Bombardeig de Lleida

41° 37′ 00″ N, 0° 38′ 00″ E  /  41.6167°N , 0.6333°E  / 41.6167; 0.6333
Tipus	bombardeig aeri d'una ciutat
Part de	bombardeos en la guerra civil espanola (es)
Data	2 novembre 1937
Localitzacio	Lleida
Estat	zona republica

El bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937 va ser un dels atacs aeris mes sagnants i indiscriminats ocorreguts durant la Guerra Civil espanyola . Lleida en aquell temps era una ciutat petita: segons l'ultim cens que es va fer abans de la Guerra del 36 tenia 36.119 habitants. ^[1]

El documental de Lleida Televisio El brac de les furies , titol que fa al·lusio a un vers del poema La ciutat llunyana , de Marius Torres , reprodueix el bombardeig sobre la ciutat amb el testimoni de supervivents i familiars de les victimes. ^[2]

El bombardeig [ modifica ]

Quna faltaven cinc minuts per a tres quarts de quatre de la tarda del 2 de novembre de 1937, nou avions de l' Aviacio Legionaria italiana Savoia-Marchetti SM.79 que havien sortit de la base aeria de Soria van atacar la ciutat de Lleida amb 320 bombes de diferents calibres i 64 bombes incendiaries de 2 kg. L'ofensiva va durar cinc minuts i sobre la ciutat van caure un total de 12.600 kg de bombes, que van causar la mort d'almenys 250 persones i en va ferir 500, a mes de la destruccio de nombrosos edificis. ^[1] D'entre totes les victimes cal destacar les de l'escola del Liceu Escolar , que va comportar la mort d'almenys 50 infants d'entre 12 i 13 anys.

Les bombes es van llencar als carrers de Blondel, Major , Sabaters, Estereria, rambla de Ferran i al barri del Canyeret, situat a la falda de la Seu Vella , tocant a la placa de Sant Joan . Aquesta era la zona mes vital de la ciutat i, a l'hora de l'atac aeri, els carrers eren plens de gent ja que les botigues estaven a punt d'obrir i els infants acabaven d'entrar a les escoles. La zona mes castigada va ser el carrer de Blondel, on van caure dues bombes de gran calibre, una d'elles a l'edifici del Liceu Escolar que va matar almenys una cinquantena d'alumnes i una professora. Al mateix edifici hi havia un taller de costura de la casa Singer i algunes de les 17 noies que hi treballaven tambe van morir. Com tambe ho va fer un matrimoni de l'ultim pis de l'edifici, que regentava l'emissora de Radio Lleida. ^[1] Tambe a Blondel, els avions van metrallar unes 60 dones i els seus fills petits que esperaven que obrissin les portes del Mercat de Sant Lluis.

Davant del Liceu Escolar van ser bombardejades tres cases i, en un pis del carrer Major, van morir tretze nois d'entre 13 i 14 anys i la mestra que els feia classes de repas. El treballador d'una farmacia que hi havia als baixos de l'edifici tambe va morir enterrat sota la runa. La imatge de la seva dona plorant el cadaver va ser immortalitzada pel fotograf Agusti Centelles , i constitueix una de les fotografies mes iconiques de la Guerra Civil espanyola a Catalunya . ^[3]

Altres bombes van caure sobre uns blocs de pisos del carrer Sabaters i Estereria, provocant mes victimes entre el veinat, aixi com entre nombrosos vianants i un motorista. A la rambla de Ferran un projectil de gran calibre va caure sobre el Col·legi Iberic, tot i que sortosament no va esclatar, si no hagues pogut provocar una matanca semblant a la del Liceu, ja que tambe era ple d'escolars. ^[1]

Posteriorment, els avions feixistes van girar a les comportes del riu Segre i, en vol rasant, van continuar bombardejant primer i metrallant despres la poblacio que es trobava al marge esquerra del riu, al barri de Cappont i un autobus de la linia, deixant la ciutat sembrada de cadavers i ferits. Uns avis que prenien el sol a les escales del pont del riu tambe van morir. Durant aquest recorregut, els avions anaven llencant bombes de tota mena atemorint la poblacio, que corria pels carrers de la ciutat buscant aixopluc.

