[ Traduccion automatica al espanol ]

Assumpcio Estivill Rius

Facultat de Biblioteconomia i Documentacio
Universitat de Barcelona

estivill@ub.edu

Resum [ Abstract ] [ Resumen ]

El novembre de 2005 va fer noranta anys de la creacio de l’Escola Superior de Bibliotecaries de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual la Facultat de Biblioteconomia i Documentacio de la Universitat de Barcelona es continuadora. El treball recull els textos i les imatges d’una exposicio organitzada per la Facultat per commemorar aquell aniversari. S’hi fa un recorregut historic per les distintes etapes que pauten l’evolucio del centre.

Presentacio

Els textos i les imatges que venen a continuacio formen part de l’exposicio “Una mirada retrospectiva: de l’Escola Superior de Bibliotecaries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentacio (1915?2005), inaugurada l’abril de 2005 per commemorar el norante aniversari de la creacio d’aquella Escola. Resumir aquests 90 anys d’historia ha estat una tasca de sintesi laboriosa. En les etapes inicials i finals, perque disposava de molta informacio i era dificil fer una tria ponderada dels aspectes mes substancials, i en la gran etapa de la postguerra, perque per a la majoria de nosaltres es mes desconeguda, i no tenim tanta documentacio facil d’explorar.

L’exposicio consta de sis moduls que es corresponen amb les etapes per les quals ha passat el centre des de la seva creacio i que coincideixen, fins a l’inici dels anys setanta, amb els periodes historics en que podriem analitzar els esdeveniments del pais al llarg del segle passat: l’etapa de la Mancomunitat, la de la dictadura de Primo de Rivera, la de la Republica, la llarga postguerra i l’inici de la transicio, que donen pas a la cinquena etapa de reconeixement universitari dels ensenyaments, i la de la integracio plena del centre en la Universitat de Barcelona. La creacio de l’Escola Superior de Bibliotecaries, tan unida als organs de govern catalans, i el fet que fins als anys vuitanta no tingues un reconeixement universitari, han influit en el seu desenvolupament tant pel que fa als aspectes positius com pel que fa als negatius, fins al punt que semblen topiques la seva puixanca en els moments politicament progressistes i la seva davallada en les etapes mes fosques de la nostra historia. Pero es aixi, i els papers que conservem ho fan ben pales.

Per tal de mostrar l’evolucio de la institucio, en cada una de les etapes es fa una breu introduccio al periode que serveix per establir-ne el context, i es dibuixen unes pinzellades, tambe succintes, sobre tres aspectes que s’han considerat centrals: l’organitzacio docent, el professorat i l’alumnat. En aquells periodes en que s’ha considerat convenient s’ha afegit un altre apartat, sobre projectes i innovacions. En el punt referent a les alumnes, s’ha prestat atencio a la seva insercio laboral. L’Escola es va crear amb l’objectiu de formar el personal que havia de tenir cura de les biblioteques populars creades en el marc del projecte dissenyat per Ors, pero des de les primeres promocions les alumnes van trobar sortides laborals en altres organismes, publics i del sector privat, i des del primer moment van tenir un reconeixement professional que no sempre es va correspondre amb la remuneracio adequada. Pero ja se sap que es va crear com una professio femenina perque es donava per descomptat que aixo abaratiria els costos, i el reconeixement economic va trigar decades a arribar. La insercio laboral de l’alumnat continua sent un dels nostres punts forts. Aquest tret distintiu es consequencia de la nostra tradicio i de la implantacio i el reconeixement social que des del primer moment va tenir el sistema bibliotecari impulsat per la Mancomunitat de Catalunya.

L’exposicio es complementa amb una serie de fonts primaries provinents de l’arxiu del centre. Son una petita mostra de la documentacio que s’hi conserva i documenten tant la vida administrativa com l’academica: reglaments de funcionament ?amb la copia del projecte manuscrit d’Eugeni d’Ors que es conserva a la Biblioteca de Catalunya?, plans d’estudis de cada una de les etapes, programes d’assignatures ?alguns dels quals son manuscrits i estan signats per professors com ara Carles Riba, Ferran Soldevila, Pere Bohigas o Jordi Rubio?, instancies de professors per concursar en les primeres convocatories de places de professorat ?com ara la de Manuel de Montoliu o la d’un jove Carles Riba de vint-i-tres anys?, treballs d’alumnes, programes d’activitats extra-academiques, publicacions del centre de cada etapa, projectes... Aquesta documentacio es pot veure a la Facultat de Biblioteconomia i Documentacio fins al final d’octubre de 2006, pero no es reprodueix ara amb els textos i les imatges de l’exposicio.

L’esquema de l’exposicio i el fet de voler facilitar la comparacio entre les diverses etapes han motivat que no s’emfasitzin moments i actuacions que considero importants, i que potser han quedat una mica desdibuixats. Per aixo, en aquesta presentacio en vull destacar dos que ajuden a comprendre una mica mes allo que som avui. Certament, n’hi ha d’altres, pero els de les primeres etapes son ja forca coneguts perque disposem de la historia de la institucio, i els dels darrers anys estan en la memoria de tots o de gairebe tots.

Es dilluns, 23 de gener de 1939, i ens parla Antoni Rovira i Virgili en les seves memories Els darrers dies de la Catalunya republicana : “Porto a la meva dona i al meu fill a casa d’un parent; tot just hi entrem espetega un nou bombardeig. En cessar el soroll surto al carrer amb la meva filla. Ella es dirigeix a l’Escola de Bibliotecaries. No hi ha classe, perque les classes estan suspeses a tots els establiments docents; tanmateix, hi vol anar; compren el caracter de comiat que tindra aquesta visita, i n’esta tota afectada”. El 31 de gener, tota la familia Rovira i altres intel·lectuals i carrecs del govern catala arribaven al Portus ?la Teresa, amb la resta del jovent, en el bibliobus del front. Una gran part del professorat de l’Escola es va exiliar; els qui es van quedar van ser fulminantment desposseits dels seus carrecs i van viure el seu propi exili interior, de vegades mes dur que l’estranyament fisic, ple de vexacions de tota mena. L’Escola va tornar a obrir les seves portes al final de maig. Era una Escola totalment desfigurada, on qualsevol acte comencava amb una missa del Espiritu Santo i on les alumnes i les antigues alumnes van haver de revalidar els estudis cursats durant el periode de la Republica. Entre les fonts documentals mes colpidores de l’arxiu hi ha les instancies d’aquestes noies, amb avals de caps de la Falange i d’autoritats religioses, en que sol·liciten cursar un esperpentic curs de convalidacio. S’hi poden consultar les instancies de Carme Ribe, Carme Bastardas, les germanes Rossell, les germanes Cot, Maria Cuguero i M. Teresa Boada, entre d’altres. Moltes d’aquestes professionals van formar part mes tard dels moviments de resistencia interior, i van treballar intensament perque la llengua catalana tornes a tenir un lloc en les col·leccions de les biblioteques populars i en la vida publica de les poblacions on estaven ubicades. Amb aquest record vull expressar el meu respecte pel treball d’aquestes dones sortides de l’Escola: les biblioteques publiques municipals tan rutilants de les quals ara gaudim no haurien estat possibles sense la continuitat que els va conferir el treball anonim de totes elles, fet en condicions adverses i sense els recursos necessaris.

Un altre tema que vull destacar es la percepcio universitaria de l’Escola i dels ensenyaments que es va tenir en cada una de les etapes fins a aconseguir el reconeixement oficial. Fins als anys vuitanta, el periode mes universitari de l’Escola van ser els seus anys inicials i, mes concretament, l’etapa d’Eugeni d’Ors. La denominacio del centre com a Escola “Superior” de Bibliotecaries, la seva ubicacio en el recinte de la Universitat Industrial, l’obligatorietat per part de les alumnes d’assistir a una conferencia setmanal, les classes que rebien als Estudis Universitaris Catalans, la seva participacio en el Seminari de Filosofia que dirigia el mateix Ors o els treballs que van publicar a Quaderns d’estudi, mostren aquesta vocacio universitaria en un sentit mes propiament academic i no tant en el professional.

Es en l’etapa posterior quan es van fer les primeres gestions, que no van prosperar, perque el centre adquiris caracter oficial per part de l’Estat i perque les seves titulades poguessin treballar com a auxiliars del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueologos . Ja en plena guerra, el Pla general d’ensenyament, elaborat l’estiu de 1936 pel Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), considerava els estudis de biblioteconomia com uns ensenyaments tecnics de nivell universitari i els situava al costat de la formacio d’aparelladors, de farmaceutics i de topografs. Tanmateix, no consta que la direccio de l’Escola, en aquells moments en mans de Jordi Rubio, s’impliques en l’elaboracio d’aquest Pla que, per les circumstancies del moment, no passa de ser un exercici teoric.

