Arrigo Boito
(
Padua
,
24 de febrer
de
1842
-
Mila
,
10 de juny
de
1918
) fou un escriptor, poeta, critic i compositor italia, conegut principalment pels seus
llibrets
d'
opera
, considerats entre les maximes obres mestres del genere. Tambe conegut per la seua opera
Mefistofele
.
Despres de finalitzats els estudis elementals a
Venecia
, el
1853
comenca al
Conservatori de Mila
els estudis de violi, piano i composicio, essent alumne d'
Alberto Mazzucato
. Ben aviat va donar prova d'un esperit critic amb les convencions musicals i d'obertura vers les innovacions culturals del centre d'Europa amb la cantata
Il quattro giugno
(
1860
) i amb el misteri
Le sorelle d'Italia
(
1861
), dels quals va escriure en primer lloc el text poetic.
El 1861, en acabar d'aconseguir el diploma, obte una beca i, amb el seu condeixeble i amic fratern
Franco Faccio
, s'estableix a
Paris
. A la capital francesa coneix, entre d'altres,
Rossini
,
Berlioz
i
Verdi
. Per a aquest darrer va escriure els versos de l'
Himne de les Nacions
, encarrec de l'Exposicio Universal de Londres.
El
1862
, va deixar Paris i viatja a
Polonia
, patria de sa mare (una comtessa, morta el 1859). A Polonia va escriure el seu primer llibret,
Amleto
, versio del
Hamlet
de
Shakespeare
, per al compositor Faccio.
Tornat a
Mila
, comenca una relacio d'amistat amb
Emilio Praga
i es va adherir al moviment literari i artistic
Scapigliatura
(
l'escabellament
), de la qual es considerat unanimement un dels principals exponents. Aquest moviment es va desenvolupar despres de la proclamacio del
Regne d'Italia
(1861) sobretot en el nord, i en particular a
Mila
, capital del mon editorial i del periodisme. Els
scapigliati
van adoptar posicions bastant critiques front a la literatura i la cultura italianes del seu temps, admirant sobretot a autors estrangers com
Baudelaire
,
Gautier
,
Heine
,
Hoffmann
,
Jean Paul
i
Poe
: una predileccio que va determinar un positiu efecte d'obertura i reviscolament de la cultura literaria italiana.
En aquest periode va compondre diverses poesies, despres recollides en bona part al
Libro dei versi
(Llibre de versos) (1877), i va publicar la que es considerada la seua obra mes original, el poema
Re Orso
(Rei Os) (1864), una faula inquietant i tenebrosa. Per altra banda va ser especialment actiu, col·laborant amb diverses publicacions milaneses, com a critic i recensor d'espectacles teatrals i musicals. En alguns articles, particularment en els publicats al
Figaro
(revista fundada per ell mateix el 1864 i posteriorment dirigida) expressa els mateixos principis de reforma de l'opera italiana, nomes aparentment semblants als de
Wagner
.
Despres d'alguns anys de treball intens (interromputs nomes el 1866, quan amb Faccio es va unir al cos de voluntaris de Garibaldi amb ocasio de la Tercera Guerra d'Independencia) el 1868 estrena al
Teatre alla Scala
l'opera
Mefistofele
, que condensava l'argument complet del
Faust
de
Goethe
. L'estrena de
Mefistofele
, acusada de wagnerisme, va ser un clamoros fracas; despres de nomes dues representacions, i a causa dels desordres publics repetidament ocorreguts al teatre, hom va decidir interrompre les execucions.
[1]
Boito successivament revisa i redueix drasticament la partitura (entre altres canvis, la part de Faust, originariament per bariton, va ser reescrita per tenor). La nova versio, representada el 1875 al Teatro Comunale de Bolonya, va obtenir un gran exit, tant a Italia com a la resta d'Europa.
Mefistofele
s'ha consolidat al repertori operistic i avui es representa sovint.
Desil·lusionat pel fracas del primer
Mefistofele
, Boito es va dedicar principalment a la creacio de llibrets, quasi sempre signats amb el pseudonim
anagramatic
Tobia Gorrio. Es especialment recordada
La Gioconda
per a
Amilcare Ponchielli
,
Ero e Leandro
escrit per posar-lo en musica ell mateix el 1871, pero despres cedit a
Giovanni Bottesini
,
Pier Luigi Farnese
per a Costantino Palumbo,
La falce
per A
Alfredo Catalani
i
Un tramonto
per a Gaetano Coronaro.
Per a Giuseppe Verdi, amb el qual per altra banda havien sorgit greus divergencies el 1863 a causa d'un pamflet ofensiu (Alla salute dell'Arte Italiana), va escriure
Otello
(1883) i
Falstaff
(1893), ambdos de Shakespeare, i va modificar substancialment
Simon Boccanegra
(1881). En el curs d'una duradora col·laboracio, i malgrat les diferencies, va naixer entre els dos, a mes d'una estima reciproca, una pregona i sincera amistat.
Del 1887 al 1898 Boito va tenir una intensa relacio amb l'actriu
Eleonora Duse
, i per a ella va traduir els drames shakespearians Antoni i Cleopatra, Romeu i Julieta, i Macbeth.
Del 1890 al 1891 va ser director honorari del Conservatori de Parma. El 1893 se li va concedir el doctorat honoris causa a Cambridge, e el 1912 va ser nomenat senador.
Des de la joventut i durant tota la seua vida va treballar a la composicio de l'opera
il Nerone
, gran fresc historic en cinc actes amb un caracter marcadament decadent; el 1901, publica el text (que va ser un vertader exit editorial), pero - vencut pels dubtes i per l'autocritica - no reeixi a completar-ne la partitura, malgrat la supressio del cinque acte complet. Mori el 1918, per angina de pit, i va ser soterrat al Cementeri monumental de Mila.
Il Nerone
, completament musicat pero no pas enterament instrumentat, va ser de seguida completat en l'orquestracio per
Arturo Toscanini
,
Antonio Smareglia
i
Vincenzo Tommasini
, els quals van intentar respectar les indicacions i anotacions que Boito havia deixat. Entre una expectativa sense parango (el public esperava l'opera des de feia decennis), la tragedia fou estrenada a la
Scala
l'1 de maig de 1924 amb gran exit. No obstant l'exit inicial, la segona opera de Boito no s'ha mantingut al repertori.