La ciutat de Lleida tornaria a patir mes bombardejos en el transcurs de la Guerra Civil, com el del 27 de marc de 1938 , encara mes mortifer, amb prop de 400 victimes.

Objectius civils [ modifica ]

Malgrat que el front d'Arago era relativament a prop, la gent sentia la guerra com una cosa llunyana fins que el 2 de novembre de 1937 va patir el primer i cruelissim atac. El cami triat pel bombardeig, en el qual no hi havia cap possible objectiu militar, va ser l'arteria mes vital de la ciutat. Un cop acabat el bombardeig, els avions Savoia-Marchetti SM.79 van retornar a la base aeria de Soria, de la qual havien sortit a les 14.15 h i a la que van arribar a les 17.05. Les sirenes d'alarma no van funcionar i les bateries antiaeries no van fer cap diana. ^[2]

El bombardeig sobre poblacions civils es va estrenar en la Guerra Civil espanyola i aquesta practica va resultar habitual en les posteriors guerres del segle  xx . ^{[4] [5]} Els bombardeigs afectaren de manera indiscriminada zones urbanes en que sovint no hi havia cap objectiu militar important. Tot i que es destinaren molts esforcos a salvaguardar la poblacio, fou evident la manca de recursos economics i humans per a la construccio de refugis, especialment en ciutats com Lleida. ^[4]

Els primers dies d'octubre de 1937 ja s'havia produit un petit atac en les proximitats de la ciutat. Tambe es van registrar algunes incursions els dies 12 i 15 d'octubre als voltants de la ciutat sense produir victimes ni danys importants, pero si creant una sensacio d'inseguretat entre la poblacio lleidatana. ^[5]

El comunicat de guerra republica del dia de l'atac aeri deia: ≪La criminalitat facciosa, prosseguint en la seva conducta de realitzar atacs contra poblacions civils allunyades dels fronts de batalla, ha bombardejat aquesta tarda la ciutat de Lleida. L'agressio ha anat a carrec de nou trimotors que, passant per sobre la capital, han deixat caure sobre edificis civils totes les bombes que portaven. Els aviadors, no contents amb bombardejar, van fer foc de metralladora sobre la gent que anava pels carrers≫. ^[6] El cami triat pel bombardeig estava allunyat de qualsevol objectiu militar, per tant, l'estrategia dels feixistes era fer tant mal com fos possible a les persones innocents i desprotegides de la ciutat, per enfonsar-los la moral. Els atacs a les ciutats obertes havien estat denunciats a la Societat de Nacions , pero els feixistes no van fer cap mena de cas de les advertencies de cap organisme internacional. ^[2] De fet, els aliats italians i alemanys de Francisco Franco van fer servir la Guerra Civil espanyola com a banc de proves del que posarien en practica en la Segona Guerra Mundial .

Victimes [ modifica ]

La dificultat mes gran per quantificar el nombre de victimes es causa de la desaparicio del llibre del registre civil de Lleida, en un intent de les tropes colpistes de silenciar l'atac. El Comissari de la Generalitat a Lleida, Joaquim Vila, va donar ordre d'inscriure els noms de les victimes al registre civil en un llibre a part i l'oficial que va fer les inscripcions recordava haver enregistrat mes de 300 persones. ^[1] Amb tot, aquest llibre es va fer desapareixer durant la postguerra , aixi com el diari de Lleida U.H.P. del dia 5 de novembre, on figurava la llista nominal de 173 victimes mortals, de les quals 14 eren cadavers ≪no identificats≫, desconeixent si es tractava de refugiats que no coneixia ningu o perque les bombes incendiaries els havien cremat de tal manera que era impossible d'identificar-los. ^{[1] [6]}