Tampoc no prosperaren les gestions personals que, a peticio d’algunes bibliotecaries, va fer el professor Joan Petit, davant de la Universitat, perque es crees una seccio a la Facultat de Lletres on les alumnes poguessin continuar els seus estudis. I es que la direccio del centre tenia una visio ben diferent dels ensenyaments, i en cap moment no es planteja que els estudis poguessin tenir un estatus universitari. Ben al contrari, l’any 1937 s’elabora un projecte per organitzar cursos adrecats a llicenciats per preparar-los per a la direccio de biblioteques ?evidentment en aquest cas no estaven limitats a dones. Es descartava, doncs, que les alumnes de l’Escola poguessin accedir a llocs de mes responsabilitat, i se les relegava a les seves funcions tradicionals en les petites biblioteques publiques de la xarxa o als llocs tecnics de la Biblioteca de Catalunya. Durant els anys de la Republica, l’Escola assoli les seves cotes mes altes pel que fa a la formacio de professionals, enceta un bon programa de publicacions, es converti en un laboratori de practiques per als projectes de les biblioteques populars, estrena relacions internacionals, fomenta les estades en practiques a l’estranger d’alumnes i de bibliotecaries, pero mantingue l’estatus del centre com una escola aillada que no tenia cabuda en el sistema educatiu oficial.

Al llarg dels anys de direccio de Felipe Mateu y Llopis, es reprengueren les gestions, timides i poc convincents, per tramitar l’oficialitzacio de l’ensenyament i de l’Escola. Pero la veritat es que la questio nomes interessava a les bibliotecaries, i el tema mai no es persegui amb la voluntat decidida de tirar-lo endavant, com tampoc mai no es planteja la reforma de l’Escola i dels ensenyaments amb la fermesa necessaria per procedir a l’actualitzacio. Nomes per la manca d’interes s’explica que a l’inici dels anys setanta el centre encara fos una institucio de caracter femeni i tingues pendent una reforma a fons de l’ensenyament.

Va ser la primera direccio femenina d’aquesta escola femenina la que li va donar el tomb definitiu. Rosalia Guilleumas va ser nomenada directora el 1973; el curs seguent, l’Escola acceptava alumnat masculi, adoptava el nom d’ Escola de Bibliologia amb un Pla d’estudis actualitzat i comencava les negociacions per al reconeixement oficial dels estudis i per a la seva integracio a la Universitat. Des del mateix 1973 se succeeixen els informes, les reunions, les negociacions i la cerca d’aliats. Tot plegat no era tan senzill, perque l’oposicio venia de molts fronts, i el mateix Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueologos no tenia una posicio unanime respecte a l’oficialitzacio dels ensenyaments i a la manera de dur-la a terme. A Catalunya tambe hi havia discrepancies sobre quin havia de ser el futur dels estudis i sobretot de l’Escola, i no pas per part del col·lectiu de bibliotecaries, que ho tenia molt clar. Cap a la meitat dels anys setanta va causar molt de rebombori entre les professionals una carta signada per una serie d’intel·lectuals del pais que s’oposaven a la integracio de l’Escola a la universitat estatal i que reivindicaven que l’Escola romangues sota la tutela de la Diputacio i, en tot cas, adscrita, pero mai integrada, a la Universitat de Barcelona. La carta ?de to paternalista vers les bibliotecaries? estava encapcalada per Jordi Rubio i Balaguer, i la signaven Pere Bohigas, Miquel Coll i Alentorn, Joaquim Molas, Salvador Espriu, Josep M. Ainaud, Rafael Jimenez de Parga, Josep Trueta, Josep Benet, el pare Taxonera i l’abat de Montserrat, entre d’altres ?per descomptat, tots eren homes. Certament, a Jordi Rubio i Balaguer se li ha de reconeixer ?i se li reconeix? tota la tasca que va fer per professionalitzar l’Escola durant els anys trenta i la seva labor intensa al capdavant de la Biblioteca de Catalunya i de les biblioteques populars, pero, amb tots els matisos que es vulguin, la seva visio de l’Escola no passa de ser la d’un centre que havia de formar personal eficient pero amb categoria d’auxiliar, amb capacitats de decisio molt restringides i sense responsabilitats de gestio.

Finalment, el 1978 es va publicar el decret de creacio dels estudis. Les directrius oficials dels ensenyaments encara van trigar, i no es van fer publiques fins al 1981. L’any seguent, l’Escola es convertia en la primera escola universitaria de l’Estat ?com diu Carme Mayol, un altre exit de Rosalia Guilleumas, ja que en teoria la creacio d’un ensenyament nou havia de fer-se en el si de la Universitat i no en una escola que administrativament en restava al marge. Tal com havien reclamat aquells intel·lectuals catalans, l’Escola queda adscrita a la Universitat de Barcelona per als efectes academics, i va romandre sota la tutela de la Diputacio de Barcelona per a tots els altres. Aquesta adscripcio inicial va ser la causa d’un proces llarg, dificultos, i en certa manera doloros, d’integracio a la Universitat, ja que les circumstancies politiques dels anys vuitanta i noranta no afavoriren els traspassos de competencies i d’institucions entre les administracions. Per aixo la inevitable integracio del centre a la Universitat, que avui vivim d’una manera tan natural, no es produi fins ahir mateix, el gener de 1999.

L’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentacio te, doncs, una llarga historia que ara celebrem. Les pagines seguents ens la volen recordar d’una manera sintetica, sobretot perque les institucions que estan tan arrelades tenen un futur molt mes llarg que el seu passat, i aquest ens ofereix molts exemples de bones i males practiques de les quals podem aprendre a encarar el futur amb molta mes fermesa i seguretat.

1915?1924: Creacio i inicis de l’Escola Superior de Bibliotecaries

El 3 de novembre de 1915 comencaven les classes a l’Escola Superior de Bibliotecaries a l’edifici del Rellotge del recinte de la Universitat Industrial. Despres de superar l’examen selectiu d’ingres, s’hi havien matriculat vuit noies atretes per les noticies dels nous ensenyaments publicades en la premsa i per la personalitat d’Eugeni d’Ors, director de l’Escola.

≪Un dia s’escaigue que vaig veure anunciada [...] [a La Veu de Catalunya ] la proxima creacio d’una Escola de Bibliotecaries. [...] Quina en fora que entre els professors d’aquella Escola hi hagues l’Eugeni d’Ors! [...]
≫En anar a matricular-me, vaig preguntar al funcionari que feia les inscripcions:
≫? Que sap qui seran els professors de l’Escola?
≫? No senyoreta... Crec que el director es l’Eugeni d’Ors, pels altres s’estan fent gestions i no es pot dir res encara.
≫Quina alegria! Ja sabia prou...! Tindria per mestre l’Eugeni d’Ors!≫
(Consol Pastor, “Eugeni d’Ors”, 1950).

Alumnes de la primera promocio. D’esquerra a dreta: Maria Roca, Anna Ribalta,
Consol Pastor, Dolors Hostalrich, Montserrat Fabregas i Maria Rossell (1915 o 1916)

L’Escola formava part del projecte de creacio d’una xarxa de biblioteques populars que havia d’estendre’s per tot Catalunya, i que responia a una aspiracio reclamada durant anys. Eugeni d’Ors, que va formalitzar l’organitzacio d’aquests serveis bibliotecaris, va preveure la creacio d’una escola especial que formes el personal que havia de fer-se carrec de les biblioteques i en va dissenyar el perfil professional:

• El personal havia de ser femeni, per una questio de costos i per assegurar, segons deia Ors, que fos de primera categoria i ben triat. Tambe argumentava que a la tasca educativa i de missio que havien de tenir les biblioteques esqueia mes la idiosincrasia femenina. Aixi mateix, era una questio d’estetica, ja que el personal femeni refermaria “el caracter atractivol, amable, de netedat i coqueteria que volem donar a les nostres instal·lacions”.
• Havia de tenir una preparacio especial que no fos unicament tecnica, sino tambe “d’humanitats en general, de cultura superior, d’espiritualitat elevada [...]”.
• Havia de continuar mantenint contacte amb les fonts educatives mitjancant cursets, reunions, etc.

La concepcio de tot el projecte era moderna i modelica per al seu temps, sobretot en aquest apartat de la formacio del personal, en el qual fins i tot es preveia la formacio continuada. I si be els arguments a favor d’una escola femenina avui no serien politicament correctes, el projecte donava una sortida laboral i, conseguentment, una certa independencia a les noies de classe mitjana, sobretot de families intel·lectuals, que serien les alumnes del centre.

La creacio de la xarxa de biblioteques populars, que va comencar a funcionar el 1918, una vegada graduada la primera promocio de bibliotecaries, i la de l’Escola Superior de Bibliotecaries s’inserien respectivament dins l’obra de cultura i del projecte educatiu de la Mancomunitat presidida per Enric Prat de la Riba. Premonitoriament, l’Escola es va ubicar dins del recinte de la Universitat Industrial, que acollia, juntament amb ensenyaments de caracter tecnic, institucions i laboratoris d’investigacio, i que pretenia ser una alternativa moderna a la sordidesa que impregnava la universitat oficial. La integracio fisica de l’Escola dins d’aquest recinte va afavorir les relacions amb altres escoles i instituts, i enriqui les possibilitats de vida social i cultural de les estudiants.

Eugeni d’Ors, primer director de
l’Escola Superior de Bibliotecaries

Que estudiaven les alumnes

Per poder entrar a l’Escola, les candidates havien de tenir 17 anys i havien de superar un examen selectiu d’ingres equivalent als coneixements de batxillerat ?no s’exigia aquest titol perque, ates el nombre reduit de noies que seguien aquest ensenyament, aixo hauria limitat molt el nombre de candidates. Una vegada superat l’ingres, que tenia unes places d’acces limitades, els estudis duraven tres anys i s’hi impartien les assignatures seguents:

Primer curs : Bibliologia, Llati, Gramatica catalana, Teoria i historia de la cultura, Principis i desenvolupament de les ciencies fisiques i naturals.
Segon curs : Biblioteconomia, Llati, Grec, Classificacio de les ciencies, Historia de la literatura general i espanyola, Historia de la literatura catalana.
Tercer curs : Bibliografia i nocions de paleografia, Grec, Etica i dret usual, Historia de l’art, Geografia general, Practiques de biblioteques.

