Emile Zola

(1902)
Biografia
Naixement	(fr) Emile Edouard Charles Antoine Zola 2 abril 1840 Paris ()
Mort	29 setembre 1902 (62 anys) Paris (Tercera Republica Francesa)
Causa de mort	Mort accidental  ( Intoxicacio per monoxid de carboni )
Sepultura	Panteo de Paris (1908?) 48° 50′ 46″ N, 2° 20′ 46″ E  /  48.846198°N , 2.3461054°E  / 48.846198; 2.3461054 cementiri de Montmartre (?1908)
41e President de la Societe des gens de lettres 1895 ? 1896 ←  Aurelien Scholl ? Henry Houssaye  → 38e President de la Societe des gens de lettres 1891 ? 1894 ←  Ernest Hamel ? Jean Aicard  →
Dades personals
Religio	Ateisme
Activitat
Camp de treball	Literatura
Ocupacio	periodista politic , critic de teatre , critic literari , periodista , escriptor , poeta , escriptor de contes , assagista , dramaturg , critic d'art , novel·lista , fotograf
Activitat	1865  ?
Genere	Novel·la i conte
Moviment	Naturalisme i lliurepensament
Influencies	Honore de Balzac
Participa en
agost 1853	Congres d'Ais
Obra
Obres destacables (1869) Therese Raquin (segle XIX ) Les Rougon-Macquart (1880) Nana (1898) J’accuse…!
Localitzacio dels arxius	Biblioteca de la Universitat de Brown Biblioteca de la Universitat de Syracuse
Familia
Conjuge	Alexandrine Zola (1870–valor desconegut)
Parella	Jeanne Rozerot (1888–)
Fills	Jacques Rozerot   ( Jeanne Rozerot ) Denise Rozerot   ( Jeanne Rozerot )
Pares	Francois Zola   i  Emilie Aubert
Cronologia
1894-1906	Cas Dreyfus
Premis   Oficial de la Legio d'Honor
Signatura

Emile Zola ( Paris , 2 d'abril de 1840 - 29 de setembre de 1902 ), ^[1] amb el nom de naixement Emile Edouard Charles Antoine Zola , ^[2] fou un escriptor frances , considerat el maxim exponent del naturalisme . Va tenir un paper destacat en la revisio del proces a Alfred Dreyfus . ^[1]

Biografia [ modifica ]

L'unic fill de Francois Zola (1795-1847), enginyer italia nacionalitzat, i d'Emilie Aubert, nascuda a Beauce (Borgonya), va neixer a Paris. La familia es va instal·lar despres a Ais de Provenca i hi va coneixer, en morir el pare, greus dificultats economiques. A l'institut va compartir aula amb Paul Cezanne , gracies al qual va coneixer pintors com Claude Monet , Alfred Sisley , Camille Pissarro i Edouard Manet . Va tornar a la capital de Franca el 1858 . El 1859 , Emile Zola va suspendre dos cops seguits els examens del Baccalaureat . Com que no volia esdevenir una carrega per a la seva mare, va abandonar els estudis i es va posar a treballar. ^[2]

L'any 1862 , va entrar a la llibreria Hachette com a dependent. Rapidament descobert, va escriure la seva primera obra i va col·laborar en les secciones literaries de diversos diaris. A partir de 1866 , te com a amics Edouard Manet, Camille Pissarro i coneix tambe els germans Edmond i Jules Goncourt. Concep el projecte Rougon-Macquart, que acabaria el 1893 . Es va casar el 1870 amb Alexandrine Melay i, el mateix any, el diputat d'esquerres Alexandre Glais-Bizoin el contracta com a secretari. A partir de 1873 , mante contactes amb Gustave Flaubert i Alphonse Daudet . Coneix Joris-Karl Huysmans , Paul Alexis, Leon Hennique i Guy de Maupassant , que esdevindran fidels assistents a les sessions de Medan, poble prop de Poissy, on tenia una petita casa de camp, adquirida el 1878 . Es converteix en el cap de files dels naturalistes. El volum col·lectiu d'aquestes trobades, Les Soirees de Medan , es publicara dos anys despres. El 1886 , Zola trenca amb Paul Cezanne , que potser no s'equivocava a identificar-se amb el personatge Claude Lantier, pintor frustrat de L'obra . La publicacio de La Terra va aixecar polseguera: el Manifest dels cinc marca la critica de joves escriptors naturalistes. Inicia una relacio amb Jeanne Rozerot el 1888 , amb qui tindra dos fills.