Aixi i tot, es van fer diversos balancos de victimes humanes. La premsa de l'epoca va recollir les declaracions fetes per Joaquim Vila el 16 de novembre de 1937, que quantificava en 750 el nombre de victimes entre morts i ferits. Una nota del ministeri de Defensa que tots els diaris havien publicat el 4 de novembre va donar la xifra de 120 morts, tot i que tres dies mes tard, el diari La Vanguardia va pujar la xifra a 250 morts. Segons un infermer de l'Hospital Intercomarcal (actual Santa Maria ) es van comptabilitzar mes de 300 victimes a causa del bombardeig (Joan Blavia. Memorias de un soldado en tiempos de la Guerra de Espana ). ^[1]

En resum, es van documentar fins a 210 morts, als quals calia sumar-ne 40 o 50 mes que correspondrien a victimes indocumentades. ^[7] Ningu no es posava d'acord a l'hora d'establir una xifra de victimes. Actualment, es disposa d'una llista nominal de 223 morts. ^[1] Va haver-hi cossos que no es van trobar mai, ja que les bombes incendiaries els van convertir en cendres. Els infants van ser les victimes proporcionalment mes nombroses i els que van veure de mes a prop els efectes del bombardeig sobre els seus companys. ^[8] En referencia als ferits, els hospitals van quedar col·lapsats, i els hospitals de sang no donaven l'abast a recollir la solidaritat dels lleidatans. Molta gent va participar en les tasques de desenrunament i fins i tot vingueren voluntaris de pobles veins. ^[1]

La infraestructura sanitaria d'una ciutat petita com era Lleida, forcosament havia de ser insuficient per a fer front a aquella malvestat. Malgrat tot, l'Hospital Intercomarcal, el dispensari municipal Gota de Llet, ^[9] i l'edifici del Col·legi dels Maristes , habilitat com a hospital de campanya utilitzant voluntaris com a personal sanitari, van ser els que des del primer moment van acollir les victimes. De tots tres, l'Hospital Intercomarcal, situat als afores de Lleida, ja devia estar bastant ple, ates que era el centre que rebia els soldats ferits greus del front d'Arago. ^[1]

Lleida sencera es va bolcar a ajudar les victimes i les seves families. Tambe el front popular , les organitzacions sindicals i totes les organitzacions antifeixistes van obrir subscripcions a benefici dels damnificats. Les autoritats de Lleida temien que aquest bombardeig encengues d'ira la poblacio i comences, altre cop, la revenja contra la poblacio civil considerada de dretes . Per tal d'evitar-ho, el comandant Sebastian Zamora Medina va fer una sentida al·locucio per radio per apaivagar els anims de la poblacio. Era especialment significatiu que es deixes aquesta responsabilitat en mans del comandant Zamora, ja que una filla seva havia mort en el bombardeig i una altra estava ferida. A partir d'aquest fet la ciutat va canviar i alguns ja en van marxar. ^[8]

Agusti Centelles [ modifica ]

Agusti Centelles va ser el veritable documentalista de les consequencies del bombardeig de Lleida, captant el drama huma i la violencia d'un dels episodis mes impactants de la Guerra Civil espanyola a Catalunya. El seu arxiu fotografic constitueix una cronica visual que introdueix una nova iconografia de la guerra sense precedents. En aquell temps, Centelles, un dels pioners del fotoperiodisme modern, treballava com a reporter grafic pel Comissariat de l'Exercit de l'Est i tornava a Barcelona procedent del front d'Arago. En escoltar noticies de la brutal agressio, es va traslladar a Lleida per a captar-ne les consequencies. La matinada del dia 3, la seva camera Leica va fotografiar la desoladora estesa de cadavers de les victimes del bombardeig que restava al terra del cementiri i les imatges de dolor dels familiars que van acudir a identificar-los. Posteriorment, durant el dia, va recorrer els carrers del centre urba per a testimoniar, en un segon rodet , els edificis afectats per les bombes i les tasques de desenrunament. En total, la camera de Centelles va captar 70 instantanies de la barbarie feixista en el que es considera un dels seus millors treballs. Algunes d'aquestes fotografies han esdevingut una icona de la Guerra Civil, com la de la vidua del farmaceutic Gabriel Pernau Sans plorant la seva mort al cementiri. ^[10]