En acabar el tercer curs, les alumnes havien de passar un examen de revalida que amb els anys s’ana perfilant fins que, el 1920, va quedar fixat en tres proves: coneixements teorics i practics sobre el servei de biblioteques, coneixements sobre les materies culturals del pla d’estudis ?amb traduccions del grec i del llati?, i coneixements de llengues modernes.

Alumnes de les dues primeres promocions a la classe del professor Lluis Segala.
A la taula de l’esquerra: Merce Farnes, Olga Kirchner, Modesta Casellas, Teresa Hostalrich,
Ma. Lluisa Pelegri, Concepcio Pelegri, i Dolors Hostalrich. A la taula de la dreta:
dues alumnes d’esquena sense identificar, Magdalena Puig, Merce Enrich, Montserrat Fabregas,
Anna Ribalta i Consol Pastor. A la pissara, Ma. Lluisa Omedes (1916 o 1917)

L’any 1920, aprofitant la destitucio d’Eugeni d’Ors dels carrecs oficials, es va dur a terme la primera reforma del pla d’estudis, que consisti sobretot en un increment de les hores dedicades a les materies tecniques. El grec va desapareixer gairebe del pla d’estudis i el tercer curs es va dedicar exclusivament a les practiques, que consistien tant en estades en biblioteques com en el treball practic que es feia a l’aula sota la direccio de Jordi Rubio, director de la Biblioteca de Catalunya des de 1914 i de les biblioteques populars des d’aquell mateix any.

Fidel al projecte inicial, l’Escola participa activament en l’organitzacio de les reunions anuals de bibliotecaries que es van iniciar l’any 1918 sota la responsabilitat de la Direccio Tecnica de les biblioteques populars. Les reunions tenien l’objectiu de proporcionar un espai de trobada de les bibliotecaries i facilitar-los eines per a la seva propia formacio. Amb Jordi Rubio de director de la xarxa de biblioteques, les reunions se sistematitzen i assoleixen un nivell professional i d’estudi.

Qui eren el professors

Entre els valors mes destacats de l’Escola Superior de Bibliotecaries hi ha el del professorat que hi impartia classes. Entre 1915 i 1924 hi ensenyaren, entre d’altres, Ramon d’Alos-Moner, Rafael Campalans, Pompeu Fabra, Jaume Masso i Torrents, Manuel de Montoliu, Lluis Nicolau d’Olwer, Eugeni d’Ors, Joan Palau Vera, Carles Riba, Jordi Rubio, Lluis Segala i Ferran Valls i Taberner. Tots ells eren professors universitaris o tenien carrecs de responsabilitat en departaments i institucions de la Mancomunitat. Durant aquest mateix periode, Eugeni d’Ors, Joan Palau Vera i Lluis Segala exerciren el carrec de director del centre.

Professors i secretaria de l’Escola Superior de Bibliotecaries

Excursio a les Planes. Primera fila, d’esquerra a dreta: Ramon d’Alos-Moner, Maria Lois, Consol Pastor,
Aurelia Sabanes,Maria d’Abadal, Maria Montaner i Carme Font. Segona fila, d’esquerra a dreta:
Jordi Rubio, Alexandre Gali, Rafael Campalans, Concepcio Gerones, Josep Marti i Sabat,
Josefina Coll i Alentorn i Lluis Segala (1921 o 1922)

On treballaven les alumnes graduades

Si be, en principi, l’Escola havia d’atendre la formacio del personal de les biblioteques populars, les alumnes graduades aviat trobaren altres vies d’insercio laboral. Hi ha constancia que el 1922, quatre anys despres que la primera promocio de bibliotecaries acabes els seus estudis, hi havia antigues alumnes que treballaven en biblioteques dels organismes seguents: Centre de Lectura de Reus, Centre Excursionista de Catalunya, Associacio d’Enginyers Industrials, Associacio de Premsa Diaria, Institut de Cultura per a la Dona, Cambra de Comerc i Navegacio, Cambra Oficial del Llibre, Cercle Artistic de Barcelona, Junta de Ciencies Naturals, Biblioteca Massana i Foment de les Arts Decoratives. Des del primer moment hi hague un mercat de treball ampli i diversificat que acollia aquestes professionals i que anava molt mes enlla del que s’havia previst inicialment.

Alumnes de la promocio de 1925. D’esquerra a dreta: Maria Fontsere, Engracia Miquel,
M. Consolacio Llauger, Martina Pascual, Josefina Ibars i Montserrat Cumellas (1925)

1924?1930: Un canvi d’identitat i de principis

La destitucio d’Eugeni d’Ors, l’any 1920, va provocar una primera crisi en el si de l’Escola i de les biblioteques populars que no va tenir gaires consequencies, llevat de protestes no formalitzades d’alumnes i de bibliotecaries. Va ser molt mes greu la crisi que es comenca a gestar el setembre de 1923 amb el cop d’estat de Primo de Rivera i que culmina el 1925 amb la supressio definitiva d’una Mancomunitat ja molt diluida. Per a les institucions i escoles de la Universitat Industrial, el punt d’inflexio del proces de desfeta es va produir l’abril de 1924, quan, arran d’una nota despectiva del diputat Darius Rumeu adrecada al professor belga George Dwelshauvers, uns 150 professors van ser destituits o van dimitir dels seus carrecs en solidaritzar-se amb el professor.

A diferencia d’altres escoles del recinte, que van ser suprimides arran de l’incident desafortunat i de la situacio politica que s’esdevingue amb el directori militar, l’Escola Superior de Bibliotecaries va sobreviure. Tanmateix, va experimentar canvis profunds d’orientacio i organitzacio, de pla d’estudis i de professorat, que coincidiren tambe amb un trasllat de local.

Grup d’alumnes i personal docent de l’Escuela Superior para la Mujer a l’escalinata de la Casa dels Canonges (cap al 1928)

Entre l’octubre de 1924 i el 1930, l’Escola tingue dos emplacaments diferents. Primer va ocupar part de la planta baixa del Palau de la Diputacio, al carrer del Bisbe ?uns espais que no tenien la lluminositat de l’antiga Escola i que, en canvi, presentaven una certa deixadesa que donava la impressio de transitorietat. Posteriorment, al final del curs 1927?28, es va traslladar a uns locals mes nobles de la Casa dels Canonges, al mateix carrer, on ocupava unes sales de la planta baixa i de la planta principal. El trasllat va significar l’allunyament d’altres centres d’ensenyament, i va tenir repercussions importants en la vida social i cultural de l’Escola i en la de l’alumnat.

Organitzacio docent

El pas de l’Escola Superior de Bibliotecaries a l’Escuela Superior para la Mujer ?despres d’un periode de castellanitzacio de la primera denominacio? es va produir el juliol de 1925, coincidint amb la supressio definitiva de la Mancomunitat. Els papers oficials ho deixen ben clar: s’elimina l’antiga escola i se’n crea una de nova que tindra una orientacio, uns objectius i una organitzacio diferents. L’Escuela Superior para la Mujer va passar a dependre de la Diputacio de Barcelona i es va convertir en un conglomerat d’estudis que incloia, entre altres ensenyaments, la carrera de Bibliotecaria, Archivera y Funcionaria. Des de bon comencament, el curs preparatori per a l’ingres a la carrera de bibliotecaria es va intentar transformar, sense gaire exit, en uns ensenyaments de cultura general que preparessin per a tasques d’auxiliar administrativa, i es van iniciar ensenyaments d’idiomes i de Belles Arts. Cap al final del periode va comencar a funcionar una Escuela de Institutrices, i es van presentar propostes per posar en marxa ensenyaments de peritatge mercantil i de batxillerat. En la majoria dels casos, pero, aquests ensenyaments no passaven de ser unes quantes assignatures soltes i sense gaire coherencia interna que duplicaven la formacio que es donava en altres institucions, com ara l’Escola Professional per a la Dona o l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona.

Quan, l’octubre de 1924, es van reprendre les classes despres de la destitucio del professorat, la reestructuracio del centre encara no s’havia dut a terme. Formalment, el pla d’estudis era molt similar al de l’etapa anterior, llevat que en l’examen d’ingres no hi va haver cap limit en l’acces, que l’assignatura Historia de Catalunya va ser substituida per una Historia de los pueblos neolatinos i que tota la comunicacio interna i externa es feia en castella. El nou pla d’estudis de la carrera de Bibliotecaria, Archivera y Funcionaria es va posar en marxa el curs 1925?26. Mantenia l’examen d’ingres i el de revalida, pero els requisits d’acces es rebaixaren, tant pel que fa a l’edat d’entrada com pel que fa als coneixements exigits. La distribucio d’assignatures al llarg dels tres anys de l’ensenyament era la seguent:

Primer curs : Latin, Archivologia historica, administrativa y comercial, Teoria e historia de la cultura, Literatura (preceptiva y literatura espanola), Conocimientos generales de las ciencias puras y aplicadas a la industria y al comercio y su clasificacion.
Segon curs : Latin y nociones de griego, Historia del arte, Bibliologia y bibliografia, Biblioteconomia, Literatura (literaturas orientales, clasicas, europeas y americanas), Conocimientos generales de las ciencias puras y aplicadas a la industria y al comercio y su clasificacion, Rudimentos de derecho e instituciones de derecho administrativo.
Tercer curs : Practicas de catalogacion y del servicio de biblioteca, Practicas de transcripcion y de interpretacion de documentos paleograficos, y de clasificacion de archivos y museos.

