
,
[5]
on s'instal·la la nova capital (tambe de nova planta) al
Caire
l'any
973
. La inestabilitat politica que causa la irrupcio dels fatimites al Magrib havia desviat el comerc transsaharia, i l'hostilitat amaziga no semblava ajudar a reactivar-ho.
Aixo va forcar un canvi d'estrategia, interessant-se mes pel comerc de l'
ocea Indic
, el qual intentaren desviar des del
Golf Persic
cap al
mar Roig
amb nombroses ambaixades a l'
India
i al
Iemen
, que finalment es va convertir a l'ismailisme sota la
dinastia sulayhita
.
Tambe posaren els seus ulls a la costa de
Siria
i
Palestina
, on aconseguiren dominar nombroses
places fortes
, i al
Hijaz
(territori que inclou les ciutats santes de
La Meca
i
Medina
), que depenia alimentariament d'Egipte. Els seus dominis al Magrib central passaren a tenir un paper secundari, donant el viregnat als
Zirides
, cosa que suposa una progressiva regressio de la frontera occidental.
Per evitar l'hostilitat de les poblacions locals, i conscients de la poca acceptacio de l'ismailisme entre els egipcis, al-Muizz decreta la completa igualtat religiosa, fins i tot dins l'administracio, on els carrecs es repartiren mes pel merit que pel llinatge. Aquest detall cap a les altres confessions suposa un important pas en les relacions amistoses amb l'Imperi Roma d'Orient.
Les politiques fatimites suposaren una important millora en el nivell de vida de l'Egipte, augmentant notoriament la seva riquesa. Aquesta es va mantenir fins al regnat d'Al-Hakim, on la falta de financament del sistema de reg es va comencar a fer notoria. Ja des de l'epoca d'al-Muizz, les importants despeses militars que suposava la presencia a Siria i la xarxa de missioners-ambaixadors varen forcar l'augment dels imposts sobre la terra i sobre el comerc. A mes, el manteniment de les infraestructures hidrauliques queda a carrec dels mateixos agricultors.
La progressiva degradacio de l'agricultura suposa una important crisi economica i alimentaria. Amb l'objectiu d'evitar revoltes, Al-Hakim decreta la prohibicio del vi i la cervesa, de forma que totes les terres s'haguessin de dedicar a la produccio d'aliments de primera necessitat. Aixo no agrada als no-musulmans, que ho veien com un atac als seus drets. Tambe prohibi la pesca del
barb
, peix que ajudava de manera natural a la neteja de les canalitzacions agricoles.
Per reduir la influencia de l'esglesia
melquita
, depenent del
patriarca de Constantinoble
, es varen confiscar totes les seves propietats. Aixi mateix, s'ordena la destruccio del
Sant Sepulcre de Jerusalem
. Aixo tenia com a objectiu guanyar-se el favor de la majoria
copta
, que constituia la majoria de la pagesia d'Egipte. Una vegada mes, la crisi alimentaria. Com a consequencia d'aquestes politiques,
Basili II
trenca l'any
1015
les relacions comercials entre el Califat Fatimita i l'Imperi Roma d'Orient.
Tambe, en un intent de guanyar-se als musulmans no-ismailites, renuncia al titol d'
imam
, i nomena successor el seu cosi. Aquests canvis tan radicals, trencant amb dos dogmes basics de l'ismailisme, provocaren la confusio i la ira dels ismailites. Una part d'ells consideraren que havia passat dels limits humans als divins, naixent aixi la confessio
drusa
. L'altra, pero, es rebel·la contra ell. L'any
1021
va desapareixer sense deixar rastre, suposadament assassinat per la seva germana.
Amb la desaparicio d'
Al-Hakim
es torna a l'ortodoxia ismailita, pero el paper de l'imam queda relegat a un segon pla, ja que aquests eren massa joves per governar. El fill d'Al-Hakim,
Az-Zahir
, arriba al poder als 16. A la seva mort, l'imam fou
Al-Mustansir
, de 7 anys.
El govern efectiu estava en mans de
visirs
, mes interessats a mantenir l'
statu quo
que a complir els objectius fatimites. L'any
1038
se signa un nou tractat comercial amb els romans d'Orient, pero aquest no tingue els efectes positius que s'esperaven. A mes, la situacio alimentaria es continua degradant, fins al punt de demanar blat a
Constantinoble
l'any
1054
.
Ironicament, en aquesta situacio es produeix un
cop d'Estat
a l'actual
Iraq
l'any
1057
, poc despres de la caiguda de la
dinastia abbassida
, passant aixi les ciutats de
Mossul
i
Bagdad
a mans fatimites, culminant l'expansio del seu imperi. Pero poc temps despres les perden a mans dels
seljucides
. El mateix succei amb Siria i Palestina.
L'arribada dels
croats
l'any
1099
a
Jerusalem
suposa un cop definitiu a les seves aspiracions geopolitiques i el califa va deixar de ser una figura autocratica i fins i tot, d'exercir el poder.
al-Hafidh
va ser el darrer califa adult.
[6]
Finalment, l'oficial
Saladi
derroca la dinastia fatimita el
1171
, i va tornar Egipte als dominis del
sunnisme
.
El fet que l'epoca daurada del Califat Fatimita coincidis amb una total tolerancia religiosa tingue com a consequencia que, a part de l'herencia arquitectonica (com la
mesquita d'al-Hakim
), els vestigis de l'ismailisme a l'Egipte siguin quasi nuls. Aquests es poden trobar principalment a Algeria i a Tunisia, on precisament aquesta vessant de l'islam va permetre l'ascensio de la dinastia.
Segurament la major influencia te el seu origen en l'epoca de les
croades
, marcada d'una banda per l'alianca entre els fatimites i els croats, i d'altra per l'enorme poder que va adquirir una branca particular de la xarxa de missioners: la
secta dels assassins
, de la qual deriva aquesta paraula.
- ↑
Holmes
, Catherine.
Basil II and the governance of Empire (976-1025)
. Oxford:
Oxford University Press
, 2005, p. 476?477.
ISBN 978-0-19-153550-5
.
OCLC
77175413
.
- ↑
Read
, Piers Paul.
The Templars
. Phoenix Press, Orion Publishing Group, 2001, p. 65?66.
ISBN 0-75381-087-5
.
- ↑
(castella)
Historia del Mundo, Tom num. 5 pags. 141 a 147, Editorial Salvat
- ↑
Lev
, Yaacov.
State and Society in Fatimid Egypt
(en angles). BRILL,, 1991, p. 12.
ISBN 9004093443
.
- ↑
Lev
, Yaacov.
State and Society in Fatimid Egypt
(en angles). BRILL,, 1991, p. 11.
ISBN 9004093443
.
- ↑
Holt
, P.M..
The Age of the Crusades: The Near East from the Eleventh Century to 1517
(en angles). Routledge, 2014, p. 46.
ISBN 1317871529
.
Bibliografia
[
modifica
]