Amb motiu del vuitante aniversari de l'efemeride, el Museu d'Art Jaume Morera va presentar per primera vegada el reportatge complet del bombardeig realitzat pel fotograf sota el titol ≪Agusti Centelles i el bombardeig de Lleida, cronica d'un reportatge≫. L'exposicio va ser el resultat dels dos rodets de 35 fotografies que Centelles va fer i que pertanyien al seu fons personal. Instantanies que durant els anys 1930 es van publicar a les rotatories dels mitjans internacionals: una setantena d'instantanies que recorden el drama huma i la violencia criminal d'un dels episodis mes colpidors de la Guerra Civil als Paisos Catalans . ^[11] La mostra no nomes recollia les fotografies de Centelles, sino que tambe contenia una part de la gran cobertura mediatica que la noticia va tenir arreu del mon. ^[6] Endicott Bulletin , Plattsburgh Daily Press , Ce soir , Rouge-Midi , Le Cri du Gard , L'Impartial , L'Œuvre o L'Humanite son alguns dels diaris on va apareixer en portada, i tambe va formar part del numero 16 de Visions de guerra i de reraguarda , la revista fotografica quinzenal editada entre 1937 i 1938 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. ^[12]

El resso internacional del reportatge de Centelles sobre el bombardeig de Lleida va ser enorme. Aquestes publicacions tenien l'objectiu d'informar l'opinio publica europea per tal que fes pressio als governs dels seus respectius paisos i els obligues a abandonar l'actitud passiva envers la Guerra Civil espanyola, passivitat motivada pel Comite de No-intervencio . Quan es va produir el bombardeig de Lleida feia sis mesos del bombardeig de Guernica , que va quedar immortalitzat en el quadre de Pablo Picasso . Altres testimonis dels fets de Lleida es recullen en dos materials audiovisuals d'epoca: Alas Negras. Bombardeos sobre la retaguardia de Aragon y Cataluna (1937 i Catalunya martir (1938).

Liceu Escolar [ modifica ]

El Liceu Escolar de Lleida va ser una de les escoles de referencia del moviment de renovacio pedagogica que va tenir lloc a Catalunya durant el primer terc del segle xx. Fundat el 1906 per Frederic Godas i la seva esposa, Victorina Vila , tenia per objectiu ≪formar uns esperits oberts, senzills, fraterns i en un sentit europeista≫. ^[1] La metodologia educativa que seguia el Liceu Escolar es basava en els principis de l' Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guardia . Pedagog i politic, Godas s'havia instal·lat a Lleida el 1905, on es va convertir en un dels dirigents mes destacats de Joventut Republicana , juntament amb Humbert Torres i Alfred Perenya . Durant la primera etapa, la nova escola es va instal·lar en dos vells casalots del carrer de Cavallers . Paral·lelament, es va fundar l'Escola Minerva per a noies, dirigida per Victorina Vila. Entre 1914 i 1920, Godas tambe va inaugurar sucursals del Liceu a Balaguer , Castellsera , Bellcaire d'Urgell , el Campell , Almacelles i Bellvis . Davant l'exit de la nova proposta, el 1913 el Liceu Escolar es va traslladar a un edifici de tres plantes, construit expressament per a aquesta funcio, situat a l'avinguda de Blondel, davant per davant de Joventut Republicana. Aleshores ja era una escola mixta. ^[7]