Dos trets destaquen del nou plantejament dels ensenyaments: l’ampliacio del seu abast per donar cabuda a la formacio en arxius i la descatalanitzacio dels continguts. Per a la resta, els programes historicistes i funcionarials de les assignatures, tan diferents dels de l’etapa anterior, i el record d’algunes alumnes i de Joana Casals, secretaria del centre de 1925 a 1939, revelen que el contingut de les classes experimenta una degradacio paral·lela a la de la institucio. Si que cal esmentar que el 1925 i el 1926 es va demanar a la Diputacio que inicies els tramits perque la carrera adquiris caracter oficial en l’ambit estatal, pero la peticio no prospera.

Classe de la carrera de bibliotecaria, arxivera i funcionaria (1927 o 1928). Professor: Manuel Ramos
o Manuel Rubio. Dretes: Isabel Martina, Carlota Pomes, Pilar Bertran, Paquita Lerin i Julia Martina.
Assegudes: Maria Marine, Teresa Sanjoan, Concepcio Caterineu, Maria dels Angels Royo
i Maria Lluisa Rafart (1927 o 1928)

Qui era el professorat

En comencar el curs 1924?25, del cos de professorat de l’Escola nomes quedaven en actiu Lluis Segala, que continua sent-ne director fins al 1930, Josep Marti i Sabat, Consol Pastor i la secretaria Petronel·la Tuca, substituida per Joana Casals quan va morir. El professorat nou no tenia, ni de bon tros, el prestigi del professorat destituit. Les assignatures tecniques van estar a carrec de Jaume Barrera, director de la biblioteca del Seminari Conciliar de Barcelona, Manuel Ramos, Manuel Rubio i Miguel Agelet ?tots tres funcionaris del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueologos. Sense ser-ne professor, Eduard Toda va continuar la seva relacio amb l’Escola, iniciada durant el periode anterior, amb l’organitzacio d’estades anuals amb les alumnes al castell d’Escornalbou, on els impartia classes de restauracio de llibres que, amb els anys, recordaven amb afecte. Toda va ser nomenat professor el 1930. Jordi Rubio, que va conservar els carrecs de director de la Biblioteca de Catalunya i de les Biblioteques Populars, va continuar com a responsable de les Practiques de catalogacio i de servei de biblioteca durant tot el periode, pero es va mantenir molt al marge de l’Escola. Carlota Pomes, alumna de la promocio de 1929, recorda les seves classes com l’aspecte mes positiu de la carrera, ja que gracies a la seva dedicacio les alumnes adquiriren una formacio professional que d’altra manera no haurien aconseguit.

Excursio al castell d’Escornalbou. Primera fila: Dolors Biader i Joana Casals.
Segona fila: Teresa Malagelada, Eduard Toda, Concepcio Caterineu,
Merce Barjau i Pilar Bertran (cap al 1926)

Les alumnes i la seva insercio laboral

Les alumnes de l’Escola, com la resta d’estudiants de la Universitat Industrial, es van implicar decididament en la protesta de 1924, i fins i tot es van adrecar a la direccio del centre perque no deixes “d’adherir-se a aquest acte de companyonia”, ja que elles estaven “disposades a secundar qualsevol iniciativa encaminada a assolir el be de les coses de la nostra terra”. Justa Ballo, Teresa Cabanach, Dolors Jue i M. Lluisa Rivas abandonaren els estudis en senyal de protesta. Despres d’aquests fets, i al llarg de tota l’etapa, la vida a l’Escola no fou tan activa culturalment i socialment com en l’anterior. A part de visites a biblioteques i de l’anada a Escornalbou, les alumnes tenien poques oportunitats d’eixamplar els seus horitzons. Fins i tot es va deixar d’organitzar la ja tradicional Reunio de Bibliotecaries.

La bona acceptacio laboral de les alumnes continua en la linia iniciada els primers anys. Pero, malgrat l’ampliacio dels estudis en el camp dels arxius, els llocs de treball continuaren sent sobretot les biblioteques populars, a les quals s’afegiren les biblioteques creades per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis i les caixes de Sabadell i de Mataro. La Biblioteca de Catalunya, les biblioteques de la Universitat de Barcelona, algunes biblioteques d’editorials i biblioteques especialitzades ?com ara la de l’Academia de Ciencies Mediques i la del Col·legi d’Advocats? foren altres destinacions de les alumnes graduades de l’Escola.

Visita a la biblioteca de Manresa. Les germanes M. Lourdes i Josepa Sola
apareixen a l’esquerra de la fotografia i Joana Casals, a la dreta (1929)

1930?1939: La visio professional i academica

La caiguda de Primo de Rivera el gener de 1930 va tenir repercussions immediates. El president de la Diputacio, Mila i Camps, va ser cessat i substituit per Joan Maluquer, que va canviar radicalment els objectius de l’organisme amb vista a recuperar els instruments i les institucions de l’etapa anterior. A l’Escuela Superior para la Mujer els canvis tampoc no es van fer esperar. Alexandre Gali va ser nomenat director interi del centre l’abril de 1930 perque procedis a la reorganitzacio. El curs acaba amb normalitat: es feren els examens corresponents i l’excursio a Escornalbou. Tanmateix, al final de juny el Ple de la Diputacio suprimia la que ja s’anomenava Escola Superior per a la Dona, i quinze dies despres creava l’Escola de Bibliotecaries, continuadora de la que havia estat creada per la Mancomunitat “i destruida per diputats provincials del periode de la Dictadura”.

Alumnes de segon curs de l’Escola de Bibliotecaries (curs 1932?33)

Durant una bona part del periode, l’Escola va continuar ubicada a la Casa dels Canonges, on el veinatge amb la Biblioteca de Catalunya i la Central Tecnica de Biblioteques Populars propicia les bones relacions i els projectes comuns estroncats en el periode anterior. El marc de 1931, l’Ajuntament cedia a la Diputacio els locals de l’antic Hospital de la Santa Creu que havien d’acollir aquelles tres institucions. El canvi de residencia va tenir lloc durant la guerra civil. L’Escola hi queda instal·lada l’agost de 1937 ?el 2 de setembre s’hi celebrava un claustre de professors que prenia possessio del nou estatge. Els espais interiors eren amplis i sobris, i tant el vestibul com la secretaria i la sala de professorat tenien molt de caracter; les aules, mes aviat fosques i una mica tristes, s’ompliren de vida amb el mobiliari, els detalls ornamentals ?que encara eren els que Eugeni d’Ors havia triat? i, sobretot, amb la presencia de les alumnes.

Organitzacio docent

La reorganitzacio dels ensenyaments va ser efectiva tan aviat com va comencar el curs 1930?31. Va consistir primordialment en un retorn als plantejaments inicials perque ho feien recomanable “l’eficacia i la utilitat” de l’antiga Escola, la supervivencia de les biblioteques creades en aquell periode i la possibilitat de crear-ne de noves. En l’estructura antiga nomes s’introduien alguns retocs, resultat de l’experiencia. Per exemple, se’n va suprimir el curs preparatori per a l’ingres. Tambe es va posar fi drasticament a la modalitat de l’ensenyament lliure del periode anterior perque la docencia practica ho aconsellava i perque, com deia Jordi Rubio a una alumna, “l’ambient de cordialitat i responsabilitat col·lectiva que procurem que es respiri a l’Escola [...] te tanta importancia com els estudis per a la formacio de les bibliotecaries”.

El pla d’estudis que va entrar en funcionament l’octubre de 1930 exigia que les candidates tinguessin un minim de 16 anys i recuperava un rigoros examen d’ingres: de 314 candidates presentades a les proves entre 1930 i 1938, nomes les van superar 126 (el 40 %). Mantenia una revalida similar a la de les etapes anteriors, que a partir de 1934?35 va incorporar l’avaluacio del treball final de carrera, obligatori des de 1931. Tambe es van catalanitzar els continguts dels estudis i es van eliminar les assignatures d’arxivistica. Al llarg dels tres anys de formacio, les alumnes estudiaven les assignatures seguents:

Primer curs : Historia de la civilitzacio, Historia de Catalunya, Llengues classiques, Principis i desenrotllament historic de les ciencies, Historia del llibre i nocions de paleografia, Historia de l’art.
Segon curs : Historia de la civilitzacio, Literatura general, Literatura catalana, antiga i moderna, Tecnica de biblioteques, Bibliografia, seleccio de llibres i llibre infantil, Llengues classiques.
Tercer curs : Literatura espanyola, antiga i moderna, Restauracio de llibres, Practiques.