No es va manifestar pas quan van arrestar Dreyfus el 1894. En canvi, a partir de 1895, Zola s'indigna per culpa de les campanyes antisemites, en concret, per la d'Edouard Drumont en La France juive i en el seu diari La libre parole . La degradacio publica de Dreyfus, el 5 de gener de 1895, el colpeix. El 16 de maig de 1896, publica l'article Per als jueus en Le Figaro com a reaccio a les campanyes de Drumont i es preocupa per l'honor del seu pais.

Aquesta implicacio, la seva estatura i el seu estatus com a cap de files del naturalisme, la seva independencia de les religions i dels diners, la seva eficacia retorica, van dur els partidaris de Scheurer-Kestner i Bernard Lazare a demanar-li que intervingues. Va dubtar, pero el setembre de 1897 va escriure a la seva dona que s'hi havia decidit. El 13 de gener de 1898 va publicar en el diari L'Aurore el famos ≪ J'accuse...! ≫ (carta al president de la Republica), cosa que va donar una nova dimensio al proces de revisio. Un proces de difamacio el va condemnar a un any de preso, la maxima pena prevista, i a una important multa (que, sumada als costos del proces, es va elevar a 7.500 francs i que va pagar l'escriptor Octave Mirbeau ). Hague de marxar a l'exili a Londres per evitar la reclusio. De tornada, un any despres, publica en La Verite en marche articles sobre la questio.

El 29 de setembre de 1902 , va morir asfixiat a casa seva per culpa d'una xemeneia embussada. Aquesta mort es considera accidental, pero tenint en compte els enemics que s'havia creat en vida (sobretot els anti-Dreyfus), la tesi de l'assassinat no s'ha pogut mai descartar del tot. Despres de morir, es va dur a terme una investigacio que no va dur cap conclusio probatoria.

Zola es troba enterrat al cementiri de Montmartre a Paris . Van traslladar-ne les cendres al panteo de Paris el 4 de juny de 1908 .

El 13 de gener de 1998 va tenir lloc una cerimonia al panteo, en presencia de la ministra de Justicia francesa, Elisabeth Guigou, per recordar el centenari de la publicacio de la carta oberta al president de la Republica, coneguda com a J'accuse . S'hi van pronunciar dos discursos: un, del primer ministre frances, Lionel Jospin, ^[3] i un altre del primer president honorari del Tribunal de Cassacio , Pierre Drai, sobre la questio del paper d'aquest tribunal en el desenllac de l' affaire Dreyfus .

Avui dia, Zola es considerat l'estendard del realisme i un dels escriptors francesos mes importants de tots els temps.

En catala, ha estat traduit per Narcis Oller , Miquel Marti i Pol , Alfons Maseres , Lluis Maria Todo , Margarida Casacuberta i Josep Maria Munoz i Lloret .

Afer Dreyfus [ modifica ]

El capita Alfred Dreyfus va ser un oficial d'artilleria francojueu de l'exercit frances. El setembre de 1894, la intel·ligencia francesa va descobrir que algu havia passat secrets militars a l'ambaixada alemanya. Els oficials superiors van comencar a sospitar de Dreyfus, tot i que no hi havia proves directes de cap delicte. Dreyfus va ser sotmes a un tribunal marcial, condemnat per traicio i enviat a l' Illa del Diable a la Guaiana Francesa.