La importancia del Liceu Escolar a la ciutat va recaure en el fet de ser l'unica escola alternativa important de caracter no religios, i el seu exit va despertar la ira del sector mes conservador de la ciutat. ^[7] Godas va haver d'enfrontar-se a nombroses critiques, comentaris i calumnies que propagava la premsa conservadora, aixi com a atacs per part dels sectors mes intolerants i reaccionaris de la societat. Aquests grups es mostraven contraris a la modernitzacio pedagogica i, especialment, al model de laicisme escolar. El Liceu Escolar era un centre d'ensenyament privat, que acollia principalment a les seves aules fills de professionals liberals i de la pagesia mes adinerada. ^[2]

Tanmateix, el projecte no va aconseguir sobreviure gaire temps al seu fundador. El juliol de 1920 Frederic Godas va morir sobtadament en un viatge a la localitat occitana de Senalhac de la Tronquiera . La mort del fundador va obrir una crisi en la direccio del centre i quan va ser bombardejat el 1937 ja no era aquella escola alternativa d'anys enrere. Tanmateix, el fet que l'edifici fos abatut per les bombes feixistes, sempre tindra un important valor simbolic. ^[7]

Memoria [ modifica ]

Despres de molts anys de silenci obligat i d'oblit, la memoria del Liceu Escolar s'ha anat fent present en la vida quotidiana de la societat lleidatana. Aixi, el 1998 es va inaugurar la primera passarel·la per a vianants sobre el riu Segre i se li va donar el nom del Liceu Escolar aprofitant que s'havia construit a prop de l'emplacament de l'antiga escola. ^[13]

D'altra banda, el 10 de setembre de 2006, en el centenari de la fundacio del centre i per iniciativa de l'Institut Municipal d'Educacio, la Paeria va erigir un monument en homenatge a les victimes d'aquell bombardeig, justament a l'alcada d'on hi va haver el col·legi. L'escultura, titulada Memoria, dignitat i vida , obra d'Agusti Ortega, representa una figura humana que ha caigut a terra, i es feta d'una unica planxa de ferro, el mateix material de l'exterior de les bombes. La finesa de la planxa i les ondulacions aplicades evoquen la lleugeresa d'una fulla caiguda. ^[14] Des d'aleshores, s'ha convertit en un lloc de memoria on la societat lleidatana expressa el dia de l'aniversari del bombardeig el seu rebuig a la brutalitat d'aquella guerra. L'actuacio es va reforcar l'any 2010 amb la instal·lacio d'un panell informatiu a iniciativa del Memorial Democratic de Catalunya , ^[7] i l'any 2015 es va afegir una placa sota l'escultura amb una llegenda d'exalumnes del Liceu Escolar.

El 2007, coincidint amb el setante aniversari d'aquell bombardeig, Lleida Televisio va produir el documental El brac de les furies , ^[15] en el qual s'aportaven novetats importants sobre el bombardeig, pero que en bona part estava dedicat al record de l'escola. Paral·lelament, el diari Segre va editar un col·leccionable sobre el mateix tema. ^[7]

Des de l'any 2018, l' Ateneu Cooperatiu la Baula convoca els Premis 2N a la lluita antifeixista i per les llibertats a fi de contrarestar el vel de silenci que es va voler imposar sobre els fets que van ocorrer arran de la Guerra Civil i del triomf del franquisme . En la seva primera edicio, les entitats i persones homenatjades foren: en la categoria internacional l'associacio Gernika Batzordea per la seva tasca de recuperacio de la memoria historica ; en la categoria nacional, l' Associacio Catalana pels Drets Civils ; i en la categoria honorifica es va reconeixer el compromis de l'advocat Alex de Sarraga . ^[16]

Finalment, l'any 2019, la regidoria de Drets Civils de la Paeria va senyalitzar l'itinerari ≪Lleida bombardejada: del 2 de novembre de 1937 al 3 d'abril de 1938≫, una ruta que proposa resseguir la trajectoria dels bombardeigs a la ciutat per a comprendre l'abast de la destruccio en el seu context historic. ^[17]

Referencies [ modifica ]

Vegeu tambe [ modifica ]

• Bombardeig de Lleida (marc de 1938)
• Premis 2N