L' averroisme es el terme aplicat a dues tendencies filosofiques de l'escolastica des de finals del segle  xiii , la primera de les quals estava basada en les interpretacions de l'aristotelisme pel filosof Averrois i el seu intent de conciliar-ho amb l' islam . Els filosofs cristians alhora aplicaven aquestes idees als escrits d' Aristotil per fer allo propi amb el cristianisme . A mes d'Averrois, els principals autors involucrats en el moviment averroista foren Siger de Brabant i Boeci de Dacia . Les principals idees del primitiu concepte filosofic averroista eren:

• El mon es etern
• L'anima es divideix en dues parts: una d'individual i una altra de divina
• L'anima individual no es eterna
• Tots els homes comparteixen en un nivell basic la mateixa anima divina (idea denominada monopsiquisme)
• La resurreccio dels morts no es possible (proposicio de Boeci)

En tal punt es produiren les dues condemnes a Paris del 1270 i 1277 pel bisbe Etienne Tempier . Tempier especifica 219 tesis averroistes inacceptables.

Per resoldre el problema, Siger intenta argumentar l'existencia d'una doble veritat: una veritat factual o "dura" que s'hi arriba amb la ciencia i la filosofia i una veritat religiosa que s'hi arriba a traves de la religio. Aquesta idea no era original d'Averrois; el seu plantejament era que hi havia una unica veritat a la qual s'arribava per diferents vies, pero no dues veritats.

El concepte posterior de l'averroisme fou la idea que els mons filosofic i religios son entitats separades. No obstant aixo, despres de fer l'escrutini de les 219 tesis condemnades per Tempier, era obvi que no gaires d'elles estaven originades per Averrois. Aristotelisme radical i aristotelisme heterodox foren els termes comunament emprats per un temps per referir-se al moviment filosofic suscitat per Siger i Boeci i diferenciat de l'averroisme; tanmateix, en l'actualitat la majoria dels autors anomenen tot el conjunt "averroisme".

Tomas d'Aquino ataca especificament la doctrina del monopsiquisme en el seu llibre De unitate intellectus contra els averroistes. En aquest context, el terme averroisme era utilitzat amb propietat.

Tot i que condemnades des del 1277, des d'aquella data l'averroisme fou a Occident gairebe un sinonim d'impietat, moltes tesis averroistes sobrevisqueren fins al segle  xvi i poden trobar-se en filosofs de l' humanisme renaixentista , com Giordano Bruno , Pico della Mirandola i Cesare Cremonini . Llurs tesis parlen de la superioritat dels filosofs sobre la gent comuna i la relacio entre l'intel·lecte i la dignitat humana.

La idea de separacio entre filosofia i religio influencia en el desenvolupament del secularisme modern. Com a resultat d'aixo, alguns consideren Averrois el pare fundador del pensament seglar adhuc a Europa Occidental.

Averrois, averroistes i anti-averroistes [ modifica ]

Averroista designa el grup de pensadors seguidors d'Averrois, filosof i teoleg musulma de l' edat mitjana . Es caracteritzen per llur influencia molt marcada d' Aristotil tractant de comptabilitzar la revelacio musulmana i la logica aristotelica per tenir una comprensio millor de Deu .

Llurs ensenyaments es difongueren per tost els regnes arabs, sobretot a la peninsula iberica.

L' Esglesia Catolica considera que el pensament d'Averrois es incompatible amb la fe catolica. El seu major contenidor fou Sant Tomas d'Aquino, qui refuta l'averroisme i el considera una mala lectura d'Aristotil. Tot i aixi, gracies a ells es conservaren molts manuscrits aristotelics permetent que Sant Tomas pogues anys mes tard conciliar la filosofia d'aquest filosof amb la fe catolica, convertint-se en un dels majors doctors de l'Esglesia .