El tinent coronel Georges Picquart va trobar proves que implicaven un altre oficial, Ferdinand Walsin Esterhazy, i va informar els seus superiors. En lloc de passar a alliberar Dreyfus, es va prendre la decisio de protegir Esterhazy i assegurar-se que el veredicte original no fos anul·lat. El major Hubert-Joseph Henry va falsificar documents que feien semblar que Dreyfus era culpable, mentre que Picquart va ser reassignat a l'Africa. No obstant aixo, les conclusions de Picquart van ser comunicades pel seu advocat al senador Auguste Scheurer-Kestner, que va assumir el cas, al principi de manera discreta i despres cada cop mes publicament. Mentrestant, la familia de Dreyfus i la familia i creditors d'Esterhazy van presentar mes proves. Sota pressio, l'estat major va organitzar la celebracio d'una cort marcial tancada del 10 a l'11 de gener de 1898, en la qual Esterhazy va ser jutjat a portes obertes i absolt. Picquart va ser detingut acusat de vulneracio del secret professional.

En resposta, Zola va arriscar la seva carrera i mes, i el 13 de gener de 1898 va publicar J'accuse...! ^[4] a la portada del diari parisenc L'Aurore . El diari estava dirigit per Ernest Vaughan i Georges Clemenceau , els quals van decidir que la polemica historia tindria la forma d'una carta oberta al president, Felix Faure . J'Accuse de Zola...! va acusar els mes alts nivells de l'exercit frances d'obstruccio a la justicia i antisemitisme en haver condemnat injustament Alfred Dreyfus a cadena perpetua a l'illa del diable. La intencio de Zola era que fos processat per difamacio perque les noves proves en suport de Dreyfus es fessin publiques. ^[5] El cas, conegut com l'afer Dreyfus, va dividir profundament Franca entre l'exercit reaccionari i l'esglesia catolica, d'una banda, i la societat comercial mes liberal, de l'altra. Les ramificacions van continuar durant molts anys; en el 100e aniversari de l'article de Zola, el diari catolic frances La Croix , es va disculpar pels seus editorials antisemites durant l'afer Dreyfus. ^[6] Com que Zola era un pensador i una figura publica francesa destacada, la seva carta va constituir un punt d'inflexio important en l'assumpte.

Zola va ser jutjat per difamacio criminal el 7 de febrer de 1898, i va ser condemnat el 23 de febrer i apartat de la Legio d'Honor . La primera sentencia es va anul·lar a l'abril per un tecnicisme, pero es va presentar una nova demanda contra Zola, que es va obrir el 18 de juliol. Seguint el consell del seu advocat, Zola va fugir a Anglaterra en lloc d'esperar al final del judici (en el qual va tornar a ser condemnat). Sense ni tan sols haver tingut temps d'empaquetar una mica de roba, va arribar a Victoria Station el 19 de juliol, l'inici d'una breu i infelic residencia al Regne Unit. Zola va visitar llocs historics l'Esglesia d'Anglaterra a l' Abadia de Westminster . ^[7] Despres d'allotjar-se inicialment a l’hotel Grosvenor, Zola va anar a l'hotel Oatlands Park de Weybridge i poc despres va llogar una casa anomenada Penn on va ser amb la seva familia durant l'estiu. A finals d'agost, es van traslladar a una altra casa a Addlestone anomenada Summerfield. A principis d'octubre la familia es va traslladar a Londres i despres la seva dona i els seus fills van tornar a Franca perque els nens poguessin reprendre la seva escola. A partir de llavors, Zola va viure sola a l'hotel Queen's, Norwood. ^[8] Va romandre a Upper Norwood des d'octubre de 1898 fins a juny de 1899. ^[9]

A Franca, les divisions furibundes sobre l'afer Dreyfus van continuar. El fet de la falsificacio del major Henry va ser descobert i admes a l'agost de 1898, i el govern va remetre la cort marcial original de Dreyfus a la Cort Suprema perque la revises el mes seguent, per les objeccions de l'Estat Major. Vuit mesos mes tard, el 3 de juny de 1899, el Tribunal Suprem va anul·lar el veredicte original i va ordenar un nou tribunal marcial militar. El mateix mes Zola va tornar del seu exili a Anglaterra. Tot i aixi, els anti-Dreyfus no es rendirien, i el 9 de setembre de 1899 Dreyfus va ser novament condemnat. Dreyfus va sol·licitar un nou judici, pero el govern va contrarestar oferint a Dreyfus un perdo (en lloc d'exoneracio), que li permetria sortir en llibertat, sempre que admetes ser culpable. Tot i que clarament no era culpable, va optar per acceptar l'indult. Mes tard, el mateix mes, malgrat la condemna de Zola, es va aprovar un projecte de llei d'amnistia que abastava ≪tots els actes delictius o faltes relacionats amb l'afer Dreyfus o que s'hagin inclos en un processament per algun d'aquests fets≫, indemnitzant Zola i Picquart, pero tambe tots els que havien inventat proves contra Dreyfus. Dreyfus va ser finalment exonerat completament pel Tribunal Suprem el 1906. ^[10]