En aquesta etapa tambe hi va haver intents timids de formalitzar els estudis. El Pla general d’ensenyament del Consell de l’Escola Nova Unificada (1936) els incloia i els assignava un rang universitari juntament amb altres escoles tecniques ?d’aparelladors, de topografs, de farmaceutics, etc.?, pero el Pla no va prosperar. Tampoc no van tirar endavant les gestions personals de Joan Petit ?en resposta al desig de moltes bibliotecaries? perque la Universitat acollis una seccio dins de la Facultat de Lletres que fos continuacio dels ensenyaments de l’Escola. De fet, durant aquests anys el centre resta totalment al marge de la Universitat.

Alumnes de tercer curs amb Jordi Rubio i Balaguer. Asseguts a la primera fila, d’esquerra a dreta:
Ramona Masvidal (primera), Rosa Leveroni (tercera), Jordi Rubio, Merce Marti (sisena)
i Maria Serrallach (setena). A la segona fila, d’esquerra a dreta: Antonia Pares (primera),
Josefina Morato (segona), Aurora Diaz Plaja (tercera) i Maria Condeminas (desena) (1933)

Qui era el professorat

En la reestructuracio de 1930, la renovacio del professorat tambe va ser drastica. De l’antiga plantilla nomes Eduard Toda i la secretaria Joana Casals romangueren al centre. Per contra, hi retornen professors de la primera etapa. Rafael Campalans, Feliu Elias, Jaume Masso, Manuel de Montoliu, Lluis Nicolau d’Olwer, Marcal Olivar, Joan Petit, Carles Riba, Ferran Soldevila, Miquel Vintro i Joaquim Xirau s’encarreguen de les assignatures generals; Ramon d’Alos-Moner, Pere Bohigas i Jordi Rubio son els professors de les assignatures especialitzades, i Justa Ballo i Encarnacio Ribas fan de professores auxiliars. Consol Pastor, que el 1928 va ser nomenada bibliotecaria de l’Escola, continua ocupant aquest carrec.

Un programa ben complet, academic, cultural i social

Sota la batuta de Jordi Rubio, que va ser el director del centre al llarg de tot el periode, l’Escola va viure la millor de les seves etapes. Va recuperar una activitat academica molt intensa, amb metodes pedagogics actius. Des de 1930 va tornar a col·laborar en l’organitzacio de la Reunio de Bibliotecaries i en plena guerra va organitzar un curs d’especialitzacio en Sales de lectura infantil i va col·laborar en la salvaguarda del patrimoni. Els treballs de final de carrera de les alumnes van ser una formula excel·lent per analitzar la realitat bibliotecaria del pais, formular estats de la questio, analitzar serveis, fer treballs bibliografics, etc., i van ser la base per iniciar un programa solid de publicacions. L’Escola, i sobretot el seminari de Practiques que dirigia Jordi Rubio, va ser una mena de laboratori d’assaig per tirar endavant projectes que interessaven a les biblioteques ?aqui van sorgir, el 1938, els Cercles d’Estudi especialitzats en temes concrets. Per primera vegada, les alumnes i les bibliotecaries van tenir l’oportunitat de gaudir de beques i d’ajudes per fer estades en centres estrangers, i les relacions amb l’exterior foren intenses, sobretot arran de la celebracio a Madrid i a Barcelona del segon congres de l’IFLA el 1935. Ja des de 1930, l’Agrupacio Escola de Bibliotecaries fou l’encarregada d’organitzar nombroses activitats culturals i festives, representacions teatrals, excursions, etc. “Beaucoup d’air circule. L’Escola ne veux pas rester isolee” ?deia Michel Plault referint-se a la institucio.

II Congres Internacional de Biblioteques i Bibliografia (1935). Jordi Rubio es el segon, dret, des de la dreta

5e aniversari de l’Agrupacio Escola de Bibliotecaries. Dinar a Miramar (1936). Primera fila, d’esquerra a dreta:
Ramon d’Alos-Moner, Emma Gifre, Maria Serrallach, Maria Cuguero, Jordi Rubio i Balaguer,
Jaume Masso i Torrents, Rosa Leveroni, Joana Casals i Ferran Soldevila. A la segona fila,
Carles Riba es el primer des de la dreta, Marcal Olivar, el quart, i al seu darrere, Joan Petit

Les alumnes i la seva insercio laboral

A hores d’ara, la carrera era coneguda i ben atractiva per a una joventut femenina que aspirava a una certa independencia, ja que en graduar-se tenia totes les possibilitats de trobar feina. Durant els anys trenta es crearen onze biblioteques populars noves, a mes del bibliobus del front i els seus serveis centrals; s’amplia la xarxa de la Caixa d’Estalvis, i amb l’autonomia universitaria foren unes quantes les bibliotecaries que van comencar a treballar en biblioteques i seminaris de la Universitat. Altres llocs de treball que acolliren alumnes van ser l’Institut Balmes, el Servei Meteorologic de Catalunya, l’Associacio de Mestres i l’Escola d’Estudis Socials. L’oferta era superior a la demanda, ja que de les deu places convocades el 1937 per a biblioteques d’instituts de secundaria, nomes se’n va cobrir una. Tambe hi ha constancia de bibliotecaries que van marxar del pais en plena guerra i que van poder treballar en biblioteques de l’estranger.

Grup d’alumnes de l’Escola als jardins de Montjuic. Assegudes: Martina Aragay i Roser Leveroni.
Primera fila: Montserrat Marti, Maria Riera, alumna no identificada, Carmina Bayo, alumna no identificada,
Anna Carrasco, Teresa Rovira, Carolina Lleonart, Carme Bastardas i alumna no identificada.
Segona fila: Maria Dolors Torres, alumna no identificada, Rosa Ricart, Carme Teixidor
i Montserrat Carrenca (12 de febrer de 1938)

L’Escola va funcionar ininterrompudament durant tota la guerra, sovint en condicions molt dificils. La docencia es va interrompre el 23 de gener de 1939, tres dies abans de la caiguda de Barcelona, perque el bombardeig constant sobre la ciutat va impedir continuar-hi treballant. Quan torna a obrir les portes, cap a la fi del curs de 1939, poc quedava d’aquella institucio que Rosa Leveroni evoca aixi en una nota autobiografica:

≪Filla d’aquella, encara felic burgesia barcelonina [...] vaig neixer al tombant de la segona decada d’aquest segle. [...] Als set [anys] anava a les Dames Negres, mes tard vaig tenir una mestressa exemplar. Musica, idiomes i tots els llibres que em queien a les mans. Res mes fins al tombant decisiu de l’Escola de Bibliotecaries de l’any 1930, on durant tres cursos vaig fer els descobriments mes importants de la meva vida.≫

1939?1982: De la llarga postguerra i la transicio

Amb l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, l’Escola va romandre tancada fins al maig de 1939. Aquell mes es van reprendre les activitats amb l’organitzacio d’un curset que havia de servir per convalidar les titulacions de les alumnes graduades durant el periode rojo-separatista . El centre va passar a dependre de la Diputacio de Barcelona, i Jose M. Nunez Jover, professor de l’Escuela Superior para la Mujer, va actuar de director interi fins al nomenament de Ferran [Fernando] Valls i Taberner, professor de l’Escola Superior de Bibliotecaries i un dels liders de la protesta de la Universitat Industrial el 1924 ?certament, la guerra va provocar una esquerda profunda en la societat civil. Despres d’una certa indecisio, l’Escola es va denominar Escuela de Bibliotecarias, en castella, es clar.

Visita de les alumnes de tercer curs de l’Escuela de Bibliotecarias a la Biblioteca
de la Universitat de Barcelona (1945)

Per a l’Escola, la victoria franquista va significar un daltabaix mes gran que el que havia patit durant la dictadura anterior. Es repetiren els mateixos esquemes ?cessament del professorat, canvi de pla d’estudis, castellanitzacio absoluta?, pero al final dels anys trenta la institucio era mes madura i solida. Per aixo, la llarga etapa seguent, caracteritzada per la imposicio d’una ideologia unica, la mediocritat, l’estancament, la manca de mitjans i d’imaginacio i l’aillament, va fer mes notoria la perdua ocasionada pel canvi de rumb. L’Escola de Bibliotecaries havia estat un centre docent de qualitat i coherent, ple de sana normalitat, com havia de ser. El contrast amb la sordidesa i la grisor del periode posterior la van convertir en una escola llegendaria per a les alumnes que hi van estudiar i per a les de les promocions posteriors.

En plena guerra, l’Escola s’havia traslladat a l’antic Hospital de Sant Pau, al carrer de l’Hospital. L’espai era el mateix, pero ara les parets estaven decorades amb simbols religiosos d’altra mena ?ja no era la madona renaixentista escollida personalment per Eugeni d’Ors, sino el crucifix? i “patriotics”, com ara la bandera espanyola i les fotografies de Franco i del fundador de la Falange. Acabada la guerra, la Biblioteca de Catalunya i la Central de Biblioteques Populars van reprendre la vida en el mateix recinte, pero aquestes institucions tambe havien canviat, i molt mes radicalment que el 1924: despres de lliurar la Biblioteca a Lasso de la Vega, comissari de biblioteques del nou govern, Jordi Rubio ja no va tornar a exercir mai mes la direccio d’aquelles institucions. Felipe Mateu y Llopis va ser nomenat en el seu lloc.

Celebracio a l’Escuela de Bibliotecarias (inici dels anys quaranta)

Organitzacio docent

A diferencia de l’Escuela Superior para la Mujer, l’Escuela de Bibliotecarias va mantenir un sol programa d’estudis, que el curs 1939?40 va quedar configurat de la manera seguent:

Primer curs : Historia universal, Latin, Literatura general, Historia del arte, Historia del libro, Nociones de paleografia.
curs : Historia de Espana, Literatura espanola, Clasificacion e historia de las ciencias, Latin y nociones de griego, Tecnica de bibliotecas, Bibliografia.
Tercer curs : Tecnica de bibliotecas, Restauracion de libros, Practicas.

El programa es complementava amb una conferencia setmanal de religio i un curset de formacio en els principis del Movimiento Nacional. Es va comencar a exigir el titol de batxillerat per accedir a la carrera i es van limitar a quinze les places de nou acces. Es va mantenir l’examen de revalida, pero no el treball final, que va tornar a ser un requeriment mes endavant. El 1943 es van fer petits retocs en el pa d’estudis: Llati i nocions de grec de segon curs es va substituir per Metodologia arxivistica, i s’afegiren proves de llengues en l’examen d’ingres. No es va fer cap altra modificacio fins als anys seixanta, quan el programa va esdevenir inestable i va experimentar moltes fluctuacions en pocs anys.

≪En aquella “Escuela de Bibliotecarias” farcida d’assignatures d’historia, de literatura, amb classes diaries de llati, no era facil descobrir les caracteristiques de la professio... Les practiques i la revalida [...] obrien nous horitzons... El contacte amb les biblioteques publiques, pero molt especialment el nostre pas per les diferents seccions de la que anomenavem Biblioteca Central , ens permetia ?de la ma de les bibliotecaries formades per Jordi Rubio i Balaguer? introduir-nos en el mon de la professio i descobrir-nos hereves d’una tradicio que el temps anava convertint en mitica. La revalida [...] ens obligava a sintetitzar el garbuix d’assignatures que haviem seguit i a valorar el que de debo tenia interes.≫ (Carme Mayol, 2002)

Examen de revalida. Tribunal: Paquita Carbo, Felipe Mateu i Llopis i Agustin Blanquez

De la ma de Rosalia Guilleumas, directora a partir de 1973, l’Escola surt del marasme en que havia viscut. L’any 1974, atenent les reivindicacions d’alumnes i de bibliotecaries mai no tingudes en compte per la direccio anterior, el centre comenca a acceptar alumnat masculi, adopta el nom d’Escola de Bibliologia amb un pla d’estudis actualitzat, molt mes tecnic i professional, i inicia el llarg proces per al reconeixement oficial dels estudis i per a l’adscripcio de l’Escola a la Universitat, que es comenca a negociar en aquell mateix moment. El 1978, despres de vencer l’oposicio de molts sectors, es publica el decret de creacio dels ensenyaments, i el 1981 es fixen les directrius de plans d’estudis de les escoles de Biblioteconomia i Documentacio de l’Estat. L’any seguent, l’Escola de Bibliologia, que havia elaborat l’esborrany de directrius, va obtenir el rang d’escola universitaria i va ser adscrita a la Universitat de Barcelona.

Despres de la guerra es repren la Reunio de Bibliotecaries anual, pero l’Escola ja no hi te un paper actiu. Si que continua la relacio amb la Biblioteca de Catalunya ?ara Biblioteca Central ? i amb les biblioteques populars. D’una banda, els tres organismes comparteixen la mateixa direccio i les alumnes fan les practiques en aquelles biblioteques. I de l’altra, entre 1944 i 1976 l’Escola es responsable de la revista Biblioteconomia , que publica treballs dels professionals d’aquelles institucions.

Qui era el professorat

En reiniciar-se la docencia el curs 1939?40, cap dels antics professors no va formar part del nou Claustre ?llevat de Manuel de Montoliu, que feia temps que no hi impartia classes, i de Pere Bohigas, que s’hi reincorpora mes tard. Joana Casals, denunciada per roja, catalanista i separatista, tampoc no va poder exercir el carrec de secretaria. Com en la segona meitat dels anys vint, una bona part del professorat d’aquesta etapa procedia del Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueologos; hi havia tambe catedratics de la universitat franquista, i cap als anys seixanta, sobretot, comencen a exercir-hi la docencia practica o d’assignatures tecniques algunes bibliotecaries ?Carlota Pomes, Maria Sarrallach i M. Antonieta Cot, i mes tard, M. Teresa Boada, Maria Ballester, Carme Illa, Montserrat Soler, Teresa Rovira i Nuria Amat. De la seva experiencia com a alumna, entre 1956 i 1959, Carme Mayol recorda amb afecte la classe d’Historia del llibre de Pere Bohigas, la visio progressista de la historia que els donava Luis Plaza i el consol que trobaven en la bibliotecaria Sra. Pares i en l’ordenanca Sr. Batet quan arribaven els examens.

Visita de professors i alumnes al Consejo Superior de Investigaciones Cientificas (Madrid, 1942)

Sota la direccio de Rosalia Guilleumas, i d’acord amb un Pla d’estudis molt mes centrat en la formacio tecnica i especialitzada, el cos docent esta format majoritariament per bibliotecaries que compatibilitzen l’exercici professional i la docencia. A la segona meitat dels anys setanta, Carme Mayol, Nora Vela, Pilar Martinez, Amadeu-J. Soberanas, Jordi Rubio i Lois, Elisabet Hernandez, Rafael Angles i Assumpcio Estivill inicien la seva tasca docent a l’Escola, i Concepcio Camps es contractada com a secretaria.

La direccio del centre al llarg d’aquests anys va estar en mans de Ferran Valls i Taberner fins a la seva mort, el 1942, de Felipe Mateu y Llopis entre 1942 i 1972, i de Rosalia Guilleumas entre 1973 i 1982.

On treballaven les alumnes graduades

Les biblioteques populars i la Biblioteca de Catalunya son encara la font d’insercio laboral mes habitual de les alumnes, seguides de les biblioteques de la Universitat de Barcelona. Les biblioteques especialitzades i les d’empreses privades que acullen bibliotecaries van tambe en augment ?l’Institut Britanic, la Hispano-Olivetti, els laboratoris Andreu i Uriach, etc. Cada any es graduaven entre dotze i quinze alumnes; no es estrany, doncs, que trobessin feina ben aviat. Tanmateix, llevat dels llocs de treball que depenien de la Diputacio de Barcelona, es tractava de feines precaries, mal pagades i sense un reconeixement professional ?aixo era aixi fins i tot en el cas d’organismes oficials com ara la mateixa Universitat. Cap al final dels anys setanta, i coincidint amb una Escola mes oberta, que lentament acceptava mes alumnat, la situacio va comencar a canviar tant pel que fa al reconeixement professional com pel que fa a la creacio de nous llocs de treball. Es en aquesta decada que comencen a organitzar-se els serveis bibliotecaris de les universitats Autonoma de Barcelona i Politecnica de Catalunya, que el personal bibliotecari de la Universitat de Barcelona adquireix un cert reconeixement i que altres organismes, com ara editorials, col·legis professionals o entitats financeres, comencen a contractar personal bibliotecari. El 1981, coincidint amb l’aprovacio de les directrius dels plans d’estudis de Biblioteconomia i Documentacio, el Parlament de Catalunya aprova la Llei de biblioteques, que vol recuperar la tradicio bibliotecaria de la Mancomunitat i de la Generalitat.

Grup d’alumnes de l’Escola a la porta del centre. D’esquerra a dreta: Maria Forn, Elisenda Sala, Enriqueta Fors,
Esperanca Almirall, Dolors Alegre, Anna M. Cervera, Sr. Batet, una persona sense identificar i Jovita Costa (cap al 1958 o 1959)

1982?1997: Reconeixement universitari dels estudis i de l’Escola

La creacio dels ensenyaments en el marc universitari va haver de vencer obstacles que provenien de molts fronts. L’any 1977, per acostar postures divergents, l’Escola de Bibliologia i la Biblioteca de Catalunya van organitzar un Seminario sobre la Profesion del Bibliotecario, amb la col·laboracio de l’Asociacion Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueologos i de l’Associacio de Bibliotecaries. Les conclusions demanaven la creacio oficial dels ensenyaments, la seva estructuracio en cicles segons la Llei general d’educacio, el reconeixement de les escoles existents i la seva adscripcio a la Universitat, i la formacio d’una comissio per redactar les directrius de plans d’estudis en que les escoles estiguessin representades. Aquest seminari va tenir una certa influencia per agilitar el proces de reconeixement dels estudis, ja que es van fer molts contactes politics. Pero, una vegada aprovats el desembre de 1978, es va haver d’esperar mes de dos anys perque es publiquessin les directrius de plans d’estudis que seguien fil per randa la proposta de l’Escola de Bibliologia. L’Associacio de Bibliotecaries, activa des de 1974, va treballar conjuntament amb l’Escola per aconseguir el reconeixement dels ensenyaments.

En la inauguracio del curs 1982?83, presidida per les autoritats academiques i politiques, es va celebrar la condicio del centre com a Escola Universitaria de Biblioteconomia i Documentacio. Era la primera escola universitaria de l’Estat dedicada a aquests ensenyaments, i aixo era un fet excepcional que reconeixia la seva trajectoria en la formacio de professionals: uns estudis oficials s’haurien d’haver creat dins d’una universitat i no en una escola adscrita que continuava depenent administrativament de la Diputacio de Barcelona. El pas a Escola Universitaria va significar el relleu en la direccio: Rosalia Guilleumas va ser substituida per Joaquim Molas, catedratic de la Universitat de Barcelona. Aquell mateix curs, i per acord del Claustre, l’Escola va adoptar el nom d’ Escola Universitaria Jordi Rubio i Balaguer de Biblioteconomia i Documentacio , en reconeixenca de la tasca realitzada per aquest il·lustre erudit.

La condicio universitaria dels ensenyaments i de l’Escola va tenir consequencies immediates per al centre, i una de les mes espectaculars va ser l’increment de l’alumnat: d’uns seixanta alumnes matriculats en el total de la carrera es va passar a 160 alumnes de nou acces cada any. El local del carrer de l’Hospital es va fer petit d’un dia per l’altre, i la solucio immediata va ser l’us d’aules de l’edifici vei del Consejo Superior de Investigaciones Cientificas. La negociacio de nous espais va ser dificil i complexa, i el trasllat del centre al recinte de la Maternitat, el juliol de 1991, es va acceptar com a provisional, mentre s’esperava l’assignacio d’uns espais mes amplis en el mateix recinte, espais que mai no van ser efectius. La integracio plena a la Universitat de Barcelona va ser una altra negociacio complicada que, iniciada al final dels anys vuitanta, no va donar resultats fins al juliol de 1997, quan es va signar el conveni per a la integracio gradual de l’Escola. Aquell mateix mes, el centre es traslladava a l’edifici de la UB del carrer de Melcior de Palau.

Facana de l’Escola al pavello Cambo, al recinte de la Maternitat, amb les reclamacions de l’alumnat
sobre la integracio del centre a la Universitat de Barcelona (juny de 1995)

Organitzacio docent

El nou pla d’estudis dels ensenyaments universitaris es va implantar el curs 1982?83. Seguia molt de prop el pla d’estudis anterior de l’Escola de Bibliologia, pero se’n suprimien la revalida i el treball de final de carrera. S’hi estudiaven les assignatures seguents:

Primer curs : Historia del llibre i de les biblioteques, Biblioteconomia, Bibliografia, Analisi documental, Idiomes moderns. Assignatures semestrals : Terminologia cientifica, Tecnica del treball cientific, Literatura, Historia.
Segon curs : Biblioteconomia, Bibliografia, Documentacio, Analisi documental, Idiomes moderns, Llibre infantil. Assignatures optatives semestrals : Arts grafiques, Llati, Literatura catalana, Paleografia, Patologia del llibre, Administracio, Psicologia del lector.
Tercer curs : assignatures semestrals: Informatica i automatitzacio de biblioteques, Documentacio, Arxivistica, Restauracio i enquadernacio. Assignatures optatives : cursos monografics sobre Catalogacio, Llenguatges documentals, Bibliografia, Bancs de dades, Bibliometria, Estadistica, Hemeroteques, etc. Un dels semestres estava dedicat a practiques en biblioteques i centres de documentacio.

Amb la posada en marxa de la Llei de reforma universitaria al final dels anys vuitanta, l’Escola va tornar a liderar el proces de reforma de la diplomatura i la peticio d’una llicenciatura de segon cicle en Documentacio, que va ser aprovada el 1992. El nou pla d’estudis de la diplomatura va comencar a aplicar-se el 1994, i el pla d’estudis reformat, que reduia el nombre de credits i que encara es vigent, el curs 1999?2000. El curs 1994?95 van ser diverses les universitats espanyoles que van iniciar la llicenciatura en Documentacio; la implantacio d’aquest ensenyament a l’Escola de Barcelona es va haver de posposar fins al 1998, en espera de la seva integracio a la Universitat.

Dionis Orrit, alumne de l’Escola, amb el primer equipament informatic del centre (un terminal i un modem).
Era el curs 1983-1984 i s’havia instal·lat el curs anterior

El professorat

Al final dels anys setanta, l’Escola va comencar a disposar per primera vegada en la seva historia d’una plantilla de professorat a temps complet. L’increment en el nombre d’estudiants i l’organitzacio de diversos grups de docencia per mantenir una formacio practica de qualitat van obligar a contractar forca professorat nou al llarg de tot el periode. No cal esmentar noms perque la llista seria molt llarga i perque una part important d’aquest professorat continua exercint la docencia al centre. Entre els que no han continuat hi ha Lluis Anglada, Lluis Bagunya, Merce Bosch, Lourdes Reyes, etc. La direccio de la institucio va estar en mans de Joaquim Molas (1982?1983), Nora Vela (1983?1985), Carme Mayol (1985?1991), Merce Bosch (1991?1994), Constanca Espelt (1994?1996) i Concepcio Miralpeix (1996?1999), i dels equips que els acompanyaren en el carrec.

Els deures i els nous projectes

La nova situacio universitaria dels ensenyaments va comportar una serie de deures. El primer de tots era l’adaptacio o convalidacio dels titols antics a la titulacio universitaria, proces que es va dur a terme el 1986 mitjancant l’organitzacio de dos cursos d’adaptacio, i que es va emmarcar en la celebracio del 70e aniversari de l’Escola. La celebracio dels dos aniversaris ?els 70 i els 75 anys de la institucio? van servir per donar un nou impuls a l’Escola amb un suport economic important i per iniciar una serie de projectes que van tenir una continuitat al llarg de tot el periode: cursos de formacio destinats al professorat i als professionals que tenien tambe l’objectiu de fomentar la recerca del professorat, activitats per promoure les relacions amb l’entorn professional i les escoles de la resta del pais i d’Europa, participacio en els organismes internacionals, etc. Sota la direccio de Carme Mayol tambe es va tirar endavant un ambicios programa de publicacions academiques i professionals. Iniciada la decada dels noranta, l’Escola participa en diversos postgraus i organitza conjuntament amb la Fundacio Politecnica de Catalunya el postgrau Noves Tecnologies per a la Gestio i l’Acces a la Informacio. Entre 1996 i 1999 te lloc a Nicaragua la primera edicio de la Maestria en Gestion y Organizacion de Bibliotecas Universitarias ?destinada a alumnat de Nicaragua i del Salvador?, que s’organitza amb el suport de l’Associacio Catalana de Professionals per a la Cooperacio amb Nicaragua i Centroamerica.

Acte de celebracio de la integracio de l’Escola a la UB i posada en marxa de la llicenciatura en Documentacio,
5 de maig de 1999. D’esquerra a dreta: Joaquim Molas, Carme Mayol, Andreu Banus, Antoni Caparros,
Concepcio Miralpeix, Lluis Anglada i M. Teresa Boada

La insercio laboral dels graduats

Una consequencia previsible del gran increment de graduats era el deteriorament del proces de la seva insercio laboral, pero aixo no va ser aixi per moltes causes: la Llei de biblioteques i l’organitzacio d’un sistema de biblioteques de la Generalitat, l’impuls donat a la xarxa de biblioteques de la Diputacio de Barcelona aixi que va arrencar la democratitzacio del pais, la creacio de noves universitats a inici dels anys noranta i la renovacio dels serveis bibliotecaris de les existents, el proces d’automatitzacio que comencaven a experimentar molts centres i serveis, la tasca divulgadora de l’Associacio de Bibliotecaries [-aris], primer, i del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC), despres, uns professionals mes preparats, unes empreses cada vegada mes conscients del valor de la informacio...

El 1993 es va publicar un primer estudi sobre la incorporacio laboral de les darreres promocions de l’Escola que mostrava dades molt positives. Pocs anys despres van ser corroborades per un estudi del COBDC, i aixo que en tretze anys es van graduar mes del doble d’alumnes dels que ho havien fet en seixanta.

Alumnat de la promocio 1987?88 (grup C). Primera fila: Nuria Altarriba, Ruth Inigo i Anna Baiges.
Segona fila: Pascualina Lopez, Ferran Carci, Rosa M. Datsira i Montserrat Banegas.
Tercera fila: Carmen Barroso, Eduard Fraile i Reme Gomez. Quarta fila: Marti Flo, Laia Bonet i Maribel Giner.
Darrera fila: Jordi Albero, Merce Loire, Elvira Bosch, Enric Balanzo, Monica Anglada i Pilar Jimenez. (1988)

A l’inici de la decada, l’Escola va comencar a formalitzar les poques ofertes de practiques no curriculars en empreses i institucions que arribaven al centre en convenis de cooperacio educativa. Des d’aquell moment, el nombre de convenis es va anar incrementant any rere any ?el curs 1998?99 se’n van signar 165.

1997?2005: La integracio plena a la Universitat

El juliol de 1997, la Diputacio de Barcelona, titular del centre, la Universitat de Barcelona i la Generalitat de Catalunya signaven els convenis per a la integracio gradual de l’Escola a la Universitat de Barcelona i per a la creacio d’un centre propi de la mateixa Universitat. La integracio va comencar a ser efectiva el curs 1997?98, quan l’alumnat de nou acces ja va ser considerat alumnat de la UB. El gener de 1999, l’Escola passava a ser un centre de la Universitat amb el nom generic Escola Universitaria de Biblioteconomia i Documentacio. El marc d’aquell mateix any comencava la integracio del professorat amb la convocatoria de les tres primeres places de titular, i al mes d’agost el centre assolia la condicio de Facultat. El conveni d’integracio ha finalitzat el desembre de 2005, estant encara pendent la convocatoria de diverses places de professorat.

Biblioteca de la Facultat de Biblioteconomia i Documentacio (marc de 2005)

La integracio a la UB va comportar l’adscripcio de l’Escola a la Divisio V, de Ciencies de l’Educacio, situada al campus de Mundet, a la Vall d’Hebron. Aquesta dependencia va servir per aprendre, en un entorn assumible, uns procediments nous i una cultura diferent. Primer l’Escola i despres la Facultat es van fer aviat un lloc en la Divisio, i gracies a un treball sistematic i serios van aconseguir moltes ajudes que van permetre millorar les instal·lacions i tirar endavant una serie de projectes. Fet aquell aprenentatge, la reorganitzacio de la UB l’octubre de 2004, amb la supressio de les divisions, va carregar la Facultat de feines administratives feixugues, pero tambe l’ha anat fent mes present en els organs de decisio de la Universitat.

Amb la signatura del conveni d’integracio a la Universitat de Barcelona, el juliol de 1997 l’Escola es traslladava provisionalment a l’edifici del carrer de Melcior de Palau, uns espais ben comunicats amb la resta del mon, pero bastant aillats dels altres campus de la UB. La situacio de l’edifici te molts avantatges, pero tambe es cert que ha dificultat en certa mesura la integracio de l’alumnat i del professorat en la vida universitaria. Pendent d’una possible nova ubicacio encara no decidida, la Facultat s’ha anat fent seus els espais i els ha anat ampliant i adaptant a unes necessitats que no han parat de creixer des que s’hi va traslladar: nous ensenyaments i programes, mes professorat, noves necessitats tecnologiques, etc.

Facana de la Facultat de Biblioteconomia i Documentacio (gener de 2006)

Organitzacio docent

La integracio a la Universitat va permetre, finalment, la posada en marxa, el curs 1998?99, de la llicenciatura de segon cicle en Documentacio. El retard ?motivat per raons administratives i politiques? en l’assoliment de la condicio plenament universitaria va tenir consequencies negatives per al desenvolupament del centre, ja que altres escoles universitaries, creades amb posterioritat pero que, d’antuvi, formaven part d’una universitat, van poder implantar abans els ensenyaments de Documentacio i aconseguir, aixi, l’estatus de facultat. Per aquesta mateixa circumstancia tambe van poder iniciar programes de doctorat centrats en la disciplina i tirar endavant projectes de recerca en el marc universitari. Una vegada creada, la Facultat no va trigar a disposar d’un programa de doctorat organitzat pel Departament de Biblioteconomia i Documentacio: el curs 2000?01 s’inicia el programa Documents i Sistemes Documentals en l’Entorn Digital, posteriorment anomenat Informacio i Documentacio en l’Era Digital.

Els treballs per al disseny del pla d’estudis de la llicenciatura coincidiren parcialment amb la reforma del pla d’estudis de la diplomatura. La coincidencia en el temps dels dos processos va facilitar una analisi a fons del perfil professional dels dos ensenyaments. Aixi mateix, i tal com s’havia fet en les reformes anteriors des de les directrius de 1978, per al disseny dels nou plans d’estudis es van fer nombroses consultes a la comunitat academica i a la professional; s’assegurava, d’aquesta manera, que els perfils professionals i els continguts dels ensenyaments responien a les demandes del mercat.

El professor Andreu Sule amb dos alumnes (desembre de 2000)

El professorat

Durant aquest darrer periode, el professorat ha tingut feina addicional, que s’ha sobreposat a la reforma dels ensenyaments existents i a la posada en marxa dels nous. D’acord amb els requeriments universitaris, ha hagut de fer oposicions a professor titular. De les 32 places que fixa el Conveni d’integracio, aconseguides despres de negociacions forca dures per part de la direccio del centre, de moment se n’han cobert 23. A hores d’ara, doncs, hi ha una part important del professorat en una situacio inestable, ja que les places que queden per cobrir obliguen a la contractacio d’un nombre important de professorat associat. D’altra banda, la integracio a la Universitat ha permes incorporar professorat d’altres departaments de la UB que imparteix classes en els ensenyaments de la Facultat; el desenvolupament de nous plans d’estudis en el marc de l’Espai europeu d’educacio superior permetra, probablement, incrementar aquesta participacio. A mesura que les condicions ho han permes i que s’ha pogut organitzar un Departament de Biblioteconomia i Documentacio, el professorat s’ha anat implicant decididament en projectes de recerca i ha obtingut diverses ajudes en les convocatories oficials.

Concepcio Miralpeix, que va fer el traspas de l’Escola adscrita a la integrada, va continuar com a directora de l’Escola fins a acabar el seu mandat el juliol de 1999. Assumpcio Estivill la va substituir, ja com a degana de la Facultat, fins al juliol de 2005, mes en que va ser rellevada en el carrec per Cristobal Urbano. Durant aquest periode, Ernest Abadal va actuar primer com a director de la Unitat Departamental de Biblioteconomia i Documentacio, i despres com a director del Departament del mateix nom; el setembre de 2005 va ser substituit per Monica Baro.

Classe amb el professor Miquel Termens (desembre de 2000)

Els projectes

Una de les primeres apostes del centre integrat va ser garantir la qualitat de la docencia: mantenir grups reduits per a les classes i assegurar uns equipaments informatics adequats. Posteriorment, l’avaluacio de la diplomatura, la formulacio de plans de millora docent, la participacio en diverses proves pilot per a l’adaptacio dels ensenyaments a l’Espai europeu d’educacio superior, l’organitzacio de jornades i seminaris sobre el nou marc universitari i la coordinacio del llibre blanc Titulo de grado en Informacion y Documentacion han refermat aquell objectiu. A mes, aquesta darrera accio ha servit tambe per situar una altra vegada la Facultat en la primera linia dels centres universitaris que imparteixen les titulacions actuals.

La formacio continuada ha estat un altre dels eixos dels projectes del centre: s’ha dut a terme la segona edicio de la Maestria en Gestion y Organizacion de Bibliotecas Universitarias a la Universidad de El Salvador, ara amb el patrocini de la Diputacio de Barcelona; s’ha organitzat un programa ampli de cursos d’extensio universitaria, entre els quals destaquen les dues edicions de l’Escola d’Hivern destinada al personal de les biblioteques publiques municipals de Catalunya, i s’ha iniciat un master en Gestio de Continguts Digitals. L’organitzacio de jornades sobre biblioteques digitals, revistes digitals i biblioteca publica i lectures ha enfortit els lligams amb els col·lectius professionals, i ha promogut el debat sobre noves tendencies. La Facultat ha estat activa en els organismes internacionals ?com ara l’EUCLID i l’IFLA? i ha mantingut un bon nivell de comunicacio academica i cientifica per mitja d’un web actiu i actualitzat i de les seves publicacions, entre les quals destaca la revista BiD .

L’alumnat i la insercio laboral

Des de la segona meitat dels noranta, les biblioteques publiques tornen a ser el primer desti laboral dels graduats, seguides de les biblioteques universitaries. Augmenten tambe de manera notoria els llocs de treball en empreses privades i en arxius. L’estudi d’insercio laboral, que la Facultat dugue a terme a l’inici del curs 2003?04, dona dades concretes sobre aixo, i mostra una situacio molt positiva del proces d’incorporacio dels diplomats i llicenciats en el mercat de treball i de la seva satisfaccio amb la carrera cursada. Dades mes recents de l’Agencia per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya confirmen que els bibliotecaris-documentalistes son un dels col·lectius mes satisfets amb els seus estudis.

Les practiques no curriculars per mitja de convenis de cooperacio educativa amb empreses i institucions, que sovint son una via d’insercio laboral, tambe han anat augmentant any rere any fins als 220 convenis que es van signar el curs 2004?05. En aquesta modalitat de practiques, en la qual les propostes de conveni provenen sobretot del sector privat, la demanda supera l’oferta. Tot fa suposar, doncs, que el mercat laboral continuara absorbint els diplomats i llicenciats recents.

Equip de futbol femeni de la Facultat. Primer fila: Helena Vilardell, Patricia Aleu, Marta Reyes i
Carme Montserrat Parceris. Segona fila: Marta Batet, Mireia Sandoval, Mari Carmen Montesinos,
Cristina Andrade, Lourdes Casacuberta i Gara Planells. (2005)

Per les seves dimensions, l’Escola havia estat, en la majoria de les seves etapes, un espai que facilitava les relacions i la bona amistat ?entre l’alumnat i tambe entre l’alumnat i el professorat. La Facultat continua sent un lloc de portes obertes que acull les iniciatives de l’alumnat, i es voluntat de tots que continui sent aixi.

Fonts

Estivill Rius, Assumpcio. L’Escola de Bibliotecaries: 1915-1939 . Barcelona: Diputacio de Barcelona, 1992. 508 p.

Mayol, Carme (2002). “Passat i present de la professio bibliotecaria”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentacio , num. 9 (desembre 2002). < http://bid.ub.edu/09mayol.htm > [Consulta: 10-02-2006].

Universitat de Barcelona. Facultat de Biblioteconomia i Documentacio. Arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentacio , 1915-2005.

Data de recepcio: 28/04/2006. Data d'acceptacio: 22/05/2006.