Zola va dir sobre l'assumpte: ≪La veritat esta en marxa, i res no l'aturara≫. ^[4] L'article de Zola de 1898 es ampliament vist a Franca com la manifestacio mes destacada del nou poder dels intel·lectuals (escriptors, artistes, academics) en la formacio de l' opinio publica , els mitjans de comunicacio i l'estat. ^[11]

Obra [ modifica ]

• La Confession de Claude (1865)
• Therese Raquin (1867); traduccio catalana de Lluis Maria Todo : Therese Raquin (Barcelona: Edicions de 1984 , 2000)
• Madeleine Ferat (1868)
• Le Roman experimental (1880)
• Les Rougon-Macquart (cicle de novel·les sobre una familia)
  • La Fortune des Rougon (1871)
  • La Curee (1871?72)
  • Le Ventre de Paris (1873)
  • La Conquete de Plassans (1874)
  • La Faute de l'abbe Mouret (1875)
  • Son Excellence Eugene Rougon (1876)
  • L'Assommoir (1877); versio catalana de Carles Llorach-Freixes: La taverna (Martorell: Adesiara Editorial , 2019, col. D'aci i d'alla, 70. Versio teatral catalana d' Eduard Vidal i Valenciano i Rossend Arus : La taberna (Barcelona: F. Giro, 1884)
  • Une Page d'amour (1878)
  • Nana (1880); traduccio catalana de Miquel Marti i Pol : Nana (Barcelona: Edicions 62 , 1981)
  • Pot-Bouille (1882)
  • Au Bonheur des Dames : El paradis de les dames (1883)
  • La Joie de vivre (1884)
  • Germinal (1885); traduccio catalana d' Alfons Maseres : Germinal (Badalona: Edicions Proa , 1937; Barcelona: Proa/ Columna , 1994)
  • L'Œuvre (1886) ; traduccio catalana de Margarida Casacuberta: L'obra (Barcelona: Edicions Proa, A tot vent , 2006)
  • La Terre (1887); traduccio catalana d' Anna Maria Corredor : La terra (Barcelona: Edicions de 1984, 2012)
  • Le Reve (1888)
  • La Bete humaine (1890), traduida com a La bestia humana per Josep Maria Munoz i Lloret amb L'Avenc ^[12]
  • L'Argent (1891)
  • La Debacle (1892)
  • Le Docteur Pascal (1893)
• Les Trois Villes
  • Lourdes (1894)
  • Rome (1896)
  • Paris (1898)
• Les Quatre Evangiles
  • Fecondite (1899)
  • Travail (1901)
  • Verite (1903, publicada postumament)
  • Justice (incompleta)

Estil [ modifica ]

Zola va ser un dels primers a introduir una visio determinista i cientista dels personatges marginals, que ja no apareixien en la literatura com a exemple de llibertat o diferencia (com passava en el romanticisme ). Pretenia descriure tota la societat del moment, seguint l'exemple d' Honore de Balzac , sense excloure'n cap aspecte per desagradable que fos. Usa descripcions amb multitud de detalls tecnics, poc dialeg i tractant de ser objectiu com a narrador segons el seu ideal de positivisme , si be les seves obres estan plenes d'insinuacions i explicacions que deixen veure el judici moral de l'autor sobre els fets i personatges.

Vegeu tambe [ modifica ]

• Naturalisme .
• J'accuse...!

Referencies [ modifica ]

En altres projectes de Wikimedia :
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquidites